LA LASTRA DES DE VILLAMALUR

Fa unes setmanes em va comentar Pablo que volia fer una ruta per Villamalur aprofitant que maduren les cireres, però diferent de les que havia fet fins eixe moment. Jo li vaig proposar pujar a la Lastra des de Villamalur, una ruta molt interessant però poc frequentada.
Al final ell va decidir fer una ruta diferent i més aventurera i diumenge se'n va anar a pujar a la Ràpita per la cara sud, però com la ruta estava allí vam decidir fer-la eixe dissabte.
Per a recurtar la ruta uns quilòmetres (com sempre anem amb el temps just) vam eixir des de la Caseta del Cantal. Punt de pas del GR-36 i des d'on hem eixit altres vegades.

Caseta del Cantal.

Eixim per la pista que mou davant de la caseta cap a ponent amb la idea de pujar pel mas de Jordan per on hem passat altres vegades, però encara no hem fet ni cent metres que a la nostra esquerra mou una vella senda que puja sota el pinar, així que sense pensar-ho gens pugem per ella (segons el cadastre és este l'antic camí de Segorbe que coincideix en bona part amb la moderna pista de Matet).

Camino de Segorbe.

La senda no està molt xafada però com que sota el pinar no hi ha sotabosc és fàcil de seguir i no presenta cap complicació sinó que és ben agradable xafar damunt la pinotxa humida de les pluges d'anit.
De tant en tant trobem una fita vora el camí, pot ser per a marcar-lo, pot ser per a enfitar les finques que afronten.
Seguint-la arribem a la pista asfaltada de Matet que travessa el Fargueral en diagonal i veiem que la senda continua recte per l'altra banda, i també veiem unes marques de pintura roja als pins que ens animen a seguir amunt.

Senda pel Fargueral.

La senda puja a buscar un rellomet on el pinar deixa pas a les sureres i la senda s'embosca al sotabosc abans d'eixir a la pista que puja cap a la Talaia, ja a la veïna Suera.
Eixim a la pista just quan fa una revolta i continuem recte amunt deixant a l'esquerra los Horcajicos i el mas de Taide. Poc després passem per la vora del Corral del mas de Taide.

Corral del mas de Taide.

Passats els corrals i un poc més avant deixem la pista, que mor sota la Talaia, i seguim una senda que puja en diagonal cap a la Nevera de Cuatro Caminos.

Senda a la Nevera.

La nevera de Cuatro Caminos és la més gran i la més antiga de les sis neveres conservades a la Serra d'Espadà i ha estat netejada i consolidats els arcs i el pou de manera que podem fer-nos una idea de com fou quan estava en funcionament.
La nevera consta de dos portes d'accés, una més amunt per a quan la nevera estava plena de neu, i una segona més baixa amb un accés en trinxera on s'intueixen les restes d'un moll de càrrega des d'on es carregava la neu als matxos per a baixar-la cap a la Plana.
La nevera de Cuatro Caminos fou propietat particular de la família Ximeno als segles XVII i XVIII, passant a d'altres mans. Eren els seus propietaris qui arribaven a acords amb els proveïdors de neu dels principals pobles de la Plana: Onda, Vila-real, Castelló; per tal de vendre la neu als veïns, sempre sota el control del govern municipal que tenia el monopoli de la venda.

Nevera de Cuatro Caminos.

Des de la nevera continuem camí cap a Cuatro Caminos, fent la volta a l'ombria del tossal de la Nevera, sempre sota un espès pinar.

Pista a Cuatro Caminos.

Arribem al collado de Cuatro Caminos on parteixen els termes de Villamalur, Alcudia i Matet. Ací mateix s'encreuen els vells camins de Matet a Alcudia (i a Onda) i el de Villamalur a Algimia (i a Segorbe).
La vessant de Matet es troba ocupada per uns bancals de cirerers ben carregats de cireres que baixen cap a la nova pista que uneix Matet amb Villamalur. Nosaltres seguim el camí d'Algimia com si anarem a la Ràpita.

Collado de Cuatro Caminos.

Pugem cap al coll que separa la Ràpita del Alto de las Orenzas deixant als nostres peus la llarga vall de Xinquer, dominada pel castellet de Xinquer.

Camí d'Algimia.

Arribats al coll el camí vell que seguíem baixa per l'altra vessant cap a Algimia. Nosaltres no el seguim, ni girem a l'esquerra cap a la Ràpita, ja a tocar, sinó que agafem a la dreta per continuar cap a la Lastra passant per l'Alto de las Orenzas.

Coll al camí d'Algimia.

No m'entretindré massa explicant este tram doncs coincideix amb la ruta que fem cada any per pujar als cinc mils d'Espadà, i ja està descrita en un altre lloc.

Senda cap al Carro.

Marxem a bon pas cap a la Lastra. Deixem enrere el capoll rocallós de las Orenzas i ens endinsem al bosc de pins i carrasques que envolten la Lastra abans de deixar el camí principal, que passa per las Umbrías i enfilar la senda que puja al cim.

Vall de Segorbe des de la Lastra.

El cim de la Lastra està cobert d'un espès carrascar i cal acostar-se a les vores i aguaitar entre les carrasques per a poder albirar la vall de Segorbe que s'estén als nostres peus. Si no fora pel carrascar seria un magnífic mirador de la vall.

Cim de la Lastra.

Ens fem la foto de cim i comencem a baixar cap al collado del Tajo mirant de no perdre les traces, com ens va passar el dia dels cinc mils. Esta vegada hem encertat un poc més tot i no haver passat pel millor lloc. Cal seguir sempre la divisòria fins que trobem una ampla franja que baixa entre les carrasques a manera de sargallar.
I és que les vessants de la Lastra estan cobertes d'un carrascar jove, entreverat de pins però carrascar al cap i a la fi, i segurament el més ben format i extens dels que queden a Espadà doncs les carrasques van patir l'atac de la serra i la destral després de la guerra per a fer carbó, igual que els va passar a les roureres i carrascars dels Ports i el Maestrat. El suro de les sureres les va salvar de convertir-se en cendra.

Baixada al collado del Tajo.

Passem pel collado del Tajo des d'on baixa una senda cap a la Cueva Roya i al cap de poc comencem a trobar trinxeres de la lína XYZ molt ben conservades.
Un poc més avant, i a la vora mateix del camí es troba la nevera del Carro o de Matet. Una de les més xicotetes de la serra i què pot ser només fou un pou de neu amb una coberta provisional.

Nevera del Carro.

Deixem enrere la nevera i de seguida ens plantem al Corral Nuevo, bastit vora un ampla collada per on passava l'antic camí de Matet a Alcudia que seguim de baixada per la dreta d'uns bancals ermats.
Per la punta dels bancals apareix el camí, net i clar, que travessa un carrascar que baixa des del Collado del Tajo.

Camí vell de Matet a Alcudia.

El camí acaba a un bancal de cirerers abandonats però que tot i això encara han fet cireres. Poques però ben dolces.

Tastant les cireres.

Enllacem ací amb la nova pista asfaltada que uneix els pobles de Matet i Villamalur, que ens fa de fil conductor de bona part de la ruta. Fins ara hem anat a bon pas i ens ha condit, però Joan ha d'estar prontet a casa i apretem el pas per a què no faça tard. L'asfalt en este cas ens ajuda a anar més de pressa.

Pista de Villamalur a Matet.

Baixem a bon pas per la pista i de seguida arribem a la drecera que enllaça amb el camí vell de Matet a Villamalur, passant per vells bancals abandonats.
Comencem ací la segona pujada del dia, constant però no massa pendent com correspon a un vell camí de ferradura que unia dos poblacions properes. El camí remunta el barranco de Argotalla que poc a poc va quedant més lluny a l'esquerra nostra.

Camí vell de Matet a Villamalur.

La primera part discorre entre un matollar espès on dominen el romer, el coscoll i sobretot l'argilaga però on els pins van fent-se els amos.
Conforme anem pujant la litologia canvia i passem per un racó més humit on regalima l'aigua del Bobanar i la vegetació creix a pler dominant els esbarzers, els roures joves i ginestes, poc comunes a la serra però que ací són abundants.

Raconada selvàtica.

Després de passar el racó més humit la senda puja per un morret calcari fins a assolir una pista just enfront del mas del Catalán. Des d'ací pugem per la pista a buscar els corrals del Collao, per on passa el vell camí i també la nova pista de Villamalur a Pavías.
A la part final de la pujada el matollar alterna amb els bancals d'ametlers i de cirerers ben carregats e cireres.Passem a la vora d'una bassa que recull l'aigua d'un reguer i enfilem el Collao.
A partir d'ací comencem a trobar bancals de cirerers a banda i banda del camí, amb les cireres encara dalt de l'abre tot i què ja han pres bon color.
Arribem així al Collado on s'alça el corral del Collado i enllacem amb la pista asfaltada de Pavías a Villamalur.

Arribant al Collado.

El vell camí que seguim baixava per l'altra banda a buscar Villamalur pel barranco Berniches, nosaltres però hem de tornar al Cantal i seguim a la dreta per l'asfalt què és el més curt.
Hi ha també la possibilitat d'agafar una pista que mou ací mateix i que enllaça amb l'asfaltat, estalviant-nos la major part de l'asfalt però que fa més volta, o fins i tot una més curta per on trobem cintes de la I carrera de muntanya de Villamalur que faran demà.

Pista de Villamalur a Pavías.

Seguim un bon tros pel camí asfaltat, deixant bancals de cirerers a banda i banda del camí, alternats amb sureres i pins, fins que fa una tancada revolta a l'esquerra. Aci abandonem l'asfalt seguint recte per un entrador que acaba en una bassa que recull l'aigua de pluja.

Senda per la Solana del Molino.

Des d'ací baixa una senda, a vegades poc evident, amb algunes fites que n'eren més fa uns anys quan la vam enfitar tota per a baixar amb els xiquets (fites que ara han desaparegut misteriosament).
La senda baixa ràpidament sota els pins i sureres fins que arriba al barranco de la Parra. Ací ens trobem amb un dels rodals més bonics de tot el terme de Villamalur i, per extensió, de tota la serra. El barranc porta un filet d'aigua tot i la sequera que patim, i a les vores hi ha una interessant vegetació humida amb avellaners, algun grèvol i salzes.

Senda vora el barranco de la Parra.

Travessem el barranquet i seguim per la senda que a vegades es perd entre el marfull que creix per tot arreu, abans d'enllaçar amb la pista que remunta el barranc, a menys de cent metres de la caseta del Cantal on acabem la ruta.
I com que hem acabat prou pronte tenim més temps per a descansar al bar del poble mirant els ciclistes passar davant d'una cervesa.


Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

el prao - catalan - 4 camins  més informació ací
el prao - la santa - el tajar - bco perniches més informació ací
el cantal - nevera de villamalur més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
cinc mils espadà 2014 més informació ací
cantal - gobanar més informació ací
dos mils d'espadà més informació ací
nevera - rapita més informació ací
nevera - estuco - rapita - puntal gordo més informació ací
algimia  - la lastra més informació ací


Més informació:

• Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les neveres de la província de Castelló
• Cartoweb
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

VOLTA AL MONTE DEL RUBIAL DE CHÓVAR

Hui tocava fer ruta familiar, ni molt llarga ni molt pesada. Després de llegir dies arrere la crònica de Jose pujant al Bellota per la cara sud, que ben pronte han repetit els altres Trotasendes, vaig reprendre la idea de pujar al Bellota per ací des de Chóvar, però anant primer a Menda pel collado de los Lentiscos. En el mapa d'el Tossal de Chóvar apareix una senda fins al coll però ixes sendes amb puntets solen ser sendes perdudes o mig esborrades i com ja ve la calor no és cosa d'anar embolicant-se enmig d'un argilagar en pantaló curt, així que he aprofitat per fer una ruta a Chóvar i vore en directe la senda en qüestió (que sembla molt tapada).
Anem doncs a Chóvar a fer la ruta 6 del mapa de Chóvar que puja al Tollo de la Rocha pel camino de Bellota, continua pel camino de los Lentiscos fent la volta al Rubial fins a los corrales de Guarga, i pel camino de Guarga i passant vora la Torreta retorna a Chóvar.
Eixim doncs des de la Fuente de San Antonio, vora la carretera d'Eslida i seguim per davant del Lavadero que agarra l'aigua de la sèquia del barranco del Carbón. Malauradament corre molt poca aigua.

Llavadors.

El camino de Bellota passa per la vora i travessa el barranco del Carbón aprofitant un pont per on s'ha traçat una moderna pista, però només travessar-lo de seguida tornem a reprendre el camí que puja per l'esquerra de la pista.

Camino de Bellota.

El vell camí ha estat aprofitat per a fer descens amb btt i per això s'han fet salts i han peraltat algunes revoltes modificant, a vegades de manera substancial, el traçat del mateix. Fins i tot trobem zones on s'han fet passeres amb palets que si bé faciliten la baixada de la bicicleta dificulten el pas dels caminants i impedeixen el trànsit de cavalleries per a les quals es va traçar el camí. Fins i tot ens vam trobar amb problemes quan la gossa que portàvem va ficar la pota entre els palets.
Personalement continue pensant que en conte d'alterar vells camins els biciclistes haurien de traçar circuits nous que s'adeqüen a les seues necessitats.

Camí alterat pels ciclistes.

Pujant pel camí arribem finalment al Tollo (o Pozo) de la Rocha, ara reconvertit en un aljub cobert situat a un collado de las Alegas. Ens trobem en una important bifurcació de camins. Per la nostra dreta puja la pista des del poble. Per dalt de l'aljub puja la pista cap al Prado i la fuente Bellota. Avall continua la pista a Bellota Bajo. Baixant també continua el camino de las Alegas cap al barranco de Bellota.
Nosaltres no agarrem cap d'eixos camins sinó que seguim per la vora d'un ametlar per on passa el camino de los Lentiscos.

Camino de los Lentiscos pujant des del Pozo de la Rocha.

El camí és clar i ben marcat i puja deixant a la dreta el barranco de Bellota i a l'esquerra la Hoya. El camí puja un poc i després passa per un ampla collada que enllaça amb el Rubial.

Senda pel Rubial.

Quan arribem als peus del Rubial trobem uns bancals d'ametlers treballats i el camí ací es troba net i ample doncs entren als bancals.
Seguim entre ametlers i el camí més ample gira a l'esquerra i es fa pista baixant a Chóvar per la Hoya. Nosaltres seguim el camino de los Lentiscos per la dreta, ara més tapat de malea.

Camí entre ametlers.

El camí va fent la volta al Rubial, sense perdre altura. Per la dreta baixa el barranco de Bellota i de l'altra banda de barranc estan los Lentiscos. Quan fem la volta a un replec de la muntanya per la dreta baixa el perdut camí de los Lentiscos que travessa el barranc i puja per l'altra banda fins el coll. El camí està més mal del que pensava.

Senda del Rubial a Guarga.

El camí aboca a un bancal d'oliveres a vista del corral de Guarga, dalt la Hoya de la Carrasca, i entre les oliveres continuem fins que eixim pel camí que entra als bancals passant entre algunes oliveres centenàries fins que eixim a l'ample que ens separa dels corrals de Guarga.

Camí entre oliveres.

Ací arriba el camí de Guarga que puja per la vora de la Hoya de la Carrasca i per on hem de baixar, però abans continuem camí cap al coll per acostar-nos als corrals de Guarga.

Olivars a Guarga.

Els corrales de Guarga, així en plural, són un conjunt de corrals que s'alcen a la vora de l'assegador que travessa la part de ponent del terme entrant per Eslida i eixint per Azuebar. A la falda de ll'ampla Loma s'estan els corrals, en un encreuament de camins doncs des d'ací baixa el camino de los Corrales de Guarga cap al barranco de Bellota i la pista que travessa la Loma per dalt (a banda del camino de Guarga i el de los Lentiscos).

Corrales de Guarga.

Una vegada visitats els corrals tornem sobre les nostres passes per baixar de retorn cap a Chóvar pel camino de Guarga, ací convertit en pista.

Camí de ferradura de Guarga.

Un poc més avant ens desviem de la pista per seguir el vell camí de ferradura, empedrat, que baixa entre olivars. El camí és net però hi ha llocs on els camps sembla que se'l mengen i desapareix encara que un poc més avant tornem a trobar-lo fins que aboca al camí asfaltat que ha substituït el vell camí i cal continuar per ell.

Camí de Guarga, tram asfaltat.

El camí continua entre olivars i fins i tot trobem una vinya. Ací abandonem el camí i per la vora de la vinya ens acostem a la Torreta. Es tracta d'una antiga torre de vigilància, segurament relacionada amb el castell de Chóvar que està dalt del poble però amb poca visibilitat per a controlar l'entrada de la vall on està el poble. Des d'ací es veu perfectament el castell i també controla les rutes d'accés. Segurament la Torreta anava acompanyada d'altres edificacions perquè als bancals dels voltants apareix en superfície una bona quantitat de ceràmica vidriada.

La Torreta.

Deixant la Torreta enrere seguint camí de Guarga avant arribem a la carretera, just davant del Cementeri, i continuem per la vora de la carretera per tornar al poble i és que fins ací arriba l'accés peatonal al cementeri que aprofitem per tornar al poble sense perill dels cotxes.
I finalitzem la ruta on l'hem començada, als afores del poble en un parc on els xiquets aprofiten per a jugar, què és el que toca.

Parc infantil.

Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

chovar - bellota - chovar crònica ací
chovar - puntal de l'aljub - caseta del negre crònica ací
chovar - balsa de la dehesa crònica ací

Més informació:

• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Martí Coronado, Jose () Un paseo por Chóvar. Senderismo y cicloturismo en la sierra de Espadán.
• Ajuntament de Chóvar
• Arnau Juan, Oscar (2010) Mapa
• Cronista Jose Martí Coronado pàgina personal.

DE TALES A LA COVA D'ANACLETO PER L'ESPINO

A Tales un grup d'aficionats al senderisme des de fa uns anys es ve dedicant a recuperar velles sendes. Així van començar netejant i reobrint el camí Entre Rius i el que puja a l'Espino. Fa poc van recuperar el camí que des de la Priora va al corral d'Escrig per Xautena i recentment han obert una nova senda de pujada al Montí i una altra que passa per la cova d'Anacleto. La resta de camins ja els coneixíem però estes dos darreres no, així que calia fer una ruta per a xafar-les.
Després de baixar el track de tiomario que passa per la cova d'Anacleto, allí que ens n'anem a bon pas per a fer una ruta que ens prometíem llarga i dura, pujant a l'Espino i quasi quasi, al Montí.

Tales.

Eixim de Tales pel camí d'Aín, que puja per les pallisses i passa per la porta del Cementeri. Este camí l'hem fet moltes vegades i la coneixem prou bé i per això ens sorprén vore alguns pins grocs, amb les pinotxes seques i que segurament no sobreviuran. Es tracta de pins rodenos, més exigents en humitat i què per això pateixen més la sequera que els pins blancs que no han brotat però no semblen massa afectats, almenys no tant com els que vaig vore dimecres passat per Artana.
Seguim una pista traçada per damunt del vell camí fins que s'acaba i continua el vell camí de ferradura, empedrat, que baixa cap al barranc d'Aín, el travessa, i puja per l'altre costat entre uns bancals d'oliveres.

Camí d'Aín.

Trobem ací una pista que substitueix al vell camí i la seguim remuntant el barranc d'Aín. El camí (i el barranc) com el seu nom ens diu, baixa des d'Aín, per les Vinyes però nosaltres no arribarem tant lluny i quan arribem a una caseta sota el pinar ens desviem a l'esquerra per una senda que puja enganxada a la tanca.

Pista al camí d'Aín.

Deixem enrere els gossos que ens lladren, sortosament des de darrere del tancat, i seguim les passes d'un corredor que venia de cara però ha fet el mateix que nosaltres i ha trencat amunt cap a la font del Montí.
La senda puja entre bancals. De fet no és més que això, un camí que anava antigament als bancals que baixaven des del Corralet. Fa uns anys es va recuperar per a poder passar des del camí d'Aín al camí d'Artana i cada vegada està més xafat i més clar.

Camí entre vells bancals.

Pugem cap al Corralet on deixem a l'esquerra un camí que per dalt del llom torna a Tales, i seguim recte baixant un poc fins que arribem a la font del Montí.
Normalment a la font sempre hi ha algú omplint aigua o a les tauletes del davant, ara no hi ha ningú, pot ser siga casualitat o és que som molt matiners.
Aprofitem l'ocasió per a fer un glop d'aigua i continuem camí per la pista formigonada que ha substituït l'empedrat del vell camí d'Artana.

Font de Montí.

No anem molt lluny per la pista doncs de seguida trobem a la dreta un camí de ferradura marcat amb una fita que puja cap a l'Espino. Este camí, recuperat amb molt d'encert, puja fent voltes fins arribar a uns bancals d'ametlers i oliveres treballats on es troba amb una pista que és per on pugen els amos.
Passem pel mig i per la part de dalt continua la vella senda que enfila amunt per la vessant coberta de pins jòvens.

Bancals treballats.

El camí puja cap a l'aljub i cova de l'Alto. Voreja la falda de la muntanya per a prendre altura fins que arriba a l'alçada de la caseta i aljub de l'Alto que es troben a una lloma estreta. Però la senda a l'Espino no segueix ixe camí. Arriba un punt on trenca a l'esquerra i puja amb una forta pendent sota un espès pinaret jove, on els pins quasi no poden créixer de junts que estan.

Camí a la Cova de l'Alto.

Sota els pins, i buscant un llomet rocós continua la senda fins que arriba a una llarga lloma que enllaça amb el cim de l'Espino. Ací la roca es troba a flor i no hi ha quasi terra i per tant els pins no poden créixer. Només el romer arrela bé, però ara es troba mig sec, com si en conte de maig estiguerem a finals d'agost.

L'Espino al fons.

Abans d'arribar a l'Espino encara ens queda passar vora un avenc, cosa gens estranya en estes muntanyes calcàries, completament foradades per dins. Després hem de posar les mans per pujar unes roques i ja quasi estem a dalt. La darrera vegada que vam passar no ho vam fer, ens vam estalviar el cim continuant per la dreta però paga la pena pujar tot i no tindre massa vista.

Vèrtex de l'Espino.

Arribem al vèrtex geodèsic. Quan el van ficar la vista devia ser bona però ara queda tapat pel pinar i cal fer unes passes fins al cingle que queda a llevant per a poder vore alguna cosa.

La vista està presa abans d'arribar a l'Espino.

Com que ja coneixem la vista i els qui van davant han passat de llarg continuem baixant cap a un collet on hi ha una gran fita de terme.

Cingles de l'Espino.

Arribem a la fita i ens reagrupem. Fins ací pujava fa anys la senda i des d'ací fins al vèrtex era tota una aventura anar, sortosament ara la senda està clara, ben enfitada i neta i fa goig passar.

Piló de terme.

A bon pas baixem cap a la Priora doncs la ruta és llarga i no estem per perdre el temps. La senda de baixada és prou costeruda i cal parar també atenció a la pedra solta i la terra per no fer un mal pas.

Baixant a la Priora.

Arribem a la Priora i busquem la senda a la Cova d'Anacleto. De primeres ens equivoquem un poc, i passem per davant l'aljub però de seguida veiem que eixa és la senda de Xautena per on ja hem passat, així que en conte de còrrer tant ens aturem a llegir les paletes que ens diuen on queda cada cosa. Les paletes són un poc menudes, però això no és cap problema, el que sí que pot ser-ho és que estan mig esborrades, el sol i l'aigua mengen molt i si algú se'n recorda no estaria mal portar darrere un retolador per a repassar les lletres.

Aljub de la Priora.

El camí a la cova es troba marcat amb dos ratlles blanques i puja per un tossalet des d'on, mirant enrere, es veu el cingle de l'Espino.

Senda a la Cova amb l'Espino al fons.

El paisatge la veritat és que no canvia molt: un pinar de pi blanc, ja grandet, que creix al lloc on estaven els vells bancals d'oliveres i garroferes.
Arribem així a la cova d'Anacleto i baixem. No entrem molt perquè el sostre sembla prou inestable.

Cova d'Anacleto.

Quan anem a reprendre la ruta criden per telèfon a Joan. Es tracta d'un imprevist urgent i encara tenim hora i mitja fins arribar al poble. Continuem la ruta que portàvem però a bon pas per tal d'arribar el més pronte possible al camí d'Artana per on retallarem la ruta de tornada a Tales.
Des de la Priora anem seguint la ratlla de termes de Veo i Tales, i per ella continuem passant per una altra grossa fita de terme abans d'encarar una baixada entre vells bancals, per un morret que domina el barranc de Xotena d'Artana.

Baixant amb el barranc de Xotena al davant.

Arribats ací el camí fa un gir brusc, seguint la ratlla de Tales i Artana i baixa cap al colladet de Tales, que diuen a Artana, supose que a Tales hauria de ser el colladet d'Artana.
La senda baixa entre bancals aprofitant els camins per on pujaven a treballar-los. Així anem enllaçant uns camins amb altres fins que comencem a trobar bancals d'oliveres abandonades no fa massa temps.

Baixada al camí d'Artana.

Un poc més avant trobem el camí d'Artana (a Tales). A un centenar de metres a la dreta nostra queda el colladet de Tales, un ample collet voltat de bancals d'oliveres encara treballats i per on passa el camí. Des d'aci naixen també un parell de camins més, un que puja al Carro i un altre que baixa pel d'Isidoro cap al Maset per on pensàvem seguir la ruta.

Camí d'Artana. Al fons l'Espino.

A partir d'ací el camí és planer i fàcil. No solem seguir-lo perquè el vell camí ha estat substituït per una pista i es fa llarga i avorrida, al menys per anar a peu, no així per a les bicicletes que sovintegen.
Deixem a l'esquerra la senda que per la Priora puja a l'Espino. Deixem a la dreta el camí del Pinet que baixa al Maset. Passem per la vora d'una caseta construïda a la manera d'una barraca valenciana però amb sostre d'uralita, i un poc més avant entrem a una zona argilosa que amb el temps que fa que no plou s'ha tornat polsosa.

La pols del camí.

Conforme caminem anem alçant pols, i és que al camí hi ha ben bé mig pam. Ens recorda el que conta la gent major de les carreteres antigues de terra on el pas constant de carros amb rodes de ferro desfeien les pedres i deixaven un bon toll de pols.

Cavalls al camí d'Artana.

Deixem a la dreta el camí que per les Clotxes baixa al Maset i un poc més avant ens creuem amb una rècua de cavalls que venen de Tales. Un poc més avant passem per l'entrada del camí de l'Alto i per davant de la font de Montí, ara sí amb gent omplint aigua.

Camí Artana  vora el barranc del Fusero.

A partir d'ací el camí està totalment formigonat i vorejat de bancals d'oliveres. Portem a la dreta el barranc del Fusero que ens separa del Montí, i per l'esquerra queda el llom que s'estén des del Corralet, que ens separa del barranc d'Aín.
Arribem a un punt on la pista baixa fent revoltes però el camí vell va recte, retallant les revoltes, innecessàries per a persones i cavalleries doncs per ací també han pujat els cavalls que hem vist abans.
Arribem així a un encreuament de pistes. Des d'ací puja la pista de les Vinyes o de l'Ullastre barranc amunt cap a Aín, i també continua la pista que portem cap a la Falda del Montí. Nosaltres seguim el vell camí que enfila recte a Tales.

Selfie?

El camí baixa al barranc d'Aín just quan es junta el del Fusero i continua un tros per dins fins que ix per l'esquerra. Ací una nova pista ha aprofitat la traça del camí antic i per unes formacions de rodeno arribem al cementeri de Tales.

Arribant al cementeri.

En fi, una ruta bonica però que hauria estat més completa amb la pujada al Montí que queda pendent per a un altre dia.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

cova del alto - espino - xotena crònica ací

tales - benarrai - bc ain - ft montí - mogenta crònica ací
la gronsa - les clotxes - cova l'alto - espino crònica ací
tales - penya negra - basseta crònica ací
i penyes altes - penya parda - corral xotena crònica ací; que es queda a uns metres del track però permet fer moltes combinacions.

Més informació:

• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Ajuntament de Tales