VILLAHERMOSA: RONCALES I LA TOSCA

 

Arriba el setembre i el bon temps, o més ben dit, el temps més recomanable per a caminar, passada ja la calor d’un estiu que ha estat llarg i molt calorós i que no ha convidat a eixir massa a la muntanya.

Encara que la frescor que es correspon a l’arribada de la Tardor encara no arriba, seguint la tradició toca començar la temporada senderista. Per a fer-ho com mana la costum caldrà fer una volta curta i un esmorzar llarg, quasi dinar. Abans ho fèiem a Villamalur però ja quasi hem esgotat les rutes possibles per allí, i a més l’any passat ja no vam anar perquè el bar estava tancat. L’any passat vam estar al Castillo i enguany hem decidit anar un poc més lluny i acostar-nos a Villahermosa.

Així que des de l’Hostal “Ruta de Aragón” comencem a caminar per a completar la ruta que ens serveix d’excusa per a l’esmorzar. Ho fem pujant al poble pels costeruts carrers que ens porten a la plaça de l’església, que separa la part antiga del poble, a la dreta, on hi era el vell castell del què quasi no en queda cap resta, de la part més nova que comença amb l’església del segle XVIII.

Des de la plaça baixem passant per davant de l’ajuntament, edifici modern que va substituir l’antiga sala municipal medieval a finals del segle XX.

Eixim del poble pel Rabal i baixant cap al riu Carbo on arribem a l’altura del molino Morte. A partir d’ací la pista formigonada que s’ha traçat damunt el vell camí deixa pas a la terra i pedra original que continua remuntant el riu Carbo cap a Sant Joan.

El camí remunta el riu Carbo per la vora. Pugem primer per una banda, deixant a l’altra la sèquia principal i passant pel costat de l’assut d’on deriva l’aigua. Un poc més avant canviem de costat i continuem amunt seguint el riui que s’engorja entre las Peñas Blancas i el Masico las Higas.

Un poc més avant arribem a la fuente el Cura i la Poza de los Cantales Pardos, situada a la vora. A estes hores amb la frescor del matí no abelleix entrar, tot i l’aigua clara i el racó preciós conviden al bany.

Deixem enrere la Poza i la font, i el camí comença a eixir del riu per la part de ponent, en una llarga pujada que ens portarà al mas de Roncales. El camí és ample i net, i travessa les vessants cobertes de pins, fent un poc de volta per tal de no perdre altura al travessar el barranco de los Roncales. El riu queda a la nostra dreta i baixa excavant un tall profund, ple de salts i tolls. Conforme ix el sol lal vall del riu es va cobrint de boirina que entela l’aire.

El pinar el trobem entreverat de roures, amb hedreres que s’enfilen pels troncs al travessar el barranco de Roncales, gràcies a la humitat que s’acumula. I esta serà la vegetació que ens acompanya l’últim tros abans d’arribar a les cases de Roncales.

Ajuntament de Villahermosa.

Camino de Vistabella.

Río Carbo.

Poza de los Cantales Pardos.

Boira d'irradiació a la vall del Carbo.

Camino de Roncales i de Vistabella.

Travessant el barranco de Roncales.

Mas de Roncales.

Travessem Roncales, on n’hi ha un alberg i on trobem un grup de gent fent ioga a l’hortet. Passem intentant no fer soroll per a no molestar.

Ací abandonem el GR, que segueix el camí de Vistabella pujant pel Carbo a Sant Joan, i ens desviem pel camí del Mas de Saura, que puja per la vora del barranco de Roncales. El vell camí s’ha convertit ara en la pista d’accés motoritzat al mas. Anem pujant travessant un pinar, entreverat de carrasques i amb alguns roures, que creix al vessant nord del barranc sobre saulons. Trobem així pins de rodeno acompanyats d’alguns pins blancs.

Fem un poc de volta pujant progressivament, i travessant el barranc per a enfilar cap al mas de Saura, situat a la vertent sud del barranc, sobre un morret.

La pista fa la volta per baix de les cases del mas, però nosaltres, seguint el vell camí, el travessem pel mig, retrobant la pista de l’altra banda. Ací al voltant del mas encara es llauren els vells bancals i, encara que no trobem ningú a esta hora del matí, no està abandonat.

Passat el mas, deixem el vell camí i pista, que puja a enllaçar amb el camín real del Puerto, per pujar per un entrador que mou a la dreta i, fent drecera, enllaça amb aquell al collao de la Cruceta.

Seguim primer les carrilades que ens portaran fins a un bancal on moren. Per la dreta del bancal continua l’antiga drecera, un poc tapada ací, que ens puja entre pins i carrasques.

La primavera passada van estar ací tallant pins i queden les restes de branques que, en algun tros, molesten al passar. De tota manera el camí el van aprofitar per a traure els pins amb la maquinària pesada, així que el que fou un camí de ferradura, ara s’ha convertit en un ròssec de pins amb totes les conseqüències que té això.

Finalment arribem al collao de la Cruceta, on enllacem amb el camín real del Puerto, que puja directe des de Villahermosa, i on passa l’actual carretera del Puerto. Ací el vell camí continuava un tros per la carretera fins a la Venta i el Villar Alto, però també n’hi havia una variant més curta en quilòmetres però amb més desnivell que anava pel masico de l’Agua, ajuntant-se les dos a l’Hostalejo. Nosaltres seguirem ara la segona.

Eixint de Roncales.

Salvatierra des de Roncales.

Camino (ara pista) del mas de Saura.

Mas de Saura.

Senda que fa drecera a la Cruceta.

Ròssec de traure pins.

Travessem la carretera pel collao de la Cruceta i de l’altra banda trobem el vell camí. El camí travessa un espès pinar de pi rodeno en ombria, entreverat de carrasques i algun roure, que conforme anem baixant deixa pas a un pinar de pi blanc. L’ambient és humit i fresc, amb un sotabosc entapissat de pinotxa.

Baixem fent voltes entre el pinar fins que arribem a un «regajo» que baixa de la Cruceta i, seguint-lo, arribem al camino del Regajo, ací una pista, que puja cap al mas del mateix nom. Cap a la dreta continua el camí vell que, després de travessar el barranco de l’Agua, puja pel mas del Regajo al masico de l’Agua. Nosaltres però seguirem a l’esquerra cap a la Tosca, pel camino del Regajo.

A la dreta tenim el barranco l’Agua treu el cap obrint-se pas entre penyals calcaris, i només ací s’obre. És per això que trobem algunes hortes, algunes encara treballades, i el mas que les vigila des de dalt.

Seguim avall deixant enrere les hortes treballades i, les que ja no s’hi treballen, les que es trobaven més lluny i ara estan menjades pel bosc. I així entre el bosc continua el camí/pista fins a un punt on el vell camí se’n separa de la pista que fa una volta més gran per a travessar un reguero.

Seguim el vell camí, ací difícil de seguir a causa del poc ús i d’algunes solsides de la pista. Una portera ens deixa passar i continuar fins que arribem al barranquet. El camí continua amunt retrobant la pista, però baixem a buscar i seguir el caixer de la zaica la Peña, que corre a nivell per baix de la pista i és més interessant. Esta zaica (o sèquia) pren l’aigua del barranco l’Agua per a regar la Huerta de San Antonio, situada ja prop de Villahermosa.

La sèquia (zaica en aragonés) ara duu l’aigua entubada i això facilita el pas i lleva el perill de posar el peu dins l’aigua. Tot i què no està molt neta és bona de passar i ens porta fins al punt on s’ha habilitat una baixada des de la pista al barranco de l’Agua. Es tracta de la ruta de la Cascada de la Tosca, que ve des de Villahermosa. L’ajuntament ha habilitat un accés al paratge, d’altra manera molt poc accessible.

Cal baixar per una escala de fusta i continuar per un sender amb forta pendent que ens portarà al caixer del barranco del Agua. Des d’ací tenim dos accessos a la cova, un per cada banda del barranc, i un pontet per a travessar-lo. Només un ens porta a l’entrada de la cova on està la cascada, tancada amb una porta.

La Cueva de la Tosca fa honor al seu nom i està formada per una llarga cavitat fruit de l’erosió i de la reconstrucció calcaria que ha fet l’aigua al llarg dels anys, i que dona lloc a la formació de la pedra tosca, que ha format la cova. El paratge és de gran bellesa i bé mereix l’esforç de baixar, i de tornar a pujar en acabant.

Baixant al barranco del Agua.

El Regajo.

Zaica de la Peña.

Senda de baixada a la Cueva Tosca.

Paratge de la Cueva Tosca.

La Cueva Tosca.

Visitada la cova cal tornar a pujar a la zaica i continuar per ella aigües avall. La zaica conserva en alguns llocs el caixer original, excavat a la terra, i en altres n’hi ha restes d’una antiga cadufada de test, o d’una més nova de plàstic. Ara l’aigua es conduïda per un tub negre de goma, més resistent, fàcil de posar i sense tant de manteniment.

Seguim la Zaica i travessem el pinar i també el vell camí que baixava al Remontaña o Río Montaña, nom d’una masada i un molí que es troba a la confluència del barranco del Agua amb el río Mayor. Nosaltres seguim sempre la Zaica fins que trobem la nova pista que ha substituït el vell camí, i per on ve la «ruta de la Tosca». La travessem i continuem per la séquia, ara arreglada per a fer passar per allí la «ruta», de manera que s’ha tapat el vell caixer, per on ara caminem, i en els llocs més perillosos s’ha muntat una barana i un passamà, per tal de llevar riscos.

Seguint la séquia passem per la Peña la Zaica, on la séquia passa penjada i des d’on n’hi ha un mirador que bé mereix el nom del «balcón de la Zaica», doncs ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes del río Mayor. Aigües amunt es veu la vall que obre el riu baixant entre Tavas i el Puerto. Més prop la vall s’obre en la partida coneguda com «Río Montaña». Esta part més oberta acaba bruscament als peus de la Peña, on el cingle de la penya baixa fins al riu, formant el Estrecho del Río Montaña.

Deixem enrere la Peña i seguint la séquia entrem a la partida de San Antonio, on trobem el tros d’horta del mateix nom. L’ermita que li dona nom la veiem ja al davant, als peus del tozal de Salvatierra, on també va haver-hi un castell. El camí se’n desvia de la sèquia i passa per la vora d’uns olivars fent cap a una pista. La pista continua fins a la carretera i, recte, al poble, però nosaltres baixem per la dreta passant per la vora d’una bassa que recull l’aigua de la sèquia per a regar. Des d’ací una costereta ens porta a travessar uns bancals erms fins que eixim a un camí més ample on trobem més senyals de la «ruta», en este cas de la variant que baixa al riu pel camino de las Nogueras.

Davant nostre, cap al poble, queden els bancals d’oliveres de San Antonio, per on passa la carretera i on, la primavera del 1989 va haver una gran solsida que se va emportar per davant bancals, carretera i fins i tot una granja; bloquejant el riu. Tot i els anys passats encara si hom es fixa encara es veuen les senyals de la solsida, sobretot al llit del riu. No és la primera ni la darrera de les solsides que hi ha hagut en este tram, però sí la més gran i espectacular, al ser tota la vessant molt inestable i afectada per l’erosió del riu.

Hui no baixarem al Estrecho del río Montaña sinó que continuarem cap a Villahermosa, que ja ens hem guanyat l’esmorzar i a això hem vingut. Així que continuem recte pel camino de las Nogueras però en direcció al poble. De seguida passa de ser un camí de ferradura a una pista formigonada que travessa els bancals d’oliveres que s’estenen fins a la carretera.

Arribats a la carretera del Puerto cal seguir un tros per ella. No fem però més de dos-cents metres per la carretera que trobem el vell camí que mou a l’esquerra, als peus del castillo de Salvatierra, o el poc que en queda d’ell.

El camí ens porta per dalt de la carretera directament a l’ermita de San Antonio, situada en un tossalet que domina el poble de Villahermosa i l’eixida cap al Puerto. Pugem a l’ermita des d’on n’hi ha unes magnífiques vistes del poble i de tota la part baixa de la vall del río Mayor abans de continuar camí.

Deixem enrere l’ermita i passem per davant de la residència de majors de Villahermosa, que semblen unes cases més del poble. Cal seguir avant per un carrer que ens portarà a entrar a Villahermosa per ponent. Només ens queda travessar el poble fins a baixar a l’hostal on ens espera un bon esmorzar, per a acabar bé la ruta i començar millor la nova temporada senderista.

Seguint novament la Zaica.

Peña la Zaica.

Remontaña o río Montaña.

Bancals de San Antonio.

Carretera del Puerto.

Camino de Remontaña.

Ermita de San Antonio.

Villahermosa des de San Antonio.

Entrant al poble ...

... per a finalitzar la ruta com cal.

 

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Villahermosa al Cabezo Blanco per la Cueva Tosca i el Río Montaña

De Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj, a l’ombra de Penyagolosa

Més informació:

• Ayuntamiento de Villahermosa del Río

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

• Calderón, Faustino Los pueblos deshabitados: Bibioj pàgina web <http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2012/09/bibioj-castellon.html>

• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies

• Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa

• Monferrer Catalán, Luis

• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea

• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina

• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.