VOLTA AL TOSSAL GROS DES DEL MAS DE TARRAGÓ

Des que l’any passat vam pujar a la Serratella des de la Torre dels Dumenges que teníem pendent tornar a fer una ruta per esta part de la serra d’en Galceran, i d’entre les diferents variants possibles al final ens hem decidit per seguir una part de la cursa de muntanya de les Coves que puja al Tossal Gros passant per la ratlla (sense entrar-hi) del terme de la Serratella. Això sí, per a no fer la ruta massa llarga l’hem retallada començant a caminar al mas de Tarragó.

Esta és doncs una bona ruta per a fer a l’hivern i en dies sense aire, quan fins i tot podem arribar a tindre calor. No és però massa recomanable per a l’estiu per la falta d’ombres, ni en dies d’aire que ací sol bufar molt fort de manera molesta.

 

Per començar la ruta ens hem acostat al mas de Tarragó, exactament hem aparcat a l’abandonat camp de motocross que hi ha situat al camí del mas de la Coloma, tot asfaltat, que entra des de la carretera de Sant Mateu a pocs quilòmetres de les Coves.

Des d’ací cal travessar l’ampla plana que s’estén al peu de les muntanyes entre el mas de Tarragó i el mas dels Arcs, per on puja el camí que seguir per a muntar al tossal Gros, baixant altra vegada fins ací. Per tant, i encara que semble un contrasentit, començarem la pujada al Tossal Gros baixant. I ho fem baixant per la vora del camp de Cross fins a les Foies que s’estenen al peu de les muntanyes. La partida de les Foies, com la resta que passarem al pla, està quasi completament plantada d’oliveres, algunes centenàries. Els camins que seguirem són també els que donen accés a les diferents finques.

Travessem les Foies fins al barranc de Palanques que haurem de remuntar buscant un lloc per a passar-lo. No és que es tracte d’un gran barranc sinó que està completament cobert de malea de manera que cal buscar un lloc on permeta el pas a l’altra banda i, ja de l’altre costat, buscar el millor camí per a continuar en la direcció correcta.

Fem un tros sense camí per uns camps abandonats que passen sota el collet de Milià, xicotet collet o tossalet que destaca entre la planúria, per enllaçar amb un altre entrador que ens portarà per les Miravetes a buscar el Pou de Cània. Es tracta este d’un pou obert a la vessant terrosa, amb una pica de pedra on abocar l’aigua que es pot traure mitjançant un pot de llanda nugat a un cordell. L’aprofitem per tal de donar a beure la gosseta abans de continuar camí travessant el camí i el barranc del Mas Vell i seguint novament un camí que travessa entre els bancals d’oliveres del Mas Vell on trobem un caçador que està a l’espera al tord. L’entrador ens porta entre uns bancals d’oliveres abandonats fins que enllacem amb el camí del mas dels Arcs que seguirem a l’esquerra per a pujar al mas (retallant un parell de revoltes).

El pla de les Coves que hem de travessar fins al mas dels Arcs.

Les Coves des del camp de motocross del mas de Tarragó

Baixant per la vora del camp de motocross.

Olivars i ametlars a les Miravetes.

Pou de Cània.

Olivars al Mas Vell.

Entrador perdut arribant al mas dels Arcs.

El mas de Tarragó (al fons) des del mas dels Arcs.

El mas dels Arcs.

Al mas dels Arcs enllacem amb la ruta de la cursa de muntanya de les Coves, marcada ací com a sender local no homologat. El camí que ve des de les Coves continua per dalt del mas, ja de ferradura, pujant per un llarg llom on només creix un matollar de romer i coscoll que entapissa totes les muntanyes. El sol ens calfa mentre pugem i s’agraeix però segurament no és la millor ruta per a fer a l’estiu doncs el sol deu calfar de valent ja de bon matí i no hi ha cap ombra on amagar-se.

El camí puja cap al mas del Centener (o de la Garrotxa) situat a la vessant de la muntanya que mira al migdia. Conforme guanyem altura les vistes cap a llevant es van fent més impressionants i la mar apareix per darrere de les muntanyes de les Coves. A meitat pujada a l’esquerra queden les restes del mas del Centener, en un dels pocs llocs on es veuen restes de bancals. Ací la roca aflora en superfície i no afavoreix el cultiu i, el desboscament fruit del carboneig i la pastura han fet desaparèixer el bosc que va donar nom a la partida i el tossal que tenim al davant.

Seguint el camí passem per dalt del mas i fem una llarga diagonal cap a els Rasos on el terme de les Coves limita ja amb el de la Serratella. Per la nostra dreta queda el barranc Fondo i a la seua vora hi ha les restes del corral de les Bassetes.

Quan estem ja prop del cim dels Rasos trobem un desviament del vell camí. Per l’esquerra s’ha obert un sender improvisat que enllaça directament al Pla de la Mallada. S’ha fet per a evitar passar per un tancat ramader. Nosaltres però seguim pel camí vell, més còmode i més xafat, i camí públic al cap i a la fi. Pugem per ell a l’assagador del Carbó que continua a buscar la ratlla de la Serratella i, ja dins del seu terme. Arribem així a la part més alta de les llomes on apareix el Pla de la Mallada, no tan pla com indica el seu nom però més pla que el que portem pujat. Ací el sender més clar continua cap als Cormulls, punt culminant de la serra en este punt. Per la dreta a menys de 100 metres ens queda una pista que ens portaria cap a la Serratella però hui no toca.

Camí del mas dels Arcs.

El Tossal Gros.

Mas del Centenar.

El camí del mas dels Arcs pujant al Pla de la Mallada.

Les Coves, la serra de les Talaies i la Serra d'Irta des del Pla de la Mallada.

Després d’aturar-nos a fer un mos disfrutant de les magnífiques vistes cap al nord, cap a llevant i fins i tot cap a ponent; seguim camí muntant la suau costera que ens porta cap als Cormulls. No arribarem al seu cim sinó que arribats a una grossa fita de terme el camí comença a baixar cap al Tossal Gros. Ací però a la dreta queda un camí que pel mas d’en Rasos porta a la Serratella.

Fins ací hem anat sempre de pujada i ara comença la llarga baixada que ens portarà al mas de Tarragó. El primer tram és suau i per la vora de l’enrunat mas de Sucaina enfilem el Tossal Gros que se’n separa de l’eix de la serra. Anem entre parets del que sembla un assagador fins que arribem a les restes del mas del Tossal Gros. Passem entre les runes del mas i un bassot que recull l’aigua, ara només aprofitada pels senglars i cabres. Ací el camí no està massa clar però només girem a migdia i comencem la baixada apareix clar i prou xafat mentre baixa fent voltes cap a les Xosses.

Deixem el cim del Tossal Gros a l’esquerra i encetem la llarga baixada cap al barranc del Llentisclar. Des d’ací les vistes cap a la mar són tan impressionants com a la pujada però estes les podem disfrutar més doncs anem de cara a elles. De tota manera també cal estar atents a la pedra solta que hi ha a la senda de baixada.

A meitat baixada passem pel conjunt de casalicis mig enfonsats que formen les Xosses. Ací és l’únic lloc on trobem algunes carrasques que s’agrupen al voltant del mas, segurament salvades de la destral per tal de fer ombra a l’estiu. Ens sorprèn també una palmera datilera que creix davant de la casa més avallera, plantada pels veïns. Per la vora hi ha tot de palmes margalloneres que no cal plantar per a què cresquen. Tota la vessant mira al sud i l’existència de margallons a quasi sis-cents metres d’altura i no massa prop de la mar mostra que ens trobem en una raconada molt arrecerada on no arriba el fred de l’hivern i sí la humitat de la marinada. De fet hui no fa gens de fred i fins i tot en algun moment hem passat «calor» (per ser desembre).

Arribant als Cormulls des del Pla de la Mallada.

Les Coves des dels Cormulls.

Fita de terme dalt de la Cova del Morral.

El Tossal Gros des dels Cormulls.

Mas de Sucaina.

Mas del Tossal Gros.

Camí de baixada del Tossal Gros.

Les Xosses.

Deixem enrere les Xosses i el camí continua baixant, més clar i ben fet, fins que enllaça amb el camí del Llentisclar que des de les Coves anava al mas del Llentisclar. Per la dreta continua el camí cap al mas que es veu sobre un morret que domina el barranc del què pren el nom. Nosaltres seguirem per l’esquerra per on van les marques del sender local que ens porten a baixar cap al corral de Vilaplana.

El camí ens porta a una pista on enllaça després de passar per la vora d’una bassa que recull l’aigua per a beure els animals. La pista continua recte cap al Pla dels Foguerals (i per allí anava el vell camí ara perdut) però nosaltres seguirem a la dreta, baixant a un estret pas entre el barranc de les Codines i el del Llentisclar que dóna pas a un ample tossalàs on s’alça el corral de Vilaplana. Ací retrobem els bancals d’ametlers i oliveres, la major part deixats ermar però on encara se’n treballa algun.

Enfilem el Pla del Corral de Vilaplana i passem pel costat del Corral que li dóna el nom i del mas construït posteriorment a la seua vora per tal d’aprofitar l’escassa terra bona que hi ha. De fet només en un parell de clotades hi ha bancals encara treballats. Deixant enrere el corral i el pla el camí enfila avall per una vessant abancalada on encara es treballen els bancals de garroferes. El camí baixa fent unes grans voltes per a passar pel pinar de Matxaca, l’únic que es conserva per ací i que presenta un canvi després de tot el dia al sol sense ombres. El pinar s’estén avall fins al mas de Matxaca però nosaltres el deixem enfilant recte cap al mas de Tarragó entre bancals d’oliveres, ametlers i, sobretot, garroferes. Deixem a la dreta nostra el mas del Coixo i passem pel costat de la bassa del mas de Tarragó quan el camí de terra esdevé en asfaltat.

Arribem així al mas de Tarragó, ben cuidat i on hem vist gent. El camí vell abans se’n desviava per l’esquerra abans de la casa per a baixar a les Foies i continuar cap a les Coves. Nosaltres seguim l’asfalt que ens portarà al camp de motocross deixant a la dreta un altre braç asfaltat que entra a la Coloma per on pujava l’antic camí real entre la Serratella i les Coves què ací coincideix amb el tros d’asfalt que xafem fins on tenim el cotxe (i que continua fins a la carretera).

Finalitzem així una ruta que a primera vista no té massa interès però que als dies assolellats de l’hivern ens permetrà de disfrutar del sol i d’unes immillorables vistes sobre bona part de les terres de l’antic Maestrat de Montesa.

El Tossal Gros des de Vilaplana.

Mas i Corral de Vilaplana.

La Serra d'Irta amb la mar al fons des del Pla del Corral de Vilaplana.

Camí del Corral de Vilaplana.

Mas de Tarragó.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Fuster Puig, Pau (2011) La Serratella. Mapa i guia excursionista. Ed. Eltossal cartografies
• Àlvaro i Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians. La Serratella. Ed. AVL accessible a la web. 
• Ajuntament de les Coves de Vinromà
• Guardiola Guardiola, Marc i Guardiola Noguera, Ferran (2020) Toponímia dels pobles valencians. Les Coves de Vinromà Ed. AVL accessible a la web.
  

D'ARTESA A LA MOLA DE FANZARA

Fa poc vam fer una ruta des d’Artesa passant pel tossal Negre fins a Xiclà. La ruta ens va quedar un poc curta i vam tindre la tentació d’allargar-la pujant a la Mola de Fanzara, encara que al final no ho vam fer per creure que seria massa llarga.

D’aquella ruta naix esta que n’és la continuació. Esta vegada però no hem pujat al tossal del Negre per no allargar la ruta en excés i hem anat fins a Xiclà per pista. De tota manera pujar pel tossal del Negre no allarga molt en quilòmetres la ruta, encara que segurament serà quasi quasi una hora més.

Començat la ruta des d’Artesa a punta de dia. Eixim del poble pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.

Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la tònica dominant en part del recorregut.

Arribem així a un encreuament on abandonem el SL que continua cap a Onda. A l'esquerra segueix el camí de Tales a Onda, per on ve el Sender Local. Nosaltres no en seguim cap dels dos i enfilem recte cap al tossal de Xiclà (d’Onda), però no fem més que uns pocs passos que trenquem a l'esquerra per l'antic camí de Xiclà (de Tales).

El camí discorre entre el pinar i els bancals abandonats i es troba ben conservat fins que arriba a una caseta, just a la vora del vell camí i on en conte de recuperar la traça original se'n desvia pel bancal de dalt.

De l'altra banda tornem a trobar la traça antiga i, ja per dins d'un bosc més tancat, continua portant a l'esquerra el barranc de Xiclà (i la pista del Pantano).

El camí gira i enfila cap al Pantano on es va fer un abocador, ara clausurat, i abans d'arribar trenca a l'esquerra el camí vell que continua per la pista cap a la gran partida de Xiclà de Tales (de fet el camí que hem seguit és el vell camí que s'usava per a anar d'Artesa a Fanzara).

Ací deixem a la dreta una pista que puja cap al tossal Negre i continuem a l’esquerra passant per davant de l’abocador. Fins ací arriba un camí, asfaltat per a que entraren els camions a l’abocador, que ara continua de terra. Trobem ací també les marques blanques i roges del GR-333 en el tram entre Tales i Ribesalbes i el seguim mentre recorrem l’antic camí d’Artesa (i Tales) a Fanzara que ens portarà, sempre pel costat del barranc del Pantano o de Xiclà cap al punt on conflueixen els termes d’Onda, Tales i Fanzara.

Avancem a bon pas per la pista que planeja i deixem a l’esquerra un ramaderia de bous braus. Passem ací als peus del tossal Negre mentre que a la nostra esquerra queda la costera de Simó. Un tros més avant s’obre una ampla clotada on, en la part de dalt hi ha la font de Xiclà o font de Ramos com també es coneix a Onda. Per l’esquerra deixem un entrador que hi va seguint recte. Un tros més i a la dreta baixa la senda que fa la volta per dalt del tossal Negre i només unes passes més avant, enmig d’uns plans, trobem un encreuament de camins, just a uns metres d’on hi ha el molló que marca el punt on es junten els termes d’Onda, Tales i Fanzara. Ens trobem a la partida de Xiclà de Tales, Cantallops d’Onda i el Chirlán de Fanzara.

Artesa a punta de dia.

La Mola de Fanzara des d'Artesa.

Antic camí d'Artesa a Fanzara o de Xiclà.

Bous braus del Pantano.

El camí antic de Tales a Fanzara es junta ací amb el vell camí real de Suera a Fanzara que ve per l’esquerra. Per ell s’ha traçat el PR-CV-161 que continua per la dreta cap a Onda. El GR-333 també segueix un tros cap allí però abandona el camí vell per vorejar una gran finca de tarongers abandonada que es va menjar el vell camí. Nosaltres el seguirem, abandonant el PR que continua per la vora del barranc de Beniparrell ja dins del terme d’Onda, i entrarem al de Fanzara passant per davant del curiós mas del Pi.

No seguim però molt de tros el GR doncs este fa la volta a la gran finca de abandonada de Chirlán mentre que nosaltres ens desviem i pugem per un senderol que enllaça amb un sender que puja cap al corral de Chirlán. Deixem el corral a la dreta i continuem un bell tros entre el pinar que ocupa tot el que abans foren antics bancals de garroferes. La senda més clara continua recte però nosaltres trenquem a l'esquerra per un camí també clar i evident que busca un reguer que baixa des de los Collados. Travessem el reguer i pugem fins a una era. Ací hi havia un antic algepsar i encara es conserva una caseta, el forn d'algep i la era amb un rulo per triturar l'algep cuit. Un poc més amunt hi ha l'aflorament d'on es treia l'algep per a coure'l.

Al costat del rulo hi ha una fita que marca el punt on abandonem la senda i continuem per un corriol obert per a pujar a dalt dels Collados. Recte continua un sender que baixa cap al barranc de la Basseta, per on passarem més endavant, així que esta és una bona possibilitat de retallar la ruta quasi a la meitat.

El senderol travessa per bancals abandonats, coberts de pinar i malea. Per ací es va passar una carrera de muntanya d’Onda i s’ha netejat i enfitat el pas de manera que és fàcil de passar i seguir. Anem seguint una llarga diagonal mentre remuntem les faldes del Patxaco. Ací el pinar és més espès i conforme pugem anem veient com s'estén als nostres peus fins els primers horts de tarongers d'Onda. El camí és prou més clar que la primera vegada que hi vam pujar, ja fa quatre anys, i si en aquella ocasió presentava dubtes en molts punts, ara no en tenim cap i és molt més fàcil de seguir, més net i més xafat.

Quan ja hem fet quasi un quilòmetre canviem de direcció i comencem a pujar cap al nord en un tram on el pinar és més madur i espés. Finalment eixim del pinar i enfilem recte amunt per una costera pedregosa coberta de coscoll. Este és el paisatge dominant a bona part de la Mola de Fanzara, així com al Turio i Saganta on la roca calar aflora en superfície impedint el creixement del bosc. Només el coscoll s'arrapa a les vessants i no les cobreix totalment. Arribem finalment a dalt on la pendent suavitza i el coscoll creix més alt. Girant el cap endarrere la vista es perd per la Plana que queda als nostres peus, fins a la mar i més enllà on les Columbretes es retallen a l'horitzó. Davant nostre el terra canvia. Ací hi ha més molla i les carrasques prenen el lloc del coscoll, encara que als vells bancals són els pins qui formen un bonic bosquet. Travessem este punt que, anys enrere estava molt tapat i ara és molt clar, i eixim a una pista que travessa el bosc de pins amb algunes carrasques i que ens porta a la caseta Rero.

Mas del Pi.

Senda del Chirlán.

Antic algepsar a Chirlán.

La Plana des de la pujada a la Mola. En primer terme el tossal Negre.

Arribant al capdamunt de la Mola.

Caseta Rero.

La caseta Rero és una caseta nova, o almenys molt més nova que l’antic mas dels Collados del qual només en resten les runes, o el de los Frailes. De tota manera fa molts anys que no s’acosta ningú a fer-li una visita. La caseta és tancada però a una vora té un xicotet cobert que ens pot servir de recer improvisat en cas de mal temps. Ací arriba una pista des del mas de los Frailes, i continua cap a los Collados. Nosaltres la seguim cap a l’esquerra, cap al mas de los Frailes sota l’espès pinar que cobreix la cara nord del Alto de la Muela.

La Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.

Davant nostre queda el Cerro de la Muela, la part més alta, on hi ha un punt de vigilància forestal. Darrere nostre i de l'altra banda del barranco de los Gamellones queda la Muela pròpiament dita.

El camí ens porta a passar per davant del mas dels Frares, antic mas ara quasi totalment enrunat propietat dels flares carmelites d’Onda. Davant d’ell hi ha l’avenc dels Frares i uns metres abans d’arribar a l’esquerra mou la senda que puja al Alt de la Mola on hi ha un vèrtex geodèsic i una caseta de vigilància forestal.

Deixem enrere el mas i continuem camí fins que arribem a una ampla collada. Ací hi ha una porta que barra l’accés per a vehicles al mas dels Frares, el dels Collados i a la Caseta Rero. Travessant-la arribem a una pista que puja des del collado de Ayódar i baixa cap a Ayódar. Seguint-la a la dreta a pocs metres trobaríem el camí vell d’Ayódar a Fanzara que travessa la Mola. Nosaltres però seguirem a l’esquerra baixant cap al collado de Ayódar que separa els termes d’Ayódar, per on ara caminem, i de Suera, que tenim just al davant.

La pista no té cap complicació i ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre l’eix principal de la serra d’Espadà, així com també del barranc de la Basseta que s’obre pas per Xiclà i Beniparrell per a convertir-se en el barranc de Ràtils, un barranquet modest d’un llarg recorregut que enllaça amb el riu Sec després de travessar els termes de Suera, Onda i Vila-real.

Mas de los Frailes.

Ayódar des del coll de los Frailes.

Pista de baixada al collado de Ayódar.

Passem per la vora d’un maset de blocs que ara sembla abandonat i baixem fent un parell de voltes al Collado de Ayódar per on passa la carretera i per on passa també el vell camí real de Suera a Ayódar. A la dreta, per la vora de la carretera baixa el camí vell, en un primer tram de pista, que ressegueix el barranco del Collado. Nosaltres seguirem a l’esquerra per un tram de la pista del Corral Blanc, ací formigonada, que de seguida abandonem seguint recte pel camí vell, molt erosionat al travessar uns terrers d’argila. El camí voreja els bancals que baixen al barranc de la Basseta i, de l’altra banda, pugen fins al Corral Blanc, just a sota de la Mola que domina tota esta part del terme de Suera. Un tros més avant continuem per una pista oberta damunt del camí antic i que ens portarà a enllaçar amb una pista de més bon ferm i amb algun tros empedrat que, en realitat, és la vella carretera, abandonada al fer la nova i convertida en pista d’accés als bancals d’oliveres d’esta part del terme de Suera.

Seguim la vella carretera que passa per la vora d’una caseta i segueix entre bancals d’oliveres encara treballats i d’altres menjats pel pinar fins que enllacem amb la carretera nova, just al punt on se’n separa l’antiga carretera d’Ayódar a Onda que baixa ara directa. Tot este tram que hem seguit coincideix amb el Pas Real d’Ayódar, important assagador que baixa d’Ayódar a Onda coincident amb l’antic camí. Ara el seguirem també però per carretera, ja que la carretera ací es va traçar seguint el vell camí i pas real.

Toca fer un llarg tram de carretera, i no serà el darrer. Per sort és una carretera amb poc de trànsit doncs és molt millor la nova carretera que passa per Suera. De tota manera les bicicletes i les motos encara en fan molt d’ús els caps de setmana i cal anar atents. La carretera baixa pràcticament recta fins a la font de la Basseta. Ací la carretera fa una volta per salvar un barrancusset i just en ella es troba la font de la Basseta que, fent honor al seu nom, aboca l’aigua en una bassa menuda. Per la seua vora baixa una pista per on continuarem la nostra ruta. Podríem seguir per la carretera què és més curt però també és menys interessant i a més així no hem d’anar atents al trànsit.

Baixem per la vora de la font que sempre té aigua i continuem per la pista que ens baixa cap al barranc de la Basseta que hi pren el nom. Quan acaba la pista continua un sender que ens porta a travessar el barranc i continua per l’altra banda seguint barranc avall. Seguint el barranc passem per un lloc molt humit on els esbarzers entapissen el fons del barranc just al punt on hi ha la ratlla de Fanzara. Ací està l’abeurador (o font) de Fanzara. Ara no es pot abeurar perquè la vegetació ho impedeix totalment.

Des d’ací el camí se’n separa del barranc i pren altura fugint dels trams més tapats travessant un tram de pinar madur. Tornem a baixar un poc i arribem a un punt on es junta una senda més xafada; es tracta de la senda que hem deixat a l’algepsar quan hem començat a pujar a la Mola. Ara la seguirem avall fins que aboca a una pista que cal seguir a la dreta (per l’esquerra també es va al mateix lloc). Seguim la pista que ens porta cap a Xiclà i retallem per un sender una gran volta que hi fa per enllaçar amb el camí real de Fanzara a Sueras per on hi ha traçat el PR-CV-161.

Continuem pel camí carreter en part picat a la pedra que ens duu a la font. La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador.

Camí real de Suera a Ayódar.

Carretera vella d'Ayódar enllaçant amb la nova.

Carretera vella d'Ayódar que coincideix amb el camí real d'Onda.

Font de la Basseta.

Sender del barranco de la Balseta.

Pista cap a Xiclà. Al fons es veu el tossal Negre.

El tossal Negre des de la font de Xiclà o de Ramos.

La font de Xiclà o font de Ramos es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom, adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada sovintegen menys.

Després d’aturar-nos uns moments a la font continuem pel camí de ferradura que mou per la vora. El camí puja pel pinar fins que, ja prop de la carretera, apareixen els bancals d’oliveres treballats. Finalment arribem a la carretera vella d’Ayódar, traçada seguint el vell camí d’Ayódar a Onda, que havíem abandonat més enrere. El PR gira ací a la dreta per a baixar a Suera per Cantallops però nosaltres seguim a l’esquerra, carretera avall, pel mateix traçat del vell camí i de l’assagador.

Seguim quasi mig quilòmetre carretera avall i arribem així a un collet on ens aturem. Per l'esquerra venia l'antic camí de Tales a Fanzara que pujava per la costera de Simó. És el camí més curt entre els dos pobles però el GR-333 no s'ha recuperat i s'ha traçat per ací sinó fent més volta, pot ser perquè a la part de baix el camí passa per la vora de la ramaderia de bous braus del Pantà. Llàstima.

Continuem baixant per la carretera que fa una volta (o pel camí vell que retallava al recte passant pels corrals de la Frontera) i quasi un quilòmetre més avall, quan fa una corba a l'esquerra, trobem per la dreta la traça del vell camí i assegador que ens cal seguir cap a Tales.

El camí passa per la vora d'una caseta i enfila entre parets sota el pinar fins que arriba a un encreuament. Per ací passa el camí vell de Suera a Onda, i també el GR-333 que retrobem i seguirem ara a l’esquerra cap a Onda. A partir d'ací anem vorejant les finques de tarongers que s'estenen per la Carbonària, amb el Montí al fons fins que arribem a la carretera vella d'Ayódar. Uns metres més avant deixem a la dreta el camí asfaltat al Pantà per on va el GR i per on hem passat al començar la ruta i ja només hem de seguir la carretera per arribar a Artesa d'on ja veiem al fons el campanar.

Camí de Sueras a Fanzara.

Carretera vella d'Ayódar.

Xiclà o Chirlán des de la carretera d'Ayódar.

Artesa amb la Plana al fons.

Baixant per la Frontera.

Camí real de Fanzara a Tales.

Camí real de Suera a Onda.

Passeig peatonal per la vora de la carretera.

Església d'Artesa.

 

Ací està el track:

 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

 La Mola, el Turio i las Picorzas

De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur

 D'Artesa a Xiclà pel tossal del Negre i la Frontera de Tales

d'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà

 GR333: de Tales a Suera tornant per Xiclà

GR-333 Circular entre Ribesalbes i Tales per terres de Fanzara  

 Del Baladrar a la Muela

Mas Frailes - Collados - cova de la Mola

 

Més informació:

• Ajuntament d'Onda
• Chiva, Ismael (2014) "Artesa - Xiclà - Font de Ramos - la Frontera - Artesa" dins el blog Camins en la natura accessible a la web 
• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies   
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)