diumenge, 2 de desembre de 2018

DE NOGUERA A CALOMARDE PEL CAÑON DE LAS CUEVAS, BARRANCO HONDO I EL BARRANCO DE LA HOZ

Segon dia de la clàssica excursió del centre excursioniste de Vila-real per la serra d'Albarracín. Clàssica perquè des de l'any 2000 cada novembre ens acostem a passar un cap de setmana passejant la serra i provant de no repetir ruta, cosa cada vegada més difícil. Esta vegada farem una ruta nova per paratges coneguts. El fil conductor de la ruta són els canons fluvials a quin més espectacular, i en esta ruta enllaçarem els tres principals estrets que obre el río Guadalaviar i els seus afluents a les muntanyes d'Albarracín.
Eixirem de Noguera i travessarem l'estret que forma el río Garganta abans d'arribar a Tramacastilla, lloc per on vam passar ja fa uns anys en una excursió què s'ha convertit en llegendària per la neu, l'aventura i la falta de ponts per travessar el riu; continuarem per l'espectacular barranco Hondo, l'estret que obre el Guadalaviar que ja vam fer en el tram alt pel Salto de Pero Gil on sovint està sec; i per finalitzar acabarem baixant el cañon de los Arcos del río de la fuente del Berro (o Blanco) abans de Calomarde que encara no havíem fet per dins des que van ficar les passeres.

Però anem poc a poc i sense pressa. El primer és recorrer en bus els quilòmetres que separen Bronchales, on hem fet nit, de Noguera, des d'on comencem a caminar per la Vega de Noguera, per un camí ample i asfaltat que ens acompanya fins a l'ermita de las Buenas Nuevas. A partir d'ací el camí continua de terra però també ample.
A banda i banda del camí hi ha els antics camps de cultiu, ara la majoria abandonats o reconvertits en prats. Anem seguint el nou traçat del PR-TE-3 cap a Tramacastilla que en este tram coincideix amb el PR-TE-49 o sendero de las Cuevas.
Deixem enrere l'ermita i conforme baixem cap a los Ríos on es junta el río Noguera amb el Tramacastilla la pista ja apareix ben plena d'aigua de les pluges abundants d'esta tardor (tan sec que estava tot l'any passat). Mala senyal perquè la ruta passa per dins del riu, però l'altra vegada que vam passar quan encara no s'havien traçat els PRs vam poder passar bé així que esperem que ara ho hagen deixat tot ben arreglat.
Arribem al forcall dels rius i travessem el río Garganta que baixa ben ple i continuem per la vessant dreta, a una certa distància del riu, per on continua el sender. Davant nostre queda l'estret de la Hoz, on les muntanyes es junten i el riu s'obre pas entre elles formant una Hoz o estret no molt alt però sí ben bonic. Quan arribem a l'entrada hem de tornar a travessar el riu i ho fem sense massa complicacions ... les dos primeres vegades. A partir d'ací ja veiem que ens tocarà travessar el riu més vegades. Com ja pensàvem que ens tocaria travessar algun tram a gual ens canviem el calcer de caminar pel de riu i així és més fàcil de passar malgrat l'aigua gelada. Per sort tenim un bon dia de desembre i la temperatura està per dalt dels 10ºC, tot un luxe.
Després de travessar el riu un parell de vegades ja decidim que no cal anar canviant-se el calcer cada vegada i amb les xancletes anem fent camí per vora riu, com si estiguerem a la platja o a l'estiu. Cada vegada que travessem el riu els peus es refresquen tant que després costa una bona estona que tornen a entrar en calor, per sort caminant caminant ho fan i no cal patir per hipotèrmies.
Esta serà la tònica dominant del quilòmetre llarg que fem travessant el riu, amb trams on ens toca també caminar per dins amb l'aigua fins als genolls. Una autèntica aventura doncs no esperàvem haver de banyar-nos (almenys tant) els peus en un PR.
Finalment arribem als ullals que queden dalt del paratge de las Cuevas, punt on normalment brolla l'aigua i des d'on sempre en duu. Ací podem eixir del riu i anar per la vora. També trobem unes quantes passeres de ferro que ens permeten travessar el riu sense banyar-nos i que han substituït als antics troncs mig podrits que feien de passera anys enrere.
Fem este tram molt més ràpidament i finalment arribem a l'entrada de las Cuevas on hi ha una àrea recreativa. Ací ens reagrupem perquè el quilòmetre llarg que hem fet pel riu ha estat molt més llarg que pensàvem; quasi dos hores de trajecte per als més lents.
Per sort un poc més enllà de l'eixida hi ha un bon carasol on esperar i fins i tot fer la becadeta.


Camino de la Vega.

La Vega de Noguera.

L'aigua cobreix el camí abans d'arribar al riu.

Xopars vora el río Noguera.

Los Ríos a l'entrada de la Hoz.


Travessant el río Garganta per primera vegada.

SL de las Cuevas.

Inici de la Hoz del río Garganta.

El sender passa per la vora del riu que va ben ple d'aigua.

Travessant el riu pel millor punt possible.




Ullals dalt de las Cuevas.

Passeres de ferro al paratge de las Cuevas.
Merendero de las Cuevas.

Descansant al carasol de la Peña del Castillo.
Després d'haver passat el tram del barranco de Noguera i recuperats ja de l'experiència cal continuar camí, això sí amb un retard prou gran sobre el temps previst.
Davant nostre hi ha la vega que rega el río Salido (nom que pren ací el río Garganta) i s'estén entre la Peña del Castillo, el Cabezo i el Portillo. Tramacastilla queda a les faldes de la Peña del Castillo, un dels dos castells que li va donar nom al poble perquè Tramacastilla vol dir exàctament això, entre dos castells, sent l'altre la Peña del Cabezo on s'han trobat restes d'una torre defensiva.
Descartem passar pel poble i travessem la vega que forma el río Salido entre la Peña del Castillo i la del Cabezo, abans d'engravar amb el río Guadalaviar. Passem per la falda de la Peña del Cabezo i eixim a la carretera del Villar que seguirem uns metres a la dreta. Descartem a l'esquerra un caminal que seguint baixant cap al "huerto escolar" i al Cerrado del Argalla on hi ha una àrea recreativa (i des d'on comença la ruta del barranco Hondo). Seguim un tros més i de seguida trobem a l'esquerra el pont per on travessem el riu Guadalaviar seguint els passos del PR-TE-3, el PR-TE-1 i el SL-TE-42 que s'acosta al barranco Hondo. Només passar el pont els senders abalissats continuen recte per una ampla pista forestal, però nosaltres l'abandonem seguint a la dreta per un ample camí que travessa la gran Vega del Argalla sempre prop del río Guadalaviar que ací també li diuen Argalla.
Seguim per la vora del riu passant pel medidor que hi ha al bell mig de la Vega del Argalla i, un poc més avant, aprofitem un pontet per a travessar el riu i pujar per l'altra banda a buscar l'antiga sèquia que portava aigua a la central elèctrica de Tramacastilla.
Cal seguir per la vora de la sèquia, que no sempre és fàcil, travessant el bosquet de roures que creix a la solana abans d'arribar al punt on la Vega s'acaba i s'obre davant nostre l'impressionant Barranco Hondo on el riu ha s'ha obert pas entre les muntanyes calcàries traçant un congost d'un centenar de metres d'altura.
La senda s'arrapa als cingles i busca les feixes que deixen entre ells per a avançar barranc endins. Al fons queda el riu que s'obre pas entre les penyes voltat de salzes i vimets. Avancem cosa d'un quilòmetre per dalt dels estrets fins que baixem al Molino de Barranco Hondo. Del molí només en resten les parets. El sostre ja s'ha assolat i l'interior està envait per la vegetació.
A partir d'ací s'acaba l'estret i s'obre una xicoteta clotada entre les muntanyes on els antics bancals de cultiu s'han transformat en pastures més o menys bones depenent de la distància al riu. El problema és que hem de travessar el riu i ací no tenim pont. Cal seguir riu amunt fins que novament s'estreta per a poder passar per dalt de l'antic assut del molí per on podem salvar el riu sense banyar-nos els peus. A partir d'ací queda la part més espectacular del conjunt de congostos que s'estenen des del Salto de Pero Gil al Barranco Hondo. En este cas es tracta del Estrecho del Molino Viejo, pot ser el més espectacular dels tres. Nosaltres no el passarem per dins (almenys esta vegada) i seguim riu avall fins que trobem una pista que remunta el barranco de Sancha.


El Cabezo de Tramacastilla.
La Vega de Tramacastilla.
Tramacastilla.
Xops vora el río Guadalaviar.

Río Guadalaviar.

Sèquia de l'antiga central elèctrica de los Villares.

Barranco Hondo.

Sender pels estrets del Barranco Hondo.




Presa del Molino de Barranco Hondo.


Després d'este segon estret ens toca ara pujar a l'interfluvi que separa el riu Guadalaviar del río Blanco o de la Fuente del Berro. La primera part la fem pujant per una pista que ens porta a travessar el PR-TE-1 (que continua cap al Salto de Pero Gil per dalt dels estrets) i seguim amunt remuntant sempre el barranco de la Sancha. El pinar ens acompanyarà al llarg de tota la llarga pujada cap a la Loma del Pozuelo, una de les tantes llomes que queden a la part alta del barranc.
Quan arribem a la part alta els pins van desapareixent i quan finalment assolim el pla cim de les altes llomes el pinar deixa pas a un savinar rastrer que s'estèn per dalt de totes les llomes.
Fem un darrer tros al recte per arribar al camino de Albarracín a Huélamo i Cuenca per on ara s'ha traçat el GR-113 aprofitant l'antic arril per on baixaven la fusta des de les parts altes de la serra.
 Arribats a este punt cal seguir el carril a l'esquerra cap a la part alta de la serra. Un poc més avant trobem un encreuament amb un cartell. Per la dreta baixa l'Itinerari Equestre nº 12 que uneix Tramacastilla i Calomarde. Nosaltres seguirem recte però per la dreta, seguint les senyals de la ruta equestre baixariem cap al Guadalaviar bé al Salto de Pero Gil, bé a Tramacastilla.
El carril continua per dalt de las Lomas que un poc més avant acaben i deixen pas a un paisatge un poc diferent. A la dreta les amples llomes deixen pas a les vessants que cauen cap a l'estret del Guadalaviar que corre quasi 300 metres a sota nostre. Per l'esquerra queda la Hoya de Morte, ampla clotada ocupada pels camps de cultiu que ara es troben erms. De l'altra banda una sèrie de tossals boscosos tanquen la Hoya de Morte i fan de límit amb Frías.
Per tal de retallar la ruta travessem las Lomas al recte buscant la Hoya de Morte. La vegatació no molesta massa i només cal trobar el millor pas entre les xaparres que sol ser el mateix que fan les ovelles.
Arribem a la punta de las Lomas i baixem per un barranquís a la Hoya de Morte, on de tant en tant encara s'hi planta cereal i un dels millors llocs de la serra per a sentir i vore la brama dels cèrvols.

Pista pel barranco de la Sancha.

Pinars de pi roig.

Savinars rastrers a Morte.


Baixant a la Hoya de Morte.

La Hoya de Morte.
La Hoya és una ampla dolina capturada per l'erosió remuntant del barranc, una dinàmica habitual en esta part de la serra on els cursos fluvials han obert estrets i congostos dissolen la calcària mentre que els interfluvis es conserven en forma de llomes arredonides poc afectades per l'erosió excepte en les zones on ha actuat la dissolució càrstica formant grans dolines i poliés, molts d'ells capturats pels barrancs que foraden les llomes buscant el nivell de base dels rius. És també al fons de les dolines i poliés on queda la terra bona per al cultiu i on es concentren els pocs bancals treballats què trobem entre les pedregoses llomes on només creix el pinar o, allà on el sòl és massa pobre o s'ha deforestat, simplement les xaparres, coixinets de monja i argelagues doncs a estes altures ni les savines arrelen bé.
Al cap de baix de la Hoya, en un pinaret de repoblació, ens aturem a dinar que ja va sent hora. Ací estem arrecerats de l'aire que sempre bufa més fort a les llomes.
Havent dinat cal continuar la marxa  buscant (i trobant) el camino de Villar del Cobo a Calomarde que ve des de la Cruz de los Caminos fent la volta per la Umbría (seguint el traçat del GR-113). Ara el seguirem cap al río Blanco. Este tram es correspon amb una ruta que apareix en l'app de senderos de Calomarde, app que ens permet seguir-ne el track cosa que fem perquè el camí no sempre és fàcil de seguir.
El camí baixa seguint el barranco de Morte, generalment per la vora. En alguns llocs és fàcil de seguir-ne la traça doncs hi ha algunes construccions de pedra per assentar el ferm, algun tram planer, ... però en molts llocs es fa molt difícil bé siga perquè la traça del camí es perd entre alguns vells bancalets o bé perquè ha desaparegut. De tota manera no és massa difícil avançar encara que s'agrairïa molt una bona neteja per tal de consolidar i facilitar el pas.
Passem pel lloc on devia estar la fuente del Cinorrio però no en trobem cap senyal i continuem baixant a estones per dins del barranc i sovint per fora fins que arribem a enllaçar amb el PR-TE-2 i el PR-TE-40 (amb les seues variants). Per l'esquerra continua el PR (i el camí vell) cap a Calomarde per la presa de los Ahogaos i el Moricacho. Nosaltres farem més llarga la ruta i molt més interessant desviant-nos a la dreta pel camino del Molino que ens portarà al Molino de Enmedio.

Camino de Villar del Cobo a Calomarde.

Plegament anticlinal.

Punt on el barranco de Morte enllaça amb el cañon de los Arcos.

Camino de Calomarde al Villar baixant a buscar el río Blanco.

Camino del Molino.
Arribats al molino de Enmedio travessem el riu i enllacem amb el PR-TE-40.1 que retorna cap a Calomarde per un camí equipat amb passeres i escales que seguiex el río Blanco passant pel "puente natural de toba" on forma uns arcs que li donen el nom a l'estret, conegut també com "el barranco de la Hoz".
El tram és un dels més espectaculars de tota la serra d'Albarracín i sense cap dubte el més concorregut, per sort com ja és prou tard el trobem solitari i sense gent de manera que el tenim per a nosaltres sols i podem recrear-nos en cada estret, cada raconada, cada cingle i cada toll. Les càmeres de fotos no cal guardar-les perquè a cada pas hi ha nous paisatges que retratar tot i què no sempre es pot captar la bellesa de l'entorn.
Finalment travessem tot l'estret i arribem a la presa de los Ahogaos. Davant nostre queda la mole del Moricacho i passat este el paisatge s'obre deixant enrere les muntanyes i obrint-se davant nostre la vega de Calomarde on ens espera l'autobús i on posem punt i final a una ruta d'una bellesa insuperable.
L'any que ve més però serà difícil que siga millor.
Passeres de ferro al cañon de los Arcos.






Los Arcos que li donen el nom al "cañon".

El río Blanco.


Presa de los Ahogados.

El Moricacho.
A la memòria de Paco Ortells. Seues són les fotos (bones) que il·lustren esta crònica.
Sempre et trobarem a faltar.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Circular al cañon de los Arcos per Morte i el Alto de las Banderas
de Calomarde a la fuente el Berro pel barranco de la Hoz
Del Molino de las Pisadas a Morte
de Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta 
de Tramacastilla a Moscardón per la Hoyalda i la Cascada Batida 
Barranco Hondo
Las Cuevas de Tramacastilla 
Entre Frías i el Villar: el Salto de Pero Gil, el Villar de Muelas i la Cruz de los Caminos 
Circular al cañon de los Arcos per Morte i el Alto de las Banderas
Tramacastilla - barranco Hondo 
De Frías a Calomarde


Més informació:

  • De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
  • VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
  •  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • Senderos de Aragón
  • Pastor Duran, Javier i Garcia Galve, Avelino (2006) "Antiguo camino de herradura desde Albarracín a Huélamo" dins Rehalda nº4 accessible a la web <https://cecalbarracin.files.wordpress.com/2006/11/rehalda_4.pdf>  
  • Ayuntamiento de Calomarde 
  • Rutas de Noguera de Albarracín
  • Noguera naturalmente
  • Libro de Noguera
  • Tramacastilla



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada