DEL TOLL DE CARLOS A LA MOSQUERA PER LA CREU DE XIVA

Hui tocava ruta curta i fàcil, i a ser possible amb bany al final. Així que hem decidit tornar a Llucena fent una ruta que comença (i acaba) al riu, pujant al mas de la Mosquera a l'ombra del matí, i baixant sota l'ombra dels pins del barranc de Casotes.
Així que ens ha eixit una ruta per a no patir massa en un dels dies més calorosos de l'estiu.

Hem deixat el cotxe abans d'arribar al toll de Carlos, per aprofitar i prendre el bany a la tornada i hem començat la ruta passant per la caseta de Carlos situada just dalt del millor toll per a prendre el bany del riu de Llucena.

Caseta de Carlos.

Des de la caseta i travessant l'horta de Carlos a buscar la sèquia de l'Assut que duu l'aigua fins als molins del pont.

Sèquia de l'Assut.

Seguim la sèquia cap als molins, conforme ja vam fer l'any passat en una ruta, però en esta ocasió ha crescut més brossa que dificulta vore on fiquem els peus. De tota manera com que ja coneixem el camí avancem més de pressa fins al molí Tonero.

Molí Tonero.

Des del molí Tonero l'any passat vam baixar a buscar el molí del Pont per continuar per una altra sèquia. En esta ocasió seguim recte per la sèquia pensant que ens durà al mateix lloc però quan arribem a l'horta del Camp la sèquia sembla que s'acaba així que pugem a buscar la pista que per dalt entra a la Badina.

Horta del Camp.

Seguim pista avant, passant entre alguns masets arreglats fins que acaba just on passa el camí dels Molins, que seguim passant pel pont penjant que van fer a la Badina.

Pont nou de la Badina.

Uns metres més avant està la Badina i per dalt mou el camí de la Malvestida que fa un parell d'anys van recuperar els Amics dels Camins de Ferradura de Llucena, i és que a partir d'ara i durant bona part de la ruta seguirem els camins que estos voluntaris han recuperat al terme de Llucena.

Camí de la Malvestida.

Seguim el camí de la Malvestida passant per dalt del Batà i pel costat de dalt del mas de Madalena on ens ixen a saludar, com sempre, els gossos del mas que lladren molt però són inofensius.

Camí de la Creu de Xiva.

Deixant enrere el mas el camí comença a pujar cap a la Malvestida i després d'una curta pujada arribem a un llomet pla deixant el mas de la Malvestida a dretes, totalment ocult pels pins que creixen massa espessos després de l'incendi de fa vint anys.
Arribem així a un encreuament amb indicacions dels camins oberts pels "amics" i seguim a la dreta pel pas de la Creu de Xiva.

Arribant a la Creu de Xiva.

El pas ens fa guanyar altura ràpidament fins que arribem a la Creu de Xiva. La creu no la trobem (suposem que fa anys va desaparèixer).
Seguim a la dreta uns metres per la pista de la Parra, traçada damunt l'antic camí de les Useres, i de seguida girem a l'esquerra per una altra pista que puja cap al mas de Xiva.

Camí del mas de Xiva.

Quan la pista baixa a travessar el barranc del mas trenquem a l'esquerra per un ample camí empedrat que puja a la part alta del mas on hi ha un parell de cases assolades i algunes pallisses.

Mas de Xiva.

Fins ací arribava una vella pista que vam seguir també l'any passat per anar al mas de Lliberato, però enguany els "amics" han recuperat la vella senda que passa per dalt de la pista fins al mas on hi ha la pedra de Lliberato.

Mas de Lliberato.

Dalt del mas trobem una altra pista i un encreuament de camins amb unes paletes que ens indiquen on queda cada cosa. Recte hi ha les Fleixes i la senda que baixa cap a l'Assut per on passarem després, però és una volta massa curta així que decidim seguir la pista a la dreta cap a la Mosquera.

Paletes dels amics dels camins de ferradura.

La pista puja i traspon un collet. Deixem enrere el mas de Xiva per arribar als Oriassos. Davant nostre se'ns apareix Penyagolosa, sempre visible en les parts més altes del terme i que ens acompanya un bell tros de baixada cap als cirerers de Pantorrilla.

Els Oriassos.

La pista acaba als cirerers de Pantorrilla però abans continuen les marques blaves dels "amics" en direcció a la Mosquera.
La idea inicial era continuar per la Llidona a buscar el pas de la Creu i al mas del Campredó per baixar per allí, però la calor apreta i no ens abelleix fer-ho massa llarg així que queda pendent per a un altre dia, i és que gràcies als camins oberts esta ruta té l'opció d'allargar-se o acurtar-se a voluntat adequant-se a les circumstàncies.

Mas de la Llidona.

Baixem cap a la Mosquera de dalt deixant a l'esquerra el bonic barranc del Bosc, cobert encara per un bosquet que, de lluny, sembla molt interessant i ben conservat.

La Mosquera de baix des de la de dalt.

Arribem a la Mosquera de dalt, envoltada de bancals herbosos que pinten de verd a l'hivern però que ara li donen un toc groguissó i apagat. Fins ací també arriba una pista que entra des del pas de la Creu, una opció més de fer la volta. Hui però no és l'opció triada i comencem la llarga baixada que ens portarà de retorn al riu.

Bancals d'oliveres i cereals.

Passem pel mas de la Mosquera de baix i deixem enrere els bancals de davant del mas, amples i més antics. Ací encara es pot vore com les oliveres estaven plantades a les vores dels bancals per a poder aprofitar-los per a sembrar blat en una agricultura que els italians anomenen promiscua.

Camí empedrat de la Mosquera.

El camí que baixa des de la Mosquera de Baix al barranc de Casotes és un magnífic exemple de camí de ferradura ben traçat i empedrat ... i ben conservat.

Barranc del Bosc.

A l'esquerra del camí deixem el barranc del Bosc, que baixa des dels Oriassos, i per la nostra trobem a la dreta el camí que puja al Campredó. Nosaltres seguim avall fent un darrer tram magnífic amb voltes i ben empedrat.

Camí de ferradura empedrat.

El camí baixa al barranc de Casotes per on passa la pista de les Torrecelles que ara seguirem barranc avall.

Pista de la Foixenta (camí de Xodos).

Travessem el barranc i passem per davant la fonteta dels Ullals, emblanquinada i netejada per Domingo a qui vam tindre la sort i el plaer d'ajudar l'estiu passat.

Fonteta dels Ullals.

Deixem enrere la font, quasi seca, que es troba en la part més frondosa del barranc on antigament corria l'aigua tal com es desprén de les restes d'un vell assut ara en desús, i seguim avall passant sota un pinar que va escapar del foc que va cremar part d'estes muntanyes i que contrasta vivament amb la vessant cremada.

Barranc de Casotes.

Barranc avall passem pels dipòsits d'aigua, punt d'eixida de rutes senderistes en esta part del terme, i arribem al riu a l'Assut.

Molí de l'Assut.

Ací enllacem amb el camí dels Molins que recorre el riu de Llucena des del Naixement fins a Figueroles. Riu amunt deixem el molí de l'Assut, un dels cinc molins que hem vist, lluny o prop, en esta ruta, i seguim avall cap a Llucena.

Camí dels molins.

El camí puja al collet de les Vinyes des d'on ja veiem la caseta de Carlos davant nostre amb Llucena al fons, i només ens queda baixar al punt on hem deixat el cotxe.

Llucena des del collet de les Vinyes.

I per acabar bé el dia com que encara és pronte aprofitem per refrescar-nos al toll de Carlos que a estes hores encara tenim per nosaltres sols, i després ens acostem al poble a comentar la ruta i altres coses.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Volta pels camins de ferradura de Llucena: les Fleixes, la Mosquera, Campredó i les Colatxes.
De la Badina a les Fleixes pel Morral. Caminant amb Llucena al fons.
Llucena: de la Badina a la Malvestida tornant per les Forques.

Més informació:

• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid  Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
• Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
• Hotel Llucena
• Cartoweb
• Llucena. La perla de la muntanya.

DEL VALLECILLO AL MOLINO DE SAN PEDRO PER LOS OJOS DEL CABRIEL

Continuem per la Sierra de Albarracín i com que la calor apreta aprofitem per acostar-nos a la cascada del Molino de San Pedro, però per fer la ruta més entretinguda ho fem des del Vallecillo.
El Vallecillo és el poble més aïllat de la serra, ja tocant la Serranía de Cuenca, i dels més despoblats juntament amb els seus veïns Toril i Masegoso.
Com bé indica el nom es troba a la solana d'una xicoteta vall que forma el barranco de la Hoya, paralel·l al Cabriel.

I des de la part baixa del poble, just davant la fuente la Cañada (reconvertida en àrea recreativa) comença la nostra ruta.

La carretera.

Eixim del poble per la mateixa carretera que hem arribat (que continua a Frías i Moscardón però ja com a via forestal en bona part de terra).
Passades les darreres cases cal abandonar la carretera i seguir a l'esquerra per una ampla pista forestal.

El vallecillo que dóna nom al poble.

A la nostra dreta deixem la carretera que baixa vora una vall menuda, "el vallecillo" que li dóna nom al poble, al fons del qual queda el molino San Pedro on acabarem.
Però ara toca pujar un poc seguint les marques del GR-10.1 i del SL-TE-14 que fa la volta per la Cueva de la Óbriga.

Baixada al Cabriel.

De seguida arribem al Colladillo, on hi ha instal·lat un mirador sobre el Cabriel, que passa davall nostre, i els pinars que queden de l'altra banda cap al Villarejo i la sierra de Jabalón.
Continuem les marques dels senders que ens baixen per una senda que baixa recte, travessant la pista, a trobar el primer dels dos "ojos" del Cabriel, surgències d'aigua permanents que aporten al riu la major part del seu cabal i, en estiu sobretot, pràcticament tota l'aigua que duu.

Ojo del Cabriel.

El Cabriel és el principal afluent del Xúquer i el seu naixement oficial està a la capçalera de Valdecabriel a poca distància del naixement del Tajo. Des del naixement travessa l'ampla vall de Valdecabriel, on hi ha magnífiques pastures naturals que aprofita a l'estiu el bestiar trashumant, en este cas un parell de ramaderies de bous braus per la qual cosa no és recomanable passar per allí de maig a novembre.

Camí del molino de la Herrería.

Deixem enrere els Ojos, i també els senders pintats que passen a l'altra banda de riu, i sense travessar-lo continuem pel magnífic bosquet de ribera cap al Molino de la Herrería que, com bé ens informa un panell explicatiu, deu el nom a la forja instal·lada ací aprofitant la força de l'aigua del Cabriel.

Cascada del molino de la Herrería.

Abans de les restes del molí trobem la cascada del molino de la Herrería, lloc que s'aprofitava per a captar les aigües per a moure les moles, com a quasi tots els salts d'aigua de la serra.
Un poc més avant passem per dalt de les parets del molí, colgat per la vegetació que creix frondosa i impenetrable al seu voltant.

Pista vora riu.

Deixem enrere el molino i fem cap a una pista que acaba a un bancalet treballat, nosaltres la seguim en direcció contrària, riu avall, però a una certa distància d'ell.

Menjant mariotxes.

La pista voreja l'ombria de los Simarros i en una de les raconades trobem un talús entapissat de maduixes (o mariotxes com diuen al Penyagolosa) que fan les delícies dels més menuts, sobretot d'aquells que no n'havien provat de silvestres, menudes però molt dolces.

Solana de la Torre.

Després de seguir quasi un quilòmetre la pista es va separant del riu i gira travessant un llomet per entrar a la Solana de la Torre. Ací ja comença a fer calor i els xiquets només fan que demanar quan arribarem al lloc on hem de nadar al riu. Estem quasi a tocar però este tros se'ls fa ben llarg per les ganes que tenen d'arribar.

La Torre Cavero.

Estem dins la finca de la Torre Cavero però encara ens queda per arribar a ella. Arribem primer a la carretera del Vallecillo, per on hem passat en el cotxe, i la seguim 200 metres per a desviar-nos a l'esquerra per una pista asfaltada que va cap a San Pedro i el Membrillo, dos aldees que estan vora riu, tocant Cuenca però que pertanyen al terme municipal d'Albarracín.
Passem sota la Torre Cavero i de seguida arribem a un punt (no senyalitzat) que està ple de cotxes de la gent que baixa a la cascada. Nosaltres també hem deixat un cotxe perquè ja pensàvem que els xiquets no voldrien tornar caminant, tot i què es pot tornar al Vallecillo (fent la ruta circular) seguint un track de Mharaya. Però això ho deixem per a una altra ocasió.

Cascada del Molino de San Pedro.

Quan per fi baixem a la cascada als menuts se'ls han passat les ganes de nadar. Han entrat i eixit perquè no poden resistir l'aigua tan gelada, i de fet els majors també fem el mateix. Hi ha una família que fins i tot ha dut el neopré per a poder estar-se més temps a l'aigua.

La cascada vista des de dalt.

Després de refrescar-nos per a unes quantes hores tornem a la pista i des de dalt, sempre amb cura, hi ha una magnífica vista de la cascada i també es veuen les restes de la sèquia que portava l'aigua al molí. Del molí no en queda quasi cap rastre.
De l'altra banda també hi ha unes restes, més recents, d'un edifici que pretenia ser un hotel rural i que es va paralitzar per haver-se construït de manera il·legal, o això és el que ens van dir.

Construcció il·legal a la vora.

I com que ja és hora de dinar ens acostem al merendero més proper que no és altre que el de la fuente la Cañada, als peus del Vallecillo.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

el Vallecillo - Villarejo - Sarriosa - Moscardón


Més informació:

• Chino chano: sendero por el Vallecillo
• Los ojos del Cabriel y la cascada del molino San Pedro. Senderos turísticos de Aragón.
• 
  

DE CALOMARDE A LA FUENTE EL BERRO PEL BARRANCO DE LA HOZ

L'any passat van instal·lar unes passeres al barranco de la Hoz entre Calomarde i la fuente del Berro, però no hem pogut anar a fer-les fins a este estiu. Així que aprofitant una estada per la Sierra de Albarracín hem anat a fer la ruta del barranco de la Hoz, que ja era bònica de per sí però ara molt més interessant amb la possibilitat de fer-la caminant per dins del barranc.

Així aparquem a l'eixida de Calomarde, a l'ombra d'uns xops i davant d'un cartell que informa de la ruta, seguint el SL-TE-40 (i SL-TE-40.3) que coincideix en part amb el PR-TE-2.

Inici del recorregut.

Just davant mou la pista de terra que s'acosta al barranc pel Moricacho.Una senyal recent prohibeix el pas dels cotxes però molta gent no fa cas i fa el primer tram en cotxe, estalviant-se no arriba a un quilòmetre.

Camino del barranco de la Hoz.

El camí és de terra però amb faroles i bancs ... encara que de moment no ens fan falta, el sol calfa de valent i no estem cansats. De fet ens vindria millor l'ombra dels arbres.

El Moricacho.

Els cingles que volten el poble per la nostra dreta es van acostant i finalitzen abrutament al Moricacho, que cau sobre el camí. Ací hi ha obertes unes vies d'escalada i, abans, s'aprofitava un forat a la muntanya de la part de darrere per a guardar ovelles.

La presa de los ahogados.

Una replaça per a parcar i uns jocs infantils donen per conclosa la ruta fàcil, però la pista continua un poc més passant entre els cingles que formen l'estret congost del barranc i el primer que trobem és la presa de los Ahogados, assut d'on agafa l'aigua la sèquia de Calomarde.
El nom es deu a una riuada que es va endur (i ofegar) un parell de veïns tal com recorda una placa.

Estrets al barranco de la Hoz.

Després d'afegir-se el barranco de Mingo Marco el barranc s'estreta i el camí al Molino de las Pisadas ix del llit del barranc buscant les parts altes.

Anticlinal.

Passem així penjats sobre els estrets fins que arribem a un magnífic plegament anticlinal, un bell exemple de com s'han plegat els estrats més plàstics.

Escales de baixada al riu.

Just ací hi ha una bifurcació de senders: per la dreta continua el PR-TE-2 cap al molino de Abajo i Frías, per la esquerra baixa el SL-TE-403 que han obert per a passar per dins del Cañon de los Arcos arribant també al molino de Abajo.

Sender vora riu.

Baixem al riu i continuem per la vora, quasi al nivell de l'aigua en alguns moments, fins que arribem a la part més espectacular de la ruta.

Pont de tova.

El riu travessa un forat, format per toves calcàries que han acabat formant un pont natural. No és una cosa habitual però tampoc és estranya i se'n poden trobar molts exemples, el més proper a la veïna cascada Batida, també al terme de Calomarde, encara que de menors proporcions.

Pasarel·les a l'estret.

La tova és una roca molt porosa formada per la precipitació del carbonat càlcic damunt de la vegetació, normalment molses, a l'eixir a la llum o trobar algun obstacle. De fet és un procés que encara hi ha tova en formació tal com podem vore a les parts on es represa el riu.

Eixint del primer estret.

Eixim del primer estret i seguim una xicoteta faixa penjada, assegurada amb una cadena, abans de tornar a baixar per una llarga escala al llit del riu.

Escales i cadenes per facilitar el pas.

Un poc més avant un pontet permet el pas a l'altra banda on tornem a pujar per salvar un segon estret per dalt.

Pont sobre el riu.

 S'ha fet un gran treball de condicionament de la ruta, fent-la apta per a tot tipus de públic, i això és el que ens trobem; molta gent de tot tipus i és que sembla que s'ha convertit (amb raó) en la ruta més popular de la serra.

Tram penjat.

Seguim per un tram penjat a meitat altura sobre el riu que ens ofereix bones vistes abans de tornar a baixar per travessar el riu per un pont penjant.

Pont penjant.

Ja no ens queda massa tros per eixir dels estrets i hem deixat enrere la part més profunda, però encara ens queda passar un últim estret.

L'últim pont.

Travessem novament el riu i seguim per una passera més baixa que pot ser patirà amb les riuades abans de deixar enrere definitivament els camins equipats.

Darrer estret.

A partir d'ací la roca queda enrere i el riu circula entre vessants cobertes de pi negre. S'entolla entre els crèixens i salzes formant barres de tova.

Formacions de tova al riu.

Arribem així a les ruïnes del molino de Abajo, on es tornen a juntar els senders i per la dreta retorna el SL cap a Calomarde. Però nosaltres allargarem la ruta cap a la fuente del Berro, en el camí de Frías.

Camí de Frías.

Seguim ara per dalt del riu entre el pinar de pi negre, per una senda agradable que planeja.
Ací ja no hi ha tanta gent caminant, només els més atrevits o més senderistes allarguen la ruta per visitar el molino de las Pisadas, i entre ells trobem un grup de senderistes d'Onda que també han vingut a visitar este magnífic sender.

Molino de las Pisadas.

Arribem tot seguit al molino de las Pisadas (del diablo), on se suposa que hi ha les marques que va fer el dimoni segons conta la llegenda, encara que jo mai les he trobades.
Ací mateix hi ha també les restes d'una teuleria que aprofitava l'aigua del riu i l'argila que aflora als bancals del darrere per fer les teules que cobreixen les teulades dels pobles propers.

Pista a la fuente del Berro.

Seguim ara per pista i este és el tram més pesat de tots. Comença a fer calor i els xiquets ja estan més cansats de caminar.
Però ja ens queda poc perquè de seguida arribem a la pista principal, i seguint-la a l'esquerra en dos camellades ja estem a la fuente del Berro.

Fuente del Berro.

A la fuente del Berro hi ha una zona recreativa amb taules, paellero i jocs per a xiquets, així que és el lloc elegit per a dinar. Però el dinar el tenim a Calomarde on hem deixat els cotxes, així que toca tornar a per ells i mentre els xiquets juguen els xofers ens toca seguir caminant.

El que d'anada ens havia costat un parell d'hores ara ho fem en menys d'una hora a bon pas.
Seguim el sender fins al molino de Abajo i ací en conte de tornar a travessar el cañon de los Arcos enfilem amunt la senda que passa per un collet.

Senda cap a Calomarde.

Trasponem el collet i baixem per l'altra banda. A sota nostre queden els estrets que fan més voltes mentre que per dalt és molt més curt i de seguida arribem a l'anticlinal on es bifurquen les sendes.

Estrets del barranco de la Hoz des de dalt.

Ara encara hi ha més gent que abans, i anem adelantant grupets de baixada cap al Moricacho on apretem el pas amb ganes d'arribar perquè la calor ja apreta.

El Moricacho.

Arribem així a Calomarde finalitzant la ruta, però no la nostra estada en la Sierra de Albarracín.



Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del molino de las Pisadas a Morte
de Frías a Calomarde


Més informació:

• Senderos turísticos de Aragón
• Ayuntamiento de Calomarde
• Chino chano: El barranco de la Hoz de Calomarde.
• de Jaime Lorén, Chabier i Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín. Ed. Prames
• de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames