dilluns, 7 de desembre de 2015

PENYAGOLOSA PER LA CANAL FÀCIL

Com cada any, pugem a Penyagolosa amb els xiquets. Per no caure en la monotonia hem anat canviant cada any de ruta i enguany que ja són més fadrinets n'hem fet una de més aventurera pujant al pic per la cara est, això sí aprofitant la canal més fàcil.
Per a fer la volta hem aprofitat un track de CEB Ferran  que fa la volta al Pic pujant pels cingles de Marcén i baixant pel barranc de l'Antona. Nosaltres al final no hem fet exàctament el mateix recorregut perquè hem desistit de pujar als cingles de Marcén i hem pujat directament al pic per la canal i no pel Portellàs, com Ferran. Llevat d'això el recorregut coincideix amb el seu.
Sant Joan de Penyagolosa.
Hem començat a caminar des de Sant Joan pel GR-7, camí de Villahermosa, passant per davant de la casa forestal reconvertida en centre d'interpretació.
El vell camí ja fa anys que es va transformar en una pista fins a la Lloma Plana, però no per això perd l'interés ni l'atractiu.
Camí de Villahermosa.
De tota manera no el seguim molt de tros perquè als cinc-cents metres l'abandonem seguint a l'esquerra un entrador que ens acosta al Pinar Obscur.
Ja ara podem vore com els núvols baixos que tapen el cel es troben realment baixos, de manera que el cim de Penyagolosa i també els cingles de Marcén estan coberts de boira.
Desviament al barranc Obscur.
El camí passa a vistes del barranc de la Teixera i baixa a buscar el Pinar Obscur, que comença de repén quan la pista baixa al fons del barranc.
Entrant al Pinar Obscur.
La pista acaba i seguim un senderol que s'endinsa al pinar. Un magnífic pinar de pi negral, pot ser el més ben conservat de Penyagolosa, amb grans exemplars que creixen ben espessos amb poc de sotabosc. Sembla un bosc de conte de fades ... almenys per als xiquets que van davant explorant i investigant i és que tota excursió és per a ells una aventura.
No resseguim tot el barranc sinó que quan travessem un antic tallafocs trenquem a la dreta seguint un senderol poc xafat però enfitat que ens puja fins a la Carbonera.
Camí del Pinar Obscur.
A la carbonera acaba un carril que puja de la Lloma Plana, i des d'ací continua la senda del Pinar Obscur que s'endinsa en la part més obaga del bosc, amb els exemplars més grans.
La senda puja amb forta pendent fins al Morronet Roig, que queda a l'esquerra nostre. Just ací un filat amb portera marca el punt on eixim del pinar de l'estat i entrem en terres del mas de la Cambreta, i també el lloc on se separa el track de Ferran per pujar als cingles de Marcén.
A partir d'ací conforme anem pujant els pi negrals van deixant pas als pins rojos que es fan dominants abans i tot d'arribar a la Cambreta.
Arribant a la Cambreta.
Ara el camí va pujant poc a poc i, entre els pins anem distingint mig enterbolit per la boira el pla de Vistabella, allà on s'acaba el pinar.
Passem per un parell de clapisses on només creixen els coixinets de monja abans d'abocar a un lloc amb més molla, ja prop del mas de la cambreta. Ací la pedra calar deixa pas al sauló, aprofitat abans per bastir els bancals del mas, ara erms, i on ara creix un pinaret jove acompanyat de falagueres que li donen un toc de color.
El Mas de la Cambreta.
I seguint el camí arribem al mas de la Cambreta quan la boira s'esvaeix i el sol comença a lluir al cel.
Passem pel davant del mas de la Cambreta, vigilat pel freixe que li dona ombra a l'estiu quan encara pasturen les vaques, i seguim el camí del Corralico fins al bancal Gran de la Cambreta. Allí abandonem el camí i seguim un trosset de l'assegador d'Entre Termes, fins que arribem a un collet on comença a baixar cap a la Nevera. Des d'ací comencem a seguir un senderol no massa fressat que planeja a ponent del pic.
Els cingles de Marcén des de Penyagolosa.
Anem trobant fites que, juntament amb el track, ens van guiant pel bon camí mentre comencem a pujar cap al pic.
Quan ens aturem un poc a agafar alé el sol lluu i ha esvaït les boires deixant al nostre darrere una bella estampa dels cingles de Marcén i, als seus peus, la Camala i Marcén.
El camí enfitat ens porta a l'esquerra fent entre pinar i sargalls cap al pic, i arribem a l'ampla esquena que puja cap al cim. Un poc més avant girem a l'esquerra com si anàrem a buscar la senda de pujada al pic però de seguida trobem un encreuament de fites (les sendes són inexistents) i seguim a la dreta.
Per l'esquerra a pocs metres d'on som queda la drecera per on vam baixar l'any passat del pic a buscar la Nevera.
Sargalls
La senda planeja travessant els sargalls que baixen del pic mentre la pendent es fa cada vegada més gran.
Poc a poc anem fent-li la volta a Penyagolosa i comencen a quedar a la nostra dreta els cingles que baixen del pic.
El cansament queda enrere davant les vistes que s'obren davant dels nostres ulls. Davant nostre queda el pas real d'Aragó que s'allarga cap a la Plana, coberta de boires. Davall queda la fuente las Mozas i el barranco de la Cepera, i dalt nostre els cingles que envolten al pic, encara no tan alts com els de la cara sud però ja impressionants.
Senderol sota els cingles.
El senderol que seguim puja i baixa les penyes, travessa sargalls que baixen avall metres i metres abans d'acostar-se al peu dels cingles. Ací trobem els únics passos un poc exposats al travessar un parell de sargalls on un mal pas ens pot dur a baixar a redolons prou desenes de metres, però tot i l'espectacularitat del lloc no presenta altre perill potencial.
Darrer espoló.
Voltem un espoló que ix de la cinglera i ens trobem ja davant la cara sud de Penyagolosa. Només girar-lo trobem la primera canal. Esta no l'he pujada mai però per les referències que tinc hi ha un pas complicat a la part alta per tant l'evitem.
Sota els cingles.
Seguim sota els cingles que es van fer més alts, i trobem la canal del mig, la més fàcil de pujar.
Aguaitem un poc més avant per extasiar-nos davant la paret sud de Penyagolosa amb els seus 150 metres d'alçària i travessada per les característiques bandes roges abans d'iniciar l'ascens al pic per la canal.
Canal del mig.
La pujada per la canal és fàcil, de fet sembla més un sargall o pedrera que una canal, amb l'afegit que si anem sempre per l'esquerra les pedres no es mouen i és més fàcil la pujada.
Començant la pujada.
Un pi marca el final de la canal, per tant l'orientació és molt clara i no hi ha lloc per a equivocar-se.
Tram central de la pujada.
Els xiquets pugen més de pressa que els majors i cal anar frenant-los.
Tram superior de la canal.
A la part final, abans del pi, trobem un xicotet ressalt que cal superar. És l'únic lloc on cal posar les mans per a progressar, tot i què només és un metre. De fet és l'únic lloc on hem de pujar a mans el gos.
Arribant al pic.
Superat això ja només ens queda un tram més fàcil sobre roca prou compacta abans d'arribar al cim. O millor al colladet que separa les dos puntes més occidentals de Penyagolosa.
Al pic que ens queda més a ponent hi ha uns quants mascles de cabra que ens miren sense por. Com a molt s'amagen entre els pocs pins i ginebres que hi creixen però es nota que estan acostumades a la gent perquè no se'n van tot i els crits que fan els xiquets quan les veuen.
Primera canal.
Passem sota la punta central i per dalt de la primera canal, on hi ha instal·lada una cadena per a pujar, i pugem a la punta més oriental on hi ha el vèrtex geodèsic fet pels soldats per a la primera triangulació d'Espanya.
Cim principal de Penyagolosa.
Com cada any ens fem la foto al cim, i ja en van unes quantes! però no ens estem massa perquè ja va sent hora de començar a baixar si no volem que se'ns faça molt tard.
Foto de cim.
La baixada la fem per la senda "normal" de pujada al pic, i ben ràpida. De tantes vegades que hem pujat els xiquets ja se saben el camí i, a més, els agrada molt més baixar que pujar.
Baixada per la "via normal".
Passem per la caseta de l'ombria i continuem avall. Allí ja hi ha gent dinant però preferim arribar a Sant Joan per a fer-ho així que els donem un entrepà als xiquets que tenen fam i seguim camí cap a la Banyadera perquè la idea és tornar, seguint el track de Ferran, pel barranc de l'Antona.
La Banyadera.
Arribem a la Banyadera i ací sembla que la proposta de baixar per l'Antona no triomfa i la major part de la gent opta per baixar per la pista perquè ja n'han tingut prou de sendes i camins de mal peany, així que només el xiquet i jo continuem la ruta original.
Inici de la senda al mas de Benages.
Seguim per l'assegador que passa entre els termes de Xous i Vistabella, pujant als masets i baixant cap al mas de Sanaüja, però no arribem al mas perquè de seguida trobem a l'esquerra una portera que dóna pas a una senda que va al mas de Benages.
Senda sota la lloma Belart.
La senda passa sota la lloma Belart, on als peus de la cinglera que tanca la lloma per llevant creixen les carrasques mentre que, més avall, comença el pinar que davalla cap al barranc de l'Avellanar. Unes ratlles roges ens ajuden a seguir el bon camí.
El mas de Benages.
Arribem així al mas de Benages, enclavat a un collet que separa el barranc de l'Antona del de l'Avellanar i als peus del Tossal de Benages.
Passem per davant de la fonteta de pouet, al qual li falta una bona escurada i és que el mas es troba en molt bon estat, ben restaurat i acondicionat però sembla que fa temps que ja no vé ningú.
No arribem al mas perquè al collet cal seguir a l'esquerra per uns prats que baixen a buscar l'antic camí del mas de Benages a Sant Joan.
Pinar de l'Antona.

De seguida eixim de les terres del mas i entrem al pinar que creix al barranc de l'Antona; grans pins rojals que no desmereixen davant els de la Pegunta.
El camí davalla vora el barranquís que va prenent forma i deixa a la dreta la font de l'Antona, ara un simple lloc on ix aigua engolit pels esbarzers.
Un poc més avall cal estar atents a una fita grossa que marca el lloc on el camí vell es desvia a l'esquerra per a eixir del barranc.
La lloma Belart.
El camí de Benages és un dels més bonics de Sant Joan encara que està poc xafat i és un poc perdedor. D'ací i d'allà podem trobar algunes fites que ens ajuden a seguir la traça del vell camí que es perd entre el pinar negral que, en la part baixa de la Lloma Belart, ha substituït al rojal.
La part final del camí està esborrada per la construcció d'un tallafocs, i cal seguir-lo fins al campament de la Lloma Belart. Des d'ací ja només ens queda baixar al barranc de la Pegunta per tornar a Sant Joan, i com sempre ho fem per la vora del barranc seguint el vell camí que es resisteix a que el temps i el poc ús l'esborren.


Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa
Les Porteres de Vela - canal de Penyagolosa amb raquetes


Més informació:
  • Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
  • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
  • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
  • Parc natural de Penyagolosa

2 comentaris:

  1. ¡Hola Xavier! Una "gran excursió" per els més xiquets que segur han gaudit molt de l'entorn màgic del Gegant. Aixó és crear afició.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben cert Emilio, els xiquets s'ho van passar d'allò més bé pujant per la canal, havíem d'anar frenant-los perquè ens deixaven enrere. I sí, és una GRAN excursió, i no només per als xiquets. Sense ser massa difícil no deixa de ser una ruta espectacular de pujada a Penyagolosa, i el Pinar Obscur i l'Antona són del milloret de Penyagolosa i, no sé perquè, mai et trobes ningú per eixos pinars.

      Elimina