goterris: EL ALTO DEL PINAR DES DE TORRALBA PEL TAJAR

Fa dies que les previsions donaven neu a cotes relativament baixes. Fa pocs anys era habitual que quasi cada any o cada dos caiguera una nevada intensa en les cotes mitjanes de la Serra d’Espadà, ara però cada vegada sembla menys habitual, així que aprofitant que les previsions no erren cal aprofitar per xafar neu i, si se pot, fer alguna ruta amb raquetes.

Amb raquetes he aprofitat per pujar al Pic d’Espadà i a la Ràpita, què són els mils més propers a la Plana. Hui però tocava fer-ne dos més llunyans: el Pinar de Villamalur i la Santa de Torralba des d’este últim poble. Així que malgrat les previsions (o per culpa d’elles) he aprofitat per anar fins a Torralba amb l’objectiu de pujar els dos pics, encara que finalment les circumstàncies han convidat a pujar-ne només un.

Després d’un aproximació sense complicacions, malgrat que la neu ja qualla a partir de 600 metres, comence a caminar al migdia des de Torralba ben abrigat per a la neu i amb les raquetes a la motxila. L’objectiu és pujar al Pinar per la senda del Tajar que es va recuperar l’estiu passat. Per a fer-ho cal anar primer seguint el GR-36 en direcció a Villamalur.

Eixim del poble per les eres i agafem el camí vell de Villamalur per on van el GR-333 i el GR-36 encara que hui no ens serviran massa de guia doncs les marques sovint estan tapades per la neu. Recte continua el camino de la Santa que hi puja. Nosaltres seguim a l’esquerra passant per dalt d’un bancal d’oliveres d’on tenim una magnífica estampa de Torralba nevada abans d’entrar al barranquet de la Fuencerezo. Passem per davant de la galeria de la font i remuntem una costereta fins a enllaçar amb la pista de Villamalur. De moment no hi ha prou neu per a raquetes però sí suficient per a disfrutar xafant-la i a més no està gens pesada. De tota manera la nevada no s’atura i la neu continua caient, poc a poc encara que de quant en quant s’afina un poc més.

Cal seguir per la pista asfaltada de Villamalur. Ací ha passat algun cotxe i alguna bicicleta. La neu només cobreix uns cinc centímetres, suficient per a deixar un paisatge blanc i bonic. Pista avant de seguida arribem a un encreuament. Per l’esquerra continuen els Grs i és per on anirem. A la dreta hi ha una pista que enllaça amb la senda de la Santa que farem servir de tornada a Torralba.

Cal baixar pel camí vell però de seguida trobem un enforcall on es divideixen els Grs: per l’esquerra continua el GR-36 a Villamalur passant pel castillo de Villaleba i el collado la Sierpe; la ruta de hui és per la dreta, seguint el GR-333 que mou sota las Peñas del Grau i puja al collado de la Rocha pel barranco de las Montalbanas.

Eixint de Torralba pel GR camí de Villamalur.

Vista de Torralba des de Fuencerezo.

Pista de Villamalur.

El barranco de las Montalbanas amb el Tajar al fons.

He passat moltes vegades per ací però el paisatge de hui és totalment diferent i té tot l’aspecte d’un racó d’alta muntanya amb els pins carregats de neu i els cims tapats per la boira. Fa goig recórrer el camí que remunta el barranc passant per la fuente de las Montalbanas, encara que al passar s’espolsa la neu de les argelagues recordant-nos que estem a Espadà.

Conforme es puja remuntant el barranco de las Montalbanas el paisatge es torna més espectacular i la neu més espessa. El GR remunta tot el barranc fins al collado de la Rocha però hui no toca pujar per ahí, així que només passar la fuente las Montalbanas cal seguir a l’esquerra la senda del Tajar, oberta de fa poc per la vessant del Endrinal coberta d’esbarzers. La senda remunta en diagonal la vessant coberta de roures, carrasques i pins, amb esbarzers, rosers i aranyons o «endrinos» (d’on li ve el nom) que creixen pels voltants i formen una bardissa punxosa que impedeix eixir-se’n de la senda i, que si creixen molt, tornaran a tapar-la en molt poc de temps.

Seguint la senda tornem a eixir a la pista de Villamalur, just a sota del Tajar, partida que s’estén per tota la vessant que puja fins al cim i on, abans de l’incendi del 1994, hi havien els teixos d’on li ve el nom. La senda ja existia i pujava entre el pinar madur fins al Pocico de Torralba. Ara s’ha recuperat però no segueix exactament el traçat original, o si més no això és el que comenten els qui la recorden, sinó que puja en molts trams al recte.

La senda puja entre el pinar que creix espès després de l’incendi i al qual li vindria molt bé una aclarida. El primer tram va per dins del pinar seguint traces de senda vella fins que arriba a un pedregal. A partir d’ací la senda travessa diferents pedregals que baixen del cim i la traça es perd entre la neu. Sort de les cintes que van posar per a netejar-la i que no han llevat perquè són l’única guia per a orientar-se enmig d’un món que s’emblanquina per moments.

La pujada fins al Pocico de Torralba és més difícil que no sembla, tant per la pendent, per la dificultat d’orientar-se (fins i tot sense neu) i per la neu que no s’atura i va caient sense pressa però sense pausa. De fet en la part final opte per posar-me les raquetes per tal que els punxos de sota facen de grampons i tindre millor tracció, no pel gel sinó per la pendent.

Finalment arribe al pocico de Torralba, ja al cim del Tajar i a pocs metres de la pista que hi passa des del Pinar al Tajar.

Senda del Tajar pujant per l'Endrinal.

Pista de Villamalur sota del Tajar.

Inici de la senda del Tajar.

Les cintes ajuden a seguir la senda, desdibuixada per la neu.

El Pocico de Torralba.

Ara queda seguir-la cap al Alto del Pinar per un llarg tram pla on s’avança més ràpid sense raquetes. A la nostra esquerra queda la microrreserva de flora del Tajar, establerta per tal de protegir tota la vessant de l’ombria on creixen espècies eurosiberianes com orons, grèvols o teixos, molt rares en la serra. Malauradament no s’ha fet cap tipus de treball de cara a la regeneració del bosc en els quasi trenta anys que han passat des de que es va cremar i, el que ara podria tornar a ser un bosc madur o quasi, encara és un pinar tan espès que impedeix que els exemplars de pins i altres espècies es desenvolupen correctament. Només canvia la cosa quan arribem al pocico de Villamalur. A partir d’ací el capoll del Pinar no es va cremar i conserva el pinar madur de pi rodeno.

Ara cal enfilar la senda que hi puja directament, delimitada amb els troncs de pins tallats per aclarir i formar un tallafocs tou al cim. Seguint-la es passa per la part més alta del Alto del Pinar i fa cap a la caseta de vigilància forestal què hi ha a la vora.

Des de la caseta les vistes, generalment, són molt bones però hui fa ventisca i no es veu res, això sí, aprofite la tanyada per tancar el cotxe per a aturar-me a fer un mos a recer, o més a recer perquè el vent del nord entra per la porta i la neu arriba a quasi tots els racons. Després d’una curta parada perquè el dia no convida a més continue la ruta ara cap al Collado la Rocha fent tot el llom de la serra del Pinar per la pista. Aprofite que a la part nord s’ha acumulat un poc més de neu i em pose les raquetes, més que res per no dur-les a la motxila. La neu està pols i les raquetes no són una gran ajuda però després de l’any passat que quasi no vam fer res almenys els lleve la pols.

Pista del Pinar.

Tram final de pujada al Alto del Pinar.

Alto del Pinar.

Cal ara desfer el camí fet passant pel pocico de Villamalur (on enllace amb la traça oberta al vindre) , deixant la Royaliza a la dreta i continuant camí al pocico de Torralba on se’n va a la dreta la senda del Tajar i la traça que la neu caiguda va tapant. Continue avant passant per la punta del Tajar on la pista deixa pas a una senda que baixa al collao de la Rocha. Per tot este tram passa el GR-333 però les marques estan tapades per la neu i només ací podrem vore les paletes que indiquen les direccions.

El collao de la Rocha és un important encreuament de camins: per la dreta baixa el GR-333 per la fuente las Montalbanas, per on ens hem desviat fa una estona. Per ací també puja el SL-CV-103 que fa la volta des de Torralba a la Santa i continua recte cap al collao del Pobre i el de los 3 Pinos on enllaça amb el camí de pujada a la Santa des de Torralba. A més ací també puja una pista des de la pista de Villamalur i en baixa un altra (seguint l’antic camí de Torralba a Matet) cap a la pista de Villamalur a Pavías (que travessa i continua baixant cap al Perrudo).

Pista del Pinar cap al collado la Rocha.

Baixant del Tajar al Collado la Rocha.

El collao la Rocha.

La idea inicial era pujar a la Santa pel SL però com que no para de nevar i tampoc es poden fer massa raquetes decidisc baixar a Torralba per la pista, on hi ha ja prou neu per a poder caminar amb les raquetes. Així que cal baixar per la pista, normalment avorrida però que hui amb la neu és molt més interessant. Arriba finalment a la pista asfaltada de Villamalur que cal seguir fins a las Peñas del Grau on, uns metres abans d’arribar al GR per on havia passat a l’anada, gire a l’esquerra per la pista que faldeja el pinar de Torralba.

La pista també es presta a baixar amb les raquetes i conforme està nevant demà segur que hi haurà un bon toll de neu per a pujar amb elles. Ara però cal seguir per ella fins que la travessa el camí que puja a la Santa per on també baixa el SL-CV-103 i, seguint-lo avall, baixar fins a Torralba on entra novament per les eres.

Finalitza així una ruta curta però molt muntanyera, sobretot en condicions hivernals com les de hui on només ha faltat un poc més de neu per fer-la íntegrament amb raquetes.