dissabte, 24 d’abril del 2021

DEL CASTILLO A ZUCAINA PER LAS UMBRIAS

Hui farem una ruta circular des del Castillo a Zucaina. Fa anys que en tenia ganes però no hi ha molts camins practicables per a enllaçar els dos pobles en una ruta circular. De fet, fa un parell d’anys ja vam fer una ruta circular però molt més llarga tornant per Cedraman. Però, per sort, en els darrers anys s’han estat netejant algunes sendes tant al Castillo com a Zucaina de manera que al final hem dissenyat una ruta passable. Passable perquè bona part dels camins que seguirem no estan nets però amb algunes dificultats es pot passar i completar una circular espectacular al voltant del riu Villahermosa.

 


Però anem més a poc a poc. De fet començarem caminant a poc a poc des del Castillo, eixint des de la part de dalt del poble, just dalt del bar on acabarem la jornada i travessant tot el poble eixint pel carrer de Zucaina que ix per l’antic camí de Zucaina. Seguint-lo arribem als afores del poble on hi ha la Balseta. Ací mateix trobem un collet on el vell camí de Zucaina traspon i baixa per l’ombria del Picayo mentre que nosaltres seguirem per l’esquerra seguint la pista asfaltada, traçada sobre l’antic camino del Molino Bayo. El seguim de baixada fins que arriba a la carretera de Teruel.

Per l’altra banda de la carretera ix una pista que baixa cap al riu per la fuente de los Olmos però eixe no és el camí que hem de seguir. Just ací hi ha un tallafocs sota una línia elèctrica i a la seua dreta, mig esborrat i tapat pels romers sota el pinar, hi ha el vell camí del Molino Bayo que travessa el riu i continua cap al mas de Aguilar i las Umbrías, encara dins del terme del Castillo però de l'altra banda del riu. És este el camí que seguirem.

Tant Ramiro com jo ja l’hem passat en una altra ocasió de manera que el seguim sense massa dificultat malgrat que en molts llocs el romer i el coscoll el fan difícil de seguir. De tota manera el traçat és clar i està quasi tot empedrat i amb parets de pedra que el separen dels bancals dels voltants, bancals totalment abandonats i on creix un pinar ja gran. Només quan passem sota el tallafocs obert sota la línia elèctrica que porta la llum a Zucaina queda el camí més clar.

La baixada és còmoda amb una pendent constant i salvant els punts de més desnivell amb voltes i revoltes.

El camí ens porta a una pista que baixa a las Covatillas on encara hi ha alguns bancals treballats. La pista aprofita en part el traçat del vell camí i nosaltres el que fem és aprofitar la pista per a avançar més fàcilment fins el punt on cal tornar a desviar-se'n i continuar pel camí de ferradura. Este punt és el que sembla més tapat però després d'uns metres el pinar més espès fa desaparèixer bona part del matollar que no creix bé a l'ombra i ens facilita el pas. Tot i això en algun punt hem de retallar el traçat antic seguint el senderol que en baixa cap al riu per on encara passa alguna persona i els animals. Conforme baixem deixem a l'esquerra una derivació que entra als antics bancals d'oliveres i enfilem recte avall al riu que ja tenim ben prop. Passat un llomet des d'on hi ha una bonica vista del riu i de la Peña del Buho que s'alça davant nostre a l'altra banda del riu. Un poc més avall hi ha una pallissa solitària encara en bon estat que domina el riu des de dalt i un tros més avall arribem al casalici del Molino Bayo.

El casalici del molí encara està en peu però amenaça ruïna i entre les parets assolades es pot vore l'interior on van quedar les arques, roba i demés estris quan els darrers moliners se'n van anar.

Seguint el vell camí passem entre les cases del molí que queden als dos costats i baixem a buscar el riu. A la vora del molí hi ha les restes del pont per on el vell camí travessava el riu. Tres pilars el·líptics ben conservats i trobem a faltar un quart que sembla ha desaparegut. El pont deguere ser de fusta tal i com sol ser habitual en molts pobles, format per grans bigues de fusta recolzades sobre els pilars sense cap tipus d'unió. Encara queden les cadenes de ferro que unien les bigues al primer dels pilars i que permetien que a les grans riuades quedaren surant dalt de l'aigua i no se'ls enduguera la corrent, així en acabant només calia tornar-los a situar al seu lloc, un sistema senzill i intel·ligent que economitzava el cost i minimitzava l'impacte de les riuades.

El Castillo de Villamalefa als peus de l'antic castell.

Eixint del Castillo pel camino de Zucaina.

El río Villahermosa entre las Peñas de Castellón i la Jara.

Camino del Molino des de la carretera de Teruel.

Tram més tapat del camí ...

... que fa difícil el pas als més menuts.

La Peña del Buho i la Jara de l'altra banda del riu.

Tram final de la senda arribant al molino Bayo.

El molino Bayo.

Antic pont per a travessar el riu.

Ara però el camí de l’altra banda del riu està perdut i hem de seguir un senderol que ens porta pels antics bancals del molí, colonitzats ara pels oms, i que per vora riu ens porta als peus d'una penya on baixa a travessar el riu a gual. De l'altra banda del riu retrobem el camino de las Umbrías, net i ben cuidat no debades puja (o baixa) al mas de Aguilar, l'únic encara habitat d'esta part del riu.

El tram de pujada ens mostra com era el vell camí de ferradura en l'època que estava totalment cuidat i en ús, quan els veïns del Castillo i dels seus masos baixaven als molins del riu a moldre el blat. Pugem fàcil i còmodament cap al mas d'Aguilar pel vell camí que només abandonem arribant al mas on la senda s'ha tret retallant per un bancal abandonat.

Arribem al mas d'Aguilar on encara hi ha un parell de cases ben cuidades i conservades. Es nota que viu algú i al passar per davant de les cases ens trobem una dona meditant al pedrís. La saludem però no ens aturem per no molestar-la.

Des del mas d’Aguilar, per dalt de les darreres cases, puja un camí cap a Zucaina, encara xafat pels veïns del mas que tenen més a prop Zucaina que el Castillo, encara que està dins del terme d’este. Nosaltres però seguim recte el camí més fressat que ens porta a baixar al barranco del mas de Aguilar.

Passant el riu Villahermosa a gual.

Camí ben cuidat de pujada al mas de Aguilar.

El mas de Aguilar.

Travessem el barranc que baixa amb aigua i pugem uns metres fins que arribem a un punt on en un replanell acaba la pista que s’acosta al mas d’Aguilar. Ací hi ha una caseta per a deixar atifells el veí del mas d'Aguilar. Descartem un senderol que per la dreta entra a la font del mas i també la pista que ve des de Giraba i seguim una senda que puja a buscar las Umbrías pel mas de Paco.

La senda puja un poc i travessa un rodal d'antics bancals on ara creixen els cirerers de pastor i, tota una raresa pel poc que es prodiga, el boix. Segurament en altres èpoques el boix era més habitual però ara només el trobem en alguns rodals dispersos de l'Alto Mijares, la seua capacitat d'expansió és limitada i això fa que li coste molt colonitzar el terreny perdut al llarg d'anys d'explotació humana.

Passem sota els cirerers i pomeres, que formen un racó frescal i amb vegetació densa i per l'altra banda enfilem un sender que puja al recte retallant les voltes de l'antic camí Anem seguint un assegador (el Paso de la Jara al Catalán) que deixa antics bancals a les dos bandes. Quan acaba la costera la senda planeja entre bancals coberts per pinar i on és fàcil perdre’n la traça (de fet nosaltres la perdem) fins que arriba al collet on s'alça el mas de Paco, en procés d'assolar-se.

Per davant del mas de Paco puja a la Jara el Paso de la Jara per on (m'informa Julio)  hi ha encara una senda per on es pot pujar al cim de la Jara. Nosaltres continuem pel vell camí que planeja buscant el barranc que baixa de la Cortada. Este tram és un dels més bonics de la ruta. Al fons del barranc creixen els cirerers de pastor, de l'altra banda s'alça el masico de las Peñas, dalt d'unes penyes, com no podia ser d'altra manera, i davant nostre es troba la Cortada, un gran cingle que fa ombra al barranc. Travessem el barranquet i per l'altra banda la vegetació és fa més humida. Segurament hi havia alguna font doncs en una zona de joncs encara es veu una bassa mig tapada. Des d'ací el camí puja en diagonal a buscar el masico de las Peñas. De les diferents cases del mas encara hi ha una en bon estat i arreglada i, encara que ara no trobem cap persona, només passar el mas just al mig del camí ens trobem un mastí lligat que ens lladra en cara de pocs amics de manera que eixim del camí fent la volta per a evitar-lo. Just als bancals de baix hi ha una tenda de campanya i un altre gos però no trobem ningú. Segurament els veïns del mas han deixat els gossos per a vigilar les seues propietats.

Seguim el camí i passem per la fuente de las Umbrías. La font consta d'un pouet amb porta de fusta on hi ha una aigua clara que aboca en una bassa per a regar els bancals d’horta de més avall. Ara d’horta no n’hi ha i les bardisses creixen pels bancals encara que també trobem un parell de rucs que estan pasturant, segurament dels mateixos amos que els gossos de més avall.

Continuem camí i arribem a las Umbrías de Abajo. Fins ací entra pista i un cartell ens informa que ací encara viu gent tot i que nosaltres no hem vist ningú. A l'era del mas hi ha dos cotxes i una moto desguassats i les dos cases es troben obertes i no massa ben cuidades encara que sembla que han estat vivint de fa poc.

El barranco del Mas de Aguilar.

Camí de las Umbrías.

Arribant al masico de las Peñas.

Rucs pasturant als bancals de las Umbrías.

El Castillo des de las Umbrías...

... i ací de més a prop.

El mas de las Umbrías està dividit en dos, el de Abajo, on estem i el de Arriba. Un vell camí empedrat hi puja des d’ací passant per l’edifici de l’antiga escola, ja en molt mal estat. Des de las Umbrías de Arriba el camí continua cap al mas de la Loma de Benachera, a l’extrem del terme del Castillo. També des d’ací baixava per la dreta el vell camí de Zucaina que pujava per l’altra banda sota la Peña Villanueva, però ara es troba perdut i no ens veiem en cor de buscar-lo, així que continuem per la pista traçada sobre el camí del mas Royo. Pujant per la pista ens trobem una parella amb bici, en una porten un carret al darrere amb uns gats i al braç una àguila. Estan arreglant la cadena que se’ls ha trencat i ens aturem una estona amb ells. Ens conten que viuen entre las Umbrías i el poble i la xica ens explica les sendes que ha netejat la brigada del Pamer perquè ella en forma part.

Els agraïm la informació i continuem avant per a buscar el camino de los Picayos que, des de Zucaina, passa per la vora de los Picayos baixant al mas Royo. Este camí ha estat netejat recentment i l’aprofitarem per a anar cap a Zucaina. Continuem doncs per la pista travessant un pinar entreverat de roures fins que, en una revolta tancada a l’esquerra, ja prop de la capçalera del barranc, mou a la dreta el camí marcat amb una grossa fita de pedres.

La primera part del camí no està massa neta però es passa bé. Sota el pinar només creixen els romers que no impedeixen el pas. A més conforme baixem el sotabosc desapareix fins que travessem el barranco del mas de Aguilar per on va la ratlla de terme entre el Castillo i Zucaina. Passat el barranc la senda puja per la solana on el pinar es fa menys espès i a sota creix un sotabosc de ginebre, romer i savines. Ací el camí ja s’ha netejat i és fàcil de seguir mentre puja continua i constantment cap a los Picayos. Quan prenem més altura el pinar s’esclareix i finalment desapareix doncs damunt els penyals que coronen la part alta només les savines i ginebres creixen bé. Des d’ací podem observar tot el tram que hem fet fins ara, baixant des del Castillo al riu i pujant pel barranco del Mas de Aguilar fins ací, tot ell cobert d’un espès pinar.

Des d’ací enfilem l’últim tram de pujada passant sota uns «flares» de pedra, dos penyes dretes i separades de la resta que pot ser són alguns dels Picayos que li donen el nom, caldrà preguntar-ho a Zucaina. Passats estos seguim per la part alta d’un reguer que baixa cap a las Umbrías on trobem un rodal de boix que destaca entre el coscollar dominant. Arribem així a un assagador que corre per dalt de la cantera de los Picayos que hem de seguir a la dreta. El camino de los Picayos continua recte i, als pocs metres, enllaça amb una pista que s’hi ha traçat per ell i que ens portaria al poble de Zucaina travessant la Hoya. Nosaltres seguirem però el pas que també s’ha netejat i ens permetrà pujar a la part més alta de los Picayos.

El sender netejat discorre per dalt les penyes i presenta moltes derivacions com si quan el van reobrir no tingueren clar el camí a seguir. De tota manera totes van cap a la mateixa direcció llevat d’una que s’acosta a dalt de los Picayos on aprofitem per seure al sol i disfrutar de les vistes mentre fem un mosset i un traguinyol.

Las Umbrías de Abajo.

Pista de las Umbrías.

Camino de los Picayos al mas Royo.

El Castillo i las Umbrías des del camino de los Picayos.

Arribant a los Picayos.

Els "Picayos" que li donen nom?

Senda de los Picayos

El barranco del mas de Aguilar des dalt de los Picayos.

Continuem camí travessant els coscollars i els carrasquissos que entapissen la part alta dels Picayos abans de baixar cap al barranco del mateix nom. Baixem al barranc des d’on el camí continua pujant per la seua vora cap a Zucaina que queda a mig quilòmetre. Nosaltres però no anirem perquè no volem allargar la ruta per no arribar massa tard al bar així que girem a la dreta pel vell camino del mas de Aguilar, també netejat, que travessa el barranc pujant per l’altra banda on coincideix amb un ample pas.

Arribem de seguida a un punt on el pas segueix recte cap al pinar però el camí desbrossat continua per la dreta seguint les corbes de nivell. El seguim uns centenars de metres fins que arribem a un encreuament de camins. A la dreta baixa cap a la Peña Villanueva, també net; recte continua el camí del mas de Aguilar però ara totalment tapat de malea; nosaltres seguirem a l’esquerra on, de seguida, es fa ample i passa entre uns bancals treballats al voltant de la casa de la Albarda.

Passada la casa els bancals donen pas a un pinar a la partida de los Caestales, un bon exemple de pinar de pi rodeno sobre els gresos grisos i grocs que afloren en alguns rodals de l’Alto Mijares. El pinar ens acompanyarà fins que arribem a la carretera de Zucaina on arribem just davant de la pista del Villar. Seguirem ara la carretera a la dreta uns metres abans d’agafar un sender que baixa a l’esquerra retallant la carretera. A partir d’ara baixarem seguint sendes que retallen les moltes voltes que fa la carretera que ens permeten acurtar en la meitat el camí que fa esta. No anem pel vell camí que unia Zucaina i el Castillo, que pràcticament s’ha perdut, sinó per una de les dreceres que s’usaven per a retallar el camí anant a peu.

Continuem per dins del pinar de rodeno, ací per l’ombria on apareixen també alguns roures. El camí retalla la carretera estalviant la gran volta que fa la carretera per tornar-ne a eixir. Cal seguir ara la carretera un tros fins a la propera revolta on, a l’esquerra, mou un entrador que baixa per una caseta vora uns bancals a un corralico desteulat des d’on cal trobar un pas entre els bancals ermats per a baixar novament a la carretera. Sort que vam pujar per ací fa uns anys fent una ruta de geocaches perquè en cas contrari no és fàcil trobar el camí de baixada.

Arribem novament a la carretera estalviant la revolta de la Casilla (de peones camineros) i la seguim uns metres mentre fa de ratlla entre els termes del Castillo i Zucaina. L’abandonem però en la propera revolta baixant per un pinar. Cal estar atents a no perdre el senderol que ens porta per la vora d’un barrancusset perquè, conforme baixem, el pinar més sec i sense sotabosc deixa pas a un pinar ombrívol i ple d’enfiladisses que fan impossible el pas per altre lloc que no siga el sender que, finalment, ens portarà novament a la carretera de Zucaina a la revolta just per dalt del pàrquing del Chorrador del Villar.

Zucaina des de los Picayos.

Barranco de los Picayos.

Camino del mas de Aguilar.

Passant per la casa de la Albarda.

Pinar a los Caestales...

... exemple de pinar de rodeno sobre gresos.

Drecera de la carretera baixant cap al riu.

Sender poc evident de baixada.

Final de les dreceres arribant a la carretera.

Carretera de Zucaina al barranco del Centenar.

Deixem a l’esquerra el pàrquing i el sender que entra a la part baixa del Chorrador i continuem per la carretera una trossada fins que travessem el riu Villahermosa pel pont vora el Molino de Palanques, on encara hi ha bancals treballats a l'horta del molí. El deixem enrere i continuem per la carretera fins al mas de Salvador, o el que en resta d’ell, que deixem just a l'esquerra. Per l’esquerra puja un camí des del mas de Adelantado que es va netejar fa uns anys i que ja torna a fer-li falta una neteja. Un poc més avant continua el camí per la dreta que seguirem de pujada al Castillo.
Es tracta del vell camí de Zucaina al Castillo, ben traçat i amb l'empedrat original ben conservat així que quan l'agafem no té cap complicació seguir-lo. De tota manera de tant en tant trobem també fites de pedra per assenyalar el traçat.
El camí ix de nou a la carretera però torna a apartar-se'n per pujar resseguint un barranquís. Després de travessar novament la carretera el camí es troba net i molt ben conservat. Ample i empedrat en bona part del traçat puja fent revoltes sota el pinar i fa goig de caminar per ell, encara que faria més goig fer-lo de baixada i al començament de la ruta perquè els quilòmetres i les hores comencen a pesar a les cames.

A meitat pujada se’ns uneix per l’esquerra un camí que ve des de Cedraman o, millor dit, des de la carretera de Cedraman passat el Estrecho de la Jara. A partir d’ací el camí coincideix en part amb un vell assegador que baixa al recte i s'uneix al darrer tram, quan circula per l'ombria del tossalet del Picayo amb boniques vistes (quan els pins ho permeten) de la vall del Villahermosa. Arribem finalment al collet de la Balseta als afores del Castillo per on hem començat la ruta però baixant cap al sud. Ara només ens toca tornar a travessar el cotxe per arribar al cotxe ... i al bar completant una magnífica ruta al voltant del riu Villahermosa, pot ser una de les més boniques que hem fet per ací.

Molino Palanques i río Villahermosa.

Camino de Zucaina al Castillo.

Camí vell del Castillo.

Tram ben conservat del camí vell pujant al Picayo.

Retornant al Castillo.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:


Del Castillo a Zucaina pel mas de Aguilar i tornant per Cedraman

Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el Mas Quemao, Cedraman i el Chorrador

Del Chorrador del Villar a Zucaina fent geocaching

De Giraba al mas de las Umbrías per camins oblidats



Més informació:

  • Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

  • Blanco Fernández de Caleya, Enrique (1989) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Castillo de Villamalefa Generalitat Valenciana

  • (1909) Minuta del término municipal de Castillo de Villamalefa Ed. IGN

  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

  • Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina

  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea

  • Blog Ludiente activo




dissabte, 17 d’abril del 2021

ATZENETA: DE LA RAMBLA DEL CASTELL AL PILÓ DE LA CREU

No solem repetir ruta i tampoc ho farem esta vegada, i tampoc solem caminar dos setmanes seguides per la mateixa zona, però hui farem una excepció. Així si dissabte passat vam estar fent una volta per una part del terme d’Atzeneta hui en farem una altra, però totalment diferent.

La setmana passada vam estar recorrent sendes i camins que s’han recuperat fa poc al voltant del barranc del Gorg d’Atzeneta. Hui el nostre objectiu també és passar per un vell camí recuperat, en este cas el camí d’Atzeneta a Figueroles, i per a fer-ho començarem a caminar a l’àrea recreativa de la rambla, a pocs metres d’on el barranc del Gorg (que vam seguir dissabte passat) engrava a la rambla d’Atzeneta o del Castell. Estem ja ben entrats a l’abril però als voltants de la rambla encara trobem la rosada de la nit que no tardarà a fondre el sol que ja puja alt al cel.

 



Travessem l’àrea de la Rambla on hi ha alguns jocs infantils, una zona de taules per fer pícnic i, el més interessant, un pontet per a passar la rambla, que a partir d'ací sol dur aigua, a la manera tradicional es tracta d'un llarg cabiró de fusta recolzat en dos pilons d'obra. El cabiró es troba enganxat amb una cadena a un dels dos pilons de manera que en cas que l'aigua passe per dalt es queda surant a favor de la corrent, així quan torna a baixar el nivell de l'aigua només cal tornar-lo a posar al lloc i no es perd el cabiró ni provoca majors desperfectes en la passera llevat de la molèstia d'haver de tornar-lo a posar a lloc.

Travessem l'ample cabiró amb cura, doncs està cobert de la rosada de la nit, i continuem per l'altra banda sempre prop de la rambla fins que eixim a una pista ampla. Es tracta del camí vell de Llucena que ara hem de seguir mentre que la senda del Castell baixa a la dreta passant pel molí de l’Espinal i enfila cap als Tolls del Castell. Abandonem la rambla i comencem una llarga però suau pujada que ens portarà a les faldes de la Serra de la Creu.

La pista és ampla i de bon ferm doncs dóna accés a un conjunt de masades, encara ben conservades, quasi totes dins ja del terme de Llucena: la Polla Rossa, la Vall, mas de Gossalbo, el Carrascal, mas de Garcia, ... que, a més, coincideix amb un assagador. Conforme pugem ens adelanta un tractor que va a sulfatar uns bancals d’oliveres al mas de Quico Marín. De fet són dels pocs bancals que hi ha perquè el paisatge està dominat pel matollar, que serà la constant de tot el dia. És per això que millor no fer esta ruta als mesos on pica fort el sol. Hui per sort fa un dia frescot on no molesta gens la roba d’abric i s’agraeix caminar al solet.

La pista traçada sobre el vell camí puja per la vora del barranc de la Figuerassa deixant a l’esquerra un mas nou als Extremalets envoltat de bancals d’ametlers. Un poc més avant deixem també a l’esquerra el mas de Collet, on també trobem alguns bancals. Anem pujant per una llarga llometa i conforme prenem altura el paisatge que se’ns obre ens permet de disfrutar d’unes magnífiques vistes sobre el Castell i la rambla del Castell i, més enllà, de les vessants de la Lloma Bernat i, girant el cap enrere, de tot el pla d’Atzeneta. Gràcies a estes vistes la pista no es fa monòtona ni avorrida.

Arribem a un punt on per la dreta (i molt avall) apareix la rambla de la Vall, que engrava amb la del Castell als peus d’este. Des d’allí podem vore les Llomes on hi ha el mas de Remissio per on vam passar la setmana passada en un dia prou diferent, cobert i amb pluja quasi continua. Hui però no hem de patir per l’aigua i tenim un cel radiant i clar que permet disfrutar d’unes vistes magnífiques.

Després de passar el mas de Quico Marín eixim del terme d’Atzeneta i entrem al de Llucena, eixim també del Maestrat històric per entrar a l’Alcalatén.


Àrea recreativa de la rambla.

Pontet per a passar la rambla.

Camí vell amb la rosada del matí.

La rambla d'Atzeneta.

El Castell des del mas de Collet.

Camí vell de Llucena convertit en una ampla pista.

Camí de Llucena. Al fons trau el cap el tossal de Gossalvo.

Un poc més avant arribem al punt on el camí de Llucena coincideix amb el camí dels Pelegrins de les Useres per on hi ha traçat també el GR-33. Ací per la dreta el camí dels Pelegrins baixa al mas de la Vall mentre que nosaltres seguirem a l’esquerra el vell camí de Llucena que se’n separa de la pista i assagador que fan més volta. A partir d’ara seguirem el GR i deixarem la pista per a seguir vells camins de ferradura, molt més agradables de xafar.

El camí passa entre els bancals ben treballats de la casa del Joncaret fins que després de passar un bassot situat cal cap de dalt enfila per la vora del barranquet de la Sénia en un bell tros cobert de carrasques que ens portarà novament a la pista i assagador. Arribats a este punt abandonem definitivament el vell camí d’Atzaneta a Llucena i enfilem amunt seguint les marques roges i blanques del GR el camí dels pelegrins de les Useres.

Ara toca pujar la Serra de la Creu i el vell camí puja fent voltes i revoltes per la vessant de ponent. El camí, molt desdibuixat i mig esborrat fa anys pel fet que molta gent baixava fent drecera, es va recuperar i marcar correctament arran de convertir-se en Monument Natural i hui en dia es troba ben conservat, exemple del què s’hauria de fer en molts altres camins de ferradura que per desgràcia no tenen la mateixa protecció legal.

La pujada és moderada i quan s’arriba a l’ample llom de la Serra la pendent se suavitza. Si mirem enrere destaca al fons Penyagolosa i, més a prop, bona part de les llomes i tossals del terme de Llucena. Nosaltres però seguim avant passant per unes foietes situades a la capçalera del barranc de la Figuerassa abans d’assolir el punt més alt de la Serra on trobem uns pals indicadors. Per la dreta ve la ruta del Castellet que fa la volta des de les Useres al Castellet des d’on baixa al mas de la Serra on enllaça amb el camí vell de Figueroles a Atzeneta per on ve fins ací. Just a l’altra banda del camí dels Pelegrins trobem la continuació del vell camí que ara s’ha desbrossat i que continua fins al Piló de la Creu i per on hem de continuar la ruta.

Recuperant la traça del vell camí de ferradura.

Pujant pel camí dels Pelegrins.

Penyagolosa des del Corral Blanc.

Encreuament amb el camí de Figueroles a Atzeneta.

Després d’una breu parada per a recuperar forces i estudiar la ruta continuem camí per l’ample llom de la Serra de la Creu per on passa el camí de Figueroles. Anem seguint el camí desbrossat que sembla coincidir amb el vell camí encara que hi ha algunes parts que no passa exactament pel mateix lloc. El fet d’estar recentment desbrossat i d’estar marcat amb fites de pedres facilita el seguiment encara que si no es passa molt segurament es tornarà a tapar en pocs anys. Esperem que no siga el cas.

El camí discorre entre coscollars i romer que és la vegetació predominant a tota la serra. De tant en tant trobem alguns carrasquissos que rebroten després del foc que va cremar totes les terres que travessem hui el 2006. El camí va pujant i baixant per dalt la Serra sempre per dins del terme de Llucena però a poca distància del de les Useres. Desprès d’una breu pujada passa a pocs metres del Molló Trifini on conflueixen els termes de les Useres, Llucena i Atzeneta. A partir d’este punt continuem prop de la ratlla de les Useres i Atzeneta que va pel llom de la Serra. Passat este el camí fa una gran volta, com si els qui l’han recuperat no estigueren molt segurs de la traça correcta i, de fet, des d’ací enfilem recte al Piló de la Creu mentre que el vell camí no hi pujava sinó que continuava per l’ombria a buscar la baixada cap a Atzeneta.

Seguint però el camí recuperat arribem a enllaçar amb el camí que des d’Atzeneta puja al Piló de la Creu aprofitant el vell camí de Figueroles i, en unes poques passes, ens situem al cim.

El Piló de la Creu fou una creu de terme, segurament gòtica, situada dalt de la Serra a qui dóna el nom. De la creu no n'ha quedat més que la base de pedra picada i un molló de maçoneria bastit sobre ella al damunt del qual hi ha una senzilla creu de fusta.

Al Piló de la Creu puja una romeria des de les Useres el cap de setmana següent als Pelegrins i en ella participen dones i xiquets però també els cantors, el guia dels pelegrins, els clavaris, el capellà i el dipositari sent per tant com una pelegrinació en menut per a la gent del poble que no podia participar en l'altra.

Seguint l’itinerari de la pelegrinació s’ha traçat el PR-CV-316 que puja per les Arteses i baixa per la font de la Presola. Nosaltres el seguirem en direcció contrària a la rogativa per ser el camí més curt de tornada a les Useres.

També ara pel mateix Piló de la Creu passa la CSP115, cursa d’ultrafons que puja de Castelló a Penyagolosa per les Useres, Atzeneta, Culla i Vistabella i de la qual hem aprofitat el tram que puja i baixa al Piló de la Creu entre Atzeneta i les Useres.

Camí vell de Figueroles a Atzeneta per la Serra de la Creu.

Camí de Figueroles per la Serra Creu.

El Piló de la Creu.

Aprofitem per descansar i fer un mos asseguts al Piló de la Creu mentre admirem el paisatge que ens envolta. Des d’ací s’albira tota la serra de la Creu i molt més enllà abraçant la mirada bona part de les terres del centre de la província de Castelló.

Des del Piló baixa la senda marcada amb les marques blanques i grogues del PR-316. Només començar a baixar el camí millora i és que s'ha arreglat i mantingut al llarg dels anys per a facilitar el pas de la pelegrinació al Piló. Uns metres més avall del cim deixem a la dreta les runes de l'assolat mas dels Pelegrins i enfilem avall pel camí. Conforme baixem veiem que a la vora del camí hi ha unes caixes d’abelles i que els meleros estan treballant. Baixem amb precaució doncs quan tallen la mel les abelles solen estar rabioses i és millor no estar a prop. Per sort no és així, a més els meleros, que han estat visitant l’abellar, s’esperen a què passem per a què no tinguem cap problema cosa que els agraïm.

Un poc més avall el PR fa una bifurcació. Per la dreta puja el sender del Piló de la Creu des de les Useres i per l’esquerra continua cap a les Useres la tornada de la romeria. Nosaltres seguirem a l’esquerra seguint el PR però només uns metres perquè de seguida trenca a la dreta baixant pel mas de Bon Dia a buscar la font del Mestre per tornar a les Useres. Nosaltres no el seguirem sinó que continuem recte per la pista que enfila a un ample coll on hi ha un corral de cabres.

Ací deixem la pista principal que baixa a la dreta cap a la carretera de les Useres a Atzeneta i girem a l’esquerra cap a un maset que hi ha dalt d’un tossalet al mateix llom de la Serra. No arribem però a ell sinó que trenquem a la dreta per un camí ample que baixa cap al Collado per on traspon la carretera de les Useres a Atzeneta.

Mentre baixem el paisatge canvia i es fa més interessant. Deixem enrere el matollar i caminem envoltats de bancals treballats que s’alternen amb carrasques i pins. Ací els bancals van fer de tallafocs i van salvar molts arbres que hi havien a les zones ermes. Passem també sota un vell parany de carrasques, abandonat de fa anys però on queda dret el rodat de pedra i on es pot distingir encara la balona i els capolls. Només passar-lo ja veiem de l’altra banda de la Serra el poble d’Atzeneta als peus del Bovalar.

Seguim baixant fins que arribem al Collado. Per ací passa la carretera de les Useres i per ací passava també el vell camí d’Atzeneta a les Useres. El Collado, així, sense cognoms perquè és el més proper al poble i el més destacat, també separa la Serra de la Creu del la Serra del Bovalar que forma una unitat amb entitat pròpia des del Collado fins al coll de la Bassa.

Abellar als peus del Piló de la Creu.

Baixant del Piló de la Creu.

Pista cap al Collado.

El Collado i el Bovalar.

Bancals treballats arribant al Collado.

Parany de carrasques al Collado.

El Collado entre la Serra de la Creu i el Bovalar.

Travessem la carretera amb cura que no ens atropellen les motos que passen com si anaren fent carreres i continuem per l’altra banda seguint una pista que recorre l’ombria del Bovalar fins a la font del Roure. Seguint la pista tenim unes magnífiques vistes del Pla d’Atzeneta amb el poble al bell mig. Els pins joves que creixen amb força després de l’incendi cobreixen les vessants que, abans, estaven plantades d’un pinar de repoblació ja madur. Encara falten anys però per a què retorne a l’estat anterior. A més en les zones més ombrívoles abunden els roures que creixen amb força competint amb avantatge amb els pins i que, en algunes raconades, formen autèntics bosquets.

La pista planeja cap a l’assagador Central que baixa del Bovalar a pocs metres de la font del Roure però nosaltres no la seguim. Trobem a la dreta una senda i pugem per ella a buscar la font del Roure. La senda ens porta a una zona molt humida i on l’aigua aflora en forma de pouets d’ací i d’allà. Per això mateix trobem llocs on l’herba alta ho cobreix tot i no trobem el camí de manera que acabem eixint entre bancals ermats a l’assagador, a pocs metres d’on s’hi troba el senyal que ens adreça a la font del Roure.

La font del Roure no destaca per l’abundància d’aigües. Un pouet recull l’aigua que aboca a una bassa. El paratge però és dels que val la pena de visitar. Al voltant de la font trobem una roureda en prou bon estat que explica clarament l’origen del topònim. Davant nostre queda el pla i el poble d’Atzeneta.

Pista del Collado a la font del Roure.

Drecera a la font del Roure.

Bosquet de roures i carrasques a la font del Roure.

La font del Roure.

Bassa de la font del Roure.

Deixem enrere la font i retornem a l’assagador Central seguint-lo de baixada cap al pla. El primer tram de baixada coincideix amb la pista que seguíem però a l’arribar a la caseta de Fesol la pista continua a la dreta mentre nosaltres baixem recte per l’assagador aprofitant també que s’ha desbrossat una ampla franja al seu centre.

Baixem així fins al barranquet del Collado i el travessem pujant per l’altra banda fins a la carretera. Hem de caminar una vintena de metres per la carretera per a enllaçar amb la continuació de l’assagador que fa una costera cap a les Planetes. Passada la curta pujada el camí es torna pla i ample, coincidint amb una pista que ens acompanyarà ja fins al final de la ruta, així que ens relaxem i disfrutem del camí que ens queda per davant ... que encara queden uns minuts de ruta.

El camí planeja entre bancals d’oliveres i ametlers ben treballats que s’alternen amb coscollars clapejats de pins i carrasques. Camí caminant deixem a la dreta el mas de Ceba i a l’esquerra el mas d’Esgarracordes abans de travessar el barranc del Pou del Viudo. Paral·lel al barranc puja el camí de Figueroles, que tant hem xafat hui, i que travessem abans de deixar a l’esquerra el mas del Curro i enfilem recte l’últim tram de camí que ens portarà a la rambla del Castell on arribem just al punt on la pista asfaltada del Castell coincideix amb el vell camí de Llucena.

Només ens queda travessar la rambla i recórrer la cinquantena de metres que ens separa de l’àrea recreativa on hem començat a caminar fa unes hores. Acabem així una senzilla, llarga però molt interessant ruta que ens ha portat a recórrer bona part de la Serra de la Creu.

Assagador Central que recorre el centre del terme d'Atzeneta.

Travessant la carretera de les Useres.

Travessant les Planetes cap al camí de Figueroles.

Arribant a la rambla.

La rambla del Castell.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

d'Atzeneta a les Torrecelles pel Castell tornant pel Mangranar

Pels camins de pelegrinació de les Useres: el camí dels Pelegrins i el Piló de la Creu

 La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén

 les Useres - Trauantes - la Serra - GR33

 les Useres - Piló de la Creu PRV316

Més informació:

  • Ajuntament de les Useres
  • Diversos autors (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana Sant Joan de Penyagollosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  •  Rutes d'Atzeneta
  •  Huguet Enguita, Jesús (2019) Els pelegrins de les Useres Ed. AVL accessible a la web.
  • Soler, José Luis (2015) Atzeneta del Maestrat. Un poble per a viure Ed. Diputació de Castelló 
  • Beltran Zaragozà, Andreu i Rubio Miguel, José (2010) Estudi de la toponímia històrica i actual de les Useres (l'Alcalatén) Ed. Butlletí de la societat d'onomàstica. Accessible a la web.