dissabte, 29 d’octubre del 2016

D'ARAIA AL LLOSAR, LES PEDROSES I EL MAS DEL MORO


Este estiu van netejar una part de l'antic camí de Llucena al mas del Moro. Exàctament el que va des del Perxano al Llosar per les Pedroses. Com és habitual aprofitem per conèixer estos antics camins recuperats que tan ens agraden, però calia buscar-li una ruta circular i interessant.
La primera idea era començar a Araia però per no allargar massa la ruta decidim començar-la al collet de les Saleres d'on ja n'hem fet d'altres. Des d'ací pujaríem al mas de Gual per una «pista borda» (com ens van dir a Araia) i tornaríem per la font d'Uriola. Però quan hem entrat a la pista ja hem vist un cartell que posava «Atención batida de jabalí». Un poc més avant hem trobat uns caçadors que participaven a la batuda i els hem preguntat quina part cacen. Per sort cacen la banda de la dreta del camí, i ens han dit que podem fer la ruta, que només una part és per dins la batuda, però hem decidit canviar el punt d'inici i fer-ho des de la pista del mas del Moro. Ells ens ho han agraït i nosaltres anem molt més tranquils.
Inici de la ruta.

Així que hem deixat el cotxe al lloc que ens ha semblat bé de l'ampla pista i hem començat a caminar cap al mas del Moro.
Les Calçaes i el Salt del Cavall.
A la nostra dreta queda el barranc de la font d'Uriola i a la seua vora el molí del Ros. Ara tot està cobert d'un pinar jove que és el que trobarem a les faldes. Les muntanyes que ens queden al davant estan més despullades de vegetació i la pedra pren tot el protagonisme.
Caminem vora un quilòmetre per la pista que ací és planera, ampla i còmoda i ens serveix per a entrar en calor.
Barranc de la font d'Oriola.
Ens desviem tot seguit a la dreta per una pista estreta que baixa a buscar (i travessar) el barranc de la font d'Uriola i comença després a pujar cap al mas de Gual en una forta costera.
La pista es troba plena de regalls i no és fàcil per a un cotxe, però per al caminant no presenta més problema que la forta pendent que se suavitza quan arribem cap a la lloma on està el mas de Gual.
Pista al mas de Gual.
Arribem a un collet i la pista baixa per l'altra banda, travessant el barranc del Llosar fins al collet de les Saleres. Nosaltres ací trenquem a l'esquerra cap al mas de Gual que queda molt a prop però on encara hem de pujar un poc per arribar.
Mas de Gual.
Entre les cases assolades del mas acaba la pista i continua un vell camí. El camí puja un poquet i passa vora un pouet abans d'arribar a una costera pedregosa on no creix més que el romer i alguns carrasquissos.
Pou del mas de Gual.
El camí no està molt net, però molt més que l'altra vegada que vam passar i es nota que algú s'ha molestat en tallar la malea per fer més fàcil el pas.
Este tram de pujada està admirablement resolt fent grans llaçades que fan els cent-cinquanta metres de desnivell molt fàcils de pujar de manera que quan arribem a un morret que corona la costera es pot dir que quasi ni hem suat.
Camí de les Calçaes.
Al morret el camí es perd per una llometa coberta de romer. Cal seguir recte per dalt cap a dos pins solitaris que han escapat als incendis. No hi ha un camí clar i cal buscar el millor pas. A partir dels pins sembla que hi ha un senderol poc evident que en un centenar de metres més fins que trobem una pista.
Alt de les Calçaes.
Seguim ara la pista a la dreta, de baixada al barranc del Llosar travessant un pinaret de pi rodeno que creix en una ombria silícea, i és que ací els gresos grocs i grisos afloren a la superfície en un bon rodal conformant una vegetació diferent.
Mas del Llosar des de dalt de les Calçaes.
La pista baixa a travessar el barranc i poc després trobem a l'esquerra una senda que ens porta a uns bancals mig perduts. Per dalt d'un bancal d'ametlers hi ha un entrador que hem de seguir.
Drecera al Llosar.
Malauradament no el trobem de primeres i fem un parell de voltes entre bancals, remuntant el barranc, fins que fem cap a ell.
Bancals d'ametlers.
Ara només cal seguir l'entrador que abandonem per seguir una senda que entra a la font del Llosar. El mas queda a la solana de l'altra banda del barranc.
Camí de la font del Llosar.
Arribem a la font, emblanquinada i cuidada. L'aigua cau a un abeurador, passa al llavador i s'arreplega en una bassa per a regar plena de peixos. Tot un exemple de l'aprofitament tradicional de l'aigua.
Font del Llosar.
Tastem la fresca aigua i descansem un poc abans de reprendre la marxa. Ara toca seguir el vell camí del mas del Moro (o Argelita) a Llucena, recuperat pels veïns de fa poc.
Camí del mas del Moro a Llucena.
Agafem el camí per dalt de la font i comencem remuntant un barranquet. Ací s'ha fet un magnífic treball de neteja i hi ha llocs on les argelagues quasi són més altes que nosaltres.
Mas del Llosar.
Anem remuntant el barranc, deixant a la dreta un rodal de nogueres que aprofiten la frescor del fons del barranc, i de l'altra banda queda el mas del Tossal, com no dalt d'un tossal.
Camí de Llucena (a Argelita).
Passem un xicotet collet i canviem de vessant. Davant nostre veiem ja el mas i escola de les Pedroses i, més lluny, el Cabeço Blanc que destaca i domina tota esta part del terme de Llucena.
Lloma de les Pedroses.
La senda planeja per la solana fins que enllaça amb la pista que entra a les Pedroses des del Juncar.
Les Pedroses és un conjunt de quatre o cinc cases, escampades al llarg del camí, amb l'escola construïda dalt d'una llometa que domina el conjunt.
Les Pedroses.
Passem la primera casa i a l'esquerra queda la font voltada de jòvens oms. La bassa de regar ha estat reconvertida en piscina i els antics bancals d'horta estan envaïts pels oms.
Font de les Pedroses.
Continuem camí entre omets i enfilem avall cap a l'escola. Ens acostem a vore l'escola, ara de propietat particular i restaurada per a convertir-la en una segona residència però conservant l'estètica de l'original, bastida durant la república. L'escola segueix el mateix plànol que la de la Mina, la Parra, el Mosquerí o la Costa, totes elles construides al mateix temps.
Escola de les Pedroses.
Deixem l'escola i mirem de trobar la continuació del camí cap al mas del Moro. El veiem a l'altra banda d'un barranquet i baixem seguint una senda que acaba a uns bancals. Per sort de l'altra banda hi ha uns caçadors que ens indiquen el punt d'on s'agarra el camí (ben fàcil si ho saps) que també està net i perfectament empedrat.
Camí del mas del Moro.
El camí, ben ample, baixa a travessar un barranquís i remunta la vessant de l'altre costat enfilant la vessant d'una lloma per la vora del barranc de les Pedroses.
Barranc de les Pedroses.
Baixem a travessar el barranc i continuem per l'altre costat fins que la soca vella d'una gran carrasca que ha caigut talla el camí. Cal passar-la per baix i pujar un poc i de seguida eixim a una pista, que continua pujant cap a un collet entre alguns bancals treballats.
Carrasca tombada.
Al collet trobem un encreuament de pistes. Nosaltres seguim recte per una pista que travessa els bancals treballats del Perxano. El vell camí anava més avall, també entre bancals, però ara més perdut.
La Creueta.
Seguint la pista passem sota el mas del Perxano. Quan el camí gira per l'ombria d'un tossalet on creixen uns àlbers cal deixar la pista i seguir una senda a l'esquerra que entre bancals ens acosta al mas del Moro.
Bancals del mas del Moro.
Entrem al mas per la part de dalt i fem cap a la placeta que queda al mig de l'allargat carrer que forma el mas.
El mas del Moro.
Ací trobem uns hòmens que ens expliquen la millor manera de baixar cap a Araia. Un d'ells es despedeix de nosaltres que va a dinar al Llosar seguint també el camí que nosaltres hem fet.
El mas del Moro és un dels grans masos de Llucena, de fet és el més gran i va arribar a tindre 76 habitants empadronats fa cent anys. Ara tan sols una persona continua empadronada però quasi totes les cases estan arreglades i sempre trobarem algú o altre al mas.
Pallissa de baix i camí d'Araia.
Travessem el mas de dalt abaix pel carrer major (i únic) i anem baixant cap a les pallisses que queden a la part baixa. Per baix de les últimes cases busquem un vell camí que de vegades es perd que baixa a buscar una pallissa que queda uns centenars de metres més avall. Tan se val trobar el camí perquè al recte també se pot baixar bé. Ara sí, cal apuntar a la caseta si no volem acabar embardissats entre argelagues i esbarzers.
El mas del Moro des del tossal del Bosc.
Per la vora de la caseta passa el camí que de seguida ix a la pista que puja des de la font d'Oriola al mas, substituïnt el vell camí.
Baixem ara per la pista, convertida en part en senda a l'haver-se'n traçat una altra paral·lela per a un terrer d'argila que no va acabar de funcionar (sortosament).
Pista d'Araia.
Enllacem amb el camí del terrer i a partir d'ací ens trobem amb una pista molt ampla però quasi abandonada que va baixant cap al barranc de les Pedroses.
A la nostra dreta queda el Cabeço Blanc i la pista gira passant quasi a les seues faldes abans d'arribar al mas d'Aguilera, voltat de bancals treballats que destaquen entre els pinars que creixen per tot arreu.
Mas d'Aguilera.
Un poc més avant deixem a l'esquerra una pista que baixa a travessar el barranc i puja cap al mas de Gual, i uns centenars de metres més tard enllacem amb la ruta que hem fet d'inici. Només ens queda desfer el tros de camí que ens separa del cotxe per acabar la ruta.
Ara ens toca un tros de pista amb el cotxe abans d'anar a una altra escola que ja no ho és, la d'Araia, on ara està el bar del poble, on aprofitem el solet de finals d'octubre davant d'una beguda fresca.




Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

des d'Araia al Cabeço Blanc pel barranc del Llosar

Més informació:
  • Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
  • Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
  • Cartoweb
  • (1920) Minutas del MTN del término municipal de Lucena del Cid. IGN
  • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
  • Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera

dissabte, 15 d’octubre del 2016

VOLTA AL MOLLET


Després d'unes setmanes en quadro hui tornem a fer colla gran. En principi havíem d'estar pronte a casa i per tant calia buscar una ruta propet i pensant pensant resulta que fa molt de temps que no anem per la serra de Moró, així que hem decidit pujar al Mollet des de Moró.


Buscant una circular al final hem eixit des de la carretera de Moró a Vilafamés, al punt on entra el camí a l'ermita de Sant Miquel. Ací mateix hi ha unes tauletes a la vora de la carretera i sota uns pins i a la mateixa pista, prou ampla, es pot aparcar sense problemes.
El primer que fem és travessar la carretera. De l'altra banda hi ha una capelleta blanca i plena de flors i l'enrunat mas del Pinet. Entre les seues edificacions passa el pas del Pinet que baixa entre antics bancals a buscar el camí del mas de Rovira al Vilaret, ara una pista asfaltada.
Pas del Pinet.
Seguim el camí per la dreta entre antics bancals d'olivars i garroferals que el temps i l'abandó han convertit en pinar. Joan aprofita per visitar fer una ullada a uns bancals de son sogre on les oliveres quasi ja no se veuen entre el pinar.
Travessem este primer tram quasi pla i de seguida el camí baixa un poc a buscar el barranc de les Parres.
Barranc de les Parres.
Quan el camí travessa el barranc trenquem a la dreta barranc amunt. Fem uns primers metres per fora però de seguida ens fiquem al llit sec del barranc, net de vegetació a causa de les riuades, i el seguim amunt.
No hi ha molt bon peany, tot són cudols grans o menuts, molts d'ells arrossegats des de les faldes del Mollet, però no cal patir punxades. Només el baladre i les olivardes creixen entre la grava.
La vegetació només dificulta el pas quan el barranc fa una revolta tancada just abans de juntar-se-li el barranc del Bustal. Ací apareixen alguns rosers borts i molts alborcers mentre el caixer es tanca. En alguns trams aflora a la superfície la roca mare i trobem un parell de marmites de gegant excavades a les penyes on encara queda aigua de la pluja.
Marmites de gegant al barranc.
Travessem una pista que puja a uns bancals i seguim recte pel barranc un tros més, fins que tornem a travessar una segona pista estreta, vella i poc usada que puja per l'esquerra. Nosaltres no deixem el barranc que té un pas més fàcil i segur que les pistes que segons els mapes no tenen eixida tot i que en part coincideixen amb l'antic camí de les Serretes que remuntava el barranc retallant-lo al recte.
Arribem finalment a un punt on trobem el camí de les Serretes, empedrat, ample i net. Per ell s'ha traçat el GR-33 entre el mas de Pau i la Bassa de les Oronetes per tal de xafar menys asfalt que pel traçat original que puja a buscar el camí de Vilafamés a Costur, ara carretera.
Camí de la font d'en Plenes.
Seguim a la dreta les marques del GR (per l'esquerra a 10' queda la font d'en Plenes).
El camí de ferradura remunta el barranc travessant-lo dos o tres vegades fins que n'eixim per la vora poc abans d'arribar al molí de la Parra. Davant nostre ja veiem la magnífica silueta del tossal de Mollet, inconfundible i omnipresent durant tota la ruta.
El Tossal del Mollet des del barranc de les Parres.
Passem per dalt de la bassa i el cup, encara ben conservat. El casalici queda més avall quasi assolat. Des d'ací el camí continua recte i ample fins a la carretera on hi ha una capella de Sant Micalet.
Nosaltres no arribem a la capelleta, abans d'arribar trenquem a la dreta per una senda que baixa al barranc i travessa entre l'abundant vegetació que hi creix per a travessar la carretera sota el pont que salva un barrancusset. Esta senda es va netejar fa uns anys per a passar per ací la MIM evitant així la perillosa travessa de la carretera.
Pont de la carretera.
La senda continua per l'altra banda enllaçant entradors de vells bancals. Ens sorprén trobar el sòl cobert de pissarra i és que el material paleozòic no abunda a les nostres terres i només apareix en contades contrades.
Tram de pissarra.
El canvi en la litologia comporta també un canvi en la vegetació i apareix un conjunt florístic dominat pel bruc i l'estepa acompanyat per carrasques i alguns pins, semblant a molts racons humits d'Espadà.
La senda travessa el barranc del Salze per un pontet fet de palets. És un pont nou que s'ha fet per tal de passar la cursa btt de Vilafamés d'enguany. Després de travessar-lo deixem a la dreta un entrador a la font del Salze, molt tapat.
Pont improvisat amb palets.
Un poc més avant travessem un interessant aflorament de quarsita i per dalt d'ell retrobem el GR que havíem deixat abans. Continuem ara pel GR que puja per pista des de la carretera i continuem per ella cap al nord, resseguint les faldes de la serra.
Substrat paleozòic de la serra.
De seguida arribem a un altre encreuament de camins. Ací es junten les dos variants del GR que venen des de la Bassa de les Oronetes i continuen pel camí de la Canal cap al Pou de Mollet. Una sèrie de paletes ens encaminen cap a la font de la Canal i cap al Pou del Mollet i comencem a pujar però al passar per un bassot d'obra veiem a l'esquerra les fletxes emblanquinades de la cursa de muntanya de Vilafamés i decidim seguir per allí (després d'una breu discussió) per tal d'allargar més la ruta.
Encreuament de camins.
Seguim ara una vella pista que s'ha convertit en senda per on passa una conducció d'aigua. El traçat coincideix més o menys amb el Pas del Mollet.
Anem resseguint les faldes de les muntanyes, però al trobar un pastor elèctric al mig del camí ens posem a buscar una senda que apareix al mapa de Terrasit i que puja cap al collet del Vent. Ací comença la part més aventurera de la ruta.
Encetem la pujada per un senderol desdibuixat que no sembla que va enlloc, però després de pujar entre vells bancals coberts pel pinar trobem la traça d'un camí ample camí antic. Anem seguint-lo de pujada, no sempre pel mig perquè en molts llocs està prou tapat i és més fàcil anar per fora.
Senda tapada.
El camí fa algunes revoltes i finalment el perdem quan arriba a un planell abancalat. Ací tenim també el primer contratemps doncs Joan es fa mal quan una branca se li fica a l'ull. Com que estem prou amunt decidim seguir buscant amb el GPS la traça de camí i la retrobem a l'altra banda del replanell. Ací el camí planeja faldejant un tossalet de rodeno fins que arriba un punt on es perd. El mapa marca que baixa a buscar una senda que també puja des del Pas del Mollet però ho veiem tan tancat que decidim tornar arrere. Llàstima perquè eixa sí que estava neta (com després sabrem) per a passar la carrera de muntanyade Vilafamés.
Pas del Mollet impassable.
Retrocedim i baixem retallant algunes revoltes del camí buscant sempre el millor pas fins al Pas del Mollet i tornem enrere fins el Bassot on havíem deixat el GR.
Després de recuperar forces un poc continuem la ruta prevista remuntant el GR cap al Pou de Mollet. El camí travessa una ombria on hi ha la font de la Canal que queda dins d'un barranc tapat de vegetació. A la font s'arriba seguint una senda barranc avall, recentment netejada però no tenim temps per anar perquè n'hem perdut massa en la senda emboscada.
Un poc més avant el GR trenca a l'esquerra per una magnífica senda que puja fent voltes fins al mas del Desgarrat. En un moment salvem un considerable desnivell.
Camí del Desgarrat.
Quan arribem al costat de les runes del mas el camí es torna pista que ja no puja sinó que coninua planejant cap al mas de Paneret. Davant nostre i ja ben prop queda el Mollet i als nostres peus el barranc del Salze i el de les Parres per on hem passat.
Arribant al Desgarrat.
Passem el mas de Paneret i eixim a un camí asfaltat. Ací el GR continua pel Pou del Mollet cap a la Pedra de la Serra mentre que nosaltres anem en direcció contrària, cap als peus del Mollet que ja tenim a tocar.
Mas de Paneret.
Arribem a un encreuament de camins. Per l'esquerra continua el camí del Molí del Roig, asfaltat. Per la dreta el camí del Desgarrat o de Panero que fa la volta al Mollet i recte puja la senda que munta al cim del Mollet, per on continua el sender abalissat que fa la volta al Mollet des de l'ermita de Sant Vicent.
Camí del Molí del Roig.
La senda puja fort cap al Mollet per una de les seues cares més boniques. Travessa un interessant bosquet de pins entreverats de carrasques abans d'arribar al cormo.
La Plana des del Tossal del Mollet.
A dalt trobem les restes d'un poblat altmedieval en forma de parets caigudes i pedres escampades un poc pertot. Ací també hi ha un enforcall de senders. Per la dreta continua la senda que arriba al punt més alt mentre que nosaltres seguim a l'esquerra la senda que baixa al coll de les Saleres i, també, a l'ermita de Sant Miquel.
Fondal del Mollet.
Baixem un primer tram fins un collet on mou una altre senderol que puja a un esperó del tossal, però just ací també veiem senyals del pas de la carrera i decidim seguir-les. Baixem així per la senda de les Carboneres, recuperada per a la carrera, que travessa l'ombria del Mollet.
Pedrera a la cara nord del Mollet.
Ací els pins deixen pas a un bosquet de carrasques molt interessant. Carrasques joves que han crescut després del fort carboneig que van patir les muntanyes fa unes dècades. Encara queden restes de les carboneres que s'hi van fer en forma d'explanades de pedra on s'alçaven. La senda que les enllaça es va fer per a facilitar la càrrega i el trasllat del carbó amb els matxos.
Senda de les Carboneres.
La senda ens deixa al camí del Desgarrat just a un centenar de metres on erem abans de pujar al Mollet i ara hem de seguir-la fent la volta al tossal cap a l'ermita de Sant Miquel.
Pista del Mollet.
Deixem a la dreta la fletxa que senyala la direcció de la carrera que continua per senda cap a la font de la Canal, i seguim per la pista mentre anem trobant marques de les cates que es van fer per a traure terra i és que el Mollet, convertit en paratge natural municipal pels multiples valors històrics, geològics i botànics que atresora va estar a punt de desaparèixer o desvirtuar-se menjat pels terrers d'argila roja que alimenten les fàbriques de ceràmica.
Antigues cates mineres.
A la part sud hi ha la gran mina de Monterde que s'ha menjat quasi completament el Cormet de Pelabous, i a la part nord una altra mina, més menuda, que excava prop del coll de la Barcella.
Baixem per la pista però abans d'arribar a l'ermita de Sant Miquel encara fem una darrera drecera trencant a la dreta per una vella pista i retallant una revolta que acurta la ruta però ens impedeix passar per l'ermita de Sant Miquel. Una altra vegada ja li farem una visita més detallada tal i com se mereix.
Drecera sota l'ermita.
Seguim pel camí de Sant Miquel, envoltats per un pinar adult, i passem per la vora de la font de Sant Miquel on tot i la seca encara cau un rajolí d'aigua, suficient per a calmar la sed del caminant.
Font de Sant Miquel.
Ja estem ben prop del cotxe i apretem el pas, mentre la pista ampla fa una volta que no feia el camí vell, menjat per la mina, i sota les seues escombreres arribem a la carretera d'on havíem eixit.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:



Més informació:
  • Centre Excursionista de Castelló (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana – Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Diputació de Castelló
  • Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
  • Diversos autors (1910) Minutas del término municipal de Villafamés Ed. IGN
  • Gil i Peris, Palmira (2006) Toponímia dels pobles valencians. Sant Joan de Moró Ed. AVL
     Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc