dissabte, 30 de juny de 2012

BARRANCO HONDO

Estrecho del Molino Viejo.

Avui hem anat a fer una volta que teníem pendent de fa uns anys.
Fa un parell d'anys el Centre Excursionista de Vila-real va organitzar una excursió al Barranco Hondo que no va poder realitzar-se degut a què les tronades dels dies anteriors havien deixat una gran quantitat d'aigua al riu havent de fer una ruta alternativa.
Enguany semblava que, per fi, podriem dur a terme l'excursió. Així que a les 7 del matí, d'acord amb l'horari previst, moviem des de Vila-real només quatre socis a fer la baixada del Barranco Hondo.
El Barranco Hondo és la part final d'una estret congost creat pel riu Guadalaviar a l'obrir-se pas entre les calisses del juràssic. Encara que es sol englobar amb este nom tot el tram engorjat entre Villar del Cobo i Tramacastilla, només la part final és el Barranco Hondo pròpiament dit, a partir del punt on s'uneix el Barranco Hondo amb el riu Guadalaviar.
El primer estret  i el més estret de tots és l'anomenat Salto de Pero Gil, personatge llegendari que va saltar per dalt mentre era perseguit. He sentit diferents versions de qui el perseguia, els moros, els guàrdies civils, etc. les que volen ser més tradicionals afirmen que el tal Pero Gil era escuder del Cid i va saltar amb el seu cavall fugint dels moros. Segurament esta versió no és anterior al segle XX.
El segon estret és l'anomenat Estrecho del Molino Viejo i al seu començament es troba un ullal que li aporta aigua al riu.
El tercer estret és el Barranco Hondo i es troba just després que el barranco Hondo s'unisca al riu Guadalaviar, on este s'obri un poc i on es troba l'antic molí del Barranco Hondo. Pot ser és el menys estret de tots i el més obert.
Des d'ací el riu s'obre a la Vega de Tramacastilla excavada sobre els materials més blans del triàsic.
La nostra ruta comença al Cerrado de Argalla on hi ha unes taules i uns paelleros sota els xops de vora riu.
Merendero de la vega de Argalla (huerto escolar).
Des d'ací iniciem la ruta del Barranco Hondo, abalisada amb pintura verda i que ens condueix per la vora de la sèquia de l'esquerra del riu. Seguim la vora de la sèquia per un camí ample, que es fa senda a l'arribar a un desbravador d'aigua. Remuntem per ell i arribem al nou traçat de la sèquia, més amunter, que ha pres altura per augmentar el salt d'aigua a l'antiga central elèctrica de Tramacastilla, que veiem més avall. Continuem per la vora de la sèquia, que no deixarem fins arribar a l'assud on pren l'aigua del riu.
Retallem una revolta que fa resseguint una comalada i passem per una esllavissada que cau al riu abans d'entrar a un bosquet de roures que ens acompanya fins que tornem a trobar la sèquia.
Roures.
La vessant de solana, per on anem, contrasta vivament amb l'ombria d'enfront coberta d'un espès pinar. Ací el terreny argilós i la deforestació han reduït la vegetació a carrasques i roures dispersos i algunes argelagues.
Passem per la vora dels xopars que voregen el riu i hem de fer un pas especialment tècnic, per la barana de la sèquia mirant de no caure al riu.
Pas delicat.
Al cap de poc arribem finalment al començament de l'estret del Barranco Hondo, on es troba l'assut de la sèquia.
Des d'ací comencem a pujar a la nostra dreta per una vessant pedregosa i davall nostre apareix el tall excavat pel riu entre les muntanyes.
Estrecho del Barranco Hondo.
Des de dalt el paisatge és espectacular i anem veient el trajecte que, de tornada, farem per dins del riu. Arribem així al assolat Molino de Barranco Hondo on hem de travessar el riu per seguir una pista que puja remuntant el barranco de la Sancha a buscar el PR-TE-1 (i retorna al punt d'inici).
Travessant el riu.
Ens endinsem a un pinar pujant per una ampla pista que, abandonem cap al final, retallant pel pinar un tros de pista. Eixim així directament al PR-TE-1 que seguim a la dreta i amunt cap a Villar del Cobo. Ens trobem també amb unes marques taronja que assenyalen l'Itinerari Equestre nº 12 que uneix Tramacastilla amb Calomarde.
Drecera pel pinar.
Seguim pujant per una pista ampla que travessa els pinars, més espessos a la banda del riu i més clars a mesura que coronem les amples llomes del Calarizo.
Ací deixem l'IE-12 que baixa cap a Calomarde i continuem pel PR-1 al Salto de Pero Gil i a Villar del Cobo.
Arribant al Calarizo.
Retornem a la vora del riu i els pinars de l'ombria es tornen a fer espessos fins que arribem on finalitza la pista. Trobem uns pals per nugar els cavalls i continuem per una senda de mal peany que baixa cap al riu per dalt del Salto de Pero Gil.
Panoràmica dels estrets.
El salt és relativament fàcil, no sembla massa ample el tall que fa el riu però cal tindre valor per fer-lo.
Les vistes de l'estret són espectaculars però cal anar amb compte de no fer un mal pas.
El Salto de Pero Gil des de dalt.
Arribem així al fons del riu que baixa sec i a l'entrada de l'estret del Salto de Pero Gil. Ens endinsem en l'estret canó que forma i ... sobren les paraules.



El Salto de Pero Gil des de baix.
Al cap de poc eixim de la part més estreta però continuem caminant pel fons d'un canó profund, envoltats de cingles i espadats que s'alcen per tot arreu. Passem per la vora d'un bosquet de teixos que s'arreceren a l'ombra d'unes penyes i continuem pel fons del riu sense aigua.
Tram més obert del canó.
De tant en tant sembla que hi ha traces de senda obertes pels animals i anem seguint-les per retallar algunes revoltes del riu.
Arribem a un nou estret, més curt i menys espectacular on trobem arbres arrossegats pel riu (i moltes soles de sabata). Eixim d'ell i comencem a trobar sargues que assenyalen la proximitat de l'aigua.
Nou congost.
Per fi comencem a trobar basses d'aigua fins que arribem a un punt on d'una espècie de cova surt un ullal d'aigua molt freda. Fins i tot del sòl surten bombolles d'aire.
Ullals.
A partir d'ací continuem la ruta per dins del riu i només eixim per recuperar la sensibilitat als peus, que ens fan mal de tan freda com està l'aigua.
Al riu trobem grans extensions de crèixens que en alguns casos hem de travessar pel mig, i també alguns escurçons d'aigua.
Després de fer un tros pel riu arribem al Estrecho del Molino Viejo, pot ser no tan estret com el de Pero Gil però més alt i més llarg (o almenys se'ns fa més llarg).
Estrecho del Molino Viejo.
Només eixir trobem l'assut del Molino del Barranco Hondo i fem camí per la vora del riu per tal de recuperar els peus del fred.
Arribem així a les restes del molí per on havíem passat abans. Continuem ara avall, però per dins l'estret del Barranco Hondo, el mateix que havíem vist des de dalt a l'anada.
L'estret no és tan espectacular com l'anterior però ho compensa amb un aigua menys freda i una vegetació de ribera abundant.
Estrecho del Barranco Hondo.
Alguns trams l'aigua ens ve per la cintura però sempre fem peu i, finalment, eixim de l'estret just a l'assut de la central elèctrica.
Assut de la central elèctrica.
Des d'ací continuem per una pista que mou per la dreta i voreja les hortes de vora el riu, fins que s'endinsa a la Vega de Tramacastilla.
Vega de Tramacastilla.
Només ens queda travessar l'ampla extensió regada de la Vega per tornar al punt d'eixida.


Ací està el track:



I ací un altre track més curt i fàcil:

tramacastilla - barranco hondo



Més informació:
  • De Jaime Lorén, Ch. Pérez Grijalbo, R. Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín Ed. Prames, 2006
  • Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
  • De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
  • VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
  • VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames, 2003
  • VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
  • Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín

2 comentaris:

  1. Muy guapa la ruta!!

    Me la apunto, par este verano o para el que viene

    Saludos

    ResponElimina
  2. Tin en conte que l'aigua no està fresca, està molt freda!
    De tota manera em va comentar (ja fa anys) un colega del Grupo Alpino Javalambre que ells havien fet l'excursió en hivern, tot és esperar una setmana de molt de fred quan les temperatures baixen per sota dels -10ºC i caminar tranquilament pel riu congelat (i resar perquè no es trenque el gel).

    ResponElimina