dissabte, 26 de gener de 2013

EL CAIMODORRO I LA PEÑA DE LA GALLINA

Després d'haver vist per la xarxa la neu que havia caigut a la part alta de la Sierra de Albarracín vaig pensar que ja era hora de pujar al Caimodorro amb neu. La idea inicial era moure divendres per la vesprada i fer nit al refugi de la Portera però la família tira molt així que va caldre matinar per a estar a punta de dia als peus del Caimodorro.
Comentant-ho amb amics i coneguts al final els que es van animar a vindre van ser Àlvar i Dani, del blog per baix i per dalt que li ho va dir a Pedro de per la muntanya. Així que a les cinc del matí movíem del poble i abans de fer-se de dia arribavem als peus del Caimodorro, ben blanc de neu, encara que no tanta com a Griegos i és que com ens diran més tard ha nevat prou més allí en contra del què és normal.

Deixem el cotxe a la Fuente de Majá las Vacas i ens fiquem les raquetes, i a punta de dia travessem la carretera del Puerto i agafem la senda que puja cap al refugi de la Portera per los Poyales. Només eixir ja hi ha un toll de neu suficient per a dur raquetes, i ja no ens les llevarem en tot el trajecte.
De dins el bosc, encara entre dos clarors fugen corrents uns cérvols, ells ens han vist abans que nosaltres a ells així que no tenim cap possibilitat de fer-los foto. En la ruta vorem més senyals de cérvol però ja no en tornarem a vore cap.
La idea és seguir la senda que puja des de la font al refugi, marcada amb algunes ratlles verdes i amb pedres al terra, però la neu ho ha tapat tot així que només confiem en anar per bon camí per trobar el punt per on la senda puja una cinglera de quarsita que s'alça al límit del bosc.
Per sort trobem el pujador a la primera i enfilem amunt fins assolir un carril que corre per dalt entre la Covatilla i la Portera, el seguim a la dreta i al cap de poc arribem al refugi.
Refugi de la Portera.

Trobem el refugi amb la porta ben oberta però en bon estat així que aprofitem per esmorzar en taula i arrecerats del vent. El refugi conta amb taula i banquets amb una llar de foc gran per a torrar a una estança i una estufa de llenya i lliteres corregudes a l'altra. Com que no fa massa fred no ens cal encendre el foc ni buscar llenya.
Esmorzant al refugi.

Acabat l'esmorzar tanquem la porta i continuem la ruta, no sense visitar el mirador de la Portera d'on s'observa el poble i la paramera de Pozondón que s'estén cap al Jiloca.
Continuem la ruta pel carril que mou a ponent del refugi, a buscar la pista que puja per Gargantavellanos i on arribarem al cap de poc.
Camí de la Portera.

La pista puja des de la Balsa de la Toba, passant per la Fuente del Tío Mantecas, però nosaltres la seguim a l'esquerra cap al collado de las Latas. Conforme anem pujant hi ha més neu i en més bones condicions, sobretot aquella que està fora del pinar.
Arribem a una ampla plana que s'estén als peus del Caimodorro, es tracta del Collado de las Latas, ocupada en part per pinars de repoblació.
El Caimodorro des de la Majá las Ortigas.

Ací deixem la pista i enfilem al recte cap al Caimodorro travessant el pla que ens deixa als peus del cim.
La pujada final comença bruscament després de travessar un dels rierols que formen el naixement del riu Gallo (segons conten a Orihuela). Els pins ací són més madurs i encara tenen la neu a dalt.
Inici de la  pujada  final al Caimodorro.

La neu està en millors condicions i hi ha trossos on pot haver ben bé mig metre de neu regalant-nos unes magnífiques postals que tractem d'immortalitzar amb la càmera de fotos sense èxit.
Àlvar obrint camí  de pujada al Caimodorro.

La pujada no es fa massa dura gràcies a la bellesa del pinar (i a les continues aturades per fer fotos) i abans que ens n'adonem se'ns acaba la pujada i arribem al cim.
Dani en un paisatge de postal nadalenca.

El cim del Caimodorro és un cim arrodonit i cobert de pinar. Sort del vèrtex geodèsic que hi ha que si no pot ser ens l'haguerem passat.
Cim del Caimodorro.

Arribats al cim no provem de disfrutar de les vistes, inexistents a l'estar envoltats de pins, però si aprofitem per fer-nos la foto al vèrtex i signar al llibre de firmes guardat dins una peculiar caseta de fusta i llanda.
Llibre de firmes.

El llibre el van posar fa més d'un quart de segle un grup d'estiuejants d'Orihuela i es va canviant conforme es va omplint de signatures. Els llibres vells es guarden al càmping Caimodorro d'Orihuela i allí podem consultar, si volem, les anteriors ascensions.
Després de signar comencem la baixada per l'altra vessant passant per la vora d'una creu i seguint unes grans fites que destaquen malgrat la neu caiguda.
Baixant del Caimodorro.

Les fites ens condueixen entre el pinar cap a l'extrem de ponent del Caimodorro, just a la vora d'un cingle on, per fi, eixim del pinar i tenim una bona panoràmica dels voltant.
Eixint del Pinar.

Des d'ací podem vore la Muela de San Juan, la Cebadilla, el Cerro de San Felipe, i moltes altres muntanyes que no aconseguim identificar. I a tot arreu on mirem s'estenen els pins i la neu. Sembla que estem en un racó perdut del Canadà però no, estem a la Sierra de Albarracín i a tocar del Alto Tajo on tot seguit ens dirigim.
Baixem del cingle pel baixador per on ho fan les fites i anem a buscar una pedrera coberta de neu.
Pedro pel baixador.

Per la vora de la pedrera la senda s'amorra cap al barranco de las Truchas sense pèrdua gràcies a les grans fites.
Fites al camí de baixada.

Arribem finalment a una ampla coma per on passa el GR-10.1 però no trobem marques del seu pas, tapades per la neu. Nosaltres però no anem a seguir el GR i travessem el barranc, i al fer-ho la ratlla de Castella, per a pujar a l'Alto de los Morrones.
Remuntem una costereta i arribem a l'ampla lloma que sense interrupció ens duu a l'Alto.
Enfilant el Alto de los Morrones.

Per ací el pinar deixa pas a zones desarbrades, cobertes d'estepa i roquissars, bones de caminar amb neu però no tan bones sense. La mirada aprofita eixos moments per perdre's en la distància després d'haver estat captiva dels pinars que no deixen vore més enllà d'unes poques desenes de metres.
Baixem el Alto i trobem un morret de pedra, pot ser el que li dona el nom de los Morrones i ens enfilem en una trepada fàcil sense raquetes, un poc més complicada amb elles posades.
La Peña de la Gallina des de los Morrones.

Des del cim veiem ja davant nostre la següent fita del dia; la Peña de la Gallina així que busquem un lloc adequat per baixar i tornem a entrar al pinar.
Baixant de los Morrones.

Tornem a travessar el pinar i enfilem amunt cap a la Peña de la Gallina.
Per la banda que pugem es tracta d'una llarga lloma que puja amb una pendent suau però de l'altra banda cau a pic cap al Collado de los Santos.
Cim de la Peña de la Gallina.
Des de la Peña i entre els pins podem vore Orea als peus del Cerro de San Cristóbal, i just als seus peus es troba el naixement del Río Gallo, o això diuen els d'Orea explicant així l'origen d'ambdós topònims. De tota manera els mapes oficials retolen com a Río Gallo a partir d'on es junta el barranc que baixa de la Peña la Gallina i el que davalla de Gargantavellanos.
Després de la foto de rigor iniciem la baixada cap a l'ample Collado de Travino que separa Orea i Orihuela i també Guadalajara i Teruel.
Baixant de la Peña la Gallina.

Arribem a l'ampla collada i travessem uns tremedals lloc on suposadament naix el riu Gallo abans d'abandonar el Parque Natural del Alto Tajo i la Comarca de Molina per entrar a la Comunidad de Albarracín.
Collado de Travino cap al Castillejo.

Al mateix coll travessem també el GR-10.1 i enfilem la pujada cap al Castillejo. Ja portem quasi cinc hores de marxa i les forces estan més justetes així que cal agafar-s'ho amb calma.
Pujada al Castillejo entre el pinar.

Arribem al cim i el pinar espès de les vessants deixa pas a una ampla lloma ventejada on els pins agafen formes capritxoses a causa del fred i del vent.
Nosaltres seguim pel cim cap al Caimodorro. De tant en tant trobem alguna fita que ens indica que per ací també passa un senderol precari però la majoria estan colgades per la neu.
Per dalt del Castillejo cap al Caimodorro.

Arribem als peus del Caimodorro i en conte de tornar a pujar el rodegem per l'esquerra, buscant un camí (que al final trobem) de baixada al Collado de las Latas, per on havíem pujat.
Travessant el Arroyo de Gargantavellanos.

Arribem a un punt on trobem una traça molt clara a la neu, just la mateixa que hem deixat a l'anada, i fem uns metres fins a trobar la pista de Gargantavellanos.
Des d'ací per no tornar pel mateix camí ens dirigim per un pinar jove i molt espès que quasi no ens deixa passar a buscar el Collado Juan Liria.
Collado Juan Liria i el Tremedal al fons.

Arribem a l'ample coll, just a la vora d'un gran esglaó de roque i trobem unes fites que ens marquen el bon camí de baixada. Just davant nostre es troba l'alt del Tremedal i Sierra Alta i als nostres peus el Puerto que els d'Orihuela consideren seu, els de Bronchales també i que està dins el terme de la Ciudad y Comunidad de Albarracín.
Senda de baixada.

Baixem per una vella senda que ens porta als peus de l'espadat de roca on s'estén la Majá de las Covatillas. Ample prat cobert de neu amb la una paridera assolada al fons, sota les penyes.
Just a la vora es troba el tremedal de la Covatilla. Es tracta d'un de tants tremedals (o goteales com se'ls anomena a la serra) escampats pel massís del Tremedal.
Majá la Covatilla.

Des d'ací anem travessant el pinar de baixada cap a la Majá las Vacas, sempre paral·lels a la carretera del Puerto fins a tornar a trobar la traça que hem obert a l'anada i, per ella, tornar a travessar la carretera per arribar al punt d'inci.
Pinars i neu del principi a la fi.

Després de treure'ns les raquetes aprofitem per dinar, que ja és hora, a cobert de les instal·lacions recreatives, però ho fem ràpid perquè el sol no entra i la calor de la ruta se'n va ràpidament de manera que de tornada a casa ens aturem a Orihuela per ficar-nos alguna cosa calenteta al cos i entrar en calor.

Ací està el track:




Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
fuente del tío manteca - caimodorro
orea - orihuela pels cims més informació ací
villar del cobo - caimodorro gr 10 1

Més informació:

8 comentaris:

  1. Hola Xavi, buena expedición al Ártico la que os marcásteis. Esas pinadas con nieve tenían que ser una pasada. Ya tengo ganas de veros. A ver si coincidimos.

    Un saludo a todos.
    Pablo

    ResponElimina
    Respostes
    1. I damunt vam fer un altre vèrtex, i és que se'ns ha encomanat l'afició per fer vèrtex. Encara que este no té gens de vista.

      Elimina
  2. Hola Xavier.

    Va ser un gran dia, i això que pujant el port no erer gaire optimistes.
    Gran crònica, riquíssima en topònims com de costum ¡¡te'ls saps tots!! jejeje.

    Un plaer haver-vos conegut, fins la pròxima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Dani, però els topònims no els sé, però els tinc apuntats i alguns mal apuntats. Ja me n'han dit uns que haig de rectificar, així s'aprén.
      Per cert, dissabte vinent anem a fer els 5mils d'Espadà amb el Centre Excursionista de Vila-real.

      Elimina
  3. Gran ruta Xavier si a pelo es bonita con nieve es una pasada. El Caimodorro es una cima que tengo pendiente me frena la distancia pero cualquier día os cojo el track y nos vamos para allá.
    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu que t'agrada la botànica disfrutaràs amb els pinars, però més encara amb els "Gotiales" o tremedals on hi ha espècies úniques (jo ho he llegit que no ho entenc massa).
      Per cert que vam vore un únic grèvol, molt vell, a l'ombria del Caimodorro.

      Elimina
  4. Una pasada!

    Nos la apuntamos para las próximas nevadas

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara que parega que està lluny només ens va costar 2 hores de pujar (igual que pujar a Fredes), i hi ha neu sovint.

      Elimina