goterris: d’octubre 2021

Fa un temps que van obrir a Matet un “asador” especialitzat en torrades de carn. Alguns companys havien anat a fer-li una visita però quedava pendent un dinar. Així que la ruta de hui tocava fer-la per Matet com a excusa per a la fartera.

Fa anys que no caminàvem per Matet. De fet l’última ruta que vam passar pel seu terme va ser fa més de deu anys, i des de l’última i única vegada que vam eixir des de Matet ja quasi han passat vint anys.

Podríem haver repetit la ruta de fa vint anys, però hem decidit fer una ruta un poc diferent, rodant per la part de la Serra d’Espadà que queda entre Matet, Pavías i Villamalur per on ja vam estar passejant la primavera passada, i que no tenim massa xafada.

Amb tot açò ens hem acostat a la fuente Que Nace per a començar des d’ací la ruta, estalviant el quilòmetre llarg que hi ha des de Matet.

Al paratge de la font trobem uns paelleros i grans taules de formigó per a poder menjar. A l’estiu plataners i xops li fan ombra, ara les fulles grogues li posen un toc de color tardoral al conjunt. La font naix al davant, quasi dins del barranco del Perrudo. Ací mateix una séquia aprofita la major part de l’aigua per a regar les hortes de Matet i també aprofitava antigament per a moure el Molino, l’únic del poble.

Des de la font busquem un pujador als bancals de dalt la font, i entre bancals d’ametlers i oliveres pugem a buscar el camino de Pavías, estalviant així una bona volta. Arribem així a la revolta d’una pista, traçada sobre el vell camí, i per on es va traçar el PR-CV-63.5. El traçat original del sender segueix en este tram la pista, però algú ha recuperat el vell camí que pujava recte estalviant les revoltes de la mateixa i, ja posats, ha traçat una alternativa paral·lela al vell camí que coincideix amb la pista però per senda. Nosaltres, com no, la seguirem pujant per una clapissa i travessant un pinar fins que fem cap al punt on, el vell camí de ferradura empedrat, se’n separa de la pista.

Encetem una suau però llarga pujada cap al colmo de la serra. El primer tram de camí travessa el pinar que ocupa el lloc d’antics bancals. El camí ací conserva l’antic empedrat i és net, ample i fàcil de seguir. Este primer tram de pujada ens portarà al balsón de Pariel, situat davant l’antic corral de Pariel. Ací retrobem la pista en un ample colladet cobert de bancals d’oliveres ben cuidades.

Descartem la pista principal (que puja) i seguim un entrador obert sobre l’antic camí que ens portarà a uns bancals. Ací retrobem la traça original del camí que enfila amunt entre uns bancals d’ametlers no massa ben cuidats. Passats estos el sòl canvia i l’argila deixa pas al rodeno, recordant-nos que estem a la Serra d’Espadà. El vell camí enfila amunt entre les lloses de rodeno on només creixen alguns carrasquissos. La traça del camí ací no sempre és clara però si ens fixem encara es veu algun tros empedrat i d’altres on s’ha picat la pedra per facilitar el pas.

El camí ens porta a una pista, la mateixa que hem deixat a Pariel que puja fent més volta. Davant nostre tenim el Morterico, tossal de rodeno cobert per un espès carrascar. Seguint la pista el deixem a l’esquerra i fem la volta per l’est. El traçat original del PR era per la pista però s’ha recuperat el vell camí que va uns metres per dalt i, evidentment, el triem per continuar la ruta.

Continuem pujant per la falda del Morterico, deixant a la dreta un barranquet que baixa a la rambla de l’Artea. Travessem alguns antics bancals d’ametlers, mig secs i envaïts pel bosc, fins que arribem a un colladet on retrobem la pista. A partir d’ací el camí continua per l’Umbria del Pino, a on apareix el pinar encara que entreverat amb les carrasques. A partir d’ací la pista planeja per l’ombria uns centenars de metres fins que arribem al collado del Morterico.

Àrea recreativa de la Fuente que Nace.

Assut de la font.

Pujador entre bancals. Al fons els xops assenyalen el lloc on hi ha la Fuente que Nace.

Arribant al camino de Pavías.

Matet des del camino de Pavías.

Camino de Pavías.

Enllaç del vell camí amb la nova pista.

Trams empedrats al camino de Pavías.

Oliveres a Pariel.

Pujant pel rodeno cap al Morterico.

Gaibiel des de les faldes del Morterico.

El collado del Morterico.

El vell camí de Pavías puja per la dreta del collado, per on continua un entrador. Per l’esquerra continua la pista que retorna a Matet per l’antic camino de la Mediana. Nosaltres pujarem seguint les marques del PR.

Ací el terreny torna a canviar i el rodena queda enrere mentre que entrem a una zona dominada per la calcària i la marga. La vegetació també canvia i les carrasques, dominants sobre el rodeno, deixen pas al pinar, cada vegada més espès i que ens acompanyarà en bona part del que ens queda de ruta.

Continuem pujant per la pista fins que el vell camí se’n separa, pujant per la dreta a buscar la Peña del Morrón Royo però nosaltres no arribarem. Quan ja estem quasi a dalt trobem una senda a la dreta que ens adreça al Morrón de Ventura i deixem el camí de Pavías per anar-hi.

El camí és planer, fàcil i ben traçat fins que trobem una bifurcació: a la dreta va al Morrón mentre que a l’esquerra a la Calera. Triem primer anar a la dreta i, per una senda que segueix la carena, continuem fins al Morrón de Ventura passant per la Peña la Salvia. El Morrón de Ventura es troba a l’extrem d’una serreta. Les vistes són bones però ni el lloc ni les vistes són tan interessants com les de la Peña la Salvia que es troba un poc abans i per on hem de passar (d’anada i tornada) al Morrón.

Després de disfrutar de les vistes i mirar de trobar el camí que ens queda per davant (i el què hem fet) tornem enrere fins a l’enforcall per anar al refugi de la Calera. El refugi es troba a poques passes i fa honor al seu nom doncs s’ha fet aprofitant una antiga calera. Sobre les parets de la calera s’han posat branques i troncs i una tela impermeable, ara bé com que no té cap tipus de manteniment el seu estat és més bé precari.

Deixem enrere el refugi i continuem pel caminal que ens ha portat fins ací que es veu prou xafat. Des del refugi el camí continua planer uns metres més fins que gira cap al nord baixant per un rellomet en una dura costera, més costeruda quan més avall, pel que sembla ser un ròssec de troncs. El seguim de baixada travessant el pinar fins que ens porta a la rambla de Artea. Per la vora de la rambla passa una pista que mor un poc més avall i per ací ja vam passar la primavera passada un dia plujós i fresc seguint la senda de la Rambla del Cojo, què és com anomenen la rambla un poc més avall, just abans que engrave amb el barranco del Perrudo.

Hui però seguirem amunt per la pista traçada vora la rambla fins que trobem una bifurcació. Per la dreta la pista puja a la fuente la Artea i per l’esquerra segueix un poc el barranco de las Plumas fins que mor. Nosaltres la seguirem uns metres perquè just ací continua la vella senda de la Rambla del Pozo que baixa des del Aljezar. En este cas la senda es troba neta i fàcil de passar perquè per ací passa el Garrote Trail, la cursa de muntanya que fan entre Higueras i Pavías (que arriba seguint el ròssec per on hem baixat).

Enfilem amunt per un tram de pinar adult que ens portarà fins a la partida de l’Aljezar, on passa el vell camí de Pavías a Villamalur, ara convertit en pista asfaltada. De fet arribem al punt on el camí se’n separa de la moderna carretera de Torralba. En este punt hi ha un bassot de formigó que aprofita l’aigua que s’escorre per les cunetes.

Retrobant el vell camí de ferradura.

La Peña la Salvia.

La vall de Segorb des del Morrón de Ventura.

Refugio de la Calera.

Baixant pel pinar de las Plumas.

Tram més pendent arribant a la rambla de Artea.

Pista de la rambla de Artea.

Senda de la Rambla del Cojo.

La rambla de Artea amb el Carro al fons.

Tram arribant al Aljezar.

El Pinar des del Aljezar.

El Aljezar.

Des d’ací mateix hi ha una senda que mou pel Castillejo cap a la Cueva Santa, enllaçant amb el camí de Matet i fóra una bona opció per a tornar a Matet, però preferim acostar-nos a la fuente la Artea i buscar el vell camí de Villamalur, així que seguirem per la pista asfaltada fins allí.

La pista és més avorrida però ens deixa disfrutar de bones vistes sobre la solana de la serra del Pinar i també dels boscos que envolten tant la rambla de Artea com el barranco del Perrudo, els uns a Pavías i els altres a Villamalur. Pista avant passem pel costat del corral del Rebollo. Fins ací baixa una senda des de Robina per la Carrascosa (per on va el Garrote trail) que continua avall cap a la rambla de Artea per los Corrales de la Huerta Baja. La deixem enrere i uns metres més avant arribem a la fuente la Artea.

La font es troba a l’esquerra del camí i a la dreta hi ha una àrea recreativa amb paelleros i tauletes, encara que amb poca ombra. Aprofitem per a refrescar-nos i buscar la continuació del vell camí que, finalment, trobem per la vora de l’àrea recreativa.

El camí, ample i empedrat, es troba molt tapat per l’herba alta però és fàcil de seguir baixant entre els bancals, molts dels quals encara es treballen. Després d’un curt tram que travessa la pista de la rambla d’Artea continuem avall fins que s’acaben els bancals. Ací el camí continua sota el pinar i baixa a buscar la rambla de Artea que troba al mateix punt on passa una ampla pista per on continua el camino de Villamalur.

Cal seguir la pista principal que ens portarà a l’entrada del barranco del Perrudo, per on continua el vell camí de Villamalur. Nosaltres però no ho fem i ens desviem a l’esquerra per a pujar fins a la Loma del Saz i baixar buscant les traces del vell camí que baixava de Torralba i que no trobem havent de fer un tram camp a través entre l’alcornocar. Sort que han tret suro perquè sinó haguerem acabat molt punxats. Este tram però s’ha suprimit del track per a evitar confusions i estalviar punxades.

Així cal seguir la pista que baixa fent alguna volta (el camí vell baixava recte però està tapat) fins que arriba al barranco del Perrudo. Ací el vell camí de Villamalur a Pavías remuntava el barranc cap al Collao. Encara es pot seguir en un recorregut tant interessant com bonic, però nosaltres hui hem de fer la volta curta així que seguirem avall per la pista, que ja no deixarem, i que coincideix amb la ruta ciclista groga del parc natural i de tant en tant trobarem algun dels cartells que així ho indiquen.

Un tros més avant trobem la caseta – refugi del Perrudo, en bon estat i que ens pot servir per a arrecerar-nos en cas de mal temps.

Pista (antic camí) de Villamalur.

Corral del Rebollo.

Fuente la Artea.

Camino de Villamalur...

... que baixa al barranco de

Continuació del camí, ara pista formigonada.

Antic camí de Torralba a Matet (suposem).

Tram camp a través per l'alcornocar.

Pista del Perrudo.

A partir d’ací el vell camí esdevé una pista asfaltada que va seguint la rambla del Perrudo. La pista és llarga però per sort no es fa gens pesada gràcies al bosc que ens envolta. Travessem un pinar on abunden les carrasques de gran port a la vora de la rambla on fins i tot trobarem algun xop. Arribem així al punt on la rambla de Artea (ací del Cojo) engrava amb el barranco o rambla del Perrudo. De fet ací és prou ampla com per a considerar-la ja una rambla.

A partir d’ací la rambla passa per un tram més encaixonat entre muntanyes. Per la nostra dreta i dalt queda el Morterico, per on hem passat abans, mentre que a l’esquerra hi ha el Madroñero. La pista va travessant ara i adés la rambla en un tram pintoresc.

Un poc més avant passem per la vora del Pozo Argüesa, que capta aigües per a assegurar el reg de la séquia de la Fuente que Nace. Just ací ens baixa per l’esquerra el camino de Gámez, que baixa des del Collado de Villamalur. Llàstima que la part de dalt estiga perduda perquè permetria fer rutes circulars molt interessants.

Després de travessar una vegada més la rambla el camí enfila amunt per la partida de l’Albacaire, separant-se definitivament i eixint a la pista asfaltada que puja de Matet a Villamalur. L’hem de seguir un centenar de metres fins que trobem l’entrador a la Fuente que Nace on acabem la ruta del dia, però encara ens queda el millor que trobarem a Matet.

Caseta / refugi del Perrudo.

Camí i rambla del Perrudo.

Eixint finalment de la rambla.

Pista de Matet a Villamalur.

Entrador a la Fuente que Nace.

El Pilón de Matet.

Ens adecentem un poc abans d’anar al què hem vingut, a la fartera. Però hem anat massa ràpid o hem fet la ruta massa curta de manera que encara hem d’esperar un poc per a dinar, i ho fem fent una visita turística al poble. Per sort trobem un grup de periodistes que estan fent una visita al Pilón amb els alcaldes de la Mancomunitat i aprofitem que en coneixem algun per afegir-nos i visitar-lo també seguint les indicacions del guia que, quan se’n van a un altre poble, aprofita per ensenyar-nos el museu de la cartografia que té a sa casa amb multitud de plànols i mapes diversos i de procedències ben exòtiques. Tota una troballa i una raresa. La idea és crear un museu de la cartografia i el paisatge dins d’un projecte que inclou un «Centro para el conocimiento del Paisaje», una iniciativa interessant, sobretot per als geògrafs, que caldrà seguir de prop.

Després d’açò ja només ens queda l’últim, però no el pitjor, punt d’interès del dia: la torrada de carn que ens han preparat a la Negra i a la què fem honor de manera que a la gosseta només li queden els ossos.