dissabte, 12 de gener de 2013

DE CABANES A LA FERRADURA

Hui hem anat a pujar  a la Ferradura, una muntanya que s'alça entre Cabanes i la Ribera, un lloc on no hem estat mai caminant. És per això que cal portar la lliçó preparada de casa i a partir de diversos tracks de wikiloc, especialment dels de Pripecabar he fet un parell de tracks que eixint del poble pugen a la Ferradura.
La ruta ens ha eixit un poc més llarga del què esperàvem i hem hagut d'apretar el pas per no perdre'ns la cervesa, però ha valgut la pena; les vistes que hi ha des del cim són impressionants i s'observa bona part de la província de Castelló i totes les muntanyes costaneres des del Montsià al Montgó.

Hem començat la ruta des del poliesportiu, a l'eixida del poble camí de les Gassiones. Només eixir travessem una urbanització fantasma, amb carrers i faroles però sense cases, que s'estén pels antics bancals de la Cava.
Passada la urbanització i ja pel vell camí, deixem a la dreta un pinaret que voreja el Regatxol i, just a l'altura del Toll de Sant Antoni trobem un emblanquinat altar a la Mare de Déu de les Santes (Mare de Déu del Bon Succés) envoltada de banquets i vora una fonteta.
El matí és fred i no abelleix estar-se a l'ombra dels pins que deu ser ben agradable a l'estiu.
Cabanes des del Regatxol.

Deixem enrere el poble i continuem a bon pas pel camí asfaltat, deixant a la dreta el camí del Pedrisset que enfila cap a les Santes. Nosaltres anem, com bé diu el nom del camí, a la Gassiona; passant per la falda dels tossals que separen el pla de Cabanes de la mar.
El camí, pla i recte, travessa olivars i ametlars i podria semblar monòton sinó ens brindara unes magnífiques vistes de la cara nord de la Serra de les Santes i Desert de les Palmes.
La Serra de les Santes i el Bartolo.

Quan sembla que el camí enfila cap al Tossal Redó, que destaca solitari al davant alçant-se enmig del pla, gira a l'esquerra resseguint les corbes de nivell per enfilar recte cap al migdia travessant un planet. L'asfalt deixa pas a la terra i fa de millor caminar.
Camí de la Gassiona.

Passem el Llomatet i travessem la Gassiona on trobem un veí que està plantant ametlers. Com bé ens explica són d'una varietat tardana ja que les gelades són habituals, com és veu clarament al terra encara blanc de rosada.
El camí travessa la Gassiona i enfila la Cova, que ja tenim més aprop. Portem ben bé una hora de camí i encara no hem arribat a les muntanyes.
Conforme ens acostem al faldar dels tossals apareixen entre els bancals grosses carrasques i el pla s'acaba quasi bruscament deixant pas a uns barrancs fondos que davallen cap a la vall de Miravet, per on passa l'antic camí de la Fusta.
Caminant amb les Agulles de Santa Àgueda al davant.

El camí acaba a un maset arreglat i sembla que mor allí, però just davant del maset continua en forma de senda que  baixa del pla cap al barranc del Saltador, tributari del riu de Xinxilla.
Hem deixat enrere els camins amples i rectes i les planes cultivades i ara xafem sendes estretes que voregen barrancs i pugen costeres travessant pinars espessos i coscollars.
Primera senda del dia.

El camí voreja un mas enrunat, com quasi tots els que trobem en esta part del terme i s'endinsa al pinar.
Com totes les sendes d'ací es nota que estan molt transitades per les motos i, de fet, hi ha algunes sendes que semblen fetes expressament per les motos amb tot el que això significa: pedra solta, regalls fondos, pujades rectes i costerudes ... i la degradació dels vells camins empedrats.
Deixant un sender a la dreta que baixa cap a Miravet enfilem un llomet cobert de pinar que puja cap a la Cova. Just ací trobem una xicoteta foieta amb un avenc tapat al fons. Uns metres més amunt encetem una dura costera, ja fora del pinar, que ens porta  per dalt del Racó de Canelles on es troba l'assolada Caseta de la Quela. Continuem per un caminal més ample que passa per l'ombria de la Cova entre un espès pinar i assolim un collet on es troben les runes de la Caseta de Montes. Des d'ací ja es pot vore la mar, que tan prop tenim i que serà una constant en tota la pujada a la Ferradura.
Collet a la Caseta de Montes.

Un darrer tram de costera ens aboca a una ampla pista. Es tracta del camí de la Cova que haviem deixat baix al  pla. Ja estem a una certa altura i davant dels ulls se'ns ofereix una panoràmica de les Agulles de Santa Àgueda, el Bartolo i la Serra de les Santes diferent a l'acostumada.
Les Agulles i el Bartolo.

Continuant el camí passem per la vora del mas de Gautxia, encara en ús, i un poc més avant el camí acaba al mas de la Cova, assolat.
Des d'ací cal seguir un vell bancal d'oliveres per a trobar a l'esquerra un senderol que recorre la llarga lloma de la Ferradura fins al vèrtex.
El sender no sempre és fàcil de seguir però la direcció és clara i el coscoll que creix entre les pedres no impedeix el pas tot i que el caminar no és gens còmode.
Lloma de la Ferradura amb la mar al fons.

Trasponem una llometa i el paisatge que se'ns mostra davant dels ulls és impressionant: tota la costa des de la Serra d'Irta, Capicorb, el Prat de Cabanes i Torre la Sal. Bé, no tota, just després de Torre la Sal un seguit de blocs de ciment desmereixen les vistes, en raó algú l'ha batejada com Marina d'Horror.
La lloma és (i es fa) molt llarga. El sender no sempre és evident però hi ha fites de tant en tant que faciliten el seguiment, tot i que la direcció a seguir no té cap dubte.
Arribant al vèrtex.

Finalment comencem a vore el vèrtex geodèsic, encara lluny, just a la part més karstificada de la muntanya.
Abans d'arribar hi ha un gran forat a la roca, com una gran banyera; és el cocó de la Ferradura que recull l'aigua de pluja però a hores d'ara es troba sec.
Arribats al vèrtex abans de res cal fer les fotos de rigor i després fer un mos i un traguinyol per recuperar forces.
Cim de la Ferradura.

Les vistes són magnífiques començant pel nord on destaca el Montsià, la Serra d'Irta i tota la plana que s'estén als nostres peus per Capicorb i el Prat de Cabanes fins a la Serra d'Orpesa, les Agulles i el Desert, i per darrere d'ells el Montgó, Espadà, ... la Serra de Borriol, Penyagolosa, la Plana de l'Arc, la Serra d'Esparraguera, la Serra d'En Galzeran, el Turmell, els Ports, ... i un poc més prop Subarra i la Serrancanes.

Després de recrear-nos en la vista cal buscar el camí de baixada, molt més costerut que a la pujada.
Ramiro assenyalant el lloc on hem de baixar.

Anem seguint un senderol d'animals que baixa amb una forta pendent. Es tracta del tros més tècnic i més punxós de tot el recorregut, amb algunes parts on les argelagues ens passen per dalt del cap. Per sort només són uns pocs metres i de seguida continuem per un coscollar baix que no ens arriba més que als garrons.
De tota manera és desaconsellable la pujada a la Ferradura amb pantaló curt.
Baixant de la Ferradura.

Arribem a un collet i anem buscant traces de senders que ens baixen a l'esquerra a buscar el camí de la solsida del Barato que passa sota la Ferradura i es veu de lluny que es tracta d'un camí molt transitat (sobretot per les motos).
Arribem al camí i el seguim avall en una llarga baixada per una senda en no molt bon estat degut al pas de les motos.
En algun tros s'ha conservat l'empedrat original però la resta de senda està literalment destrossada pel pas de les motos que han escarbat alguns trossos, han obert trams nous i han erosionat l'empedrat deixant només pedres soltes que són perilloses i incòmodes de baixar.
Encara que segons la llei forestal valenciana està prohibida la circulació de vehicles a motor fora de pistes forestals de fa anys sembla que estem en un lloc on no s'aplica massa.
Senda destrossada pel pas de les motos.

Com anem mirant on posem els peus en tot moment no podem disfrutar plenament dels pinars que tenim a l'esquerra i cobreixen els barranquissos de la capçalera del barranc de la font del Campello, per on passarem més tard.
Arribem finalment a un camí més ample just a la vora d'una construcció més sòlida, però també mig enrunada. És l'antiga mina de la font del Campello.
Passada la mina continuem barranc avall fins a trobar un bon lloc per travessar-lo ja que per l'altra banda passa la senda de la font del Campello que hem de seguir per tornar a Cabanes.
Senda de la font del Campello. El Mortòrum al fons.

Estem al punt més baix de tot el recorregut i ara toca tornar a pujar per arribar al pla de Cabanes.
Anem resseguint el barranc i passem per un lloc on sembla que és més humit, just per ací ha d'estar la font i els pous del Campello però no tenim temps de buscar-los així que continuem marxa eixint a una pista que ens aboca a uns vells masos. A la dreta, on conflueixen el barranc de la Roca Parda, que baixa de la Ferradura, i el barranc de les Clotxes hi ha un fondal on encara hi ha bancals treballats.
Nosaltres però enfilem una senda que s'endinsa en un espès pinar, travessem el barranc de la Roca Parda i enfilem la llarga pujada a la Costa del Quarteró.
Senda convertida en un regall per les motos.

Estem a la zona més bonica de tot el recorregut envoltats d'espessos pinars que tan apenes ens deixen vore la silueta de la Ferradura, a la nostra esquena.
El camí però es fa pesat, i no només per la costera sinó també per les motos que l'han convertit en un regall fondo i amb pedra solta per on es fa difícil caminar.
Deixem un parell de sendes a esquerra i dreta i enfilem la part final on la senda és més ampla, però on es troba també plena de pedres fins que, just a sota d'un collet, abandonem la senda més marcada per una menys transitada que hi puja recte.
Ací les motos fa temps que no passen i les argelagues comencen a tapar-la. Però no per això se'ns fa més còmoda la pujada doncs si no passen ja les motos és perquè l'han desfeta quasi del tot i es troba plena de pedres grosses i escalons considerables. Per sort només és un tros curt i de seguida arribem al collet on assolim el pla i on ens espera un ample camí de cotxe entre bancals d'ametlers.
Recuperant l'alè després de la pujada.

Seguim el camí que enfila recte a un collet entre el Llomet de Roca i el Pinet, i continuem a bon pas per recuperar el temps perdut en la pujada.
Arribem a un encreuament de camins i seguim recte per un vell camí de carro, ample i, temps enrere, empedrat a trams que passa entre les parets dels bancals.
Camí a Cabanes.

El camí voreja el mas del Morrut i aboca al camí del Pou de la Bota, que seguim cara Cabanes uns metres. Just ací ens avança (amb cotxe) l'home amb qui havíem parlat a l'anada a la Gassiona que torna cap al poble, que ja va sent hora de dinar. Nosaltres apretem el pas que tampoc volem fer tard.
Deixem el camí ample per un camí més estret a la dreta que passa per l'antic abocador de basures de Cabanes on encara es pot vore el fem entre les herbes que han crescut. És una imatge d'altres temps doncs ja pràcticament cap poble, per menut que siga, té un abocador municipal; i els que hi havia han estat clausurats i restaurats.
Just dalt del femer deixem el camí i agafem una senda que passa vora el vell corral de Fau i enfila avall ja amb el poble al davant.
Senda del corral de Fau.

Baixem cap a uns olivars i travessem un barranquet per agafar un camí que, entre camps ens aboca a la part de dalt de la urbanització fantasma que hem travessat a l'eixida.
Ja només ens resta travessar la urbanització i arribar a l'entrada del poble on, just a la vora del poliesportiu, trobem un bar de caçadors per recuperar forces.


Ací està el track:


Més informació:






8 comentaris:

  1. Hola

    También tenía pensado hacer un refrito con los tracks de Pripecabar. Esta vez te has adelantado.

    Yo tenía en mente acortar la ruta partiendo desde la Font de Miravet y evitar los tramos de camino

    Saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si fora ara jo també ho faria, així t'estalvies els camins del principi, tot i que el paisatge no està gens malament, sobretot les vistes sobre la Serra de les Santes, però allarga prou l'excursió.

      Elimina
  2. Xavier ! si las inserta.
    Com tu bé comentes, una ruta a partir de diversos tracks de wikiloc, especialment dels de Pripecabar, llargueta però bonica.
    Les vistes del cim són impressionants i s'observa bona part de la província de Castelló i totes les muntanyes costaneres des del Montsià al Montgó, com tu dius, jo diria, que les millors des que isc amb vosaltres, sense menys prear altres també molt boniques i això que la visibilitat, eixe dia, no estava en el seu millor moment.
    Tambe comentar que en la ruta hi ha un poc de pedra solta, destrossa turmells, en alguns trams.
    Esta ruta en principi no em va paréixer molt pesada, encara que, quasi al final i despues de tants quilòmetres caminant, la ultima pujada al pla de Cabanes i amb la pressa per a prendre'ns la cerveceta, pica un poc i es fa dureta.
    Per a acabar, com sempre, felicitar-te pel teu magnifique blog, referència per a molts senderistes, estic segur, encara que, amb el teu permís, volguera també destacar la volta al grup Sacaleches del Sr. Ramiro i el Sr. Talón que des de l'any passat no havien vingut.
    Fins a la pròxima ruta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu pels comentaris i per la companyia. A vore dissabte que ve que ens tocarà. Com deien els Monty Python "something completly different".

      Elimina
  3. Hola Xavier.

    A dir veritat a aquesta zona muntanyenca propera a Cabanes sempre m'havia passat prou desapercebuda i no li havia prestat mai força atenció i desprès de vore la teua crònica veig que li es pot treure prou de partit (a peu no en moto), com he comentat en un altre blog, no es necessari pujar molt alt per a gaudir de unes bones vistes, això si, aquesta ruta no té Voll-Damm de barril com en Aín...

    Molt bona panoràmica de 360º.

    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les vistes paguen la pena i la Voll-Damm ... bé, a Cabanes hi ha molts bars i segur que en algun tenen Voll-Damm de barril. I hi ha algun que té fama pels esmorzars que fan. O siga que no serà per alicients a l'acabar.

      Elimina
  4. ¡Hola Xavier! Bonica ruta per Cabanes. Les vistes des de la Ferradura són fabuloses. Lo de les motos, es trist. I més trist que no es prenguen mesures per evitar eixos destrosos en les sendes i muntanyes.A qui correponga.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Algun dia ja parlarem més llargament de les motos. Legalment no poden circular per sendes (ni per pistes) però les lleis no serveixen de res si no es poden fer cumplir. Personalment pense que no cal tanta llei, cal més respecte perquè a la muntanya tots cabem.

      Elimina