Camins a Santiago hi ha molts, quasi
tants com a Roma però com em deia un amic, l'autèntic camí de
Santiago només és un, el que va de la porta de ta casa a Santiago i
torna. Ara bé, quan es va descobrir la tomba de Santiago i van
començar les pelegrinacions des d'europa la majoria de camins i
pelegrins venien de França i, si bé en un principi seguien un camí
proper a la mar, a partir del segle XI amb el desplaçament de la
frontera cap al sud, el camí travessa la meseta nord pel que hui en
dia es coneix com el camí francés.
Van haver però, altres camins
històrics que agafaven els pelegrins per arribar a Santiago: la via
de la Plata, la vella calçada romana que seguien els mossàrabs cap
al nord, i que sovint era un camí només d'anada. El camí de l'Ebre
que va seguir Sant Francesc d'Asís quan va fer la seua pelegrinació.
El camí anglés, des d'A Corunya on desembarcaven fins a Santiago,
etc. D'aquests destaca l'anomenat camino primitivo que fou el
que va seguir l'any 814 Alfons II rei d'Astúries en tindre notícia
de l'aparició de la tomba de l'apòstol.
El camí del Salvador és una variant
del camí francés que agafaven els pelegrins des de Lleó per anar a
Oviedo a visitar la Cámara Santa on es conserven diferents
relíquies de Crist (un sudari, una arca, etc.) seguint la vella dita
dels pelegrins occitans que afirmava que qui va a Santiago i no al
Salvador, visita el criat i no el senyor. Els pelegrins medievals
no tenien cap inconvenient en desviar-se del camí allargant-lo un
parell de setmanes més, total no anava d'un mes la pelegrinació a
Sant Jaume.
Així de camins de Sant Jaume hi ha
molts però, avui en dia quan el temps és tant escàs, per què
triar el camí del Salvador? Normalment qui fa el camí per primera
vegada tria el camí francés, per tradició, fama i per ser el més
concorregut, però posats a repetir experiència el camí francés es
troba hui en dia molt massificat i s'ha comercialitzat en excés
perdent un poc del seu atractiu original. Per tot açò molta gent
opta per altres camins més exigents, solitaris o autèntics: via de
la Plata, Camí del Nord. El camí del Salvador té tot açò i un
parell de coses més; la primera és la distància; tan sols 120 km
que fa possible fer-lo en quatre o cinc dies; la segona és el fet de
ser el camí més muntanyer de tots els que van a Sant Jaume.
Així quan un company em va comentar
que est estiu pensava fer el camí del Salvador i el Primitivo em va
temptar molt, però com que les obligacions familiars no em permetien
estar quinze dies fora de casa vaig optar per acompanyar-lo el primer
tram, què és un camí en sí mateix a una fita clara: la catedral
del Salvador d'Oviedo.
 |
| Fita d'inici del camí. |
El primer diumenge d'Agost vam eixir de
matí de la Plana fent camí per Terol, Sòria i Burgos fins a Lleó,
resseguint les passes del protagonista de l'Espill que també
pelegrinà a Compostel·la.
Després de fer nit a l'alberg de
joventut (on es pot reservar) dilluns abans d'eixir el sol vam eixir
cap a l'Hospital de San Marcos, punt on el camino del Salvador es
desvia del camí francés. Una fita ens indica l'inici de la ruta
però els primers centenars de metres no trobem cap fletxa
indicadora, i segurament amb bon criteri no estan posades. Una
anècdota pot il·lustrar-ho perfectament: uns pelegrins francesos
van seguir-nos camí amunt per la vora del riu, i els vam esperar
pensant que pot ser s'equivocaven. Al preguntar-los si anaven a la
Virgen del Camino i respondre afirmativament els vam aclarir que
s'equivocaven; un home va negar amb el cap i assenyalant una fletxa
va començar a caminar pensant que li preníem el pel. Al aclarir-li
que per allí s'anava a Santiago passant per Oviedo ens va donar les
gràcies i es van dirigir al camí francés.
El primer tram fins a Carvajal de la
Legua és una llegua bona (una llegua és equivalent a una hora de
caminar a peu) doncs està a quasi 7 km, i va travessant les
urbanitzacions dels afores de Lleó. A partir d'ací ja comença el
camí de veritat, només eixir del poble agafem un camí de terra
que, entre camps de blat i per un terreny ondulat, ens endinsa a poc
a poc a un bosquet de carrasques i roures.
 |
| El camí a l'eixida de Carvajal de la Legua. |
El camí va resseguint el riu Bernesga
tota l'estona, ara més aprop ara més lluny, però no és un camí
planer doncs va pujant i baixant els costers de vora riu.
Una llegua curta més tard arribem a la
font de Villalbura on antigament va existir un poble del qual ara
només resten en peu quatre parets aprofitades per tancar ovelles i
una bústia per a signar els pelegrins. Un poc més avant, després
d'una forta pujada i dins el bosc trobem l'àrea de descans de San
Pelayo. On a l'edat mitjana hi havia un monestir per reconfortar els
pelegrins ara trobem unes tauletes a l'ombra i una bústia amb un
llibre per signar i medecines. Un poc més avant trobem una nova font
a la vora del camí (si fem drecera travessant la vaguada pel mig no
la trobarem).
 |
| Llibre de signatures de San Pelayo. |
Poc després arribem a Cabanillas,
poble històric del camí on hi havia un antic hospital i on encara
hui es celebra una festa el dia del pelegrí.
 |
| Camins de la vega del Bernesga. |
Després d'un traguinyol d'aigua i un
mosset continuem el camí ara sí per la vora mateixa del riu, sota
d'unes carrasques primer i guanyant un poc d'altura fins arribar a la
Seca, per on no passem doncs queda just a l'altre costat del riu (hi
ha un pont), i seguim a partir d'ací per la vega del riu per un camí
envoltat de xops fins eixir a una carretera comarcal no massa
transitada que passa per la calle Real de Cascantes i que no deixarem
fins arribar als afores de la Robla.
 |
| Ermita de la Virgen de la Celada. |
Abans d'arribar a la Robla un
desviament ens acosta a la via del tren i a l'ermita de la Virgen de
la Celada (o de las Nieves) amb unes magnífiques vistes de la
central tèrmica. Coincideix que hui és el dia de la festa major i
bona part del poble es troba oint missa a l'ermita i pels voltants,
on hi ha preparat l'esmorzar, com que no anem tan mudats com la gent
del poble seguim camí per arribar a l'alberg i arreglar-nos.
Cal trucar per telèfon i un
treballador de l'ajuntament ens obrirà l'alberg i ens explicarà el
funcionament. L'alberg és nou de trinca, situat a la vora d'un parc
a l'eixida del poble, un poc apartat del centre però molt tranquil,
cosa que agraïm estant de festes.
Dinem i mirem de comprar pa i altres
coses per a les jornades a venir, cosa difícil perquè està tot
tancat. Demà passarem per Pola de Gordón molt de matí i encara
estarà tot tancat, i des de la Pola de Gordon a la Pola de Lena (a
dos dies) no hi ha pràcticament cap servei.
Passem la vesprada xerrant amb dos
pelegrins més que han arribat més tard; una dona holandesa que ve
de ... València! i un home de Valladolid que ja va fer el camí i
torna aprofitant uns dies de festa que té.
 |
| Corro de Lucha leonesa. |
Aprofitem també per
assistir al corro de
Lucha leonesa que han montat just a la
vora de l'alberg, on es fa una competició d'esta lluita barreja de
força i habilitat.
Dimarts de matinada fa un fred que pela
i, encara de nit, iniciem l'etapa reina del camí, 42 km i 3 ports de
muntanya. Eixim de la Robla per una carretera secundària sense
trànsit a estes hores. Passem per Puente de Alba i Peredilla i se'ns
fa de dia al passar per l'Ermita del Buen Suceso, entre la carretera
i la via del tren on fem una breu parada doncs encara no hem entrat
en calor.
Abandonem temporalment la carretera per
arribar a la Pola per un camí de terra que agafem en Nocedo de
Gordón i entrem al poble passant sota les vies per un pas soterrat.
Passem per la Pola poc abans de les huit i el termòmetre marca només
6 ºC. Seguim un tros per vora riu fins un polígon industrial i per
carretera local fins a Beberino. Travessem el poble i seguim per la
carretera, amb molt poc trànsit, que enfila de dret les muntanyes
que tenim ja a tocar. Passem un estret i agafem una carretera local.
El sol encara no ha tocat les fondalades per on va la carretera i fa
fred. Passem i parem un moment a l'ermita de Nuestra señora del
Valle just abans d'arribar a Buiza.
 |
| Ermita de Nuestra señora del Valle. |
Fins a Buiza hem fet 14 km en 3 hores,
però és ací on comença el camí interessant. Des d'ací hi ha dos
opcions (i serà així fins a Los Fierros) el camí d'estiu i el camí
d'hivern. Triem el camí d'estiu més interessant i muntanyer, el
camí d'hivern segueix quasi tot el recorregut de la carretera i és
recomanable quan el d'estiu està cobert per la neu, emboirat o amb
forta pluja, malgrat que la carretera és també molt perillosa.
(Serà per això que de novembre a abril no hi ha quasi pelegrins pel
camí del Salvador).
 |
| Forcall de camins a Buiza. |
A Buiza deixem a l'entrada les antigues
escoles, ara alberg de pelegrins, i travessem el poble passant per
davant de l'església nova, reconstruïda després de la guerra.
Davant mateix de l'església es parteixen els camins i agafem el que
puja. Ens espera una forta pujada i decidim anar cadascú al nostre
ritme.
 |
| Forcada de San Antón. |
La pujada a la Forcada de San Antón és
llarga però no massa pendent. Només algun tros de pista a meitat
pujada és més costerut, la resta segueix el traçat del vell camí
i com tots els vells camins està fet per a que la pujada siga
constant però no massa pronunciada. Quasi tota la pujada es fa al
sol, nosaltres ho vam agrair doncs fins a eixe moment havíem tingut
més fred que calor. A la part final clapes de roures joves alegren
un poc el paisatge monòton de prats i matollars. Podem trobar
cavalls i vaques pasturant pels vessants.
L'ample coll de San Antón deixa pas al
valle de la Tercia cobert de prats, amb algunes clapes de
pinar de repoblació com la que trobem just al passar el coll. Les
vistes (si el dia és clar) són magnífiques però ens hem de fixar
en el camí que hem de seguir, primer per una vella pista forestal en
desús convertida en senda que passa pel pinar, deixant-la a
l'arribar a un barranc per un sender a l'esquerra que manté l'altura
sobre el barranc que s'enfonsa cap a Rodiezmo. Passem uns estrets de
roca on la senda és més evident i ens trobem davant les faldes de
la serra, cobertes de prats per on hem de seguir però on no és
fàcil seguir la senda que, manta vegades, es perd entre els prats.
De tant en tant hi ha unes paletes en forma de fletxa pintades de
groc que marquen el camí, de lluny es poden vore (si no hi ha boira)
i el GPS esdevé sinó imprescindible, una gran ajuda. Ens comenten
més tard que les paletes les han ficades este mateix estiu, la
veritat és que sense elles i GPS la possibilitat de perdre's és
molt gran.
 |
| Camí de Poladura pel Valle de la Tercia. |
Més d'una hora travessant prats i
filats de vaques i cavalls i quan ja està el poble a tocar cal
travessar una pista i baixar i travessar un reguer, última
dificultat abans d'entrar en Poladura de la Tercia.
El poble és menut i al bell mig,
davant de la font, hi ha l'alberg municipal, aprofitant les antigues
escoles. A la vora hi ha una casa rural on fan menjars (per
encàrrec); a banda d'un grapat de veïns molt amables no hi ha molta
cosa més al poble. Portem ja 23 km i és un bon lloc per a
finalitzar l'etapa si no ens trobem en forces o en presses per
arribar a Payares.
Com no és el cas i el temps assolellat
però frescot ajuda iniciem la pujada al segon port del dia: la collà
del coito on trobe un home que puja davant meu i encetem la
xerrada. Puja a bon pas i ja en té vuitanta complits, m'explica que
la collà és per on passaven amb els ramats a Busdongo, i que
per la San Anton baixaven els ramats a Astorga on els
carregaven al tren cap a Extremadura per a passar l'hivern. M'indica
el camí a seguir i continue l'ascensió per les vessants herboses.
Només de tant en tant afloren les penyes calcàries i deixen vore
avencs i rasclers. El camí a trossos està ben marcat i en altres
quasi perdut, però poc xafat en tota la pujada.
A meitat camí veig uns animals que es
mouen com en ramat muntanya avall, no els done més importància,
però a l'acostar-me veig que són voltors que comencen a volar i al
passar pel lloc on eren trobe un isard completament devorat llevat
del cap i les potes, si haguera tardat uns minuts més pot ser ja ni
això quedaria. Més tard ho comentem a l'alberg de Payares, quan han
passat la resta de pelegrins poc més de mitja hora abans encara
estava sencer.
 |
| Collà del Coito. |
A l'arribar a l'ampla collada un tancat
de fil d'aram marca el límit entre Viadangos i Busdongo. La vista és
espectacular veient ja l'altra banda de les muntanyes, però encara
no s'han acabat, cal baixar a Arbás i pujar el Alto de la Gobia.
El sender baixa fins la capçalera del
Valle del Canal des d'on una pista remunta una vessant amb
pinatells de repoblació (si seguirem la pista que baixa arribaríem
a Busdongo, des de Busdongo a Uxo anava la via romana de la
Carisa, són 42 km de muntanya sense cap poble intermedi abalisats
hui en dia com a
GR-100.1). Arribem a un alt on agafem una altra pista que ens baixa per un
vessant cobert de brugueres al
Valle de la Madera des d'on
remuntem una altra volta arribant ja a uns prats a l'altura de la
Majada de las Caballetas, únic edifici que ens pot servir de
recer en tot el recorregut des de Poladura. Des d'ací ja veiem el
port de Payares just davant i si tenim intenció d'anar fins allí és
millor seguir al recte fins trobar la carretera (al port hi ha bar).
El nostre camí agafa un senderol a la
dreta poc després de la
Majada que fa cap a un collet on
passa un vell camí, el transpondrem i seguirem recte per anar a
Arbás. (Si no volem passar per Arbás, seguint el camí a l'esquerra
i prenent com a fita la línia d'alta tensió ens estalviem xafar
carretera arribant al punt on ens desviem més tard de la mateixa).
 |
| Colegiata d'Arbás. |
Arribem a Arbás per dalt, havent de
baixar una darrera vessant herbosa fins a les cases, pràcticament
deshabitades, i la col·legiata tancada. Tot i això mereix la visita
per fora l'antiga col·legiata que acollia els pelegrins al seu pas
cap a Astúries. Ara l'única cosa que podem fer és agafar aigua
d'una font que hi ha davant i que sembla que té fama de ser molt
bona.
Des d'Arbás hem de seguir per la
carretera amunt cap al port i agafar una pista que puja a la dreta
(amb portera) just abans del desviament a les pistes d'esquí. A
partir d'ací ja no hi ha marques fins que entrem a Astúries. Pugem
cap a l'
Alto de la Gobia passant sota les torres d'alta
tensió, resseguint uns pals que ens van indicant més o menys el
camí. Envoltats de vaques i cavalls pugem a l'Alto i ja veiem a
l'altre costat d'una fondalada el
Boquete de la Calera on una
portera fa de frontera entre Astúries i Lleó.
 |
| Boquete de la calera. |
Entrem a Astúries baixant la
vaguada Tibigracias en una pronunciada baixada sense senda clara
fins la carretera que travessem per agafar una pista a l'esquerra que
comença a baixar. Només entrar al Principado ens esperen les
vaques i les fagedes, la pista baixa entre boscos mixtos de faig i
roure, acompanyats d'alguns bedolls, avellaners, etc. A partir d'ací
a més de les fletxes grogues del camí trobem també les marques
blanques i roges del GR-100 o via de la plata que ens acompanyarà al
llarg de bona part del recorregut (també arriba a Oviedo encara que
de vegades fa una ruta més muntanyera).
Després d'una llarga baixada arribem a
un enforcall on hem d'agafar una ampla pista que planeja per l'ombria
entre el bosc espès fins que apareixen els primers prats enmig del
bosc, prop ja del poble de Payares. Arribem així a la carretera
nacional que baixa del port de Payares. El camí baixa a l'esquerra
abans de la carretera per arribar pels camps a Payares (com que no
està molt marcat, vam entrar per la carretera, el tram més perillós
de tot el camí).
Si vullguerem allargar la ruta no cal
passar per Payares, a l'enforcall cal agafar el camí que baixa
directe a Sanmiguel del Río.
L'alberg de Payares es troba a les
velles escoles reconvertides en local social del poble i en alberg a
la part alta. Marisa, l'hospitalera, ens fa el sopar doncs al poble
no hi ha bar, només el local social on es reuneix la gent del poble
per a fer la partida, xerrar o navegar per internet.
A l'alberg no estem sols, 4 valencians
han arribat de matí des de Poladura i també una parella (ella
valenciana i ell tarragoní) que ve de la Pola de Gordon. El sopar
per tant és més agradable amb tanta colla.
Dimecres de matinada fem camí amb
companyia, el xicot de Tarragona s'ha afegit a la colla i eixim
mentre la resta encara dormen. Seguim el
PR-AS-94
que per un camí enclotat entre prats embardissats baixa amb forta
pendent a Sanmiguel. Deixem la boira dalt de Payares que cada vegada
queda més lluny i més amunt i arribem a Sanmiguel, xicotet nucli
rural amb un vell teix a la plaça davant l'església. No serà
l'únic teix que trobarem davant una església però si el primer.
Eixim per la carretera vora el riu i
ens desviem al poc per a pujar a Santa Martina on, davant de
l'església estem dubtant una estona sobre el camí a seguir. Hem de
consultar el GPS i les guies fins a decidir-nos a obrir una portera
blava que dona pas a un prat, el travessem i passem un parell de
porteres i prats més fins arribar a una senda que seguim a
l'esquerra i on trobem alguna fletxa groga desdibuixada. El camí
però compensa, es tracta d'un sender a trossos empedrat que discorre
a mitja altura pel pronunciat coster i comunica els diferents prats
que apareixen entre un bosc autènticament atlàntic.
Quan ja duem una estona dins el bosc
sembla que s'aclareix un poc i de repent deixa pas als prats, senyal
que estem ja prop del proper poble. Així entre prats segats i herba
amuntonada en pallers arribem a Chanos de Someron, passant per la
vora del primer
horreu asturianu del camí. Passem davant de
l'església amb el seu teix i com encara és prompte i el bar està
tancat continuem el camí que ara va baixant per una carretera local
poc transitada. El paisatge és profundament rural, prats de sega,
boscos, xicotets poblets penjats dels costers i al fons de la vall la
carretera nacional i les vies del tren.
 |
| Prats dalt de Fierros. |
A l'arribar al fons, quasi ja a
Fierros, ens desviem a l'esquerra per un senderol amb una fletxa que
segueix el traçat del GR i pugem per una senda que ens evita la
forta pujada que des de Fierros cal fer per anar a Fresneo, com a
contrapartida no podem vore les casones i l'hospital de Fierros. Ara
bé, tenim una vista panoràmica del poble des de dalt al travessar
algun dels prats on trobem pasturant un autèntic asturcó. (si a
l'eixir de Chanos agafem a l'esquerra el
PR-AS-99
fem cap a Fresneo estalviant-nos la carretera, però això no ho
sabíem aleshores).
Arribem a Fresneo i travessem el poble
trobant-nos amb el camí que puja des de Fierros i que coincidirà
fins a Campumanes amb el
PR-AS-98
que per una vella pista convertida en sender travessa una interssant
fageda això si amb curtes i dures pujades i baixades.
Després d'un bon tros travessant el
bosc arribem a unes cases abandonades i tot seguit a uns prats. Som
al Mayáu de San Miguel on hi ha una xicoteta ermita
porticada, unes cases i, un poc més avant, una font. Trobem també
una parella que estan segant i replegant l'herba que ens indiquen la
distància a Erías.
Seguim ara per un camí ample sota un
bosc de roures fins a eixir als primers prats que ens indiquen la
proximitat del poble. Passem vora el cementeri i per un vell camí a
l'ombra dels roures arribem a les primeres cases. Travessem el poble
on hi ha diversos horreos i el camí agafa altura per a començar una
baixada vertiginosa per un vell sender empedrat anomenat al poble
camín de los moros que travessa una castanyeda i que en molt
poc tros baixa un gran desnivell fins els afores de Campumanes.
Campumanes és el primer poble gran que
trobem des de Pola de Gordón, tenim bar, caixer, tendes, i tots els
serveis mínims d'un poble. Travessem el poble fins al Palacio de
Revillagigedo (que per cert està en venda) i seguim per carretera
els 6 km restants fins a la Pola. La veritat és que estos 6 km són
totalment prescindibles i suposen un mal final a una etapa magnífica.
Hi ha una alternativa què és seguir el GR-100 (que coincideix en
part amb el
PR-AS
91 i el
PR-AS
88 este per la via de servei de l'autovia) desviant-nos cap a
l'estació de tren de Campumanes i agafant un sender que per
Cornellana puja cap a Alcedo per a baixar novament fins a l'estació
de tren de la Cobertoria passant per l'ermita prerromànica de Santa
Cristina. A partir d'ací anem tota l'estona vora l'autovia fins a
Pola.
 |
| Carretera a la Pola. |
Per contra la carretera local té prou
de trànsit i gens de vorera, es fa llarga i avorrida així que
allargar uns quilòmetres més l'etapa, d'altra banda curta, no
suposarà cap dificultat a les nostres cames i si un bon final a un
parell d'etapes plenament muntanyeres.
L'alberg de Pola es troba a un edifici
polifuncional obert de matí (si arribem més tard cal anar a la
policia a demanar les claus) i és prou gran. Vam arribar els primers
per haver eixit més de matí i per què la resta de companys de camí
van triar el camí d'hivern i es van perdre havent de fer quasi tota
l'etapa per carretera.
Després de dinar i ja descansant van
anar arribant; primer els valencians, després l'home de Valladolid
amb qui vam coincidir en la Robla i que havia fet nit en Poladura
fent una bona tirada fins ací i finalment, ja entrada la nit i
amanits per dormir, un pelegrí jove que venia des de la Robla i un
ciclista major que havia eixit al matí d'Astorga fent la via de la
Plata fins a Gijón, el seu poble.
De matinada com ja és costum encetem
la marxa en l'etapa final cap a Oviedo. La primera part de l'etapa
fins a Uxo és certament prescindible, tota per la vora d'una
carretera local que gràcies a ser tan de matí no té massa trànsit.
Amb pocs cotxes que passen esdevé molt perillosa per les continues
revoltes, canvis de rasant i sobretot la velocitat dels cotxes que no
podrem esquivar. Hi ha una alternativa millor seguint el
GR-100.5
que busca l'autovia per a seguir la via de servei, també asfaltada
però sense trànsit.
 |
| Passeig vora el riu Caudal. |
El dia s'ha alçat núvol i a l'entrada
d'Uxo just quan ens desvíem per agafar un passeig asfaltat que
discorre per la vora del riu Caudal comencen a caure algunes gotes,
el típic orballu que ens acompanyarà bona part del matí. Les
temperatures això sí són altes així que fem com si ploguera finet
i mai millor dit. Arribem finalment a Mieres després de 16 km que
s'han de fer i prou.
 |
| Pujada al Padrún. |
Passem Mieres i agafem una carretera
poc transitada que puja a l'
alto del Padrún passant tot un
rosari de xicotetes aldees, que es convertirà en la tònica general
fins al final de l'etapa. Les vistes comencen a ser interessants si
exceptuem la tèrmica i els llavadors de carbó de Mieres al fons de
la vall.
Al passar el coll entrem a la vall del
Nalón i deixem enrere el paisatge més indústrial i miner de Mieres
per una estampa més rural i ramadera, tot i trobar-nos ja al
Conceyu
d'Oviedo. El camí baixa per una senda que passa per l'aldea de
Casares i entre praderies i bosquets fem drecera fins la carretera
que havíem deixat a l'alt. Abans d'arribar a l'estació de tren
d'Olloniego ens desviem per a passar a l'altra banda de les vies per
un pas soterrat. Travessem el poble, llarg i estret, on encara trobem
alguns horreos i just a l'eixida trobem la Torre de los Muñiz el
Palacio de Quirós annex a la mateixa i davant el vell pont medieval
per travessar el riu.
 |
| Palacio de Quirós. |
Continuem per carretera fins el nou
pont construït a finals del segle XIX i el vell edifici del
Portazgo
edificat a principis del mateix. A partir d'ací abandonem
definitivament la carretera i comencem una curta pujada seguint un
vell camí ja traçat pels romans que discorre sota un bosquet.
Passem vora una casa i eixim a un gran edifici amb equipaments
esportius usat ara pel programa Reto. Fem uns centenars de metres per
una nova pista i a l'eixir a una carretera l'abandonem per arribar a
Picullanza per un dels trams més bonics del camí: es tracta d'un
ample camí empedrat que segueix el traçat i la forma de la vella
calçada romana i pot ser encara xafem alguna de les pedres que van
usar els romans per a pavimentar-la.
 |
| Calçada romana. |
Arribem a Picullanza i davant nostre
s'estén un paisatge ondulat de prats i aldees per on continuem el
nostre camí, ara de terra, que va passant per grups de cases amb
horreos que esguiten el paisatge de prats envoltats de tanques
vegetals. Passem la Venta de l'Aire i arribem a San Miguel on deixem
a l'esquerra un parell d'horreos molt ben conservats i iniciem un
camí que baixa, veient ja al fons els alts edificis d'Oviedo.
Travessem un bosquet i un rierol i arribem a la Venta des d'on
continuem per un camí asfaltat que torna a pujar. Continuem pujant
fins una lloma on es troben los Prietos, poc després passem per una
àrea recreativa a la vora d'un llavador (d'aigua no potable segons
el cartell) i arribem al barri de la Manjoya als afores d'Oviedo.
 |
| Horreos en San Miguel. |
Continuem caminant per camins asfaltats
que ja formen part dels carrers de l'extrarradi de la ciutat, i
passem per la vora de l'església de Santiago de la Manjoya. La
Manjoya és l'equivalent al monte do Gozo de Santiago.
Des d'ací es divisa la catedral del Salvador i el topònim té
relació amb la “joia” del pelegrí per arribar al final.
Passem per sota de l'autovia i enfilem
l'última pujada ja pels carrers d'Oviedo enfitada amb vieires a la
vorera fins que travessem la ronda sud on un pelegrí de bronze ens
espera i entrem ja a la ciutat pròpiament dita. Uns centenars de
metres més tard entrem finalment al casc antic pels carrers
peatonals i, després de passar la
plaza de la Constitución,
on està l'Ajuntament, arribem a la
plaza de Alfoso II el casto
on ens espera la catedral del Salvador i la
Cámara Santa on
es troben les relíquies de nostre Senyor.
 |
| Catedral del Salvador. |
Hem arribat al final del camí del
Salvador però no al final de la ruta; una placa al terra ens indica
els dos camins que des d'ací podem seguir fins a Santiago pel Camino
Primitivo o seguir el Camino del Norte o costaner per
arribar a Santiago.
Article publicat al Butlleti informatiu número 45 del Centre Excursionista de Vila-real.
