DE VILLAHERMOSA AL MONTUDILLO TORNANT PER BIBIOJ A L'OMBRA DE LA GOLOSILLA

S’acaba l’estiu i aprofitant que ha plogut i ha refrescat ens acostem a Villahermosa a fer una ruta de pantaló llarg. I és que la ruta de hui és seguint unes sendes que hem estat estudiant este estiu després que vam visitar Bibioj i, parlant amb el pastor, ens explicara les diferents sendes que n’ixen i com es troben de passables. Així la idea és pujar fins al Montudillo i baixar per Bibioj de tornada a Villahermosa.

Amb la frescor del matí comencem a caminar des de Villahermosa i ho fem seguint un camí conegut, el camino de Vistabella per on va el GR-7 cap a Sant Joan de Penyagolosa.

Eixim del poble pel Rabal i baixant cap al riu Carbo on arribem a l’altura del molino Morte. A partir d’ací la pista formigonada que s’ha traçat damunt el vell camí deixa pas a la terra i pedra original que continua remuntant el riu Carbo cap a Sant Joan. Nosaltres però no seguirem el camí sinó que continuem per la pista que travessa el riu pujant per l’altra banda traçant una llarga diagonal per l’ombria fins a un desmonte que ens porta al barranco del mas de Borrás. Ací la pista s’ha traçat aprofitant el camino de Bibioj que pujava per la vessant però només passar el barranc la pista continua recte cap al mas de Borrás aprofitant el traçat del vell camí de ferradura que hi anava però nosaltres ens desviem per a buscar la traça del camino de Bibioj, ara una simple senda no massa transitada que puja sota el pinar de la Rabosera. El pinar madur no presenta massa sotabosc i així el camí malgrat que no passe massa gent es manté en bon estat.

El tram que discorre sota el pinar se’ns fa ben agradable, a l’ombra dels pins i de la muntanya i amb una costera moderada que, allà on és més forta, el camí la salva fent voltes. Arribem així a una pista forestal que travessa transversalment. La pista està feta per a traure pins i per la part de dalt se n’han tallat i es troben acumulats al camí que ha servit per tal d’arrossegar els troncs.

Seguim doncs camí amunt, convertit en este tram en un ròssec de troncs que ha esborrat algunes voltes per salvar la pendent. Anem trobant la remulla dels pins tallats que, en contra del que sol ser habitual, s’ha apartat del camí per facilitar-ne el pas. Serà pels pins que s’han tret o serà per alguna altra cosa però ací el camí es troba més net i xafat i no presenta cap dubte fins que ens aboca a un encreuament de pistes en una ampla collada.

Ací trobem tres pistes principals: des del sud ve la pista que puja des de la carretera per Santa Bárbara. Per l’esquerra baixa cap al mas de Borràs mentre que per la dreta continua cap a Bibioj i Penyagolosa. Esta està traçada seguint el vell camí de ferradura de Bibioj que, seguint-la ens portaria a l’antic llogaret de Bibioj. Nosaltres però no en seguirem cap d’elles i girarem al nord per a seguir el camino de Penyagolosa que enfila pel pinar, un poc tapat d’argelaga però clar.

Ací també s’han tallat pins que deixen un pinar més aclarit i jove que ens acompanyarà pujant cap al Rebollo. La primera part del camí puja al recte i és més costeruda però més avant suavitza un poc just abans d’enllaçar amb la pista del Rebollo traçada a fins allí aprofitant el camino de Peñagolosa.

Camí i pista pugen per l’esquena d’un llomet fins a un collet menut on trobem un nou encreuament. Per l’esquerra baixa una pista de traure fusta al mas de Borràs i per la dreta una altra cap a Bibioj. Davant nostre queda el Alto de Borràs i el camí el voreja per la falda de llevant prenent altura continuament. Com ja estem a prou altura les vistes comencen a ser importants i a la nostra dreta queda la vall que obre el riu Villahermosa fins a Cedramán. El Tis queda de l’altra banda i tancant pel llevant hi ha el Castillo que la domina des de dalt. Per darrere i al fons queda la serra d’Espadà com a teló de fons. Mirant més prop podem vore les runes de l’ermita de Santa Bárbara dalt del riu i mirant cap al Tis, el Tozal del Montudillo, inconfusible amb la seua forma cònica, i la Serretilla que acaba de tancar la clotada on hi ha Bibioj totalment coberta de pinar.

Església de Villahermosa.

El Carbo des del Rabal, inici del camí de Vistabella.

Travessant el riu Carbo a l'altura del molino Morte.

Villahermosa des de l'Umbría de Morte.

Camino del mas de Borràs.

Camino de Bibioj per la Rabosera.

Troncs tallats al camino de Bibioj.

Senyals del ròssec de troncs pel camí.

Encreuament de pistes

Antic camí de ferradura de Peñagolosa.

Camino de Peñagolosa.

El mas de Borràs.

La vall del riu Villahermosa. La serra d'Espadà trau el cap al fons.

Camí caminant arribem a un punt on del camí se’n fan dos. Nosaltres hem de seguir per la dreta, més planer, abandonant el camino de Peñagolosa que per l’esquerra puja cap a la Puerta de Peñagolosa ja convertit en senda. Uns metres més avant els pins ens deixen vore la Puerta de Peñagolosa, collet per on traspon el camí, i darrere guaita el cap Penyagolosa, més prop que no ens pensàvem.

Ens trobem per damunt dels mil metres d’altura i corre un airet fresquet i tenim per davant quasi quatre quilòmetres de pista planera que passa pels peus de la Puerta de Peñagolosa i els cingles que porten cap a la Golosilla travessant magnífics pinars de pi rodeno. Aprofitem doncs per caminar sense pressa i disfrutant del paisatge que tenim a la dreta dominat pel pinar.

Només alguns rodals de bancals treballats s’obren entre l’omnipresent pinar. Els primers que trobem són els que envolten el mas del Rebollo on les carrasques han substituït el cereal. Ací veiem les primeres persones que trobem a la ruta, un pare i un fill que han pujat a vore si les tronades dels dies passats han fet saó als bancals de carrasques.

Davant les restes del casal del Rebollo se’n desvia amunt la pista que puja cap a Penyagolosa i mor a la Puerta. Un tros més enllà hi ha una nova construcció que ha substituït el mas i a la vora del camí uns gamellons que recullen l’aigua. Nosaltres continuem recte deixant enrere els bancals i entrant novament al pinar que ens acompanyarà fins a les restes de l’assolat masico Gargallo. Ací un entrador s’acosta als bancals del mas també plantats de carrasques. Per davant del mas continua el camí pel pinar que ací es troba barrejat de carrasques que creixen a la solana i que ens acompanyaran fins que arribem a la fuente del Palomar.

L’aigua de la font es conduïda amb una goma fins a una bassa per tal de regar un parell de bancals de carrasques, els mateixos que abans es regaven de la font. Ens trobem ací a les faldes de la Golosilla i a la capçalera del barranco Magro que davalla cap a Bibioj on regava una bona extensió de terres, més gran si cap en anys plovedors com l’actual.

Deixem enrere la font i continuem avant fins al final de la pista, que ja està ben prop. Quan acaba continua el vell camí de ferradura que entra al Montudillo. El camí continua sota el pinar de pi rodeno que creix sobre els gresos grisos que afloren a la base de la Moleta de la Clocha. Seguint per ell anem pujant poc a poc fins al mas del Montudillo situat a un collet amb el tozal del Montudillo al davant.

Ens estem al mas una bona estona i aprofitem per explorar un poc buscant la fuente del Montudillo, que no trobem, així com el camí que continua cap a las Palmerinas, que tampoc trobem. Per dalt del mas hi ha el camí que puja a los Rincones per la Moleta de la Clocha, este sí més clar i amb marques de pintura blanca i groga. Finalment trobem el camí de baixada a Bibioj que mou del collet del davant del mas, també marcat amb pintura groga i blanca i amb fites de manera que encara que passe molt poca gent no és difícil de seguir-ne la traça.

Bifurcació de camins. Hem de seguir planers.

La Puerta de Peñagolosa amb el pic al darrere.

Bancals del Rebollo.

Els cantos de la Moleta la Clocha.

Fuente del Palomar.

Camí de ferradura del Montudillo.

El Montudillo.

El camí comença pegant-li la volta al tozal del Montudillo per llevant per a girar després a ponent entrant a l’espès pinar del Montudillo que ens acompanyarà tota la baixada. La traça del camí és clara i fàcil de seguir, es tracta d’un ample camí de ferradura que salva la pendent amb voltes i revoltes sempre sota els pins. Només quan el pinar és menys espès que trobem trams més tapats d’argelaga on va bé el pantaló llarg. Només quan ja estem molt avall i els gresos tornen a donar pas a la pedra calar el pi rodeno deixa pas al pi blanc. A partir d’ací el camí es troba més tapat i hi ha un punt quan ja estem a pocs metres del barranco Magro que l’acabem perdent. Al voltant del barranc hi ha trams on la humitat permet créixer els esbarzers que tapen el camí. Ací cal guiar-se pel barranc i continuar barranc avall fins que finalment retrobem les marques del camí i n’eixim per la dreta ja a la part de dalt dels bancals de Bibioj.

El camí passa entre antics bancals i nosaltres el seguim el millor que podem. Per sort les ovelles encara pasturen i no deixen créixer la malea de manera que és fàcil passar. De fet trobem les ovelles pasturant als bancals de baix i també ens troba el gos del pastor que se’n ve corrents a saludar-nos. També el pastor amb qui vam estar xerrant fa unes setmanes i que també té ganes de parlar de manera que ens estem una bona estona enraonant mentre les ovelles s’acosten poc a poc a les assolades cases de Bibioj.

Podríem passar-nos hores escoltant el pastor de tantes coses que té per a contar però hem d’acabar la ruta i si ens entretenim massa no arribarem mai al poble, així que ens acomiadem fins un altra visita i continuem camí seguint les seues indicacions per tornar al poble seguint «el camino del agua» per on es porta l’aigua de Bibioj a Villahermosa.

Deixem el pastor al barranc i continuem fins a les cases de Bibioj. Només un parell queden en peu de la trentena llarga de cases que hi va haver. Fins i tot dos tavernes van arribar a funcionar i és que Bibioj va ser la masada més gran del terme de Villahermosa ... i és dir molt. Ara no queda cap casa en bon estat, el temps i el fet d’estar construïdes sobre les argiles i algeps del keuper, molt inestables, han arruïnat la majoria de cases que només són un munt de pedres. Este mateix substrat argilós és el que ha obert l’ampla clotada on hi ha el poble que, unit a l’abundància d’aigua que aflora ací provinent de Penyagolosa, va facilitar la creació d’una notable extensió de bancals, molts d’ells de regadiu.

Deixem enrere el casalici principal per la pista d’accés que van obrir els veïns a pic i pala els anys seixanta i passem per davant l’antiga escola, sense sostre i abandonada encara que fins fa una desena d’anys estava en bones condicions.

Camí del Montudillo a Bibioj.

Pinar del Montudillo.

Bibioj al fons de tot.

Tram difícil vora el barranco Magro.

Marques al camí de Bibioj.

Ovelles pasturant als bancals de Bibioj.

El pastor que ens acompanya ...

... i el gos del pastor.

Runes de Bibioj.

Seguint la pista travessem el barranco de Bibioj on, aigües amunt, hi ha la fuente de Bibioj d’on bevien els veïns. Un poc més avant hi ha dos cases solitàries en no molt bon estat, als seus corrals guarda les ovelles el pastor de Bibioj que ve cada dia des de Villahermosa. Ací abandonem la pista i baixem recte avall a buscar el camino de Santa Bárbara o «camino del agua» per haver-se aprofitat el camí per portar una conducció d’aigua cap al Plano Santa Bárbara.

Quan trobem el camí només hem de seguir-lo cap a la dreta travessant un barranquet que baixa de l’Alto de Borràs. Després de passar-lo entrem al pinar que ens acompanyarà fins a Santa Bárbara. Anem seguint l’antic camí on s’ha fet la conducció d’aigua així que de tant en tant trobem les trapes que hi donen accés, algunes d’elles dificultant el pas dels caminants. El camí està prou xafat encara que no es pot dir que estiga massa net, de tota manera no presenta dificultat ni en el seguiment ni en el pas. Fins i tot trobem trams on caminem sobre la plataforma formigonada de la conducció d’aigua.

El pinar que travessem contrasta amb els que hem anat trobant. Fins ara hem passat per pinars de pi rodeno i el d’ara és de pi blanc però madur, amb un sotabosc de romer més poc dens. Passat un primer tram el camí es converteix en una pista antiga, oberta per a la conducció d’aigua i ara mig abandonada de manera que no és transitable més que a peu.

Després de travessar el barranco de Santa Bárbara la pista es fa més clara i encara més quan arribem a uns bancals d’oliveres ben cuidats. Ací abandonem el vell camí de ferradura i seguim la pista que ens portarà, passant per davant d’una caseta nova, al Plano de Santa Bárbara on trobem un encreuament de camins i pistes.

Ací passa la pista que entra al mas de Borràs i Bibioj que fins ací està asfaltada, i per ella hem de seguir. També hi ha una altra pista que puja des de la carretera fent la volta a l’ermita de Santa Bárbara, que es troba a un centenar de metres davant nostre. Ací mateix trobem també un cartell que ens informa d’una ruta que des de Villahermosa porta a fer el tram final del barranco Magro, ruta que queda pendent per a un altre dia.

Seguim doncs per l’asfalt baixant cap al Plano de Santa Bárbara que contrasta amb el que hem trobat fins ara. Ací el pla es troba totalment plantat d’oliveres llevat de la punta que mira a Villahermosa on hi ha un polígon industrial amb unes quantes naus. El camí que portem enfila cap allí fins que, en un moment donat, gira avall a buscar la carretera. El camí vell però continuava recte i nosaltres també ho fem seguint el carril que voreja els bancals del Plano.

Quan acaba el carril que dóna accés als bancals d’oliveres continua el vell camí de ferradura molt tapat per l’herba. Seguim avant per ell mirant bé d’on posem els peus siga cosa que hi haja algun forat. Davant nostre i ben a prop ja tenim Villahermosa però encara hem de travessar el riu Carbo que excava una estreta i fonda Hoz als peus de l’antic castell de Villahermosa.

Deixem a la dreta el vell camíno de Peñagolosa, ara quasi perdut, i continuem avant baixant per un lloc on els regalls han desfet en part l’antic camí, tot i què encara s’hi troben trams empedrats. El camí ens aboca a la nova pista d’accés al Plano de Santa Bárbara que ve del molino Morte per on havíem passat a l’eixir de Villahermosa. Per ella podríem tornar al poble però davant nostre hi ha el vell camí de ferradura, ben cuidat i ample per a passar amb un tractor menut i el seguim de baixada cap al riu.

Un pont de tres arcs restaurat salva el riu i ens porta a l’altra banda on a l’esquerra deixem el sendero de la Hoz que baixa pel Carbo fins al Villahermosa. El poble el tenim davant nostre i només ens queda pujar pel camí formigonat que fa voltes entre les hortes per arribar a la part baixa i travessar-lo de baix a dalt fins a la plaça des d’on hem començat a caminar per a tancar el cercle i acabar una esplèndida ruta pel seu terme.

Camino de Bibioj, ara pista.

Baixant a buscar el camino del Agua.

Camino de Santa Bárbara ...

... o del Agua, per la conducció que passa.

Tram final del camí, ja pista.

Encreuament de camins a Santa Bárbara.

Plano de Santa Bárbara.

Tram de camí poc transitat.

Villahermosa des del Plano.

Enllaçant amb la pista del molino Morte al Plano.

El pont sobre el río Carbo.

Hoz del Carbo.

Pont del riu Carbo.

Entrant a Villahermosa.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Ayuntamiento de Villahermosa del Río
  
• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
• Calderón, Faustino Los pueblos deshabitados: Bibioj pàgina web <http://lospueblosdeshabitados.blogspot.com/2012/09/bibioj-castellon.html>
  
• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
  
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
  

TRAVESSA PEL COR DE LA SERRA D'ALBARRACÍN

Fa uns anys vam aprofitar una setmana de vacances al maig per a fer la circular a la Sierra de Albarracín que bé es mereixia una entrada al blog que al final no va aparèixer per diversos motius que no venen al cas. En eixa volta seguint bàsicament (però no totalment) el GR-10 i el 10.1 vam passar per la majoria de pobles de la serra, però no per tots, així que ens quedava pendent fer una ruta que enllaçara els pobles que falten i ara s'ha presentat l'ocasió. Bé de fet encara ens falten alguns pobles per enllaçar però això ha estat per falta de temps i no per ganes, així que els que falten queden per a millor ocasió.

Dilluns 3 d'agost:
 Eixim de Tramacastilla a les 2 i mitja de la vesprada, a l'hora de més calor. El sol apreta però a l'ombra corre un airet fresquet. Seguim el PR-TE-3 cap a Calomarde però retallem al passar el merendero del Huerto del Maestro travessant la Vega del Argalla al recte. Ací no hi ha ombra però vore l'aigua córrer per les séquies de la vora refresca ... la vista.
Eixim al PR quan es divideixen el que va al Villar i del de Calomarde. Allí mateix hi ha un banquet de fusta i aprofitem per seure i descansar ja que no tenim cap pressa.
Des d'ací el PR segueix una pista que puja pel barranco de Valdecalomarde, sempre sota el pinar. Quan ja estem quasi dalt la pista puja per l'esquerra i nosaltres continuem pel barranc fins al capoll on acaba el pinar i s'obren els altiplans on només creix la xaparra i alguns pins solts. Per ací passa el camino de Albarracín a Cuenca (GR-113 o camino natural del Tajo) que travessem per a baixar per l'altra banda. El camí vell baixa seguint el barranco del Valle que seguim fins a las Fuentecillas on toca anar alerta perquè hi ha abelles just a la vora del camí. A la font enllacem amb la pista que portàvem i seguim pista avall que, entre camps treballats i erms vorejats de roures ens porta a la carretera de Calomarde. Ens queda ara prop de mig quilòmetre fins a Calomarde per l'asfalt.
Entrem al poble i agafem aigua a la font de la plaça abans d'eixir pel puente de las Águilas que salva el río de la fuente del Berro o río Blanco (tot i què el Guadalaviar també és el río Blanco). A la vora del riu hi ha el frontó i una àrea recreativa on ens estem a l'ombra dels xops esperant que passe la calor.
Una estona després continuem avant pel camino de Calomarde a Moscardón que travessa el Prado recte a buscar la Hoz de la Puerta. El camí passa entre camps de cereal que estan segant i alguns prats on pasturen cavalls.
Arribem a la Hoz de la Puerta i agafem el vell camí de matxo que travessa "la Puerta" que dóna accés a la Hoz i la seguim per dins. La senda està assenyalada amb fites que ajuden a seguir-la. Pot ser està més transitada que l'última vegada que vam passar o pot ser la veiem millor perquè ja la coneixem.
Després d'un primer tram on abunden els orons, espinals i roures els pins es van fent dominants. Remuntem el barranc deixant a l'esquerra el vell camí de Moscardón. Per la dreta continua el sender enfitat encara que poc evident.
Conforme pugem entre el pinar fem fugir uns cabirols que estan a la fresca del barranc on no entra el sol de la vesprada.
Seguint la guia de les fites quan el barranc es tanca pugem a l'esquerra a una pista que entra a la Hoya de Valdelacasa. Travessem la Hoya on hi ha camps treballats i reprenem el barranco de Valdelacasa amunt, primer per un vell carril de traure fusta fins que es perd i després camp a través pujant a la dreta a un collet que ens deixa a la carretera forestal de Calomarde a Moscardón, just cent metres per dalt del refugi de la Fuente del Pino.
Només ens queda baixar a la fuente del Pino on hi ha tauletes, torradors i un refugi forestal lliure. Ací trobem una parella berenant i esperem que acaben i se'n vagen per a "dutxar-nos" als gamellons de la font i instal·lar-nos per a passar la nit. Fem temps per a no sopar massa pronte però encara no s'ha fet fosc del tot que la fresca ens fa entrar al refugi on fa més bon estar que fora i encara no se n'ha anat la llum que ja estem dormint.

Inici de la ruta a Tramacastilla.

Travessant la vega del Argalla.

Barranco de Valdecalomarde.

Las Lomas.

Baixant cap a Calomarde.

Las Fuentecillas.

La Vega del río de la Fuente del Berro.

Calomarde.

Puente de las Águilas sobre el río de la Fuente del Berro.

Camino de Moscardón.

Segant el blat a primers d'agost.

La Puerta.

Inici de la Hoz de la Puerta.

La Hoz de la Puerta fent honor al nom.

El camí vora el barranco de Valdelacasa.

Pista a la Hoya de Valdelacasa.

Tram camp a través pel pinar.

Fuente del Pino.

Dimarts 4 d'agost:
Quan ens desperta la llum del matí entrant per la finestra del refugi ens estem encara un poc més dins del sac. Dins el refugi s'està bé però fora fa fred així que ens agafem amb calma el desdejunar i empaquetar totes les coses abans de posar-nos en camí a les 8 en punt.
Remuntem el barranco de las Quebradas on hi ha el refugi eixint a la carretera forestal de Calomarde a Moscardón que hem de seguir un tros. A la carretera ens trobem un veí de Calomarde que està agafant la grava de la cuneta per a reomplir els clots de les pistes tal com feien antigament els "peones camineros". Ens estem una bona estona xarrant amb ell abans de continuar camí avant.
Seguim la pista fins que travessa el camí vell de Frías a Moscardón. Sort que portem el GPs perquè tot i haver passat ja una altra vegada estem a punt de passar de llarg ja que al principi no sembla haver camí clar.
Baixem pel vell camí de ferradura, més clar quan més avall i més que l'última vegada que vam passar. El camí està marcat amb fites i punts grocs i baixa fent algunes voltes per una vessant coberta de roures fins que arriba al corral de las Covatillas.
Ens trobem a la Hoya de Calomarde coberta de prats ja grocs que contrasten amb la verdor dels pins i roures de les faldes de les muntanyes. Ací enmig hi ha el Pino Gordo, vell exemplar de pi negre o "negral" com li diuen per ací. Eixim després a la pista asfaltada de Frías a Moscardón i la seguim un tros fins que la deixem més avant continuant per la vora, per un camí que fan les ovelles i que passa per la fuente Tubilla.
Seguim avall per la Cañada Mediana fins que tornem a eixir a l'asfalt un tros, separant-nos novement per a seguir una pista que fa la volta pel Rincón de Valdelobos abans d'arribar al merendero del Molino, davant mateix de Moscardón. Ací retrobem el PR-TE-3 que vam deixar a Calomarde i el seguirem fins a Moscardón.
El PR baixa seguint la fou que s'obre als peus del poble. Passem pel Molino en una raconada fresca i ombrívola i continua vorejant els horts que hi ha a la vora del barranco del Masegar fins que es desvia per una senda que puja a Moscardón per la seua vessant més escarpada.
A Moscardón anem al bar a fer-nos un segon desdejuni encara que ja és hora més d'esmorzar. Ací ens estem una bona estona també xarrant amb els veïns del poble abans de continuar camí avant.
Eixim de Moscardón per l'ampla pista del Masegar però un bell tros després ens desviem per travessar el Masegar cap a la Muela. El recorregut que seguim està marcat com a RE-TE-10, RE de Ruta d'Enlace, que enllaça el PR-TE-3 amb el PR-TE-2 a la fuente del Buey. Nosaltres però no la seguim al travessar el Masegar sinó que continuem pel camí vell, un poc tapat en alguns punts però prou més curt (0,5 km per 1,5 el camí marcat). Ens plantem així al començament de la "Rocha de los Atajos" que puja per un bonic rebollar fent voltes per a suavitzar la pendent.
Seguint el vell camí pugem fins a la fuente la Muela passant pel Prado Molinero i des d'allí continuem amunt un carril que puja a la Sarriosa per un pinar en ombria.
Arribem al canto de la Sarriosa i ens aturem una estona a vore les vistes, o el que ens permet el pinar que tot ho cobreix. Distingim la Peña el Cuervo, Peña Palomera, ... entre moltes d'altres muntanyes a les quals no podem ficar nom.
Descansats i reposats seguim avant pel carril que travessa el pinar de la Sarriosa fins que arribem a la carretera forestal del Vallecillo a Frías. La seguim uns metres a la dreta fins que arribem a l'entrador a la fuente del Buey per on ens desviem cap a la font. Entrem ara per l'ampla i polsosa pista que ens porta al merendero i fuente del Buey on també hi ha una vella ermita, ara utilitzada per a tancar ovelles. Abans hi havia un mas però el van tirar a terra després de comprar la finca l'ajuntament de Frías.
Arribem a bona hora per a dinar sense pressa i fer una becadeta a la fresca, que en fa i molta a l'ombra (ens toca posar-nos mànega llarga) esperant que passen les hores de més sol.
Ací trobem una parella amb el xiquet i un grupet de gent més major que s'estan fent una torrada de carn. Tots són descendents de Frías i ens expliquen el millor camí cap al poble, seguint la Cañada que mou des de la fuente del Buey i que passa per la fuente del Enebro i del Mosquito. És un camí amb poca ombra doncs travessa entre alts prats d'herba, però és el més curt. L'altra opció és pujar cap al Cuerno per la Sarriosa de Frías (i és que ací com ens expliquen que la part del terme de Frías és la Sarriosa i la que confronta a Moscardón també).
Ens despedim i continuem camí quan ja el sol va cap avall travessant la Cañada. Per ací hi havia marcada una vella ruta senderista des del poble i de tant en tant trobem alguna senyal. De tota manera el camí és clar, o millor dit és fàcil de seguir. Travessem la Cañada seguint un carril obert en l'alta herba pel pas d'algun cotxe deixant prats de dalla a banda i banda allà on no s'ha sembrat el cereal, madur però encara per segar.
Eixim finalment a una pista ampla per on passa el PR-TE-2 que ve del naixement del Tajo i continua per la pista. No el seguim sinó que continuem un tros més pel mig de la Cañada fins a la fuente del Enebro on hi ha una bassa. Des d'ací pugem ja a la pista que faldeja per sota del Cuerno, on hi ha una torre forestal i un vèrtex geodèsic. El pinar ací deixa pas als prats amb una orla de matollar de substitució típicament eurosiberià: espinals, rosers, aranyons, esbarzers, ... algun roure apareix tímidament.
La pista ens porta a l'ampla clotada on hi ha Frías. Com tots els pobles que hem anat trobant al voltant tenen una ampla zona més o menys plana ocupada per camps de cereal encara treballats, no debades els pobles es situen en les zones més aptes per a l'agricultura deixant les parts més aspres per a la ramaderia.
Travessem els camps de Frías on no s'ha fet concentració parcel·lària i que per tant encara estan delimitats per bardisses de matollars creant un mosaic ecològic molt ric en fauna. Ací també veiem de lluny les segadores treballant aprofitant el temps càlid abans que vinga alguna tronada i faça malbé el treball de tot l'any.
Passem per la fuente del Mosquito i un poc després deixem la pista seguint a la dreta un vell camí, assenyalat amb un cartell, que ens porta a una zona on hi ha fòssils tot i què no trobem res interessant (tampoc ho busquem).
Des d'ací el camí ens porta als llavadors de Frías, situats a la vora de la pista forestal que va a Moscardón i al Vallecillo i al davant de la senzilla plaça de bous on porten els bous braus de Valdecabriel o de Valsalobre a torejar.
Hui toca fer nit a Frías i seguint els consells dels veïns pugem a la Posada del Mirador, gestionada per una xica del poble on trobem un bon llit i un bon sopar a un preu més que raonable. A més no ens posa cap problema amb els horaris de menjar.
No sabem si hi ha molta gent allotjada perquè quan sopem a les 8 de la vesprada només estem nosaltres i una parella francesa però quan hem anat a fer una volta pel poble no hem vist quasi gent i és que ens han dit que donades les circumstàncies d'este estiu tant atípic no han vingut ni els habituals descendents del poble que tenen casa a passar l'estiu.

Refugio de fuente el Pino.

Remuntant el barranco de las Quebradas.

Carretera forestal de Calomarde a Moscardón.

Camino de Frías a Moscardón.

Rebollar baixant a las Covatillas.

La Hoya de Calomarde.

El Pino Gordo.

Cañada Mediana.

Fuente Tubilla.

Carretera forestal de Frías a Moscardón.

Moscardón des del Rincón de Valdelobos.

Àrea recreativa del Molino de Moscardón.

El Molino de Moscardón.

Moscardón des del barranco del Castellar.

Moscardón, dalt d'una penya.

Plaça de Moscardón.

Camino del Masegar.

El Masegar.

Camino de la Muela.

Rebollar de la Muela.

Fuente de la Muela.

Prats a la fuente de la Muela.

Pujant a la Sarriosa.

Pinar de la Sarriosa.

Senyals del RE-10 cap a la fuente del Buey.

Carretera forestal del Vallecillo a Frías.

Pista de la fuente del Buey.

Ovelles sestejant a la fuente del Buey.

Prats de la fuente del Buey.

Merendero al lloc on estava antigament la masía de la fuente del Buey.

Fuente del Buey.

Ermita de la fuente del Buey.

La Cañada.

Camino de la fuente del Buey per la Cañada.

Pista de la fuente del Buey.

Retallant camp a través sota els pins.

Fuente del Enebro.

Fuente del Mosquito.

Desviament a Frías pel Prao Hondonero.

Travessant la Hoya de Frías.

El Prao Hondonero.

Frías de Albarracín.

Camp de fútbol i àrea d'esbarjo de Frías.

Entrant a Frías.

Dimecres 5 d'agost:
Desdejunem a les set i mitja del matí, cosa rara perquè en molts llocs de la serra posen problemes per a matinar. Ací no ha estat així, més bé al contrari ens han atès perfectament i tot han estat facilitats.
Eixim amb la frescor del matí per a començar l'última etapa de la volta al cor de la serra d'Albarracín. Hui tenim el dia més llarg i si ahir i despús-ahir no va fer massa calor hui les previsions són que puge la temperatura.
Eixim per la part alta del poble seguint el vell camí del Villar que passa per las Casas de Frías. El camí està marcat com a ruta local encara que les marques són poques i, com és habitual, s'ha de saber on es va per a no perdre's.
Pugem a la Muela per l'ample camí de ferradura ben conservat i travessem la Muela on les pastures i els pins s'alternen amb alguns camps treballats. Quan baixem per l'altra banda els pins van ajuntant-se formant un pinar espès que ens acompanya mentre baixem al barranco de la Hoz. Per dins del barranc passa una ruta que el segueix fins a Calomarde però nosaltres el travessem pel pont de la vella pista que a partir d'ací s'ha traçat seguint el camí de matxo.
Remuntem novament pel pinar cap a una ampla lloma per on arribarem al Majano. Travessem una pista forestal ampla que entra al refugio del Caño Capitan, un bon lloc on fer nit si hom no vol quedar-se al poble retallant alguns quilòmetres de l'etapa de hui.
Deixem la pista que segueix a la dreta cap al refugi i continuem recte cap a la fuente el Majano i las Casas de Frías. Ací el pinar calcari que hem anat trobant es torna un pinar silici. Els pins són els mateixos però el sotabosc d'estepes en marca la diferència.
Arribem a la fuente del Majano on a banda de la font hi ha un pi monumental (encara que no tant com el Pino Gordo) i ens estem una estona admirant-lo asseguts a un banquet que han ficat al davant.
Quan reprenem el camí la pista ens baixa al barranco de las Casas de Frías i a l'arribar prop d'ell abandonem la pista i continuem per un carril que travessa el barranc pujant cap a las Casas o el que en queda d'elles. Per ací hi ha marcada també la "ruta de la Cruz de los Caminos" encara que no és fàcil de seguir.
Pugem pel carril fins a les cases o el que en queda. Només un parell de cases encara no s'han assolat, i tampoc l'ermita que sí s'ha arreglat.
Després de fer una breu parada per a beure continuem camí avant cap a la Cruz de los Caminos. Davant las Casas de Frías hi ha una clotada de camps treballats però nosaltres ens dirigim amunt per unes llomes pedregoses on només creix la savina rastrera i alguns pins. Seguim un carril que passa per davant d'una paridera encara en ús però després el deixem seguint el vell camí de ferradura on unes fites ajuden a no perdre'n la traça. Seguint-les arribem a la Cruz de los Caminos, ampla collada per on el camino de Frías al Villar traspon i baixa cap al Guadalaviar.
Per ací dalt passa el GR-113 o camino natural del Tajo que segueix l'antic camí d'Albarracín a Cuenca sent estos els camins que li donen el nom.
Comencem a baixar pel barranco del Calarizuelo avall. Travessem un vell bancal ermat i a partir d'ací el camí coincideix amb el barranc que s'encaixa i engorja buscant el riu Guadalaviar que corre al fons. Les savines rastreres i alguns rosers i pins és tota la vegetació que trobem en un paisatge profundament mineral. La pedra en totes les seues versions és present: cingles, faixes, pedregals, ... i el camí aprofita el barranc per a baixar per dins llevat dels llocs on hi ha salts que cal fer algunes voltes per a baixar al fons.
Salvem un salt seguint el traçat antic que fa volta i arribem al punt on engrava amb el barranco del Rollo i, tots dos junts enfilen al riu. Ací s'ha construït una presa per a laminar avingudes que cal salvar, passada esta ja ens trobem el riu Guadalaviar per on corre un fil d'aigua.
El camí remunta el riu i el salva per un pontet de formigó antic abans d'enllaçar amb la carretera per on caminem l'últim quilòmetre fins al Villar.
Preguntem al Villar per agafar aigua i ens recomanen la font de la Plaça d'on ixen quatre xorros. Omplim aigua i travessem el poble buscant l'antic camí de Noguera que ara haurem de seguir.
Fins ara hem anat seguint camins més o menys marcats o que ja coneixíem, ara farem un tram desconegut i sense marques. A més el track que havia fet per a seguir no s'ha gravat bé al GPS de manera que tocarà tirar mà de la intuïció que no sempre encerta.
Preguntem per trobar el camí d'eixida i ens encaminen a ell. Per ací es va fer una marcha senderista l'any passat i esperem que estiga ben marcat però només ho està a l'inici. El camí remunta una pendent herbosa deixant camps on pasturen els cavalls a les vores dels camins. Conforme ens allunyem del poble la traça del vell camí està menys fressada i a més es fa menys evident perdent-se entre els antics bancals de manera que anem un poc a ull, tenint com a guia el Cerro de la Lobera que ens queda a l'esquerra i Val de Franco que ens queda a la dreta i on hem de baixar.
Perdem la traça i acabem baixant al recte cap al "punto límpio" del poble, que està al mig de la vall. Quan arribem prop retrobem el vell camí que ací es nota un poc més i que venia prou més amunt. El track de la "II marcha senderista" segueix el camí vell que ací remunta el barranco del Horcajo.
Ens separem uns metres del camí per tal de deixar espai entre unes caixes d'abelles i nosaltres per si de cas. Passades estes el camí coincideix amb el barranc encara que sovint està brut o se l'ha endut l'aigua. De tota manera encara és fàcil de seguir.
Deixem a l'esquerra el barranco del Revoltón i continuem per la dreta un tros més fins que hi ha un forcallet. Ací la calor apreta i les ombres no sovintegen. A les vessants pedregoses només creixen algunes savines i a més l'aire no corre per tant es fa pesada la marxa.
Arribem al forcallet i el camí puja per l'esquerra, ben traçat, amb revoltes, amb trams picats a la pedra i d'altres sostinguts per un mur. Agafa altura i passat l'enforcall de barrancs hi ha una forcall de camins. Recte continua el camí vell de Tramacastilla, prou clar, mentre que nosaltres pugem per l'esquerra cap a Noguera.
La traça del camí molt esborrada puja fent voltes per salvar la pendent fins que arriba a l'altiplà. A partir d'ací pràcticament està esborrada però per sort al Topohispania apareix l'antic camí i gràcies a això podem seguir-lo travessant el pla que s'estén des de la Piojosa a la Loma Alta.
El primer tram el fem entre les savines rastreres que s'alternen amb alguns grupets de pins. D'un d'ells ens fugen uns cérvols que estan sestejant a l'ombra fugint de la calor del migdia. Nosaltres en canvi continuem caminant travessant les xaparres fins que, passat un carril que corre de sud a nord entrem a un pinar. Seguim per dins del pinar per on va un carril fins que canvia de direcció i nosaltres seguim al recte pel mig. Ací les traces del vell camí ni s'intueixen encara que anem trobant un pas més fàcil per on estava traçat, amb menys pins i xaparres. Després de travessar una altra pista continuem per un carril que ens porta al vèrtex geodèsic de la Loma Alta.
Ens acostem al vèrtex que s'alça a la vora d'una dolina poc fonda. A la vora, sota un pi ens aturem a fer un mos i descansar de tant de sol una bona estona.
Encara que l'ombra convida a descansar fem un esforç i continuem camí però abans pugem al vèrtex des d'on es veu un panorama quasi de 360º i identifiquem Peña Gotera, Peña Redonda, el Jabalón i el Navazo, la Sarriosa, el Cuerno, Sierra Alta, ... entre molts d'altres cims i vèrtex.
Seguim camp a través des del vèrtex fins que trobem la pista que entra a la Pinada des de la carretera del Villar a Tramacastilla i la seguim a la dreta una trossada fins que gira a llevant. En eixe punt seguim recte pel camí vell del qual no en queda pràcticament cap traça, sort que també apareix al Topohispania i així gràcies al gps anem seguint-lo mentre de tant en tant apareix alguna traça.
Passem per la vora d'un corral assolat i baixem avall per un lloc on es van tallar els pins i no n'han tornat a créixer. El camí baixa a buscar un barranquet i segueix per ell uns metres abans de buscar un rellomet per on davalla al barranco del Guitarral.
Pel fons del barranc passa un carril i davant del llomet per on hem baixat mou una pista que remunta Valnegrillo seguint el vell camí.
Pugem per la pista que travessa un interessant pinar que creix a les vessants pedregoses del barranc sense pràcticament sotabosc. Conforme pugem el pinar va deixant pas als roures i orons que formen grupets a les vessants i que alternen amb les savines. Quan la pendent ja suavitza apareix a la nostra dreta el pinar de pi roig amb estepa i entre ell grans exemplars de roures de fulla gran (Quercus pyrenaica) que contrasten amb els roures valencians (Quercus faginea) que queden a l'esquerra. En pocs llocs de la serra podem trobar tots dos exemplars de roure tant a prop i mostrant tant clarament com condiciona la litologia la vida vegetal.
Arribem finalment a la part més alta on passa una pista que des de Tramacastilla (o Noguera) entra a la Pinada. De l'altra banda el camí vell baixava al recte cap al río Garganta però nosaltres no en seguim la traça sinó que continuem per un carril que baixa per l'esquerra travessant el Rebollar que fa honor al seu nom. Ací els pins deixen pas als roures que en alguns punts formen un bosc espès.
El carril gira a ponent i remunta cap a las Barranquillas i cal estar atents per a trobar la senda que baixa pel barranco del Recuenco al río Garganta. Per sort unes fites marquen l'inici d'una senda que poc a poc es fa més evident encara que no sembla gens xafada.
El vell camí baixa per la banda de llevant del barranc. Per l'altra vessant en baixa un altre des de las Barranquillas que sembla tant interessant com el que seguim.
Conforme baixem espantem alguns cérvols que estan a la fresca dels roures i que sentim abans de vore'ls. Segurament si no s'hagueren menejat ni els hauríem vist.
El camí baixa amb prou pendent fins que travessa el barranc. La part més baixa és més ombrívola i fresca que l'alta. Abans de travessar el barranc es junta per l'esquerra el camí que baixa de las Barranquillas i un poc més avant un altre camí que baixa de la Pinada. Este també ve des del Villar sent un dels dos camins que unien antigament el Villar amb Noguera. A patir d'este punt la senda es fa més clara i està més xafada sent més fàcil de seguir.
Arribem així al río Garganta on travessem un camí que baixa per la vora travessant-lo puntualment. Per ell ja vam passar fa uns anys. Ara però no el seguim sinó que travessem el riu per un pontet de formigó molt malmès pel pas del temps i les riuades i encetem una rocha pelada amunt. No és la pujada més dura del dia però a les tres de la vesprada i amb un sol de justícia sí que ho sembla de manera que quan arribem a la part alta i només entrar al pinar ens aturem a recuperar-nos del sol i la calor.
Ja quasi no ens queda aigua però per sort el poble de Noguera està a tocar. Trasponem l'ampla collada i trobem una pista que entra al "punto límpio" del poble (hem eixit del Villar per un i entrem a Noguera per un altre). Des d'ací seguim la pista fins a la carretera des d'on el vell camí continua recte avall fins a uns estables als afores de Noguera. Eixim novament a la carretera i per ella arribem al poble que hem de travessar seguint la carretera fins que travessa el río Noguera.
De l'altre costat del riu està la fuente del Peluco on agafem aigua per als cinc quilòmetres que ens queden fins a Tramacastilla.
De Noguera a Tramacastilla hi ha el PR-TE-3 que ara passa per dins del río Garganta. Abans però anava pel collado Jacinto i serà eixe el camí que seguirem, més curt que l'actual.
Eixim per la carretera de Tramacastilla i passat el cementiri ens desviem a l'esquerra seguint les marques del PR que encara es conserven en bon estat.
Les marques ens porten a pujar per una costera pelada. El camí, prou transitat per les ovelles, està prou malmès per l'aigua ja que puja per un terreny d'algeps i argiles molt erosionable. Sort que la traça és clara fins que arribem a los Zarzalejos per on passa una pista.
Seguim la pista a la dreta un tros però quan gira cap a llevant nosaltres seguim recte cap al sud. El vell camí està prou esborrat però les marques són suficients per a no perdre'l.
Passem per la falda del cerro de Santa Bárbara, totalment desprovist d'arbres, i arribem a un collet des d'on tornem a vore Noguera i la confluència dels rius Garganta i Noguera. A partir d'ací el camí a seguir és fàcil d'endevinar, anem a buscar el collado Jacinto que queda davant nostre entre las Muelas i el Carrascal. Si la direcció és fàcil la senda en sí no és tan fàcil de seguir i només la trobem gràcies a l'abundància de marques de pr que ens porten sense cap dificultat afegida (a la de buscar les marques) fins al collado on creixen els pins.
Trasponem el collado i de l'altra banda hi ha la Cuesta Gorda que haurem de travessar per a baixar a Tramacastilla. Anem per les faldes del Carrascal que fa honor al seu nom i travessem un bosquet de carrasques no molt grans però que no semblen haver-se carbonejat com sol ser l'habitual en estes terres. Cal caminar amb cura perquè la plataforma de la senda s'ha anat desplaçant avall per la forta vessant i s'ha convertit en un sender de terra solta molt esvarós.
Quan acaba el carrascal baixem per un llomet a buscar els bancals treballats de la Salobreja i travessant els bancals (literalment) que ja s'han segat arribem a la carretera. Davant nostre baixa un camí asfaltat cap al poble per la vora del barranco de la Salobreja i seguint-lo acabem finalment a la plaça del poble de Tramacastilla des d'on havíem començat a caminar un parell de dies abans donat per closa una travessa tant interessant com entretinguda pels pobles situats al cor de la Sierra de Albarracín.

Frías de Albarracín a punta de dia.

Camino de la Muela.

Muela de Frías.

Baixant pel cap de la Muela.

Camino de las Casas de Frías.

Travessant el barranco de la Hoz.

El Majano.

Pinar sobre substrat silici.

Fuente el Majano.

Pista vora el barranco de las Casas de Frías.

La senyal marca la direcció i també el lloc on hi ha las Casas de Frías.

Antigues cases a Casas de Frías.

Ermita del Carmen en Casas de Frías.

Camino de Frías al Villar.

Arribant a la Cruz de los Caminos.

Barranco del Calarizo.

El camí continua per dins del barranc.

Tram empedrat per salvar els cingles.

Travessant el Guadalaviar cap al Villar.

Carretera de Villar del Cobo.

entrant a Villar del Cobo.

Casa-palacio Muñoz.

Eixint del Villar cap a la Lobera.

El barranco del Calarizo, per on hem baixat.

Sense camí a l cerro de la Lobera.

Val de Franco.

Remuntant el barranco del Horcajo.

Traça del vell camí del Villar a Tramacastilla.

Camino de la Loma Alta.

La Loma Alta.

Vèrtex de la Loma Alta.

Foto de rigor al vèrtex de la Loma Alta.

Pista de la Pinada.

Camino del Villar a Noguera.

Pista al barranco del Guitarral.

Valnegrillo

Exemplars de roure arribant al Rebollar.

El Rebollar.

Carril cap a las Barranquillas.

Senda de baixada al Recuenco pel Rebollar.

Baixant al Recuenco.

Pont sobre el río Garganta.

Camino del Villar a Noguera pujant al Ceñajuelo.

Noguera des del Ceñajuelo.

Fuente de los Hostales.

Carregador de les antigues mines de ferro.

Arribant a Noguera.

Eixint de Noguera pel traçat antic del PR-TE-3.

Noguera des de los Zarzalejos.

Pista de los Zarzalejos.

Camino del Collado Jacinto.

Noguera des del Collado Jacinto.

El Collado Jacinto.

Camino del Carrascal.

Travessant el carrascal que dóna nom a la partida i camí.

Arribant a la carretera per la Salobreja.

Entrant a Tramacastilla 

Final de la ruta a Tramacastilla.

Ací estan els tracks:

Tramacastilla, Calomarde, fuente el Pino

fuente el Pino, Moscardón, fuente del Buey, Frías

Frías, Noguera, Tramacastilla

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Tramacastilla a Moscardón per la Hoyalda i la cascada Batida

De Noguera a Calomarde pel Cañon de las Cuevas, el barranco Hondo i el barranco de la Hoz

de Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta 
de Tramacastilla a Moscardón per la Hoyalda i la Cascada Batida 

de Moscardón a Masegoso per la Sarriosa i los Ojos del Cabriel

de Frías a Moscardón per la fuente del Buey i el camí vell

Entre Frías i el Villar: el Salto de Pero Gil, el Villar de Muelas i la Cruz de los Caminos 
De Frías a Calomarde

Barranco Hondo

Sendero de los Atajos de Moscardón

Més informació:

• Frías de Albarracín
• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
• VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
•  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
• Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
• VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
• Senderos de Aragón
• Turismo sierra de Albarracín
• Pastor Duran, Javier i Garcia Galve, Avelino (2007) "Trazado, uso y notícias del camino de Villar del Cobo a Tramacastilla" dins Rehalda nº6 accessible a la web <https://rehalda.files.wordpress.com/2013/10/rehalda_6.pdf>
• Pastor Duran, Javier i Garcia Galve, Avelino (2006) "Antiguo camino de herradura desde Albarracín a Huélamo" dins Rehalda nº4 accessible a la web <https://cecalbarracin.files.wordpress.com/2006/11/rehalda_4.pdf>  
• Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web. 
• Ayuntamiento de Calomarde 
• Ayuntamiento de Moscardón 
• Villar del Cobo
  
• Rutas de Noguera de Albarracín
• Noguera naturalmente
• Libro de Noguera
• Tramacastilla