goterris: CAMINANT PEL BOSC DE VIRÓS DE LES BORDES AL REFUGI DEL GALL FER

dissabte, 7 de març del 2020

CAMINANT PEL BOSC DE VIRÓS DE LES BORDES AL REFUGI DEL GALL FER

L'any passat ja vam fer una escapada al Pirineu d'Andorra per a esquiar. Bé per a què esquiaren els xiquets. Nosaltres ja som massa grans per a aprendre'n (sense lesionar-nos) així que vam aprofitar per a fer raquetes de neu.
Enguany hem canviat Andorra pel Pallars anant a l'estació de Port Tainé a buscar la neu. De neu no ens n'ha faltat perquè anit arribant a l'hotel va caure una nevada bona i no ens va tocar ficar cadenes perquè vam tindre la sort de pujar just darrere de la desnevadora. Hui quan ens hem alçat la neu havia deixat pas al torb i si a 2000 metres el vent era fort als cims devia ser considerable. De fet només han obert un parell de pistes d'esquí. La ruta que teníem prevista era pujar a la Torreta de l'Orri, al cim de l'estació d'esquí però el mal temps ens ha fet desisitir. L'alternativa era fer una ruta pels boscos de la vessant nord però és una zona on viu el gall fer i se'n desaconsella el pas durant l'hivern així que hem fet cas de les recomanacions i ens ha tocat agafar el cotxe per tal de desplaçar-nos quasi una hora fins al bosc de Virós, a la vall Ferrera per tal de fer una ruta amb raquetes sense vent i amb bonhora.

Hem pujat amb cotxe fins a les bordes de Virós. A partir d'ací el camí, ja de terra, arriba fins al refugi del Gall Fer però no era aconsellable passar sense cadenes de manera que hem començat des del pla de sota de les Bordes a caminar.

Pel bosc de Virós hi ha una sèrie de rutes per a fer a peu, en bicicleta i també amb raquetes. Nosaltres hem volgut seguir l'itinerari més llarg, el de la serra d'Erta, però amb la neu no hem vist les senyals dels camins i hem anat quasi tota l'estona per pista.

Comencem a caminar sense vent, amb neu recent però no massa freda i ho fem pujant a les bordes que travessem pel mig. Fins ací han passat els cotxes però a partir de les bordes, on la pista entra al bosc, ja no han passat més que gent a peu o amb raquetes.
Comencem a pujar entre els prats que de seguida deixen pas al bosc. En esta primera part els bedolls ens acompanyen uns metres però de seguida deixen pas als pins.
Conforme pugem trobem un pal amb les direccions de les rutes i descartem l'anada directa al Gall Fer seguint la pista cap a la dreta. Per ací ja no ha passat gent i la neu, a l'ombra del pinar, està en millors condicions i avancem obrint traça en la neu verge.
La pista que seguim fa una llarga diagonal cap al sudoest pujant poc a poc pel pinar fins que arriba a un punt que gira cap al sudest. Pugem sempre per l'ombria de la Serra de Màniga i ja hem triat este itinerari per tal d'assegurar menys sol i una neu en millors condicions però el sol i la bona temperatura fan que conforme pugem cada vegada estiga més pesada.
El bosc de Virós, i sobretot la seua part alta, ha estat explotat d'antic per l'home. Sota la neu hi ha el sòl ric en mineral de ferro. De fet dalt del refugi hi ha la costa dels meners d'on s'extreia la mena o mineral ric en ferro. Del bosc se'n treia la fusta que, transformada en carbó a les carboneres, permetia convertir el mineral en ferro aprofitable a les fargues de la vall que, gràcies a este aprofitament, prendrà el nom de vall Ferrera.
Conforme caminem anem trobant algunes senyals de l'estació d'esquí nòrdic del bosc de Virós, estació que en estos moments no està en funcionament i que té la base al refugi del Gall Fer cap a on ens dirigim.
Quan arribem cap als 1600 metres d'altura el pinar deixa pas a l'avetosa i entre els avets en destaca el de la Carruadreta, exemplar gran encara que no monumental (o pot ser no n'hem trobat més que algun fillol).

A partir d'ací per sort la pista planeja i al cap de poc trobem el camí que puja cap al refugi del Gall Fer que puja al dret des de les bordes. El seguirem ara amunt per una costera més dura però també més curta que ens portarà al davant del refugi del Gall Fer.
Davant del refugi hi ha unes tauletes de fusta on ens asseiem per a menjar mentre disfrutem de les magnífiques vistes de la vall Ferrera, la Serra de Tudela, el Monteixo i fins i tot les muntanyes d'Andorra.

Bordes de Virós i ermita de Sant Llíser.

Pla de les Bordes inici de la ruta.

Panell amb les rutes del bosc de Virós.

Inici de la ruta entrant al bosc de Virós.

Pista cap al Farro.

Descartant les pistes secundàries.

Avetosa a la Carruadreta.

La Vall Ferrera i el Monteixo.

Encreuament amb el camí del refugi del Gall Fer.

Camí d'accés al refugi.

Refugi del Gall Fer.

Les bordes de Virós des del Gall Fer.

Després de menjar al solet disfrutant de les vistes continuem camí per la pista per on pugen els cotxes al refugi.
Seguim per la vora de la pista per on ha passat la desnevador llevant la neu. La poca neu que quedava enmig s'ha desfet deixant un fanguejal important i l'esquivem per no embrutar massa les raquetes. Per sort als pocs metres se'n desvia a l'esquerra el camí de les bordes de Buiro i seguim per ell.
El camí baixa en diagonal entre el bosc retallant la pista per on pugen els cotxes. El camí no es troba massa clar en alguns trams, sobretot per la neu caiguda, però no és difícil de seguir. Fa primer una llarga diagonal cap al nordest girant després al nord fins que arriba al Pla de Buiro.
Al Pla de Buiro hi ha les bordes de Buiro i un panell que n'explica l'ús. Les bordes s'usaven a l'estiu durant els treballs de sega i trilla del cereal més antigament i més modernament de les pataques. També era el lloc on després de segar-la es guardava l'herba per a alimentar els animals de cara a l'hivern.
Al lloc on s'alcen ara les bordes hi havia l'antic llogaret de Buiro, despoblat a l'edat mitjana, i l'església del qual es va conservar com a l'ermita de Santes Creus.
Travessem el Pla de Buiro i ens acostem a l'ermita de Santes Creus, bastida al vessant de la muntanya on acaba el pla i des d'on es domina la vall. L'ermita està oberta i moblada modestament. Ací aprofitem per descansar als bancs i fer un glop d'aigua abans de continuar camí.
Tornem cap al pla i busquem la carretera de Virós on trobem un pal amb indicacions, entre d'altres el camí vell de Buiro.
A la part baixa del bosc per on caminem els pins estan entreverats amb els fajos que en alguns casos han conservat la fulla seca encara a dalt. Caminem pel vell camí de ferradura, en ocasions poc més que una senda que a més es perd entre la neu. Per sort anem trobant algunes fites que ens ajuden a no perdre del tot el camí. Passem per un tros on s'han tallat pins i es fa difícil seguir el camí correcte i només després de buscar el trobem, just a temps per a salvar un xicotet tremedal o patamoll per unes passeres de fusta colgades per la neu. Un poc més avant el sender enfitat es desvia del camí vell i ens porta al mirador de les Fargues des d'on tenim una esplèndida vista de la Vall Ferrera amb un banquet per aturar-nos a disfrutar-la. Ens aturem un poc, no massa estona perquè no pega el sol i la temperatura comença a baixar i no convida a estar massa quiet.
Camí avant el sender ens porta per un planet a travessar la carretera forestal de Virós per a arribar a les bordes paral·lels a la carretera. Només els darrers metres coincideix el vell camí amb la nova carretera i per ella retornem al punt d'on havíem eixit unes hores abans.
El sol ha ajudat a desfer la neu que està revenint a ulls vista, per sort hem aprofitat les millors hores del dia per a disfrutar-la i visitar un magnífic bosc que bé mereix estar entre els llocs imprescindibles de visita al Parc Nacional de l'Alt Pirineu.