HIGUERAS A LA LOMA

Hui hem tornat a Higueras. Carles Janés i jo hem anat a fer una volta pels voltants d'Higueras amb la intenció de pujar als dos darrers mils que es troben dins el Parc Natural: el Alto de Elvira i la Loma. Al final només n'hem pujat un d'ells així que haurem de tornar a pujar l'altre.

Hem eixit ja tard de Higueras remuntant el barranco del Aguanaj per on corre un fil d'aigua, fins al Molino que hem deixat a la dreta per desviar-nos, abans d'arribar, a l'esquerra seguint el PRV-63.5 cap a la Fuente del Pozo (que no hem trobat).

El Molino.

Després de passar una solsida recent a la senda hem travessat el barranc i hem remuntat per l'altra banda, no sense abans arrimar-nos a vore un xicotet aqüeducte per on travessa una de les dos "acequias madre" que reguen les hortes d'esta part del poble.
Poc després de començar la pujada hem abandonat el PR que gira a l'esquerra pujant amb forta pendent per seguir un sender net que remunta el barranco del Picayo per la solana (vessant dret de pujada).
El PR, que retrobarem més tard no presenta més que algunes marques esborrades i vells senyals indicadors de fusta i forma part d'una xarxa de senders de xicotet recorregut que va fer el Mas de Noguera per a la Mancomunidad del Alto Palancia.
El paisatge s'està recuperant encara del terrible incendi que va assolar la meitat occidental de la serra d'Espadà el 1994. Així el matollar de romer i argelaga roja domina la major part de les vessants, clapejat d'espessoralls d'alcornocs que van resistir el foc i de carrasquissos que han rebrotat després de l'incendi.
Estem xafant els materials més antics de la Serra, les quarcites i pissarres, molt triturades, que anem trobant pel camí, barrejades amb algunes penyes de rodeno que han baixat rodant de les penyes de més amunt.

Senda del Picayo.

Passem per sota del pic de la Rueda i per dalt d'unes penyes de Rodeno, de manera que conforme pugem estem remuntant les eres geològiques passant per les argiles i arenisques del triàsic fins assolir els calcari de la Loma.
Arribem a un camp treballat i el travessem per eixir a una pista que seguim a la dreta, baixant entre uns bancals d'ametlers treballats fins a travessar el barranc del Picayo. Ací es troba un curiós pouet, ara sec, d'on ix una sèquia per a regar. Es tracta de la Fuente del Picayo que, com ens dirà més tard el propietari, es va enrunar per la riuada del 57 i va deixar de brollar aigua.
Un poc més amunt es troben els corrals del Picayo, ara assolats i per no fer més volta mirem de pujar per uns bancals d'ametlers abandonats de darrere per pujar a la pista a l'altura del Pozo del Mas.
Seguim primer un corriol obert pels porcs senglars fins que el trobem intransitable. Mirem de pujar per on millor puguem i, com que només ens queden 150 metres fins a la pista, anem avançant entre el romer i l'argilaga, voltats d'abelles que s'afanen a recol·lectar pol·len per a fer la mel.

Tram camp a través.

Després de moltes arrapades i punxades, una hora més tard arribem per fi a la pista, per dalt del Pozo del Mas.
Com que el tram que hem fet no és recomanable per a ningú he rectificat el track de manera que no passa per ací sinó per on hauriem d'haver anat: seguint la pista del Picayo de tornada a Higueras i enllaçant amb el PRV-63.5 remuntant la pista per l'Alto de la Cruz fins al Pozo del Mas (el PR passa el Alto de la Cruz a la dreta per senda).
Com que se'ns ha fet molt tard, seguim pujant buscant un racó per a dinar i a una revolta del camí, just a sobre de la capçalera del barranco del Picayo ens assentem a dinar. Carles buscant la sombra i jo el sol.

Dinant a l'ombra.

Continuem la marxa per la pista, anant a buscar el coll que queda entre el Alto de Elvira i la Loma passant per l'ombria d'este darrer.
Arribem per fi al coll i abandonem la pista per enfilar una senda neta i ampla que puja al recte cap al més alt de la Loma.

Pujada a la Loma.

Conforme anem pujant l'arenisca roja deixa pas a la calcària que corona la Loma. A l'arribar dalt hem d'agafar aire i aprofitem per disfrutar del magnífic panorama que abraça pràcticament la totalitat de les comarques del Alto Palancia i Alto Mijares. Malgrat que el dia no és molt clar podem distingir la silueta de Penyagolosa, omnipresent, el Cabezo la Cruz i la Peña Calba, al Alto de Santa Bárbara de Pina i tota la vall del Palància, així com bona part de la Serra d'Espadà més occidental, sobretot els pics més propers del Pinar (o la Santa) de Torralba, la Lastra i la Ràpita.
Després de recuperar forces continuem camí pel llom de la Loma passant per la seua part més alta per una senda que segueix la ratlla de termes de Higueras i Montan i dels cotos de caça respectius com ens recorden les paletes que trobem a dos per tres.

La Loma.

A la nostra dreta es troben el Mas de la Dehesa i el Mas de Bagan de Montan mentre que per l'esquerra podem vore el Picayo i la Rueda des de dalt, i al fons d'un barranc, Higueras.
Continuem per dalt de les llomes on són encara visibles els efectes de l'incendi trobant-nos troncs mig corcats i pins jòvens que crèixen per a formar un nou bosc fins que passem per la vora d'un corral assolat des d'on planegem un poc i girem a la dreta per arribar al collado de Veralante.
Seguirem ara la pista de baixada per a retornar a Higueras. Si anarem a la dreta, després d'una curta baixada arribaríem a la carretera de Torralba a Montan, a l'altura del Mas del Prado i molt a prop d'on passa el GR-36.
Baixem per Veralante i deixem als pocs metres una senda a l'esquerra que per l'Alto de la Pedriza va a las Balsillas (i baixa a Higueras, a Pavías o a Torralba). Continuem la baixada passant per un vell corral i un bassot i tornant a trobar el rodeno. Per la nostra esquerra s'estén una taca més verda que correspon a l'alcornocal de la Pedriza, d'arbres grans i poc tocats pel foc i que ens recorden que estem a la serra d'espadà.

Alcornocs prop de la Pedriza.

Passem a frec del bosc que s'estén per l'ombria de l'Estonar cap a las Balsillas i travessem la part alta del Barranco del Aguanaj. Ací unes velles marques blanques i blaves ens conviden a seguir per dins del barranc. Nosaltres ho provem però els esbarzers que se'ns claven ens fan desistir i retornem a la pista que segueix per l'ombria de l'Estonar fins que trobem una vella pista, ara desbrossada, per on baixem a l'Aguanaj.

Barranco del Aguanaj.

Seguim el barranc per una vella senda que passa per diversos naixements d'aigües fins que arribem a la Fuente de la Salud, bonica font amb tauletes per a fer un mos, amb un riuet que corre per davant i envoltada d'ullals i brolladors.

Fuente de la Salud.

Seguim el camí avall i ens desviem per la vora de la sèquia que duu l'aigua a les basses del Molino, ara en part reconvertides en piscina municipal. Ací ens trobem al Molinero amb qui ens aturem a xerrar.
És ell qui ens explica el nom d'alguns dels llocs que hem passat i també altres coses sobre la vida d'Higueras.
Arribem finalement al Molino i refem el camí retornant al poble que està ja ben aprop.

Mapa geològic amb el track de la ruta. (visor gva)

Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

I ací un altre track que comparteix part del traçat:

mas del prado - higueras



Més informació:

• Web de Higueras
• Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
• Visor web de la gva
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels Molins Fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antínea, Vinarós, 2002
• VV.AA. Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. Ed. Fundació Bancaixa, València, 1996

TORRECHIVA A LOS GAVITES

Hui hem fet per fi una ruta que teniem pendent des de l'estiu, quan Jesús Minguillón ens va informar que s'havia netejat la senda de pujada des de Torrechiva al Pozuelo (antic camí de Ludiente).
Així que aprofitant el track de Jesús i la neteja feta per ell i el PAMER de Torrechiva hem anat a la Poza Negra per pujar per la Noguereta a agafar el camí de Cirat a Ludiente, seguint-lo fins los Gavites des d'on pugem cap al Jupillo per baixar buscant el camino Real de Valdelinares a Torrechiva per on retornem al poble.

Eixim de Torrechiva per la carretera de Montanejos direcció a Cirat i després de passar les darreres cases del poble ens desviem a la dreta per una senda que voreja un bancal d'ametlers. Cal anar atents doncs sembla un entrador al bancal i no es veu bé la senda que només agafar-la veiem que és molt ampla, neta i clara.

Passem una caseta i encetem la pujada per un rocam nu per on passa la senda entre pins blancs que creixen d'entre les roques. Els pins seran una constant en tota la ruta; pins grans mascarats pels incendis, pins jòvens que creixen espessos, pinars espessos, pinars esclarissats, pins amb poc de sotabosc, amb molt, tota la varietat paisatgística del pinar de pi blanc (o bord) la trobarem al llarg de la ruta.

Sender pujant a la Loma (al fons).

Seguim el vell camí que anava de Torrechiva a Ludiente, es nota que fou un camí important doncs en molts llocs conserva l'empedrat original. Travessem barranquís i remuntem per un rellomet fins arribar a una pista on hem de seguir a l'esquerra.

Seguim una trossada per pista fins que travessa el barranco del Pinar que baixa directament des de la Loma i continuem per la senda que puja ara amb una forta pendent.

Este tros de senda ha estat acondicionat per a fer descens amb bicicleta de muntanya, alterant així la fisonomia del vell camí empedrat. Esperem que este nou ús no contribuïsca a destruir el vell camí que s'ha conservat tants anys sota el matollar.

Revolta peraltada i amb proteccions alterant el camí original.

Arribem finalment a una nova pista construïda damunt de l'històric Camí Real d'Aragó a Onda. La seguim a la dreta abandonant el traçat del camí de Ludiente que per l'esquerra planeja fins arribar al Pozuelo.

Seguim un tros per la pista amb unes magnífiques vistes de la part baixa de la vall del Millars, la Plana i la mar, fins que arribem a un trencall que agafem a l'esquerra, pujant, per arribar a la Loma.

Arribats a l'ampla esquena de la Loma descartem la pista que continua a la dreta per pujar al cim de la Loma del Almayuz passant pel mas de las Viñas Altas, seguint cap a l'esquerra per un camí que de seguida es fa senda i baixa cap al Pozuelo.

Baixada de la Loma del Almayuz al Pozuelo.

Baixem pel pinar, sempre present i que ens envolta i acompanya al llarg de tota la baixada fins al Pozuelo on retrobem el camí de Ludiente que seguim per la llarga baixada de l'ombria de sota el Morrón Negro i passant per l'eixuta Fuente del Inglés fins arribar al barranco Santana.

Pista del Barranco Santana.

El seguim a la dreta. A l'esquerra i ben aprop es troba el Pozo Negro, al final d'una pista on fa ben poc que ha passat una màquina per allisar-la.

Després de creuar el barranc l'abandonem per continuar per la pista que ens puja cap a la Noguereta. Deixem també el camí de Ludiente a Torrechiva, ara pista, que continua per dins del barranc fins a Ludiente.

Encara no hem vist la Noguereta i ja comencen a lladrar els gossos del mas. Quan ens acostem un poc més ens reben dos o tres gossos de totes les mides que ens lladren des de totes bandes però no se'ns acosten. Al balcó eixen els nous masovers que ens saluden i els expliquem cap on anem i per a que vegen que som senderistes inofensius. Molt amablement ens indiquen la ruta a seguir.

Gallines a la Noguereta.

A la banda de dalt del mas les gallines escarben buscant cuquets i una destral clavada a un tronc es senyal de la faena que queda pendent per fer.

Continuem pujant per la pista, també allisada, que fa revoltes en forta pendent pel pinar. Quan s'acaba la pujada apareix, enfitada a la nostra esquerra, la senda que segueix el camino de Cirat que unia les poblacions de Ludiente i Cirat passant pel Tormo. És este el camí que hem de seguir fins a los Gavites.

La primera part del camí ja la coneixem, no fa tant que vam estar per ací però en sentit contrari. La senda no molt clara però passable va guanyant altura sobre el barranc fins que arriba a una vella pista, ara intransitable, traçada damunt del camí del mas de Benito (que baixa de la Benachera).

Comencem a vore xones de vaca que ens acompanyaran fins a los Gavites tot i que no vorem cap vaca ni bou pels voltants.

Passada una bassa i quan la pista comença a pujar amb forta pendent hem d'estar atents per seguir la senda que baixa per la vora de la bassa. Hi ha fites i en vam ficar una altra a l'entrada de la senda, però les vaques poden tirar-les al passar.

El traçat de la senda és prou clar però tot i així cal anar atents per a no perdre-la. La van netejar i enfitar l'estiu passat els membres de l'associació la Rocha de Ludiente de manera que ara es pot seguir i passar sense perdre'ns encara que en algun tros el gps ens serà de gran ajuda.

Camino Real de Cirat.

Anem baixant poc a poc, seguint el traçat original del camí, encara que no sempre per damunt del mateix fins que ens aboquem a una forta baixada que retalla les revoltes originals del camí fruit d'una antiga “saca” de pins. Arribem finalment a la vora del barranco Santana.

Abandonem ací l'antic camí de Cirat (ací perdut) que puja recte cap al Jupillo per la vora de la Casica (que ens queda a l'esquerra) i ens dirigim cap a los Gavites després de travessar el barranco Santana, ara sec.

Los Gavites pujant des del barranc.

A la banda de dalt de los Gavites ens trobem amb el PR de las Masías, netejat i abalissat pels membres del CAMET del Tormo que ve de l'Artejuela (per la pista de la dreta) i es dirigeix cap al Cabezo i la Venta (per dalt) i seguim la pista a l'esquerra de pujada cap al Pairón del Jupillo on es troba el coll per on abandonem la vall del Barranco Santana i entrem a la vall del Millars pròpiament dita.

Marques del SL del Tormo a la Muela al Jupillo.

Ens trobem ací les senyals blanques i verdes del SL que des del Tormo puja a la Muela i retorna al Tormo pel Pozuelo. El seguim de baixada travessant la pista (que baixa fent més voltes) una primera vegada i abandonant-lo quan torna a travessar la pista. Seguim ara per l'esquerra el traçat del vell camí de Torrechiva a Valdelinares, per on baixaven a extremar les raberes d'Aragó a les terres més càlides de la vall del Millars.

Quan la pista fa una revolta nosaltres seguim recte per una senda que ix recte assenyalada amb grans pedres que fan de fita.

La travessa el pinar en diagonal, baixant a poc a poc cap a Torrechiva per les faldes de la Muela.

Antic camí de Torrechiva a Valdelinares.

Seguim les fites fins que trobem les marques blanques i verdes del SL que baixa de la Muela pel Pozuelo. Hem de seguir recte deixant a la dreta la continuïtat del sender que baixa cap al Tormo.

Seguim una bona trossada quasi plans i quan el sender comença a pujar l'hem d'abandonar per a seguir una senda que ix per la dreta no fent cas de les ratlles encreuades.

La senda és prou clara i al cap de poc tornem a trobar fites que ens acompanyaran en tota la baixada fins arribar a la pista.

Antiga carretera de Toga al Tormo, ara pista.

Seguim ara a l'esquerra per la pista un parell de quilòmetres llargs fins que retrobem el camí de Torrechiva a Ludiente . La pista té un traçat quasibé pla i presenta pontets de formigó per a travessar els barrancs i murs de contenció de mamposteria regular per a aguantar la plataforma. Fou usada com a carretera fins avançada la dècada dels cinquanta quan es va obrir el tram de carretera de Toga al Tormo, passant per l'estret de Los Tajos i tallant, passada Torrechiva, les penyes a l'altura de la Cueva Santa.

Torrechiva.

Arribem finalment al camí de Torrechiva a Ludiente per on hem passat a l'inici de la ruta i per on baixem a Torrechiva.

Completem així una llarga però interessant ruta que ens fa saltar de la conca del Millars a la del Villahermosa (i del seu afluent el barranco Santana), fent la volta a la Muela del Tormo per un paisatge solitari i totalment cobert de pinars.

Des d'ací voldria donar les gràcies, una vegada més, a Julio, Jesús i els membres del CAMET per la seua tasca desinteressada de neteja i marcatge de senders que ens descobreixen tots eixos racons tan bonics que encara amaguen els seus pobles.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:

poza negra - benachera - la casica més informació ací
ludiente - pozo negro - pozuelo
el tormo - hostal - los mores
el tormo - los gavites - el cabezo
el tormo - la venta - la muela
el tormo - benachera - el pozuelo més informació ací

Més informació:

• http://rochaludiente.wordpress.com
• Cebrian, Rafael Caminando por el Alto Mijares Ed. Centre Excursionista de València, València, 2009
• Sancho Comins, Jose Itinerarios por el Valle del Mijares, Ed. Universidad de Alcala de Henares/Caja Rural San José Almazora, Almassora, 1990 podeu vore un parell de capítols ací.

ALFONDEGUILLA A L'ARQUET

Curta volta que recorre l'ombria de l'Aigualit fins el Toll de la Canal i baixa seguint el barranc de Castro fins a la font dels Xops.

Eixim des de la font dels Xops per tal de recurtar un poc la ruta (1 km entre anada i tornada) i de seguida abandonem la pista seguint per dins del barranc de Castro.

Camí pel barranc de Castro.

Anem només uns metres i ens desviem a la dreta per una bonica senda empedrada que comença a pujar fent revoltes per a retornar en diagonal cap a Alfondeguilla, de la qual tenim boniques vistes mentre anem guanyant altura. Enllacem amb la senda que ve de l'Assut i seguim pujant per un alcornocal de solana. Alguns trams de senda se'ls ha menjat l'aigua i d'altres les bicicletes en baixar, mirem però de seguir el traçat de la vella senda que puja fent revoltes per tal d'evitar la forta pendent.

Inici de la senda a l'Aigualit.

Després d'un parell de pujades fortes, i ja a sota de la Penya del Migdia la senda continua més planera resseguint els plecs del terreny i alternant les xicotetes ombries encara ben humides amb les solanes de vegetació més eixuta.

Senda erosionada.

Arribem per fi a l'Aigualit on deixem la senda qeu puja cap al coll i seguim avall, baixant cap al barranc de Castro que hem remuntat per llevant però a una certa alçada. Des d'ací veiem tot el recorregut que hem fet i el que ens resta.
Després d'un curt tram de senda arribem a la pista de l'Ereta que seguim de baixada uns centenars de metres.
Quan ja estem quasi al fons del barranc cal deixar-la per agafar una senda a l'esquerra (amb una fita) que baixa per un alcornocal en ombria fins arribar al fons del barranc de Castro, just a l'altura d'on es junta amb el barranc d'Eslida.
Per ací a la vora està el toll de la Canal però hui no és dia de buscar-lo així que seguim la senda que baixa per la vora del barranc, ara prou net de vegetació degut a les fortes pluges del novembre passat que s'han endut o han aixafat bona part de les canyes que el tapaven.
Després de passar un parell de vegades més el fil d'aigua que corre pel barranc arribem a l'estret pas de l'Arquet, un dels racons més deliciosos de tota la serra d'Espadà.

Barranc de Castro a l'Arquet.

Després de les fotos de rigor continuem avall per una senda malmesa per l'aigua que millora en arribar a les primeres hortes de Castro.
Deixem a l'esquerra la senda que porta a la Bassa del Mig i seguint unes marques blaves pugem cap a la pista on, just uns metres abans d'arribar, girem a l'esquerra per baixar cap a les hortes de Castro.

Passem per les hortes que queden baix de l'antic despoblat de Castro, ara només uns corrals assolats, que va desaparèixer arran de l'expulsió dels moriscos.

Hortes.

Continuem per la vora de la basseta del Mig  fins que deixant enrere les hortes allà on el barranc s'estreta i fa impossible el cultiu, seguim per la senda que s'arrapa a la muntanya, sempre per la dreta del barranc, fins que acabem baixant novament al llit del barranc on retrobem el paisatge construït dels bancals, basses i sèquies que han fet possible el poblament i la vida d'Alfondeguilla fins fa pocs decennis.

Camí empedrat a l'escoladora.

Ja estem prop  del final de la ruta, només ens cal fer una trossada llarga pel barranc on el camí ha desaparegut degut a les riuades per arribar finalment a la fonteta dels Xops on hem començat l'excursió.

És una excursió curta, molt agradable i recomanable per a tots aquells que no estan habituats a caminar per la muntanya o per a fer-la amb xiquets.

Mapa de la ruta:

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací més tracks que comparteixen part del traçat:

alfondeguilla - castro més informació ací
alfondeguilla - castro - cantallops
alfondeguilla - pipa - penya migdia
la vall - alfondeguilla
castro - arquet - penyes de carlos
fondeguilla - arquet - castro
alfondeguilla - penya migdia
alfondeguilla - aigualit - penyalba - penya migdia
la vall - pipa - alfondeguilla - la vall

Més informació:

• Vilalta Fonfria, Elsa Toponimia dels pobles Valencians: Alfondeguilla AVL, València, 2006 accessible a la web.
• Peñarroja Torrejón, Leopoldo Moriscos y repobladores en el reino de Valencia: la Vall d'Uxó 1525-1625 , Ed. del Cenia al Segura, València, 1984

DE LA FUENTE DE LA CALZADA A LA PEÑA CULLERA

Hui hem tornat a passar pel Barranco Malo i el del Agua Negra. Després de les pluges del novembre ja vam estar i donava goig vore còrrer l'aigua, després de tres mesos molt secs només hem trobat algunes basses gelades i poc més. Com que Jordi vol fer la ruta dels dos barrancs amb uns amics allí que ens n'hem anat, descartant les altres propostes del dia, però hem fet la ruta un poc més interessant pujant al Cullera.

Hem eixit de la Fuente de la Calzada amb fred i gel per les ombries. De fet part de la carretera d'Algimia estava coberta de gel i era perillós passar-hi.

Rosada als Corrales de la Calzada.

Així que no ens hem entretingut i hem començat a pujar cap als corrals de la Calzada per a baixar al barranco del Agua Negra. Calia anar amb compte per què les zones més ombries estaven ben blanques de la rosada.

Camino del Barranco Malo.

Ens hem desviat per pujar pel barranco Malo per pujar cap a Juan Vicente. A la nostra dreta està el magnífic carrascar del Barranco Malo que a la seua part més alta presenta els (possiblement) millors exemplars de carrasca de tota la serra.
Deixem enrere el carrascar a l'altura del Rincón de Onsuna on estan netejant tota la muntanya.

Trituradora.

Amb una trituradora estan desfent la remulla per a què servisca d'adob natural i el brancam i troncs menuts estan amuntonats per a carregar.

Bosc net de sotabosc al Rincón de Onsuna.

Continuem per la pista remuntant el barranc, ara net de matollar a banda i banda fins arribar a la pista de Almedíjar on girem a la dreta pujant un poc i desviant-nos per una vella senda que abans estava mig perduda entre les brugueres i que ara no es distingeix tampoc molt bé de tan net com està el sotabosc.
Fiquem algunes fites a l'entrada de la senda i un poc més avant. De tota manera la senda es dirigeix a un Collado de la Era de Valera a l'esquerra del Alto de Juan Vicente (que està darrere el corral de Juan Vicente, ara ben visible a la vora de la pista).
Des del coll hem de seguir tota la carena que parteix les aigües de la rambla del Baladrar i la d'Almedíjar, deixant a la dreta la Villanova i la capçalera del barranco Medio i a l'esquerra les ombries que cauen al barranco del Agua Negra.
Per un senderol que es perd i torna a aparèixer, pugem cap al cim de llevant. La senda està enfitada però alguna que altra vegada la perdem, de tota manera cal anar sempre prop de la carena, on la roca no deixa crèixer la vegetació.
Arribem al primer cim i continuem crestejant. Es tracta d'una crestera de rodeno amb molt poca vegetació que recorda alguns paisatges d'alta muntanya encara que només estem a 900 metres d'altura.

Cresta prop del Collado de los Erizos.

Trobem alguns coixinets de monja.  És l'únic lloc d'espadà on n'hem vist, encara que són poc abundants. (segons Pellicer a Bona part de la Marina se l'anomena cadireta de pastor perquè realment s'asentaven damunt després d'enrotllar-li una manta). Deu de ser aquesta part on es troba el Collado de los Erizos però no sabria dir quin de tots els colladets que passem deu ser.

Coixinets de monja (erizos).

Baixem a un colladet  i tornem a pujar deixant a l'esquerra la Ombría de Villar, on comença el magnífic bosc mixte de pinar i surera de darrere de la font de la Parra.
La senda va buscant el millor pas a la dreta. l'esquerra i per dalt la carena. En alguns llocs els esbarzers i argilagues la tapen un poc, però la poca molla del terreny fa que siguen baixets i no cresquen prou per arribar a tancar-la, sobretot si passa prou gent.
Passem un nou collet obert al rocam roig que domina aquesta part, deixant a l'esquerra la penya on conflueixen els termes d'Aín, Almedíjar i Algimia (segons la publicació de l'AVL sembla que és ací on cal situar el Collado de los Erizos, però no se'n veu cap) i la rodegem pel migdia per enllaçar finalment amb la senda que des del Collado de Torres (en Aín, de Aín a Algimia) entra a la Peña Cullera.

Carena de rodeno al límit dels termes.

Trobem ací uns senderistes que baixen de la Peña on han pujat per la senda que puja per la Piedra Cullera i s'interessen pel camí per on venim però finalment decideixen tornar a Almedíjar pel Barranco de Almanzor, seguint la pista de la Ibola i el vell camí d'Almedíjar a Aín.
Nosaltres ens arrimem al cim de la Peña Cullera per a disfrutar de les vistes i descansar un poc.

Cim de la Peña Cullera.

Refem el camí d'accés a la Peña, deixant a l'esquerra el camí del Collado de los Erizos i a la dreta el barranc de la Reflexió i baixem cap al Collado de Torres que separa els termes d'Aín i Algimia i per on passava antigament la senda de la Ibola cap a la fuente de la Calzada.
Deixem ací la senda i girem a ponent per un vell bancal d'ametlers que travessem baixant cap a un reguer, que seguirem, ara per dins ara per fora, fins arribar a un sender que baixa a la font de la Parra.

Baixada pel reguer de la font de la Parra.

Este darrer tros no seguim cap senda nova ni vella, però seguint el reguer es pot passar bé, fins i tot en pantaló curt i sense punxar-se, això sí, cal anar amb conte de buscar el millor pas de baixada i mirar bé on es fiquen els peus per no esvarar.
Anem quasi tota l'estona per la dreta on el rodeno aflora en superfície deixant trossos lliures de vegetació entre clapes de carrasques, la banda de l'esquerra, més ombria, està totalment coberta de pins i sureres amb un abundant sotabosc de brugueres.

Arribem finalment, i després de travessar un tros de bosc més madur però amb poc de sotabosc, a un sender que seguim a la dreta per a baixar a la font de la Parra.
Vora la font de la Parra hi ha una gran placa de gel just a la pista que travessem amb cura per seguir la pista d'Almedíjar buscant el camí del Agua Negra.
Baixem al barranc i continuem per ell comprovant que d'aigua hi ha ben poca. Fins i tot el gel que s'ha format a algunes basses està ara per damunt del nivell de l'aigua, que ha baixat prou.

Gel al Barranco del Agua Negra.

Seguim barranc avall  passant sota els Cinglos del Agua Negra fins a retrobar l'encreuament del camí del Barranco Malo i refem el camí d'anada per l'Agua Negra baixant fins la carretera per retornar a la font.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

Mapa de la ruta:

ICV 1:10.000 modificat.

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

ain - espadà - ft parra - ibola
almedijar - pedra cullera - almedijar
ibola - pedra cullera - ibola
ibola - cullera - mosquera - aín
barranco malo - la rodana - el agua negra crònica ací
ft calçada - ft parra - pic espadà
informació detallada ací.
ft calçada - pic espadà
algimia - espadà - alcudia
almedijar - peñarroy - juan vicente
ft calzada - espadà - nevera
el agua negra - cullera - bco malo
Ací teniu el recorregut del Agua Negra i la Cueva del Estuco per a xiquets.


Més informació:

• Garcia Osuna, Antoni Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid AVL, València 2010 accessible a la web.
• Cebrián, Rafael Montañas Valencianas VII: Sierra Espadán. CEV, València, 1999
• Pellicer, Joan Costumari botànic [3] Ed. del Bullent, Picanya, 2004
• Terrasit i visor cartoweb.

BASSA D'ANDRIÀ AL TOSSAL DE SUBARRA

Hui em fet una volta curta per una zona on feia anys que no anava. Hem pujat al tossal de Subarra des de la bassa d'Andrià, just a la vora del pinar de Don Valls.
La darrera vegada que havíem estat per allí es tractava d'una zona de matolls amb un gran pinar de repoblació molt tranquila i allunyada de la carretera. Ara la nova carretera de Torreblanca (i d'accés a l'aeroport) passa just a la vora i el soroll dels camions trenca la tranquilitat. El soroll dels avions de l'aeroport (a tocar) també afectarà ... si es que algun dia hi ha avions.
Tot i això és una zona recomanable inclosa dins la ZEPA Planiols - Benasques (i tot i així amb un aeroport que la divideix en dos i ha ocupat i destruït uns quants boscos públics).

Per arribar al punt d'inici cal agafar la carretera de Benlloc cap a Torreblanca i a les rotondes d'accés a la nova carretera seguir el camí de servei de la mateixa cap a la font de Subarra (és l'accés més curt).

La bassa d'Andrià gelada.

Des de la Bassa d'Andrià seguim el camí vell de Torreblanca o camí de Subarra cap a l'est, deixant a l'esquerra el pinar de Don Valls de propietat particular i  a la dreta el pla de Benasques cobert d'un espès matollar mediterrani de coscoll, romer, argilaga i llentiscle.
Al poc d'eixir travessem l'assegador de Don Valls que ve del Pla de Benasques i travessa el pinar cap a la Vilanova. Abans el traçat era ben recte però ara fa una gran volta per a sortejar l'aerotort.
Continuem recte deixant a l'esquerra un camí que va cap al mas de Rufo, just a l'acabar el pinar i ja trobem davant nostre el tossal de Subarra on hem de pujar.

Camí de Subarra, al fons el tossal de Subarra.

Deixem una altra desviació al mas de la Pedrafita on es troba una curiosa pedra que alguns autors consideren una fita d'origen romà i, deixant a l'esquerra el mas de Castell girem per un camí encementat a la dreta que ens pujarà al tossal passant pels Vilarets.
El camí deixa a l'esquerra els pinars de repoblació que creixen a bona part del tossal i a l'esquerra els matollars, més espesos i clapejats de carrasques, que cobreixen la major part de la zona.
Passem per la banda de dalt dels Vilarets i enfilem un tros de pujada passant per la vora d'una bassa d'incendis.

Bassa d'incendis dalt dels Vilarets, mirant cap a Penyagolosa.

Per ací passava antigament el Pas de la Fusta que unia les terres baixes del prat amb les pastures de l'Aragó i per on es baixava la fusta de Penyagolosa cap a la mar. El pas puja al recte cap al tossal i baixa per l'altra banda però hui en dia està totalment impracticable.
Continuem pujant entrant ja de ple al pinar. Les vistes milloren conforme anem pujant. Als nostres peus l'aerotort, darrere el pla de les llacunes on ja només hi ha aigua quan plou molt i al fons la Serra d'en Galceran per la banda nord. Cap a ponent el pla de Cabanes s'estén confonent-se amb el pla de les Useres i cap al sud el pla arriba fins a la serra de les Santes.
Fem un tros més de pujada i assolim l'ample llom del tossal. Girem a l'esquerra descartant un camí que a la dreta segueix per un tallafocs i pugem els últims trams fins al vèrtex.

Vèrtex geodèsic del tossal de Subarra.

El vèrtex geodèsic no té bona visibilitat, els pins i el fet d'estar situat enmig de l'ample cim fan que no es veja res cap a ponent ni llevant i poc cap al nord i sud.
Ara bé, des de la casa forestal annexa les vistes són magnífiques cap a la banda de mar. Distingim perfectament la Serra d'Irta, Capicorb, el prat de Cabanes, Marina d'or (o d'horror) i la serra d'Orpesa.

Mirant cap a llevant.

Descansem al carasol de la part davantera de la casa forestal i aprofitem per fer un mos (sobretot els xiquets) i mirar de trobar un camí de baixada diferent del de pujada.
Sobre el paper pels tallafocs que travessen el tossal es pot baixar però el paper és molt sofrit i cal assegurar-se'n.

Tallafocs de baixada als Camaleons.

Al final trobem que pel tallafocs que mou cap al nord i que baixa recte cap al camí de Subarra. Fa poc que l'han netejat i s'hi passa bé. Fins i tot es fa estrany no trobar senyals del pas de bicicletes doncs és una d'eixes baixades aptes per a les btt i més tenint en conte que la pujada és tota per pista bona.
Arribem al camí i el seguim a l'esquerra de retorn. Per la vora del camí i paral·lel al mateix hi ha una senda que passa pels pinets i al final torna a eixir al camí . Com que tenim pressa seguim la pista.
A la dreta deixem un fondal on trobem alguns bancals encara treballats i la majoria erms. Segons els mapes es tracta dels Camaleons, curiós nom.

Mas de Castells voltat de carrasques.

A la banda esquerra seguim portant el pinar de repoblació de pi blanc, mentre que a la dreta apareixen grupets de carrasques, alguns més espesos, que fan el paisatge variat i no tan monòton.
Arribem al cap de poc al punt on ens havíem desviat per a pujar al tossal i refem els nostres passos fins al cotxe.

Pinar de repoblació de Don Valls.

Abans d'arribar no ens estem de fer caminar un tros pel mig del pinar de repoblació. Es fa estrany caminar enmig d'un pinar on els pins es troben perfectament alineats.
Arribem per fi a la bassa d'Andrià finalitzant una ruta curta però que ens ha fet vore les moltes possibilitats, sobretot per a dies freds d'hivern (per a l'estiu hi ha poca ombra) de les serres prelitorals.

Ací està el track de la ruta:

Powered by Wikiloc

Més informació:

• Terrasit i visor web de la Generalitat.
• Ajuntament de Benlloc
• Muñoz Badia, Ricardo El Maestrazgo, l'Alcalaten, ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós, 1996

ESLIDA A LA COSTERA I RETORN PER LA MINA LOS SEJAS

Hui em fet una nova ruta seguint el magnífic mapa del Tossal Cartografies del terme municipal de Chóvar. Volíem conèixer algunes de les sendes poc definides que hi apareixen amb la dificultat que això comporta.
Hem eixit pronte d'Eslida amb una temperatura més que baixa, però no hem sigut tan matiners com els venedors del mercat que ja estava parat, tot i el fred, i d'algunes dones que anaven a comprar.
Hem eixit seguint el GR-36 per l'Horta Alfeig, deixant-lo després per travessar el barranc de Castro i enllaçar amb el PR-CV-384 que passa per la Solana del barranc de Castro que hem abandonat just a l'arribar a la pista de Costera, on hem seguit recte per una senda menys definida, tot i que al mapa encara està assenyalada com senda clara.
Hem seguit pujant pel pinar que entapissa els vessants de la Costera passant per la vora d'unes carboneres i per sota d'una pedrera, fins que el sender, ja més tapat, gira al nord per fer la volta a la Costera. L'hem abandonat ací per seguir un sender "poc definit" (segons el mapa) i (quasi) perdut que puja seguint un rellomet cap a una de les puntes de la Costera.
Al principi la senda s'intueix un poc, després es perd i al final hem pujat per unes penyes fins el cim.

Passos on toca ficar les mans.

Tram de pujada final.

A l'arribar al cim ens esperen les restes de les fortificacions de la guerra. El lloc és estratègic, Eslida es troba als nostres peus cap a ponent i Artana queda a llevant separada de la Plana per les Penyes Altes.

Cim de la Costera.

Hem descansat i hem baixat un poc per enllaçar amb el SL-CV-101 que puja de la font dels Llops, seguint-lo per la carena fins arribar a l'enllaça amb el GR-36 que hem agafat de baixada cap al coll Roig.
Comparat amb la pujada anterior estes sendes se'ns han fet còmodes i fàcils.
Hem passat el coll i hem seguit el PR-CV-138 que puja seguint la ratlla de termes d'Eslida i Alfondeguilla fins el coll de la Malladeta.
Com que no sabíem encara com estarien les sendes que ens quedaven hem optat per la versió curta, seguint la pista a ponent cap al Pinar dels Vidals on, hem abandonat la pista per baixar per la senda cap al Collado de Nariz on l'hem tornada a trobar.

Collado de Nariz.

Ací hem buscat la senda a la mina de los Sejas que fa la volta al Sastre (a Chóvar o Terraguan com s'anomena a Eslida). Per sort hi ha una fita de pedres que marca l'entrada d'una senda que no mereix massa confiança.
Comencem a caminar i ens trobem que, tot i que un poc bruta, es pot passar bé per un vell camí de ferradura molt ben traçat i que al seu temps degué ser ample i còmode.
Passem un parell de pedreres i ens trobem alguns trossos que es van netejar fa alguns anys. Alguns altres estan molt tapats. Per sort són els brucs i no les argelagues el que domina així que no ens punxem massa.

El pitjor tros de la senda.

Només hi ha un tros, no molt llarg, on el pas es fa difícil doncs la vegetació ha tapat el camí, que tot i així és evident. Després de passar-lo la cosa millora i al girar unes penyes ens trobem amb les escombreres de la Mina de los Sejas (o Cejas) al peu del forat de la mina. No és recomanable entrar ni arrimar-se doncs es nota que hi ha hagut solsides fa poc.

Mina los Cejas.

Continuem camí per un tros on la vegetació es recupera després de l'incendi de l'hivern del 2003 i les sureres encara tenen les marques recents del foc.

Surera cremada però viva.

La senda continua a nivell, sense grans pujades ni baixades, recorrent la capçalera del barranc que baixa del coll d'Eslida i just davant nostre es troba la caseta del Negre i la senda que baixa per la Rocha de las Minas (vegeu crònica ací).

Solana del Sastre.

Arribem finalment al port. L'ajuntament de Chóvar ha posat unes paletes verdes amb la marca SL i la distància a diferents llocs. Esperem que es conserven.
Nosaltres seguim per la carretera baixant cap a Eslida vora mig quilòmetre. En eixe punt l'abandonem per seguir unes traces de senda que baixen per recurtar. La veritat és que gràcies a portar el mapa dins el gps que l'hem trobada doncs no es veu la senda per cap lloc.
Baixem uns metres i abans d'arribar a un barranquet ens trobem la senda perpendicular a la nostra marxa. La seguim a la dreta.
Aquest és el camí que seguien els caminants per anar de Chóvar a Eslida a peu, pujant per la Rocha de las Minas i baixant per aquesta senda que s'agarrava poc després del Port. Parlant amb Òscar Arnau, l'autor del mapa de Chóvar em va comentar que havia mirat de passar per poder-la cartografiar però estava impossible i veient les velles sendes que ha cartografiat, moltes d'elles poc més que  perdudes no vull ni imaginar-me com estarà.

Camí de Terraguan.

La senda que seguim està en molt bones condicions i neta. Arriba a la carretera però, just uns metres abans, n'agafem una altra a la dreta per anar a buscar amb el camí de la Malladeta que baixa del collado de Nariz a  la font de Matilde.
Travessem la carretera i seguim ja per camí conegut fins a la font de Matilde on, abans d'arribar, enllacem de nou amb el PR-CV-384 (les fonts d'Eslida) fins la font, i des d'aquesta pel camí d'Alfondeguilla tornem a entrar a Eslida.

Al final ens ha eixit una ruta curta però entretinguda i més aventurera del que pot semblar a l'anar seguint sempre senders que ja eixen al mapa, això sí, no apta per a tots els públics.

Ací vos deixe la dificultat segons el MIDE:

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

i ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

eslida - puntal - terraguan
sl-101
font de matilde - solana de la costera - ombria de castro
volta fonts d'eslida
eslida - xovar - eslida
font matilde - nevera - font matilde
eslida - castro més informació ací
font matilde - coll roig - castro
eslida terraguan per tres creus i font de matilde
santa cristina - nevera de castro
artana - coll roig - font de marc - mines
eslida - artana - la costera
eslida - costera - barranc de castro
eslida - castro per nevera i terraguan

Mapa de la ruta:

Més informació:

• Fullet informatiu dels senders d'Eslida (accessible a la web)
• Arnau Juan, Òscar Chóvar: mapa y guía excursionista ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011 (accessible a la web)