diumenge, 21 de novembre del 2021

DE NOGUERA A ORIHUELA PER LA LAGUNA

 

Després de passar la nit a l’Hotel Suiza de Bronchales toca completar el cap de setmana senderista a la Sierra de Albarracín amb una ruta a l’altura d’esta, i per a fer-ho ens desplacem fins a la veïna població de Noguera per a travessar tota la Sierra del Tremedal de punta a punta fins a Orihuela.

Ben desdejunats i després dels estiraments de rigor comencem a caminar des de Noguera, on vam passar ahir caminant (i teníem previst acabar una ruta que vam allargar fins a Bronchales).

Comencem a caminar des de la carretera, travessant el poble de baixa cap a dalt per a eixir pel camino de la Garganta. El camí, des de les darreres cases del poble, puja fent amples voltes per la vessant herbosa que baixa des del Peirón de la Virgen del Carmen. Conforme prenem altura les vistes del poble són cada vegada millors fins que arribem al collet on hi ha el Peirón, dedicat a la Virgen del Carmen, que marca el punt on el camí traspon cap a la vall que forma el río Garganta.

Ací mateix travessem la carretera i de l’altre costat el vell camí de ferradura ha estat substituït per una ampla pista, oberta als anys 60 per a accedir a les mines de ferro que hi havia a la part alta de la vall. A l’esquerra, a un centenar de metres, hi ha l’antiga àrea recreativa de la Virgen del Carmen, ara molt degradada.

Cal seguir pista avant, baixant cap al río Garganta, i aprofitem per apretar el pas. La pista passa entre prats i boscos on s’alternen els pins i els roures (Quercus Pyrenaica) que conforme baixem formen bosquets més i més grans. De fet a tota la solana del río Garganta trobarem la major concentració de roures “melojos” (Quercus Pyrenaica) de tota la serra, o si més no, la més ben conservada.

El groc dels roures, acompanyat del roig del rodeno que aflora en alguns llocs, contrasten amb la verdor apagada dels prats i el verd fosc dels pins composant una paleta de colors que fa goig de vore.

Cal seguir la pista baixant lleugerament en un agradable passeig de poc més de dos quilòmetres fins que, dins de l’espès rebollar que creix als peus de la Peña del Castillo, travessem el barranco de Peña Aguda. Ací cal estar atents per a trobar la senda que puja per la vora i per on cal continuar.

Estiraments de rigor abans de començar la ruta.

Pujant cap a la Virgen del Carmen des de Noguera.

Peirón de la Virgen del Carmen.

Pista de la Garganta.

Travessant el rebollar.

Des de la pista cal buscar per la vora del barranc el millor pas i anar seguint el track que portem, una combinació del que vam fer de baixada fa uns anys i el del marató de muntanya de Bronchales, que també passa per ací. De fet ens costa prou de trobar el pas perquè el track no sempre va pel millor camí, o el més fàcil. Per sort quan pugem trobarem un vell camí prou més clar que ens ajudarà a no haver d’anar mirant el GPS en la part final.

Malgrat la dificultat d’orientació es tracta d’un dels trams, sinó el què més, més bonics de la ruta. Anem sota el rebollar que ací és dominant i que amb les fulles grogues ens envolta d’una aura daurada.

Després d’un primer tram més difícil, enllacem amb el camí de la Olmeda, que puja per la dreta (molt perdut) i continua amunt per la vora del barranc i ens portarà a eixir a la carretera de Noguera a Griegos.

Cal eixir a la carretera i seguir-la a l’esquerra travessant el barranc i passant a l’altra vessant per a retrobar el sender, pot ser un poc més clar que l’anterior.

El camí puja per una vessant herbosa i entra novament al bosc que ací deixa de ser de roures per a passar a ser un bosc mixte de roures i pins, més pins conforme anem pujant fins que acabarà sent un pinar de pi roig.

El sotabosc abundant del rebollar, sobretot a causa dels rebrots dels roures tallats, va deixant pas a un pinar sense quasi sotabosc. Això sí la pendent és cada vegada més forta i fa que ens hàguem d’aturar per a recuperar l’alé.

El sender puja per un reguer que baixa des de la Laguna, que tot i estar dalt no vorem fins que no arribem ben prop. Quan arribem a la part alta, la pendent se suavitza i trobem unes carrilades entre el pinar que seguirem en direcció cap a la Laguna, i que no abandonarem fins que ja estem ben a prop, arribant a ella camp a través.

La Laguna del Cerritón o de Noguera, què és com l’han batejada, encara que per als autòctons és la Laguna i prou. La Laguna es troba en la part més fonda d’un ample pla i és més que somera, amb una profunditat màxima que no arriba a un metre. S’alimenta de la pluja que cau als voltants i el fet de tindre poca capacitat i una conca d’alimentació tant menuda fa que sovint estiga seca, tal i com la trobem hui. Tot i això el lloc on es troba bé mereix una visita, format per un pinar de pi rojal madur i ple de líquens que cauen de les branques com si foren les barbes.

Aprofitem per descansar i fer un mosset per a recuperar forces abans de continuar seguint el vell camí de Bronchales a Griegos, que passa per ací mateix, i que ja vam seguir en una ocasió.


Senda a través del rebollar.

Barranco de Peña Aguda.

Pedregal o río de Piedras.

Camino de la Olmeda.

Travessant la carretera del Puerto.

Recuperant forces per acabar la pujada.

Pinar de la Laguna del Cerro.

Laguna del Cerritón, completament seca.

Ara seguim el camí vell de Griegos en direcció a Bronchales, però només el seguirem uns metres perquè abans d’arribar al collado de las Salegas (lloc on es donava sal a les raberes), trenquem a l’esquerra agafant una senda que passa per la Era Carrasco.

La senda travessa el magnífic pinar de pi roig que creix a tota la contornada del Puerto, i baixa cap al río del Puerto per l’ombria en un paisatge de conte de fades.

La senda ens porta a enllaçar amb una senda que ve de la fuente del Canto, just abans d’arribar al río del Puerto. Seguint-la arribem al riu on ens desviarem per un antic carril, mig esborrat, que ens portarà a la carretera del Puerto o de la fuente del Canto, la que puja des de Bronchales. A la dreta deixem la fuente del Canto, on a més de la font hi ha una àrea recreativa què és tota una referència en la zona.

Travessant els pinars procurem eixir a la carretera a l’entrada de la pista forestal que s’acosta a la casa forestal del Puerto. Cal seguir ara per la pista forestal que puja a la casa fins que arribem a ella. Ací aprofitem per a fer un mos al cara-sol d’un tallafocs que segueix el mateix camí que hem de seguir.

Camino viejo de Griegos a Bronchales.

Panoràmica de la Sierra del Tremedal des de la Era Carrasco.

Senda de la Era Carrasco.

Penyes al Alto del Tremedal.

Umbría del Puerto.

Senda de la fuente del Canto.

Després de dinar cal continuar la ruta, i ho fem seguint la Vuelta al Tremedal, sender abalisat com a SL i que des de l’ermita del Tremedal fa la volta a l’alt que s’alça al darrere (i dalt nostre). El sender segueix el camí vell de Griegos a Orihuela per a deixar-lo posteriorment i continuar fins a la Casa Forestal per l’oest de l’Alto del Tremedal, on enllacem amb ell, retornant per la vessant est a l’ermita.

El primer tram segueix un sender improvisat que recorre el peu d’uns cingles quarsítics per on s’ha traçat un tallafocs, fins que aprofitant que els cingles s’acaben, enfila amunt pel pinar per a assolir un ample planell que s’estén als peus del Alto del Tremedal.

Fins ací arriba un carril que puja des de las Botaderas (i baixa per allí a la pista de l’ermita). Nosaltres però trencarem a l’esquerra per un carril que, travessant el pinar, mor entre unes penyes. Ací trobem un vell camí que baixa cap a l’ermita del Tremedal. De fet este és el camí més curt per anar de Bronchales al Tremedal i el que, segurament, seguien els fidels (o no tant) per a acostar-se a l’ermita els dies de festa.

El camí s’arrapa a les faldes de la muntanya travessant el pinar que, arribant ja prop de l’ermita comença a estar clapejat de roures. Ací el camí comença a baixar entre penyes fins que, quasi de repent, apareix entre el pinar la gran ermita del Tremedal.

L’ermita de la Mare de Déu del Tremedal té el seu origen a l’edat mitjana. De fet la imatge que se’n venera és d’una Mare de Déu romànica. El nom de Tremedal el deu a l’abundància de tremedals (i a algun proper, ara desaparegut) o terrenys d’aiguamolls que hi ha a la serra, sobretot a la part quarsítica. Ara a la comarca se’ls coneix com a Gotiales o Botiales quedant només el mot tremedal per al topònim.

De la primitiva església romànica, de la qual hi ha constància indirectament per alguns documents no n’hi ha cap rastre. Devia estar abandonada o molt malmesa quan al segle XVIII se’n va construir una de nova, que va quedar mig assolada a raó de la guerra del Francès el 1814, de manera que el 1884 se’n va construir una de nova que és l’actual, amb un parell d’hospederies per tal d’allotjar als pelegrins que acudien de bona part de la comarca i més enllà. Actualment l’hospederia ha estat reconvertida en un centre d’interpretació que, normalment, trobarem tancat, com és el cas hui.

L’ermita està situada en un esperó rocallós del massís del Tremedal i domina l’altiplà que s’estén des d’Orihuela a Pozondón, i també els accessos a Orea, ja a Castella, i a Griegos pel Puerto.


Casa forestal de la Fuente del Puerto.

Dinant a la solana del Alto del Tremedal.

Senda del Tremedal al Puerto.

Pinar al Alto del Tremedal.


Camí de Bronchales al Tremedal.

San Ginés des del Tremedal.

Ermita del Tremedal. 

Orihuela des de l'ermita del Tremedal.

Foto de grup a l'ermita.

Després de disfrutar de les vistes i de fer-nos una foto de grup continuem cap a Orihuela, però no baixem pel camí de l’ermita, més curt, sinó per la senda que baixa cap a la fuente de los Colladillos, molt més bonica.

Passem pel costat de la Nevera del Tremedal, ben conservada, i a la punta del prat anem buscant fins que una fita ens marca el punt on comença la senda que ens baixarà a la font.

Seguim la senda que baixa a los Colladillos primer entre un pinar, girant després cap a les penyes que envolten l’ermita del Tremedal i comença a baixar entre les penyes fent voltes per a salvar el desnivell i buscant sempre el millor lloc de baixada. Ací els roures substitueixen als pins, i s’arrapen a les penyes i els pedregals que es troben als seus peus.

La senda no és molt llarga però és d’un traçat espectacular, sobretot a la part central de la baixada. La part final s’endinsa en l’espès pinar que davalla des del Puerto, i seguint-la arribem a la fuente de los Colladillos, situada al capdamunt de les penyes.

A la font hi ha un cobert amb taules, tot voltat per una tanca. Per la part de baix arriba una pista que es correspon amb el camino de los de Griegos (SL-CV) i quan acaba continua el vell camí de ferradura. Nosaltres no ens acostem a la font sinó que passem per la part de dalt, quedant-se uns metres més avall.

Seguim un carril que travessa el pinar cap als Colladillos pròpiament dits, una ampla i soma collada que queda entre penyals quarsítics. El pinar deixa pas ací als prats amb bosquets de roures. Travessem la collada i de l’altra part enllacem amb el camí vell que baixa de l’ermita del Tremedal fins al poble.

Seguim ara avall, travessant el rebollar que acaba quan arribem a l’ermita de Santa Bárbara. Ací acaba el bosc i els prats continuen fins al poble.

L’ermita de Santa Bárbara, possiblement del segle XVIII, és una xicoteta construcció quadrada on hi ha la imatge de la santa.

Deixem enrere l’ermita i baixem fins al poble, on arribem pel costat del càmping situat a l’antic camp de futbol passant per les serreries que hi ha a la part sud del poble.

Ens encaminem a la carretera a on ens espera el bus i on acabem una magnífica ruta travessant els espectaculars pinars i rebollars de la serra del Tremedal.

Ja només ens queda fer els estiraments de Ceci abans de pujar al bus i tornar cap a casa, esperant que l’any vinent puguem repetir.


Nevera del Tremedal, per on continua la ruta.


Senda de baixada a los Colladillos.


Fuente de los Colladillos.

Los Colladillos.

Arribant a Orihuela

Acabada la ruta i estiraments només queda pujar al bus.


 Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

de Bronchales a Griegos per Peñablanca

Serra d’Albarracín 2011

de Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta

Orihuela - Sierra Alta - Bronchales

 

Més informació: 

 


 

 

a Cap comentari:

dissabte, 20 de novembre del 2021

DE TRAMACASTILLA A BRONCHALES PER LA LOMA ALTA, NOGUERA I SIERRA ALTA

 

Un any més, una tardor més, tornem a la Serra d’Albarracín i, amb esta, ja en van vint (descomptant els dos anys que no hem pogut vindre per la pandèmia). I és que esta és ja tota una excursió clàssica del Centre Excursionista de Vila-real que vam començar a fer a la tardor del 2000 amb la idea d’anar coneixent els llocs més emblemàtics de la serra … i també aquells menys coneguts.

Al llarg de vint anys hem visitat bona part de la serra, els llocs més coneguts i d’altres que són grans desconeguts. Algunes de les excursions que vam fer per zones poc xafades ara formen part de les rutes més populars de senderisme de la serra. D’altres continuen sent només per a amants de l’aventura. Hem mirat de repetir poques rutes, i quan ho hem fet és amb molts anys de diferència, i és que havent tants racons bonics no cal anar sempre al mateix lloc.

Enguany per a encetar el cap de setmana a Albarracín ens acostarem a Tramacastilla, on hem començat o acabat unes quantes excursions. Algunes que queden en la memòria per memorables. Des d’ací hem remuntant el barranco Hondo, o baixat pel río Garganta. O fins i tot hem pujat a les altes llomes que ens separen de la Hoyalda.

Hui però anirem en una direcció diferent, seguint el camí vell del Villar tal i com vam fer l’any passat quan vam estar caminant per la zona. I és que la idea de la ruta de hui és combinar dos rutes que vam fer l’any passat en la soledat de la distància social, però enguany fent-les en grup. En primer lloc seguirem el vell camí del Villar pujant a Villacadima i baixant pel Rebollar; per a deixar-lo abans d’arribar al poble remuntar el barranco del Horcajo, passant per la Loma Alta i seguint el camí vell del Villar a Noguera. Al final però la meteorologia ens ha fet retallar la ruta per la pista de la Pinada per a poder a dinar a cobert a Noguera, i com que el temps ha millorat, després de dinar hem allargat la ruta fins a Bronchales.

Però anem a pams.

Després dels estiraments de rigor a la plaça Major, comencem a caminar eixint del poble per la calle Nogueras, que ens portarà a les hortes de la vora del río Garganta o Salido que també pren ací eixe nom (pot ser perquè l’aigua ix a uns ullals no molt lluny d’ací). A la vora de les hortes hi ha diferents noguers plantats, pot ser per això el nom del carrer per on hem eixit.

No caminem massa tros que trobem una “calleja” a l’esquerra per on continua el vell camí del Villar. Recte queda el camí que va al paratge de las Cuevas per on hi ha traçat el SL-TE-49 i, recentment també s’ha portat el PR-TE-3 que va a Noguera. De fet eixe és el camí més curt per anar-hi.

Nosaltres però seguirem el camí del Villar travessant els horts i passant el riu per un pont de ferro que ha substituït l’antiga palanca de troncs. El passem i davant nostre tenim la primera pujada del dia cap al Portillo.

El camí enfila amunt, ample i fàcil de seguir. Conforme pugem a la dreta queda el río Garganta que travessa un estret congost obert a les muntanyes. Davant nostre s’obre un coll que separa el Cabezo del Alto del Portillo. Quan arribem al coll el camí no el traspon sinó que gira a ponent i comença a pujar cap al Portillo fàcilment identificable per les antenes que hi ha a la vora. Arribem primer a una pista que cal travessar seguint amunt el vell camí que ací es torna molt perdedor. Si girem la vista enrere es veu Tramacastilla entre la Peña del Castillo i el Cabezo, els dos «castillos» que li donen nom al poble doncs Tramacastilla significa literalment «entre dos castillos».

Continuem pujant deixant a l’esquerra les antenes i enfilem cap al Portillo on la senda travessa un «portillo» entre les penyes que dona accés al cim. El camí no és massa evident doncs l’espígol, les argilagues negres i les xaparres l’han tapat en part. Alguna savina i algun pi ens acompanya mentre pugem per la vessant pelada. Passat el Portillo, on la senda és molt evident, continuem per dalt del cingle de roques cap a una ampla collada. Abans d’arribar però aprofitem per a aturar-nos a fer un mos, que ja toca, a recer del Alto delVanegrillo i amb magnífiques vistes del poble.

 

Estirant i calfant a la plaça de Tramacastilla.

Començament de la ruta, per fi.

Camí vell del Villar passat el río Garganta.

Tramacastilla des del Portillo.

El Portillo, que fa honor al seu nom de portell entre roques.

El grup s'allarga seguint el camí vell per les llomes del Portillo.

Després del curt descans cal seguir avant. Ací la traça del camí és quasi inexistent i quan arribem al collado, per on passa una pista cap a la Pinada, cal buscar la continuació per l’altra vessant, gens clara, de manera que baixem més per intuïció que altra cosa a buscar el cap de baix d’uns bancals per on continua el vell camí.

La senda traspon la collada i baixa cap al Vanegrillo o Valnegrillo (corrupció de Valdenebrillo) on al fons hi ha alguns bancals treballats. Baixem entre les savines disperses fent una diagonal cap al barranc i passant per la vora dels bancals fins al cap de baix. Ací, al punt on acaben els bancals, retrobem la traça del camí que travessa el barranc i enfila amunt per l’altre costat la pujada a la lloma que baixa del Alto de las Cruces que separa Valdenebrillo del barranco de los Polos. El camí puja un poc i traspon a l’altre costat de la lloma. Davant nostre queda el barranco de los Polos que s’enfonsa cap al Barranco Hondo per on passa el riu Guadalaviar excavant un impressionant congost que queda quasi dos-cents metres davall nostre

Sort que ja havíem passat per ací perquè seguir les traces del vell camí es fa complicat, i baixar al recte no és gens recomanable per la gran pendent que hi ha. A més ací el matollar es va fent més espès i no convida a anar al recte.

La vessant de baixada està coberta per un savinar més espès i la pujada per un pinar. Per sort la traça del camí, tot i què molt bruta per anys sense passar quasi ningú, és clara i fàcil de seguir i ens porta a la carretera del Villar que haurem de travessar per continuar baixant. Ací la carretera ha desfet el camí i cal baixar pel terraplè amb conte. Este és, segurament, el punt tècnicament més complicat de la ruta tot i què només s’han de salvar el parell de metres que separa el camí de la carretera.

Una vegada travessada la carretera i trobat el camí la traça és fàcil de seguir, l’única pega són les pedres caigudes al fer la carretera que es troben al mig del pas.

El camí baixa al fons del barranco de los Polos i puja per l’altra vessant sota el pinar. La pujada és més fàcil i la traça del camí més clara puja fent voltes per a salvar el desnivell que ens separa de les altes llomes de Villacadima. Travessem novament la carretera i ací la pendent suavitza i el camí es fa perdedor. Cal seguir el que sembla un tallafocs traçat per la ratlla de la manga del Carrascalejo amb el terme de Noguera. El camí quasi no es veu però seguint les fites que separen la muntanya pública d’una i altra banda sabem que anem per bon camí. Manga és com s’anomenen les parts del terme d’Albarracín que separen la resta de termes municipals de la serra, i és que per facilitar l’accés a «los montes universales» és a dir, del comú dels veïns de la comunitat, entre els termes de cada poble hi ha «corredors» que els separen però que permeten que els ramats circulen entre ells sense haver d’entrar dins del terme de cap poble donant accés així a les pastures comunals de la serra.

Quan la lloma deixa pas al pla el camí es torna evident al punt que gira lleugerament a la dreta. En este mateix punt continuava recte una variant del camí que arriba al Villar per la Solana i que tindrem ocasió de xafar més endavant. De tota manera eixe camí s’ha esborrat totalment i no se’n veu cap traça. Nosaltres però ara retrobem la traça del camí, no sempre fàcil de seguir a causa de les grans xaparres que han crescut damunt d’ella.

Ací ens comença a ploure i cal traure els paraigües i impermeables. Per sort no és una pluja molt forta però no té pinta d’aturar-se, així que en este punt decidim retallar la ruta per la pista de la Pinada.

Arribem finalment a l'ampla pista de la Pinada, anomenada així perquè entra cap a la Loma Alta i la Pinada ja en terme de Noguera. Ens trobem a Villacadima, curisós topònim de reminiscències àrabs i que sembla fer referència a un antic llogaret del quan no n’hi ha cap resta i, a més, tampoc sembla ser el lloc més adient per a fer un poble. Ací el paisatge està dominat per les llomes suaus cobertes de xaparres i pins sobre un substrat calcari. Allà on l’aigua ha dissolt la roca hi ha un seguit de dolines o poljés molt planers que deixen una terra rossa molt fèrtil on, encara ara, hi ha les úniques zones de cultiu.


Baixant des del Valnegrillo.

Terraplé per arribar a la carretera.

El camí baixant al barranco de los Polos.

L'aigua ens pilla arribant a la pista de la Pinada.

Davant nostre tenim un tram de ruta sense complicacions, només cal seguir pista avant fins que arribem al vell camí del Villar a Noguera. La pista discorre entre pins i xaparres que cobreixen les vessants de la Loma Alta, que més que una lloma és un gran altiplà que puja constantment fins a Peñablanca, des dels 1600 als 1800 metres d’altura. Nosaltres passem per la part més baixa.

Cal estar atents al punt on el vell camí travessa la pista doncs no hi ha res que ho indique. Per sort ja vam passar per ací també l’any passat i, tot i què ens costa un poc, trobem sense massa complicacions la traça (o el que en resta d’ella) del vell camí.

Tot baixant passem per la vora d'un corral assolat i baixem avall per un lloc on es van tallar els pins deixant un pinar aclarit entreverat de roures. El camí baixa a buscar un barrancusset i segueix per ell uns metres abans de buscar un rellomet per on davalla al barranco del Guitarral, què és el mateix que el de los Polos que hem travessat abans, encara que ací duu un altre nom.

Pel fons del barranc passa un carril i davant del llomet per on hem baixat mou una pista que remunta Valnegrillo seguint el vell camí. Pugem per la pista que travessa un interessant pinar que creix a les vessants pedregoses del barranc sense pràcticament sotabosc. Conforme pugem el pinar va deixant pas als roures i orons que formen grupets a les vessants i que alternen amb les savines. Quan la pendent ja suavitza apareix a la nostra dreta el pinar de pi roig amb estepa i entre ell grans exemplars de roures de fulla gran (Quercus pyrenaica) que contrasten amb els roures valencians (Quercus faginea) que queden a l'esquerra. En pocs llocs de la serra podem trobar tots dos exemplars de roure tant a prop i mostrant tant clarament com condiciona la litologia la vida vegetal.

Arribem finalment a la part més alta on passa la pista que des de Tramacastilla (o Noguera) entra a la Pinada (i que ja hem travessat abans de baixar al Valnegrillo). De l'altra banda el camí vell baixava al recte cap al río Garganta però nosaltres no en seguim la traça sinó que continuem per un carril que baixa per l'esquerra travessant el Rebollar que fa honor al seu nom. Ací els pins deixen pas als roures que en alguns punts formen un bosc espès.


Seguint el camino de Villar a Noguera.

Barranco del Guitarral o de los Polos.

Recuperant forces sota el pinar.

Roures i orons a la vora del camí del Villar.

Els roures es fan dominants quan arribem a dalt.


El Rebollar, a l'ombria 

El carril gira a ponent i remunta cap a las Barranquillas i cal estar atents per a trobar la senda que baixa pel barranco del Recuenco al río Garganta. Per sort unes fites marquen l'inici d'una senda que poc a poc es fa més evident encara que no sembla gens xafada.

El vell camí baixa per la banda de llevant del barranc. Per l'altra vessant en baixa un altre des de las Barranquillas que sembla tant interessant com el que seguim (i a on hi ha una àrea recreativa a dalt de tot).

Baixem per una vessant coberta de roures que posen un toc de color groc al paisatge. Per sort ja ha deixat de ploure i encara que el terra està banyat no presenta més dificultat que el desnivell i el poc d’ús de la senda.

El camí baixa amb prou pendent fins que travessa el barranc. La part més baixa és més ombrívola i fresca que l'alta. Abans de travessar el barranc es junta per l'esquerra el camí que baixa de las Barranquillas i un poc més avant un altre camí que baixa de la Pinada. Este també ve des del Villar sent un dels dos camins que unien antigament el Villar amb Noguera. A patir d'este punt la senda es fa més clara i està més xafada sent més fàcil de seguir.

Arribem així al río Garganta on travessem un camí que baixa per la vora travessant-lo puntualment. Per ell ja vam passar fa uns anys. Ara però no el seguim sinó que travessem el riu pel Puente del Recuenco, un pontet de formigó molt malmès pel pas del temps i les riuades, i encetem una rocha pelada amunt. No és la pujada més dura del dia però ja portem unes hores caminant així que se’ns fa més dura del què caldria. Trasponem l'ampla collada i trobem una pista que entra al "punto límpio" del poble. Des d'ací seguim la pista fins a la carretera des d'on el vell camí continua recte avall fins a uns estables als afores de Noguera.

Eixim novament a la carretera i per ella arribem al poble on entrem per un carrer paral·lel a la carretera.

Arribats a Noguera anem directes al bar, l’únic obert del poble, a dinar. Com que és menut i tots no cabem ens acabem escampant pels voltants per tal de fer un mos i un cafenet calentet que s’agraeix molt. Ací ens espera l’autobús tal i com estava previst, però vist que l’oratge no amenaça pluja i que encara és pronte es proposa allargar la ruta fins a Bronchales, encara que la major part del grup opta per anar-hi en bus.


Senda que baixa des de las Barranquillas.


Barranco del Recuenco.

Pujant cap a Noguera.

El "punto límpio" de Noguera, a partir d'ací (quasi) tot pista.

Ovelles pasturant a la vora de la carretera.

Darrera drecera per arribar al poble.

Entrant a Noguera pel Sud.

Dinant al bar de Noguera.

Descansats i dinats els pocs que s’animen continuem camí cap a Bronchales i ho farem passant per Sierra Alta. En este cas aprofitem el sender obert per a la realització dels trails de Bronchales.

Eixim de Noguera pel barranco de los Pradillos, seguint el PR-TE-3 que va fins a Bronchales seguint el camí vell que unia els dos pobles. Travessem el poble i eixim per la part de dalt buscant la pista que remunta el barranc. Els voltants de Noguera estan molt desboscats i és llàstima perquè ací tocaria créixer una roureda tant interessant com variada, amb abundants orons i també teixos, tal i com ens indica el topònim del barranc que deixem a l’esquerra poc després d’eixir del poble: el de la “Tejeda”. De fet a les ombries d’eixe barranc encara es poden trobar alguns bedolls, l’únic reducte on creixen a la serra d’Albarracín.

L’última vegada que vam passar caminant des de Noguera vam remuntar el barranco de la Tejeda. Hui però seguirem per la pista que continua pels Pradillos amunt, per on va també el PR. Per ací hi ha traçada també una ruta eqüestre que fa la volta als dos barrancs.

El paisatge ha canviat totalment respecte al que hem vist fins ara. Els pinars amb xaparra, els savinars i els rebollars han deixat pas a unes vessants molt escarpades de quarsita on només creixen les “jaras” i alguns orons i roures. Més amunt, quan les penyes deixen pas a una vessant menys costeruda ja trauen el cap els pins rojos.

La pista es torna costeruda quan abandonem el barranco de los Pradillos i enfilem amunt pel del Portichuelo (per on traspon a l’altra banda pista i PR). Pugem passant per la fuente de la Rosa i enfilem una dura costera que ens portarà a un encreuament de pistes. Ací el PR i el camí vell de Bronchales continuen recte mentre que nosaltres girarem a la dreta pujant per la pista que travessa el pinar, però només uns metres perquè de seguida trobarem a l’esquerra una senda que puja al recte cap a Sierra Alta.

Cal seguir amunt per la senda oberta per a passar les carreres que formen part del trail de Bronchales, de diferents distàncies però que totes passen per ací, per eixa raó la senda es troba neta i xafada, encara que no és un camí vell i s’ha traçat per a corredors de muntanya, de manera que puja (o baixa) recte sense massa contemplacions.

Pugem amunt entre el pinar que creix a les zones on no hi ha massa pedra. La resta està coberta per un matollar dominat per les estepes (o jara, com s’anomena ací) ben oloroses, sobretot quan estan seques i els pega el sol, que no és el cas hui que estan totes banyades i el sol no ha eixit en tot el dia.

La senda puja fent voltes evitant els mals passos i buscant-ne els millors fins que finalment assoleix el capoll de Sierra Alta, on hi ha una caseta de vigilància forestal, un vèrtex geodèsic i un pluviòmetre de gran capacitat.

Després de la foto de rigor al cim toca baixar, i toca fer-ho ràpid perquè la nit s’acosta ràpidament i encara hi ha una tirada llarga fins a Bronchales. La baixada la fem seguinte el PR-TE-131 que puja i baixa a Sierra Alta des de Bronchales. Nosaltres baixarem per l’est travessant un pinar que conforme baixa s’entrevera de roures fins que, arribant al poble, es torna una roureda pura.

Retallem un tram del PR per un sender que fa drecera i continuem pel camí que baixa directe cap a la carretera de Noguera. Cal seguir-la uns metres a l’esquerra fins que trobem a la dreta la continuació del sender que baixa a buscar la Fombuena, amb la seua àrea recreativa. Baixem travessant la Fombuena per una magnífica rourera que ens porta a entrar al poble per la urbanització de la Fombuena on arribem quan ja s’han encès les llums dels carrers.

Només ens queda travessar el poble fins a l’hotel on ens espera una bona dutxa i un sopar reconfortant de cara a la ruta de demà.


Barranco de los Pradillos.

Barranco del Portichuelo.

Senda d'accés a Sierra Alta.

Travessant els pedregals que envolten el cim.

Cim de Sierra Alta ...

... i foto de grup al cim.

Baixant cap a Bronchales des de Sierra Alta.

Travessant la carretera de Bronchales.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Travessa pel cor de la sierra de Albarracín

De Noguera a Calomarde pel Cañon de las Cuevas, el barranco Hondo i el barranco de la Hoz

de Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta

de Tramacastilla al Salto de Pero Gil, circular al cañon del Guadalaviar

Travessa pel cor De La Serra d'Albarracín

de Monterde a Bronchales per Sierra Alta

 

Més informació: 

  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES

  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES

  • VV.AA. (1996) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames

  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín

  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000

  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996 

  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007

  • Senderos de Aragón

  • Turismo sierra de Albarracín

  • Pastor Duran, Javier i Garcia Galve, Avelino (2007) "Trazado, uso y notícias del camino de Villar del Cobo a Tramacastilla" dins Rehalda nº6 accessible a la web <https://rehalda.files.wordpress.com/2013/10/rehalda_6.pdf>

  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web.


a Cap comentari: