goterris: 2022

diumenge, 6 de novembre del 2022

DE LA FUENTE DEL PAJAREJO A VILLANUEVA DE LAS TRES FUENTES

Ruta senzilla que segueix camins oblidats o poc xafats (però públics) entre la fuente del Pajarejo, on va estar l’antic poble del Pajarejo i l’antic poble de Villanueva de las Tres Fuentes, conegut també com la Chaparrilla.

L’anada és seguint el vell camí que unia els dos pobles, camí de ferradura en el seu temps però que ara, en la seua major part, és pista forestal. La tornada es fa seguint la Cañada Real de Merinas fins a la Hoya, desviant-se’n des d’ací per a travessar el Cerro del Caballo i anar a baixar a la fuente del Pajarejo.

Tota la ruta discorre per camins o monte públic, encara que la primera part travessa una finca privada (pel camí públic) dedicada a la cacera, per tant cal anar en conte i defugir l’època de cacera. Tota ella discorre a més per dins del Parque Natural del Alto Tajo, de manera que haurem de complir la seua reglamentació específica.

Fuente del Pajarejo:

Ací hi va haver l’antic poble del Pajarejo, del qual només queden les restes d’una masada. Al segle XVIII sembla que va haver una serradora, un batà i també una fàbrica de teixits, però actualment la vegetació i el temps n’ha esborrat la major part de les restes.

Inici de la ruta al límit del Parque Natural del Alto Tajo.

Pista de Orea a Griegos.

Boca de la Hoya Leal.

Camino de Orihuela a Villanueva de las Tres Fuentes.

Collado del Pajarejo.

La ruta comença en la carretera de Griegos, i des d’ací segueix la carretera forestal que s’encamina al río Hoce Seca, fins que arriba a la fuente del Pajarejo, un simple naixement d’aigua que sovint trobarem sec. Ací trobarem un carril que mou cap al sud i que seguirem. El carril s’ha traçat sobre l’antic camí que unia la Chaparrilla amb el Pajarejo, i que continuava fins a Orihuela del Tremedal.

Seguint-lo pujarem fins al collado del Pajarejo, el traspondrem i seguirem recte pel camí que planeja per dins del pinar portant a l’esquerra la rambla de Aguas Amargas.

Arribem a un punt on trobem una cadena que impedeix el pas de vehicles a motor. Entrem ací a la finca de la Chaparrilla, vedat privat de caça, i on haurem d’anar en conte en les temporades de cacera per a no posar-nos en perill (millor evitar-les). De tota manera seguirem la pista forestal, traçada sobre l’antic camí fins que arribem a un punt on se’n fan dos, una a la dreta i l’altra a l’esquerra. Ací deixarem el carril i continuarem recte, intuint més que veient el vell camí que baixa per una vessant coberta de xaparres i pins. Travessem novament la pista (que no coincideix amb el camí vell) i arribem a las Acequias, on hi ha un gran bancal tancat i sembrat que ocupa el fons d’una dolina capturada per l’erosió remontant d’un barranquet. Caldrà travessar-lo, aprofitant les porteres que hi ha al camí vell, eixint per l’altre costat on retrobarem la pista.

Només ens caldrà seguir la pista avall fins que eixim del pinar, moment en el qual ens trobarem al davant de les cases de Villanueva de las Tres Fuentes.

Camino de la Chaparrilla.

Pinars de Aguas Amargas.

La Muela de San Juan des de Aguas Amargas.

Traces de l'antic camí.

Tram emboscat del camí.

Bancal de las Acequias.

Camino de Orihuela a Villanueva:

Antic camí públic que anava des de Villanueva de las Tres Fuentes (coneguda antigament com la Chaparrilla) al Pajarejo i a Orihuela del Tremedal. Com a tal apareix a la cartografia històrica i actual de l’IGN (minutas cartográficas, catastrones, MTN50) i del cadastre (https://www1.sedecatastro.gob.es/CYCBienInmueble/OVCConCiud.aspx?del=19&mun=242&UrbRus=&RefC=19242A016090010000PL&Apenom=&esBice=&RCBice1=&RCBice2=&DenoBice=&latitud=&longitud=&gradoslat=&minlat=&seglat=&gradoslon=&minlon=&seglon=&x=&y=&huso=&tipoCoordenadas=&ZV=NO) és per tant un camí públic on hom té dret de pas, tot i que cal anar en conte doncs travessa una finca privada acotada per a la cacera i pot haver algun conflicte amb els caçadors.

Antic camí de ferradura ...

... ara convertit en pista forestal.

Arribant a Villanueva de las Tres Fuentes ...

... o la Chaparrilla.

Malgrat el que posa al cartell és un camí públic.

Villanueva de las Tres Fuentes:

Coneguda també com la Chaparrilla és un despoblat situat a cavall dels termes municipals de Checa i Orea, prop de Sierra Molina, serra comunal explotada pels municipis de la Comunidad de Molina de Aragón. Es trobava a l’extrem sud de la Sesma de la Sierra, la més alta i més despoblada de l’antic Señorio de Molina. Encara que hi ha alguna notícia que en remunta l’origen a l’edat mitjana, fou al segle XVIII quan es va poblar per a explotar esta part de la serra, fins a eixe moment despoblat. Es va despoblar definitivament a la dècada de 1960.

El poble encara conserva unes quantes cases en bon estat que se situen als peus d’un tossalet, obrint-se al davant una clotada on conflueixen diversos barrancs que conformaran la rambla de las Sarguillas. Esta configuració i el fet d’estar situat a 1520 metres d’altura fan que siguen freqüents les inversions tèrmiques de manera que pot gelar en qualsevol època de l’any.

Actualment la part del seu terme municipal dins d’Orea és una finca particular dedicada a la cacera.

Una de las Tres Fuentes.

Cal travessar el poble i de l’altra banda trobarem la carretera forestal que va d’Orea al Mojón de las Tres Províncias. A la vora hi ha una de les tres fonts que donen nom al poble.

No seguirem la carretera forestal, sinó la Cañada Real de Merinas, que en part coincideix amb ella, i l’agafarem des de les pallisses de la part alta del poble. Seguirem ara el camí que han fet durant segles pastors i raberes per a puja a extremar a Sierra Molina des de les terres més baixes.

La Cañada Real de Merinas ix del poble deixant a la dreta els bancals de las Mesicas, i puja per l’ample llom de la Loma del Medio, que separa la Cañada de Valdelacruz, a l’esquerra, i la Cañada de la Chaparrilla a la dreta nostra. Coincideix un tram amb la carretera i se’n torna a separar per a passar per Las Canteras, d’on es va traure pedra, unint-se novament a l’altura del Collao de la Cañada.

Pallissa a dalt del poble, per on mou la Cañada Real.

Cañada Real de Merinas ...

... Per la Loma del Medio.

Cañada Real de Merinas:

Es tracta d’una via pecuària que permetia accedir als ramats transhumants a les pastures d’estiu a Sierra Molina.

Com a via pecuària és de domini públic, amb pas preferent per als ramats. Com a Cañada disposa d’una amplària de 75 metres.

Cañada Real de Merinas.

Las Canteras.

Collado de la Cañada.

Passat el collao tornem a separar-nos de la carretera per a seguir el traçat del camí de ferradura que unia la Chaparrilla amb Orea seguint la Cañada Real. En este cas el camí baixa a buscar la Hoya i passa per la vora dels bancals treballats per a tornar a pujar a buscar la carretera en un nou collao d’on mou a l’esquerra una pista nova de trinca que va al Villarejo (també un antic despoblat, en este cas de Checa).

Ací el camí i la Cañada continuen recte avall, cap al río Hoce Seca, mentre que nosaltres seguirem recte, retallant un poc la carretera i tornant a eixir a ella. La seguirem fins que comença a baixar també cap a l’Hoce Seca. Ací trencarem a la dreta per un carril de traure fusta que puja cap al Cerro del Caballo, ja dins del monte comunal d’Orea.

La Hoya.

Punt on ens separem de la Cañada ...

... seguint un carril paral·lel a la carretera.

Carretera de Orea a Villanueva de las Tres Fuentes

Seguim el carril, que de vegades s’acosta a un ample tallafocs que queda a la dreta i separa el monte públic de la finca de la Chaparrilla, i travessem tot l’ample Cerro del Caballo, baixant per l’altra banda eixint del terreny comunal per a baixar cap a la dolina de la Hoya de los Arrastraderos. Ací el carril es va desdibuixant i finalment l’abandonem per a baixar pel Rincón de las Escaleras, seguint un senderol poc clar que ens portarà al fons de la raconada.

Trobarem abaix un nou carril que ens portarà pel Vallejo de la Hoya Leal a la fuente del Pajarejo. Només ens quedarà desfer el camí d’anada per a arribar a la carretera de Griegos.

Cerro del Caballo.

Cèrvols pasturant al cerro del Caballo.

El río Hoce Seca des de los Arrastraderos.

Baixant al Rincón de las Escaleras.

El Rincón de las Escaleras.

Vallejo de Hoya leal.

Camino de Griegos.

Ací està el track:

Més informació:

Herrera Casado, Antonio «Los escritos de Herrera Casado» <https://www.herreracasado.com/about/>

diumenge, 9 d’octubre del 2022

LES MOLES DE XERT

Este diumenge el Centre Excursionista de Vila-real havia programat una eixida i Domingo ens havia preparat hui una ruta ben bonica pel terme de Xert pujant a les Moles. Malauradament ahir es va entortellar el turmell i no podrà guiar-nos. Així que Susi n’ha pres el relleu, això sí, sense fer massa experiments. Així que la ruta de hui seguirà, quasi completament, la cursa Trencamoles que se celebra d’ací poc, i per això anirem trobant molta gent entrenant-la.

Comencem la ruta a Xert, com no, i ho fem al bar, agafant forces per a la jornada senderista que ens espera.

Eixim des de la part nova de Xert, construïda al pla i que contrasta amb la part vella del poble que s’alça dalt d’un tossalet. La part vella conserva encara l’aire medieval, però la nova té tot l’ambient dels pobles del Baix Maestrat, amb les portes de les cases amb llindes de pedra picada, carrers planers i cases baixes. Eixim del poble a buscar el Pla de la Font que es troba de l’altra banda del barranc de la Font. Es tracta de la font de l’Aubelló que dona nom al barranc i aigua al poble. Travessem el barranc per un pont i, ja de l’altra banda, entre les darreres cases del poble trobem el camí de Rossell, que seguirem per a eixir del poble i acostar-nos a la primera mola. El camí que seguim és el mateix que fa el MTB Maestrat Grand Tour, de manera que anirem trobant-nos també les senyals de la ruta.

Quasi no hem eixit del poble i trobem el primer trencall, un pal indicador ens informa que per l’esquerra pujaríem a la font de l’Aubelló, i que nosaltres hem de seguir a la dreta per a pujar a la Moleta Redona.

Anem fent camí i un poc més amunt deixem a l’esquerra una senda que baixa de la pedrera de la Mola, per on tornarem a l’acabar la ruta, però ara seguim amunt i mentre pugem sentim el soroll d’unes motos que pugen també per la senda. Ens apartem per a què no ens xafen deixant-los passar.

Cal dir que la circulació de vehicles a motor fora de les pistes està totalment prohibida per la llei, però sembla que amb les motos se’n fa la vista grossa perquè continuen circulant pels vells camins de ferradura, sovint empedrats, descalçant les pedres de l’empedrat i desfent-lo de manera que, no tan sols malmeten totalment un patrimoni heretat, sinó que desfan els camins fent-los difícils de transitar per a la resta d’usuaris al deixar-los plens de clots i pedres soltes.

Per sort ací l’empedrat aguanta i el desnivell, moderat, no ajuda a que l’aigua acabe de desfer-lo.

El camí fa una llarga diagonal per la falda de la Mola, acostant-se als cingles que protegeixen el cim. A totes bandes creix un matollar d’argelaga i romer, amb alguns pinets jòvens. El paisatge és semblant a totes les zones cremades, i és que l’any 2001 un gran incendi va afectar les moles i bona part del terme de Xert. Vint anys després el paisatge encara no s’ha recuperat totalment.

El camí de ferradura acaba a una pista forestal, traçada en part sobre l’antic camí de Rossell. Esta pista ve del camí de la Barcella i acaba a sota del mas de Bel. Ara la seguirem a la dreta, quasi planers, cap al mas de Bel. Un pal indicador ens ajuda a no confondre la direcció.

Caminem per la pista uns centenars de metres, fins que trobem a l’esquerra la continuació del camí. Un nou pal indicador ens adreça pel bon camí i li fem cas, seguint per dalt de la pista (per on també podríem anar), cap al mas de Bel, passant per la font del mas de Bel.

La font del mas aboca un filet d’aigua, que regalla sota els cingles i cau a uns bassis de pedra. Des d’ací el mas queda a tocar i en dos camellades ens plantem a la vora del que fou un mas gran, l’únic d’esta part del terme, i que ara resta buit i assolat.

Fins al mas arriba una pista i per ahí continua el camí de Rossell cap a lo Gravet. Però com per eixe punt tornarem ara trenquem a la dreta per una senda que ens baixarà a una pista, que també puja a lo Gravet.

Baixem pel coscollar fins a la pista i d’ací seguim a l’esquerra de pujada novament fins que ens trobem als peus mateix de la Moleta Redona. Des d’ací mou una senda que puja quasi al recte a la Moleta, i eixe serà el camí que seguirem. Per sort no és una pujada molt llarga i en no massa temps arribem als peus dels cingles que tanquen la moleta. Un bon lloc per a esmorzar disfrutant de les vistes.

Eixint de Xert pel carrer

La Mola de Xert des del Poble.

Camí de Rossell.

Motos pujant pel camí de Rossell.

Xert des del camí de Rossell.

El cingle de la Mola Gran sempre el tindrem present.

Tram de pista que coincideix amb el vell camí.

La Moleta Redona des del mas de Bel.

Font del mas de Bel.

El mas de Bel.

Tram de pista cap a la Moleta Redona.

Senda de pujada a la Moleta Redona.

Esmorzant a la Moleta Redona.

Pujador fins al cim.

La Mola Llarga.

La Mola Gran.

Després d’esmorzar, qui vol i pot puja al cim de la Moleta Redona. Unes grapes en faciliten l’accés a dalt de tot des d’on s’hi disfruta d’unes excel·lents vistes, sobretot de la Mola Gran, que tenim a ponent, i de la Mola Llarga, la següent fita de la ruta.

Continuem camí baixant de la Moleta Redona al collao que separa les dos Moles. A l’esquerra i a pocs metres queda el camí de Rossell, per on passarem més tard. Ara enfilem amunt per una senda que puja també directe al cim.

La senda enfila a un gorgonxo que s’obre al cingle i per on podem pujar al cim, no sense certa dificultat. Des del cim disfrutem de la vista de les dos moles, la Moleta Redona, d’on venim i que està al tocar, i la MOLA, així en majúscules, que és la que domina Xert, la més alta i que encara ens resta per pujar.

Però primer cal travessar la Mola Llarga, i el seu cimal fa honor al nom i s’allargassa uns centenars de metres abans de trobar un altre gorgonxo per on baixem, seguint després un senderol que passa a frec dels cingles, fent la volta a la cara nord fins que enfila una baixada que ens porta a un colladet que separa la Mola Llarga del Curulló.

Per ací passa el camí de Rossell, que havíem abandonat al passar el mas de Bel. Nosaltres ara seguirem el camí però en direcció a Xert, deixant el vell camí cap a Rossell, netejat recentment, que baixa recte pel mas dels Domènecs al barranc de la Barcella.

El camí ens portarà per la falda de ponent de la Mola Llarga altra vegada al colladet que la separa de la Redona, passant només a uns metres del punt per on l’hem pujada. Des d’ací i sense perdre altura continuem pel faldar de la Moleta Redona fins a lo Gravet, colladet que la separa de la Mola. Ací travessem la pista que havíem deixat abans per a pujar a la Moleta Redona i que baixa cap als Fontanals (i l’ermita de Sant Marc). Seguirem recte trasponent el collado per una pista traçada sobre el camí de Rossell, com si anàrem novament al mas de Bel.

Baixant a la Mola Llarga.

Collao entre les moles Redona i Llarga.

Buscant el gorgontxo de pujada a la Mola Llarga.

La Moleta Redona i la Mola de Xert des de la Mola Llarga.

El llarg cim que dóna nom a la Mola.

Sender sota els cingles de la Mola Llarga.

Camí de Rossell.

Camí de Rossell als peus de les moles que hem pujat.

Lo Gravet.

Avancem per la pista en direcció al mas de Bel fins que arribem a la seua vista. Ací cal abandonar-lo per a pujar per un senderol recte amunt cap als cingles que tanquen la Mola. Després de superar la dura costera arribem just al peu del cingle i cal seguir-lo per la dreta per a fer tota la volta a la Roca de l’En Celoni, nom que rep el canto de la Mola que mira cap al nord.

Just a sota dels cingles, en una balma trobem la font de l’En Celoni que recull en una basseta l’aigua que suma sota la Roca del mateix nom.

La senda, ben agradosa, va fent la volta al cingle. Ací protegit pel cingle de roca i amb major humitat s’ha preservat millor la vegetació de l’incendi, i ha crescut amb més força de manera que trobem algunes carrasques ja més grandetes.

Fem la volta a l’extrem nord de la Mola, anomenada també la Mola Murada. I és que en este extrem que fa com una península s’hi troba un mur, completament assolat actualment, que la separa de la resta de la Mola. Al cim hi ha les restes d’un poblat prehistòric d’edat indeterminada. De fet és un dels jaciments més citats però només es va excavar puntualment a finals del segle XIX i el material recollit s’ha perdut, de manera que no se’n pot atribuir una cronologia ni una edat exacta.

Des d’ací també podem observar l’ermita de Sant Marc de la Barcella, encara que l’advocació de l’ermita és a Sant Pere, però al ser-ne la festa el dia de Sant Marc, ha acabat desplaçant al titular de l’ermita. La Barcella fou una alqueria musulmana, conquerida pels cristians i amb carta pobla del 1192, això és prou abans de la conquesta cristiana. Fou poblada pels cristians després de la conquesta i va ser lloc independent durant un breu temps, perquè finalment es va imposar Xert, la població menor en un principi, que va créixer en mida i habitants a l’estar situada més prop del camí real de Morella. Encara ara se’n fa romeria el dissabte més proper a Sant Marc (25 d’abril) a l’ermita, que conserva part de la casa de l’ermità convertida en escola per als masos dels voltants, i també les restes del cementeri medieval.

Tot el que ens queda als nostres peus cap al nord formava part de l’antic terme de la Barcella, independent del de Xert, sent les Moles la partició de termes.

Entre la Mola Murada i la Mola Gran queda un tram on el cingle que l’envolta desapareix, de manera que és fàcil accedir al cim. Així encara que el nostre camí continua fent la volta al cingle de la Mola pel nord, abandonem al grup per a pujar al cim de la Mola Gran on, a més d’unes antenes, hi ha un vèrtex geodèsic.

Pugem camp a través per la clapissa fins que enllacem amb unes carrilades de cotxe. Només cal seguir-les amunt fins que arribem a la pista que puja a les antenes de la Mola Gran.

Camí prop del mas de Bel.

Senda cap als cingles de la Mola.

La Moleta Redona i la Mola Llarga des de la Mola Gran.

Font i Roca de l'En Celoni.

Sant Marc de la Barcella.

Mola Gran des de la Roca de l'En Celoni.

Mola Murada.

La Mola Murada des de la Mola Gran.

Part més alta de la Mola...

... on es troba el vèrtex geodèsic.

Vistes des del cim.

Dalt al cim no ens entretenim massa admirant el magnífic paisatge per a què no hagen d’esperar molt els companys i baixem al recte fins al sender dels cingles. La senda fa la volta pel nord on els cingles són més frescos, fins que acaben. A partir d’ací gira cap a ponent travessant la part de ponent de la Mola Gran, que no està vorejada de cingles. Es tracta d’una gran extensió de terreny quasi pla, que davalla des del capoll de la Mola, i ací, després de travessar la pista de les Antenes, trobem la resta del grup dinant al cara-sol.

Dinem ràpid per no alentir la marxa del grup i continuem camí caminant pel Tormassal, seguint la pista que puja a la Mola i a la pedrera situada al seu cim, ara en dessús. En un moment donat trobem una senda a l’esquerra, molt marcada, que retalla la pista, i la seguim. Ens portarà a una altra pedrera, oberta al mateix cingle del Tormassal. Des d’ací hi ha un pujador (en este cas baixador) que entre els blocs de pedra, salva el cingle per a buscar el collado per on passa el camí de la Barcella. El grup decideix baixar per la pista que fa la volta per la cara nord, però jo baixe per ací, seguint el traçat de la carrera. Cal anar buscant el millor pas doncs hi ha posades algunes grapes que ajuden a desgrimpar de manera fàcil i ràpida, situant-se a un caminet obert per a accedir a la part baixa de la pedrera i, des d’on en poc tros, s’enllaça amb la pista de baixada prop del collado per on passa el camí de la Barcella. Mentre baixem a la dreta deixem algunes de les vies d’escalada de la Mola, en este cas les més senzilles i antigues.

No seguirem la pista perquè al mateix punt trobem un sender obert per a fer d’alternativa senderista al vell camí, ara asfaltat. El sender ens baixa per la Costa de la Mola fins al poble.

La Costa de la Mola va escapar al foc i ací trobem bosquets de pins i alguns rodals de carrasques que creixen als antics bancals que s’estenien per tota la vessant de migdia. La senda traçada va fent voltes entre bancals, aprofitant els camins d’accés als mateixos. El recorregut és ben agradable i no només per anar de baixada sinó també pel bosc que tant hem trobat a faltar en les desarbrades moles.

Finalment el sender ens aboca al camí de Rossell, a pocs metres del poble, i el seguim baixant un poc més. No fem però molt de tros perquè de seguida arribem al trencall que havíem trobat a l’eixir i, en conte de continuar cap a Xert, que ja tenim al davant de l’altra banda del barranc de la Font, trenquem a la dreta cap a la font de l’Aubelló, que és la que li dona nom.

El paratge de la font de l’Aubelló bé mereix allargar un poc més la ruta. Ací naix la font, d’aigua abundosa i que rega els horts de la vora del barranc. D’ací aprofitava antigament l’aigua el poble, tant per a beure com per a llavar, i davant la font hi ha uns llavadors ben cuidats.

Deixant enrere la font travessem el camí de la Barcella i pugem cap a la part vella del poble. Una curta costereta ens porta al camí vell de Sant Marc que seguim a l’esquerra. Passem sota els Castellvells, que dominen el poble, i entrem a Xert pel poble vell, situat al tossal. Dalt de tot trobem l’església.

Aprofitem ara per a fer turisme entre les cases del poble visitant per fora l’Església Vella, amb traces gòtiques, renaixentistes i barroques. Així també trobem de baixada el palau del Comte de Pestagua, senyor de Xert i la Plaça Vella.

Acabem així amb la visita cultural al poble una excursió més que completa i que ens ha portat a pujar les principals moles de Xert, que no totes. A més, si bé la Mola Gran és la més emblemàtica de Xert estant, és la Serra del Turmell i el tossal que en pren el nom la part més alta i més muntanyera, però queda per a una altra ocasió.