diumenge, 6 de setembre de 2020

DE TRAMACASTILLA AL SALTO DE PERO GIL, CIRCULAR AL CAÑON DEL GUADALAVIAR

Continuem de ruta per la sierra de Albarracín i si ahir vam pujar un vèrtex a una de les zones que teníem menys xafades hui toca seguir un dels antics camins de la serra, en este cas el que anava des de Tramacastilla a Villar del Cobo. Este estiu ja en vam fer un tros pujant pel barranco del Horcajo cap a la Piojosa i ens vam quedar en ganes de conèixer la part que faltava fins a Tramacastilla.

Per a recórrer-lo hem contat amb una guia d’excepció doncs fa uns anys Javier Pastor i Avelino García van publicar a Rehalda, la revista del CECAL un article explicant pas per pas el camí. A partir de l’article, les minutes del Mapa Topográfico Nacional i la fotografia aèria del vol americà del 1956 vam fer un track que ara toca seguir sobre el terreny.

 

A primera hora del matí, amb un airet fresquet que ens acompanyarà bona part del matí, comencem a caminar des de la Plaça de Tramacastilla, i ho fem eixint per la calle Nogueras que ens porta a les hortes que hi ha a la vora del río Garganta o Salido com també se l’anomena ací (pot ser perquè l’aigua ix a uns ullals no molt lluny del poble). No caminem massa tros que trobem una calleja a l’esquerra per on continua el vell camí del Villar, recte queda el camí que entra fins al paratge de las Cuevas per on ara s’ha traçat el PR-TE-3.

Seguint el camí del Villar travessem els horts i passem el riu per un pont de ferro ha substituït els antics travessers de fusta. El passem i davant nostre tenim la primera pujada del dia cap al Portillo.

El camí enfila amunt, ample i fàcil de seguir. Conforme pugem a la dreta queda el río Garganta que travessa un estret congost obert a les muntanyes. Davant nostre s’obre un coll que separa el Cabezo del Alto del Portillo. Quan arribem al coll el camí no el traspon sinó que gira a ponent i comença a pujar cap al Portillo fàcilment identificable per les antenes que hi ha a la vora. Arribem primer a una pista que cal travessar seguint amunt el vell camí que ací es torna molt perdedor. Si girem la vista enrere es veu Tramacastilla entre la Peña del Castillo i el Cabezo, els dos «castillos» que li donen nom al poble doncs Tramacastilla significa literalment «entre dos castillos».

Continuem pujant deixant a l’esquerra les antenes i enfilem cap al Portillo on la senda travessa un «portillo» entre les penyes que dóna accés al cim. El camí no és massa evident doncs l’espígol, les argilagues negres i les xaparres l’han tapat en part. Alguna savina i algun pi ens acompanya mentre pugem per la vessant pelada. Passat el Portillo, on la senda és molt evident, continuem per dalt del cingle de roques cap a una ampla collada. Ací la traça del camí és quasi inexistent i quan arribem al collado, per on passa la pista de la Pinada, no trobem la continuació per l’altra vessant de manera que baixem més per intuïció que altra cosa.



Eixint de Guadalaviar per la calle de las Nogueras.

Camino del Villar i de Griegos.

Travessant el río Garganta o Salido.

Garganta del río Garganta.

Començament de la pujada al Portillo.

Tramacastilla entre els dos "castells".

Congost del río Garganta i Sierra Alta al fons.

Noguera als peus de Sierra Alta.


El Portillo.

Tram de camí perdedor.

Pista de la Pinada.

La senda traspon la collada i baixa cap al Valnegrillo (corrupció de Valdenebrillo) on al fons hi ha alguns bancals treballats. Baixem entre les savines disperses fent una diagonal cap al barranc i passant per la vora dels bancals fins al cap de baix. Ací, al punt on acaben els bancals, retrobem la traça del camí que travessa el barranc i enfila amunt per l’altre costat la pujada a la lloma que baixa del Alto de las Cruces que separa Valdenebrillo del barranco de los Polos. El camí puja un poc i traspon a l’altre costat de la lloma. Davant nostre queda el barranco de los Polos que s’enfonsa cap al Barranco Hondo per on passa el riu Guadalaviar excavant un impressionant congost que queda quasi dos-cents metres davall nostre.

El camí ha de baixar, travessar i pujar per l’altra banda del barranco de los Polos, i este és el tram més delicat de la ruta doncs no la pendent és gran i si no trobem les traces del vell camí haurem de pujar al recte. A més ací la vegetació, conforme ens hem allunyat del poble, es va fent més espessa. La vessant de baixada està coberta per un savinar més espès i la pujada per un pinar. Per sort la traça del camí, tot i què molt bruta per anys sense tràfic, és clara i fàcil de seguir i ens porta a la carretera del Villar que haurem de travessar per continuar baixant. Ací la carretera ha desfet el camí i cal baixar pel terraplè de la carretera amb conte, però una vegada trobat el camí és fàcil de seguir, l’única pega són les pedres caigudes al fer la carretera que es troben al mig del camí.

El camí baixa al fons del barranco de los Polos i puja per l’altra vessant sota el pinar. La pujada és més fàcil i la traça del camí més clara puja fent voltes per a salvar el desnivell que ens separa de les altes llomes de Villacadima. Travessem novament la carretera i ací la pendent suavitza i el camí es fa perdedor. Cal seguir el que sembla un tallafocs traçat per la ratlla de la manga del Carrascalejo amb el terme de Noguera. El camí quasi no es veu però seguint les fites que separen la muntanya pública d’una i altra banda sabem que anem per bon camí. Manga és com s’anomenen les parts del terme d’Albarracín que separen la resta de termes municipals de la serra, i és que per facilitar l’accés a «los montes universales» és a dir, del comú dels veïns de la comunitat, entre els termes de cada poble hi ha «corredors» que els separen però que permeten que els ramats circulen entre ells sense haver d’entrar dins del terme de cap poble donant accés així a les pastures comunals de la serra.

Quan la lloma deixa pas al pla el camí es torna evident al punt que gira lleugerament a la dreta. En este mateix punt continuava recte una variant del camí que arriba al Villar per la Solana i que tindrem ocasió de xafar més endavant. De tota manera eixe camí s’ha esborrat totalment i no se’n veu cap traça. Nosaltres però ara retrobem la traça del camí, no sempre fàcil de seguir a causa de les grans xaparres que han crescut damunt d’ella.

Arribem finalment a una pista ampla que entra cap a la Loma Alta i la Pinada. Ens trobem a Villacadima, curisós topònim de reminiscències àrabs i que sembla fer referència a un antic llogaret del quan no n’hi ha cap resta i, a més, tampoc sembla ser el lloc més adient per a fer un poble. Ací el paisatge està dominat per les llomes suaus cobertes de xaparres i pins sobre un substrat calcari. Allà on l’aigua ha dissolt la roca hi ha un seguit de dolines o poljés molt planers que deixen una terra rossa molt fèrtil on, encara ara, hi ha les úniques zones de cultiu.


Valdenebrillo.

Trasponent cap al barranco de los Polos.

El Barranco Hondo des de dalt.

Travessant la carretera del Villar.

El camí de baixada al barranco de los Polos...

... i pujant per l'altra vessant.

Ample tram net que segueix el límit de la Manga del Carrascalejo.

Traça del vell camí arribant a Villacadima.

Travesssant la pista seguim per un carril que si fa no fa segueix el camí vell. A l’esquerra ens queda la paridera Quemà que no veiem i que a més de guardar ovelles era on es quedaven els veïns del Villar quan havien de treballar les terres dels voltants.

El carril ens porta fins a la Hoya de los Martinacas, ampla extensió de cultiu aprofitant una dolina poc profunda. Deixem les terres de cultiu al nord i seguim per la banda de baix. Sota uns pins aprofitem per a esmorzar abans de continuar camí.

Deixem ací el carril i continuem pel vell camí no massa visible entre les savines rastreres. Enfilem el Cañizo Ratón on el terreny s’enfonsa conformant la capçalera d’un barranquet que més avall pren el nom de barranco del Moro mentre corre cap al Guadalaviar. Ací no mereix ni el nom de barranc.

Costa trobar les traces del vell camí entre les que obren les ovelles però la direcció està clara, seguim amunt pel «Cañizo» fins a la part alta de la Piojosa on hi ha dos grans parideres encara en ús. Passem entre les dos parideres, a l’esquerra la de Ángel i a la dreta la de Cirilo i travessem la pista que entra des del Pozo Calamocha (per on passa el camino de la Solana) entrant cap a la Loma Alta (una bona opció per a retallar la ruta). Davant nostre tenim la Piojosa, clotada de bancals treballats on hi havia un pou ara reconvertit en una bassa per als animals.. El vell camí passava per dalt de la paridera de Cirilo però com no veiem massa clar per on continuem recte baixant cap al començament del barranco de la Piojosa.

A la punta dels bancals retrobem el vell camí i continuem avall per la dreta del barranco de la Piojosa que ací s’enfonsa ràpidament a buscar el Guadalaviar. Baixem per ell fins que trobem a l’esquerra un barranc que baixa des de la Loma de la Solana. Ací abandonem el vell camí i pujarem pel barranc a la Loma de la Solana sempre en direcció sud. Davant nostre i a ja a vista hi ha el punt on el camino de la Loma Alta enllaça amb el de Tramacastilla per on vam passar fa just un mes.

Carril traçat (més o menys) seguint l'antic camí.

Camps de cultius als poljés i dolines de les llomes.

La Hoya de los Martinacas.

Remuntant cap al Cañizo Ratón.

Arribant als corrales de la Piojosa.

Corral de la Piojosa.

La Piojosa amb la Muela de San Juan al fons.

Barranco de la Piojosa.

Pugem per un corriol no molt evident i ho fem seguint el track de la «II marcha senderista de Villar del Cobo» que va passar per ací l’any passat. El corriol que seguim acaba a un pou tapat amb unes fustes, ben conservat i encara en ús. Des d’ací cal seguir les traces dels animals que pugen cap al colmo de la Loma de la Solana. Cal pujar pel barranquet fins que arribem a llom de la lloma per on passa un carril. Travessem el carril i pugem al recte fins el canto de la Loma, seguint després sempre pel canto que delimita la Loma i deixa pas a la Solana on creix el millor rebollar de tota la serra.

El paisatge ací és igual que la majoria del que hem trobat fins ara a les parts més altes: xaparres i alguns pins que, de vegades, formen bosquets. Des d’ací a més podem disfrutar de bones vistes en totes direccions però especialment sobre la vall que obre el riu Guadalaviar als peus de la Loma que queda just sota nostre. Ací, en la Solana, creix un rebollar de quercus faginea madur i ben estructurat que s’estén al llarg de més d’un centenar d’hectàrees. Seguint pel canto de la Loma passem primer per dalt d’oest a est fins que anem baixant a buscar el camino de la Solana que unia el Villar i Tramacastilla per la Solana. Este és el camí que hem deixat enrere.

Baixem seguint el track sense cap senda clara a buscar el vell camí que trobem uns quatre-cents metres més avall de la paridera i pozo de Calamocha, just a la vora de la carretera. A l’arribar al vell camí el seguim avall entrant al rebollar.

Barranquet de pujada a la Loma de la Solana.

Pou cobert a la vora del corriol.

Loma de la Solana.

El canto de la Loma s'obre sobre el Guadalaviar.

El rebollar de la Solana.

Baixant a buscar el camino de la Solana.

El tram que ens queda pel camino de la Solana fins al riu Guadalaviar és un dels camins més bonics de la sierra de Albarracín, recte, ample, ben traçat i sota un rebollar ben conservat. Fa goig de seguir-lo. Només quan travessa la carretera del Villar en perdem la traça però de seguida la recuperem per continuar baixant pel magnífic bosc de roures o rebolls com els hi diuen a l’Aragó i al Maestrat. Encara que estem a setembre ja en trobem algun exemplar que està canviant de color, més per haver patit sed que altra cosa, doncs la pèrdua de la fulla és una estratègia d’adaptació a les temporades seques que posteriorment també es va adaptar al fred.

El camí ens baixa fent una llarga diagonal per la vessant de la Solana fins al llit del riu Guadalaviar que ací i a estes altures de l’any baixa sec. Pel llit del riu passa un carril i per ell el PR-TE-1 entre el Villar i Tramacastilla i és este sender abalisat el que seguirem de tornada a Tramacastilla.

Anem deixant enrere el rebollar i ens endinsem al pinar que ens acompanyarà al llarg del que ens queda de ruta. Quan les Hoces s'estrenyen i comencem a vore’s les primeres cingleres a l’esquerra deixem una font que aboca l’aigua a un gamelló d’obra. El carril que anàvem seguint apareix i desapareix intermitentment desfet per les riuades però mirem de seguir-lo perquè sempre és més fàcil que seguir el llit del riu ple de grava. Ací sota la frescor del pinar aprofitem per dinar i descansar abans de continuar la marxa.


Camino de la Solana.

Entrant al rebollar de la Solana.



La carretera del Villar travessa pel mig el rebollar.


El río Guadalaviar des de la Solana.

Carril per on passa el PR-1 seguint riu avall.

El riu a l'estiu sol baixar sec i el camí passa pel mig.

Tram de camí per fora del riu.

Arribem finalment a un punt on el riu sembla que troba el pas barrat per un mur de pedra que només deixa un estret tall enmig. Ens trobem al Salto de Pero Gil. La llegenda conta que Pero Gil perseguit pels moros va arribar a la gorja i va saltar mentre que els seus perseguidors no es van atrevir. Els erudits identifiquen el tal Pero Gil amb un escuder del Cid que va saltar a cavall tot i què la tradició oral no en dona tants detalls. I la veritat és que sembla factible tal salt sobretot si a hom li va salvar la vida en ell.

El PR puja per la dreta del Salto però paga la pena acostar-se a l’estret que obre el riu. Nosaltres no ho fem hui perquè ja l’hem visitat per dins altres vegades de manera que ens acontentarem amb vore’l des de dalt. Pujant pel senderol que segueix el PR tenim unes bones vistes del tall que va saltar Pero Gil, i la forta costera convida a aturar-nos a mirar i descansar doncs ja portem unes hores i les cames comencen a pesar. De tota manera la pujada no és massa llarga i finalment arribem a una replaça on trobem una pista que mor ací. Ací a més del PR trobem senyals d’un Itinerari Eqüestre, l’IE-012 que ix des del Huerto del Cura de Tramacastilla i que coincideix en bona part amb el PR.

Seguim per tant ara rutes marcades que ens portaran a seguir la pista que passa per dalt del llarg congost que forma el riu Guadalaviar entre el Villar i Tramacastilla. El congost queda a l’esquerra però de seguida la pista se’n desvia a la dreta passant pel Calarizo per a baixar després cap al barranco de Sancha fent una llarga marrada per a perdre altura entre el pinar. Cal seguir la pista principal que és per on ens porten les indicacions del PR, descartant la variant de l’IE que retorna a Tramacastilla per las Lomas i Valdecalomarde fent molta més volta.

Arribem després de la llarga baixada al punt on la pista creua el barranco de Sancha per on passa un carril. Ací trobem també una altra ruta marcada; el PR-TE-42 que fa la volta al barranco Hondo des de Tramacastilla. El PR puja des de Barranco Hondo i retorna per la pista seguint el mateix traçat que el PR-TE-1. Nosaltres el seguirem barranc avall cap al Barranco Hondo.

El carril baixa paral·lel al barranco de Sancha fins al lloc on s’uneix al riu Guadalaviar. Ací es junten també el barranco de los Polos i el de Valdenebrillo formant una ampla foia, l’única en tot el llarg congost de Barranco Hondo.



El Salto de Pero Gil.

El salto de Pero Gil des de dalt.

El conjunt dels "Estrechos del Barranco Hondo".

Pista de pujada al Calarizo.

La llarga pista de baixada a Tramacastilla.

Baixant pel barranco de la Sancha.

Molino de Barranco Hondo.

El Barranco Hondo és la part final d'una estret congost creat pel riu Guadalaviar a l'obrir-se pas entre les calcàries del juràssic. Encara que es sol englobar amb este nom tot el tram engorjat entre Villar del Cobo i Tramacastilla, només la part final és el Barranco Hondo pròpiament dit, a partir del punt on s'uneix el Barranco Hondo amb el riu Guadalaviar. El primer estret i el més estret de tots és l'anomenat Salto de Pero Gil, personatge llegendari que va saltar per dalt mentre era perseguit. He sentit diferents versions de qui el perseguia, els moros, els guàrdies civils, etc. les que volen ser més tradicionals afirmen que el tal Pero Gil era escuder del Cid i va saltar amb el seu cavall fugint dels moros. Segurament esta versió no és anterior al segle XX. El segon estret és l'anomenat Estrecho del Molino Viejo i al seu començament es troba un ullal que li aporta aigua al riu. El tercer estret és el Barranco Hondo i es troba just després que el barranco Hondo s'unisca al riu Guadalaviar, on este s'obri un poc i on es troba l'antic molí del Barranco Hondo. Pot ser és el menys estret de tots i el més obert. Des d'ací el riu s'obre a la Vega del Argalla excavada sobre els materials més blans del triàsic.

Arribats al riu cal passar a l’altra banda i per a fer-ho ens tocarà remuntar el riu fins a l’inici del segon estret, el Estrecho del Molino Viejo per on hi ha les restes de l’assut del molino de Barranco Hondo que fan de pont. Després només hem de baixar riu avall fins al molí pròpiament dit, o el que en queda d’ell. Per dalt de les parets del casalici continua la ruta marcada seguint una senda no apta per a gent amb vertigen que s’enfila per les parets del congost buscant una faixa que ens permet passar per dalt del Estrecho de Barranco Hondo. Al fons queda el riu que s'obre pas entre les penyes voltat de salzes i vimets.


Estrecho del molino Viejo.

Estrecho de Barranco Hondo.


Tram final del Barranco Hondo.

Quan s’acaba l’estret s’obre la Vega del Argalla. Ací mateix es pot baixar i travessar el riu per l’assut de l’antiga central elèctrica de Tramacastilla però nosaltres seguirem per la séquia que portava l’aigua a la central i ara la porta a les hortes de l’esquerra del riu. La vessant de solana, per on anem, contrasta vivament amb l'ombria de l’altra banda de la Vega coberta d'un espès pinar. Ací el terreny argilós i la desforestació han reduït la vegetació a carrasques i roures dispersos i algunes argelagues.

Cal estar atents al punt on les marques baixen de la séquia cap a la Vega encara que seguint-la també arribaríem al mateix lloc per la ruta del Barranco Hondo original. Seguint les marques d’ara baixem cap a uns bancals situats a la vora del riu fins a un pontet situat a la vora d’una estació d’aforament. De l’altra banda corre un camí que travessa la Vega de sud a nord fins al cerrado del Argalla on enllaça amb el PR-TE-1 per a passar el riu per un pont enllaçant amb la carretera del Villar que haurem de seguir tres-cents metres més per a arribar a Tramacastilla just on hem començat a caminar.

Tanquem així el cercle d’una excel·lent ruta per la Sierra de Albarracín fent la volta al Barranco Hondo que ens ha permès conèixer vells camins, llomes obertes a tots els vents, magnífiques rouredes, congostos ombrívols, pinars espessos i rius cabalosos, tot un compendi del que pot oferir-nos esta comarca.


Séquia de l'antiga fàbrica de llum de Tramacastilla.

La ruta entre els bancals i el riu.

Estació d'aforament sobre el Guadalaviar.

La Vega del Argalla.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:


Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón
  • Turismo sierra de Albarracín
  • Pastor Duran, Javier i Garcia Galve, Avelino (2007) "Trazado, uso y notícias del camino de Villar del Cobo a Tramacastilla" dins Rehalda nº6 accessible a la web <https://rehalda.files.wordpress.com/2013/10/rehalda_6.pdf>
  • Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web
  • Villar del Cobo
  • Tramacastilla


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada