dissabte, 22 de novembre de 2014

DEL COLLADO TABERNILLAS A TORMÓN PER PEÑA REDONDA I PEÑA GOTERA

Un any més amb el centre Excursionista de Vila-real tornem a la Serra d'Albarracín en una excursió que ja s'ha fet clàssica i és que enguany és la quinzena edició consecutiva de la mateixa, i com sempre mirem de no repetir ruta cosa ben fàcil en una serra que sembla que no ens acabarem mai doncs cada any ens sorprén amb racons meravellosos i paisatges espectaculars.
Enguany tocava anar a un parell de llocs que encara no havíem visitat, i en concret dissabte tocava fer una ruta pel Ródeno Sud, la part més al sud de la serra i ja tocant (i entrant) a la veïna comarca de Teruel, pujant als cims més alts d'esta part de la serra.
Així que comencem la ruta  al collado Tabernillas per a pujar a Peña Redonda i Peña Gotera, els dos cims que dominen (juntament amb la Peña de la Cruz més allunyada) l'extrem sud del Paisaje Protegido de los Pinares de Ródeno i a la vegada el límit est de la serra d'Albarracín.
Per a fer-ho aprofitem un parell de tracks de Leuka: el circuito integral de Tormón i Tormón por Cañadas y pasos de lobos i la ruta 3 de El Rodeno (Col. rutas CAI por Aragón).

Comencem la ruta des del Collado Tabernillas, important encreuament de camins, per on passa (a cent metres) la carretera de Tormón a Teruel pel Campillo, i des d'on mouen les carreteres forestals que van a Gea per Dornaque i a Jabaloyas per Ligros. Ací hi ha un pàrquing habilitat per a sis cotxes, i en queden sis després d'haver-ne deixat uns altres a Tormón, punt on acabarem la ruta. Cal tindre en conter que dins del Paisaje Protegido està prohibit aparcar llevat de les zones específicament indicades com esta.
Nosaltres no agafem cap d'eixos camins principals sinó que movem per una altra pista que enfila recte cap al sud entre els pinars de rodeno.
Collado de las Tabernillas.
Però la pista no ens dura molt. De seguida ens desviem per un vell camí i pugem a travessar la carretera just a un lloc on hi ha un pàrquing habilitat que podem utilitzar si el del Collado de las Tabernillas està ple.
Just al lloc on està el pàrquing mou una pista que seguirem. Com la majoria de pistes del Paisaje Protegido està prohibida la circulació de vehicles a motor per tant caminem còmodament per un ample camí on creix l'herba al mig i travessant els pinars que cobreixen les faldes d'una llometa que puja cap a Peña Redonda.
Pinar de rodeno amb "gayuba" (boixerola).
Travessem una partida que duu el pompós nom de "Patio de Armas del rey D. Jaime" segons els mapes de l'IGN. Si bé és cert que el rei en Jaume va estar per estes terres ho va fer per a caçar "puercos salvajes" segons el llibre dels Fets i no per a presentar cap batalla.
Rovellons.
Passant pel pinar comencem a trobar rovellons, i no molt amagats sinó al bell mig del camí, de tota manera estem dins d'una zona acotada per a agafar bolets i cal treure's el permís que no tenim doncs tampoc hem vingut a això, així que seguim avant tot i què sí que hi ha a qui li pot més el cor que el cap i n'agafa.
Pista pel Patio de Armas del Rey D. Jaime.
La pista va fent un poc de volta i pujant cap a la llometa que puja des del coll per on hem passat abans. Per ací mateix passa un tallafocs i quan el travessem abandonem la pista i continuem pel tallafocs recte cap a la Peña Redonda, que ja tenim davant mateix.
Tallafocs.
La Peña Redonda fa honor al seu nom i és més bé arredonida. Pugem cap a ella pel tallafocs i quan arribem veiem que no podem pujar recte a dalt així que fem la volta per l'esquerra buscant un bon lloc per a pujar.
Voltant Peña Redonda.
Per la part sud de la Peña hi ha un tall que fa de pujador natural. En ell hi ha unes velles escales d'obra per tal de facilitar la pujada però es troben prou deteriorades. Tot i què no presenta massa dificultat fiquem una corda per a facilitar la pujada i, sobretot, la baixada. No fa massa falta però com que la portem darrere l'aprofitem per ajudar-nos en l'ascensió.
Peña Redonda.
Des de dalt la Peña Redonda se'ns obre una magnífica panoràmica de tot el Rodeno sud, i molt més enllà: Javalambre, el Rincón de Ademuz, Teruel, i bona part de la comunidad de Albarracín i dels Pinares de Rodeno, destacant cap al nord la Peña de la Cruz. Per desgràcia el dia no està molt clar i no podem vore San Ginés, Carbonera o Sierra Palomera cap al Nord, o Sierra Alta i el massís del Tremedal a ponent. No debades és el punt més alt és el punt més alt dels voltants i domina la resta de penyes i "cerros".
Baixant de Peña Redonda.
Baixem de la Peña i continuem pel tallafocs que segueix carenant cap a Peña Gotera i Tres Castillos. El tallafocs marca ací el límit del Paisaje protegido i ens serveix també de guia i camí entre els pinars que s'estenen a banda i banda.
Tallafocs a Peña Gotera i Tres Castillos.
Baixem a un collet per on passen un parell de pistes poc transitades i continuem pujant per l'altra banda cap a la Peña Gotera.
La Peña Gotera no és una penya tan definida com l'anterior però presenta un ressalt rocallós a banda i banda del cim. Es tracta de conglomerats cimentats que contrasten amb les arenes fòssils del rodeno.
Pujant a Peña Gotera.
Pugem al recte a Peña Gotera, fàcil d'accedir per alguna de les canals que donen accés al cim, i ens estem a les penyes que miren al nord, les més vistoses i fotogèniques.
Peña Gotera.
Poc després continuem cap al sud pel llom pla que fa de cim fins al cingle que el talla per la vessant sud, així que hem de buscar un altre camí per a baixar i continuar seguint el tallafocs fins al collado de los Burros que queda baix nostre.
Baixant de Peña Gotera.
Baixem per la dreta sota el pinar a buscar el tallafocs. La pendent és moderada però no presenta massa dificultat i així finalment retornem al tallafocs que seguim avall.
Tallafocs al collado de los Burros.
Arribem al collado de los Burros per on passa la carretera de Teruel i per on passava l'antic camí de Teruel. Ací hi havia antigament una sèrie de casetes per a que els traginers pogueren fer nit, ells i els seus "burros", i d'ahí li ve el nom.
Collado de los Burros i Tres Castillo
Nosaltres no seguim ara ni el vell camí ni la nova carretera que en bona part l'ha substituït sinó que agafem una pista que puja (traçada damunt d'una vella senda) per l'ombria de Tres Castillos.
La pista puja amb una forta pendent i es troba formigonada en aquelles parts més costerudes de manera que de seguida guanyem altura respecte al coll.
Pista a Casteldasnos.
Quan la pujada s'acaba entrem de ple al rodeno més espectacular amb torres, penyes i blocs en precari equilibri que s'estenen a dreta i esquerra del camí.
Deixem a l'esquerra Casteldasnos, punt culminant d'este tram de serra. L'antic camí anava per dalt però nosaltres continuem per la pista més recta i còmoda doncs caminar pels blocs de rodeno alenteix l'avanç i encara ens queda molt de camí per davant.
Rodeno a Casteldasnos.
Arribem al Collado de los Lobos i passem a una xicoteta "vaguada". A dreta i esquerra ens guarden i vigilen grans penyes de rodeno de formes capritxoses.
Per este coll tan allunyat passaven els llops i també alguns traginers de camí a Tormón, i els maquis que tenien el seu campament no massa lluny d'ací, cap a Ligros. Nosaltres també passem seguint els seus passos però sense la por al perill que tots els anteriors tingueren.
Collado de los Lobos.
Arribem a las Tasoneras i trobem un trencall de camins. La pista principal continua recte avall però nosaltres l'abandonem per caminar una estona pel rodeno seguint vells caminals i pistes i amb parts sense camí.
Potes de resina.
Poc després de desviar-nos trobem a l'esquerra un grapat de "potes de resina". Ací vam estar este estiu fent la volta a la Casa Forestal de Tormón i mentre dinavem els xiquets es van entretindre a arreplegar-los. No deu de passar massa gent perquè encara estan quasi tots els que vam deixar.
Las Tasoneras.
Des d'ací seguim el traçat d'un vell carril de traure pins que passa entre els blocs de rodeno i comença a baixar. Per ací vam passar ja a finals d'Agost quan vam estar amb els xiquets. Però a l'arribar a un collet on aquella vegada vam baixar cap al Prao ara seguim recte entre les grans penyes de rodeno que semblen castells de las Tasoneras.
Salida de las Tasoneras, Casteldasnos i el Collado de los Lobos des de Piezarrodilla.
Després de travessar-les retrobem el tallafocs i seguint-lo arribem a la pista del Pajarejo (on s'uneix la que ve del collado los Burros).
Per ací passa el sender del Parque cultural d'Albarracín que des de Tormón arriba a Ródenas, travessant de sud a nord tot el Ródeno d'Albarracín i que ja ens ha servit de base per a altres rutes.
Un poc més avant el sender se separa de la pista i passa sota els corrals de Piezarrodilla.
Anem ara pel faldar d'un tossalet i la senda té un itinerari molt curiós doncs caminem per la zona de contacte entre el rodeno i la marga que hi ha per damunt. Just en esta zona hi ha restes de ferro. Però sí geològicament és una zona curiosa no ho és menys ecològicament doncs es pot vore clarament el canvi de vegetació que imposa el canvi de sòl. Així a la nostra esquerra hi ha el pinar de rodeno que creix damunt les penyes arredonides, tan atractives als ulls. Per la dreta però només tenim una vessant parda on creixen algunes savines i carrasques i també algun pi que sembla que vol canviar de bàndol.
El sotabosc que l'acompanya també és diferent: romer, timó i argelaga negra a l'esquerra, estepa i bruc per la dreta.
Senda a Pieza Rodilla.
Retornem al rodeno i el camí ens aboca a una gran penya on hi ha unes baranes de fusta en forma de mirador i des d'on tenim una magnífica panoràmica del Prado de Tormón, la casa forestal i Tres Castillos.
Com no aprofitem per fer-nos les fotos de rigor i és que el lloc s'ho mereix, tot i què el dia no està massa clar.
Mirador del Prao.
Des del mirador del Prao (de Tormón) seguim les fites que marquen el camí fins al abrigo de Piezarrodilla, el primer dels quatre abrics amb pintures que vorem en la ruta.
Abrigo de Piezarrodilla.
Per a pujar a l'abric (en el nostre cas baixar) s'han construït unes escales que salven el gran desnivell que hi ha des del Prao a les penyes que l'envolten. Són còmodes de baixar (no tant de pujar) i de seguida ens duen a baix on trobem l'abrigo de la cerrada del Tío Jorge on dins l'enreixat que el protegeix hi ha una estació meteorològica per a fer el seguiment del peculiar microclima de la balma.
Escales de baixada.
Des d'ací només uns metres ens separen de la  casa forestal de Tormón. La casa forestal del Prado de Tormón és, conjuntament amb la de Ligros i Dornaque , una de les tres cases bastides dins els pinares de rodeno amb la funció de controlar l'explotació resinera (i de fusta) dels mateixos. La de Dornaque ha estat reconvertida en centre d'interpretació. Les de Ligros i Tormón però romanen sense cap utilitat sent, com són, dos edificis grans i magnífics i enclavats en llocs d'indubtable bellesa.
Com que entre coses i d'altres se'ns ha fet hora de dinar aprofitem per fer-ho  a l'àrea recreativa de vora la casa que disposa de taules, font i foguers.
Area recreativa.
Després de dinar continuem la ruta seguint el sender del Parque Cultural que ens arrima a visitar dos abrics amb pintures més, deixant enrere la casa forestal.
Prado i casa forestal de Tormón.
El camí passa vora l'abrigo de la paridera de Tormón i es desvia per a pujar cap a l''abrigo de las Cabras Blancas on ens costa de vore les figures blanques que més que cabres són cèrvols doncs estan al sostre del mateix.
Abrigo de las cabras blancas. Foto de J.M. Vilar.
Després de visitar els abrics abandonem el sender i enfilem per un vell camí que ens porta a travessar la carretera de Tormón a Teruel una altra vegada. 
Des d'ací enfilem sota els pins a buscar el vell camí de Teruel, quasi imperceptible que enllaça amb una nova pista que enfila al sud a seguint el traçat del barranco Marín.
Travessant carretera.
La pista s'allarga vorejant el barranc mentre travessem un espés pinar al llarg de vora tres quilòmetres. El paisatge sembla monòton però les penyes de rodeno li donen un to diferent a cada passa que fem.
Camí del barranco Marín.
El barranco de Marín enfila cap a llevant travessant el rodeno que poc a poc va deixant pas a un terreny més pla on va desapareixent l'arenisca roja i va deixant pas a un terreny calar d'una manera tan imperceptible que només ens n'adonem perquè el bosc canvia i el pinar de pi negre va guanyant terreny al pi rodeno.
Pinar a el Rodeno.
Quan acaba el rodeno arribem a una pista més ampla, transversal a la nostra marxa i per on passa el PR-CV-131.4 i és que ens trobem al límit del Rincón de Ademuz i la comunidad de Teruel i, a la vegada, de València i Aragó.
Pista a las Returas.
Seguim ara la pista (i el PR) per la dreta cap a las Returas i el paisatge canvia completament. Deixem enrere els pinars de rodeno que ens han acompanyat des de l'inici de la ruta i caminem per un terreny calcari on creix un interessant bosc mixte de savines, carrasques pins i roures. Pot ser no siga tan vistós com l'anterior però és molt més ric des d'un punt de vista ecològic.
El barranco de Marín el deixem a l'esquerra i s'enfonsa entre les llomes calcàries buscant el riu Guadalaviar.
Barranco de Marín.
Quan la pista fa una volta per travessar el barranco de las Porteras l'abandonem i pugem al recte barranc amunt per tal de retallar les voltes de la pista.
Anem ara entre un savinar entreverat de carrasques que formen un bosc esclarissat fins que eixim a uns bancals. Per la vora dels bancals eixim a l'entrador on hi ha un vell corral amb el sostre mig assolat on encara es conserven les bigues de fusta de savina.
Davant mateix s'alça una savina de considerables dimensions que deguere servir de sester per a les ovelles.
Savina albar o travina.
Eixim per l'entrador dels bancals fins que arribem al camino del Resinoso, pista principal que s'endinsa en la Hoya del Rato, únic lloc de Tormón on encara queden prou bancals treballats.
Travessem la Hoya pel camí vorejat de savines i pins joves que colonitzen els bancals abandonats i ens desviem passant per vells corrals assolats per travessar la solitària carretera de la Cuesta del Rato.
Carretera a la Cuesta el Rato.
Fem només uns metres per la carretera i de seguida ens desviem per una nova pista on ha passat la màquina fa poc. Seguint-la anem travessant un savinar més pur, amb alguns exemplars de savines verament impressionants.
Sabinar a las Salegas.
Passem per la vora d'uns corrals derruïts, es tracta de las Parideras del collado de las Salegas que s'alcen a l'imperceptible collado que fa de divisòria d'aigües dels barrancs que davallen cap al barranco Marín i cap al río Ebrón.
Las Salegas és un topònim repetit sovint i fa referència a les pedres on es fica la sal per als ramats (salega). Amb tants corrals per esta zona devia haver molts llocs on "salegar".
Camino de las Salegas.
Baixem per un carril que s'acaba a la vora del barranco del Sabinarejo, topònim que fa referència a la gran quantitat de savines que trobem a partir d'ara i que formen quasi un bosquet esclarissat. A l'altra banda del barranc creixen els pins.
El camí baixa clar però molt poc xafat fins que aboca a una pista, també rulada de fa poc i la seguim avall per la Umbría de los Corrales, coberta d'un espés pinar de pi negre.
Quan la pista s'acaba retrobem el vell camí, poc fressat però clar que segueix el barranco de la Horca.
Baixant al barranco de la Horca.
El camí baixa a travessar el barranc i poc després trobem les marques del PR-TE-5 que segueix el vell camí que unia els pobles de Tormón i el Cuervo.
A partir d'ara el seguirem fins a Tormón.
Camino de El Cuervo.
El barranc baixa ràpidament a buscar el Ebrón, que corre engorjat als nostres peus mentre que el camí que seguim manté la cota i ressegueix per dalt el traçat del riu.
Hem deixat enrere les savines i els pins i ens trobem en una zona de matollar amb romer, argelaga i ginebre, acompanyat de carrasques i pins amb alguna savina.
Río Ebrón i Vega de Tormón.
Quan acabem de fer la volta arribem ja a la vega que forma l'Ebrón als peus de Tormón. Al paisatge destaca el contrast que crea el riu vorejat d'arbres que prenen uns tons entre groc i roig amb el gris del calcari de les muntanyes i el verd fosc de savines i pins.
Tormón.
Ja tenim Tormón a la vista però encara no hem arribat. El camí passa per davant del poble i comença a fer revoltes davallant cap a la Erilla, davant del poble i on s'alcen les antigues eres i pallisses on s'aventava, trillava i es guardava la palla.
Revoltes de baixada a Tormón.
Travessem la Erilla on encara queden alguns bancals d'horta cuidats, i també algunes casetes noves i arribem al poble per la carretera de Teruel, per on passem el río Ebrón que sempre duu aigua doncs conten que d'ací li ve el nom: "hubo una vez una sequía muy grande y el Ebro se secó, y este no".
La Erilla.
A Tormón hi ha bar, però hui el trobem tancat perquè els vells llogaters l'han deixat i els nous encara no han arribat, però trobem l'ex-alcalde que ens obri el centre cultural per a descansar, seure i recuperar forces mentre els xofers van a pels cotxes que hem deixat al collado Tabernillas. Un gest que li agraïm prometent-li tornar a Tormón, i ho farem de ben segur perquè encara ens queden moltes coses a vore i camins per xafar per els voltants.

Ací està el track:


Ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Al voltant de la casa forestal de Tormón
puerto valdecuenca - ligros - tormon
collado tabernillas - jabaloyas - valdecuenca


Més informació:

2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Preciosa la serra d'Albarracin. El pi rodé és preciós i li dóna al paisatge una majestuositat especial. A més a més les pintures rupestres li donen el toc històric a eixa llarga i bonica ruta per terres de Terol que tant haureu disfrutat.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que sí, Emilio. La serra d'Albarracín sempre ens sorprén. A més la part del rodeno es troba molt a prop nostre, des que van fer l'autovia costa poc més d'hora i mitja arribar i tot i això és una gran desconeguda per a molta gent.

      Elimina