Tornem a Llucena per a xafar els nous camins oberts pels Amics dels Camins de Ferradura que estan duent a terme una encomiable tasca de neteja i recuperació dels antics camins del terme, per on tants matxos i masovers han passat al llarg dels anys des de casa al treball i del mas al poble. Esta vegada ho fem seguint una circular que enllaça quasi tots els camins netejats al llarg d'esta temporada i que ara ja estan en perfecte estat per a disfrutar-los passejant per ells, així hem pujat per les Fleixes al mas de Lliberato, seguint cap a la Mosquera i des d'allí al Campredó, continuant per les Colatxes i la Selleta al mas de les Figues. Una bona col·lecció de sendes per a ampliar les rutes que es poden fer al voltant del riu de Llucena.Però anem a poc a poc.
Per a començar la ruta ens hem acostat al dipòsit d'aigua potable que hi ha quasi al començament del barranc de Casotes on hi ha lloc per a aparcar els cotxes, i des d'ací hem seguit una pista que puja al Pla de l'Assut, passant a vistes del mas de l'Assut que hem deixat a l'esquerra quan ens hem endinsat en un bonic pinar entreverat amb algunes grans carrasques.
 |
| Dipòsit d'aigua. |
Seguint la pista hem arribat al punt on travessa el pas del mas de Colomines, que baixa des de la Mosquera, i ací hem trobat les primeres marques blanques i blaves amb que els Amics marquen les sendes recuperades. Un cartell ens informa que per ací s'arriba al mas de Xiva en 2 km, entre molts altres llocs.
 |
| Mas de l'Assut. |
La senda de pujada pel mig del pinar es agradable i de seguida ens trau el fred del matí del damunt. Hem deixat els 0º al barranc i conforme pujant la temperatura, almenys la corporal, va pujant encara que anem sempre a l'ombra i el sol, que ja calfa al poble, no el vorem fins molt més tard.
La primera part de la pujada és prou costeruda, la segona menys perquè va fent revoltes per tal de suavitzar la pendent, fins que eixim del pinar just quan una línia elèctrica talla per dalt del pas.
Ací abandonem l'assagador i els fils de la llum, que pugen junts pel barranc del Bosc cap als Oriassos, on hi ha els cirerers de Pantorrilla (i per on passarem més tard) i agafem a la dreta la senda de les Fleixes, que passa sota el mas i els cingles de les Fleixes.
 |
| Senda de les Fleixes. |
La senda continua pujant però més a poc a poc. A més des d'ací hi ha unes vistes magnífiques de Llucena, de l'altra banda del riu però quasi a la altura dels nostres ulls, i també si anem mirant endarrere veiem el barranc del Gorgàs i al fons los Morrones i el Tis de Villahermosa.
I és que el riu de Llucena aprofita ací una gran falla que des de l'Alcora i passant per Llucena arriba a Benagualit. Ací la gran falla continua pel barranc del Gorgàs amunt travessant el coll de Portapous i continuant per la vall del riu Villahermosa entre el Tis i Penyagolosa.
 |
| Barranc del Gorgàs. |
Just quan passem per dalt del racó de les Fleixes ens ixen al davant tres cabres que fugen avall. L'altra vegada que vam vindre també vam ens va eixir una cabra quasi al mateix lloc, i és que és un dels primers llocs on pega el sol de matí, un bon lloc per a entrar en calor i nosaltres ho aprofitem mentre disfrutem uns moments del paisatge que s'obre als nostres peus.
Continuant camí passem sota el mas de les Fleixes, ben a prop però no a vista, abans d'arribar a la font de la Solana, emblanquinada i neta però sense aigua a causa de la llarga sequera que patim.
|
| Llucena des de la font de la Solana. |
Des de la font la senda encara puja un poc més fins al mas de Lliberato. Per ací passa una pista que puja des del pont al mas de les Fleixes. Nosaltres la seguirem a l'esquerra però abans ens desviem uns metres per a vore la pedra de Lliberato on hi ha gravades les inicials i la data. Una curiositat del terme.
 |
| La pedra de Lliberato. |
Cal dir que ací els senders netejats i marcats es bifurquen; recte per la pedra continua el camí del mas de Xiva i la Creu de Xiva, mentre que per l'esquerra i seguint la pista ens encaminem cap als Oriassos.
 |
| Pista a les Fleixes. |
A la nostra dreta queda un ample fondal on estan els bancals del mas de Xiva, ara quasi tots erms, mentre que per la vora de la pista encara podem vore algun bancal treballat.
Passem un ample collet i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre omnipresent per estes terres, i un poc més avant trobem l'única bifurcació de la pista. Recte continua al mas de les Fleixes pel mas dels Oriasssos. Nosaltres seguim les marques que ens fan girar a la dreta i baixar a buscar la capçalera d'un barrancusset continuant sota unes carrasques que s'han escapat de la destral i els incendis.
Davant nostre hi ha un mas nou, bastit dins d'una clotada i ens passa un cotxe que hi va i la veritat és que dona alegria trobar gent als masos, i també tranquil·litat de saber que en cas de necessitat hi ha on acudir.
 |
| Penyagolosa des dels Oriassos. |
La pista baixa fins a uns cirerers i gira cap al mas nou. Nosaltres no el seguim, ací deixem la pista i seguim el camí vell que remunta unes clapisses cap al mas de la Llidona.
Just per ací passa també el pas del mas de Colomines, que havíem abandonat abans de les Fleixes. Llàstima que ja no passen raberes perquè fora una opció més per a fer la ruta.
 |
| Clapissa de pedres abans de la Llidona. |
Seguim cap al mas de la Llidona però sense arribar. Un bell tros abans ja veiem a l'esquerra la continuació del camí que continua planer cap a la Mosquera.
Passem unes crebades i de seguida arribem a vista de la Mosquera de dalt, voltada de bancals abandonats que poc a poc van solsint i tapant el camí.
 |
| Penyagolosa i el barranc de la Mosquera. |
Abans d'arribar passem pel pouet del mas, d'aigua naixenta, que queda just baix del camí. L'aigua és clara i neta tot i que no té cap manteniment.
 |
| Senda entre bancals arribant a la Mosquera de dalt. |
El mas de la Mosquera de dalt es troba quasi completament assolat. Les poques teulades que encara aguanten no passaran de la propera gran nevada i a les parets es van obrint clavills que amenacen la seua verticalitat. Però el lloc sorprén per les vistes que hi ha, enclavat en un rellomet que es projecta cap al barranc del Bosc i envoltat per bancals ermats coberts d'herba.
 |
| La Mosquera de dalt. |
El barranc del bosc (o de la Mosquera) queda davant nostre, i de l'altra banda (a l'ombria de les Fleixes) creix un bosquet frondós de carrasques i pins, un vertader miracle en una terra assolada pel foc.
 |
| Antics bancals a la Mosquera de Dalt. |
Des de l'era continuem pel camí que duu a la Mosquera de baix i ens sorprén sentir veus. Pel mateix camí que anem però en direcció contrària pugen un grup de senderistes que es distingeixen a la llunyania i com sovint passa al cap de poc ja ens hem trobat. Ens saludem amb la sorpresa de qui troba aigua al desert perquè els camins de Llucena no són (encara) massa transitats, i amb l'alegria de vore que gràcies a la tasca de recuperació dels Amics poc a poc ho són més. Més alegria al reconèixer entre els caminants una cara coneguda d'haver compartit rutes i senders.
Després de l'agradable troballa continuem camí fent la volta sense perdre altura cap al mas de la Mosquera de baix.
 |
| La Mosquera de baix. |
La Mosquera de baix està en tan mal estat com la de dalt, o pitjor, i és llàstima perquè presenta algun element arquitectònic curiós com una terrasseta a la cantonada d'una casa.
Des d'ací baixa un magnífic camí empedrat cap al barranc de Casotes, per on passava el camí real a la Foiagenta i les Torrecelles. Al camí que baixa a banda de les marques blanques i blaves dels Amics també veiem unes marques blanques mig esborrades. M'alegre a saber de vore-les tot i que els anys no els han sentat molt bé. Eixes marques les vam pintar l'any 2002 quan vam netejar el camí (no tan bé com ara, per supost) per tal de pujar en la tradicional pujada a peu des de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa que, cada any, fa el Centre Excursionista de Vila-real.
Eixe any vam decidir pujar per Llucena per fer nit al Prat. No ho vam repetir i vam retornar al traçat original per Costur doncs l'etapa fins a Llucena pel Salt del Cavall se'ns va fer massa llarga.
 |
| Marques noves i velles al camí de la Mosquera. |
Nosaltres des de la Mosquera de baix vam seguir un pujador entre bancals fins al Camp Redó, ara seguim avall cap al barranc de Casotes però no arribem. Quan encara estem prou amunt trobem el camí que puja directe al Campredó de baix, seguint el Pas Real de les Torrecelles.
 |
| encreuament de camins. |
La senda puja fent voltes pel mig del pas, amunt per una forta costera sota els pins. Quan eixim del pinar el pas continua a la dreta cap a la Mosquera de baix, que queda quasi a la nostra altura, mentre que el camí del Campredó continua per un rellomet que enfila cap al mas.
 |
| Camí del Camp Redó. |
Abans d'arribar i als seus peus hi ha la Planícia del Camp Redó, on encara trobem bancals treballats, i just dalt es troba el mas, a un canto obert a tots els vents.
 |
| Planícia del Camp Redó. |
El mas, gran on van arribar a haver fins a cinc cases ara es troba buit i mig assolat.
Aprofitem l'era per a fer un mos amb bones vistes de Llucena, el barran de Casotes als nostres peus i, com a teló de fons, la Lloma Bernat, la Talaia i la sempre omnipresent Penyagolosa.
 |
| Camp Redó de baix. |
Després de recuperar forces continuem cap al Camp Redó de dalt, mas més gran i més antic, per un camí entre parets que passa per un gran bancal d'on segurament li ve el nom doncs és més bé arrodonit.
 |
| Descansant a l'era. |
Els bancals que queden baix del mas es troben encara treballats doncs és una terra bona, plana i fàcil de treballar. El mas se'ls mira des de dalt i se'ls mirarà encara molt de temps doncs els edificis es troben en prou bon estat i fins i tot hi ha un parell de cases arreglades.
 |
| Camp Redó de dalt. |
Passem per darrere del mas i deixem el camí que baixa de la lloma a buscar el pas de la Lloma Bernat, que baixant de la Lloma va sempre per la part més alta a buscar el Tossal de Gossalvo, i seguim avall per un camí que baixa quasi recte a buscar el barranc de Casotes.
 |
| Senda a la font Nova. |
El camí baixa un bon tros recte i després trenca a l'esquerra a buscar la Font Nova, separada un poc del camí. La font devia estar totalment tapada pels esbarzers però gràcies a la neteja feta s'hi pot arribar i fins i tot tastar l'aigua si hi ha necessitat.
 |
| La font Nova. |
Continua camí avall cap al barranc de Casotes, pel Burgàs, on després del foc les carrasques creixen amb força colonitzant la vessant.
 |
| Baixada al barranc de Casotes. |
Arribem finalment a la pista del barranc de Casotes. Travessem la pista i
el barranc i seguim per un camí que puja cap al mas de la Colatxa.
 |
| Mas de les Colatxes. |
El camí puja cap a la Selleta per tota la solana del barranc, i traspon per un collet prop d'on era el bassot de la Selleta que queda dins del pas que puja des del riu a la Talaia.
 |
| Pujada a la Selleta. |
Baixem per l'altra banda en una zona de pinar cremat on ara creixen els pins jòvens tan junts que seria impossible passar sense la gran tasca de neteja que han fet els Amics, obrint-se pas en l'impenetrable bosc.
 |
| Tram de pinar espès. |
Baixem pel pinaret fins que trobem la pista de la Talaia, que seguim uns metres abans de continuar per l'altra banda cap al mas de les Solanes.
Ací ja estem en terreny conegut perquè no fa ni dos mesos que vam passar pujant cap a la Talaia en una altra gran ruta.
Abans d'arribar al mas trobem a la dreta un antic forn d'algep. Queden les restes del forn, d'una caseta a la vora per a descansar l'encarregat del foc, i un poc retirat el terrer d'on es traia l'algep.
 |
| Fornet d'algep. |
El camí arriba a un pla on hi ha bancals d'oliveres i ametlers ja florits.
 |
| Planet treballat a la Solana. |
Cal anar atent perquè abans de travessar-lo del tot per l'esquerra mou el magnífic camí de ferradura que baixa al mas de les Figues; ample, empedrat i ben traçat, fent voltes als llocs més costeruts i buscant sempre el millor pas ve a buscar un barranquet i per la vora entra al mas per la part alta.
 |
| Camí de la Solana a les Figues. |
Passem el mas i baixem al riu, seguint per dins fins al mas de Mollon on ens toca eixir-ne i ho fem seguint la sèquia que des del Molí del Gat (o de Gossalvo) travessa per uns arcs el riu per a regar les hortes de l'esquerra del riu.
 |
| Aqüeducte al mas de Mollon |
Seguim la sèquia fins al pont del mas de Mollon, i ací ens aturem per mirar quina fòra la millor manera de tornar al lloc d'eixida.
 |
| Seguint la sèquia. |
En això que passa un veí del mas d'Hilario i ens explica les tres opcions que tenim: seguir per dins del riu la ruta dels molins, que ja coneixem; continuar pel mas d'Hilario a buscar el mas de Pere, per on passa el PR-79; i seguir la sèquia, que no ens aconsella perquè hi ha llocs difícils de passar.
 |
| Pont del mas de Mollon. |
Al final li fem cas i seguim pel mas d'Hilàrio un camí que passa per la falda del Castellar, deixant a la dreta les hortes que voregen el riu, fins que arribem al mas de Pere, des d'on baixa al riu a l'altura del Molí l'Assut.
 |
| Mas d'Hilario. |
Per fer més entretinguda la tornada fem drecera per la sèquia que salva el barranc de Casotes per un arquet abans d'enllaçar amb la pista de les Torrocelles, que remunta el barranc i que fins al dipòsit (i un bell tros més) està encimentada.
 |
| Aqüeducte al barranc de Casotes. |
Acabem així la caminada però no la jornada que acaba com sempre al bar del poble on trobem el veí que ens ha aconsellat donant-li les gràcies per haver-nos aconsellat el bon camí.
 |
| Tornant al dipòsit. |
Ací està el track:
I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
La Talaia de Llucena des del mas de les Figues
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.
Més informació:
- Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera
- (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
- Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
- Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
- Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
- Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
- Hotel Llucena
- Cartoweb
- Llucena. La perla de la muntanya.
