diumenge, 5 de desembre del 2021

DE FANZARA A LA COVA DE LA MOLA PER L'ESCALETA

Hui hem anat a fer una ruta que podem considerar ja clàssica: pujar des de Fanzara a la cova de la Mola. Però no ho hem fet pel camí normal, el vell camí de Fanzara a Ayódar que puja per la Mola, sinó per la Lleuxa i los Ojales, una ruta que bé podem considerar la millor opció i la més interessant per a fer una circular des de Fanzara a la cova de la Mola.


Comencem a caminar des del frontó de Fanzara, d’esta banda del riu. Cal seguir el camí que voreja el canal de la cota 220 on un cartell ens indica la direcció a seguir cap a los Casales, on hi ha les restes de l’antic despoblat morisc de la Lleuja.

De seguida descartem a la dreta una pista que enfila cap a la Venta. Per ahí tornarem al concloure la ruta. Ara seguim vora el canal fins que, just abans d’arribar a un sifó on acaba el camí, baixem al riu per una pista a l’esquerra.

Passem per la vora d’uns bancals de tarongers i, on s’acaba la finca, agafem una senda enfitada i oberta al canyar que puja per la vora dels bancals i continua sota d’una figuera per acabar al camí de l’Escaleta. És aquesta una senda penjada dalt del riu, oberta a principis del segle XX sobre una antiga séquia i usada per accedir a la partida de Lleuja quan la força de l’aigua impedia el pas per dins el riu.

Després d’aquest tros, més espectacular on la senda va penjada dalt del riu a l’altura del Congost, tornem a eixir a una pista asfaltada. Es tracta del camino de la Lleuja (o Lleuxa) que seguirem a la dreta de pujada. El camí passa entre trams de pinar, matollar i bancals d’oliveres pujant cap a la Cueva Santa, però no el seguim molt de tros perquè a l’arribar a un ample olivar trenquem a l’esquerra per un caminal de terra que entra a un antic bancal de tarongers abandonats.

Travessem la finca pel cap de dalt i continuem per l’altra banda, sempre per dalt del barranco de la Lleuja que queda a la nostra esquerra. De l’altra banda queda el mas de los Canónigos per on passa el GR-333 cap a los Casales. Fóra una bona alternativa per a allargar un poc més la ruta però hui no toca.

Passat l’hort ermat la pista baixa cap al barranco de la Lleuja poc abans que engrave amb ell el del Baladrar per on va un sender que ve des d’Onda. Travessem el barranc i pugem per l’altre costat la pista que ací està en molt mal estat per a cotxes però no per a caminants i unes poques passes més amunt arribem a la carretera de Montanejos.

El sol llevant il·lumina el Turio i Saganta.

Desviament al pas de l'Escaleta.

Pas de l'Escaleta.

El Congost des del pas de l'Escaleta.

Camino de la Lleuja.

El camí travessa un hort de tarongers abandonats.

Hem de seguir ara la carretera a la dreta i ho fem per la cuneta per a fugir de l’intens i perillós trànsit que circula diumenge al matí. Sobretot motos que sembla que estan competint. No fem però molt de tros per la vora de la carretera i als cent metres ens desviem a l’esquerra pel barranco de los Ojales per on entra una pista entre l’espès pinar.

La pista passa per la vora de los Ojales, antic ullal d’aigua ara utilitzat per a abastir d’aigua el poble. Un poc més avant la pista mor just on hi ha unes caixes d’abelles. Just abans puja recte una senda cap a la Cova de la Mola. Abans no n’hi havia més que un senderol perdedor, ara, després de passar-hi la marató dels Refugis de Pedra, hi ha una senda més clara que puja pel crestall rocallós deixant a l’esquerra el barranco de los Gamellones.

La pujada la fem a poc a poc, disfrutant de les vistes que se’ns obren en un dia tan clar com ventós. Per sort el vent del nord no bufa massa a la vessant sud per on pugem. La senda s’ha traçat sobre la el llomet rocallós que puja cap a la Mola entre los Gamellones i el Carrascalet i s’ha fet pas a base de passar. Per sort a les zones on hi ha més roca es troba perfectament enfitada i es fa fàcil de seguir. A la part de dalt deixem enrere el rascler calcar i enfilem cap a uns antics bancals on creix el pinar i, per entre ells, pugem cap a la cova.

Arribem a la cova de la Mola que es troba al fons d'una foieta (o dolina). Es tracta d'una gran cavitat quasi plana i que s'ha habilitat per a poder fer vida, pel que conten, durant la guerra civil quan va passar el front per ací. Un camí de cavalleria baixa a la cova i a dins un dipòsit d'aigua recull els escorrims del sostre i permet fer un glop. La cova de la Mola però ha estat ocupada des de ben antic. S'han trobat indicis del bronze encara que el fet de ser tan accessible i haver servit de refugi al llarg dels segles ha alterat les restes que podrien quedar. A més és una cavitat poc perillosa i on no cal llum artificial per a explorar la sala gran.

Aprofitem ací per a fer un mos al davant de la cova, al fons de la foieta on estem a recer de l’aire abans d’entrar i fer una curta visita a la cova.

Caminant per la vora de la carretera.

Pou de los Ojales.

Senda d'accés a la Mola des de los Ojales.

Barranco de los Gamellones.

La pendent se suavitza al tram final de la pujada.

La Plana des de la Mola de Fanzara.

Foieta on està la cova.

Boca de la Cova de la Mola.

Després del descans cal continuar camí i ho fem continuant cap a la Mola on el vent bufa ben fort. Arribem al cap de poc a l'ample altiplà de la Mola que s'estén quasi un parell de quilòmetres de banda a banda. Es tracta d'un altiplà calcari atacat per una forta carstificació on es troben nombrosos avencs i coves, de fet la Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.

Nosaltres no travessem la Mola sinó que al cap de poc ens desviem baixant pel vell camí de la Muela que puja directe des de Fanzara i que coincideix amb el camí vell de Fanzara a Ayódar que travessa de part a part la Mola. Cal seguir-lo cap a la dreta i de seguida abandonem l’altiplà de la Mola i comencem a baixar cap al riu on queda Fanzara.

Baixem ara pel camí de la Mola, ben traçat i còmode, que baixa fent revoltes sota el pinar de la Costera de la Muela. El camino de la Muela es va recuperar fa uns anys gràcies als veïns de Fanzara que el van desbrossar. Sortosament molts trams conservaven encara la l'empedrat original i la traça no s'havia perdut ni fet malbé ... fins fa poc. Ens trobem conforme baixem que alguns "amants" de les bicis de muntanya que només deuen pensar en ells mateixos i en res més van desfer part del camí per facilitar-ne la baixada. Com si només fora un camí per a ells i per a baixar. Han provocat danys irreparables a la traça del camí impedint el pas a senderistes i cavallistes. Ara a més ja no es veu senyal de pas de les btt, és a dir, van trencar bona part de l’empedrat i van fer malbé un camí vell per a usar-lo un curt temps com a divertiment.

Passem un vell aljub i un, no tan vell, refugi on la senda travessa la pista forestal i, més avall, passem sota una línia de mitja tensió abans de trobar la carretera de Montanejos. Es nota que fou un camí de ferradura important, ample i amb molts trossos empedrats i fins i tot amb obra feta per a salvar desnivells grans de manera que la baixada és sempre amb un desnivell continuu i constant per tal de facilitar el pas de les cavalleries carregades.

Continuació del camí per la Mola.

Camino de Ayódar a Fanzara.

El camí baixa ben traçat i empedrat ...

... llevat d'algun tram que van desfer els "amants" de les btt per a pegar bots.

Fanzara des de la carretera de Montanejos.

La carretera de Montanejos ha tallat el vell camí que ha de desviar-se per a baixar evitant el talús de la vora i remuntant-la uns metres per desviar-nos a l'esquerra per una senda que aboca al colladet de la Venta. Ací hi havia un encreuament de camins passant el que anava de Fanzara a Ayódar (per on venim) i el que anava a Onda (Tales i Suera) que s’unia a un dels dos que remuntava el riu de Millars cap a Aragó i per on hi havia gran trànsit de rècues arrieres. Per això mateix es va bastir ací una Venta de la qual només en queda el nom.

Nosaltres travessem al recte el camí real d’Onda a Aragó que passa als peus del Castillet de Fanzara i seguim recte per una lloma coberta de pinar on s’ha recuperat l’antic camí. A la dreta deixem el barranco del Arbolaje, on els vells bancals substitueixen els antics arbres, i a l’esquerra queda el Llano que voreja el riu de Millars.

El camí aboca a una pista que continua entre pinar i camps d’oliveres i garroferes fent cap al canal de la cota 220 que baixa l'aigua des del pantanet de Vallat per a regar la part alta de la Plana.

Per ací hem passat al començar la ruta i ara, girant a l’esquerra, la clourem desfent els tres-cents metres que ens separen del frontó de Fanzara, des d’on començat a caminar.


Camino de Ayódar al davant del Castillet.

Arribant a Fanzara amb la Mola al fons.

 

Ací està el track:

 

Powered by Wikiloc

I ací  altres rutes que comparteixen part del recorregut:

GR333: de Ribesalbes a Fanzara pel camí vell i l'Escaleta

de Ribesalbes a Fanzara

de Fanzara al Salvador per la  Cova de la Mola i l'Escaleta

GR333: circular entre Ribesalbes i Tales pel terme de Fanzara

Circular a la cova de la Mola

 del Baladrar a la Mola

Fanzara morisca: l'Alcudia, el Castillet i la Lleuxa

 

Més informació:

 

a Cap comentari:

diumenge, 21 de novembre del 2021

DE NOGUERA A ORIHUELA PER LA LAGUNA

 

Després de passar la nit a l’Hotel Suiza de Bronchales toca completar el cap de setmana senderista a la Sierra de Albarracín amb una ruta a l’altura d’esta, i per a fer-ho ens desplacem fins a la veïna població de Noguera per a travessar tota la Sierra del Tremedal de punta a punta fins a Orihuela.

Ben desdejunats i després dels estiraments de rigor comencem a caminar des de Noguera, on vam passar ahir caminant (i teníem previst acabar una ruta que vam allargar fins a Bronchales).

Comencem a caminar des de la carretera, travessant el poble de baixa cap a dalt per a eixir pel camino de la Garganta. El camí, des de les darreres cases del poble, puja fent amples voltes per la vessant herbosa que baixa des del Peirón de la Virgen del Carmen. Conforme prenem altura les vistes del poble són cada vegada millors fins que arribem al collet on hi ha el Peirón, dedicat a la Virgen del Carmen, que marca el punt on el camí traspon cap a la vall que forma el río Garganta.

Ací mateix travessem la carretera i de l’altre costat el vell camí de ferradura ha estat substituït per una ampla pista, oberta als anys 60 per a accedir a les mines de ferro que hi havia a la part alta de la vall. A l’esquerra, a un centenar de metres, hi ha l’antiga àrea recreativa de la Virgen del Carmen, ara molt degradada.

Cal seguir pista avant, baixant cap al río Garganta, i aprofitem per apretar el pas. La pista passa entre prats i boscos on s’alternen els pins i els roures (Quercus Pyrenaica) que conforme baixem formen bosquets més i més grans. De fet a tota la solana del río Garganta trobarem la major concentració de roures “melojos” (Quercus Pyrenaica) de tota la serra, o si més no, la més ben conservada.

El groc dels roures, acompanyat del roig del rodeno que aflora en alguns llocs, contrasten amb la verdor apagada dels prats i el verd fosc dels pins composant una paleta de colors que fa goig de vore.

Cal seguir la pista baixant lleugerament en un agradable passeig de poc més de dos quilòmetres fins que, dins de l’espès rebollar que creix als peus de la Peña del Castillo, travessem el barranco de Peña Aguda. Ací cal estar atents per a trobar la senda que puja per la vora i per on cal continuar.

Estiraments de rigor abans de començar la ruta.

Pujant cap a la Virgen del Carmen des de Noguera.

Peirón de la Virgen del Carmen.

Pista de la Garganta.

Travessant el rebollar.

Des de la pista cal buscar per la vora del barranc el millor pas i anar seguint el track que portem, una combinació del que vam fer de baixada fa uns anys i el del marató de muntanya de Bronchales, que també passa per ací. De fet ens costa prou de trobar el pas perquè el track no sempre va pel millor camí, o el més fàcil. Per sort quan pugem trobarem un vell camí prou més clar que ens ajudarà a no haver d’anar mirant el GPS en la part final.

Malgrat la dificultat d’orientació es tracta d’un dels trams, sinó el què més, més bonics de la ruta. Anem sota el rebollar que ací és dominant i que amb les fulles grogues ens envolta d’una aura daurada.

Després d’un primer tram més difícil, enllacem amb el camí de la Olmeda, que puja per la dreta (molt perdut) i continua amunt per la vora del barranc i ens portarà a eixir a la carretera de Noguera a Griegos.

Cal eixir a la carretera i seguir-la a l’esquerra travessant el barranc i passant a l’altra vessant per a retrobar el sender, pot ser un poc més clar que l’anterior.

El camí puja per una vessant herbosa i entra novament al bosc que ací deixa de ser de roures per a passar a ser un bosc mixte de roures i pins, més pins conforme anem pujant fins que acabarà sent un pinar de pi roig.

El sotabosc abundant del rebollar, sobretot a causa dels rebrots dels roures tallats, va deixant pas a un pinar sense quasi sotabosc. Això sí la pendent és cada vegada més forta i fa que ens hàguem d’aturar per a recuperar l’alé.

El sender puja per un reguer que baixa des de la Laguna, que tot i estar dalt no vorem fins que no arribem ben prop. Quan arribem a la part alta, la pendent se suavitza i trobem unes carrilades entre el pinar que seguirem en direcció cap a la Laguna, i que no abandonarem fins que ja estem ben a prop, arribant a ella camp a través.

La Laguna del Cerritón o de Noguera, què és com l’han batejada, encara que per als autòctons és la Laguna i prou. La Laguna es troba en la part més fonda d’un ample pla i és més que somera, amb una profunditat màxima que no arriba a un metre. S’alimenta de la pluja que cau als voltants i el fet de tindre poca capacitat i una conca d’alimentació tant menuda fa que sovint estiga seca, tal i com la trobem hui. Tot i això el lloc on es troba bé mereix una visita, format per un pinar de pi rojal madur i ple de líquens que cauen de les branques com si foren les barbes.

Aprofitem per descansar i fer un mosset per a recuperar forces abans de continuar seguint el vell camí de Bronchales a Griegos, que passa per ací mateix, i que ja vam seguir en una ocasió.


Senda a través del rebollar.

Barranco de Peña Aguda.

Pedregal o río de Piedras.

Camino de la Olmeda.

Travessant la carretera del Puerto.

Recuperant forces per acabar la pujada.

Pinar de la Laguna del Cerro.

Laguna del Cerritón, completament seca.

Ara seguim el camí vell de Griegos en direcció a Bronchales, però només el seguirem uns metres perquè abans d’arribar al collado de las Salegas (lloc on es donava sal a les raberes), trenquem a l’esquerra agafant una senda que passa per la Era Carrasco.

La senda travessa el magnífic pinar de pi roig que creix a tota la contornada del Puerto, i baixa cap al río del Puerto per l’ombria en un paisatge de conte de fades.

La senda ens porta a enllaçar amb una senda que ve de la fuente del Canto, just abans d’arribar al río del Puerto. Seguint-la arribem al riu on ens desviarem per un antic carril, mig esborrat, que ens portarà a la carretera del Puerto o de la fuente del Canto, la que puja des de Bronchales. A la dreta deixem la fuente del Canto, on a més de la font hi ha una àrea recreativa què és tota una referència en la zona.

Travessant els pinars procurem eixir a la carretera a l’entrada de la pista forestal que s’acosta a la casa forestal del Puerto. Cal seguir ara per la pista forestal que puja a la casa fins que arribem a ella. Ací aprofitem per a fer un mos al cara-sol d’un tallafocs que segueix el mateix camí que hem de seguir.

Camino viejo de Griegos a Bronchales.

Panoràmica de la Sierra del Tremedal des de la Era Carrasco.

Senda de la Era Carrasco.

Penyes al Alto del Tremedal.

Umbría del Puerto.

Senda de la fuente del Canto.

Després de dinar cal continuar la ruta, i ho fem seguint la Vuelta al Tremedal, sender abalisat com a SL i que des de l’ermita del Tremedal fa la volta a l’alt que s’alça al darrere (i dalt nostre). El sender segueix el camí vell de Griegos a Orihuela per a deixar-lo posteriorment i continuar fins a la Casa Forestal per l’oest de l’Alto del Tremedal, on enllacem amb ell, retornant per la vessant est a l’ermita.

El primer tram segueix un sender improvisat que recorre el peu d’uns cingles quarsítics per on s’ha traçat un tallafocs, fins que aprofitant que els cingles s’acaben, enfila amunt pel pinar per a assolir un ample planell que s’estén als peus del Alto del Tremedal.

Fins ací arriba un carril que puja des de las Botaderas (i baixa per allí a la pista de l’ermita). Nosaltres però trencarem a l’esquerra per un carril que, travessant el pinar, mor entre unes penyes. Ací trobem un vell camí que baixa cap a l’ermita del Tremedal. De fet este és el camí més curt per anar de Bronchales al Tremedal i el que, segurament, seguien els fidels (o no tant) per a acostar-se a l’ermita els dies de festa.

El camí s’arrapa a les faldes de la muntanya travessant el pinar que, arribant ja prop de l’ermita comença a estar clapejat de roures. Ací el camí comença a baixar entre penyes fins que, quasi de repent, apareix entre el pinar la gran ermita del Tremedal.

L’ermita de la Mare de Déu del Tremedal té el seu origen a l’edat mitjana. De fet la imatge que se’n venera és d’una Mare de Déu romànica. El nom de Tremedal el deu a l’abundància de tremedals (i a algun proper, ara desaparegut) o terrenys d’aiguamolls que hi ha a la serra, sobretot a la part quarsítica. Ara a la comarca se’ls coneix com a Gotiales o Botiales quedant només el mot tremedal per al topònim.

De la primitiva església romànica, de la qual hi ha constància indirectament per alguns documents no n’hi ha cap rastre. Devia estar abandonada o molt malmesa quan al segle XVIII se’n va construir una de nova, que va quedar mig assolada a raó de la guerra del Francès el 1814, de manera que el 1884 se’n va construir una de nova que és l’actual, amb un parell d’hospederies per tal d’allotjar als pelegrins que acudien de bona part de la comarca i més enllà. Actualment l’hospederia ha estat reconvertida en un centre d’interpretació que, normalment, trobarem tancat, com és el cas hui.

L’ermita està situada en un esperó rocallós del massís del Tremedal i domina l’altiplà que s’estén des d’Orihuela a Pozondón, i també els accessos a Orea, ja a Castella, i a Griegos pel Puerto.


Casa forestal de la Fuente del Puerto.

Dinant a la solana del Alto del Tremedal.

Senda del Tremedal al Puerto.

Pinar al Alto del Tremedal.


Camí de Bronchales al Tremedal.

San Ginés des del Tremedal.

Ermita del Tremedal. 

Orihuela des de l'ermita del Tremedal.

Foto de grup a l'ermita.

Després de disfrutar de les vistes i de fer-nos una foto de grup continuem cap a Orihuela, però no baixem pel camí de l’ermita, més curt, sinó per la senda que baixa cap a la fuente de los Colladillos, molt més bonica.

Passem pel costat de la Nevera del Tremedal, ben conservada, i a la punta del prat anem buscant fins que una fita ens marca el punt on comença la senda que ens baixarà a la font.

Seguim la senda que baixa a los Colladillos primer entre un pinar, girant després cap a les penyes que envolten l’ermita del Tremedal i comença a baixar entre les penyes fent voltes per a salvar el desnivell i buscant sempre el millor lloc de baixada. Ací els roures substitueixen als pins, i s’arrapen a les penyes i els pedregals que es troben als seus peus.

La senda no és molt llarga però és d’un traçat espectacular, sobretot a la part central de la baixada. La part final s’endinsa en l’espès pinar que davalla des del Puerto, i seguint-la arribem a la fuente de los Colladillos, situada al capdamunt de les penyes.

A la font hi ha un cobert amb taules, tot voltat per una tanca. Per la part de baix arriba una pista que es correspon amb el camino de los de Griegos (SL-CV) i quan acaba continua el vell camí de ferradura. Nosaltres no ens acostem a la font sinó que passem per la part de dalt, quedant-se uns metres més avall.

Seguim un carril que travessa el pinar cap als Colladillos pròpiament dits, una ampla i soma collada que queda entre penyals quarsítics. El pinar deixa pas ací als prats amb bosquets de roures. Travessem la collada i de l’altra part enllacem amb el camí vell que baixa de l’ermita del Tremedal fins al poble.

Seguim ara avall, travessant el rebollar que acaba quan arribem a l’ermita de Santa Bárbara. Ací acaba el bosc i els prats continuen fins al poble.

L’ermita de Santa Bárbara, possiblement del segle XVIII, és una xicoteta construcció quadrada on hi ha la imatge de la santa.

Deixem enrere l’ermita i baixem fins al poble, on arribem pel costat del càmping situat a l’antic camp de futbol passant per les serreries que hi ha a la part sud del poble.

Ens encaminem a la carretera a on ens espera el bus i on acabem una magnífica ruta travessant els espectaculars pinars i rebollars de la serra del Tremedal.

Ja només ens queda fer els estiraments de Ceci abans de pujar al bus i tornar cap a casa, esperant que l’any vinent puguem repetir.


Nevera del Tremedal, per on continua la ruta.


Senda de baixada a los Colladillos.


Fuente de los Colladillos.

Los Colladillos.

Arribant a Orihuela

Acabada la ruta i estiraments només queda pujar al bus.


 Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

de Bronchales a Griegos per Peñablanca

Serra d’Albarracín 2011

de Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta

Orihuela - Sierra Alta - Bronchales

 

Més informació: 

 


 

 

a Cap comentari: