goterris: LA TORRETA DE L'ORRI

diumenge, 8 de març del 2020

LA TORRETA DE L'ORRI

Des de l'estació d'esquí de Port Ainé hi ha una ruta que no pot faltar: l'ascensió a la Torreta de l'Orri, cim que domina tota l'estació que, no debades, s'ha construït aprofitant la vessant nord.
Entre els serveis que ofereix l'estació d'esquí hi ha uns itineraris amb raquetes, sent el més popular la pujada a la Torreta de l'Orri, així que no esquiant calia aprofitar la neu per fer la ruta amb raquetes seguint l'itinerari marcat.

Des de l'hotel de Port Ainé 2000, situat a 2.000 metres només ens separen 400 metres de desnivell del cim de la Torreta de l'Orri que es veu perfectament a dalt de tot. Ací mateix si busquem bé, entre tota la cartelleria de l'estació, trobarem els senyals de l'itinerari al pic de l'Orri que hem de seguir. Podem pujar pel Serrat de la Coma del Forn i baixar pel Serrat dels Clots, o al revés. Nosaltres ho vam fer pujant pel primer i baixant pel segon però vam trobar molta gent fent la ruta en sentit contrari.
El camí comença travessant pel mig les pistes d'esquí i per sota els telecadires. Per sort a primera hora del matí no baixa gent per les pistes i no hi ha perill de passar pel mig. De l'altra banda trobem una nova paleta que ens adreça amunt, cap al Serrat, i ho fa pujant per la vora de la pista negra de Comalforn. Seguim pista amunt un centenar de metres i, després de travessar-la amb cura, continuem la ruta per dins del bosc buscant la carena del Serrat. Ací no hi ha una traça clara de pujada sinó moltes i variades de manera que ens tocarà anar buscant quina és la millor traça a seguir i és que per ací baixen els esquiadors fora de pistes i cadascú ho fa per on millor li sembla deixant múltiples traçades.
Conforme pugem ens creuem amb molts esquiadors que baixen i ens eviten retallant entre el pinar de pi negre que cobreix totes les vessants.
La ruta de pujada es podria fer més interessant i llarga travessant els boscos de l'ombria però es recomana no passar-hi al ser una zona d'hivernada del gall fer, espècie especialment sensible en esta època de l'any, i és llàstima perquè en cas de no haver incompatibilitat entre els usos permetria fer rutes molt més interessants per la zona.
De tota manera els pinars per on pugem també són ben interessants i si no fora per la gran quantitat d'esquiadors que anem trobant perfectament podríem creure que estem a un racó perdut del Pirineu. Però l'estació d'esquí és a la vora encara que els pins no ens deixen vore les pistes, i hi és per a bé i per a mal, per a mal perquè se sent soroll de remuntadors i de gent i per a bé perquè ens recorda que estem en un itinerari controlat i sense (massa) perill.
La pujada pel pinar és dura i només suavitza quan els pins es fan més clars i esparsos. Trobem aleshores la pista de Comalforn que cal tornar a travessar i que ens deixa a la part alta de la muntanya. Estem ja a quasi 2.300 metres d'altura i només 100 metres de desnivell ens separen del punt més alt que encara es troba a poc més d'un quilòmetre.
Este darrer tros de camí el paisatge canvia totalment, deixem enrere les costeres i els pinars i davant nostre tenim una superfície més planera coberta de gel que, si no fos perquè té al costat les pistes d'esquí, ens traslladaria a les banquises polars.
Avancem poc a poc, no per cap dificultat especial sinó perquè les vistes que s'albiren conviden a no tindre pressa i extasiar-se amb el paisatge. La Torreta de l'Orri és un cim amb una prominència notable sobre els del voltant, de fet al sud d'ell no en trobem cap que el supere i les vistes abracen tot el prepirineu i la vall de l'Ebre coberta de boires mentre que per l'est podem distingir clarament la cara nord de la serra del Cadí, coberta de neu, que contrasta amb la Cerdanya. A ponent s'estenen les muntanyes prepirinenques i cap al nord la barrera blanca del Pirineu tanca la visió.
Arribem a l'altura del telecabina de la Torreta de l'Orri i ens esperem saludant els familiars que han vingut a esquiar. És agradable trobar-se a meitat ruta però no ho fem molt llarg perquè ells de seguida estaran baix però a nosaltres encara ens queda una bona estona. Però abans pugem a la part més alta on hi ha una sèrie d'antenes de comunicacions i un vèrtex geodèsic, un més per a la col·lecció.

Serra de la Màniga des de l'hotel Port Ainé.

Començament de la ruta sota els telecadires de l'estació.

Deixant enrere l'hotel de Port Ainé.

Pujant pel Serrat de la Coma del Forn.

L'itinerari està abalisat amb marques grogues, no sempre fàcils de trobar.

La pujada està molt concorreguda i anirem trobant gent tota l'estona.

La neu pols del pinar es torna dura a l'eixir a les parts altes.

Travessant la pista de Comalforn.

La Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada, molt planer i amb grans vistes.

L'itinerari en raquetes coincideix amb les pistes però preferim anar-hi per fora.

Serra del Cadí des de la Torreta de l'Orri.

Tram final de pujada des del punt més alt de l'estació d'esquí.

Cim de la torreta de l'Orri coronat per antenes.

Vèrtex geodèsic de la Torreta de l'Orri.

Després de disfrutar de les vistes i de la foto de rigor al cim continuem la ruta baixant cap a ponent a buscar els Rasos de l'Orri.
Ací cal dir que orri és un topònim ben abundant al Pirineu i fa referència al lloc on es munyen les ovelles i es fa el formatge. Com normalment les ovelles parien a la primavera es munyien després de desmamar els corders a l'estiu quan estaven als prats d'altura i allí mateix es feia una construcció precària per tal d'elaborar i guardar els formatges, l'única forma de conservar la llet. Curiosament el mot "orri" prove del llati "horreu" que ha donat l'horreo castellà amb el significat original de lloc on guardar el gra, no tan especialitzat com en català.
Baixem pels Rasos de l'Orri buscant el punt on la ruta de raquetes trenca a la dreta i baixa costera avall a buscar el Serrat dels Clots però la veritat és que no en trobem la traça, almenys a l'inici, i ens toca fer un flanqueig per una vessant gelada. Per sort els grampons de les raquetes ens ajuden a no anar vessant avall fins a la pista de Bellavista que passa a sota nostre i que coincideix amb la carretera que puja a la Torreta de l'Orri. Finalment enfilem el Serrat dels Clots que separa els Clots per la dreta dels Reguerals que queden a l'esquerra. Per ací mateix baixa la pista d'esquí de la Rabasta.
No seguim la pista sinó que baixem paral·lels per la banda esquerra seguint la traça oberta per altra gent que ha pujat amb raquetes al pic. La traça ens porta a l'encreuament de la pista de la Rabasta amb la de Bellavista i a partir d'ací continua baixant recte separant-se de la pista d'esquí.
Entrem al bosc i a més de les traces que la gent que ha passat ha deixat a la neu retrobem els senyals grocs als pins negres que ens envolten. Baixem entre el pinar un bell tros fins que tornem a eixir a una pista d'esquí, en este cas el Passeig de Port Ainé.
Ara ens toca seguir la pista avall, amb cura de qualsevol topada amb els esquiadors que baixen molt més ràpid que nosaltres. Per sort el trànsit d'esquiadors és escàs i ens permet estar atents al punt on l'hem d'abandonar per a baixar al recte cap a l'hotel que ja tenim a vistes.
Tot i estar atents per poc no ens passem la baixada doncs està poc xafada i gens senyalitzada. Tot i això trobem el punt on cal baixar per una forta costera entre el pinar, però fins que no veiem les marques grogues no les tenim totes d'haver encertat el camí.
La baixada pel pinar és un dels recorreguts més bonics de tota la ruta i ens porta al barranc dels Clots per on corre l'aigua del desgel. Travessem el barranc i pugem una costereta per arribar a un planell que s'estén fins a l'hotel, només a dos-cents metres. El canvi entre el barranc enclotat i voltat de pinar totalment solitari i l'aldarull i la gentada de l'estació d'esquí és brutal, però també ens indica que ja hem acabat la ruta i podem asseure'ns a dinar al solet davant de l'hotel des d'on, si mirem amunt, podem vore pràcticament tota la ruta que hem fet.