SORITA: SANT MARC I LA BALMA

Hui tocava acompanyar a Pablo en la recta final del projecte de pujar tots els vèrtex geodèsics de més de mil metres de la Comunitat Valenciana, i en esta ocasió calia pujar al més al nord de tots, el vèrtex de Sant Marc en Sorita.
Així que a les 8 del matí d'un dia fred i ventós però menys fred i ventós del que esperàvem segons les previsions, eixim pel camí vell de la Ginebrosa i passem pel vell pont de la Font de Dalt deixant la font, ara eixuta, a l'esquerra, enfilant amunt per la vora del barranquet que baixa a la Teuleria.

Pontet de la font de Dalt.

 El camí és ample i en alguns trams encara conserva l'empedrat original, molt malmés però per travessar un terreny argilós on l'aigua l'ha erosionat molt. El PR-CV-363 ens acompanya que puja a l'ermita de Sant Marc ens acompanya en este primer tram, però nosaltres no seguirem eixa ruta sinó que pujarem pel sud i baixarem pel nord, seguint el PR.
Deixem enrere els bancals ermats i comencen a sovintejar les carrasques i els ginebres en una curiosa combinació que també inclou alguns roures. Es tracta d'un bosquet incipient molt ric en espècies que envaeix els antics bancals de conreu.

Camí de la Pobleta ara PR.

El camí va remuntant suaument i anem entrant en calor perquè el sol encara no ha eixit i el fred de la matinada no s'ha acabat d'esvair.
Passem una espècie de collet i deixem enrere un pinaret abans de travessar uns bancals en guaret i una pista forestal que segueix la nostra direcció però fent més volta.
Seguim recte i travessem una llarga lloma per on passa un assegador que puja des del riu cap al mas de Bernús, transformat ara en part en pista, i baixem cap a un barranquet on retrobem la pista i la seguim mentre travessa els pinars que s'estenen per les serres que ens separen de Sant Marc.

PR per la pista de Sant Marc.

 La pista roda deixant a l'esquerra una altra que se'n va cap al Maset de Baix. Eixe és el camí que seguirem de tornada. Uns metres més avant el PR baixa a l'esquerra a travessar el barranc de les Covetes (o del Cap de la Vall). Nosaltres seguim per dalt del barranc abandonant-lo i, quan la pista principal gira avall a buscar el barranc, seguim recte per un ramal secundari que travessant els pinars baixa a buscar el barranc.

Pista al barranc de les Covetes. Al fons Sant Marc.

 Ja des d'ací veiem davant nostre l'ermita de Sant Marc i tota la serra del mateix nom que després travessarem per dalt. Ara toca recórrer-la pel barranc que passa als seus peus.
Entrem al barranc i comença la part més entretinguda de la ruta. Tot i què en cap moment trobem cap obstacle insalvable cal anar fent algunes grimpades fàcils.

Barranc de les Covetes.

No fa massa fred però encara trobem algunes basses gelades de les nits passades i la tentació de provar a caminar és molt gran encara que no suporte el nostre pes.
Arribem al forcall entre el barranc de les Covetes, que baixa amb un fil d'aigua des del mas del Roquer i el barranc del Cap de la Vall, sense aigua,  que seguim per dins.

Pablo comprovant la consistència del gel.

Quan ja portem prop d'una hora per dins del barranc fem una parada per esmorzar ací mateix, en un lloc on l'aire no bufa tot i que no pega el sol, encara que el dia és núvol i encara que ixquerem del barranc tampoc podríem trobar-lo.

Esmorzant al barranc.

L'esmorzar és molt agradable, com sempre amb el grup de Pablo, amb vi i café calentet per calfar el cos encara que no molt llarg perquè sinó el fred comença a encomanar-se.
Seguim la marxa i passem per un tros on hi ha molts pins caiguts, alguns de fa poc i altres de fa més temps i que les fortes riuades, de les que encara queda traça al barranc, no s'han pogut endur.

Obstacles imprevistos.

Arribem a un punt on un toll d'aigua ens barra el pas, i també les parets verticals que es troben als voltants i hem d'eixir per l'esquerra del barranc per una grimpada fàcil on no cal quasi ni posar les mans per a salvar l'obstacle.

Marmita de gegant.

Un poc més avant trobem una vella pista que ens arriba per la dreta, per ací arriba l'antic camí de Sorita a la Pobleta d'Alcolea que travessava el barranc continuant per l'altra vessant. Nosaltres ni ens molestem en buscar el camí que deu d'estar perdut i seguim barranc amunt.
Arribem així a la Costa del Seguer per on baixa un barranquís i l'aprofitem per eixir del barranc del Cap de la Vall i enfilar amunt per pujar a la Serra de Sant Marc.

Eixint del barranc per un reguer.

Quan ja hem pujat un bell tros trobem un antic sender que passa per la vora del barranc i decidim seguir-lo perquè sembla que ens pujarà a dalt de tot.

Senda cap al cim.

Tot i què no es veu molt xafat el sender fa alguna revolta per guanyar altura buscant un rellomet que enfila recte amunt, deixant-lo per a, en diagonal, assolir un collet més baix de la serra.
De tant en tant anem aturant-nos per vore el paisatge que s'obri davant els nostres ulls doncs durant el tram del barranc no hem pogut vore molt més enllà de les vessants cobertes de pinar de la vall que pugem.
Ara girem la vista i veiem el Castell Roquer, encimbellat dominant el forcall entre els barrancs per on hem passat, i el mas de Bernús, més enrere. Si mirem al fons veiem els aerogeneradors del Carrascal on ja vam pujar a fer el vèrtex i, quan per fi assolim la carena podem vore al lluny Montroig i les muntanyes del Port.

Carenant per la serra de Sant Marc.

Per dalt la carena passa el PR-CV-363 que des de l'ermita de Sant Marc va a buscar la Pobleta. El seguim cap a ponent carenant per la serra fins que assolim el vèrtex geodèsic de Sant Marc, fita més alta de la serra però no la de millor vista.

Vèrtex geodèsic de Sant Marc.

Després de les fotos de rigor continuem cap a Sant Marc seguint el cordal per on s'ha obert un tallafocs i una pista que hi accedeix.
Des d'ací el panorama s'obri cap a les terres d'Aragó i veiem la Muela Monchén, i l'Umbria de Cantavieja blanques de neu, així com les terres del Baix Aragó on destaca la gran xemeneia de la tèrmica d'Andorra (de 300 metres d'altura).

Tallafocs de Sant Marc. Al fons l'ermita.

Arribem finalment a l'ermita de Sant Marc, construïda al segle XVI i destruïda a les guerres carlines, i és que aprop d'ací va haver una batalla entre les tropes carlines de Cabrera i les liberals. A finals del segle XIX es va tornar a reconstruir i a finals del XX tornava a estar assolada. Recentment s'ha recuperat parcialment de manera que les dos primeres navaes s'han tornat a acondicionar però la final, on estava l'altar, així com un porxe annex encara resten enderrocats.
Ací pugen encara els veïns de Sorita el diumenge més proper al 25 d'abril, festivitat de Sant Marc per a beneir el terme, i retornen al poble passant per la Balma seguint un camí semblant al que ens queda a nosaltres per fer.

Ermita de Sant Marc.

La idea inicial de Pablo era baixar des de l'ermita per una cresta que comença just on es va construir l'ermita. Però mirant-la bé decidim que si la fem ens retardarem molt i no podrem passar per la Balma així que tornem enrere i baixem pel PR que continua pel vell camí de Sant Marc.

Pinar a l'ombria de Sant Marc.

Baixem per tant per un sender que travessa les magnífiques pinedes de l'ombria de Sant Marc. Es tracta d'una espessa pinada de pi negre que amb els tractaments selvícoles fa que cresquen rectes com un fil i sense sotabosc de manera que es poden aprofitar per a bigues.

Camí de Sant Marc.

El sender aboca a una pista de traure fusta que continua avall fins que enllacem amb el barranc de Sant Marc. Per ací passa una pista més bona que seguim a l'esquerra i avall. Dos-cents metres més avant el barranc i la pista es junten amb el barranc dels Pardos per on continua la pista, amb trams encimentada, passant els estrets dels Pardos.

Estrets al barranc dels Pardos.

A l'eixir dels estrets abandonem el barranc que continua avall a buscar el Bergantes a l'altura de les Fonts Calentes. Eixe és el camí que segueixen els romeus de Sorita per anar a la Balma. Nosaltres en canvi seguim la pista i el PR com si tornarem a Sorita.
Deixem a l'esquerra el pou d'aigua potable que abasteix Sorita i travessem el barranc de les Covetes que abans havíem pujat, prop del punt on es junta amb el dels Pardos, i continuem pista amunt fins que trobem a la dreta un sender que fa drecera retallant la pista.
Pugem per allí i ens trobem just a uns metres d'una bifurcació de pistes, on hem passat a primer hora. Ara no seguirem ni barranc amunt ni pel PR sinó que agafarem la pista que mou cap al nord a buscar el Maset de Baix.
Es tracta d'una pista ampla que travessa el pinar, omnipresent, però ara de pi blanc i que finalment enllaça amb una altra encara més ampla a pocs metres del Maset de Baix.
Ací el rocam canvia i la calcària deixa pas a argiles i conglomerats, alguns molt cimentats que ens recorda que estem a les vores de la vall de l'Ebre doncs tot i que no siguen les mateixes formacions, l'origen dels tossals i fins i tot de la Balma que ja es veu al davant és el mateix que els grans Mallos de Riglos, les agulles de Monserrat o les moles del Port, tots ells territori d'escalada.

Pista arribant al Maset de Baix.

Passem per davant del Maset de Baix, convertit ara en un corral d'ovelles, i fem la volta als bancals, ara erms, que s'estenen en semicercle al seu davant i, abandonem la pista que baixa cap al barranc dels Pardos per seguir a l'esquerra a buscar el vell camí de Sorita a la Ginebrosa.
Passem per la vora dels vells bancals seguint l'antic pas que des del mas enllaçava amb el camí real i el trobem al capdamunt d'una costereta.
Ara toca baixar al riu i este és un punt que Pablo no tenia molt clar, als mapes havia vist unes traces de sender però el desnivell sembla prou fort i no està clar que puguem baixar. Però ara que ho tenim davant veiem que hi ha un vell sender molt fressat pel pas de les ovelles que baixen a abeurar al riu, així que baixem sense cap problema fins el riu.

Baixada al riu.

Per sort el riu tampoc duu molta aigua, esta Tardor tan seca que tenim ens facilita passar el riu a peu sec i no haver de buscar un gual.
Travessat el riu el seguim avall per trobar una pista que n'ix.
Seguint el riu trobem també senyals de PR que formen part del sender del Bergantes que el segueix des de Sorita fins a la ratlla de terme.

Riu Bergantes.

Abandonem el riu i el PR al trobar la pista que puja per una revolta que fa el riu, entre un bonic pinar i descartem un ramal a l'esquerra que entra al maset de Querol.
Arribem per ella a la carretera de Sorita a Aiguaviva i la travessem per començar a pujar per l'altra banda sense camí.

Pujant cap al camí d'Aiguaviva.

Este era el segon punt delicat del dia. Pablo volia entrar-li per ponent a la Balma i per a això calia pujar un llomet i agafar una de les faixes que ens portarien fins al santuari.
Sortosament conforme pugem de seguida trobem un vell camí que puja en la direcció que necessitem i, seguint-lo arribem a un collet des d'on ja es veu l'ermitori ben a prop.

La Balma des del camí d'Aiguaviva.

Des d'ací continua un camí empedrat que enfila cap al casalici, encara que dubtem un poc d'anar per dalt, refem els passos per seguir-lo i l'encertem perquè és el vell camí que duu directament fins a l'hospederia de l'ermitori, passant sota les balmes adjacents i arribant a les cases per una balma que sembla que es va fer servir d'estable o magatzem. Després sabrem que hem encertat per entrar pel camí vell d'Aiguaviva.

Camí d'Aiguaviva sota una balma.

La Balma és un antic ermitori situat a una balma de la Tossa, de cara a les vegues del Bergantes i a Sorita. L'ermitori original és del segle XIV i comença a prendre fama i engrandir-se a partir del XV. En principi fou una ermita dedicada a santa Maria Magdalena, sant Blai i la Mare de Déu, però al final esta darrera ha quedat com a única advocació.
Conforme va créixer el culte van anar ampliant l'hospederia per anar allotjant als diferents pelegrins i romers que arribaven des de Sorita, Palanques, Xiva, Olocau, Ortells, Villores i fins i tot Castellote i Aiguaviva.
Però si alguna cosa ha fet famosa la Balma és per les cerimònies amb els endimoniats que es feren al segle XIX i primeries del XX. Estos exorcismes estaven dirigits per les Caspolines, dones entenimentades que feien diferents fetilleries per expulsar els dimonis dels endimoniats.
Això però va acabar després de la guerra amb la prohibició expressa de les autoritats.

Sorita des de l'Arquet.

El conjunt ha estat recentment restaurat tot i que després l'església va patir un incendi a causa dels nobrosos ex-vots que hi havia. Ara estan prohibits. Sortosament la imatge de la Mare de Déu va quedar estalvia.
Per arribar a l'ermita cal passar per les cases de la vella hospederia, convertides en sala d'exposicions i museu, i per un estret caminal que hi porta. Abans hi havia un restaurant, ara s'ha traslladat al que foren els estables i quadres.

Entrador a l'ermita.

Després de fer la visita obligada a la Mare de Déu de la Balma reprenem la ruta baixant pel camí de la Creu Coberta, des d'on hi ha una magnífica vista de les construccions que han humanitzat la muntanya.

L'ermita des de la Creu Coberta.

A la vora de la creu és on té lloc l'enfrontament entre l'àngel i el dimoni el dia de la festa de la Balma, quan els veïns de Sorita hi pugen en processó.

La Creu Coberta.

Nosaltres fem el camí de retorn continuant pel PR-CV-246 que ve des de Sorita (ací mateix també està el punt d'inci del PR-CV-230). Només eixir veiem també les fletxes grogues del Camí de Sant Jaume de Castelló que ve des de Sorita. Nosaltres el seguim en sentit invers.
Seguint-lo travessem la carretera i passem per una antiga fàbrica de paper que es va voler reconvertir en hotel però que s'ha quedat a meitat fer i sense acabar. A més s'ha menjat part del vell camí i per tant cal fer més volta per a baixar al barranquet de  la Mare de Déu.
Al barranquet trobem una xicoteta capella i un porxe.

Capelleta del barranquet.

Ací abandonem el PR-CV-246 que va a buscar el collet de la Salve i el camí de la Ginebrosa per retornar a Sorita per l'altra banda del riu i seguim el sender fluvial que ja hem vist abans, seguint-lo fins a Sorita.

Passera sobre el riu.

Travessem el riu per una passera de pedres, que hui malauradament no calen, i seguim per una pista que continua pel riu cap a Sorita.

Sorita des del riu.

Fins ara el temps ens havia acompanyat però ací al bell mig del riu i sense muntanyes als voltants el vent fred es deixa sentir i fins i tot sembla que vol ploure, per sort ja tenim el poble a tocar.
Passem sota les hortetes de la Teuleria i pugem cap a Sorita enllaçant amb el camí de la Ginebrosa per on arriba el PR que ve de la Balma.

Sorita.

Travessem el poble pel mig, fent visita turística d'un poble que sembla fantasma doncs no trobem ningú i arribem a l'altra banda on hem deixat el cotxe finalitzant la ruta.
I com sempre amb Pablo encara queda el ritual de llavar-se els peus, en este cas al llavador del poble on l'aigua no està molt freda però si que fa molt de fred.

Ací està el track:


Més informació:

• Ajuntament de Sorita
• Membrado, J. i Puig, Ana (2005) Guía de senderos homologados de Els Ports-Maestrat Ed. Portmader.
• Monferrer, A. (1997) Els endimoniats de la Balma Ed. Generalitat Valenciana
• (2012) Senderismo Ed. Turisme Comunitat Valenciana <http://comunitatvalenciana.com/sites/default/files/doc/publicacion/2013/senderismo_2012-b.pdf>
• Cartoweb
• Web de Sorita
• Morella natural

D'ESLIDA AL BARRANC DE XAUTENA PEL PINAR NEGRE I RETORN PEL BARRANC DE LES VINYES

Hui toca anar a Eslida, ruta fàcil, propeta i sense massa aventura, però com sempre les coses no sempre són com les planifiquem.
A Eslida cal fer sempre les clàssiques rutes: pujar a la Costera, al Castell i Nevera de Castro o al Puntal de l'Aljub, però ja que hi anem decidim acostar-nos a l'altra part del terme, el que queda cap a Veo i que sovint oblidem que també forma part de la serra d'Espadà perquè no té rodeno ni sureres. No anem a descobrir cap senda nova però si què tenim la incertesa de no saber com estaran doncs fa anys que no passem.
Així eixim del poble vora l'Arc de la Rambla, per on travessa la sèquia per a regar les partides de l'altre costat de la rambla.

Arc de la Rambla.

Nosaltres comencem la ruta a la vora, passant a gual la rambla per l'antic camí de Tales que comença pujant cap als corrals que es troben a l'altra banda de la rambla.
El primer tros de camí és el tram de camí de ferradura més ben conservat de tota la serra; ample, totalment empedrat i amb grasades per a facilitar la pujada i l'evacuació d'aigües.

Camí de Tales.

L'existència dels Corrals explica la bona factura del camí. Només passar-los el camí ample deixa pas a un de més estret i amb menor qualitat constructiva que, al cap de poc, és substituït per una pista de terra que passa per dalt la rambla i va pujant a poc a poc a buscar el barranc de la Conillera, que remuntem deixant-lo a la dreta just per dalt de la pista asfaltada que mou del poble.
Quan ens acostem al coll ens creuem amb un grupet de bicicletes que baixen pel camí de cara a Eslida, pot ser a esmorzar ja, tot i què és molt de matí per a haver-se'l guanyat.

Coll de l'Aixaulin.

El camí asfaltat es junta amb el nostre al coll on es troba el corral d'Aixualin, i des d'ací continuem per l'asfalt que ha substituït el vell camí de ferradura.

Corral de l'Aixaulí.

Passem sota una granja que hi ha baix del coll i travessem a l'altra vessant canviant de vall. Deixem enrere la vall d'Eslida per on passa la rambla d'Aín, d'Eslida o d'Artana, segons el poble on ens trobem, i entrem en una vall estreta drenada pel barranc de les Hortetes que aboca a la rambla d'Artana al molí del Rebost, als peus del castell d'Artana.
Nosaltres seguim per un camí que planeja, voltats de pinars que han ocupat el lloc dels antics bancals llevat d'a les fondalades i zones més planes on encara es troben bancals d'oliveres ben treballats i fins i tot alguna vinya nova.

Camí de Veo.

Seguim el camí asfaltat descartant a la dreta un camí que va cap a Artana, per on passa el PR-CV d'Eslida a Artana del qual encara queden algunes marques de pintura que hem anat trobant pel camí, i a l'esquerra el camí del Morteral i el Pla del Batle, per on passarem més tard.
Arribem finalment a un nou encreuament que seguim a l'esquerra cap a la font del Bassot per on passa el vell camí de Tales, però de seguida trenquem a la dreta per agafar un entrador que, entre sureres i bancals treballats, passa per un llomet que domina el barranc cap al Molí Pitarch.

Entrada al molí Pitarch.

Quan arribem al final del camí de cotxe comencem a baixar per un erm d'ametlers i mirem a vore si trobem algun camí per pujar fins a la pista, que està a l'altra banda del barranc.
Esta és la part aventurera de la ruta i no ho tenim gens clar. Per sort, passa un caçador que va a la perdiu i, preguntant-li, ens explica la manera de travessar el barranc i pujar per l'altra banda.
Hem de seguir en primer lloc el vell camí de ferradura del molí, baixar al barranc i pujar per les roques de l'altra banda.

Vell camí de ferradura al molí.

Així que comencem pel més fàcil, seguir el vell camí de ferradura que, tot i els anys i els matolls encara es distingeix i es pot passar. El camí continua per l'esquena del llomet fins que baixa a trobar la sèquia del molí, que pren l'aigua del Bassot i que ara ha estat substituïda per una tuberia que duu aigua a la bassa de les Hortetes.
Des de la sèquia baixem rectes al barranc i pugem per les penyes de l'altra banda, on el rocam no deixa crèixer els matolls, i així pugem fàcilment tot i què amb una forta pendent.

Molí Pitarch.

Conforme pugem veiem el casalici del molí i el cup, la bassa de reg i les Hortetes que rega, així com bona part del camí que hem fet per arribar ací.
Seguint les parts més netes de vegetació arribem a un crestall rocallós on ens cal posar les mans per a pujar una bona tirada. La grimpada és fàcil i no és exposada així que de seguida estem dalt.

Grimpant dalt les Hortetes.

Com hem agafat ja prou altura dominem tota la vall que recorre el barranc de les Hortetes i fins i tot es veu el coll per on hem passat i, de l'altra banda, el Puntal de l'Aljub.

El  Puntal de l'Aljub des del crestall de les Hortetes.

Dalt de les roques hi ha uns bancals abandonats i per la vora arribem a un carril que ens porta a la pista que ha substituït el vell camí de Tales.
Continuem per ella fins que arribem a un forcall de pistes on girem a l'esquerra. Comencem a pujar per la pista de la Mina, que porta cap a les mines de la Solana. Nosaltres pugem però no ens acostarem a la mina sinó que buscarem el coll que passa a l'altra vessant, cap a Xautena.
La pista està traçada damunt el vell camí que, a més coincideix a partir d'ací amb el camí d'Artana a Veo que seguirem fins als corrals d'Escrig.

Serp prenent el sol.

Mentre pugem per la vessant de la Solana, coberta de pins, trobem a la vora de la pista una serp que està prenent el sol mirant d'entrar en calor en este fred dia. Està mig alevada i ens deixa acostar-nos prou per fer-li fotos abans d'amagar-se.
Un poc més amu deixem a la dreta el camí que va cap a la mina i seguim a l'esquerra fins que la pista s'acaba.

Pista de pujada a les mines.

Quan acaba la pista continua una senda poc clara que travessa una solsida i puja fins que trobem les restes del camí vell. A partir d'ací el camí és més clar i puja de cara al coll que ens portarà de l'altra banda de la Serra de la Creu.

Camí d'Artana a Veo.

Quan trasponem el coll deixem enrere el terme d'Eslida i entrem directament a l'antic terme de Veo el pinar de la Solana deixa pas a un pinar més humit de l'Ombria que travessa el camí de baixada en una llarga diagonal a buscar el barranc de Xautena. Anem travessant el Pinar Negre que ocupa tota l'ombria d'esta part de la serra.

Baixant pel pinar negre.

Quan vam passar per ací fa anys la senda estava acabada de netejar però ara ja li cal una nova repassada, però així i tot es passa bé perquè l'espès pinar no deixa créixer massa els matolls.
Quan arribem al barranc ja no és el mateix. La senda s'obri pas pel mig del barranc acompanyada de rosers, esbarzers i espinals que han crescut i llancen les seues espines cap al caminant que s'aventura. De tota manera anant tapats no hi ha massa problema.
Al barranc tirem amunt. Seguint barranc avall hi ha una senda que baixa a buscar el toll de Xautena seguint el barranc. Per ací passàvem quan fèiem la pujada de Vila-real a Espadà, i la vam netejar per poder passar millor. Ara ja no es fa, en part per haver-se perdut eixa senda per on passa el camí d'Eslida a Tales.

Brindant a l'aljub d'Herrerias.

Barranc amunt trobem l'aljub d'Herrerias i ací ens aturem a descansar i fer un glop de Mistela cortesia de Ramiro. Encara ens queda un bon tros de camí  però la resta és fàcil i no té cap complicació així que és un bon moment per celebrar-ho.
Després del descans seguim cap al coll on es troben els corrals d'Herrerias, dels quals quasi no queda ni rastre. La senda comença a perdre's pel poc trànsit i és una llàstima perquè este tram és ben bonic. Primer pugem sota un grupet de sureres que, després del coll, es barregen amb els pins i amb roures.

Sureres als corrals d'Herrerias.

La senda planeja canviant de vessant i buscant l'altre barranc de Xautena que hi ha per ací, i és que tota la partida d'Artana és Xautena (o Xotena) i Xautena el barranc que la travessa, però també la partida de Veo que confronta, i també el barranc que baixa de l'altra banda. Tot un embolic encara que supose que a Veo li diran amb un altre nom al barranc de Xautena d'Artana.

Roures a Xautena.

La senda arriba a un punt on canvia bruscament de direcció i deixem el vell camí, que baixava al recte als corrals dels Casals i ara està totalment perdut, i seguim una vella pista oberta als anys 80 per a treure la fusta cremada després de l'incendi que va assolar esta part de la serra.
Quan arribem al barranc trobem un camí ample i net, netejat de fa poc per una colla de Taleros amants del senderisme i que ve des de l'Espino i per on vam passar a l'estiu.
Seguim barranc avall fins que enllacem al vell camí amb uns corrals que estan retolats com a corrals dels Casals.

Corrals als Casals.

Des d'ací continuem pel vell camí de ferradura que continua cap als corrals d'Escrig i que ara es troba en perfecte estat.
Ací que eixim de l'ombria i el sol sembla que comença a calfar, tot i què la roba no sobra.

Camí d'Artana a Veo als Casals.

Arribem a la pista de les Vinyes a l'altura dels corrals d'Escrig i deixem el vell camí de Veo que travessa el barranc i continua cap als corrals de la Basseta. La pista puja des de Tales remuntant el barranc de l'Ullastre seguint aproximadament el traçat del vell camí d'Aín a Tales.
Nosaltres seguim amunt passant per dalt la cova de l'Ullastre i entrem a la part alta anomenada el barranc de les Vinyes.

Pista de les Vinyes.

De vinyes ja no en queda cap però trobem un cartell que ens avisa d'una batuda i, un poc més avant un caçador. Enraonant amb ell ens diu que passem però amb cura, que no han tret encara cap senglar i que els gossos estan de l'altra banda del barranc per on pujarem així que fem el cor fort i pugem xerrant tota l'estona per a què no ens confonguen amb un animal.

Senda al barranc de les Vinyes.

La senda és preciosa però no la disfrutem massa perquè anem de pressa i pendents dels caçadors (i dels gossos). Sense voler comencem a entrar en calor i és l'únic moment del dia que sobra roba.

Pujant a la caseta de Panero.

Recorrem el barranc per dins i veiem un caçador apostat dalt dels nostres caps, i eixim finalment cap a la caseta de Panero on acaba una pista i on s'està un altre caçador amb qui xarrem un moment i li demanem disculpes per passar pel mig de la batuda.
Ací hi havia les runes de la caseta però al netejar la pista sembla que l'han enderrocada del tot.
Seguim per la pista que entra cap al Pla dels Cocons, deixant a la dreta la senda que passa per dalt el barranc de les Vinyes fins a Mallol, ja en terme d'Aín i enllaçant amb la pista que puja per les Hortetes i baixa per la cova dels Cocons  i el Pinató a la carretera d'Aín.

Pista des dels Cocons al Pla del Batle.

Seguim cap al Pla del Batle i a la nostra esquerra veiem tota la panoràmica de la vall per on hem passat, tancada per la Serra de la Creu i al fons la mar.

La Serra de la Creu a l'esquerra, la Serra a la dreta i la Plana al fons.

Arribem al final de la pista que acaba al Pla i continuem pel camí de la Rosa que puja des d'Eslida i també és assegador.
Al llarg de la baixada tenim unes vistes esplèndides de les muntanyes de la part més alta de la serra: la Costera, Terraguan, el Puntal de l'Aljub i la Batalla fan de fons de pantalla.

Baixant a Eslida pels Cocons.

La senda està neta i clara i no presenta cap dubte i aprofitem per apretar el pas ara que va de baixada.
La major part de la senda discorre pels matollars que baixen del Pla del Batle, però conforme anem baixant els pins es fan més abundants i més grans, i fins i tot veiem algunes sureres al Llosar davall nostre.

Arribem a un xicotet pla fins on puja una pista als bancals d'oliveres que hi ha i seguim recte passant per la vora dels bancals. Encara estem molt amunt i hem de baixar un bon tros fins al poble.

Puntal de l'Aljub des de la Rosa.

La baixada es fa cada vegada més pronunciada quan, per fi, apareix als nostres peus Eslida. Per sort el camí està net, ample i xafat i només té l'inconvenient de la forta pendent.

Arribant a Eslida.

Ací cal aturar-se a fer la millor fotografia d'Eslida, amb el Puntal de l'Aljub darrere i el poble escampant-se als peus del castell.

Panoràmica d'Eslida.

Arribem així als Corrals, per on havíem passat a l'inici de la ruta i, entre els carrers que deixen els vells corrals assolats, retrobem el camí de Tales per on hem eixit.

Eslida des dels Corrals.

Retornem així al poble pel mateix camí que havíem eixit però amb menys fred, més cansament i moltes coses noves que recordar.

Entrant a Eslida pel camí de Tales.

Ja només ens queda anar a recuperar forces davant una cervesa ... o un got de lleteta que amb el fred sempre ve bé per a entrar en calor.


Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

vila-real - espadà 2010
betxí - pic d'espadà 2005
tales - monti - espino - tales
eslida - cocons - ft basseta - torques - bc batalla - eslida
eslida - cocons
ain - cocons
veo - basseta - cocons
veo - cocons més informació ací
tales - cova del alto - espino - xautena més informació ací


Més informació:

Cartoweb

Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>

Barberà, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea