D'AIN AL CASTELL I A LA FONT DE SANT AMBRÓS

Per fi tornem a la serra d'Espadà, després d'un estiu sense xafar-la, i és per a fer una curta ruta amb els xiquets. Ens decidim per la ruta roja del parc natural, que des d'Aín puja al castell d'Aín.

Com que pensava que el temps no ens deixaria eixir el cap de setmana ha estat un poc improvisada, així que el primer que m'he trobat és que el GPS es trobava sense piles, i la bateria de la càmera de fotos només ha aguantat fins a dalt del castell. Els que si que han aguantat bé la ruta han estat els xiquets que han fet la volta sense enterar-se.

Castell d'Ain.

Hem eixit des de la plaça d'Aín travessant el poble pels carrerons i disfrutant dels racons amagats del pobles.

Carrers d'Ain.

Hem eixit pel Calvari i just als peus hem trobat el panell indicatiu de la ruta Roja del parc natural, i a Xiulet (que jo no coneixia però els meus fills si) que és com es diu el pardalet símbol dels parcs naturals de la Comunitat Valenciana.

Cartell d'inici de la ruta.

Així que des d'ací ens hem dedicat a buscar a Xiulet, i a seguir les marques que sembla que s'acumulen en este tros de camí on coincideixen el SL CV-27  el PR CV-63.6  i el GR-36.
Continuant per la pista de la Caritat passem per damunt un vell assut i deixem a l'esquerra la bassa de baix, ara convertida en piscina municipal i, just ací, abandonem la pista continuant pel vell camí que ressegueix el llit del barranc de la Caritat.

Remuntant el barranc de la Caritat.

Continuem remuntant pel vell camí d'Almedíjar o de la Serra, ample i formigonat en este tram vora riu, amb una vegetació fresca de serveres, esbarzers, figueres, arítjol, .... que s'han menjat les antigues hortetes. L'aigua ens acompanya baixant a la nostra esquerra al llarg de tot el camí tot i que de vegades no l'arribem a vore sota la vegetació.
Arribem així al molí de l'Arc i passem sota l'arc per continuar la ruta.

Molí de l'Arc.

Dalt del molí es troba la bassa del mig, que abans s'usava per a regar i regular l'aigua del molí i ara només per a regar.

Barranc de la Caritat amb el castell al fons.

Continuem una trossada més fins que hi ha un desviament de camins. El camí de Xovar puja a l'esquerra cap al segon molí i el Benialinet i, més lluny, el coll de Xovar (o de Barres) mentre que el camí de la Serra (o d'Almedíjar) puja a la dreta, deixant enmig una gran noguera.
Nosaltres seguim a la dreta, tot i que en acabant haurem de retornar a este punt i girar amunt pel camí de Xovar.
El camí deixa d'estar formigonat i trobem trossos empedrats, mentre puja i gira a buscar el barranc del Castell passant per l'ombria del castell.

Voltes del camí vell.

Després de passar el punt on el barranc del Tir es junta amb el del Castell travessem una bonica pinada, encara humida de les pluges recents, i poc després arribem a un llarg tram magníficament empedrat.

Camí d'Almedijar vora el barranc del Castell.

Un poc més avant trobem la bifurcació de camins. Hem d'abandonar el camí d'Almedijar que puja al coll de la Ibola per la Servereta, per girar a llevant buscant el collet que ens dona accés al castell d'Aín. Arribem al castell travessant el llarg tossal on està enclavat per un camí obert pel llom.

Castell d'Aín.

El tossalet del castell domina la part alta del barranc de la Caritat i el Benialí on, en altre temps, hi va haver una alqueria musulmana. El castell presenta planta quadrangular, restes d'aljubs i una torre  celòquia rodona. A més hi ha una torre quadrada separada del castell i que guarda el camí d'accés.
No som els primers en pujar. Ens hem trobat un grup de famílies amb sagals grans que baixaven del castell i, mentre els xiquets s'estan jugant a soldats a la torre, puja un pare amb un fill també menut. Encara quan comencem a baixar pugen una parella amb dos xiquets més, i és que esta és una ruta ideal per als xiquets, fàcil i amb una fita clara on arribar.
Reprenem la ruta baixant pel camí d'anada fins l'anouer on hem de girar a la dreta seguint el camí de Xòvar, seguint les marques del GR-36.

Encreuament de senders.

Pugem cap al segon molí o molí de Guinsa, però a l'arribar a la pista de la Caritat deixem el vell camí, ara substituït per la pista, i girem cap al poble.
Anem seguint tota l'estona la pista que voreja per dalt les hortes del barranc. Deixem a la dreta els pins i sureres del Pinar de l'Estat, amb una senda que hi puja, i un poc més avant seguim recte quan la pista principal baixa a buscar el poble.
Anem per la banda de baix del Palomar, on les sureres s'alternen amb els pins fins que trobem un baixador formigonat a l'esquerra. Es tracta del camí del Palomar per on arriba des del poble el SL-CV-28.
Baixem entre els horts ben cuidats i abans de travessar el barranc, ací convertit en rierol, ens desviem uns metres per dinar, que ja és hora, a la font del Riu o de Sant Ambrós.
Després de dinar només ens queda travessar el rierol i retornar al poble passant per la vora d'un molinet restaurat, i des del cup que fa de mirador observar bona part del recorregut fet.

Ací teniu un exemple de com funciona un molí d'aigua:

Ací teniu un exemple de trull i premsa d'oli com les que hi va haver al proper Molí del Duc (propietat del Duc de Sogorb, amo del poble d'Aín i mitja Serra d'Espadà).

Just darrere podem prendre la fresca als remodelats llavadors, o el sol a un banquet davant, i perdre'ns pels carrerons tot travessant el poble cap a la plaça.


Encara que no puc penjar el track (podeu vore'l ací o ací), estos tracks comparteixen part del traçat:

ain - ereta - nevera - coll de barres
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - espadà - font parra - ibola
ain - batalla - bovalar - cerro gordo - ain
ain - penya pastor - penyes blanques - ain
ain - espadà - ain
ain - ombria batalla - torques - ain
ain - finestra - penya pastor més informació ací
ain - penya pastor
cara nord del batalla
més informació i fotos de les dos darreres ací

Més informació:

• S.A.S.E Senders a Aín Ed. Ajuntament d'Aín, 2001
• Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
• Ajuntament d'Aín

GR7: ARES - BENASSAL CULLA

Per a commemorar el 25 aniversari de la publicació de la Topoguia del GR-7 al seu pas per Castelló (Sector I: Fredes - S. Joan de Penyagolosa) el centre excursionista de Vila-real està realitzant la ruta per etapes tal i com va proposar Josep Antoni Martin a la guia (amb una xicoteta variació).
Ja s'han cobert tres etapes i en totes les ocasions una o altra circumstància ens ha impossibilitat anar, però hui hem pogut col·locar els xiquets i, sense cap impediment d'última hora ens disposem a cobrir el tram Ares - Culla del GR-7.
Abans de res comentar que les etapes marcades a la topoguia són:  Fredes - Vallibona; Vallibona - Morella; Morella - Ares; Ares - Benassal i Benassal - Sant Joan de Penyagolosa, però per igualar les etapes s'ha preferit variar el recorregut anant directament d'Ares a Culla i de Culla a Sant Joan de Penyagolosa. Encara que no es respecte la divisió original cal dir que aquesta no fou un capritx sinó una necessitat, donat que a l'any 1987 no hi havia cap lloc on pernoctar a Culla i per eixa raó es va optar per fer una etapa curta a Benassal i una llarga a Sant Joan.
No és el moment ací de contar la història del marcatge del que fou (i és) el primer sender abalisat valencià, només de comentar que el Centre Excursionista de Vila-real va tindre una part destacada en el marcatge i, un membre del mateix, fou qui confeccionà finalment la topoguia que va vore la llum fa 25 anys després d'anys d'esforços, però això queda per a un altre dia.

El dia de hui comença a les 8 del matí a Vila-real, agafant l'autobús que ens durà al coll d'Ares per començar la marxa. Un autobús ben carregat i no només de ganes i d'il·lusions de reprendre el curs senderista després de l'estiu, sinó de quasi seixanta excursionistes amb ganes de passar-s'ho bé per la muntanya i fer realitat el vell lema del sender "una jornada de sender, una setmana de salut".
Baixem de l'autobús al coll a hora d'esmorzar; uns a fora, prenent el sol que s'obri pas entre les boires que queden als peus, els altres a dins amb la taula parada i carajillo al final.

Alçant-se la boira al coll d'Ares.

La primera dificultat del dia la tenim abans de començar. Encara que la veda no s'obre fins el dia del Pilar les batudes de senglars ja han començat, i justament ens trobem amb un grup molt nombrós de caçadors d'Ares que van a realitzar una batuda als peus de la Mola del Vilar, i nosaltres els passem pel mig! Sort que amb bona voluntat tot s'arregla, així nosaltres ens apressem tot el que podem per acabar d'esmorzar (els de fora més que els de dins) i ells s'esperen a començar mitja hora després de moure nosaltres. Supose que algun senglar els deguerem espantar però posant tots un poc de la nostra part podem gaudir junts de les nostres aficions sense perjudicar-nos.
Iniciem així la marxa seguint el GR-7 per davant de les darreres cases de les Ventes del coll, que miren cap a la mar, tot i que les vistes es troben tapades per la boira que encara s'arrapa a les muntanyes de llevant.
Anem seguint el vell camí de ferradura que unia els pobles d'Ares i Benassal i ja ho diu la dita "entre Ares i Benassal, tot és roca i carrascal, argilaga i romeral, i el perill sempre és igual", i ens trobem "entre Ares i Benassal".
El camí circula en balcó sobre el barranc de la Covençalla, que baixa del coll, i passa per dalt dels Bassiets, però a la vora de la font dels Bassiets, sempre sota els cingles de la mola del Vilar.

Camí real de Benassal; Ares al fons.

Anem deixant enrere el poble d'Ares, situat entre el Castell i la Mola, i ens dirigim cap al mas de Rufa, que encara no veiem doncs es troba just dalt d'un portell que ens dona pas a l'ample llom de la Mola.  Al arribar ens trobem un cartell que ens avisa que ja hem eixit del terreny de batuda, així que ja podem anar més tranquils.

Pujador al mas de la Rufa.

Passat el portell deixem enrere les vessants costerudes de la Mola i se'ns obri davant les planes que coronen els cims. El paisatge vegetal però no canvia i és igual de pelat, amb herbes baixes i algunes argelagues negres que els fan companyia.

Mas de la Rufa.

Després de reagrupar-nos al mas continuem per un camí entre parets, que coincideix i es separa d'una pista, passant per la vora de la Mola en el que serà el tram més alt de tot el recorregut.
Només toquem la mola de passada i el camí la voreja baixant cap al mas de la Mola, que s'està a la vora d'un barranquet, quasi fora de la mola.

Mas de la Mola.

Arribem per un camí entre parets, a trams empedrat, i que passa per l'era del mas. Des d'ací hem de baixar a buscar un camí que voreja els bancals del mas, que s'estenen entre el mas de la Mola i del de la Cova ja en terme d'Ares, i passem per dins d'un rodal de roures i orons madurs i ben conservats on és una delícia el caminar.

Roureda al mas de la Cova.

Eixim dels roures i enfilem el mas de la Cova, passant per la vora d'un pouet.

Camí del mas de la Cova.

Passem per davant del mas i el camí s'arrima al cingle on es troben les coves que li donen nom al mas (també conegut com les Covatelles o mas de la cova d'en Gastó) i anem baixant per una senda que travessa un espès, però jove, carrascar.
En este tram el traçat del vell camí real s'ha vist alterat per la recent construcció d'una pista que ha eliminat alguna revolta i ha convertit el que era una agradable baixada sota les carrasques per un camí no massa costerut i de bon ferm en una perillosa i costeruda baixada plena de pedra solta, molt problemàtica en cas de pluges.

Carrascar als morrals de Benassal.

Arribem al collet que uneix el Tossal de la Nevereta a les moles d'on venim i el trasponem baixant per la vora d'uns vells bancals que encara no han estat envaits pel carrascar, i tot seguit ens endinsem novament al carrascar que s'estén als morrals que s'allarguen a Benassal.
Eixim novament a la pista i seguim baixant, més planers, deixant a la dreta el camí del mas de Monterde, que resta al final dels bancals, i ens endinsem de nou al carrascar, pel camí que ara ha esdevingut pista vorejada per parets de pedra.

Camí real pels Morrals.

Deixem a l'esquerra un bonic carrascar adevesat on pasturen els bous i el camí segueix llarg i pla deixant a la dreta la Verola de Grau i a l'esquerra la Verola de Fabregat.
A les Quatre Carreres el GR7 enllaça amb el SL-CV-102 que baixa al Pla de la Mançanera, vora la Rambla Carbonera, pel Manyà.

Camí entra bancals.

A partir d'ací el terreny calar deixa pas al saulonar i els bancals de cereal o ametlers deixen pas a l'avellaner, omnipresent a les rodalies de Benassal.
Deixem a l'esquerra i dalt un tossalet l'ermita de Santa Magdalena i enfilem la baixada encimentada per entrar a les primeres cases de Benassal, on ens trobem uns homes picant olives per ficar-les en salmorra.
Just a la vora de la carretera es troba una font on aprofitem per reomplir les ampolles d'aigua doncs no n'esperem trobar cap fins a Culla i ja comença a fer molta calor.

Agafant aigua a Benassal.

Amb la calor i acostant-se l'hora de dinar travessem el poble cap a la Font d'en Segures.
Passem davant el poliesportiu i agafem el camí de Culla que puja també cap a l'ermita de Sant Cristòfol i coincideix amb el traçat del PR-CV-395.

Cami de Culla amb Benassal al fons.

El camí puja formigonat entre parets de bancals d'avellaners i amb una forta pendent. Poc a poc el camí es va fent més estret i al final, quan ja quasi estem a l'altura de la font d'en Segures, es converteix en una senda de terra que remunta per les Serrades de baix fins a la carretera de Culla.
La forta pujada i la calor del migdia passen factura i el grup s'estira, i fins i tot hi ha qui ho passa mal per falta de menjar i d'aigua, però amb un bon glop i un mos tot solventat.

Camí vora carretera cap al Rivet.

El camí continua recte però nosaltres des d'ací ens dirigim, seguint la carretera, a la roureda del Rivet. Al Rivet es troba una magnífica roureda amb excel·lents exemplars, que no té res que envejar-li al barranc dels Horts del veí Ares. A la temporada d'estiu hi ha piscina i bar, a més d'una font (eixuta per la seca) amb taules i banquets per poder menjar a l'ombra dels roures i nosaltres ho aprofitem per a dinar.

Dinant al Rivet.

Després de dinar hi ha qui encara té temps de fer una becadeta. Altres se'n tornen cap al punt on hem deixat el camí (i on hem deixat també un bar) per avançar feina. Al final el grup o el que en resta es posa en marxa sota un sol que no afluixa, tot i que corre un airet no massa calent.
Refem el camí i ens reagrupem per continuar camí de Culla.
Pugem pel camí encimentat de Sant Cristòfol però de seguida l'abandonem per seguir a la dreta el vell camí que discorre entre parets, just per dalt del Paratge Natural Municipal del Rivet.

Camí de Culla entre parets.

El camí continua pujant entre els antics bancals de les Serrades de dalt fins a la ratlla del terme de Culla, on travessa un assegador que puja directe al Montcàtil, on es troba l'ermita de Sant Cristòfol de Benassal (i on puja el PR CV-395).
Nosaltres seguim planers i baixant un poc cap al mas de Sant Cristòfol, passant per la vora de la font del mas, també eixuta, i travessant-lo per seguir un camí que travessa una omeda, segurament una de les darreres que queden, amb oms joves que (de moment) s'han salvat de la grafiosi.

Mas de Sant Cristòfol i oms.

Passem per la vora d'un piló amb una creu de fusta encastada. Ens trobem en una ampla lloma desarbrada, coberta només d'argelagues, que baixa cap al Bovalar de Culla.

Lloma de sant Cristòfol.

El Bovalar és un ample espai pla, cobert de carrasques, que ens separa del tossalet on s'alça el poble i castell de Culla.

Sense paraules.

Baixem cap al Bovalar i el travessem recte per l'extrem nord, deixant a banda i banda un carrascar jove.

Camí pel Bovalar.

Descartem altres camins que se'ns obrin a banda i banda i arribem al final del carrascar on apareix ja clarament Culla al davant nostre. Enllacem ací amb el PR CV-297 que ens acompanyarà fins al poble.
Travessem un ample camí asfaltat i encetem la pujada final a Culla passant per la vora de les Fontanelles, amb una poca aigua pudenta, i travessant els bancals que baixen del poble cap al pla dels Noguerals.
Arribem així finalment a Culla per l'est, deixant a la nostra vora l'edifici polifuncional.

Arribant a Culla.

Acabem l'excursió a l'ombra, recuperant forces i fent estiraments perquè el dia ha sigut dur, no tant pel recorregut com per la calor, i tornem a casa pensant en tornar el dia de Tots Sants, quan es clourà la celebració del 25 aniversari de la publicació de la topoguia arribant a Sant Joan de Penyagolosa.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Martin Clarós, Josep Antoni GR-7 Província de Castelló sector I: Fredes - Sant Joan de Penyagolosa, Ed. Diputació de Castelló, 1987
• Arenós Domingo, J. Sistema informático de catalogación espeleológica. Província de Castellón
• Barreda Edo, Pere-Enric Aspectes de Benassal
• Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011
• Ajuntament d'Ares
• Ajuntament de Benassal
• Ajuntament de Culla

TOSSAL D'ORENGA I BARRANC DELS HORTS

Una vegada més acompanyem a Pablo en un nou vèrtex geodèsic de més de mil metres i en van 68 (per a ell, per a nosaltres molts menys). Així ens encaminem a fer la ruta que ha dissenyat per a pujar al Tossal d'Orenga.
Com sempre toca matinar i encara no ha eixit el sol que iniciem la marxa.

Eixida del sol des del mas del Pla d'Ares.

El lloc previst d'inici era el mas del Pla de Catí, però una cadena ens barra el pas, així que movem uns centenars de metres abans del previst per una pista formigonada que voreja el barranc del Pla.
Deixem a la dreta el mas del Pla i ens encarem dret a les muntanyes. La pista gira un poc a l'esquerra cap al mas de les Molineres però després de passar per les restes del Maset, dalt nostre, enfilem un antic assegador que puja cap al mas del Tossal d'Orenga.
Hi ha trams on encara es distingeix el traçat del sender que remuntava per l'assegador, mentre que en altres el coscoll i les argelagues se l'han fet seu, però sempre es pot trobar un pas, si més no acceptable, per assolir la lloma que baixa del mas.

Assegador del tossal d'Orenga.

Arribats a la banda de baix del mas, el camí gira a la dreta remuntant entre parets per buscar el camí de la Belladona al mas del Tossal d'Orenga. Nosaltres ens desviem per acurtar camí, pujant un xicotet cingle per accedir al pla on s'alça el mas del Tossal d'Orenga.

Arribant al camí del tossal d'Orenga.

Arribats al mas eixen a rebre'ns unes gallines, i a la porta ens trobem amb dos masovers que ens indiquen el camí d'accés al capoll del tossal, travessant les seues terres.

Eixint del mas del Tossal d'Orenga.

Eixim pel camí vell, vorejat de parets de pedra seca que impedeixen al bestiar entrar o eixir de les tancades on creix un carrascar adevesat. El camí discorre per una zona planera al peu del tossal. Després de passar una portera oberta ens trobem a un espai ample i desarbrat on pasturen algunes ovelles que se'ns acosten corrents, pensant segurament que els portem menjar.
Continuem ara per un carril que puja cap al tossal fent una gran volta sota un carrascar madur que cobre tota la vessant nord.

Tram final de pujada pel carrascar.

Quan acaba el carrascar ja ens trobem quasi dalt del capoll i ja es veu el vèrtex a una zona desarbrada i erma.

Vèrtex geodèsic del Tossal d'Orenga.

Ens fem les fotos de rigor i Pablo busca i troba un lloc per a esmorzar, que ja és hora. Una gran penya ens fa de taula i una altra de més menuda de banquet.

Esmorzant al capoll del tossal d'Orenga.

Després de recuperar forces encetem la baixada del tossal refent el camí de pujada, però Àlvar i jo decidim buscar un camí de baixada alternatiu per tal de no repetir el camí de pujada i evitar la pista de baixada. Així baixem un cingle per un ressalt on cal posar les mans, però sense massa dificultat, i després resseguim els bancals sota unes carrasques grans.

Buscant el camí entre els bancals.

Anem resseguint per la vora dels bancals treballats fins que trobem un vell camí que enllaça amb un antic camí de ferradura que baixa des del mas del Tossal d'Orenga cap als barranc dels Horts, passant per un ample espai deforestat d'antic i on només crèixen les savines i els ginebres.

Seguint un vell camí.

Arribem finalment a la pista formigonada que baixa de la Belladona i seguim recte per l'assegador que baixa a la font del barranc dels Horts, estalviant-nos una volta de la pista formigonada, que seguim quan gira a ponent entrant al terme del mas del barranc dels Horts. Deixem enrere un paisatge més pelat i comencen a aparèixer grans roures i carrasques a banda i banda.
Arribem a la font, fem un glop i omplim d'aigua. Comença a fer calor i cal beure bona cosa per no deshidratar-nos.
Ens desviem per un sender que entra al Roure Gros, visita obligada per reverenciar un arbre que ja va vore Cavanilles passar per ací.

Camí del Roure Gros.

Retornem a la pista que baixa cap al fons del barranc i anem baixant fins que arribem al fons del barranc on abandonem la pista i agafem una senda que baixa al Clot del Carrascar, on comencem a remuntar-lo per dins, resseguint un assegador que puja des de la rambla Carbonera al Tossal de la Marina, resseguint el barranc i passant pel mas de la Belladona.

Remuntant el barranc dels Horts.

Just sota el mas del barranc trobem alguns dels roures i carrasques més grossos del recorregut on cal aturar-se a admirar un bosc com els que hi havia abans que les serres mecàniques i la necessitat acabaren amb la majoria de boscos del terme.

Grans roures ens acompanyen.

Deixem enrere la microrreserva de flora del barranc dels Horts i continuem remuntant el barranc fins que trobem un camí més clar que n'ix per l'esquerra, passant una portera. Continuem per ell i un poc més avant torna a baixar per travessar el barranc, ja a la seua capçalera, i remunta cap a la Belladona deixant la rourera de la Belladona just davant nostre.

Pujant a la Belladona.

La part final del camí no és clara i cal anar seguint cap al mas, evitant el que sembla el camí més fressat (per les vaques) que ens duria als bancals del mas.
Arribem així sota de la Belladona on ens espera una bonica panoràmica de tot el barranc dels Horts.

El barranc dels Horts des de la Belladona.

Passem el mas on, avisat pels gossos, aguaita el masover i ens comenta que el camí de baixada es troba en tan "bones" condicions com l'assegador que hem seguit per a pujar.

Mas de la Belladona.

Continuem per l'assegador per on passa la pista que puja des de la rambla Carbonera, però quan la pista gira cap al Tossal d'Orenga seguim recte per transpondre un collet poc evident i encarar la llarga baixada al barranc d'Empriu que se'ns obre al davant.
La primera part sembla fàcil i fins i tot es poden seguir les traces del vell camí del que ens parlava el masover de la Belladona, però la part baixa dels tossals es troba coberta d'una malla verda que no presagia res de bo.

Seguint el vell camí de ferradura.

Comencem a baixar mirant de seguir el vell camí de ferradura que apareix ací i allà, fins que arribem a un rellomet on desapareix sota la malla (coscoll). Continua però un caminet obert, sembla, per les vaques que pugen fins ací a pasturar i decidim seguir-lo, confiant que les vaques vinguen de la pista que passa per la vora del barranc de l'Empriu.

Seguint els senders de les vaques.

El camí baixa fins l'assolat mas d'en Tarragó, just per on ha traçat el track Pablo mirant la foto aèria, però des d'ací les vaques han seguit un camí diferent, per sota d'unes carrasques i girant al nord per arribar a l'alta tanca que envolta la finca.
Arribem a la vora de la tanca i hem de fer prou metres fins trobar un punt per poder eixir-ne, just a un lloc on hi ha un pal trencat i vora un bancal; ací podem passar-hi per baix i arribar a la pista.

Pista de la Belluga.

Continuem per la pista que baixa per la Belluga des de la Canà, abandonant-la un tros per estalviar una xicoteta corba resseguint el que sembla què és el vell camí, i retrobant-la novament. Sempre vora el barranc de l'Empriu.
Deixem la pista seguint un camí que mou a la dreta i que passa just per la vora de la fita de terme que separa els termes de Morella, Ares i Catí. Este camí ens aboca a uns bancals d'ametlers que hem de vorejar per dalt, primer per bancals abandonats, després seguint una vella senda que travessa un xicotet però magnífic carrascar termòfil, i finalment passant un coscollar, abans d'eixir a la font del Rotllo, just a la vora del mas del Pla.

Travessant el Pla.

Passat el pouet i bassa del Rotllo arribem al mas del Pla, que deixem a l'esquerra. No ens acostem massa al mas però ens arriba una oloreta de carn torrada que, juntament amb l'hora què és, ens obre la gana i ens fa afanyar-nos per arribar als cotxes que ja són a tocar.
Arribem finalment al punt de partida però encara ens queda un poc per poder complir el ritual del llavatori de peus. Així hem d'anar a l'ermitori de Sant Pau per poder trobar una font per a les ablucions i un prat verd per poder menjar a l'ombra.

Dinar a Sant Pau.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ares - mola - nevera - barranc dels horts
barranc dels horts - nevera - ares més informació ací


Més informació:

• Muñoz Badia, Ricardo Ares rutas y prehistoria Ed. Antinea
• Terrasit
• Cartoweb
• Queralt, Isabel "El barranc dels Horts" revista Mètode nº 44 Ed. U. València
• Ajuntament d'Ares