VOLTA A LA VALL DE MOSQUERA

Com que no hi ha dos sense tres este dissabte tornem a fer un vèrtex geodèsic. En este cas el Carrascal d'Azuébar on no havíem estat mai tot i haver pujat al Carrascal ... però fa molts anys, així que eixa era una bona excusa per a tornar.

Hem començat la ruta al coll de la pista de Mosquera, on hem aparcat, seguint cap a la casa de la Mosquera mentre el sol començava a entrar a la vall.
Parlar de Mosquera és parlar d'un lloc únic a Espadà per moltes i diverses raons: la primera és perquè es tracta del bosc de sureres més ben conservat de la serra, on mai ha entrat el foc i que manté una continuïtat des de sempre, o almenys des de fa centenars d'anys; la segona perquè amb les seues 113 ha (en pla) es tracta d'una de les finques més grans de la serra amb un únic propietari; i la tercera és per tindre un mas, hàbitat dispers excepcional dins la serra i més encara al seu cor. Però és que Mosquera té molta més història darrere del que sembla a primera vista.

Pista de Mosquera.

Recorrem la pista de Mosquera, de molt bona factura i feta a mà, com es feien les carreteres i camins al 1931 quan es va obrir la pista.
Prop del coll i a l'esquerra del camí trobem una cova feta per a servir de refugi a qui passava per la carretera en cas de tronada. Ací es va refugiar després de la guerra un maqui o roder que aprofitava per a assaltar qui passava per la propera carretera fins que fou mort per la guàrdia civil.

Casa de Mosquera.

Conforme caminem anem contemplant la vall de Mosquera i la casa que s'alça en mig, just dalt de la fuente la Esvarosa i prop del lloc on deguere estar l'antiga alqueria morisca de Mosquera, despoblada ja abans de l'expulsió i de la qual no en queda cap resta.
Arribem a l'encreuament amb la pista que puja pel barranco de la Falaguera des de la Torreta i la seguim avall. Per ací passa un itinerari de btt que puja per la pista des d'Azuébar i continua cap a la carretera d'Almedíjar.

Barranco de la Falaguera.

Deixem a l'esquerra la fuente Esvarosa i els antics bancals d'horta, ara engolits pel bosc, igual que els bancals de secà que quedaven a la solana de dalt la casa de Mosquera.
Seguim la pista barranc avall  on encara no ha entrat el sol, envoltat de grans sureres però no trobem cap falaguera de les que pren el nom el barranc. Pot ser a causa de la sequera tan llarga que patim. El que sí trobem són uns ciclistes que pugen no massa acalorats perquè la pista no puja molt i fa més frescor que calor ací dins.

Ciclistes al barranc de la Falaguera.

Arribats a la confluència amb el barranco del Sas, i al mateix lloc on una caseta de captació d'aigua marca el punt on està la fuente del Sas, deixem la pista i seguim una senda a l'esquerra.
Al començament de la senda hi ha una fita, i s'agraeix perquè els primers metres estan un poc tapats i sembla un senderol que no anirà molt lluny. Conforme anem pujant es va fent més clara i després de passar una revolta del barranc ja veiem el coll cap on ens dirigim.

Senda de pujada pel Sas.

La senda puja per l'ombria del Sas seguint més o menys el barranc del mateix nom, i travessa un bosc de sureres que si bé no està tan ben conservat com la Mosquera és més que interessant encara que es nota als troncs de les sureres que ha patit el pas del foc i està més aclarit que el bosc espès de la Mosquera.

Collet on ellacem amb el PR.

Arribem així a un collet per on passa la variant del PR-CV-63.6 que des de Azuébar puja per las Balsicas a Mosquera i enllaça amb el recorregut principal que pels cims de la serra enllaça Chóvar amb Algimia.
La veritat és que només havia passat una vegada per ací i ja fa més de deu anys, aleshores bona part del recorregut estava mascarat per un incendi recent que va afectar la part baixa del barranco de la Falaguera i las Balsicas, ara fa molt més goig doncs si no ens fixem bé no trobarem rastres de l'incendi.

Piedra Cullera i Pic d'Espadà.

Si fins ara caminàvem a l'ombra i sense vore molt més enllà dels arbres del davant a partir d'ara anem per dalt dels cims i tenim unes vistes magnífiques de les muntanyes dels voltants i caminant a l'esquerra ens queda la Piedra Cullera, l'Espadà i la Ràpita, mentre que a la dreta el Carrascal que domina la baixa vall de Segorbe.

Faldejant els cims que envolten Mosquera.

Seguim la senda per l'esquerra seguint un tallafocs obert per dalt dels cims que abandonem tot seguit doncs comencem a faldejar per la dreta d'un tossalet per a evitar les fortes pendents i travessem un dels reguers que baixem dels cims que envolten la "Redonda" de Mosquera, que és com s'anomenava a l'edat mitjana a la devesa de Mosquera, bosc propietat municipal i que era aprofitat pels veïns o bé se subhastaven les herbes, llenya i fusta.

Capçalera del Barranco de los Pozos.

La senda enfila un dels reguers de la capçalera del barranco de los Pozos i seguint-lo arribem al collet que ens separa de les terres de Mosquera.
Per ací passa el tallafocs que hem deixat abans i que continua dret per dalt les muntanyes vorejant la finca de Mosquera, finca que va passar a mans particulars arran del decret de desamortització dels béns municipals del 1855. Sortosament la finca va caure en mans d'un particular que la va comprar per a aprofitar el suro i gràcies a això s'ha conservat fins els nostres dies en bones condicions. Malauradament no va passar el mateix amb la gran majoria de finques i terres desamortitzades, normalment boscos comunals, que van ser objecte de tala i carboneig sistemàtic, sent la desamortització la principal causa de desforestació a les nostres terres.

Vorejant la vall de Mosquera.

La senda s'endinsa al magnífic bosc de Mosquera, en esta part en ombria, amb un important sotabosc de brucs i estepes que no existia antigament, primer per l'aprofitament ramader i més tard per vendre la malea als forns de ceràmica d'Onda, de manera que les muntanyes estaven molt més desproveïdes de vegetació que ara, la qual cosa no és necessàriament bona.

Penya Blanca i la vall de Mosquera.

El PR enfila avall a buscar la casa de Mosquera però nosaltres seguim recte per una senda prou clara que va fent la volta a la vall per l'ombria però no lluny dels cims fins que torna a trobar el tallafocs que corre pels cims. Des d'ací tornem a vore el cim del Carrascal que sembla una moleta plana, estranya a Espadà i més pròpia dels paisatges del Maestrat. Ens hi separa el barranco del Horcajo.

El Carrascal.

Avancem uns metres pel tallafocs i la senda gira a l'esquerra a buscar el Collado del Cuco, que tanca la vall per llevant. Nosaltres però no seguim eixe camí sinó que continuem pel tallafocs cap a llevant.

Tallafocs pels cims.

Seguint el tallafocs arribem a un tossalet que s'alça davant del Carrascal, separat d'ell pel Collado de los Mondragones, i ací trobem una senda que passa perpendicular a la nostra marxa i que seguim a la dreta cap al Carrascal.

Travessem el collado de los Mondragones i la vegetació canvia. Les sureres queden enrere i donen pas a un espès matollar d'estepes i brucs que es substituït per carrasques que han rebrotat quan ens acostem a les penyes que envolten el Carrascar.

El Carrascal des del Collado de los Mondragones.

Enfilem la pujada al Carrascar per un senderol que s'arrapa a les penyes i travessa sota els carrasquissos. Arribem així a l'ample cim on creix un carrascal en miniatura, fruit de l'intens carboneig que va patir a meitat segle XX, el mateix que es va endur per davant els millors boscos del Maestrat.

Carrasques al Carrascal.

Travessem el cim on també hi ha algunes trinxeres republicanes de la guerra civil, tot i que el front mai va passar d'Aín, i arribem finalment al vèrtex geodèsic del Carrascal, amagat entre les carrasques de l'extrem oest del cim.

Vèrtex geodèsic.

Ens fem la foto de rigor per a confirmar que hi hem estat, i ens aboquem a les penyes que cauen sobre el barranco del Horcajo que forma una raconada magnífica i molt fotogènica.

Retornem sobre els nostres passos però buscant sempre cap a llevant per si trobem algun pas que ens baixe cap al Castillejo per on, segons la descripció de l'IGN van pujar per fer el vèrtex, però no en veiem cap i desistim de baixar per allí, així que retornem al Collado de los Mondragones i enllacem amb la senda que baixa cap al collado del Cuco.

Baixant al collado del Cuco.

La senda està neta o millor dit, l'han netejat per fer un tallafocs però sense tallar cap surera, per tant es baixa molt bé llevat de la forta pendent que presenta la baixada.
Si este matí feia un poc de frescor ara ja comença a fer calor i apretar el sol però tot i la calor encara trobem per les vores alguns bolets. Ben pocs perquè ja fa molts dies que no plou i amb la calor la humitat que van portar les pluges del setembre s'ha esvaït.

El Bellota des del Collado del Cuco.

Arribem al collado del Cuco per on passa un camí que des de la casa de Mosquera remunta tota la vall i traspon per anar a baixar a Parlunes, per on puja una pista des d'Azuébar.
Nosaltres no seguim ni l'un ni l'altres sinó que continuem recte, enfilant una senda que puja a pits cap al Bovalar d'Aín.

Senda al Bovalar.

La senda comença pujant en forta pendent, que no se suavitzarà fins que arribem a vistes del cim. Anem seguint un rellomet que separa les aigües que corren cap a la Falaguera de les que baixen pel barranco de Parlunes i que també marca el límit de Mosquera.

Amb el Carrascal a l'esquena.

Darrere nostre queda el Carrascal, fàcilment distingible amb el seu cim pla. Recorde que la primera vegada que vaig anar amb Eliseo Arrufat i Pepe el Bono, Pepe que era d'Eslida l'anomenava les Penyes de Logroño, després he sabut que el barranco de Logroño (i supose que les penyes) es troben als peus del Pico Bellota.

Tram final de la pujada.

Quan s'acaben les sureres s'acaba el rodeno i fem un tros per terreny calar on només hi ha alguns pins i ginebres dispersos. Ací la pendent minva i ja estem prop del cim.

Vorejant el Bovalar d'Aín.

Arribem finalment al cim del Bovalar. A Aín la Penya Blanca (o Penyes Blanques) és el cim que hi ha a l'altra banda del coll i que al sud té unes penyes de rodeno blanquinoses, o almenys no tan roges com és habitual. A les "minutas del mapa topográfico nacional" tant l'un com l'altre cim estan retolats com "Peña Blanca", però en l'edició final només en el que estem, més alt, apareix amb el nom. Així que seguint els veïns d'Aín a qui he preguntat en diverses ocasions continuaré anomenant-lo el Bovalar, tot i que el Bovalar és la partida que queda mirant a Aín doncs sovint els cims no tenen nom o bé tenen el nom de les partides. (vegeu sobre toponímia i topònims)

Baixant al coll de Penyes Blanques o de Mosquera.

No arribem però al cim ans ens quedem uns metres abans on enllacem amb el PR-CV-63.6 i el seguim de baixada cap al coll de Penya Blanca o de Mosquera (a Aín) per on passa el camí d'Aín a Mosquera, el millor camí per accedir a la casa de Mosquera durant el segle XIX i fins que es va construir la carretera d'Almedíjar als anys 20 del segle XX.

L'Ereta i Aín al fons.

Baixem per les altes i desarbrades llomes que separen Mosquera d'Aín i que contrasten vivament amb el bosc de Mosquera, exemple del que tindríem també ací si la desforestació i els incendis les hagueren respectat i arribem al coll. Ací hi ha un important encreuament de senders: a cota però per la dreta continua cap a Cerro Gordo el PR seguint una trinxera i per la dreta puja el camí d'Aín a Mosquera que baixa per l'esquerra del coll. Este és el camí que usaven els estatgers de la casa de Mosquera que durant quasi cent anys van ser d'Aín.
Nosaltres no seguim cap dels tres sinó que seguim recte una senda que enfila al cim de Penya Blanca.

Cim de Penyes Blanques.

No arribem al cim sinó que el voregem pel sud buscant el tallafocs que puja seguint la ratlla de termes que va per dalt les muntanyes.
Este tallafocs ja el vam vindre a fer-lo l'any passat després de llegir-ne una crònica de Dani, però al final no va eixir la ruta com havíem planejat i vam pujar per camins de traure suro de Mosquera fins ací dalt. Hui però anem decidits a fer-lo sencer encara que siga de baixada.

Fita de terme entre Almedíjar, Azuébar i Aín.

Passem per la fita que marca el punt on conflueixen els termes d'Aín, Almedíjar i Azuébar i comença la baixada de veritat. Des de dalt no sempre sembla clar que per ací arribarem baix però ...

Cresta de les Penyes Blanques.

Arribem a un punt on sembla que no hi ha camí per seguir, encara que quan ens acostem a les penyes per sota continua el tallafocs, i açò ens passarà més vegades.

Baixada de pedra solta.

Tot i que es camina bé sense punxar-se la baixada és molt tècnica, sobretot quan no hi ha grans pedres i cal anar baixant entre molta pedra solta i terra que a causa de la forta pendent ens fa anar amb els cinc sentits per no acabar rodolant costera avall.

La Vall de Mosquera amb el Carrascal al fons.

Per sort les vistes que hi ha sobre la vall de Mosquera compensen sobradament la dificultat de la baixada. Des d'ací podem observar en tot el seu esplendor el bosc que cobreix la vall de Mosquera.

Destrepant.

Només a un lloc ens toca posar les mans i destrepar un parell de metres unes penyes ja que no trobem altra alternativa per a baixar caminant. Això sí, sembla més segur destrepar que baixar per algunes de les costeres amb pedra solta que anem trobant.

La Dehesa des de la Peña del Moro.

Seguint el tallafocs arribem a la punta de la Peña del Moro des d'on tenim a vistes el coll des d'on hem començat la ruta i, més enrere la Dehesa que queda dalt d'Almedíjar.
Des d'ací anem baixant deixant trobant finalment un senderol que segueix la carena de la muntanya per on va el tallafocs i que ens deixa just al mateix coll des d'on hem eixit.

Coll de Mosquera.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Ain a Mosquera amb tornada per les Penyes Blanques

Volta a la Mosquera

D'Ain a la Penya del Pastor

D'Ain al Batalla i retorn pel Bovalar

D'Almedíjar a Ain

Més informació

• Vidal González, Pablo (2007) Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la Sierra de Espadán Ed. Diputació de Castelló. 
• Rodrigo Alfonso, Carles (2010) Mosquera: hábitat y explotación agroforestal en la Sierra de Espadán Alter21 <http://www.alter21.es/?p=518>
• Vidal González, Pablo  (2007) "Etnologia de una fiesta perdida: la fiesta del corcho en la masia Mosquera. Sierra Espadán (Castellón)" dins Revista d'etnologia valenciana nº2 Ed. Museu Valencià d'Etnologia. <http://issuu.com/centredoumentacio.etnologia/docs/revista_valenciana_d_etnologia__n_m._2/169>
• Senderos de Espadan
• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web