NAIXEMENT DEL DUERO I PICOS DE URBIÓN DES DEL BÚNKER

Estos dies estem d’acampada pels Pinares de Soria, un bon lloc per a entrar en contacte amb la natura i disfrutar plenament d’ella. I hui hem aprofitat per a alçar-nos pronte i pujar al Pico de Urbión passant pel naixement del Duero, un parell de fites que teníem pendents de fa anys.

Per a començar la ruta ens acostem a la cara sud de la serra pujant fins al refugi del Búnquer. Des del pàrquing del refugi començarem a caminar. També podríem fer-ho des de la pista, asfaltada, que puja a Castroviejo o fins i tot des del pàrquing de Castroviejo que també mereix una visita, però com tenim poc de temps i a Castroviejo ja vam estar fa anys fent una ruta fins a la Cueva Serena hui farem la ruta el més curta possible.

Comencem a caminar seguint les senyals del GR-14 que segueix el camino natural del Duero i coincideix també amb una variant del GR-86. Així anirem trobant marques blanques i roges, almenys en la primera part del camí perquè després s’aniran fent més escasses, encara que tampoc ens faran massa falta.

El camí comença sota un espès pinar de pi roig que ens acompanyarà el primer tram de la pujada. A poques passes del pàrquing trobem el refugi del Búnquer, que fa honor al nom per la forma i que no es troba massa ben arreglat. Davant mateix tenim un cartell informatiu del Camino Natural del Duero on podem vore els diferents senders abalisats que conflueixen al pic.

El camí puja, ample i ben traçat, entre el pinar on trobem alguns exemplars de grans dimensions. Es tracta d’un pinar de pi roig amb un sotabosc de brucs, ginebres i boixerola. Molt poc variat però abundant i que juntament amb els barranquets amb aigua que regalima per la muntanya forma un ambient frescal, sobretot a esta hora del matí on encara el sol no ha eixit per darrere les muntanyes. De fet conforme pugem veiem com el sol traspon per darrere del Rasón i projecta ombres sobre els pinars que deixem avall, al voltant de Castroviejo, que amb la seua massa pètria destaca enmig del pinar.

Hem anat caminant cap a llevant però poc a poc el sender gira cap al nord buscant el fondo per on corre el jove Duero. Conforme pugem els pins es troben cada vegada més escampats fins que, finalment, eixim del pinar i entrem a la part alta de la serra on la vegetació es redueix a bruguerola, ginebre rastrer i nabius acompanyats d’herbàcies i zones de roca nua.

Quan eixim del bosc el paisatge que s’albira s’eixampla. Dalt nostre queda ja ben prop el Pico de Urbión i de l’altra part del Duero hi ha el Rasón formant part de la Sierra del Mojón Alto. Ací la senda es fa més perdedora doncs quasi es pot pujar per qualsevol lloc, però mirem de seguir la traça principal i més xafada.

Poc a poc anem girant cap al nord-est i ens acostem a la part alta del Duero, ací un simple rierol de muntanya que baixa alegre botant de pedra en pedra però amb molt poca aigua.

Ens queda ara remuntar l'ampla i soma valleta anomenada la Hoya del Burro per on baixa el riu des dels peus del Pico de Urbión, que queda al cap de dalt. És una pujada fàcil i còmoda però se’ns fa un poc llarga per la monotonia del paisatge, només trencada per un grup de persones que trobem de l’altra banda del riuet on han fet nit al ras.

Coincidim amb un parell d’ells que estan agafant aigua de la font on naix el Duero i aprofitem per a que ens facen una foto a la mateixa.

La veritat és que el naixement del Duero no és molt espectacular. De fet no solen ser-ho la majoria dels naixements de rius. En este cas un monument situat a la part de dalt marca el punt on naix el riu a la fuente del Duero, punt més amunter des d’on porta aigua. Però la font no és massa abundant i per tal d’omplir una ampolla cal estar-se una bona estona.

Pàrquing del refugio del Búnquer.

Refugio del Búnquer.

Senda del Duero, GR-14 i 86.

Duruelo de la Sierra, al fons de la vall.

L'ombra del Rasón es projecta sobre Castroviejo.

Eixint del bosc amb un paisatge de bruguerola i ginebre rastrer.

Tram de pujada vora el jove Duero que queda a la dreta.

Hoya del Burro.

El jove Duero botant de pedra en pedra.

El Rasón a l'esquerra del Duero, la senda a la dreta.

Arribant al naixement del Duero als peus del Pico de Urbión.

Monument al naixement del Duero.

Naixement del Duero.

A nosaltres no ens cal aigua i no perdem el temps allí i després d’una breu parada al solet i les fotos de rigor continuem camí pujant cap al coll que ens queda dalt. Cal pujar a una ampla collada que queda als peus del Picosde Urbión.

Quan arribem a dalt hi ha un cartell que mostra les diferents rutes que s’hi troben. Fins ací puja el GR-86 i el GR- 14 i per la dreta baixa el GR-86 cap a Covaleda per la Laguna Negra. Eixa és la ruta més popular d’accés al pic i per allí trobem a més gent que va pujant.

Des d’ací dalt també vorem un fenomen geològic interessant: la cara sud de la serra, per on hem pujat, està formada per cims suaus o arredonits però la cara nord presenta un fort desnivell i uns cingles que la voregen; als seus peus s’obren tot d’estanys i estanyols al fons de circs.

Això es deu al fet que la cara nord de la serra va estar ocupada per glaceres, que no es van estendre a la part sud, de manera que presenta un fort contrast entre el vessant nord, més costerut i escarpat, i el sud, més suau. Este fenomen també el podem trobar a Sierra Nevada o al Moncayo, muntanyes que només es van vore afectades per l’erosió glacial a les ombries on no es fonia la neu.

Des de la collada enfilem els darrers metres de pujada als Picos de Urbión, que destaquen entre les suaus llomes formant un conjunt de penyals de granit, més o menys arredonits per l’erosió. El camí de pujada és ben clar i només començar a pujar trobem un cartell de ferro que ens anuncia que ja hi som. De fet els Picos són un conjunt de xicotets crestalls de granit arredonits que coronen el cim de la muntanya.

Recorrem els tres-cents metres curts que ens separen del cim entre un caos de blocs de granit fins que, entre un badall de les roques, assolim el punt més alt del Pico de Urbión.

No som els primers en pujar de manera que trobem gent que ens pot fer una foto al cim on ens estem una estona disfrutant de les vistes privilegiades que tenim des d’ací.

El Pico de Urbión amb els seus 2228 metres d’altura és el tercer pic més alt del sistema Ibèric, només per darrere del Moncayo i el Monte de San Lorenzo. El nom Urbión ve de l’euskera i significa, literalment, «dos aigües bones» en referència als dos rius que naixen a banda i banda de les seues vessants. Per la banda sud el Duero i per la nord el Urbión, afluent del Najerilla i este de l’Ebre.

Des de dalt podem observar la diferència entre la vessant nord, solcada per profundes valls, i la sud, més suau i que dona pas a arredonides llomes. També la vegetació contrasta doncs a les faldes de la vessant sud s’escampen els extensos pinars de Tierra de Pinares de Soria mentre que a la nord, les parts més baixes de les valls estan cobertes de boscos de fulla caduca, sobretot roure i algunes fagedes.

El Rasón i el Duero.

Ampla collada als peus del Urbión.

Tram final d'accés al Pico de Urbión.

Laguna Larga i Llanos de la Sierra.

Pico de Urbión.

Laguna de Urbión i Picacho del Camperón.

Pico de Urbión.

Després de disfrutar de les vistes cal continuar la ruta i ho fem seguint cap a l’oest per la carena de la Sierra de Urbión.

Baixem dels pics i enfilem la llarga carena que passa per dalt de las Peñas Claras. La senda que seguim segueix primer per la carena fins que, arribats al davant de les penyes que miren cap al nord les defuig passant per la part del migdia on la vessant baixa suaument (o no tant) a buscar els pinars que envolten el jove Duero. A la nostra esquerra, a sota de la pendent i on ja comença el pinar hi ha la senda per on hem pujat remuntant la Hoya del Burro i és factible (encara que més pesat) pujar-hi al recte. Ara però anem planejant disfrutant de les vistes a banda i banda fins que arribem a les penyes on seguim per l’esquerra i només podem gaudir de les vistes del sud.

De tota manera deixem la senda un moment per acostar-nos al penya-segat de dalt les penyes des d’on podem vore el circ on es troba la Laguna de Urbión.

Travessem per dalt les Peñas Claras i baixem per l’altra banda, entre alguns penyals de granit que, a manera dels frares, s’alcen d’ací i d’allí a causa de l’erosió.

Des d’ací enfilem el collado que separa el Picacho del Camperón, l’últim pic que tanca el circ de Urbión pel nord, on arribem després d’uns minuts. Des d’ací es pot baixar fàcilment al fons del circ i la Laguna però queda per a un altre dia.

Dalt al Picacho una escultura de ferro consistent en un martell i una rata penada marca el cim i ací cal fer-se la foto de rigor abans de continuar camí.

Deixem enrere el Picacho i baixem per un sender menys definit cap a l’ampla collada que queda als peus del Cerro de las Tres Províncias. Continuem tenint a la vista la diferent configuració de la serra, amb vessants més costerudes i menjades per l’erosió al nord, i més suaus al sud. La vegetació continua sent la mateixa dels punts culminants: bruguerola i nabius que formen mates arrodonides pel vent acompanyats per alguns ginebres nans, però conforme baixem comencen a traure el cap tímidament els pins que creixen, menuts i solitaris, colonitzant les parts més altes més exposades al vent i el gel.

Conforme baixem trobem algunes vaques que hi pasturen. No n’havíem vist cap fins ara i sembla que han passat des de la part de la Rioja buscant les últimes pastures fresques de l’estiu. Les deixem enrere fins que arribem a l’ampla collada que ens separa del Cerro de las Tres Províncias. Per ací trasponia l’antic camí de Duruelo a Mansilla travessant la serra i, seguint-lo retornarem cap al búnquer.

Peñas Claras.

Picos de Urbión des de Peñas Claras.

Les penyes de granit que coronen tota la serra.

Cerro Cantincao i Cerro de las Tres Províncias des de Peñas Claras.

Peñas Claras des del Picacho del Camperón.

El Picacho del Camperón.

Circ glacial de la Laguna de Urbión.

Part soriana de la serra, més deforestada i costeruda.

Vaques pasturant a les faldes del Picacho del Camperón.

Cerro de las Tres Provincias.

Ara ve la baixada i, igual que la pujada no és massa costeruda, la baixada tampoc ho és.

Seguim el vell camí que des de Duruelo traspon la serra camí de Mansilla, ja a la part riojana.

La primera part hem d’anar seguint les fites que marquen el millor pas però conforme baixem el vell camí de ferradura ara s’ha convertit en un ample carril per on, amb molta dificultat, poden passar els vehicles de quatre rodes.

A les clotades de la part alta s’acumula l’aigua i es formen alguns tremedals o aiguamolls que el camí passa per la vora fins que enfila ja la part més costeruda de la vessant. Els pins van creixent més junts i més grans conforme anem baixant fins que comença a formar el gran pinar que s’estén per tota la falda de la Sierra de Urbión a la part soriana. Ací a més trobem alguns exemplars realment monumentals, sinó per l’altura si per la grossària del tronc.

La baixada és agradable i l’ombra ens ve bé per a fugir d’un sol que ja comença a calfar de manera que arribem al búnquer sense haver patit gens de calor.

Només ens queda desfer el curt tros de camí d’anada que ens portarà al pàrquing des d’on hem començat a caminar per a cloure una ruta senzilla, fàcil i sense grans dificultats que ens ha portat a pujar a un dels pics principals del Sistema Ibèric i també a conèixer el naixement del riu més cabalós de la península ibèrica.

Camino viejo de Duruelo a Mansilla.

Tremedals a les parts fondes de la serra.

El vell camí, ací un ample carril entre el pinar.

Arribant al búnquer.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Ayuntamiento de Duruelo de la Sierra

• Camino natural del Duero. Ed. Mapa.

• GR-14

• GR-86

DE XODOS A LA FOIA D'ORES

Aprofitant que la calor ha afluixat un poc tornem a eixir de ruta buscant les terres altes de manera que podem caminar sense patir calor, això sí alçant-nos ben enjorn, així que abans de les set del matí ja estem en marxa des del poble de Xous.

Hui la idea és seguir el SL-X-1, un dels senders recuperats i marcats pel club CIM Penyagolosa de Xodos. El sender puja a la Selleta per la Lloma i baixa pel barranc Fondo. Nosaltres l’allargarem i des de la Selleta baixarem a la Foia d’Ores pel mas de Racó i tornarem pel mas de les Tosses de Baix.

 

Així que a primera hora del matí, mentre el sol traspon entre la Lloma i la Serra de la Nevera, comencem a caminar des de l’entrada de Xodos. Baixem uns metres per la carretera i de seguida trenquem a la dreta pel vell camí de Vistabella, que baixa al cap de dalt de la Vega passant per la font de Baix i pujant cap a les Barraquetes. El primer tram del camí fins a la font està netejat de fa poc però a partir de la font el camí ja no s’ha netejat i l’herba alta el cobreix en bona part. De tota manera l’herba només fa difícil vore on es posen els peus perquè no impedeix el pas.

El camí passa entre camps treballats, vorejat de parets de pedra i sota l’ombra de les carrasques. A la dreta queda el mas de la Font i davant tornem a trobar la carretera d’Atzeneta que cal travessar. A partir d’ací la pujada es fa més costeruda però el camí està net i ben clar. El primer tram és un tros de pista formigonada traçada sobre el vell camí i què entra a les Barraquetes, conjunt de cases que queden a la dreta del camí. A partir d’elles reprenem el vell camí de ferradura que puja costera amunt cap al carrascal del mas de la Font que s’estén per dalt dels bancalets que envolten les Barraquetes i s’estenen pel camí de Vistabella.

Els antics bancals de cereals que no s’han abandonat ara es troben plantats de carrasques truferes, prolongació del carrascar que queda a dalt, al voltant del collet del Masico.

El camí puja fent voltes fins que arriba a un colladet, passant entre el coll del Masico i el Masico que li dona nom. Caldria aclarir ací alguna cosa sobre el concepte de coll, collet, collado o colladet, i és que, amb caràcter general, a les terres del Maestrat i l’Alcalatén (i fins i tot a Espadà) s’entén per coll o collet a un cim més o menys arredonit (provinent del llatí collus que ha donat en castellà «colina») mentre que el punt més baix entre dos cims (el que en altres llocs s’entén com a coll) s’anomena collado o colladet per a no confondre’l. Per tant als peus del collet del Masico es troba el colladet del Masico on el camí coincideix amb la nova pista asfaltada de la Xaparra que també aprofita el pas per a anar cap a la Foia d’Ores.

Passat el collet el camí continua sempre prop de la pista asfaltada. De fet n’hi ha dos camins i no n’estem segurs d’haver seguit el correcte, encara que hem seguit el més xafat. El camí vell per on hi ha també les marques del sender local de Xodos passa a pocs metres de la carretera i el retrobarem més tard, quan ja se’n separa el camí del mas de la Lloma que continua cap a la Selleta. Al punt on se’n separa, on retrobem el camí correcte, trobem també uns pals d’indicacions del sender de fusta, però tan desgastats pel temps i l’oratge que no es llig res. De totes maneres ens serveixen per a saber que anem pel camí correcte.

 

El sol del matí il·lumina l'ermita de Sant Cristòfol.

Xodos dalt de la Roca.

Camí de Vistabella baixant a la Vega.

La Roca dominant la Vega.

Xodos des de les Barraquetes.

Xodos i la Lloma Bernat des del Masico.

Vistabella des del colladet del Masico.

Deixem el camí de Vistabella i comencem a pujar a la Lloma de Morratges travessant un espès carrascar. El camí fa algunes voltes per a suavitzar el pendent abans d’arribar a l’ampla esquena de la lloma on el carrascar deixa pas un bosc aclarit de ginebres, pins i carrasques que ens acompanyarà per les parts més altes. Cal travessar la lloma cap al nord entrant ja dins del terme d’Atzeneta on passarem per la vora les cases de la Lloma o mas del Carril, a l’estar situat a la solana del Carril, punt on conflueixen els Tres Termes d’Atzeneta, Xodos i Vistabella.

Passem a les envistes del mas, gran i amb un casalici encara ben conservat, que s’alça a la punta de la Lloma mirant cap a llevant i envoltat d’un pinar entreverat de ginebres. Ací dalt i gràcies a l’altura podem trobar ginebres negres (juniperus communis) que més avall, mirant a la mar donen pas als ginebres rojos (juniperus oxycedrus) que a Vistabella també són coneguts com ginebrisses. El nom es deu al fruit, fosc en els primers i rogencs al segon cas.

Passat el mas el nostre camí es fa perdedor. Per sort la traça i algunes fites ens mostren per on continuar camí entre una repoblació de pins que ha fet desaparèixer el traçat de l’antic camí que pujava a la Selleta. Arribem així per fi a la Selleta, ampla i soma collada que connecta el tossal del Carril amb la Lloma de la Nevera, on s’alcen les restes de la Nevera a què deu el nom la Serra. Ací el sender marcat baixa per un carril que ve del Carril cap al punt més baix de la Selleta, on hi ha una bassa d’incendis i per on passa una pista forestal. Nosaltres però no baixarem sinó que travessant el carril buscarem per l’altra banda una vella pista oberta per l’Ombria del Carril que baixa cap al Pou de la Vaca, al cap de dalt de la Foia d’Ores que s’obre davant nostre.

Camí del mas de la Lloma.

Carrascar del Bovalar.

Penyagolosa i el Marinet des de la Lloma de Morratges.

Boires al cim de Penyagolosa.

Mas de la Lloma.

La Selleta des del Carril.

Quan travessem el carril i baixem deixem enrere el terme d’Atzeneta, que hem xafat ben poc, i entrem al terme de Vistabella.

Baixem per l’Ombria del Carril seguint una vella pista, ja no apta per a vehicles, que baixa a buscar el barranquet de la Selleta i, seguint-lo, arriba al barranc del Pou de la Vaca. A l’ombria creix un pinar de pi negre que, conforme baixem, es troba entreverat de carrasques. La humitat és abundant i el sotabosc creix espès amb exemplars d’orons, gavarreres i fins i tot alguna servera assilvestrada.

La baixada comença més suau i acaba en forta pendent per la pista que coincideix amb el barranc i que es troba totalment desfeta pel pas de l’aigua. Finalment aboca a una altra pista, igual de perduda, que baixa del Pou de la Vaca per la vessant esquerra del barranc del mateix nom i que seguim avall. Seguint-la arribem a una alta tanca de ferro per a bous i mirem de pegar-li la volta, però tant per una banda com per l’altra l’espès sotabosc no convida massa a fer-ho de manera que optem per saltar-la. Per sort no hi ha animals dins i eixim per l’altra banda on hi ha la porta que saltem doncs és més fàcil que deslligar els nusos de la corda que la tanca.

Passat el tancat arribem a una pista del mas de Racó, totalment assolat, situat a la nostra esquerra i dalt del barranc que a partir d’ací l’hi pren el nom. Nosaltres seguirem recte per la pista que planeja eixint del Racó que dóna nom al mas i que bé mereix el nom doncs ací hi ha una gran raconada on la Serra de la Nevera es junta amb el Tossal de l’Albagés.

La pista del mas de Racó travessa la part de dalt de l’extensa Foia d’Ores, una de les grans partides de Vistabella, situada entre la Serra de la Nevera i el poble de Vistabella. La Foia pròpiament dita és la part més fonda i plana travessada per la carretera de Vistabella. Nosaltres seguirem per la part més amuntera de la Foia que ací pren el nom de Pla del mas de Racó per diferenciar-lo del Pla de la Xaparra, segons siguen les terres d’un o altre mas.

Travessem el pla on el pinar encara no ha emboscat els antics prats fins que arribem a un ample tallafocs que baixa des de la Serra de la Nevera i continua cap al barranc dels Molins i per on hi ha la línia elèctrica que porta la llum a Vistabella.

Baixant per l'Ombria del Carril.

Barranquet de la Selleta del Carril.

Pista vora el barranc del Pou de la Vaca.

Tancat per a vaques al mas de Racó.

La Foia d'Ores des del mas de Racó.

Pista del mas de Racó.

Al passar trobem un pal amb marques grogues i blanques de PR. No sabem d’on ve ni cap a on va i tampoc presenta cap altra indicació però sembla que baixa pel tallafocs així que decidim retallar la nostra ruta (que inicialment eixia a la carretera) i pugem pel tallafocs cap a la pista del mas de les Tosses.

Tallafocs amunt arribem a la pista de les Tosses de Baix des d’on sembla que el PR continua amunt pel tallafocs. Desistim de pujar-hi per no saber on va encara que és molt possible que puge a les Tosses de Dalt.

Des d’ací enfilem cap al mas de les Tosses de Baix seguint la pista que passa recorre la falda de l’Ombria fins que arriba a l’entrada del mas. Ací una cadena i una porta tallen l’accés als vehicles motoritzats però no impedeixen el pas als vianants de manera que continuem pista avant passant sota el mas de les Tosses i continuant avant. Estem seguint ara el vell camí de Llucena a Vistabella que des de la Foia d’Ores puja cap a la Selleta del Carril per a continuar a Llucena per la Malusa i la Lloma Bernat.

La pista, que segueix el vell camí en bona part, deixa enrere el mas de les Tosses de Baix i fa volta per a travessar el barranc de les Tosses on el pinar deixa pas a un espès carrascar. A la vora de la dreta del barranc s’alça el mas del Sord, menut maset d’una casa dins la finca de les Tosses.

Travessat el barranc la pista acaba a uns bancals plantats de carrasques truferes. El vell camí passava per la banda de baix dels bancals però nosaltres seguirem per dalt. Els bancals estan envoltats d’un pastor elèctric baix, pensat per allunyar els porcs senglars, i per la vora s’ha obert un pas net per tal de vigilar que estiga en bones condicions, i l’aprofitem per passar de l’altra banda dels bancals on trobem el vell camí de ferradura que puja cap a la Selleta.

El primer tram del camí es troba prou net i ample però de seguida el trobem molt tapat d’argelaga roja que creix al camí buscant el sol que li falta a l’espès carrascar que ens envolta. Per sort no tot el camí es troba tant tapat però ens toca punxar-nos per a poder avançar.

El vell camí, amb trams empedrats, puja per la falda del tossal del mas de Roqueta passant als peus del mas o, millor dit, dels quatre murs que en resten del que fou un maset no massa gran. Passat el mas el camí enfila cap al capoll de la serra fent un parell de voltes ben marcades i continua faldejant sense perdre ni guanyar massa altura cap a la Selleta. El trobem ben dibuixat al mapa d’El Tossal de Vistabella però en la realitat la traça es fa perdedora entre el matollar que l’envaïx i decidim pujar al recte a buscar una pista de traure fusta que va paral·lela al camí però uns metres per dalt. Així que fem un curt tram camp a través fins a la pista que seguirem a la dreta.

Seguint la pista arribem en poques passes a la Selleta, Selleta del Carril o Selleteta, que amb els tres noms és coneguda.

Tallafocs de les Tosses. Al fons la serra de la Nevera.

Pista de les Tosses.

Bancals truferos al mas del Sord.

Pastor elèctric per a senglars.

Camí vell de Vistabella a Llucena.

Tram perdut del camí de Llucena.

Mas de la Roqueta.

Pista del mas de Roqueta.

Selleta, diminutiu de sella, és com s’anomena una depressió o collet entre dos elevacions no massa pronunciades i fent referència a la semblança amb una sella de muntar. Es tracta d’un mot en dessús que ha quedat fossilitzat en la toponímia on trobem sovint selles i selletes arreu de les muntanyes. Esta s’adiu perfectament al concepte de sella al ser la part més baixa entre la Serra de la Nevera i el tossal del Carril que se’n separa de l’alineació principal.

A la mateixa selleta hi ha una bassa d’incendis que recull l’aigua que s’escola per la pista de la Nevera en part formigonada i empedrada per a esta funció. A la vora hi ha un abeurador per als animals on la gosseta s’aboca de cap a beure i refrescar-se per bé que ja comença a avançar el dia i la calor es fa de notar.

Ací mateix puja un carril cap al tossal del Carril, per on ve el SL-X-1 des de Xodos i continua avall per la pista. Eixe és el camí que hem de seguir ara.

En este tram la pista coincideix amb el camí vell de Xodos a Benafigos que travessa de cap a cap la Serra de la Nevera. Nosaltres farem el tros més còmode, tot de baixada.

Comencem baixant per l’ampla pista forestal que es va obrir per a fer les repoblacions forestals del mas de la Lloma i dels voltants de la Nevera. Com sol ser habitual en estes pistes a la vora per a subjectar la terra es van plantar xiprers que donen ombra a la pista i ens acompanyen mentre baixem.

La pista va per la vora d’un barrancusset que engrava amb el barranc de la Nevera, just al punt on s’alça la Casa del Tio Miquel, encara dreta i envoltada de pins i carrasques. Un poc més avant, quan la pista travessa el barranc cal abandonar-la i seguir per dins. Ací s’ha d’estar atent perquè els senyals són evidents però poc visibles si no anem alerta.

El vell camí continua baixant per dins del barranc de la Nevera, ací ample i fàcil de caminar. Al mateix llit trobem algunes mates de poliol que ens perfumen amb el seu fort i agradívol olor.

El barranc i camí baixen directes cap al migdia envoltats d’un carrascal esclarit i entreverat de pins que no ens fa massa ombra i ja comença a abellir perquè fins ara no hem patit gens de calor, més bé al contrari.

Baixem pel barranc fins al Forcallet on engrava al barranc Fondo i a partir d’ací hi pren el nom. Uns metres més avant trobem uns bancalets treballats plantats, com no podia ser d’altra manera, de carrasques truferes, l’únic cultiu rentable a hores d’ara. Dels barrancs avall hi ha un entrador per a cotxes que va per dins del barranc, i ací cal estar molt atents perquè el nostre camí continua per la dreta (per l’esquerra continua el camí a Malusa). Hi ha una fita a l’entrada però no és massa evident.

La Selleta o Selleteta.

La Foia d'Ores des de la Selleta.

Caseta del tio Miquel.

Pista de la Nevera.

Barranc de la Nevera.

Camí vell de Xodos a Benafigos.

Abandonem doncs el barranc i continuem pel vell camí seguint les senyals blanques i verdes que ens fan pujar per deixar enrere el barranc. Conforme pugem deixem també enrere les carrasques que l’envolten que es van fent més escasses i abunden els ginebres i savines que creixen pràcticament sobre el rocam.

El barranc Fondo fa honor al seu nom i s’enfonsa ràpidament a buscar el barranc de Xodos formant el riu de Llucena. Nosaltres girem a ponent i enfilem cap a Xodos que ja queda prop encara que no es veja.

El camí passa a mitja lloma cap al Cerro on s’alça el mas del Carrascal deixant les Fontetes als peus on, ja quasi arribant al Cerro, trobem la senda que hi baixa, també recuperada pel CIM. Un poc més avant arribem a la carretera d’Atzeneta que haurem de seguir uns metres. Ací els ginebres tornen a deixar pas a les carrasques que conformen el carrascal que li dona nom al mas del Carrascal.

Després de caminar uns metres per la carretera trenquem a l’esquerra pel vell camí de Benafigos que davalla cap a la Vega seguint l’assagador de Malusa que coincideix amb el camí. Travessem espessos carrascars que queden a banda i banda del pas, separats per parets de pedra per a evitar que els animals n’entren o ixquen. Davant nostre ja destaca Xous dalt la Roca.

L’ample pas ens baixa per la Canadiella cap al barranc de la Font que, travessant-lo, dóna pas a la Vega que hem de travessar per la part més estreta. Arribem així a la pista de la Vega que travessem just a la vora del mas de Baix la Roca, que fa honor al seu nom.

Des d’ací ja només ens queda enfilar l’última costereta cap a Xodos, que veiem dalt nostre damunt de la Roca. Esta serà la pujada més dura del dia perquè és l’última i perquè el sol ja apreta i la calor és fa de notar. Per sort és ben curta i de seguida tornem a estar a l’entrada del poble des d’on hem començat a caminar unes hores abans.

Finalitzem així una ruta interessant i, en part, aventurera pels termes de Xodos i Vistabella que, a més, ens ha mostrat la possibilitat de fer més rutes per la serra de la Nevera, ja siga des de Xous, ja siga des de Vistabella o de Benafigos.

Camí de Benafigos o de la Malussa.

Travessant la carretera pel mas del Carrascal.

Xodos i el Marinet des del mas del Carrascal.

Baix la Roca.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

El tossal de la Nevera d’Atzeneta des del mas de Morratges

Més informació:

• Bernat Agut, Jesús (2000) Toponímia rural d’Atzeneta del Maestrat. Recull toponímic i estudi primerenc. Ed. Diputació de Castelló

• Bernat Agut, Jesús (2010) "De colls i collets. Algunes observacions" dins Societat onomàstica. Butlletí interior n 117-118  De noms i de llocs. Miscel·lània d'homenatge a Albert Manent i Segimon Ed. Societat d'onomàstica

• Bernat Agut, Jesús (2015) Toponímia de Vistabella del Maestrat Tesi doctoral en línia

• Fuster Puig, Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Entre Penyagolosa i el Montlleó Ed. elTossal cartografies

• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 

• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress. I també al blog de l'autor.