diumenge, 23 de novembre de 2014

ENTRE FRIAS I EL VILLAR: EL SALTO DE PERO GIL, EL VILLAR DE MUELAS I LA CRUZ DE LOS CAMINOS

Després de passar la nit a l'Hostal Muela de San Juan de Griegos on ja vam estar l'any passat i hem repetit perquè ens van tractar magníficament i amb una molt bona relació qualitat preu, ens hem encaminat al Villar del Cobo per realitzar la nostra segona ruta del cap de setmana per la Sierra de Albarracín.
La idea original era anar del Villar del Cobo a Calomarde seguint en part el PR-TE-1, passant pel Salto de Pero Gil, i tornar pel PR-TE- que passa pel barranco de la Hoz, visitant així dos dels principals canons kàrstics de la serra. Al final, com passa sovint, hem improvisat sobre la marxa i ens ha eixit una ruta diferent però també molt interessant.

Per acurtar la ruta hem fet el primer tros del PR-TE-1 en cotxe doncs el seu traçat coincideix amb la carretera de Tramacastilla.
Hem deixat els cotxes en una gran explanada a la vora del camí on el barranco del Horcajo s'uneix al riu Guadalaviar. Així només ens ha tocat caminar un centenar de metres fins el punt on el sender baixa al riu per la vora d'una nau.
Inici ruta.
A partir d'ací seguim per un carril que continua riu avall per l'ample i pedregós llit i s'endinsa a les Hoces del Villar.
En un principi el camí i el riu discorren per un ample llit vorejat de vessants pràcticament pelades on s'alternen les capes de margues i calcàries. El riu com que fa tan temps que no plou baixa totalment sec.
Río Guadalaviar.
Només eixir passem per un abocador d'escombreries estranyament actiu doncs el "punto limpio" on llençar les deixalles es troba ben prop. Per desgràcia tot allò que s'aboca acaba al riu que quan duu aigua s'ho enduu aigües avall i així s'escampa per un paratge dels més bonics i interessants de la serra.
El Rebollar.
Seguim avall i les vessants pelades deixen pas al Rebollar que creix a la solana on ja li pega el sol i pren un to daurat que destaca entre el verd dels pinars que creixen a la vessant del davant encara a l'ombra.
El Rebollar és la rourera més gran de tota la serra, una massa pràcticament pura de roure valencià que s'estén al llarg de més de tres quilòmetres.
Hoces del Villar.
Anem deixant enrere el rebollar i ens endinsem al pinar que ens acompanyarà al llarg de la major part de la ruta. les Hoces s'estreten i comencem a vore les primeres cingleres.
El carril que anàvem seguint apareix i desapareix intermitentment desfet per les riuades.
Carril pel riu.
Quan ja portem quasi prop d'una hora caminant de repent el riu sembla que troba el pas barrat per un mur de pedra que només deixa un estret tall enmig. Ens trobem al Salto de Pero Gil i ací el PR n'ix del riu pujant cap a la dreta.
Salto de Pero Gil.
Nosaltres però aprofitem que el riu no porta aigua per entrar al tall del "salto" i disfrutar d'un espectacle geològic d'eixa magnitud. En alguns punts no fa més de dos metres d'ample i una vintena de metres d'alt.
La llegenda conta que Pero Gil perseguit pels moros va arribar a la gorja i va saltar mentre que els seus perseguidors no es van atrevir. Els erudits identifiquen el tal Pero Gil amb un escuder del Cid que va saltar a cavall tot i què la tradició oral no en dona tants detalls. I la veritat és que sembla factible tal salt sobretot si a hom li va salvar la vida en ell.
Travessant el Salto de Pero Gil. Foto J.M. Vilar.
Com que el riu és sec i la gorja s'allarga propose continuar per dins i mirar de trobar un punt per a pujar. Fa quasi quinze anys, la primera vegada que vaig caminar per ací dins vam fer el camí invers baixant al llit del riu una vegada salvat per dalt el Salto de Pero Gil doncs en aquell moment el riu venia ben ple d'aigua. Ara cal recordar el lloc per on vam aconseguir baixar i fer a l'inrevés i és que no és fàcil eixir de la gorja.
Gorja riu avall del Salto de Pero Gil.
El descens del riu Guadalaviar des del Salto de Pero Gil fins al Barranco Hondo és una de les rutes més interessants de la serra d'Albarracín, però només es pot fer a l'estiu doncs cal entrar a l'aigua a partir dels ullals del Berral d'on brolla una aigua gelada. També hi ha qui l'ha fet a l'hivern després de dies de molt baixes temperatures quan es gela el riu ... però això és una altra història.
Nosaltres ara fem camí riu avall però tenim molt clar que hem d'eixir abans d'arribar als ullals.
Estrets.
L'espectacle però paga la pena. Per totes bandes hi ha cingles impossibles i les penyes guanyen el lloc al bosc que només apareix amunt, molt amunt.
Passat el primer estret deixem a la dreta una vessant amb una pedrera per on es pot eixir del riu, però no ens decidim. Com després recordaré per ahí és per on vam entrar al riu fa quinze anys, però ara em sembla massa prop i busquem amb el mapa a la mà una vessant on les corbes de nivell semblen prou allunyades com per a permetre'ns una escapatòria.
Tram més obert.
Passat el primer estret el congost s'obri un poc i passem per la vora d'uns teixos. No és l'única singularitat botànica que trobem doncs com ací és impossible traure els pins si no és pel riu no s'han tallat els darrers decennis i el bosc està molt ben conservat: trobem pins, savines, algun roure i molts caducifolis a més dels teixos esmentats.
Segon estret.
Passem un segon estret i a l'eixir del mateix trobem una pedrera per on sembla que podrem eixir del barranc. Explorem un poc mentre el grup va reagrupant-se perquè s'ha anat estirant al pas pels estrets que cadascú ha fet al seu ritme i aturant-se fent fotos doncs no hi ha pèrdua (ni altre camí possible).
Eixint del barranc per la pedrera.
Finalment eixim per ací dels estrets del riu, seguint les sendes que fan els cérvols (tres d'ells ens ixen per davant fugint) que van remuntant la vessant primer travessant un pedregal i més tard un pinar que creix en una costera molt pronunciada.
Travessant el pinar en ziga-zaga.
Travessem el pinar fent ziga-zagues per tal de suavitzar la pendent, i sempre amb cura de no fer un mal pas i no caure avall. No és massa perillós però una caiguda llarga en depén quines zones podria resultar fatal doncs per tot arreu les vessants acaben en cingles, alguns d'ells prou alts.
Enfilant una canaleta per superar els ressalts.
Finalment enfilem una curta i menuda canal de terra solta per on pugen els cérvols i per on també nosaltres aconseguim eixir del congost i arribar a una vella pista de traure fusta que corre just dalt nostre.
Carril de traure fusta.
Una vegada ací ja podem respirar tranquils. Hem salvat un desnivell de tres-cents metres amb pendents del 60% que suavitzem fent revoltes. No està gens malament i ja hem complit amb el toc d'aventura del dia però també ens hem retardat molt i ens tocarà canviar i recurtar la ruta inicialment prevista.
Els estrets del Guadalaviar des de dalt.
La pista ens deixa vore des de dalt els estrets que abans hem recorregut per baix, i n'ix enfilant una ampla lloma que contrasta amb el profund tall d'on venim.
Carril a la loma del Calarizo.
Passem per la vora d'un corral guardat per una impressionant savina i la suau pujada s'acaba i no anem molt de tros més que retrobem el PR-TE-1 que ja hem seguit a la part inicial de la ruta. Ací és on haguérem arribat molt més pronte i ràpid d'haver-lo seguit, però ens haguérem perdut. Ací trobem també l'Itinerario Ecuestre 12 que fa un recorregut circular des de Tramacastilla.
Las Lomas
No fem molt de tros pel PR i a la primera bifurcació l'abandonem per seguir l'Itinerario Ecuestre cap a las Lomas. A partir d'ací el pinar queda enrere i les altes llomes apareixen cobertes només de savines rastreres amb alguns ginebres i pins. Este és el paisatge típic dels altiplans del sistema ibèric, paisatge que podem trobar també a la serra de Gúdar i, sobretot, a Javalambre.
Puntal de Morte des de las Lomas.
El camí enllaça a las Lomas amb el Camino Natural del Tajo (GR-113), que des d'Albarracín va al naixement del Tajo seguint els vells camins que defugien els rius per anar per les altes llomes, molt més planes i on el traçat del camí era més fàcil.
Hoya de la Caridad.
Seguim ara el carril de Morte. Per ací passava ja fa cent anys un camí de carro que servia per a baixar la fusta dels pinars de la part alta de la serra cap a Albarracín i per ací també baixaven els veïns de Villar del Cobo i de Guadalaviar, tot i què també hi ha un altre camí de ferradura per les llomes de l'altra banda del riu que també s'usava.
El camí enfila cap a la Loma de Ruejo, on retrobem el pinar, no sense abans passar per dalt d'una sèrie de "Hoyas" que no són més que dolines, moltes d'elles capturades per la xarxa de drenatge. És ací on trobem els únics camps treballats aprofitant la fèrtil terra rossa del fons de les dolines.
Loma de Ruejo.
Arribem a una ampla collada, al peu d'una serreta que separa delimita el terme de Frías de Albarracín. La punta més alta és el Puntal de Morte, i Morte és el nom que duu la gran partida on ens trobem.
El carril de Morte continua entre l'alineació muntanyosa i els estrets del Guadalaviar passant per la Cruz de los Caminos, eixa fora l'opció més curta per tornar a l'inici però com que és massa curta decidim travessar les muntanyes i baixar pel Villar de Muelas a buscar el traçat de la ruta original.
Carril al collado de las Celadas.
Des d'ací tenim dos opcions, la primera i més fàcil és seguir uns metres més i agafar una ampla pista que travessa pel Collado del Molinero però com que l'altra vegada que vam estar per ací ja vam anar-hi decidim travessar pel Collado de las Celadas i aprofitar així per vore las "celadas" que hi ha a banda i banda del coll.
Pugem per un carril de traure fusta i arribem a la primera celada
Dinant a la celada.
Arribem a la primera celada és el nom aragonés per a les dolines de xicotetes dimensions i prou profundes, si són més grans i es poden cultivar solen anomenar-se hoyas. En valencià s'anomenen foies tan les unes com les altres.
Com que ja és hora ens aturem a dinar a la mateixa celada, asseguts a les soques que han quedat després de tallar els pins.
Pujant al collado de las Celadas.
Després de dinar reprenem la ruta fent la curta i dura pujada fins al collado de las Celadas.
Pel coll, i per tota la cresta passa un ample tallafocs que segueix la ratlla dels termes de Frías i el terme general de la Comunidad de Albarracín i que representa un autèntic tall al bosc que s'estén per totes bandes.
Collado de las Celadas.
Nosaltres no seguim per dalt sinó que davallem sota els pins a buscar el fons de l'altra celada, més gran, que tenim just davall nostre.
Baixant del collado de las Celadas.
Quan arribem al fons de la dolina trobem un carril fet per a poder traure la fusta i l'aprofitem per continuar camí eixint-ne de la dolina i davallant cap a la Dehesa de Frías.
Pinar dins la celada.
El carril ens porta a la pista que baixa des del collado Molinero al Villar de Muelas per la fuente de la Mentirosa.
Es tracta d'una ampla pista que talla el pinar de la Dehesa que s'estén per les dos bandes.
Pista a la fuente de la Mentirosa.
Conforme ja vam fer fa un parell de mesos, quan vam estar per ací per vore la brama del cérvol (i en vam vore i sentir molts), quan la pista gira a la dreta nosaltres baixem a buscar el barranco del Villar seguint recte.
Pouet sec vora el camino de Albarracín.
Travessem el camino de Casas de Frías a Tramacastilla i Albarracín just a la vora d'una fonteta eixuta i continuem pel barranc per on baixa un vell camí.
L'altra vegada vam seguir per la vessant dreta del barranc on hi havia un camí prou clar, esta ho fem per l'esquerra on sembla que hi ha més traces del vell camí.
Senda per la vora del barranco del Villar.
De tota manera els dos camins acaben confluint al mateix lloc on es junten el barranco del Villar i el de la Mentirosa. La fuente de la Mentirosa es troba barranc amunt i s'anomena així perquè l'aigua ix a glopades, un fenomen poc freqüent però no desconegut als paisatges kàrstics, i que ha donat lloc a la seua corresponent llegenda.
Barranco del Villar.
Seguim ara per dins del barranc cobert d'herba verda i de seguida arribem a un punt on s'obri i el bosc desapareix per a deixar pas a una zona d'antics prats on ara creix també la xaparra. Passem vora uns gamellons de fusta corcats que recollien l'aigua d'una font. Ara no n'ix perquè està canalitzada cap al poble de Frías.
Eixint del bosc.
Estem ja a la vora del Villar de Muelas i una vella senda ens duu cap a la masada, senda ara esborrada i engolida per la vegetació però que segur abans fou molt trafegada per anar cada dia a per aigua a la font.
Igual que la font el mas està ara assolat i sense vida, o almenys sense vida humana perquè des de l'era ens ixen cinc cérvols corrents que travessen el barranc per perdre's dins del pinar.
Villar de Muelas.
Pel Villar de Muelas passa la pista que davalla des del Collado del Molinero i que ja hem seguit abans. Ara la seguim també avall, travessant els camps treballats que envolten la masada. Dels pocs que hem trobat al llarg de la ruta i és que ací el bosc i les pastures sempre han estat més importants que els cultius agrícoles.
Foia cultivada al Villar 
Al final de la Hoya del Villar retrobem el pinar i també una bifurcacio de pistes a manera de rotonda i enmig el refugi de Caño Capitan, rodó i en bon estat per a poder resguardar-se en cas de mal temps o passar la nit.
Just a la vora hi ha una font amb abuerador i per ella continua el nostre camí.
Refugio de Caño Capitan.
Seguirem ara el vell camí que unia Villar del Cobo amb Calomarde pel molino de las Pisadas. Nosaltres però no anem cap al molino sinó en direcció contrària, remuntant el barranco de las Casas de Frías.
Barranco de las Casas de Frías.
El camí va per dins del barranc tota l'estona. No hi ha molta traça però es camina bé fins que arribem a un punt on hem d'eixir per l'esquerra (el vell camí anava per la vessant contrària però s'ha perdut la traça) i seguint-lo fem cap a una pista traçada per damunt del vell camí de Frías a Villar del Cobo, abalisat ara com un sender local de la comarca amb el nom de "ruta de las Cruz de los Caminos".
Camino de Frías a Villar del Cobo.
La pista travessa el barranc i ix del pinar just on l'estret barranc s'obri en una ampla foia cultivada. Eixa és la raó que estigueren ací les cases, hi ha una ampla superfície apta per al cultiu que permetia l'existència d'un poblament estable.
Cases assolades a Casas de Frías.
Seguint la pista pugem a las Casas de Frías o, millor dit, al que fou doncs no queda quasi cap casa dreta. La majoria estan assolades amb les teulades afonades i les parets caigudes. Només dos o tres cases conserven encara la teulada i una d'elles sembla a punt d'afonar-se d'un moment a un altre.
Casas de Frías.
L'únic edifici rehabilitat i en bon estat és, com sovint passa, l'església de Casas, ara convertida en ermita a la Mare de Déu del Carme que s'alça a un pradell als afores del poble.
Ens desviem per passar a vore-la doncs el camí passa uns metres per baix.
Església de Casas de Frías.
Deixem enrere las Casas de Frías i els vells bancals que l'envolten i enfilem una llarga però suau pujada que travessa unes llomes desarbrades on només creixen les savines rastreres. Des d'ací ja veiem el coll de la Cruz de los Caminos cap on ens dirigim pràcticament en línia recta.
Casas de Frías des del Caralizuelo de Arriba.
El camí passa prop d'una paridera on encara guarden ovelles abans de trobar el forcall on es separen el camí que continua a Guadalaviar i el que pel collet baixa al Villar. Nosaltres seguim este darrer que és per on està traçada la ruta de la "Cruz de los Caminos" però en sentit contrari de manera que només trobem les senyals quan ja hem passat els encreuaments.
Arribant a la Cruz de los Caminos.
Passem vora una "celada" cultivada, de fet tots els camps cultivats que veiem aprofiten la terra rossa del fons de les dolines que hi ha pels voltants, moltes d'elles capturades pels barrancs i que per tant no sempre semblen el que són.
Un poc més avant trobem una rabera d'ovelles amb el pastor que la guarda. El saludem de lluny i no ens aturem ans apretem el pas perquè darrere nostre des de Frías avancen unes nuvolades blanques d'aigua.
Rabera d'Ovelles.
Arribem a la Cruz de los Caminos on hi ha un panell que explica com es forma el modelat kàrstic que trobem als nostres peus i per on hem pujat. Es tracta d'un sistema de dolines que ha acabat formant una sèrie de poljés en diversos nivells. La majoria d'ells cultivats.
Nosaltres no ens entretenim massa mirant-lo perquè només ens queda baixar fins al cotxe però sembla que l'aigua se'ns tira al damunt.
Cruz de los Caminos.
La senda es perd un poc entre les xaparres però la retrobem al començament d'un barranquís per on baixa el camí entre un terreny calar on no creixen més que algunes savines rastreres. En raó s'ha batejat el lloc com el Calarizuelo doncs és tracta d'un trerreny on domina la pedra calcària o calar.
Calarizuelo de Abajo.
El camí ací és fàcil de seguir: barranc avall, i per això mateix l'aigua s'ha endut tota senyal del vell camí que només trobem quan en un tram més pendent el camí se n'ix del barranc i davalla fent revoltes ben traçades.
Camí pel barranc avall.
Comencen a caure gotes just abans que el barranc que seguim enllace amb el barranco del Rollo. Cal traure paraigües i impermeables i baixar el darrer tram fins al barranc. Només ens queden uns centenars de metres per a acabar la ruta però l'aigua no ens la deixa acabar en sec.
Camino del Villar.
Apretem el pas mentre l'aigua comença a caure amb més força i passem un mur de contenció d'avingudes que s'alça enmig del barranc. Des d'ací ja es veu la carretera davant nostre i un tros més enllà els cotxes.
Barranco del Rollo.
Arribem als cotxes sota una intensa pluja que ha deslluït, per poc, el final de la ruta. Així que sense estiraments ni comiats agafem la carretera de retorn cap a casa després de dos dies passejant la serra d'Albarracín.
Carretera del Villar.


Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del Molino de las Pisadas a Morte
Barranco Hondo
Frías a Calomarde

Més informació:
  • de Jaime Lorén, Chabier i Pérez Grijalbo, Rodrigo Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín. Ed. Prames
  • Camino natural del Tajo 
  • Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
  • Diversos autors (2003) GR 10 Sistema Ibérico. Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
  • Tramacastilla

4 comentaris:

  1. Hey Xavi, eres un màquina, quina descripció de la ruta mes xula. Com a espeleòleg m'han agradat molt les descripcions del paisatge càrstic que has fet. Una abraçada i bones festes nadalenques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només he fet la descripció superficial (en tots els significats del terme), de ben segur que per la zona han d'haver avencs i coves en quantitat i espere llegir la crònica que en feu quan les visiteu.
      Bones festes igualment.

      Elimina
  2. ¡Hola Xavier! Magnífica ruta per terres de Terol que poques voltes trepitgem alguns. A més el barranc li dona a la ruta un aspecte aventurer que la fa més interessant. Llàstima de pluja al final, encara que de totes formes la diversió va estar assegurada.

    Salutacións i Bon Nadal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Emilio. La veritat és que la pluja sempre és benvinguda després de tant de temps sense ploure, però podria haver esperat un quart d'hora més.
      De totes maneres una ruta molt completa i, com sempre, els estrets del Guadalaviar, impresionants!. No entenc com els senderistes valencians no els visiten més però igual és millor així ...

      Elimina