dissabte, 28 d’octubre del 2017

CAMINS DE LA POBLA: EL CAMÍ VELL DEL DESERT, EL CAMÍ ROIG I EL CAMÍ DEL

Hui ens hem acostat a la Pobla per a fer una ruta que teníem pendent de fa anys; recòrrer el camí que travessa l'ombria del Desert de les Palmes. Ací ja fa anys van recuperar una senda que des del camí de la Creu enllaçava amb la pista del Desert però després es va tornar a tancar i, només ara que hem tornat a vore tracks de gent que ha passat ens hem decidit a tornar a passar-hi.

El recorregut que hem fet finalment ha estat una variant del PR-CV-422 o camins del Desert. Així hem començat a caminar eixint de la Pobla per la Plaça del Portal, seguint les marques blanques i grogues del PR que ens porten a travessar el riu de la Pobla i l'autovia CV-10 per a continuar després pel camí de servei de l'autovia fins que trobem el camí vell del Desert. Ací un pal indicador ens adreça pel camí correcte que s'endinsa en un pinar de pi blanc abans de travessar el tallafocs de la línia elèctrica i entrar dins d'un pinar de pi negre o de rodeno.
Travessat el pinar entrem a una zona on el camí corre entre bancals, alguns treballats i d'altres deixats ermar, vorejat de parets fetes amb còdols de rodeno roig. Ací encara es conserven alguns trams de l'empedrat que cobria el sòl per evitar l'erosió i que els animals de pota s'estacaren en temps humit.
Travessem el barranc del Burgar i entrem dins del pinar del Burgar que, fent honor al seu nom, presenta un sotabosc de brugueres.


Començament del camí vell del Desert.


Camí recentment desbrossat.
 Un poc més avant, abandonat ja el bosc eixim a la Teuleria. Ací el terreny canvia i afloren les pissarres tan escasses en les nostres terres i que tornarem a trobar més avant a les faldes de la serra. Estem ara a un encreuament de camins, per la dreta ve el camí "nou" del Desert i recte continua el camí del Portell. Nosaltres prenem un poc a l'esquerra dret cap al coll de la Mola.
A partir d'ací abandonem la traça del camí vell, que queda a la nostra esquerra en part tapada pels matolls i en part desfeta per l'aigua per la qual cosa es va considerar que no pagava la pena el recuperar-lo. Al nostre davant queda el coll de la Mola que separa la Mola del Morico del Cantal Gros i cap allí puja el sender recte com un fil pel mig d'un bosc ombrívol on abunden les enfiladisses, el bruc i els alborcers. El camí en este tram coincideix amb l'assegador de la Barona que travessant el terme de la Pobla d'oest a est traspon el coll per a baixar a la Plana. Nosaltres no ho farem i quan arribem al coll ens contentem en admirar la vista de l'altra banda de les muntanyes abans d'agafar pista avall de retorn cap a la Pobla.

El coll de la Mola des de la Teuleria.
Camí del coll de la Mola.

Coll de la Mola.
La pista faldeja per l'ombria del Cantal Gros travessant més avant la capçalera del barranc del Burgar, que hem travessat prou més avall. El ferm planer de la pista ens permet d'oblidar on posem els peus i deleitar-nos en les vistes sobre la Pobla, el Pla de l'Arc i les muntanyes que el tanquen per ponent. Per la dreta només veiem les vessants boscoses del Cantal Gros i, passat el barranc, els ginebres que creixen cap a la Roja.
Travessem el barranquet de la Roja i al tombant d'un llomet ja tenim davant les antenes del cim del Bartolo. Només ens queda baixar per a travessar el profund barranc de l'Ereta continuant uns metres per la vora fins que trobem una fita que marca el punt on abandonem la pista per a seguir la senda que ens durà al camí Roig.
Fem un primer tram de senda sota el pinar que ens aboca al camí de l'Ereta que seguim a la dreta. Camí caminant arribem a uns bancals abandonats però, un poc abans, mou per l'esquerra l'anomenat "camí Roig" que discorre paralel·l a les crestes però a meitat altura.
El camí no està molt transitat però es pot seguir perfectament mentre resseguim per dalt el barranc de la Fusta que travessarem més endavant. Este és l'únic punt on l'exhuberant vegetació de l'ombria el tanca un poc i on, si no es passa massa, acabarà tapant-se totalment, però només passat este punt tornem a trobar la traça clara i fàcil de seguir del camí vell.
Continuem avant travessant la capçalera del barranc dels Surers i situant-nos davall del Morral Blanc. Ací la traça del camí vell continuava amunt cap a la Creu (de fet com a camí de la Creu ve retolat als mapes antics) mentre que el que s'ha netejat baixa per un rellomet i unes clapisses a buscar el barranc de la Creu. Ací no hi ha restes de l'antic camí i s'ha obert un sender nou que busca el pas més ràpid i més fàcil d'obrir per damunt de les penyes fins a travessar el barranc i pujar a buscar la senda de l'Ermita que des del Collet puja a l'ermita de Sant Miquel, dalt del Bartolo (senda mal anomenada "Balaguera" per haver-la recuperat i netejat l'Associació Cultural la Balaguera, que pren el nom del tossal homònim de l'altra banda del terme).
Pista del Desert.
Desviament per senda.
Alborços vora camí.
El "camí roig".
Baixant al barranc de la Creu.
 Arribats a la senda de l'Ermita la seguim avall cap al Collet. El Collet fa honor al seu nom separant l'alineació principal de la serra que corre des de la Roca Blanca al Bartolo de la Lloma i les Masmudelles que  queden de l'altra banda de la xicoteta vall de les Santes. Des d'ací el PR presenta tres opcions; la primera és anar a les Santes per l'ombria de les Morenes, la segona és anar seguint el camí vell per la solana, i la tercera és no anar a les Santes i seguir el camí de les Santes a la Pobla.
Nosaltres seguirem la primera anant a les Santes per l'ombria i tornant per la solana allargant així la ruta en quatre quilòmetres.
La senda de l'ombria coincideix amb la ruta roja del parc Natural i recorre la bonica ombria de les Morenes, fent un poc de volta per a travessar el barranquet que baixa del Racó dels Pardos, voltat per dalt per penyes de rodeno. Ací trobem la major densitat d'alborcers de tota la serra encara que enguany no han fet quasi fruit.
Seguint la senda arribem finalment a la pista de les Santes al Bartolo deixant a l'esquerra la roca del Burro, mig coberta d'heura, on hi ha un gran exemplar d'anell de Liesegang.
La pista davalla ràpidament cap a les Santes travessant el Pinar Fosc fins que arribem a l'ermita per la font. Davant de l'ermita hi ha dos exemplars de roure cerrioides, tota una raresa botànica d'estes terres.
La vall de les Santes.
Senda de l'ombria de les Morenes.
Pista del Bartolo a les Santes pel Pinar Fosc.
Després d'aturar-nos a visitar l'ermita per fora prenem el camí vell, ara convertit en pista, que retorna al Collet per la solana. Ací hi ha bancals treballats d'ametlers, algunes garroferes, vinyes als ribassos i també alguns tarongers aprofitant l'aigua que s'escorre pel barranc de les Santes.
El camí de tornada es fa més curt que el d'anada (perquè ho és) i en poc temps arribem al Collet on afloren les pissarres i quarsites paleozòiques, una altra raresa en este cas geològica.
Ermitori de les Santes.
Camí de la Pobla a les Santes.
El Collet.
A partir d'ací el PR continua per l'asfalt que ha cobert l'antic camí de les Santes que continua envoltat de bancals treballats que alternen amb el pinar.
Seguim camí avall fins que travessa el barranc de la Porquereta. En este punt abandonem el camí i pugem al recte sota un pinaret a buscar el camí dels Escollets.
Continuem en direcció contrària a la que duiem però només un parell de centenes de metres perquè en arribant a una caseta trenquem a la dreta entre bancals d'ametlers a buscar una senda que se n'entra al pinar.
La senda baixa entre el pinar a buscar el barranc del Racó d'Àngela i, només passar-lo, arriba al camí de la Caseta per on tornarem a la Pobla.
Camí caminant acabem eixint del bosc i travessant els camps cultivats que ens separen del poble i també l'autovia així que quan arribem a ella hem de desviar-nos cap a la dreta per a passar per baix pel mateix punt on ho fa el camí de les Santes per on veníem.
Camí de les Santes.
Pinar als Escollets.
La Pobla des del camí de la Caseta.
 Després de passar per baix l'autovia ara toca passar per dalt el riu i ho fem per l'antic assut. Ací hi ha unes passeres per a no banyar-se els peus quan duu aigua. Hui malauradament no fan falta.
Passeres a l'Assut.
El camí real al seu pas per la Pobla.
 Arribem finalment a la Pobla i la travessem seguint l'antiga carretera, camí real que des de fa segles ha estat l'eix vertebrador del poble. I travessant-lo arribem a la plaça del Portal des d'on havíem començat a caminar tancant així el cercle.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

de la Pobla a les Santes pel Bartolo
de la Pobla a Benicàssim pel Bartolo
A les Santes per les Masmudelles
del Convent nou a la mola del Morico

Més informació:
  • Els camins del Desert
  • Andreu i Bellés, Joan (2012) "El camí vell del Desert, exemple de recuperació d'un camí tradicional." dins Montornés nº 19 Ed. Associació Cultural la Balaguera, accessible a la web.
  • Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló

dissabte, 21 d’octubre del 2017

EL MONTE GORDO I EL BARRANC DE LA VALLTORTA

Hui toca esborrar un altre vèrtex de la llista de pendents, i no un qualsevol sinó el situat dalt del Montegordo d'Albocàsser.
El Montegordo (o Montugordo segons altres versions) és una muntanya senyera que destaca per aparéixer aïllada entre la serra de la Creu i la mola del Boix (prolongació de la serra d'en Galzeran). Als seus peus queda la rambla de la Valltorta i des del seu cim es divisa una bona part de les serres del nord valencià. Amb estes consideracions l'ascensió al Montegordo semblava una ruta imprescindible dins el currículum muntanyer i no ens va defraudar.
Per a fer la ruta vam combinar uns tracks de Pau Pitarch i Mari Runner i amb ells carregats al GPS i ganes d'aventura vam començar a caminar des del Pou de les Piques a l'encreuament de la carretera de Tírig i la de Catí.

Comencem caminant per la carretera de Catí que passa per la vora del riu de Sant Miquel, riu que dóna nom a una part de la rambla de la Valltorta. Però no la seguim més que un curt tram perquè de seguida trenquem a la dreta per una pista que enfila recte al mas de Montegordo. La pista faldeja pels peus del tossal i nosaltres la seguim però només fins que trobem una fita de pedres que marca l'inici de la senda que duu al cim.
Inici de ruta a l'encreuament de carreteres.

Carretera de Catí.

Camí del mas de Montegordo.

Inici de la Senda.

Comencem a pujar seguint una tanca de fil d'aram pel traçat d'un antic assegador remuntant la llarga lloma que ens porta cap al cim del Montegordo. La senda que seguim és clara i, a més, anem trobant fites als llocs on les roques la fan menys evident.
La pujada és llarga però a canvi ens deixa unes vistes magnífiques de tot el que anem deixant enrere. El camí es torna més costerut al travessar unes feixes on hi ha una curiosa pedra en forma de visera, però una vegada a dalt torna a pujar de manera menys decidida però constant.
Totes les vessants del Montegordo estan cobertes d'una  malla verda (de coscoll), normalment no massa alta però que dificulta el pas fora del senderol traçat obrint-se pas entre ella. En altres temps les carrasques segur que n'eren les ames però la deforestació continuada al llarg dels segles ha fet desapareixer no sols la vegetació original sinó també els sòls de manera que ara els arbres ho tenen difícil per a créixer. Només prop del cim trobem algunes carrasques encara més menudes que el coscoll ja arribant al cim.
Assegador al cim.

Pla d'Albocàsser.


Travessant la malla.



Cim del Montegordo.

Arribem finalment al capoll del tossal on hi ha el vèrtex geodèsic, ací esperavem trobar restes de trinxeres i pous de tiradors però no se'n veu gran cosa, un parell de parapets lluny i poca cosa més i és que durant la guerra civil la muntanya es va fortificar i va ser el lloc on es va oposar més resistència en l'avanç de les tropes franquistes cap a València. Suposem que les trinxeres es trobaran a la part nord.
Des d'ací dalt s'entén bé la situació estratègica del Montegordo, isolat entre els conjunts de serres del nord valencià. Des d'ací podem vore la mar cap a l'est destacant la serra d'Irta, el Prat de Cabanes i el Desert de les Palmes. Abans d'arribar a la mar queda la Serra en Canes i també, més prop, la serra d'en Galzeran. Cap al sud en primer terme tenim la Serra d'Espaneguera i al fons la d'Espadà. També queda, com no, Penyagolosa amb el Marinet, la Lloma Bernat i les muntanyes que l'envolten. Cap a ponent podem distingir el Montcàtil, les moles d'Ares, el tossal d'Orenga, la Nevera de Catí i, tancant al nord, el Turmell i el Port. Una panoràmica ben espectacular per la qual paga la pena pujar.
Vèrtex del Montegordo.

Després d'admirar les vistes busquem el camí de baixada i, camí camí, no hi ha però anem trobant unes fites que ens dirigeixen al cap de dalt d'un pedregal que hem de travessar de cap a cap.
Comencem a baixar el pedregal de pedra menuda, ràpid i fàcil de baixar si hom ho fa amb els cinc sentits, i en uns moments arribem al cap de baix on unes carrasques marquen el punt on acaba. Ací el camí continua entre el coscoll i cal estar atents a no perdre les fites (nosaltres ho vam fer i vam acabar fent un tros voltats d'alts coscollars no gens agradable) que sempre ens porten pel bon camí estalviant-nos punxades i arraps.
La Valltorta des del Montegordo.

Fites al camí de baixada.

Pedregal.


La baixada és molt més costeruda que la pujada i molt més curta així que de seguida arribem a una pista que puja des de la carretera que seguim a l'esquerra.
La pista planeja per les faldes del Montegordo cap al mas d'Almela i la nostra idea és buscar un punt on baixar a la Valltorta. Per sort trobem un caçador que ens explica com fer-ho i moltes coses més.
Fem un tros més per la pista que es va perdent abans de desviar-nos mig camp a través cap al mas d'Almela, totalment assolat. Des d'ell travessem bancals treballats i erms cap al barranc però ens trobem una altra pista i decidim seguir-la cap a la dreta. Esta ens torna a traure a la carretera què és la millor opció per a baixar (jo en vaig intentar una altra sense asfalt però més difícil).

Mas d'Almela.

Pista vora la rambla.

Finalment arribem a la rambla de la Valltorta al mateix punt on passa a gual la carretera de Tírig a Albocàsser. Ara només ens cal seguir rambla avall.
Seguint el llit de la rambla anem trobant-nos penyes que hem de saltar alternades amb trams de grava i entre unes i altres el pas es fa més lent del què podria semblar al principi. Quan estem a vistes de la Cova del Civil trobem un salt de tres metres que hem de baixar i no sembla massa fàcil. Finalment per un extrem trobem un baixador on cal posar les mans i desgrimpar per salvar-lo. Esta serà la màxima dificultat de la ruta.
Rambla de la Valltorta.


Pas complicat.

Cova del Civil.

Continuem per dins de la rambla i ens sorprén trobar a les vores i, sobretot a les parts més ombries, grans exemplars de carraques i roures, exemple del que seria la vegetació natural de tota esta zona abans que el carboneig i les pastures acabaren amb quasi tots els boscos.
Continuem avant i després de passar sota la roca del Migdia veiem com per l'esquerra baixen alguns senderistes. No ens els trobarem perquè ells venen pel camí de Tírig mentre que nosaltres continuem rambla avall uns metres més fins que arribem al punt on s'engrava el barranc Fondo.
Deixem en este punt la Valltorta i seguim barranc Fondo amunt de tornada al Pou de les Piques.


El barranc Fondo i al fons el Montegordo.


Al mateix llit del barranc trobem algunes marques de PR però no sembla haver cap sender evident encara que pel mig del barranc s'avança fàcil que no còmodament.
A banda i banda del barranc queden diferents cingles i, als racons ombrívols, bosquets de roures i carrasques que li donen un toc diferent al paisatge monòton de roca i malla.
Avancem sempre per dins del barranc que se'ns fa llarg passant sota el cingle de l'Ermita abans d'arribar al cingle del mas de Salvador on ens aturem a fer un descans i un mosset.
Cingle de l'Ermita.



Cingle del mas de Salvador.

Després del descans retallem pels bancals del mas de Salvador una ampla volta del barranc i tornem a seguir-lo amunt. Entrem ara dins d'un tancat d'animals i per la vora del barranc que es va estretant anem trobant senderols oberts per les vaques que ens faciliten el pas i ho agraïm perquè encara que estem prop les revoltes del barranc allarguen el camí més del que ens agradaria.
El mas de Salvador i el Montegordo.

Oliveres al mas de Salvador.



Finalment eixim del barranc buscant l'antic camí de Tírig a un punt on un rodal de pins posen un toc diferent al paisatge, just abans de trobar-nos amb el riu (sec) de Sant Miquel. Ací abandonem el barranc Fondo per seguir el riu o el que en altre temps amb més bosc seria un riu perquè ara només en té el nom. Ací abunden les carrasques i roures que ens acompanyen pel llit del riu i per la pista que corre paralel·la a ell per l'esquerra portant-nos de retorn al pou de les Piques.
Riu de Sant Miquel.

Paratge del pou de les Piques.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


Més informació: