VISTABELLA: MOLÍ L'ASSOR I LA SERRA DE LA BATALLA

Una setmana més anem a pujar un vèrtex geodèsic, i en van sis seguits. Esta setmana toca un que hem passat per baix un parell de vegades però que mai ens havíem molestat en pujar. I amb l'excusa de pujar al vèrtex hem aprofitat per fer una ruta per la Serra de la Batalla i el Molí l'Assor, unes partides de Vistabella que tenim prou oblidades.
Per a fer la ruta hem aprofitat el magnífic mapa d'ElTossal de Vistabella on apareixen els vells camins i sendes i, seguint-les, hem traçat un recorregut circular que hem pogut completar sense més complicacions. A més també hem aprofitat un track de CEB Ferran per la zona del mas de Monçó, un dels pocs (juntament amb els de Jose Serrador ) que hi ha per la zona.
Per no allargar massa la ruta hem començat al Pla d'Amunt, deixant el cotxe entre el maset del Curro i el mas del Pelegrí.

Des d'ací hem agafat una carrilada que es converteix en senda i que passa entre antics camps de blat i pataques, ara transformats en cultius de carrasques truferes i tancats per a què els senglars (i altres que no ho són) s'enduguen les pataques negres.

Camí del mas del Boiro o del molí de Lluna.

Anem pujant per les llometes que tanquen el pla per ponent a les faldes de la serra de la Batalla seguint el vell camí que des de Vistabella i els masos del Pla d'Amunt portava als molins de l'Assor, de Lluna i al Molí Nou. En altres temps fou un camí molt fressat en altres temps pels masovers que anaven a moldre (des de Vistabella queden més prop els del riu dels Molins) però ara fa anys i panys que no passa cap matxo i contades persones. De tota manera en molts llocs es pot vore la plataforma del camí vorejada de pedres, excavada a la roca o sostinguda per paret, obres de construcció que denoten que fou un camí usat i ben cuidat per l'ús i nessecitat que tenien d'ell masovers i moliners.

El camí del Molí de Lluna eixint del Pla.

 Passem per un tram on s'han picat les penyes per a facilitar el pas dels animals de pota rodona abans d'arribar al mas del Boiro, que queda dalt d'una llometa dominant el Pla Amunt.

Mas del Boiro.

 Deixem el mas a l'esquerra i passem entre la casa principal i les pallisses més allunyades i enfilem la pista que porta al mas. Només pujar uns metres i abans d'arribar a un xicotet coll cal deixar-la i seguir per l'esquerra el vell camí, que en principi quasi sembla un vell bancal però que conforme anem endinsant-nos al carrascal es fa més clar.

Carrascal del mas del Boiro.

 Travessem el carrascal del mas del Boiro que com tots els carrascars que creixen a la solana de la Serra de la Batalla és més bé jove doncs la majoria de les carrasques grans es van tallar després de la guerra per a fer carbó.
El camí continua pel carrascal fins que després de passar un portell entre dos parets de pedra enllaça amb unes carrilades que pugen també des del mas però fent més volta.
Seguim ara per les carrilades fins que enllacem amb el Pas de la Serra, assegador que recorre de cap a cap la Serra de la Batalla.

Pas de la Serra de la Batalla.

 Seguim el pas de la Serra per damunt del qual hi ha traçada una pista. El camí puja entre parets a vegades tapades per les carrasques que creixen a banda i banda del camí fins que arribem a un punt on la pista gira  l'esquerra enfilant amunt i nosaltres hem de continuar per la dreta, passant un pastor elèctric per una portera que dona pas a la lloma de la Canaleta.

Fites al camí.

 Sort que portem el mapa perquè ací la traça del camí és pràcticament inexistent, però amb l'ajuda del mapa i el GPS anem seguint-lo sense massa dificultat, és a dir, anem més o menys per damunt del camí però com la lloma és molt oberta tampoc ho sabem del cert.
Quan arribem a un rodal de pins ja a la caiguda de la lloma trobem algunes fites al camí que ens informen de dos coses: la primera és que anem pel bon camí i la segona que no som els únics éssers humans que hem passat per ací en els darrers anys.

Pinar a la Canaleta.

 A partir d'eixe punt el camí és clar i fàcil de seguir, està més o menys xafat malgrat que siga per les vaques, travessa el barrranc de la Peanya i s'endinsa en un pinar que creix a l'ombria de la Canaleta.

Cingles dalt la Canaleta.

 Quan eixim del pinar per passar unes penyes podem vore per fi l'extens panorama que des d'ací és divisa sobre el tram inicial del riu Montlleó que s'encaixa formant meandres encaixats. De l'altra banda del riu trobem les llomes que pugen cap a la Sierra de Mayabona que no ens deixa vore Mosqueruela. Sí que podem vore però alguns dels cims del terme de Mosqueruela, i d'esquerra a dreta (i de més alt a més baix) anem identificant el Hornillo, Bramadoras, el Puntal del Tamborero i el Tossal dels Monllats, ja a la ratlla de Vilafranca.

Font de la Canaleta.

Deixem a la dreta un carreró que baixa directe als Pradets de les Canaletes i continuem sota unes carrasques que voregen el camí fins a arriar a la font de la Canaleta.
La font està a l'ombra d'una carrasca grandeta i consta de pouet per a recollir l'aigua, pica de pedra (dels anys 30) i llavador. Malauradament està seca, pot ser a causa de la sequera o de la falta de manteniment.
El camí passa per davant i gira per sota dels Pradets, per una zona ombrívola i fresca on creix l'herba i abunden els rosers i esbarzers fins a arribar a vistes de la Canaleta de Dalt.

Camí a la Canaleta de Dalt.

No ens acostem al mas però sinó que seguim per l'esquerra per un camí que baixa entre carrasques a la carretera del túnel que fa la volta al mas. Esta carretera fou construïda als anys 40 del segle XX i havia d'arribar a Mosqueruela però mai va passar del riu Montlleó.
Nosaltres seguim el vell camí que va més recte però a condició de pujar i baixar barrancs, i ara toca baixar al barranc del Til·ler. Baixem a la carretera on hi ha una portera per eixir a ella i la travessem buscant la continuació del vell camí que no està gens clara. Ens toca botar un pastor elèctric perquè al lloc on continua el camí no hi ha portera.

Camí del Molí l'Assor sota la Canaleta.

De seguida trobem el camí que tot i estar prou tapat per les carrasques es mostra clar i fàcil de seguir mentre baixem al barranc.
Arribats al llit del barranc el camí es fa perdedor així que hem de tirar mà del gps i del mapa d'Eltossal per a anar seguint-lo. Durant un tros és fàcil perquè va vorejant el barranc, bé per l'esquerra o bé per la dreta. Nosaltres seguim barranc avall per on millor es pot passar perquè ací part de la plataforma del camí està esborrada i poc clara.

Barranc del Til·ler.

De tota manera este és un dels trams més bonics del recorregut doncs s'alternen els pinars que creixen a l'ombria amb els carrascars i roureres que es fan a la solana, acompanyats d'altres caducifolis que no som capaços d'identificar. Malauradament encara no pinten de groc perquè malgrat que estem a Tots Sants l'oratge encara sembla de finals d'estiu i fa un bon sol i calor.

Pujant a la Penyica.

Finalment ens desviem del barranc seguin un sender poc clar i enfilem la lloma on hi ha la Penyica passant un reguer que baixa directe a la font de la Penyica en un dels trams més ombrívols i frescals que hem travessat fins al moment.

Barranc del Til·ler i al fons el tossal dels Monllats.

Conforme pugem eixim del bosc i tornem a disfrutar d'una visió panoràmica de les terres que queden al nord: Vilafranca i Mosquerola.
Arribem novament a la carretera del túnel que tornem a travessar, i no serà la darrera vegada doncs la carretera va fent voltes mantenint altura i vorejant les llomes i barrancs que baixen cap al Montelló, mentre nosaltres anem al recte seguint el vell camí.

Travessant la carretera del túnel a la Penyica.

Però esta vegada no seguim el vell camí que en este tram segueix el traçat de la carretera i pugem al recte al mas de la Penyica que hi ha dalt nostre damunt d'unes penyes que miren a ponent.
Des del mas podem vore finalment el barranc de l'Assor, el més important de tots els que baixen al riu Montelló per esta part. Barranc amunt també comencem a vore els vessants del Tossal del mas de Monçó on hem de pujar seguidament.

Barranc de l'Assor i lloma del mas de Monçó des de la Penyica.

Des del mas mirem la manera de baixar a la carretera travessant els vells bancals sense camí clar. No és fàcil però no som els primers en fer-ho doncs veiem rastres del pas de persones i és que enguany ha estat un bon any de rovelló per ací i la gent ho ha trepitjat tot, i en alguns casos també embrutat. Per sort ací ve poca gent a embrutar però sí a collir bolets.
Nosaltres no tenim tanta sort doncs la majoria de bolets que trobem estan ja secs o passats així que els deixem al seu lloc.

Carretera del túnel.

Arribats a la carretera la seguim uns metres avall i ens tornem a desviar pel vell camí que baixa al barranc de Monçó.
De seguida canvia la litologia i la vegetació. Fins ara havíem anat travessant alguns llocs on afloraven els gresos (l'arenisca), roca més impermeable i que afavoreix una vegetació més fresca. Però només havien estat llocs puntuals. Però el barranc de l'Assor està excavat en un extens rodal de gresos i això condiciona la vegetació i també fa que porte aigua tot l'any. Estem doncs en un paisatge diferent tot i que dins el paisatge de pinar, carrascar i rourera que hem vingut travessant des de l'inici de la ruta.

Pinar de rodeno amb bruc.

La senda baixa per un pinar de rodeno amb bruc, més propi de la serra d'Espadà que de Penyagolosa.
El pinar però de seguida deixa pas a un bosquet de roures que creixen als antics bancals de la solana del molí. Els roures creixen tan junts que hi ha llocs on es fa complicat passar.

Rourera.

Arribem finalment al fons del barranc i davant nostre es troben les runes del Molí l'Asor. Costa arribar a ell i es troba quasi completament assolat però el lloc on es troba és idíl·lic i paga la pena acostar-se.

Molí l'Assor.

Davant mateix del molí una gran noguera creix fent ombra al barranc per on baixa un fil d'aigua que arrossega les fulles seques que han caigut dels arbres dels voltants que pinten de groc les seues fulles.
Sembla que estem en un altre lloc, molt més al nord, i no a Penyagolosa i a poques passes dels carrascars secs que hem deixat al migdia de la serra de la Batalla, però eixa és la virtud de Penyagolosa que té molts paisatges diversos en un lloc molt reduït.

Barranc de l'Assor.

Per davant mateix del molí mou una senda que puja per l'altra vessant coberta per un pinar de pi roig i la seguim amunt cap a la carretara novament.
Deixem un ramal a la dreta (que acurta com vorem després) i eixim a una vella pista que seguim a la dreta.

Camí del molí l'Assor.

Abans que s'acabe la pista l'abandonem seguint un vell camí a l'esquerra que puja cap a la carretera.
Arribem a la carretera i la travessem. De l'altra banda el camí és més evident i clar i puja per un paisatge d'arenisca que, llevat del color, recorda el rodeno. Esta però no és tan roja sinó més bé tirant a gris. Però la vegetació que l'acompanya és la mateixa que trobaríem als pinars de rodeno.

Pujant al mas de Prats.

Seguint pel camí arribem al mas de Prats que s'alça entre prats a les faldes de la Lloma del mas de Monçó.
Ací aprofitem per dinar damunt d'una pedra des d'on tenim una bona vista del riu Montelló, cap al nord.

Mas de Prats.

Després de dinar aguaitem a la font del mas des d'on mou una senda, però sembla prou tapada així que continuem ruta pels prats que s'estenen per darrere del mas fins que enllacem amb una vella pista que gira a la dreta enfilant per un carrascal a buscar un barranquet que baixa des del mas de Monçó.

Prats al mas de Prats.

Des d'ací ja veiem el Tossal on anem i sembla molt alt, però la pujada és llarga i sense massa pendents.
Quan la pista travessa el barranquet una fita marca l'inici d'un sender que s'endinsa a un pinar que davalla des del coll. Per a aquest tros portàvem el track de Ferran però al final no ens ha calgut usar-lo perquè es troba la senda prou ben enfitada i fàcil de seguir.

Senda pel pinar.

Quan arribem quasi dalt al coll enllacem amb una senda que ve de la carretera per la font de la Fam. Davant nostre es troba el Xopar del mas de Monçó que destaca pel seu color groc entre la massa verda del pinar. A la dreta nostra es troba el mas que s'alça enmig de la pelada Lloma, i a l'esquerra tenim el Tossal on hem de pujar.

Coll del Tossal del mas de Monçó.

Continuem per l'esquerra per una pista que tot seguit es desvia per la dreta. Nosaltres seguim recte pel que abans era "una estrecha senda que se adentra en el bosque" (Serrador (2007)) i ara un tall obert a la muntanya per treure fusta.
Les màquines han obert un camí recte que ha desfet la vella senda, en part encara visible quan fa revoltes per salvar la pendent sota els pins i entre les penyes d'arenisca però que ha perdut bona part de l'encant que tenia.

Camí desfet per les màquines de traure fusta.

De tota manera el camí està també enfitat i si bé és molt pendent i es fa més pesat (i trist) que el vell camí de tota la vida no presenta cap problema de seguir.
Quan la pista acaba continua una senda enfitada que sí es correspon al vell camí i que ix del bosc poc després que el terreny calar haja pres el relleu del silici.

Camí del mas de Monçó a Vistabella.

El camí fa algunes voltes per superar la pendent (no sempre enfitat per on va) i poc a poc arribem al capdamunt del tossal.
Des d'ací la vista encara és més esplèndida que abans i se'ns obre cap al Puerto i els diferents barrancs que conformen la capçalera del riu Montlleó.

Arribant al cim del Tossal del mas de Monçó.

Per la part de dalt del tossal corre una pista, però no la seguim per anar directe al capoll on s'alça el vèrtex geodèsic.
Ací toca fer-se la foto de rigor i estar una estona per vore el paisatge.

Tossal del mas de Monçó.

Descansats (almenys un poc) continuem la ruta baixant del Tossal cap al Pixador dels Gossos, collet per on passa el camí vell de Puertomingalvo a Vistabella.
Travessem el vell camí i continuem recte per la pista fins que esta gira a l'esquerra. Ací seguim recte per assolir el llom de la serra de la Batalla per on passa el Pas de la Serra, que ja havíem seguit abans dalt del mas del Boiro, i que ara seguirem també amunt cap al Xaparral.

Serra de la Batalla. Darrere el Tossal del mas de Monçó.

Just davant nostre hi ha una portera i una pista poc transitada baixa al barranc del mas de Gual. És una molt bona opció per a recurtar la ruta però com que és pronte i anem bé de temps decidim allargar-la passant pel Xaparral i l'Atzevar.

Pas de la Serra de la Batalla.

Durant un bon tros seguim la pista que corre per damunt del pas de la Serra de la Batalla o assegador de la Comuna, que puja cap al Collet Roig, la part més alta de la serra de la Batalla.

El Xaparral.

Quan deixem a la dreta el Canto del Masico de la Sierra entrem a una ampla lloma. Estem al Xaparral i fa honor al nom perquè de seguida apareix la xaparra que cobreix el sòl allà on no hi ha pins i que deixa anar un olor inconfundible.

Pista del Xaparrar.

Ací mateix trobem un pal indicador del PR-CV-66 que puja i baixa a la Serra de la Batalla des de Sant Joan. Nosaltres el seguim per l'esquerra deixant el Pas de la Serra que continua recte amunt per una pista més ampla mentre que ara seguim una pista més estreta traçada sobre la senda del Atzevar.

Pinar al Xaparral.

Travessem les faldes del Xaparral i del Collet Roig, on creix un magnífic pinar de pi rojal en ombria que fa goig vore. El camí és planer i còmode i ens porta per la capçalera dels barranquissos que formen el barranc del mas de Gual.
Deixem a la dreta una fonteta quasi eixuta. Es tracta de les fontasses de la Tia Felícia que ara trauen ben poca aigua, i finalment arribem al collet del Borguillo per on vam passar a la primavera seguint (aproximadament) el PR.

Collet del Borguillo.

Ací trobem uns ciclistes, són les úniques persones que hem vist en tot el dia i ja portem unes hores caminant així que fem per trobar-nos-els. Ells però baixen cap a Sant Joan pel Rebollar mentre que nosaltres arribats al coll baixem cap a la font de l'Atzevar.

Baixant a l'Atzevar.

La senda és inexistent si és que mai ha existit, però anem seguint el camí de l'aigua sempre deixant un reguer per l'esquerra nostra que és l'inici del barranc de la Font.
Anem sota un pinar de pins rojos alts i rectes com un fil. Seguim sendes que tracen les raberes i que ben pronte van per un costat que per l'altre dels pins. De tota manera de tant en tant també anem trobant algunes fites i seguint-les arribem finalment a la font de l'Atzevar.
La font es troba enmig d'un bonic pradell, es tracta d'un pouet excavat a la terra i d'on suma l'aigua a un gamelló de fusta. Pels voltants trobem alguns teixos joves i alguns ja no tan joves tot i què els teixos grossos es troben vora la font del Teix, per on no passem. Pot ser el topònim: Atzevar, siga una valencianització de l'Acebar castellà però de grèvols (acebo) no se'n veu cap.

Font de l'Atzevar.

Fins a la font arriba una pista però nosaltre seguim recte per una senda que mou per baix del darrer gamelló. És fàcil de seguir perquè està prou xafada i clara i perquè porta a la vora una goma que baixa l'aigua de la font al barranc. Per tant en cas de dubte sempre seguim la goma negra fins que arribem al barranc del mas de Gual i trobem la pista que baixa però fent molta més volta.

Barranc del mas de Gual.

Seguim barranc avall quan el sol s'amaga de l'altra banda del Collet Roig i comença a refrescar un poc. El camí és clar i només cal seguir-lo pel llit del barranc.
Els pins queden a la nostra dreta, arrapats a l'ombria, mentre que per l'esquerra creixen les carrasques que busquen el sol per a poder créixer bé a estes altures.
Més o menys quan la pista i el barranc comencen a girar a ponent seguim recte per un sender poc clar. Travessem una pista per dalt d'una cadena i a partir d'ací el camí es fa més evident. Esta pista és la que baixa des de davant el tossal del mas de Monçó i baixant per ací haguérem estalviat un bon tros, però massa bonic per a perdre-se'l.

Camí del mas de Gual.

Seguim ara el vell camí del mas de Gual que travessa el carrascar. Bona part del traçat va vorejat de parets i per tant no té pèrdua. Es nota que fou un camí important doncs és ample i amb prou d'obra feta a les vores tot i què mai va estar empedrat.
El camí puja un poc i de seguida veiem davant nostre el Pla d'Amunt i la continuació de la nostra ruta pel mas de Gual, el de Monfort i el de Pep. Des d'ací sembla que ja estem però encara ens queda un bell tros tot i què planer.

Camí de pedres que no empedrat.

Arribant al mas enllacem amb una vella senda que baixa des del capoll de la serra i el traçat se fa ample, semblant a un assegador que arriba al mas al mas per la part de darrere on són les pallisses i estables.

Assegador al mas de Gual.

Arribats al mas el camí està tallat a l'haver aprofitat el seu traçat entre parets per a tancar ovelles. Mirem de passar per l'una o altra banda i al final no tenim més remei que passar pel mig del tancat. Sort que no hi ha ovelles.
És curiós perquè la pista per on no s'impedeix el pas és de propietat privada (o almenys hi va per dins de propietats privades) però el camí és públic i així està reflectit al cadastre, però com que ja no hi passa ningú ...

Mas de Gual.

Seguim el camí que per davant del mas no presenta cap entrebanc i que és ample conformant el pati del mas i eixim al mas de Silvestre per on passa la pista que havíem deixat abans. Just ací també mou un assegador que recorre la solana de la serra i per on també podríem anar al mas del Boiro, però fora més llarg i ja en tenim prou per hui.

Mas de Monfort.

Seguim ara la pista que ve del Mançanar i passem sota el mas de Monfort on sembla que totes les cases estan arreglades per a anar a l'estiu o caps de setmana i un poc més avant ens desviem a l'esquerra per l'entrador del mas de Pep.
La pista puja cap a un collet i gira a l'esquerra per seguir cap al mas. Nosaltres ací seguim recte per un vell camí que més bé sembla un assegador per ample i tancat de paret.

Camí de la Corralissa.

Arribem així a un ample forcall de camins just a sota de la Corralissa. Per ací passa el camí de Vistabella al Puerto i també l'assegador de la Corralissa i encara un altre camí que puja des del mas del Carrascal. Així que tenim fins a cinc camins per a triar.
Nosaltres seguim recte per l'assegador que continua cap al mas de la Serra però de seguida el deixem per un camí que enfila avall cap al pla recte on hem començat la ruta.

El Pla d'Amunt.

El sol ja es pon per darrere la serra de la Batalla mentre travessem el pla entre els antics bancals de blat, ara plantats de carrasques i roures i tancats per a què els senglars no entren a menjar-se la pataca negra, més rentable que les pataques blanques, i així arribem al lloc on havíem començat la ruta tancant el cercle.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Vistabella a Puertomingalvo pel camí vell
De Sant Joan al Corral Sec pel Rebollar i la Bertrana
Mosqueruela - Sant Joan

Més informació:

• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
• Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa