dissabte, 8 de novembre de 2014

CIRCULAR A LA RÀPITA PEL CORRAL DE NAVARRO I EL BARRANCO DE LAS TORTUGAS

Des de que Pablo va penjar la crònica d'una ruta que havia fet pujant a la Ràpita pel barranco de las Tortugas que la teníem en ment per a fer-la, però l'estiu no és la millor època per a explorar per Espadà i acabar amb les cames arrapades i punxat, així que ens ha calgut esperar a que vinga el fred per a estrenar el pantaló llarg al barranco de las Tortugas.
La ruta però no l'hem feta igual que Pablo, només faltaria! sinó que ja posats hem mirat de pujar per la senda del Corral de Navarro, senda que ja tenia en ment des de fa anys; concretament des de que fa quasi quinze anys pujant a la Ràpita des d'Algimia vam equivocar el camí agafant el que puja al Corral de la Ràpita. En aquella ocasió vam tornar enrere però la senda continuava i semblava anar cap al Corral de Navarro on feia poc havien netejat el camí de pujada des de la Calzada.
No sé per quina raó mai vam anar a fer-la, però fa un parell d'anys a la Hoya del Molino vam trobar un home major que ens va dir que ell pujava a caçar al collado Javielo, just a sota los Cubos, i ho feia per la senda del Corral de Navarro. Així que fa un parell d'anys que estava a la llista de pendents i hui, per fi, ha causat baixa.

Amb eixe doble objectiu: pujar a la Ràpita pel collado Javielo i baixar pel barranco de las Tortugas arribem a la fuente de la Calzada, i som els primers del dia així que aparquem on volem.
Comencem la ruta per asfalt, i l'acabarem també per asfalt però serà l'únic tram tranquil per caminar doncs la resta és senda i camp a través.
Carretera d'Algimia a Alcudia.
Remuntem la carretera d'Alcudia passant vora la inscripció romana de la Calzada que, suposadament, li dona nom i també per la vora dels enrunats corrales de la Calzada.
Inscripció romana.
Justa abans de passar un reguer que baixa des del collado de Jinquer agafem una vella pista a l'esquerra oberta damunt la senda del corral de Navarro. Uns metres més avant hi havia a l'esquerra una senda que pujava a la Ceja de Jinquer, era una molt bona opció per pujar a la Ràpita des de la Calzada però malauradament ara ja no es pot passar. A vore si trauen suro i la netegen.
Nosaltres però anem pujant per la vella pista que va fent voltes per una vessant poc poblada d'arbres fins que després de passar una caseta assolada s'acaba.
Senda del Corral de Navarro.
Quan acaba la pista continua una senda poc xafada però evident que segueix pujant cap al corral de Navarro que es troba quasi al capdamunt d'un tossalet separat de la Ràpita per un parell de colls que tot seguit passarem.
Quan arribem al corral i si girem la vista enrere podem vore la mar aparèixer per darrere el coll de la Nevera i fins i tot les Columbretes.
Collado de la Nevera des del Corral de Navarro.
Passades les runes del corral arribem a un primer coll, ample i on la senda es fa més difusa. Fins ací pugen els caçadors però després es reparteixen en direccions diferents i a partir d'ací la senda està poc xafada. Per sort la senda continua existint al Terrasit així que la seguim remuntant un tossalet cobert de sureres cap al collado Javielo.
Grimpant cap al collado de Javielo.
A trams trobem la traça de la senda i d'altres vegades improvisem un poc fins que passem de l'altra banda del tossalet on hi ha unes velles trinxeres republicanes que miren a las Dos Tetas, just davant nostre i que des d'ací fan honor al seu nom.
Las dos Tetas.
Arribem així al collado Javielo. Ja estem prou amunt i el camí de la Nevera a la Ràpita, que segueix l'assegador de la Ràpita i passa just per dalt nostre a no més de tres-cents metres però cal arribar.
Per la nostra dreta mou una trinxera que sembla seguir la vella senda i la seguim. Malauradament pel lloc on devia estar la fuente del Corral de Navarro la vessant està coberta d'esbarzers, no molt alts però que fa que ens ho pensem dos vegades per a passar. És llàstima perquè estem a menys de dos-cents metres de l'altra senda i a més són planers, però no ens atrevim tot i que tampoc sembla impossible passar.
Senda vora trinxera.
Tornem enrere i continuem cap a l'esquerra de del coll, ací trobem també senda tot i que poc xafada per persones. Anem seguint-la mentre faldeja als peus del Pinar de los Cubos i per dalt la capçalera del barranco de las Tortugas que queda baix nostre.
Barranco de las Tortugas.
Arribem a un altre collet sense massa dificultat. Arribats a este punt la senda es perd o la perdem i com que ja és hora de pujar decidim enfilar al recte per a enllaçar amb la senda de la Nevera a la Ràpita.
Los Cubos.
A esta cara sud de la Ràpita, més seca, a les argelagues i argelagons els costa més de créixer i els esbarzers només apareixen a alguns reguers. Travessem un bosc de sureres esclarissat on la màxima dificultat és la pendent i la terra solta, i passem una faixa rocallosa on les sureres deixen pas a les carrasques abans d'arribar al pinar.
Pujada camp a través.
Entrem així al Pinar de los Cubos que creix al cim de l'Alto de los Cubos, a la voreta de la Ràpita, i per dins del pinar és fàcil avançar i les sendes són més evidents. Seguim una senda que travessa el pinar en diagonal i arribem finalment a la senda de pujada des de la Nevera quasi als peus de la Ràpita.
Pinar de los Cubos.
Esta senda està molt més fressada doncs és l'ascensió més popular i per ací passa també el PR-CV-63.6 que segueix els cims d'Espadà; i també l'assegador de la Ràpita per on les úniques cabres que passen són ara les salvatges.
Enllaçant amb la senda de la Nevera.
Pugem l'últim tros que ens separa del cim i arribem a dalt més que satisfets doncs no pensàvem eixir tan ben lliurats doncs tot i haver fet tot el darrer tram de pujada camp a través hem passat molt més bé que per moltes sendes.
Cim de la Ràpita
Recuperem forces asseguts al solet a la plataforma que hi ha dalt de la Ràpita entre restes d'antigues construccions pot ser bastides en temps de la revolta d'Espadà i trinxeres més recents.
Recuperades les forces comencem la baixada cap al coll de Villamalur.
Cara nord de la Ràpita.
La baixada és molt interessant des del punt de vista botànic perquè ací hi podem vore una de les curiositats de la serra com són els roures rebolls que s'alternen amb les carrasques i les sureres a l'ombria de la Ràpita i que no trobarem fora d'ací en tota la serra.
Rodal de roures rebolls.
Deprés de la curta baixada arribem al coll de Villamalur (a Algimia, a Villamalur serà el coll d'Algimia) per on passa un dels quatre camins que s'encreuen un poc més avall, el d'Algimia a Villamalur.
Collado de Villamalur.
Nosaltres hui seguim cap a Algimia baixant pel Rincón del Salto. Només començar la baixada trobem a l'esquerra dos coves artificials fetes per a usar-les com a polvorí a la guerra i de seguida el camí s'endinsa a l'ombria  resseguint el reguer que baixa sota un bosc de sureres amb alguns exemplars notables.
Camí d'Algimia a Villamalur.
Arribem a la font del Codori que està dins una caseta i per un cantó que ha solsit mirem a dins on una mina d'aigua entra cap a la muntanya pera a captar més cabal d'una font que regava les hortetes que hi ha barranc avall.
Fuente del Codori.
Un tros més avall i abans d'arribar al fons del barranc apareix a l'esquerra el camí del Corral de la Ràpita que és el nostre proper destí. Com ja he dit al començament per ací vam pujar una vegada per equivocació. En aquell moment la senda estava més neta que ara, però malgrat tot és un bon camí i molt bonic i agradable, cal dir.
Senda al Corral de la Rápita.
Seguint-lo ara toca pujar per un bosc de sureres que s'arrapa a les faldes del barranco de los Cerezos. Passem per un joncar prop d'on al mapa del Terrasit (on també hi és este camí) marca la fuente de los Cerezos i continuem pujant pel que es veu que fou un camí de ferradura ample i ben construït fins que arribem sota el coll on s'alça el corral de la Ràpita.
Joncar a los Cerezos.
Ací les sureres deixen pas a les nogueroles, espinalbs i altres espècies més exigents en humitat que creixen a l'ombria del coll. Com no, també els acompanyen els rosers i esbarzers tot i que no ens tapen el pas per  a arribar al coll.
La senda des d'este primer coll enllaça amb un segon collet passant per dalt del barranco de la Rocha en una zona d'antics bancals on ara s'escampa el bosc. Ací prop es troba del corral de la Ràpita que no veiem ni busquem, queda pendent la visita per a una altra ocasió.
Barranco de la Rocha.
Arribem al segon coll i a la nostra esquerra queda el cim de la Ràpita mentre que davant i davall nostre està el barranco de las Tortugas. Just enfront i de l'altra banda trobem el collado Javielo on hem estat abans.
Collet.
Ara ens queda el segon punt més delicat del dia: baixar al barranc. Pablo al seu blog recomanava no passar per on ho van fer ells doncs van acabar prou punxats així que ens estem mirant una estona la manera de baixar.
Continuem un tros per la senda fins que al arribar a un vell ametlar girem a la dreta per un rellomet que passa per dalt d'una caseta encara amb teulat. Fins ací vam arribar fa anys quan ens vamenganyar i en aquella època els ametlers semblaven cuidats, ara però fa anys que s'han abandonat.
Descens camp a través.
Mentre estem mirant la millor manera de baixar sentim crits i, davant la nostra sorpresa veiem uns senderistes que pugen per la dreta del barranc.
Baixem a trobar-los i resulta que estan seguint també el track de Pablo i fent cas de les seues indicacions han mirat de pujar camp a través quan la senda del barranc s'acaba.
Xarrem amb ells i ens conten que són un grup anomenat singuias i que solen seguir rutes d'altres ("los chinos de la montaña" ens diu un) però que la seua especialitat és improvisar a partir d'elles. Són una bona colla i ens sorprén i alegrem vore que no som els únics destrellats que caminen per estes parts tan perdudes.
Després de l'agradable trobada seguim baixxant per on ells pujaven fins que arribem a un collet. Des d'ací ens fixem en un rellomet que baixa al barranc i mirem d'anar cap a ell per seguir-lo avall, confiant que no estiga massa tapat.
Rellomet entre el barranco de Francisco i el de las Torgugas.
Sortosament anem trobant sendes d'animals que s'obren pas entre les carrasques que substitueixen a les sureres en estos morrets amb poca terra.
Baixem sense punxar-nos però per unes costeres molt pronunciades, amb pedra solta i tècnicament delicades fins que, sorpresa! trobem una vella senda quasi perduda. Mirem de seguir-la cap a l'esquerra però sembla remuntar el barranc així que seguim a la dreta fins que arriba al rellomet.
Costera avall.
Ací hi ha un parell de pedres ficades per algun caçador per sentar-se i és que és un bon lloc per a l'espera. Estan ací un soroll se sent a la dreta i un grupet de cabres fugen costera amunt amagant-se entre les carrasques. No dona temps ni de fer-los una foto bona i la resta no les han vistes però tot i aií és una gran alegria.
Si vos fixeu bé voreu les cabres.
Són les primeres cabres que veig a Espadà tot i haver vist senyals en més d'un lloc des de fa anys i saber-ne de l'existència de cabres i cabirols a la serra. Al llarg del matí hem anat veient senyals de cabra però vore un grupet de 6 o 7 mascles, algun gran i la majoria joves és una alegria. De ben segur que dins de pocs anys serà una estampa molt més habitual i ja no en farem cas.
Baixant com les cabres.
De tota manera ara toca acabar de baixar al barranc i ho fem seguint un dels corriols que obren les cabres, sense punxar-nos però amb forta pendent, pedra solta i amb molt de conte de no acabar rodolant.
Arribant al barranco de las Tortugas.
Finalment arribem al barranc just on acaba el camí que han netejat per traure el suro. Hem eixit molt més ben lliurats que no ens pensàvem: no ens hem punxat i tampoc despenyat que ja és molt, i a més hem vist cabres ...
Senda de traure suro.
Ara només ens toca seguir el camí que baixa barranc avall. El barranco de las Tortugas per ell sol mereix una visita, i si porta aigua encara més. El camí se separa del llit del barranc en un primer moment però després el segueix per l'esquerra, sempre per fora i per dalt. Deixem a l'esquerra un altre camí que puja en direcció al collado Javielo però no sé si es podrà arribar bé.
Barranco de las Tortugas.
Tots estos camins estan nets perquè s'ha tret suro fa un parell d'anys com bé es veu a les sureres pelades i segurament poc a poc es tornaran a tapar fins que d'ací dotze o catorze anys més es torne a traure suro. Però ara fa goig passar i si passa molta gent de ben segur que continuarà net.
Senda del barranco de las Tortugas.
La primera part del camí travessa un bosc de sureres. Més avant passem per la vora d'una bassa que recollia l'aigua del barranc per a regar uns bancalets que ara estan envaïts de malea. I més avall el barranc forada les penyes i obre una xicoteta gorja.
Bassa de reg.
Es nota que pel barranc baixa un fil d'aigua almenys en èpoques que no són de sequera com ara perquè al llit creixen xops i altres caducifolis que li donen un toc de color.
Tram final del barranc.
Així arribem al final, la part més espectacular on el barranc s'engorja i el camí passa per dalt sota uns cingles abans de fer un parell de llaçades per a arribar a la carretera ... tot i què això era abans, quan només es tractava d'una pista, ara la carretera ha deixat un talús de 3 o 4 metres i cal tornar enrere i buscar un nou pas, obert per a poder accedir al camí, que ens porta a la carretera però un centenar de metres més amunt.
Baixant a la carretera.
A nosaltres això no ens molesta, ans al revés ens estalvia uns metres d'asfalt perquè ara ja només ens queda seguir carretera amunt fins a la fuente de la Calzada. Per sort els xops que creixen a la rambla d'Algimia li donen un punt de color i bellesa a la ruta i a més el trànsit és quasi nul, només una vespino carregada ens passa per davant.
Carretera de Algimia.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
de la Nevera a la Ràpita
Pujada a la Ràpita
Pujada a la Lastra des d'Algimia
Dissabte Pascual? del Baladrar a la Rodana pel Cerro Gordo i Villalba
5 mils d'Espadà 2013
5 mils d'Espadà 2014

Més informació:




4 comentaris:

  1. Hola Xavi, me alegro de que por fín hayáis acometido la ruta del Barranco de las Tortugas, que siempre es una bonita aventura. Me hace sentir muy feliz que vosotros fueráis teniendo en cuanta mi track y que encima os encontrárais con otro grupo que también lo iba siguendo. No sabía que iba a ser tan popular, jeje. Pero esa ruta por el Barranco lo merece.

    A ver (se dice así, y no "haber" como he visto que lo escribe mucha gente, por favor, escribidlo bien), pues eso a ver si me puedo explicar porque vosotros la habéis hecho al contrario que nosotros.

    He visto que acometisteis la subida al Corral de Navarro por la senda que me habías comentado y que yo también le tenía ganas. Yo también hubiera buscado la Fuente de Navarro siguiendo la cota de nivel y desde allí empalmar con la senda de subida a la Rápita, pero claro una cosa es desde aquí, desde la comodidad del ordenador viendo los mapas y otra es encontrarte frente a las zarzas o cualquier elemento natural que impida o complique el paso y donde hay que tomar decisiones, ya lo sé.

    Tomando otro derrotero. Nosotros fuimos desde la Fuente de la Calzada por la carretera hacia la izquierda para (saborear un cerezo que teníamos fichado) y acometer la entrada al Barranco de las Tortugas. Desde la carretera el inicio de la carretera es claro por donde lo hicimos nosotros. Hay una senda que ascienda y para junto a unos farallones rocosos y después ya hay que descender hasta la senda que recorre el barranco.

    Después, yo recomendaba a tenor de lo que ví después en perspectiva desde el lugar privilegiado donde almorzamos que, en lugar de cruzar el curso fluvial del barranco de las Tortugas, como hicimos nosotros, hubiera sido mejor mantenerse a la derecha del barranco según se se sube y circular después por unos campos abandonados en terrazas, que iban haciendo la curva por encima de la Caseta de las Tortugas y no intentar descender al barranco en las cercanías de la caseta pues está lleno de zarzas e impracticable, pero a esa altura de las terrazas pienso que se circula muy bien, y después se enlazaría con la senda que nosotros encontramos, por debajo del Alto de los Cubos.

    Ya veo que vosotros pasásteis por la senda que va desde el Corral de la Rápita hacia la Caseta de las Tortugas y que era mi intención encontrar cuando estuvimos allí. Nosotros veíamos ese collado pero desde donde estábamos era imposible ir hacia allí y tomamos el collado superior, también entre dos lomas, pero es que el tramo ese cercano a la caseta de las Tortugas está impracticable y depende donde te encuentres puedes pasar un tramo de 5 metros o tener que inventarte otra cosa. Me queda la duda de haber seguido hacia arriba la senda muy chafada que encontramos en el collado y ver hasta donde iba. Algún día tengo que volver y solucionar esas dudas.

    De todas formas y cada uno a su modo, es una ruta muy aventurera y que a los que nos gusta esa faceta de ver si encontramos las viejas sendas que aparecen en los mapas y confrontarlo con la realidad en vivo, nos satisface un montón y nos parece que hayamos hecho una salida al monte muy divertida, cuando igual a otros les parece un fracaso, jeje. Hay gustos para todo. Mi enhorabuena por la aventura y por la información que aportas, que cada experiencia es importante.

    Un saludo, Xavi.
    Pablo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Pablo.
      Gràcies per totes les puntualitzacions. La veritat és que vam seguir el teu track però fent cas de les indicacions de no anar per dins del barranc. Ara bé tampoc sé si vam seguir el millor camí possible. Jo hem vaig quedar en el dubte de saber on acabava la senda que seguíem i que en els mapes marca fins la caseta de las Tortugas (que no vam vore, crec). D'altra banda també tinc el dubte si seguint les sendes de traure suro no es podria pujar al collado Javielo. Tota eixa part està prou neta d'argelagues i igual camp a través es pot fer.
      Des del collado Javielo a la senda de la Nevera a la Ràpita igual sí que se pot passar perquè tampoc es veia massa tapat, però com que semblava haver molt d'esbarzer (tot i què baixets) no ens vam vore en cor de complicar-nos la vida.
      De totes maneres em vaig quedar en ganes de tornar ... amb unes tisores i aclarir els dubtes que em va deixar la ruta.
      De segur que poden eixir unes rutes molt boniques i que se convertirien en una pujada clàssica a la Ràpita.

      Salut i molta Muntanya.
      Xavi

      Elimina
  2. Hola Xavier encuentro más que interesante esta alternativa a las clásicas sendas de acceso a la Rápida. Por mi parte estoy dispuesto a contribuir con el despeje de las sendas poco chafada por las que habéis transitado jejeje como a vosotros me encantan este tipo de rutas aventureras.
    También me alegro de tener más noticias de cabras en espadan. Nosotros también hemos visto rastros y recuerdo que Dani vio en Chovar. Es una gran noticia.
    Buena crónica como siempre muy didáctica y currada.
    saludos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jose:
      De moment a vore si entre tots trobem la millor ruta per a pujar i baixar a la Rápita des de la fuente de la Calzada, i després ja quedarem per netejar-la.
      Respecte a les cabres, per la zona del Cullera ja fa anys que es veuen senyals però fins ara no n'havia vist. M'han dit que també n'han vist pel castell de Castro, i sé que hi ha fa anys que s'acosten per diversos llocs d'Espadà. I també m'han dit fonts ben informades que els cabirols estan arribant a la serra i s'han vist a llocs tan separats com la Mosquera o Artana.
      A vore si sobreviuen a la temporada de caça i en podem vore algun.

      Elimina