dilluns, 3 de gener del 2022

D'ARAÑUEL A L'ERMITA DE SANTA ANA

Comencem any i ho fem realitzant una ruta llargueta que ens durà des de Aranyuel a l’ermita de Santa Ana prenent com a base l’assagador que, des d’Aranyuel, puja cap a Valdelinares pel Cabezo de la Cruz.

Esta és una ruta que teníem pendent de fa temps, recorrent les amples llomes cobertes de pinar que s’estenen entre el riu de Villahermosa i el riu de Millars, que formen profundes valls en el seu camí cap a la mar. És per tant una ruta de contrastos, entre els pinars termomediterranis de la vall del Millars i els pinars i carrascars mesomediterranis de les terres altes. També entre el poblament en nuclis concentrats de la vall del Millars i el dispers, en masos i grans masades, de l’altiplà.

I tot això en una jornada de camí ben completa.

 

Comencem la ruta i ho fem a Aranyuel, però no al poble sinó al Puente Colgante, ara en dessús. Este era antigament l’únic pont del poble i l’única forma de travessar el riu sense banyar-se a l’hivern. És per això que per ací movien els vells camins de ferradura de Cortes (que seguirem a l’anada en part) i de Zucaina (que seguirem a la tornada).

Al pont es baixa per la fuente de la Pechina i, a la vora, hi ha lloc per a aparcar fora de la temporada d’estiu què està prohibit l’aparcament per evitar aglomeracions ja que la passera de la pista que ha substituït el vell pont penjant s’ha adequat per a usar-se com a «piscina natural». Just a dalt hi ha les pistes esportives del poble.

Ací comença el SL-CV-96 que fa la volta al Magraile, i què seguirem en la primera part de la ruta.

Pugem per una pista que travessa la Huerta Vieja, topònim curiós doncs es rega de la Acequia Nueva o del Espolón. La pista, formigonada, travessa entre els bancals de l’horta, ara plantats d’oliveres i ametlers.

La pista està traçada sobre el vell camí de Cortes de Arenós, que seguirem de pujada al Magraile. Bé, no el seguim completament perquè fem drecera per un caminal que puja més recte entre els bancals de l’horta fins que retornem al camí just abans d’arribar a una granja.

La pista puja travessant la granja (el vell camí, perdut, anava per la vora) i a la part de dalt deixem els bancals treballats i entrem al pinar, present a la major part de la ruta. En esta part la nostra ruta segueix el SL-CV-96, però també la senda local d’Arañuel 3: «vuelta al Plano y bajada» i la senda local 6 «ruta de las fuentes» que no estant massa ben marcades però de les quals anirem trobant paletes als punts clau de la ruta.

El camí puja per la vessant de la solana. Ací les margues inestables fan que les solsides siguen freqüents i fa que camins i pistes s’hagen de refer continuament després de les fortes pluges. Per sort les arrels dels pins donen una certa estabilitat al terreny. La pista la trobem formigonada, per a evitar haver d’estar contínuament reparant-la.

Després d’una curta costera arribem a un colladet. Ací per l’esquerra baixa un carril a las Viñas Viejas, que queden dalt del riu. Recte segueix el camino del Cantal Gordo, a buscar l’actual carretera de Montanejos a Zucaina per on hi ha traçada la «ruta de las fuentes». Nosaltres seguirem per la dreta.

La pista puja i uns metres més amunt fa una tancada revolta a la dreta. Els senders marcats continuen per ella i un poc més amunt se’n separa a la dreta una pista que va al Pilonico i baixa a Arañuel pel camino de Zucaina, per on passarem de tornada. Ací però fem drecera seguint recte el traçat del vell camino de Cortes, poc evident en este tram. Per sort una grossa fita en marca l’inici.

La drecera entre el pinar ens torna a dur a la pista, just a un punt on trobem un nou encreuament. Ací el SL se bifurca per a fer una ruta circular al Magraile. Per l’esquerra continua el SL que enfila cap al mas del Magraile i la carretera de Zucaina, que remunta cap a l’Artijuela abans de girar a llevant i pujar per los Morrones al Alto del Magraile. La pista que segueix està traçada sobre l’antic camí de Cortes. Nosaltres però seguirem a la dreta pel camí que enfila recte cap a l’alt del Magraile.

Ací la pista puja fent revoltes i nosaltres farem el mateix que abans, retallant-la pel camí vell que puja més dreturer. Ara el camí seguim el camino de los Morrones, que també és assagador, i s’obre pas entre el pinar que s’ha fet l’amo dels antics bancals de secà.

Retallem les voltes que fa la pista eixint, ara i adès, a la mateixa, fins que finalment eixim a una part més planera. Ací ja no trobarem antics bancals i travessem un pinar que sempre ho ha estat.

Una grossa fita marca el punt on deixem per darrera vegada la pista, que mor un poc més avant, i pugem entre el pinar passant per la vora de les restes d’una calera.

El camí puja entre un pinar de pi blanc amb un sotabosc de coscoll, ginebre i romer, què és el pinar habitual de les parts més seques i assolellades que voregen el Millars. El sotabosc però no és massa abundant doncs l’ombra dels pins no el deixa créixer. De tant en tant trobem alguna carrasca, l’espècie que seria dominant en altra època però que ara és més bé escassa. A les parts més ombrívoles i fresques trobarem alguns roures valencians que, a les ombries, serien la vegetació dominant, encara que ara no ho semble.

El camí enfila cap a los Morrones, llarga cantera de pedra que voreja l’altiplà del Plano. De fet, es tracta d’un llarg estrat calcari del cretàcic que forma part de la superfície estructural on s’han encaixat el riu i els seus afluents. L’estrat calcari que el cobreix impedeix l’erosió, què és ben intensa a les vores on este ha desaparegut deixant al descobert els estrats inferiors de margues i algeps triàsics, més blans i fàcilment erosionables i on s’ha obert camí el riu creant una profunda vall.

Passem pels peus de los Morrones a buscar un punt on el camí accedeix fàcilment a la part superior. Des d’ací i entre els pins trobem alguns miradors sobre la vall del Millars, i també des d’ací podem entendre com es va formar geològicament a l’excavar el riu la vall entre els blocs calcaris més durs.

Salvat l’esglaó de los Morrones accedim al Plano, ample altiplà a quasi 900 metres d’altura que s’estén entre el riu de Millars, el barranco de Santa Ana i el barranco de Palos. Ací l’erosió remuntant quasi no l’ha afectat i predomina l’horitzontalitat. És per això també que trobem amples bancals, encara cultivats. A més la llunyania dels nuclis de població ha fomentat l’existència d’un hàbitat dispers en forma de masos o masades aïllades.

A dalt del Plano trobem una pista que segueix el traçat del camí i que entra al morro del Magraile, que trau el cap entre el Magraile i el Horcajo. Ara la seguirem a l’esquerra i cap al nord.

Seguim la pista i a 200 metres trobem a l’esquerra la continuació del SL que baixa cap al barranco de Palos per la Jara. Descartem seguir per ahí i seguim recte per l’ampla pista que travessa el pinar que creix en esta part del Plano.

Ací el pi blanc s’acompanya de pi rodeno i de carrasques i roures, formant un bosc més variat, encara que el pi continua sent l’espècie arbòria dominant. Per davant tenim una llarga tirada per pista que en un quilòmetre ens portarà a un important encreuament de camins. Ací acaba el camino de los Morrones enllaçant amb el camino real de Aragón (o de Cirat a Aragón) que puja des de Cirat.

Per la dreta, seguint el camino real de Cirat a Aragón, podríem retallar la ruta seguint la senda local 3: «vuelta al Plano y bajada» que ens portaria al camino de Zucaina, bé a la fuente del Manzano o a dalt de las Cuevas.

 

Antic pont penjant al riu de Millars.

Antic camí de Cortes de Arenós.

Travessant la Huerta Vieja.

Pista del Cantal Gordo.

Camino de los Morrones.

El Morrón de Campos.

Pinar del Magraile.

Pins tombats per les nevades sota los Morrones.

Los Morrones.

Montanejos i la Rosada des de Magraile.

Continuació del SL.

Arribant al Plano.

El camino de los Morrones pel Plano del Magraile.

Enllaç amb el camino real de Aragón.

A partir d’ara seguirem el camino real de Aragón, un de tants perquè no serà l’únic camí que mereix este nom doncs tots els camins ramaders que portaven les raberes d’Aragó a extremar a la vall del Millars mereixien eixe nom.

El camí s’ha transformat en una ampla pista que seguirem cap al nord a través del pinar que ens acompanyarà fins que arribem a la ratlla del terme de Zucaina. Entrem a Zucaina per la Parreta, extensa partida que s’estèn per la nostra dreta baixant cap a un fondo tot treballat (la Hoya de la Parreta) i on es troben els masos de la Parreta (Grande i Pequeña), per on passarem a la tornada.

Des d’ací el camino real de Aragón continuava recte cap al nord, baixant pel barranco de las Quemadicas a la font del mateix nom. Per ahí continua l’assagador i una pista que en segueix, més o menys, el traçat. A l’esquerra queda el Morrón Pascual, que trau el cap cap a l’Artejuela, gran masada situada a la capçalera del barranco de Palos. Per la nostra dreta baixa el barranco de la Parreta o de Matamoros, primer entre bancals treballats i, més tard, quan s’enfonsa a buscar el barranco Santa Ana, entre pinars.

Nosaltres seguirem per la pista principal que gira lleugerament cap a l’oest deixant a l’esquerra (i prou avall) el mas de Fuentes, traçada seguint l’antic camí de ferradura de Montanejos a Zucaina.

Quan arribem a la vista del mas de Fuentes deixem enrere el bosc i comencem a travessar els bancals treballats. Per l’esquerra puja un camí asfaltat que, des de la carretera de Zucaina, puja pel mas de Fuentes. Davant nostre el camí continua formigonat. A la dreta baixa una pista cap a la Parreta Grande, que s’alça entre el bosc i els bancals treballats de la Hoya de la Parreta.

El camí asfaltat deixa enrere els bancals quan puja cap a la Loma de la Parreta, coberta d’un bosc mixte on, tot i el domini dels pins, abunden les carrasques i roures.

Abans de coronar la Loma a l’esquerra ens eixirà una pista menys important. Fins ací puja des de la Parreta el camino (o paso) real de Aragón a Onda, que continua per la pista i que ara seguirem. Este és el camí que seguien fins fa pocs anys les raberes d’ovelles que baixaven a extremar des de la Sierra de Gúdar a la Plana i els voltants.

En este punt, si uns metres més avant girarem a la dreta, podríem retallar la ruta anant a la fuente del Manzano per la Parreta Grande.

Nosaltres baixem per la pista i assagador. En un moment donat l’assagador continua recte per la vora d’un bancal, però optem per seguir la pista que ens baixa igualment, fent només un poc més de volta, i està més neta. Seguint la pista passem pel corral de los Colaos. Al seu costat hi havia el Pino de los Colaos, magnífic exemplar de pi blanc més que centenari. Ara només en queda el tronc caigut, esperant que el temps i la natura faça la seua faena.

Seguim des d’ací avant pel carril, molt poc evident en alguns trams, però que ens baixa sense problemes cap a la carretera de Santa Ana o de Zucaina a on arribem entre bancals ermats.

Travessem la carretera amb cura i baixem al barranco de l’Artijuela, ja prop de la capçalera. A la nostra dreta queda el mas del Pozo dalt d’un tossalet, però no ens acostem a ell.

Al mateix barranc hi ha una confluència de camins i d’assagadors. Remuntant el barranc cap al mas del Pozo puja el Paso del Pozo, i continua per l’altra banda, per on continua una pista, mentre que pel mateix barranc puja el Paso de la Artijuela.

Nosaltres seguirem uns metres la pista que enfila al nord, fins que gira a ponent (per on va el Paso del Pozo). En este punt cal buscar les traces d’una antiga senda que segueix el Paso Real de Aragón a Onda, que seguirem entrant dins del pinar que ocupa el lloc dels antics bancals.

El camí és poc evident i està molt poc xafat, però sense punxar-nos massa podem passar entre les argelagues que creixen sota el pinar esclarissat i anar remuntant per la vora d’un barranquet fins que arribem a la pista del Pron. Ací el Camino de Aragón a Onda continua cap a l’esquerra per a traspondre el Cerro de San Vicente, però nosaltres l’abandonarem per a seguir avall a buscar la Loma de García.

Camino real de Aragón.

Peñacalva i el Alto de la Cruz des de las Quemadicas.

Pista asfaltada sobre el camino de Montanejos a Zucaina.

Paso i camino Real de Aragón a Onda.

Banquets fets amb troncs de pi vora el corral del Pino.

Mas de Fuentes des del mas del Pozo.

Mas del Pozo.

El camino Real pujant pel Pozo.

Penyagolosa des del camino Real de Aragón.

Mas del Pron i Cerro de San Vicente.

Seguim ara una pista ampla i còmoda, que va planejant entre pinars i bancals treballats on, ara com ara, predomina la carrasca trufera.

No farem molt de tros per esta pista perquè de seguida en trobem una a l’esquerra que entra a la Loma de García. Seguim ara un nou assagador, el Paso de Santa Ana, que no deixarem fins que arribem a l’ermita de Santa Ana.

La pista i el pas travessen la llarga lloma per dalt, circulant entre bancals treballats on, els que no estan plantats de carrasques, estan preparant-los per a plantar-les. De fet ací hi ha camps en plena producció i molt ben cuidats, i fins i tot vorem gent treballant-los. Travessem el camino del Pron, per on a l’esquerra es baixa al Pron i per la dreta a la carretera de Santa Ana (esta part perduda) i continuem avant deixant a l’esquerra la partida del Masico Blanco, plantada en bona part per carrasques truferes.

Ací fem un poc de volta perdent el traçat de la pista que entra fins a un gran bancal, encara sense plantar, situat a la punta de la lloma. Quan vam passar per ací fa tres d’anys estaven artigant-lo per a tornar-lo a posar en cultiu, però encara no ho han fet.

Ací acaba la pista i cal seguir el pas que continua per l’esquerra de la paret del bancal. Hi havia un sender que baixa, no molt poc clar però no massa tapat. L’orientació és fàcil doncs baixa sempre amb una paret a la dreta, per un llomet que enfila avall cap a la rambla de Santa Ana. Només la part final es fa complicada doncs el camí es perd, però no té més dificultat perquè ja veiem la rambla i la pista que passa per la vora.

Baixem a la rambla i girem a la dreta per a travessar la carretera de Santa Ana a Zucaina. Just de l’altra banda hi ha el gran ermitori de Santa Ana.

L’ermita de Santa Ana és un edifici del segle XVIII que consta de l’ermita pròpiament dita i una hospederia annexa. Com sol ser habitual en els ermitoris on acudeixen romeries importants, a sota de l’hospederia hi ha una porxada per a arrecerar-se les persones i cavalleries. Conforma un bloc compacte i allargat, amb una placeta, també porticada, al davant de la porta de l’església. A ella acudeixen en romeria els pobles de la comarca cada primer de maig, i també ho fan els veïns de Zucaina el dia de la festa de la santa, el 26 de juliol.

L’ermita se situa a la vora de la rambla a qui dóna nom i per on sol baixar un fil d’aigua.

Aprofitem per dinar a l’ermita. L’únic lloc on vorem gent en esta solitària ruta. A més aprofitem per carregar aigua a la font que hi ha a la vora.

Carrasques truferes a la Loma de García.

Reg per aspersió a les carrasques.

Bancal preparat per a plantar carrasques.

Paso de la Ermita.

Ermita de Santa Ana des de el Paso de la Ermita.

Tram final de baixada a la rambla de Santa Ana.

Ermita de Santa Ana.

Descansats i recuperats continuem camí rambla avall per evitar la carretera.

Travessem el planet on s'instal·laven els campaments juvenils a l'estiu i la bassa que fa de piscina que es troba un poc més avall i baixem a la rambla travessant-la per seguir per l'altra banda un caminal que passa pels antics bancals d'horta fins fins que novament fem cap a la rambla. Cal seguir-la uns metres més per dins fins que eixim a uns altres bancals que ara s'han convertit en prats. Els travessem i arribem la pista que n'entra i que cal seguir per dins d'un espès pinar de pi rodeno.

Travessem el pinar entreverat de roures que, en els fondals més humits es fan dominants, fins que trobem a la dreta una fita que marca el punt aproximat per on el vell camí de Montanejos travessava la rambla. Nosaltres ara el seguirem abandonant la pista que puja amunt, seguint el vell camí que anava de Montanejos (i de l’ermita de Santa Ana) a Zucaina per on ja vam passar l’última vegada.

Travessem la rambla mirant de no posar els peus en remull i enfilem el camí que puja per l’altra vessant. El camí està prou clar, pujant sota el pinar que creix a la costera que hi baixa. A meitat pujada trobem una capelleta amb una imatge de Santa Ana i la seua filla, Maria la Mare de Déu.

Pugem seguint el vell camí que recorre el pinar entreverat de roures fins que ens aboca a la carretera de Santa Ana, que ja hem travessat abans. Ara però no la travessarem sinó que l’hem de seguir durant mig quilòmetre fins que arribem a la Casilla de Peones Camineros, situada a l’entrada del mas de Gómez.

Davant de la Casilla el vell camí se’n separa de la carretera i nosaltres també ho farem seguint una pista que s’endinsa al pinar. El camí vell seguia recte pel pinar però està completament perdut, nosaltres seguirem la pista que fa un poc més de volta però està ben neta.

La pista baixa a un fondet on trobem camps de cereals treballats, i per la vora, retorna a buscar el vell camí que trobarem quan arribem a una bifurcació. Ací trobarem un camí asfaltat que entra des de la carretera i que seguirem a l’esquerra, sempre per dins del pinar.

Només farem uns pocs centenars de metres fins que trobem una bifurcació. A la dreta continua el camino de Montanejos, que ja hem xafat al vindre. Nosaltres ara seguirem recte pel camino de Arañuel.

Cal dir que ni l’una pista ni l’altra coincideixen exactament amb els antics camins, que anaven uns metres per dalt (o baix) del traçat de les pistes actuals en este lloc i, si ens fixem bé, encara en podem vore el traçat. Ara però anem per pista per adelantar i per ser més fàcil que travessar el bosc pels vells camins molt bruts pels arbres caiguts i els arbustos que hi creixen.

Seguim avant per la pista formigonada que continua planejant pel pinar. El paisatge no canvia molt, des què hem deixat la rambla de Santa Ana anem travessant un pinar barrejat amb roures, no debades la pista que seguim entra al mas del Rebollo. Només alguns bancals de cereal, encara treballats, trenquen la monotonia del bosc.

Quasi mig quilòmetre després del darrer enforcall trobem un altre trencall de camins. Cal seguir recte per un camí de terra. La pista formigonada segueix a l’esquerra cap al Rebollo. La pista segueix recte cap a la Parreta Pequeña, que trobem envoltada de bancals treballats.

Quan arribem a vistes del mas, en conte de seguir recte (que segurament és el més fàcil i curt) decidim baixar per la dreta, seguint una pista que fa la volta a un tossalet cobert de roures, baixant cap a la Hoya de la Parreta, on els bancals treballats han substituït totalment el bosc. Al bell mig, i en un altet, s’alça el mas de la Parreta.

Nosaltres seguim un entrador que passa entre el bosc i els bancals fins que acaba a uns bancals ermats. Cal travessar per la part de dalt fins que arribem a la fuente de la Parreta, abeurador important. Cent metres a la dreta passa el Paso Real de Aragón a Onda, que hem seguit abans. Nosaltres però, seguim un vell camí que mou de la font i que discorre per l’esquerra del barranco de Matamoros o de la Parreta. Es tracta del camino del Navarro, que baixa fins a la fuente del Navarro, punt on conflueixen els termes de Zucaina, Arañuel, Ludiente i Cirat, per ser este el principal abeurador de la zona i voler tots els veïns tindre accés a l’aigua.

Seguim el camí que, un poc més avant, es junta amb la pista que baixa de la Parreta Pequeña (i que havíem deixat abans), continuant cap a la fuente del Navarro i més enllà fins que mor a los Mores, ja dins del terme de Ludiente. Per la pista continua el camino (i Paso) Real de Aragón a Onda però nosaltres ara l’abandonarem per a seguir el Paso del Plano y la Parreta, que ens portarà de tornada a Arañuel seguint el camí vell.

A partir d’ací caldrà anar atents al punt més conflictiu de la ruta. Cal travessar el barranco de Matamoros i pujar per l’altra banda a buscar la fuente del Manzano. Des de què no hi ha raberes pasturant ni passant pels assagadors el camí s’ha perdut, per tant i seguint sempre el traçat de l’assagador, busquem el millor pas per arribar-hi, i segurament no ho aconseguim.

Baixem al barranc i seguim un tros per ell, fins que considerem que hem arribat a l’assagador. Seguim un senderol per a eixir del barranc que sembla prou clar, però els pins tombats per les nevades i el vent ens dificulten l’avanç. Per sort ací el sotabosc és més bé escàs i ens deixa avançar. No serà igual conforme anem pujant i a la part més alta ens toca anar buscant el millor pas per tal d’arribar a l’entrador que va a la fuente del Manzano. De tota manera acabem arribant sense (massa) complicacions després d’un tros curt de camp a través que sempre se fa llarg.

La fuente del Manzano o del Plano, la principal font del Plano i a on anaven a per aigua els veïns dels masos del Plano de Abajo i del Plano de Arriba. Ací hi ha la font, uns llavadors coberts i una bassa que recull l’aigua per a regar les hortetes.

Els llavadors no estaven en massa bon estat i ara estan arreglant-los, o millor dit, fent nova la coberta, i ho trobem tot ple de rajoles i grava.

Barranco de Santa Ana.

Camino de Santa Ana a Zucaina.

Travessant la rambla o barranco Santana.

Capella al camí de Montanejos.

Capella de Santa Ana.

Antic camí de Montanejos.

Carretera de Santa Ana a l'altura de la Casilla.

Bancals entre el pinar a la Loma de la Magdalena.

Foia de la Magdalena.

Camino de Arañuel a Zucaina.

Encreuament cap a la Parreta Pequeña.

Mas de la Parreta Pequeña.

Mas de la Parreta.

Fuente de la Parreta.

Camino del Navarro.

Barranco de Matamoros.

Tram de pas perdut i complicat.

Fuente del Manzano en restauració.

Ens aturem un poc a descansar i fer un glop abans de continuar la ruta que, a partir d’ací i ja superat el punt més conflictiu, és ben fàcil de seguir.

Fins ací arriba el SL-CV-95 que ve d’Arañuel, i només ens queda seguir-lo per a tornar al poble.

El camí comença pujant lleugerament cap al mas del Plano de Abajo, que queda ben propet. De fet la pista que passa per la font també va (seguint-la cap a l’esquerra, per la dreta està traçada sobre l’antiga senda de la Fuente que ens portaria al camino Real de Aragón a Cirat).

Després d’una curta costereta passem per la vora d’una casa que forma part del mas del Plano de Abajo però que es troba separada de la resta de cases de la masada, algunes d’elles encara arreglades i en ús. Travessem ací el camino del Plano, que entra des del camino Real de Aragón a Cirat (per on hem anat abans) i continuem recte entre pins i carrasques que creixen a la vora del camí fins que entrem als bancals treballats que envolten el mas del Plano de Arriba.

A la bassa del mas se n’entra la gosseta a refrescar-se, doncs encara que estem a primers d’any no fa gens de fred ni corre l’aire, i passat ja el migdia es pot caminar en mànega curta i tot.

Travessem el mas, deshabitat, i continuem recte per la vora d’un bancal d’ametlers deixat perdre. La pista que hem travessat segueix l’antiga senda del Plano Peregrín, que entra cap a las Cinglas, un recorregut tant interessant com aventurer.

Passats els ametlers el camí baixa entre el pinar per a passar per la capçalera del barranco del Lobo. Ací un simple barrancusset poc evident. Pujant per l’altra banda a buscar un alteró per on passa el camino Real de Cirat a Aragón. Una pista que puja des de Cirat per la Mojeta segueix (més o menys) el traçat el camí i assagador i per ella baixaríem a Cirat. Nosaltres però hem de seguir recte cap a Arañuel. Travessem així la pista i continuem pel camino de Zucaina (a Arañuel), que ací ja només és un camí de ferradura doncs l’assagador acaba al Paso Real.

Ens trobem dalt del Cantal, i només fer uns passos ja veiem darrere nostre el gran canto que li dona nom. Es tracta d’una llarga cantera de pedra anomenada el Cinglo Gordo, el mateix tipus de formació que ha donat lloc a los Morrones i que forma «una cornisa travertínica, que cubre toda la superficie de los llanos, y queda colgada sobre el valle.» (Sancho Comins) inestable doncs els estrats sobre els que reposa són més blans i erosionables. Això ho vorem conforme baixem, trobant a la part més baixa afloraments d’argiles i algeps del keuper, on el camí pràcticament ha desaparegut a causa de l’erosió de l’aigua.

Però no avancem les coses i anem baixant poc a poc, disfrutant de les magnífiques vistes que han fet batejar a este sender local com «el balcón del Mijares» perquè ens permet disfrutar d’unes vistes privilegiades sobre la vall, sempre que els pins ens deixen.

Baixem del Cinglo Gordo fent un parell de revoltes i continuem avall la llarga costera que ens separa del fons de la vall. Ací en poc més de dos quilòmetres baixarem 400 metres. Per sort el vell camí de ferradura fa tot el possible per a suavitzar el pendent que, en tot moment, és continuu però constant.

Darrere hem deixat els pinars mesomediterranis que dominen al Plano, pinars de pi blanc (i en alguns llocs de rodeno) acompanyats de ginebres, romers o argelaga negra, que a les parts més fresques s’acompanyen de rebolls. Ací retrobem els pinars termomediterranis, més càlids, on al coscoll i romer se’ls afegeix l’argelaga roja i la peturrera.

Conforme baixem continuem trobant molts rodals de pins tombats per la neu i el vent. Antigament tots eixos troncs es traïen per a aprofitar-los com a material de construcció o llenya, ara ja no compensa el fer-ho i queden al bell mig del bosc esperant que els organismes descomponedors vagen fent la seua feina per a què servisquen d’adob a les noves plantes.

A meitat baixada arribem a la fuente del Lentisco, ben pobreta d’aigua. Abans la font estava perduda entre la malea però s’ha netejat recentment i ara s’hi pot accedir, però en este hivern tant sec que portem no cau ni una gota d’aigua.

Ara cal seguir un tram per la pista que passa per la fuente del Lentisco, que enllaça el camino del Magraile amb el camino Real de Cirat passant pel Pilonico, on hi ha un mirador sobre el riu i el poble d’Arañuel. Després d’un centenar de metres trobem a l’esquerra la continuació del camí, que segueix avall cap al poble deixant a l’esquerra la Torre i baixant a buscar el barranco del Horcajo.

Ací el camí baixa fent voltes i més voltes sent el tram que presenta més desnivell, però molt ben negociat, fins que arriba al barranco del Horcajo. A partir d’ací el camí segueix per la vora del barranc avall, a buscar el poble.

La vegetació canvia i la frescor i humitat del barranc fa que apareguen les enfiladisses: l’arítjol, el lligabosc i els esbarzers que juntament amb alguns marfulls conformen la selva mediterrània per excel·lència. Esta ens acompanyarà fins que arribem a los Corrales, on el camí aboca a una ampla pista que passa per la part de dalt de les hortes.

Seguirem ara a la dreta, passant per dalt de la Huerta Vieja entre bancals d’oliveres fins que en poc més de mig quilòmetre retornem al Puente, d’on hem començat a caminar. Tancant així una circular pels vells camins que des d’Arañuel ens porten cap a Zucaina.

Mas del Plano de Abajo.

El mas del Plano de Abajo i el mas del Rebollo al fons.

Camí entre el Plano de Abajo i el de Arriba.

Mas del Plano de Arriba.

Baixant el Cinglo Gordo.

Arañuel des del Cantal.

Fuente del Lentisco.


El Pilonico.

Revoltes del camí.

Arañuel des de la Torre.


Arañuel des de la Huerta Vieja.

El Puente.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


El Cerro de San Vicente des de Zucaina

Cirat – el Campero – Arañuel

arañuel - fuente del manzano - magraile

sl96 vuelta al Magraile

el tormo - mas del plano de arriba


Més informació:

  • Casquel, Teresa (2006) Caminos de Trashumancia 1 Ed. Centre Excursionista de València

  • Cebrian Gimeno, Rafael (2009) Caminando por el Alto Mijares Ed. Centre Excursionista de València

  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea

  • Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixa rural Almassora

  • InfoZucaina

  • Arañuel


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada