dissabte, 7 de juliol de 2012

REFUGIO DEL CUBILLO A MOGORRITA

Avui hem fet un nou vèrtex geodèsic i en van ... uns quants. Este però és un poc més especial per ser el cim més alt de la província de Cuenca. No es que anem a completar els cims provincials d'Espanya però com que és accessible i ens queda aprop calia pujar-lo.
I és que el Mogorrita el tenia pendent de fa temps, almenys de fa un parell d'anys quan tota la família vam pujar ja al Cerro San Felipe, que es troba a les envistes.
Així que després de rellegir un vell llibre de rutes per Cuenca que tenia per casa, algunes descripcions a la web i un parell de tracks hem triat una ruta curta i directa per pujar des del Refugio del Cubillo al cim per la cresta
Mogorrita.

Per evitar la carretera pugem un poc per la pista que mou davant el refugi i la deixem per seguir la Cañada real de los Chorros (tal i com ens informa una paleta) cap a la carretera. No sé si la seguim bé o anem per fora de ruta però al final fem cap a la carretera just on hi ha una rabera d'ovelles pasturant que fa les delícies dels menuts.
Rabera pasturant.

Baixem a una pista que mou de la carretera i la seguim uns metres, abandonant-la tot seguit per pujar cap a la cresta de la Mogorrita camp a través travessant el pinar.
La pujada no és dura ni molt llarga però se'ns fa eterna doncs ens aturem a dos per tres a descansar, a jugar amb bastons, pinyes i demés.
Pujada pel pinar.

Al final arribem a un collet que parteix en dos la cresta i pugem a ell seguint senders d'animals. A partir d'ací la ruta es fa més interessant. Per precaució hem agafat un parell d'arnesos per als xiquets i, encara que no fan molta falta, els encordem.
La cresta.

La cresta no és aèria i no hi ha perill de caure, tampoc hi ha passos complicats però com fa prou vent deixem els xiquets encordats per controlar-los millor i perquè s'ho passen més bé i els passa el cansament.
Anem esquivant algunes xaparres, única vegetació que creix al crestall, i deixant a la dreta restes de construccions, segurament de la guerra civil doncs el front va estar estancat ací molts mesos. A l'ombria comencen a aparèixer teixos jòvens que, encara que no arriben a formar un bosquet, són prou abundants.
Arribem finalment al cim on hi ha una caseta de vigilància forestal sense molta vista i una vella cadira de ferro per seure el forestal com si fos un vigilant de la platja (que ara ja no s'usa).Fem les fotos de rigor i dinem que ja és hora.
Cim del Mogorrita.

La vista és magnífica i entre les moltes muntanyes desconegudes (per a nosaltres) que veiem reconeixem el Cerro San Felipe, el Caimodorro, Javalambre, Gudar i, molt al fons, Sierra Palomera.
Ens arrimem a la caseta forestal i li demanem al vigilant quin lloc ens recomana per baixar. Ell ens recomana la pista però ens assenyala uns pins per on ens indica que baixen els excursionistes i quan ens arrimem trobem un senderol difús però enfitat amb fites de pedres que seguim pel pinar, fent voltes per esquivar les grans penyes que cauen del cim i alleujar el pendent.
Senda enfitada.

Anem baixant de fita en fita fins que arribem a un ample tallafocs que baixa de la cresta cap a un ample coll on acaba una pista. Són les restes d'un projecte de pista d'esquí que es va construir ací però del qual només queda el tallafocs. Per tota l'ombria anem trobant teixos i fins i tot hem vist un parell de grèvols.
Pinar adevesat a l'ombria de Mogorrita.

Arribem a la pista i ja només ens queda seguir-la fins al Refugio vora la carretera on hem deixat el cotxe.
Pista de retorn.

Ací està el track de la ruta:



Més informació:
  • Monge, A. Bocos, Mª V. Rutas y paseos por Serrania de Cuenca Sua Edizioak, 1997
  • 50techos.com

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada