EL SOLAIG I LA GORRETA DES DE BETXÍ

 

Una vegada més anem a caminar per les sendes que ha recuperat l’amic Santi Moros dins del terme d’Artana.

Fa uns anys va obrir sendes a la Serra Creu que, malauradament, es van cremar a l’estiu del 2016 i que, en bona part, s’han perdut. Més tard va estar recuperant les sendes de l’ombria: Penya Blanca, Gamelló, Baldriana, Canaleta, ... a continuació va estar netejant i recuperant sendes per la Serra Bandera: les Sendes, el Tinent, el clotxó de la Xurra, ... i també algunes per la cara nord del Puntal d’Artana.

Ara li ha tocat el torn a la part de llevant del terme, per les partides de la Mallaeta i la Gorreta, recuperant l’assegador de la Gorreta i l’antiga senda del Pou. Per a fer-ho ens acostem a Betxí i comencem a caminar des dels peus del Solaig entrant en el terme d’Artana per la Gorreta.

 

Comencem a caminar des de la urbanització del Solaig, situada als peus del tossal del Solaig, en la seua cara nord. Des d’ací busquem el començament de la senda del Solaig, netejada i recuperada fa uns anys, que enfila amunt cap al Solaig. Anem pujant per l’ombria, sota un pinar ja gran que ha crescut damunt dels antics bancals. La primera part de la pujada és sota el pinar fins poc després d’enllaçar amb una senda que puja al recte des de la punta del camí asfaltat del Solaig. A partir d’ací enfila entre bancals amb algun tram més dur, fins que finalment n’ix del pinar i passa sota els cingles on es troba la Cova del Solaig, o millor dit, les dos coves del Solaig. Des d’ací podem vore un bell tros de la Plana als nostres peus. El camí fa ací una diagonal dirigint-se cap a la mar per a buscar el punt on el cingle desapareix i permet salvar-lo i accedir a la part alta del tossal. Planegem per un secanet abans d'arribar a una antiga pista que puja des del nord i que ara s'ha convertit en una senda i per on hi ha traçat el PR-CV-428 que seguirem per a arribar al cim del Solaig. Just ací a la dreta queda la Cova de Viriato, anomenada així per haver-hi en el seu temps troballes ibèriques que, en l’imaginari popular, es van atribuir a Viriato, l’heroi antirromà.

Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.

Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).

Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.

Estem uns moments dalt del vèrtex disfrutant de les vistes i fent-nos unes fotos.

Urbanització del Solaig.

La muntanyeta de Sant Antoni i la Plana des del Solaig.

Tram final de la pujada al Solaig.

Cim del Solaig.

No ens estem molt perquè cal continuar avall pel PR. La senda s'ha traçat aprofitant un crestall rocallós on no creix la malea però que presenta passos un poc delicats. De tota manera amb cura i dos bastons baixem ràpida i fàcilment al Colladet on hi ha les restes d'una construcció relacionada amb les properes mines del Solaig o de Sant Vicent on hi va haver una explotació de cinabri. Des d'elles es pot baixar a la falda del Solaig i partida del mateix nom, i este serà el camí que seguirem, descartant una senda que baixa a la dreta per un barranquet, i recte el PR que continua cap al Llom de la Gorreta.

Baixem fins a la boca de la Mina, i des d’allí continua avall cap al barranc de Nules, ja dins del terme d’Artana. Després d’un curt tram costerut entre romer i coscoll arribem al final d’un antic camí que entrava a uns bancals de tarongers, ara perduts, per on continuarem. El camí està també perdut, però a peu encara es pot passar per una estreta senda entre l’herba alta que creix, i ens porta a l’asfaltat camí dels Solaig.

Seguirem ara per l’asfalt amunt, portant a l’esquerra el barranc de Nules (que a partir d’ací pren el nom de barranc del Solaig), però només xafarem cent metres d’asfalt perquè de seguida l’abandonem i seguim a la dreta per un camí, tancat amb una cadena, que travessa una finca abandonada de punta a punta. Al cap de dalt, ja contra la falda de la muntanya, trobem una senda que puja en forta pendent, amunt cap a la Gorreta. Esta senda la va obrir Juanen per al traçat d’un circuit d’enduro per a btt i té una bona pendent perquè està pensada per a baixar i no per a pujar. Així pugem quasi al recte entre els bancals fins que enllacem amb l’assagador de la Gorreta, enllaçant novament amb el PR-CV-428 que havíem abandonat al Colladet. El seguim a l’esquerra i als pocs metres el camí de ferradura es converteix en una pista, traçada ací sobre l’assagador, que seguirem. La pista discorre per l’ombria del llom de la Gorreta on creix un espès pinar que ha engolit els antics secans de garroferes i oliveres.

Arribem a un colladet on la pista se’n desvia de l’assagador i baixa per l’ombria. Ací hi ha un antic parany amb bones vistes de la Plana, i ací també hi ha el clotxó de la Gorreta, recuperat i ple d’aigua novament. Al davant s’ha posat un improvisat banquet per a descansar a l’ombra d’uns pinets, i nosaltres els aprofitem per a fer un mos i un glop.

Baixant del Solaig a la Mina.

La Mina.

Camí del Solaig.

Senda de pujada a la Gorreta.

Senda traçada al recte.

Clotxó de la Gorreta.

Esmorzant al clotxó de la Gorreta.

Després del descans continuem camí, i ho fem per la senda recuperada per Santi, que segueix l’assagador de la Gorreta, que ix just per la vora del Clotxó.

La primera part enfila una forta costera que puja sota un pinaret jove, per la vora d’antics bancals, fins que arribem al dalt dels vells bancals on, la senda, gira a la dreta i continua més planera quasi al capoll de la Gorreta.

Ací es veu la molta faena que s’ha fet per tal de reobrir el pas, tapat per coscolls i llentiscles alts com un jugador de basquet. Deixem enrere eixe tros i enfilem un tram on l’assagador corre entre dos parets, que delimiten els antics bancals, evitant que els animals entraren en ells. No és però molt ample de manera que s’assembla més a un carreró que a un dels grans assegadors que trobem al Maestrat. Ací però els pins blancs ens envolten i ens recorden que estem a tocar de la Plana. Passat este tros arribem a un enforcall de camins, a l’esquerra baixa un ramal que seguim, i ens porta al Colmenar de Penya Lleixos, o millor dit, al colmenar de baix de Penya Lleixos, doncs este vell abellar està partit en dos, una part a la part baixa d’un cingle, on s’accedeix per on hem vingut, i l’altra a la part alta on, per a pujar, hem de tornar al camí principal i seguir un tros més.

Just també en este punt trobem uns vells parapets de pedra, restes de la guerra civil, en un tros on el rocam el trobem a flor de terra i és impossible fer trinxeres.

Visitem el colmenar (de dalt i de baix) i continuem camí pujant un poc més i deixant a la dreta una senda que entra a la caseta de Pere Joan, curiosa i gran construcció de pedra seca situada al capoll de les Mallaes. Hui però no la visitarem i continuarem avall pel camí de ferradura traçat sobre l’assagador.

El camí baixa per la cara de la solana. A la falda nostra queda el barranc de Nules i, de l’altra banda, veiem el collado de les Sendes i la Penya del Migdia, on també hi ha sendes recuperades per Santi. Al davant veiem la part central de la serra d’Eslida, nom antic de la serra d’Espadà.

El camí baixa suaument, amb un bon xafar, per la vessant coberta de matollar i alguns pins, i és que la poca molla i el trobar-se a la solana no deixa créixer molta cosa més. Seguint-lo arribem a un ample colladet on hi havia la Corralissa de les Mallaes, ara quasi inapreciable. Per ací passa el camí del Poet (de Betxí) que puja des del camí de les Mallaes i traspon pel colladet, continuant per l’altra banda a baixar cap al terme de Betxí. Ací el camí recuperat no segueix el traçat antic sinó que fa un poc de volta pel sud, per tal d’evitar passar prop del colladet on, en la temporada de cacera, se solen situar els caçadors de tord a esperar el passo.

Assagador de la Gorreta.

Parapets de la guerra civil.

Colmenar de Penya Lleixos.

Interior de l'abellar.

L'extrem est d'Espadà des de la Penya Lleixos.

Assegador de la Gorreta.

Des d’ací l’assagador i la senda del Pou enfilen avall per la Baixaeta, que fa honor al seu nom, doncs és una baixada suau. En ella trobem el tram més bonic del camí, completament empedrat i amb molt de gust, que ens acompanyarà fins que arribem prop del camí de Nules, per on passa el camí de les Mallaes. Ací arribem a un punt on la senda del Pouet de Betxí continua recte, però nosaltres trenquem a la dreta, per on va l’assagador i per on s’ha recuperat el camí que passa per la vora d’una olivera apuntalada amb un pilar de pedra. Des d’ací tornem a pujar per la falda de les Mallaes. Com que estem a un camí d’ús exclusivament ramader mai va caldre haver de traçar cap senda o camí per a passar cavalleries, de manera que no trobem traces velles d’empedrat ni res semblant. El que trobem són alguns trams arreglats per al pas de persones, però són obra nova, fruit del treball desinteressat de Santi.

Ens sorprèn sobretot a la part més alta, on hi havia més mal peany, la faena que ha fet per tal d’empedrar llargs trams del camí, faena que no ha acabat com podem comprovar quan passem i trobem encara la ferramenta i el fil tirat per tal d’anar posant les pedres. Es tracta d’una faena senzilla però pesada i costosa, i el acabat final depèn molt del tipus de pedra i de la traça del ribasser que treballa la pedra. I podem vore que Santi en té de traça perquè amb una pedra que no és la millor ha deixat uns empedrats que no desmereixen gens al costat dels vells que hem trobat a la Baixadeta.

Un poc més avant passem per la vora del Corral dels Menudes, o del que en resta. Ací hi havia un corral i un abellar, l’un al costat de l’altre. El primer encara presenta les restes dels arcs que cobrien una part mentre que l’abellar no en té al no fer-li cap falta. A la vora hi ha les restes d’una caseta de volta esfondrada, és llàstima perquè no n’hi ha molts exemples d’esta arquitectura amb reminiscències medievals en terme d’Artana i la més propera segurament siga el Maset d’Onda.

Seguim avall i la senda acaba en una pista, traçada sobre l’assagador.

Seguim la pista i en pocs metres passem per la vora de dos corrals més, estos ben coservats. El primer que trobem és el corral dels Clavellos que té adossat el colmenar dels Taleros de manera que semblen un sol edifici. Els dos es troben en bon estat pel seu accés i s’han reconvertit en magatzems. El segon corral és el de la Roja, també en bon estat, que al costat presenta un llarg abeurador d’obra nova.

Ací l’assagador de la Gorreta gira a l’esquerra a buscar el barranc de Nules, travessant un tram perdut entre bancals. Per la dreta mou l’assagador de la Gitana que puja cap a la Ràpita per a baixar cap a Xerlits, acabant a dalt del Racó de la Gitana.

Colladet de les Mallaes.

Senda del Pou.

Castell d'Artana.

Baixant per les Mallaes.

Tram empedrat de cap nou.

Tram en procés d'empedrat.

Corral dels Menudes.

Camí de les Mallaes.

Corral de Clavello.

Corral de la Roja.

Camí d'Artana a Betxí.

Caldria ací fer una breu pinzellada de l’aprofitament ramader i apícola del terme d’Artana a partir de la informació recollida per Josep Herrero i disponible a Artanapèdia.

Les pastures del terme d’Artana se dividien en quatre quarts: «el de Davant, el d’Aigües Vives, el de la Masaeta i el de Xautena. Cada un d’ells tenia els abeuradors i els corrals adequats per a mantenir-se en condicions òptimes.» D’ells el de Davant era d’ús exclusiu per als veïns del poble i dels altres tres s’arrendaven les herbes que compraven els pastors d’Aragó que baixaven a extremar. A cada Quart hi havia fonts i llocs d’abeuratge, i també corrals. Però així com les fonts eren públiques, els corrals eren particulars, encara que els pastors no pagaven per guardar les ovelles, més bé cobraven. Això s’explica perquè el propietari es cobrava l’ús en eixerri (fem d’ovella), el valor del qual era tan alt en l’època que no hi havia adobs sintètics, que fins i tot pagaven en oli als pastors per a què portaren allí les ovelles cada nit.

Al Quart de la Masaeta (o de les Mallaes), que és el que hem xafat, hi havia sis corrals, dels quals tres es troben a poca distància l’un de l’altre: el dels Menudes, el dels Clavellos i el de la Roja, que hem passat caminant; també n’hi havien dos corralisses, només voltades per una paret de pedra seca i sense sostre, l’una a les Mallades per on hem passat i tornarem a passar; també hi havien tres abrics (o coves) que servien de corrals.

La major part dels corrals els trobem a la vora d’un assagador, facilitant així el trànsit de les raberes del corral a les zones de pastura sense entrar en els camps sembrats, i justament a la vora del Corral de la Roja trobem un encreuament d’assagadors que ens porten a dalt de les muntanyes buscant les pastures.

Nosaltres veníem per l’assagador de la Gorreta i seguirem ara el de la Gitana. Uns metres més avant enllacem amb el camí de Betxí, ara transformat també en una ampla pista, que seguim amunt cap a Betxí. Camí i assagador només coincideixen uns pocs metres perquè el primer de seguida gira a la dreta mentre que l’assagador segueix recte per la Masaeta cap a la Ràpita. Nosaltres seguirem el camí que passa per la vora d’una granja. Passada esta la pista es decanta cap a la dreta però nosaltres seguirem recte, pel camí vell, que munta recte cap al Colladet de Betxí.

Passem per la vora d’un rodat on hi ha una caravana i un grapat de mastins i retrobem l’empedrat del vell camí que fa un parell de voltes per a salvar el pendent, abans d’enllaçar amb la nova pista i traspondre junts el colladet de Betxí. A la dreta queda el Clotxó del Colladet de Betxí construït igual que molts dels clotxons (en un altre poble en dirien aljub o cisterna) repartits pel terme d'Artana com el que ja hem vist de la Gorreta, el de Xanquet, el de la Xurra, ... Semblen repetir tots el mateix patró, segurament fets a la mateixa època per facilitar l'aigua als treballadors del camp dels voltants.

Trasponem el colladet i deixem el camí de Betxí, que baixa per l’esquerra, seguint una pista que continua recte entre el pinar. El camí planeja sota els pins, deixant a l’esquerra el barranc de Betxí i a la dreta els tossals de les Mallaes. Travessem un tallafocs traçat sota la línia elèctrica que ve de Betxí, i un poc més avant deixem també a l’esquerra una senda que baixa buscant el tallafocs al barranc i camí de Betxí. Nosaltres seguirem la pista travessant el pinar fins que mor. Ací continua una senda que segueix pels antics bancals i que ens porta a la Corralissa de les Mallaes, per on hem passat abans, però per l’altra banda del Colladet. Enllacem ací amb el camí del Poet de Betxí, que puja (o baixa, com nosaltres hem fet) per la Baixadeta. Ara el continuarem cap al Pouet.

Tram del camí vell.

Colladet de Betxí.

Pista del colladet de Betxí.

Corralissa de les Mallaes.

El camí passa entre algunes barraques i algunes parets per tal d'amagar-se els caçadors de tords per tant no és recomanable passar-hi en època de cacera per bé que la cacera de tords no és perillosa al tirar a l'aire.

Seguim la senda que planeja pels cims rocallosos i on no creix el pinar i arribem a un parany situat a un llomet. La caseta es troba en bon estat però les oliveres han crescut sense la mà de l’home que les adrece. Fins ací puja una pista seguint el traçat de la vella senda que baixa al Poet de Betxí, i és per on seguirem. Recte continua una senda que, deixant a la dreta un senderol a la cova de la Pepa, baixa entre els bancals al barranc i camí de Betxí.

Seguim avall per la pista que, en els trossos més costeruts, està formigonada, fins que arribem a un barranquet. Per l’altra banda passa la pista de la Gorreta que puja des del camí de Betxí i per on passa el PR-CV-428. Ara hem d’agafar la pista amunt mentre que l’antiga senda continuava avall, aprofitada per a traçar-hi la pista.

Comencem una pujada constant entre el pinar que creix als bancals abandonats i que ens portarà novament al clotxó de la Gorreta, per on hem passat abans.

Esta vegada no ens aturem al clotxó i passem de llarg desfent el camí que hem fet al vindre. Seguim pista avant passant per l’ombria del tossal de la Gorreta i, quan acaba la pista, seguim la senda descartant a la dreta la senda per on hem vingut.

Seguint les marques del PR pugem al Llom de la Gorreta i seguim avant fins que arribem al punt més alt. Ací trobem una senda que mou a l’esquerra per dalt la Penya Lilot i la seguim abandonant el PR que baixa al colladet de la Mina.

Senda del Pou.

Parany a la senda del Pouet.

Baixant cap al Poet de Betxí.

Pista de la Gorreta.

El Solaig des del Llom de la Gorreta.

La senda que seguim travessa per dalt la Penya Lilot per dalt d’unes parets de pedra fins a una barraca de pedra seca, i després enfila avall baixant al recte entre els antics bancals on ara creix un espès pinar. Per sort està sec perquè amb el terreny banyat és una baixada esvarosa i prou tècnica, amb perill de fer un mal pas i anar a terra. Seguint-la arribem a un collet on trobem una senda menys clara que mou a la dreta. Deixem ara la senda principal, marcada amb verd i blanc, que continua recte pujant cap al cim de Pallerofa per a baixar per la Penya Negra (on hi ha unes cadenes per a facilitar el pas), i seguim a la dreta per la senda que ens baixarà al barranquet de la Mina del Solaig.

Després d’un curt tram enllacem amb el camí de la Mina del Solaig, molt xafat, que ve del colladet de la Mina. El seguirem ara avall fins que arriba a la urbanització del Solaig, des d’on hem començat a caminar i on acabem tancant així el cercle, o millor dit, el 8 què s’assembla més a la figura que hem dibuixat tot caminant entre Betxí i Artana.

Baixant de la Penya Lilot.

Barranquet de la Mina.

Inici i final de ruta al cap de dalt de la urbanització del Solaig.

 Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

El Solaig i la Ràpita des de Betxí

Volta a Betxí sense perdre el campanar de vista

Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig

Més informació:

•  Artanapèdia
• Ajuntament d'Artana
• Ajuntament de Betxí
• Herrero Cabanyes, Josep (2021)  "La ramaderia i els corrals d'Artana" dins Artanapèdia, pàgina web en línia.
• Herrero Cabanyes, Josep (2021)  "L'apicultura i els colmenars d'Artana" dins Artanapèdia, pàgina web en línia.
• Remolar i Franch, Alfred (2008) Toponímia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL,  accessible a la web
• Fletcher, D. i Mesado, N. (1967) El poblado ibérico de el Solaig Ed. Diputación provincial de Valencia accessible a la web.
• Blasco, J. "El poblat ibèric del Solaig" en Betxí. Revista d'informació local accessible a la web.