D'ALFONDEGUILLA AL CASTELL DE CASTRO PEL BOVALAR I LES PENYES DE MOIXELL

Ja fa temps que no passejavem pel terme d'Alfondeguilla. De fet en els darrers dos anys no hem fet moltes rutes per ací així que calia fer-ne una que teníem pendent de fa temps i és la pujada al Castell de Castro directa des de Cantallops.
Més d'una vegada des de dalt del castell ens havíem proposat per què no seguir per dalt de les penyes que enllacen en Cantallops en conte de baixar al barranc de l'Horteta, així que en vore un track d'alecsis21 que pujava a Castro per Cantallops el vam guardar a l'arxiu de rutes pendents. Així que este dissabte tocava fer-lo, però al repassar la ruta i els tracks que hi ha de la zona vaig trobar un track de Tomàs Serra que baixa des de Cantallops pel Bovalar (un dels molts que te penjats dels voltants d'Alfondeguilla) així que aprofitaríem per fer una pujada inèdita al castell de Castro (inèdita per a nosaltres).

Així que un poc més tard que altres dies eixim des de la plaça i travessem Alfondeguilla pel carrer major buscant les piscines i l'escola per on mou el camí del Planàs.

Carrer Major d'Alfondeguilla.

Just a la porta de l'escola agafem unes escaletes que donen accés al camí del Planàs que puja entre vells bancals de garroferes, molts d'ells abandonats.
Pugem una trossada i ens trobem amb el final d'una pista per on continua el camí.
Ací els bancals s'estenen per dalt i per baix del camí i davallen cap al pla del Manyà.
Arribem a un trencall de pistes i seguim a la dreta per una pista més estreta i poc xafada fins que s'acaba. No hem tingut encara temps per a calfar massa en este primer tros pla que ja hem d'abandonar els bons camins i començar l'aventura en la primera pujada del dia per una senda de la qual només tenim el track i que, de bon principi, només hi ha unes traces no massa fressades que pugen amunt enmig dels matolls.

Inici senda al Bovalar.

Conforme pugem el sender no es fa més evident sinó menys, però trobem un parell de fites i ens animem. Comencem pujant una dura costera per una vessant calcària on la roca aflora en superfície i no deixa crèixer massa la vegetació. Només alguns romers i brucs apareixen un poc per tot arreu.
De seguida prenem algura i les vistes sobre l'entorn milloren molt. Quan s'acaba la primera costera la pujada es suavitza i continua per una llarga lloma que s'estén entre el barranc de l'Horteta i l'Alfondeguilla. Es tracta del Bovalar cobert de matolls i pins esparsos que van guanyant terreny.

El Rodeno des del Bovalar.

La lloma dona pas a un ample coll on hi ha restes de trinxeres i antics bancals d'ametlers ermats i ocupats per un argilagar on es nota el treball fet per a obrir una senda entre les punxes.

Lloma del Bovalar.

 Des d'ací iniciem la pujada final a una muntanyeta rodona que està just davant i dalt nostre. Tornem a anar prop de la cresta buscant els llocs on la roca queda més prop de la superfície i és més fàcil el pas.

Així arribem finalment al cim, xicotet, rodó i punxegut coronat per un vell niu de metralladores del qual només en resten les parets de formigó i s'ha assolat el sostre.

Niu de metralladores al cim.

Des d'ací es domina un ample panorama de les serres dels voltants: la penya del Migdia, la Pitera, les penyes de Carlos i de la Rimansa, la Malladeta, el castell de Castro, la Nevera, l'Alt del Senyor, el Pipa.

Després d'estar uns moments al cim busquem la baixada que no és fàcil de trobar.

Amb l'ajuda del GPS veiem unes traces que davallen al recte a buscar la pista que passa als nostres peus camí dels pous de Cantallops.

La baixada és molt pendent, recte avall fins que arribem a una trinxera que fa la volta al pic. Des d'ací s'endinsa a un pinaret i es suavitza un poc fins que ix per l'altra banda i fa un recte pel coll fins enllaçar amb la senda de Cantallops a la Fondeguilla que passa paral·lela a la pista de Cantallops.

Baixant del cim.

 Seguim per la senda i trasponem un collet que separa un puntalet de la resta dels tossals, i seguim per dalt de les vessants que davallen cap al barranc de l'Alcornocaret.

El sòl canvia i deixem enrere el terreny calar que ens havia acompanyat des que hem eixit d'Alfondeguilla i entrem al rodeno. Apareixen les primeres sureres que ens acompanyaran al llarg del què ens queda de ruta.

Senda als Pous de Cantallops.

 Planejant per la senda arribem als Pous de Cantallops, antigues explotacions mineres situades al coll de Cantallops. Just ací enllacem amb la pista que puja des del barranc de l'Horteta i que ja hem vist abans. Deixem a l'esquerra la senda que baixa per Cantallops a l'Horteta i seguim pista amunt.

Quan la pista fa una revolta a l'esquerra deixem a la dreta la senda que baixa als corrals de Castro, i enfilem una costera entre un alcornocal esclarissat que cobreix les vessants del Denàs.

Pista a la font de la Penyeta.

 Just quan la pista torna a girar a la dreta buscant la font de la Penyeta ens desviem a l'esquerra per un senderol poc evident i gens clar que busca la divisòria d'aigües i puja cap al Denàs.

El Denàs, les Penyes de Moixell i el castell de Castro.

 Anem tota l'estona prop del canvi de vertent, deixant a l'esquerra les penyes que cauen damunt del barranc del Forcall i a la dreta les vessants que baixen cap al barranc de Falcó.

Crestall de pujada al Denàs.

Conforme pugem comença a apareixer a la nostra dreta una paret que mira cap a llevant i que forma part d'una llarga línia de trinxeres que ens acompanyarà fins al castell.
Després d'un primer tram més aeri de seguida arribem als cims més suaus i arrodonits per on discorre el senderol que seguim, marcat pel pas de persones i animals i alguna fita dispersa. Des d'ací les vistes del castell són espectaculars.

Castell de Castro des del Denàs.

Cal però buscar la baixada cap a un collet que ens separa de les Penyes de Moixell, segon fita del dia. Baixem més o menys al recte fins que trobem unes penyes que hem de destrepar per arribar al coll.
Just a sota trobem alguna fita i al girar-nos ens n'adonem que baixant més a l'esquerra haguerem estalviat la desgrimpada.

Desgrimpant del Denàs.

Travessem el coll i busquem la continuació per l'altra banda on sembla haver un vell sender o trinxera que abandonem per pujar per les roques al recte cap a les Penyes.

Este tram de travessa és el més aeri i espectacular del recorregut i també el més tècnic amb trams de pedrera, grans penyes i pendents acusades. 

Pujant a les Penyes de Moixell.

Així finalment arribem al cim de les penyes on hi ha una gran extensió més o menys planera i on ens aturem a descansar mentre observem el castell, ja ben prop.

Un respir dalt les Penyes.

Ens acostem al mirador de les Penyes i mirem com corre als nostres peus el barranc del Forcall i just davant la Nevera, però no ens entretenim massa perquè encara hem de pujar al castell i no tenim molt clar per on.
Seguint el track ens dirigim recte cap al castell per la seua cara més escarpada i comencem a pujar per una espècie de canal que baixa directe des del castell. Tot i què la pendent és molt gran i hi ha estimballs per totes bandes pugem sense haver de posar les mans i en cap moment passem per cap pas exposat.

Pujada al castell.

Arribem així a unes restes de murs i construccions que hi ha sota el castell, i accedim a ell pujant per un gran tall entre les penyes on s'assenta. Unes grasades mig esborrades pugen pel badall i arriben a la part superior del castell.

Arribant al castell de Castro.

Assolim finalment el cim del castell i és com si l'haguerem conquerit de tant com ens ha costat de pujar, de la incertesa del camí i de la dificultat inherent a la mateixa.
El castell de Castro és un castell musulmà que segueix el traçat habitual de les fortaleses islàmiques del segle XI i XII i que contrasten amb la disposició de les fortaleses cristianes. Ací hi ha una torre principal, la torre Celòquia que es trobava a la part més alta del castell i de la qual només en resta l'aljub de sota, la resta va desaparèixer a la Guerra Civil del 36. Un recinte inferior, encara prou ben conservat feia les funcions de pati d'armes i encara disposava d'un tercer recinte, més gran, anomenat albacar i que servia de refugi als habitants dels pobles que hi depenien del castell, en este cas Castro i Benissabdó.

Dalt del castell de Castro.

El castell és un dels millors punts d'observació de la serra i des d'ell podem vore tant la part sud de la serra com bona part de la Plana, al nord de la mateixa. Per això mateix fou usat com a punt d'observació durant la guerra civil patint-ne les conseqüències.
Després d'estar-nos una estona iniciem la baixada cap al coll del Boix. Encara no hem començat a baixar que tenim una trobada molt agradable. Manolo i Eduard, que havien dit que pujarien a trobar-nos al castell de Castro se'ns apareixen quan ja no els esperàvem. Els esperem un poc però decidim anar fent camí i esperar-los al poble si no es donen pressa.

Retrobant els companys perduts.

Arribem al coll del Boix i seguim avall pel camí de Castro. La baixada contrasta amb la pujada en tots els sentits; en conte d'anar pels cims baixem barranc avall, els pelats crestalls de roca deixen pas a l'ombrívol bosc de sureres, i el senderol de dalt deixa pas a un camí fressat que abans fou ample i empedrat. A més comencem a trobar gent, mentre que pels cims no hi havia ningú.

Barranc de Falcó.

 La baixada no és massa curta però se'ns fa curta i sembla que de seguida arribem a la font de la Penyeta i aprofitem per fer un glop i carregar aigua que ja ens en queda poca tot i què ja estem a tocar del poble.
Mig coco serveix de got improvisat i ha substituït als vells gots fets amb un tros de suro concau que hi havia abans a la vora de les fonts.

Font de la Penyeta.

Reprenem el camí de Castro i passem ara per un dels trams més bonics de tota la serra i és que ho té tot: un ample camí vell, empedrat i ben traçat; un barranquet al costat cobert de falagueres en algun tram, un magnífic bosc de sureres en ombria i un altre en solana i fins i tot la Femella, gran surera centenària, i per acabar-ho d'arredonir unes vistes precioses de les penyes de la Rimansa que ens queden dalt a l'esquerra.

Penyes de la Rimansa.

El barranc davalla a buscar l'Arquet mentre que la senda manté l'altura i es va enlairant relativament.
Deixem a la dreta la senda que puja a Cantallops i arribem a un llomet cobert de bancals d'oliveres i amb un vell corral assolat. Això i uns muntons de pedres enrunades és tot el que resta de l'antic poble de Castro, despoblat al poc de l'expulsió dels moriscos.
Des d'ací baixem a buscar la pista que puja cap a l'Arquet i la seguim avall cap a Alfondeguilla.

Barranc d'Alfondeguilla i al fons el Pipa.

Pista avall ja no ens queda molt de tros per arribar finalment a Alfondeguilla i travessem el poble fins a la plaça des d'on havíem eixit.

Nota: en cas de discrepància entre topònims s'han preferit els del mapa de Chóvar d'Òscar Arnau.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

alfondeguilla - castro més informació ací
alfondeguilla - la serafina - nevera més informació ací
font dels xops - aigualit - arquet més informació ací
alfondeguilla - castro - cantallops
barranc horteta - nevera - chovar
alfondeguilla - arquet - castro
fondeguilla - nevera - paridera
castro - arquet - penyes de carlos
fondeguilla - arquet - castro

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar Chóvar. Mapa y guía excursionista. Ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011 accessible a la web
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• rutometro
• http://www.voltaalterme.eu/
• Web de l'ajuntament d'Alfondeguilla
• Vilalta Fonfria, Elsa Toponimia dels pobles Valencians: Alfondeguilla AVL, València, 2006 accessible a la web.
• Peñarroja Torrejón, Leopoldo Moriscos y repobladores en el reino de Valencia: la Vall d'Uxó 1525-1625 , Ed. del Cenia al Segura, València, 1984
• Terrasit

AIN AL PICAIO I L'ESPADÀ TORNANT PER LA FUENTE DEL TORO

La setmana passada vam decidir que hui tocava Aín. No per ser el poble més bonic d'Espadà, que ho és, ni pel lloc magnífic on es troba voltat de muntanyes impressionants, que també, sinó per una cosa més prosaica: la volldam de barril del bar de la plaça.
Així que ja sabent el destí només calia perfilar la ruta i hem optat per una ruta coneguda però amb variacions: pujar al pic d'Espadà pel Picaio i tornar per la Cueva del Toro, aprofitant que les sendes estan més xafades i passables que fa anys.

Hem eixit d'Aín seguint el SL-CV-27 que puja a la Penya del Pastor pel barranc del Picaio.
El primer tros de camí el fem seguint la carretera d'Almedíjar, però a la primera revolta seguim recte per un entrador que puja als bancals.

Eixida d'Aín.

De seguida el deixem i seguim recte un tros camp a través sota les sureres fins a tornar a trobar la carretera estalviant-nos així les voltes de la mateixa. Fem uns metres per ella i arribem a l'inici de la senda a la Penya del Pastor.

Inici de la senda.

El primer tram de la senda passa sota d'una bonica sureda en ombria. La senda puja constantment però moderada fins que eixim de l'ombra de les sureres i enfilem un clar on s'enfila recte amunt a buscar un pinaret.

Comencen les costeres.

A partir d'ací la pujada és constant i continua i amb trams molt costeruts on cal posar les mans. Anem seguint un rellomet rocallós on les sureres s'alternen amb les carrasques que creixen a les parts més seques i rocoses.
Se seguida prenem altura i quan hi ha algun clar entre el bosc podem vore als nostres peus Aín, un poc més lluny Alcudia i Veo. A la dreta es troben els diferents rellomets que baixen de l'Espadà com contraforts que aguanten la llarga muntanya.

Alcudia des de la pujada al Picaio.

La pujada és molt penden i ens l'agafem amb tranquilitat i al final, com totes les pujades siguen llargues o curtes, dures o suaus, hi ha un moment que s'acaba.
Passem prop d'uns castanyers que assenyalen la part final de la pujada i arribem a les primeres trinxeres de les moltes que recorren tots els cims de l'Espadà.
Fem cap a un collet just sota la Penya del Pastor, i ens desviem a l'esquerra al seu cim. Des del cim no hi ha massa vista per les carrasques que creixen, però un poc més avant trobem un magnífic mirador sobre Aín i el barranc que baixa cap a Eslida.

El Picaio i l'Espadà.

Després de recuperar forces continuem cap al Picaio, la següent fita del dia.
Passem pel collet on el Sender Local baixa cap a la Ibola per l'aljub del Tio Carreguí i seguim recte per la cresta. Fa anys que no anava cap al Picaio i la veritat és què està molt canviat per a millor. Abans calia buscar el pas per la cresta esquivant carrasques i pujant i baixant trinxeres, ara un senderol fet pel pas constant de gent i algunes fites ajuden a trobar el camí i faciliten el pas.

Camí del Picaio.

Arribem així al Picaio, curiós pic rodó que sembla postís dins la llarga carena rocallosa d'Espadà. El pic està voltat de parets de pedra enrunades i fins i tot conserva alguna vella construcció amb morter de calç que sembla un aljub.

Cim del Picaio amb l'Espadà al fons.

Les vistes són magnífiques cap a totes bandes i ens entretenim uns minuts disfrutant d'elles, no molt perquè la ruta és llarga i cal continuar.
Baixem del cim i passem per la vora d'un pi ratllat de fa poc. Sembla ben verd i viu encara però el llamp que el va ratllar de ben segur que li acurta la vida.

Pi ratllat per un llamp.

Seguim la sendeta oberta pels cims que continua ara per l'ombria passant pels pinars que coronen esta part d'Espadà. Al cap de poc passem per un lloc on hi ha unes paletes de coto, hem arribat a la ratlla d'Alcudia que baixa pel barranc dels Morts.
Tant el topònim com les construccions de dalt del cim fan recordar la guerra contra els moriscos de l'Espadà que va seguir a la sublevació dels mateixos al segle XVI. D'eixa època tenim també el topònim de la Batalla just de l'altra part del terme d'Aín. Segons les fonts i cròniques de l'època els moriscos es van atrinxerar dalt de les muntanyes i els cristians van lliurar les darreres batalles pujant costera amunt i esquivant troncs i pedres que els llançaven des dels cims.

Pinars de l'ombria de l'Espadà.

Continuem a bon pas per la cresta, no com quan fa anys hi vam passar que no hi havia camí i calia obrir-se pas entre els carrasquissos que creixen enter els penyals del cim. Hui el peany és igual de roín però almenys hi ha una senda que seguir i fites que ens ajuden a trobar el camí. A més d'ací i d'allà trobem branques tallades per a poder passar sense persones. Gràcies als qui han passat davant i s'han entretingut en tallar branques, ficar fites i buscar el bon pas nosaltres ara podem avançar més ràpida i fàcilment.
la cresta continua baixant a poc a poc fins que torna a pujar cap al pic principal d'Espadà.
A partir d'ací el pinar és menys abundant i s'alterna amb trams de penyes on creixen les carrasques.

Sender per les penyes.

Poc a poc tornem a prendre altura seguint el senderol obert pels cims. Només en un tram el perdem un poc perquè les fites no són abundants i si no es presta massa atenció de seguida te'n passes alguna. Les trinxeres també es fan més abundants i freqüents conforme ens acostem al pic d'Espadà, i també les carrasques.

Sender entre carrasques.

Arribem finalment després de travessar un pinar a un collet on enllaça la senda que puja des del coll de la Ibola.
Ja només ens queda un darrer tram, més obert, fins que arribem al pic d'Espadà.

Senda arribant al pic d'Espadà.

Des del pic les vistes són magnífiques. Fa un poc de vent i ajuda a netejar l'ambient així que descansem un poc mentre fem un mosset i disfrutem de les vistes.

Pic d'Espadà.

Aprofite per buscar també el geocache del pic d'Espadà i, una vegada més, no el trobe.
Després d'uns moments iniciem el descens cap a Alcudia. Baixem del pic i continuem per la carena direcció a la Nevera però de seguida ens desviem a la dreta per agafar la senda que baixa al barranco de la Chelva per la Cantera Barberan.

Senda de baixada a Alcudia.

La baixada és llarga, la més llarga de tota la serra d'Espada almenys en desnivell (650 mts des de la fuente del Toro) i constant encara que també és de les més boniques a l'anar tota sota el bosc. Passem primer pels pinars que coronen els cims. A meitat baixada trobem alguns castanyers just a la Cantera Barberan, i a la part baixa trobem les sureres, algunes d'elles realment grans.

Sureres prop del barranco de la Chelva.

Arribem finalment al barranco de la Chelva i el travessem per enllaçar amb la carretera d'Aín a Alcudia. Just ací travessem una altra vegada el barranc pel pont de la carretera i trenquem a l'esquerra pel cami que baixa a la fuente del Toro.
El primer tros és per una pista formigonada que va paral·lela al barranco de la Chelva però just abans que s'acabe continuem per un ample camí empedrat que transpon un llomet i baixa a buscar el barranco de Bàguena que baixa des de les altures d'Espadà.

Camí empedrat a la fuente la Balseta.

Continuem barranc avall sota l'ombra d'unes grans sureres, resseguint el barranc que va a buscar el de la Chelva passant sota la fuente de la Balseta.
Des de la font una grossa goma baixa l'aigua cap a la fuente i cova del Toro. Nosaltres seguim un camí paral·lel a la goma i baixem a trobar el barranco de la Chelva que, per sort, es troba sec.

Senda al barranco de Báguena.

Este tram és més agradable que la carretera per arribar a Alcudia o a Aín, però també més llarg de tota manera paga la pena de passar perquè encara que siga curt és dels millors racons del terme d'Alcudia.

Fuente i cueva del Toro.

Seguint el barranc arribem finalment a la fuente i cueva del Toro, d'on naix un bon doll d'aigua que li aporta aigua al barranc tot i que la major part es desvia per una sèquia per tal de regar les hortes de la capçalera del riu Veo.
Passem la cova i continuem avall vora el barranc fins que trobem el sender a la dreta que remunta el barranc dels Morts cap a Aín.

Senda a Aín.

Es tracta d'una vella senda que fa anys va netejar Eliseo Arrufat i va marcar amb pintura blanca. Posteriorment es va tornar a tancar i ara s'ha tornat a reobrir. De tota manera mai ha estat una senda massa clara i és prou precària tot i seguir el traçat d'un vell camí.
Anem remuntant el barranc dels Morts que baixa des del Picaio però ací presenta un paisatge molt diferent del que hem vist a la capçalera. en primer lloc el rodeno que hem anat xafant tot el matí dona pas a la calcària i per tant els pins negres i sureres deixen pas als pins blancs i algun roure acompanyats d'un espès sotabosc de romer, argelaga i coscoll.

Tram poc clar.

Tot i perdre's la traça del vell camí la senda continua i algunes fites ens ajuden a seguir-la. Fa anys que no passàvem per ací per por dels matolls que tapaven la senda, sobretot al tram que travessa el barranc, però la veritat és que està prou bé i no presenta massa complicacions i, a més, és una alternativa més curta que el GR-36 per anar des d'Alcudia a Aín i per on sembla que passava l'antic camí d'Alcudia a Aín.

Abellar.

Travessem el barranc i pugem per l'altra vessant. Just a l'altra banda hi ha un vell abellar, rodat de paret, dels pocs que encara es conserven a la serra.
Just al costat de la senda i a un morret que domina la part baixa del barranc trobem una fita de terme on parteixen els termes d'Alcudia i Aín. No és molt alta però com sovint passa trobem en ella encastades unes pedres que marquen la direcció que segueix la ratlla del terme. En este cas són pedres de rodeno que contrasten amb els calars amb què està feta la fita.

Fita de terme amb pedres marcant la direcció de la ratlla.

Seguim un tram sota un pinaret i arribem al final d'una vella pista per on continuem la ruta.
Ens trobem a la Foia de Morón, xicotet fondal que en temps no molt llunyans va estar cobert de bancals treballats i que ara es troben erms o colonitzats pel pinar.
Seguim pista amunt remuntant la foia fins que ens trobem quasi sota la carretera d'Alcudia on gira a l'esquerra i segueix paral·lela a la carretera fins que enllacem amb ella al coll d'Alcudia.

Cami d'Alcudia a Aín.

Al coll trenquem a l'esquerra per la pista de l'Escapulari entre bancals d'oliveres fins que trobem el SL-CV-28 que baixa del Tossal de la Campana.
El camí vell d'Alcudia baixa directe des del coll fins a trobar el SL però com que tenim pressa no hem volgut provar sort perquè ja vam provar a passar una vegada i ens vam trobar el camí tapat obligant-nos a passar entre els bancals, així que hui hem preferit anar sobre segur.
El camí baixa una costereta i travessa el barranc del Picaio abans d'enllaçar amb la carretera just uns metres abans d'on l'hem abandonada a l'inici de la ruta.

Camí d'Alcudia.

Ja només ens queda refer el tros de carretera a Aín on ens espera una volldam de barril ben fresca al bar de la Plaça.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ain - finestra - penya pastor - les revoltes més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
2mils espadà 2012 més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
font calzada - ft parra - pic espadà més informació ací
4mils d'espadà
ain - penya pastor - penyes blanques
ain - penya pastor
ain - font del toro - font de la pistola
ain - espadà per la cresta des del Picaio
ain - ombria batalla - torques
algimia - espadà - alcudia

Més informació:

• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Cartoweb
• Ajuntament d'Aín

TRINXERES DEL GOBANAR DES DE LA CASETA DEL CANTAL

Hui hem tornat a Villamalur per començar el curs. Tocava una ruta curta, un esmorzar llarg i després anar a vore la prova de vaques aprofitant que són festes.
La veritat és que la ruta ha sigut curta però prou intensa per a guanyar-nos l'esmorzar. L'esmorzar no ha estat massa llarg però hem complit amb la tradició de vore les vaques de Villamalur.

Per fer una ruta curta hem optat per pujar a les trinxeres del Gobanar, aprofitant que han obert un tallafocs des del Collado de Matet, el què passa és que pensava que el tallafocs continuava fins a Cuatro Caminos i malauradament no ha estat així, però no cal avançar les coses.

Per no allargar la ruta hem eixit des de la Caseta del Cantal, punt de pas del GR-36 i lloc on hem començat alguna que altra excursió.
Entrant per la pista de Matet només hi ha un trosset de pista de terra i no hi ha cap problema en accedir i aparcar amb qualsevol cotxe.
Des d'ací hem eixit recte per una pista que remunta el barranc de la Parra, i de seguida hem agafat una senda a la dreta que voreja el barranc.

Caseta del Cantal.

La senda es troba ja un poc tapada perquè passa per l'ombria del barranc, en una zona molt humida on creixen les falagueres i els roures sota el pinar. Per desgràcia també hi ha esbarzers, espinals i rosers que de tant en tant se'ns creuen pel camí.

Senda del barranco de la Parra.

La senda aboca al barranc que hem de seguir per dins uns metres. El barranc porta un fil d'aigua tot l'any, i es troba vorejat de cirerers i avellaners, no massa abundants a la serra però que ací formen un bosquet de ribera.
Nosaltres eixim del barranc per la senda que puja per l'altra vessant passant sota un bosc de sureres que dona pas a un pinar de pi rodeno o pino negro com li diuen a Villamalur per diferenciar-lo del pino blanco.
Anem pujant per la Solana del Molino,a buscar un llomet per on puja  un assegador del qual ara no hi ha ja cap traça visible.

Dalt la Solana del Molino.

Seguint-lo arribem a una bassa i a partir d'ací hi ha un carril que ens duu a una revolta de la pista de Pavías.
La pista continua recte amunt cap al Collao (de Matet) cap a on anem, però nosaltres preferim baixar a buscar una pista. Fa més volta però ens estalviem xafar l'asfalt.

El Pinar des de la pista de l'Artijuela.

La pista va fent voltes per la part de dalt del barranco Berniches, enllaçant bancals de cultius dispersos enmig del bosc que ha ocupat el lloc dels antics bancals.
De tant en tant entre els pins es pot vore allà lluny Villamalur dalt d'un tossal, i quan per fi girem amunt cap al Collado a la nostra dreta i de l'altra banda del barranc destaca la vessant sud del Pinar.
Conforme ens acostem al Collado la vegetació es fa més ombrívola i apareixen alguns grans exemplars de roures que alternen amb el pinar, les sureres, les carrasques i fins i tot els espinals.

Pista sota els roures.

Després d'una curta pujada arribem finalment al Collado per on passa el camí vell de Matet que puja pel barranco Berniches. El camí està encara en prou bones condicions llevat del tros final de pujada al Collado on una pista ha desviat el vell camí que pujava al recte pel corral de Garrera.
Fins ací i seguint el vell camí de Matet pujaven els camions per a dur municions i avituallament als soldats que es trobaven al front durant els mesos que va estar estancat el front fins al final de la guerra.

El Pinar des del Collado.

Arribem al Collado per on passa la pista de Pavías i per la vora del corral que tenim a l'esquerra comencem a pujar per un tallafocs obert recentment.
La senda que seguim comença pujant per la vora dels bancals que hi ha a la vora del corral però de seguida els deixa enrere i continua pujant amunt.
Abans de fer el tallafocs la senda estava poc clara i molt tapada i era difícil de seguir. Ara no cal trobar-la perquè es passa bé llevat de la pendent què hi ha, de tota manera cal anar sempre buscant la cresteta que puja cap al Gobanar.

Tallafocs al Gobanar.

Amunt pel tallafocs arribem finalment a un punt, ja prop del cim, on acaba. Nosaltres confiavem en què el tallafocs seguiria per dalt dels cims i seria fàcil passar, però ja veiem que no així que fem el cor fort i seguim avant. Només hem passat un parell de vegades per tots els cims fins a Cuatro Caminos i ja fa anys així que a partir d'ara caldrà refrescar la memòria i guiar-nos per la intuïció i el sentit de l'orientació per poder eixir per l'altra banda perquè camí o sender no hi ha, tan sols una sèrie de senderets fets pel pas dels senglars i dels caçadors, que s'entrecreuen i desapareixen.
Així que al final del tallafocs mirem de seguir la senda més xafada i trobem fins i tot algunes fites de manera que no ens costa massa arribar a l'ampla lloma del Gobanar i, baixant per ella cap al sud, fer cap a la primera línia de trinxeres.

Trinxeres del Gobanar.

Passem la primera línia de trinxeres i seguim per dalt la lloma, sense senda, mirant d'enfilar bé la direcció per baixar al collet que ens separa del següent tossalet.

Sense senda vora les trinxeres.

Comencem a baixar pel Solano de la Teja, mirant cap a uns tossalets que cauen directament sobre el barranco del Perrudo, per on passa la pista de Matet. Just de l'altra banda del barranc s'alça la Lastra amb l'ombria ratllada per les diferents línies de trinxeres que miren cap ací.

Linia en ziga-zaga ben conservada.

Arribem així a una línia de trinxeres més ben conservada que la resta, que es troba més prop de la vessant que baixa cap al Perrudo.
Totes estes trinxeres que miren al sud foren construïdes pels nacionals a l'aturar-se el front ací l'estiu del 1938 al finalitzar la batalla de València i començar la batalla de l'Ebre, i ací es va aturar el front fins que va finalitzar la guerra a la primavera del 1939.
Just davant a la Lastra es troben les trinxeres republicanes de la línia XYZ, no tan espectaculars a l'estar fetes en un terreny terrós i excavades a la terra en compte de construïdes en pedra seca.

Darrera línia de trinxeres.

Quan s'acaben les trinxeres mirem de baixar uns ressalts fins que arribem a un collet on hi ha un pinar de pi negre. Ací hem de trobar el camí que ens duu a l'Alto de la Cerretilla, just dal de Cuatro Caminos i on puja una pista.
De les dos vegades que vam passar una ho vam fer per dalt de l'Alto de Muza, que tenim davant, i l'altra fent la volta al mateix per la solana. Quan ho vam fer hi havia un senderol de caçadors més o menys evident però per més que el busquem no el podem trobar. Les branques caigudes per la neu i el vent semblen haver-ne esborrat el rastre així que seguint traces de senglars anem pujant cap a l'Alto de Muza,

Seguint traces de senglars.

Després de baixar i pujar a un collet on hem d'esquivar els esbarzers tornem a pujar cap als cims de l'Alto de Muza ii anem resseguint-los fins que arribem al final on un coll més evident ens separa del Alto de la Cerretilla.

La Ràpita i la Lastra des del Alto de Muza.

Baixem cap al coll per una forta baixada mentre seguim una traça més evident de pas de senglars. Però poc a poc es va desviant cap a l'esquerra a buscar el barranco de la Huerta i decidim seguir-la perquè estem més prop de la pista que passa per sota nostre que de l'altra que hi ha dalt la Cerretilla.

Baixant cap al barranco la Huerta. 

Anem baixant amb una forta pendent i quasi camp a través fins que al final arribem a la pista que des de los Planos i pel mas de Jordan arriba a Chércoles.
Quan arribem finalment a la pista donem gràcies per haver eixit bé de l'aventura, i és que tot i els trams camp a través que hem passat i anar amb pantaló curt hem eixit prou ben parats i quasi no tenim arraps ni rascades.

Pista al mas de Jordan.

A partir d'ací el camí es més fàcil. Només hem de seguir la pista que passa des de la pista de Pavías a la pista de Matet passant per sota dels cims que volíem recórrer per dalt. La veritat és què el camí és més fàcil per ací i també bonic perquè passa quasi tota l'estona entre el pinar.
Arribem així a les runes del mas de Jordán i ací abandonem la pista per seguir una senda que per dalt del Fargueral baixa a buscar el barranco de Gabarras.

Baixada pel Fargueral.

La senda entra al bosc i per sota de les sureres i els pins va baixant a buscar la pista que remunta el barranco de la Parra.
La senda és còmoda i fàcil de seguir perquè el bosc està prou net de sotabosc i després d'unes llaçades arribem a la pista.
Seguim la pista avall i travessem el barranco de Chércoles, que quan es junta un poc més avall amb el de las Gabarras forma el barranco de la Parra què és la capçalera de la rambla de Villamalur.
La pista travessa el pinar que cobreix l'Umbría de la Parra i seguint-la retornem a la caseta del Cantal, tancant així el cercle d'una ruta curta però intensa.

Pista de la Umbría de la Parra.

Però ara ens queda recuperar-nos de l'aventura i ho fem amb un bon esmorzar al bar de Villamalur mentre fem temps per a que siga la una i solten les vaques.

Vaques a la plaça de Villamalur.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

villamalur -cabezo - tejeria - cantal - fuente el prao
naixement rambla villamalur
el prao - catalan - 4 camins  més informació ací
4 mils d'espadà
villamalur - matet pel perrudo i catalan
volta a l'alto del pinar
rambla - alto pinar - bco berniches
el prao - la santa - el tajar - bco perniches més informació ací
el cantal - nevera de villamalur més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací

Més informació:

• Cartoweb
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002