Abans de parlar de toponímia potser cal explicar què és un topònim. Un topònim és el nom que se li dona a un lloc geogràfic, i prové del grec "topos"= lloc i "onoma" = nom propi.
La toponímia és per tant un conjunt de topònims però també l'estudi dels mateixos.
Però els llocs geogràfics no tenen un nom per se, sinó que tenen els noms que els humans els hem donat i com que les persones tenim tendència a batejar-ho tot segurament els topònims són tan vells com la parla.
Els topònims són necessaris per a diferenciar els diferents llocs, si només tenim un riu no cal posar-li nom, senzillament serà "el riu", però quan hi ha dos rius cal diferenciar-los: "el río Grande" i el "río chico", o el riu del Bosc i el riu de les Truites. Així els topònims sovint fan referència a alguna característica d'allò que anomenen: "les Penyes Altes", "la Penya Parda", la "Roca Roja", la "Penya del Migdia", ... i és per això que sovint es repeteixen perquè roques roges hi ha moltes, a cada poble tenen la seua.
Tots els pobles que han passat per una terra han donat nom als llocs, i alguns d'eixos noms s'han conservat fins avui en dia tot i que alterats i perdent el significat original. Alguns però s'han traduït d'una llengua a una altra conservant el significat, i la majoria han estat substituïts per d'altres nous.
Als lingüistes i historiadors però els topònims que els interessen són aquells més estranys, que no tenen un significat aparent, i intenten estudiar la seua etimologia (és a dir, d'on venen): Xautena, Artana, Culla, ... estos noms expliquen una història, la de la gent que els va crear i va batejar amb ells els paratges que encara coneixem.
Els topònims normalment es classifiquen en majors i menors. Els majors fan referència as fenomens geogràfics "grans" i "importants": un poble, una serra, un pic rellevant, un riu, ... mentre que els menors són ... bé són considerats menors: una font, un barranc, una lloma o una partida, etc.
A banda d'això els filòlegs tendeixen a classificar els topònims per l'origen etimològic. Així depenent de quina és la llengua original podem classificar els topònims en àrab, llatí o prerromà. Els topònims en valencià o castellà no es solen classificar perquè no hi ha dubte sobre el seu origen i significat (en teoria).
D'origen àrab hi ha molta toponímia major a les nostres terres: Almassora, Aín, Benitandús, ... i també menor, sobretot a zones com la Serra d'Espadà on els moriscos van romandre molts anys: Benialí, Ajuez, Benalises, entre d'altres. De toponímia llatina no hi ha tanta: Burriana, Borriol, entre d'altres. I després tenim el gran calaix de sastre de la toponímia prerromana, és a dir, tot allò que no sembla tindre un origen àrab o llatí clar és prerromà fins que es demostre el contrari: Terraguan, Trahuanta, Tales, ...
La toponímia per tant ens ajuda a estudiar la història d'un lloc així com l'evolució de les llengües. I per això cal considerar-la un patrimoni més, tot i que es tracta d'un patrimoni immaterial i oral que ha anat passant de generació en generació.
Dins la societat tradicional la toponímia era indispensable per a la vida quotidiana. Així els bancals, barrancs, partides i paratges tenien un nom per poder indicar a algú on anar a collir figues, on dur (o no) a pasturar els animals, a quina font abeurar el matxo, per quin camí anar al molí, o on es trobava el bosc d'on s'havia de traure la llenya.
Hui en dia però bona part dels topònims han perdut la seua raó d'existir a la vegada que ha desaparegut la societat tradicional que els va crear i mantindre. Ja no cal posar-li nom a un bancal perquè ja no es treballa, i així com desapareixen les fonts, les casetes i els masos també ho fan els noms que els posaren qui les va bastir i habitar.
Però la necessitat de posar nom a les coses va de la mà de l'ús que se'n fa. Així els nous usuaris del medi natural: ciclistes, senderistes, escaladors, boletaires, ... sovint tornen a batejar llocs que ja tenen nom per a poder-se explicar les coses, perquè el posar nom als llocs per on es passa habitualment és una necessitat humana. Així trobem nous topònims, alguns que tenen lògica i s'han imposat (mas de la Campana) i d'altres que substitueixen vells topònims existents però que només tenen un àmbit limitat (senda la punxosa, leprosos). Estos neotopònims coexisteixen amb altres topònims, tradicionals, coneguts i usats encara per la gent major, per pastors, llauradors i caçadors.
Com ja hem dit, els topònims són quelcom més que el nom d'un lloc, expliquen la història d'eixe lloc i informen de les seues característiques, actuals o passades. Així el Tossal d'Escalamunda a Vistabella ens recorda que a l'edat mitjana eixes terres pertanyien a N'Esclaramunda; i la font de l'Agrèvol a la Serra d'en Garceran que en altres temps hi havia grèvols.
Per tant abans de posar noms nous als llocs per on passem caldria mirar de trobar els topònims originals. De tota manera no sempre és fàcil de saber quin és el nom d'eixe lloc. El millor és preguntar-ho a alguna persona de la terra que ho conega però cada vegada queden menys persones al camp, i no tots coneixen els noms de les partides, paratges i racons del seu poble, per tant sovint és difícil saber-ne el nom i per això cal recollir els topònims existents abans que desapareguen.
Els reculls toponímics es fan a partir dels coneixements de la gent major que ha viscut i treballat al camp i que coneixen la toponímia local. Però no a partir d'un únic informador sinó contrastant la informació que aporten, almenys, dos persones i preferiblement tres, per evitar errors tant per part de l'informador com de qui recull la informació.
Al País Valencià la Conselleria de Cultura va començar a fer un recull toponímic l'any 1994 per a fornir de topònims els mapes 1:10.000 editats posteriorment per l'Institut Cartogràfic Valencià. Posteriorment l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va continuar la tasca ampliant el recull toponímic i publicant una sèrie de monografies locals on consten els principals topònims així com també aportant un atles toponímic (o una capa de toponímia) als mapes i SIG de l'Institut Cartogràfic Valencià (com el Terrasit).
També podem trobar reculls toponímics fets a partir d'enquestes a nivell més local, sovint fets per filòlegs més interessats en la paraula que en situar-la al lloc geogràfic a que dona nom (com a exemple Borriol), i que per tant no ens ajuden a conèixer i conservar els noms dels llocs.
A banda d'estos reculls toponímics fets amb criteris científics trobem altres reculls realitzats amb més o menys rigor com són els fets per a l'edició del Mapa Topográfico Nacional a partir de principis de segle XX. Així entre les tasques dels topògrafs que recorrien els termes municipals, a banda de cartografiar camins i barrancs i realitzar l'alçament topogràfic, també es recullen els noms dels llocs i la vegetació existent.
Estos topònims, recollits fa més de cent anys, són els que encara figuren als mapes publicats per l'Instituto Geográfico Nacional, tot i els errors evidents en molts d'ells. Així hi va haver topògrafs que van recollir i transcriure fidelment els topònims existents, mentre que d'altres foren molt més descuidats. És per això que cal canar amb molt de compte amb les fonts que usem per a conèixer els noms dels llocs, doncs no totes tenen el mateix rigor. Així trobem com el Mas de la Font Blanca es converteix en la Flor Blanca o el mas de Miravet es recull com el mas de Maribel. Per més que preguntem a Xodos pel mas de Maribel, segurament no ens adreçaran al lloc on volem anar.
Una altra font toponímica és el Cadastre que ve realitzant la seua pròpia cartografia cadastral des de primeries del segle XX tot i que sol ser una font poc usada.
Un darrer problema en la toponímia és que molts llocs no tenen nom perquè no feia cap falta que en tingueren. Així quan els primers muntanyers van començar a pujar tres-mils als Pirineus es van trobar que els pics que pujaven eren anònims, i es van dedicar a batejar-los. La raó és molt clara, llevat dels pics més significatius, no per l'altura sinó per servir de fita, la resta no calia batejar-los perquè ningú hi passava. En canvi les comes i els prats tots tenien nom, perquè eren els llocs humanitzats o aprofitats pels humans. Així molts dels pics prenen el nom de l'estany, coma o pleta que hi ha als seus peus. Però això no és més que una tria artificial doncs als seus peus pot haver-hi més d'un estany a cada una de els vessants.
Sense anar més lluny això també passa a les nostres muntanyes. A la Serra d'Espadà hi ha pics que han pres el nom de la partida que hi ha a sota, i si esta està entre dos pobles a cada poble se l'anomena d'una manera. D'igual manera passa amb els camins i colls. Així al coll d'Alfondeguilla (a Artana) a Alfondeguilla se l'anomena coll d'Artana per ser el punt de pas del camí d'Artana (a Alfondeguilla) o d'Alfondeguilla (a Artana).
Però, com hem d'usar la toponímia per tal de respectar-la i conservar-la?
El primer que hem de fer és informar-nos de quins són els topònims correctes d'un lloc. Evidentment els que usa la gent de la terra, tot i què com ja hem vist pot haver més d'un topònim per a un lloc. També podem usar les bases cartogràfiques de l'AVL o altres reculls topogràfics realitzats amb cura, tot i que no estan desprovistos d'errors, i mirar de contrastar, sempre que això siga possible, la informació que aporten amb informadors locals. Eixa és la forma de treballar d 'El tossal Cartografies per a omplir de topònims els seus mapes, i per tant són molt de fiar.
D'altra banda cal respectar sempre la llengua original del topònim no traduint-la, excepte aquells topònims que tenen una llarga tradició de traducció (per exemple Londres, Milan, Ginebra o també Cantavella o Anglesola).
Encara que els nomenclàtors (recull de topònims) oficials de la Comunitat Valenciana els elabora l'AVL i són els que recullen el nom oficial d'un lloc (no sempre el nom tradicional) i és eixa una de les raons d'haver realitzat tota una tasca de recull, catalogació i georreferenciació dels topònims tradicionals. A més els topònims de l'AVL s'incorporen al Nomenclàtor Geogràfic Bàsic d'Espanya de l'IGN, que recull els topònims oficials que han d'usar les administracions públiques.
Els topònims són necessaris per a diferenciar els diferents llocs, si només tenim un riu no cal posar-li nom, senzillament serà "el riu", però quan hi ha dos rius cal diferenciar-los: "el río Grande" i el "río chico", o el riu del Bosc i el riu de les Truites. Així els topònims sovint fan referència a alguna característica d'allò que anomenen: "les Penyes Altes", "la Penya Parda", la "Roca Roja", la "Penya del Migdia", ... i és per això que sovint es repeteixen perquè roques roges hi ha moltes, a cada poble tenen la seua.
 |
| Penya del Migdia a Artana. Anomenada així al servir de rellotge natural assenyalant el moment de ser migdia. |
Als lingüistes i historiadors però els topònims que els interessen són aquells més estranys, que no tenen un significat aparent, i intenten estudiar la seua etimologia (és a dir, d'on venen): Xautena, Artana, Culla, ... estos noms expliquen una història, la de la gent que els va crear i va batejar amb ells els paratges que encara coneixem.
Els topònims normalment es classifiquen en majors i menors. Els majors fan referència as fenomens geogràfics "grans" i "importants": un poble, una serra, un pic rellevant, un riu, ... mentre que els menors són ... bé són considerats menors: una font, un barranc, una lloma o una partida, etc.
A banda d'això els filòlegs tendeixen a classificar els topònims per l'origen etimològic. Així depenent de quina és la llengua original podem classificar els topònims en àrab, llatí o prerromà. Els topònims en valencià o castellà no es solen classificar perquè no hi ha dubte sobre el seu origen i significat (en teoria).
D'origen àrab hi ha molta toponímia major a les nostres terres: Almassora, Aín, Benitandús, ... i també menor, sobretot a zones com la Serra d'Espadà on els moriscos van romandre molts anys: Benialí, Ajuez, Benalises, entre d'altres. De toponímia llatina no hi ha tanta: Burriana, Borriol, entre d'altres. I després tenim el gran calaix de sastre de la toponímia prerromana, és a dir, tot allò que no sembla tindre un origen àrab o llatí clar és prerromà fins que es demostre el contrari: Terraguan, Trahuanta, Tales, ...
La toponímia per tant ens ajuda a estudiar la història d'un lloc així com l'evolució de les llengües. I per això cal considerar-la un patrimoni més, tot i que es tracta d'un patrimoni immaterial i oral que ha anat passant de generació en generació.
 |
| Les Trahuantes de Llucena. |
Hui en dia però bona part dels topònims han perdut la seua raó d'existir a la vegada que ha desaparegut la societat tradicional que els va crear i mantindre. Ja no cal posar-li nom a un bancal perquè ja no es treballa, i així com desapareixen les fonts, les casetes i els masos també ho fan els noms que els posaren qui les va bastir i habitar.
Però la necessitat de posar nom a les coses va de la mà de l'ús que se'n fa. Així els nous usuaris del medi natural: ciclistes, senderistes, escaladors, boletaires, ... sovint tornen a batejar llocs que ja tenen nom per a poder-se explicar les coses, perquè el posar nom als llocs per on es passa habitualment és una necessitat humana. Així trobem nous topònims, alguns que tenen lògica i s'han imposat (mas de la Campana) i d'altres que substitueixen vells topònims existents però que només tenen un àmbit limitat (senda la punxosa, leprosos). Estos neotopònims coexisteixen amb altres topònims, tradicionals, coneguts i usats encara per la gent major, per pastors, llauradors i caçadors.
 |
| Preguntant pels noms dels llocs al Pla del Vinyé. |
Per tant abans de posar noms nous als llocs per on passem caldria mirar de trobar els topònims originals. De tota manera no sempre és fàcil de saber quin és el nom d'eixe lloc. El millor és preguntar-ho a alguna persona de la terra que ho conega però cada vegada queden menys persones al camp, i no tots coneixen els noms de les partides, paratges i racons del seu poble, per tant sovint és difícil saber-ne el nom i per això cal recollir els topònims existents abans que desapareguen.
Els reculls toponímics es fan a partir dels coneixements de la gent major que ha viscut i treballat al camp i que coneixen la toponímia local. Però no a partir d'un únic informador sinó contrastant la informació que aporten, almenys, dos persones i preferiblement tres, per evitar errors tant per part de l'informador com de qui recull la informació.
Al País Valencià la Conselleria de Cultura va començar a fer un recull toponímic l'any 1994 per a fornir de topònims els mapes 1:10.000 editats posteriorment per l'Institut Cartogràfic Valencià. Posteriorment l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va continuar la tasca ampliant el recull toponímic i publicant una sèrie de monografies locals on consten els principals topònims així com també aportant un atles toponímic (o una capa de toponímia) als mapes i SIG de l'Institut Cartogràfic Valencià (com el Terrasit).
També podem trobar reculls toponímics fets a partir d'enquestes a nivell més local, sovint fets per filòlegs més interessats en la paraula que en situar-la al lloc geogràfic a que dona nom (com a exemple Borriol), i que per tant no ens ajuden a conèixer i conservar els noms dels llocs.
 |
| Quaderns de toponímia de l'AVL. |
A banda d'estos reculls toponímics fets amb criteris científics trobem altres reculls realitzats amb més o menys rigor com són els fets per a l'edició del Mapa Topográfico Nacional a partir de principis de segle XX. Així entre les tasques dels topògrafs que recorrien els termes municipals, a banda de cartografiar camins i barrancs i realitzar l'alçament topogràfic, també es recullen els noms dels llocs i la vegetació existent.
Estos topònims, recollits fa més de cent anys, són els que encara figuren als mapes publicats per l'Instituto Geográfico Nacional, tot i els errors evidents en molts d'ells. Així hi va haver topògrafs que van recollir i transcriure fidelment els topònims existents, mentre que d'altres foren molt més descuidats. És per això que cal canar amb molt de compte amb les fonts que usem per a conèixer els noms dels llocs, doncs no totes tenen el mateix rigor. Així trobem com el Mas de la Font Blanca es converteix en la Flor Blanca o el mas de Miravet es recull com el mas de Maribel. Per més que preguntem a Xodos pel mas de Maribel, segurament no ens adreçaran al lloc on volem anar.
 |
| Extracte del MTN50 492 on es mostren una sèrie de topònims del terme de Llucena mal ubicats o recollits. |
 |
| Extracte del Terrasit de la zona anterior. |
 |
| Full de l'Avance del Catastro, realitzat entre els anys 1900 i 1920 on es recullen no sols parcel·les sinó també camins, masos, barrancs, ... i també topònims. |
Sense anar més lluny això també passa a les nostres muntanyes. A la Serra d'Espadà hi ha pics que han pres el nom de la partida que hi ha a sota, i si esta està entre dos pobles a cada poble se l'anomena d'una manera. D'igual manera passa amb els camins i colls. Així al coll d'Alfondeguilla (a Artana) a Alfondeguilla se l'anomena coll d'Artana per ser el punt de pas del camí d'Artana (a Alfondeguilla) o d'Alfondeguilla (a Artana).
 |
| Extracte del mapa de Chóvar d'El Tossal Cartografies. Es pot vore com la Mesquita i el Puntal de l'Aljub són els noms que donen a Chóvar i Eslida a un mateix cim. |
El primer que hem de fer és informar-nos de quins són els topònims correctes d'un lloc. Evidentment els que usa la gent de la terra, tot i què com ja hem vist pot haver més d'un topònim per a un lloc. També podem usar les bases cartogràfiques de l'AVL o altres reculls topogràfics realitzats amb cura, tot i que no estan desprovistos d'errors, i mirar de contrastar, sempre que això siga possible, la informació que aporten amb informadors locals. Eixa és la forma de treballar d 'El tossal Cartografies per a omplir de topònims els seus mapes, i per tant són molt de fiar.
D'altra banda cal respectar sempre la llengua original del topònim no traduint-la, excepte aquells topònims que tenen una llarga tradició de traducció (per exemple Londres, Milan, Ginebra o també Cantavella o Anglesola).
Encara que els nomenclàtors (recull de topònims) oficials de la Comunitat Valenciana els elabora l'AVL i són els que recullen el nom oficial d'un lloc (no sempre el nom tradicional) i és eixa una de les raons d'haver realitzat tota una tasca de recull, catalogació i georreferenciació dels topònims tradicionals. A més els topònims de l'AVL s'incorporen al Nomenclàtor Geogràfic Bàsic d'Espanya de l'IGN, que recull els topònims oficials que han d'usar les administracions públiques.
 |
Fonts toponímiques:
- Sèrie Toponímia dels pobles valencians de les publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- WMS de l'Atles toponímic valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
- Mapes d'eltossalcartografies.
Bibliografia:
- Pérez i Piquer, Aigües Vives (2007) "Els treballs toponímics de l'AVL" a Actes de la I jornada onomàstica. Sant Mateu 2006. Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Llibre en línia] <http://www.avl.gva.es/data/colleccions/Col-lecci---Actes-/Actes-de-la-I-Jornada-d-Onom-stica--Sant-Mateu--2006/contentDocument/Actes_01.pdf> [Data de consulta: juliol 2013]
- Mollà Vilaplana, Mª Teresa (2013) "Els treballs onomàstics de l'AVL" a Actes de la VI jornada d'onomàstica. Alzira 2013. Acadèmia Valenciana de la Llengua [Llibre en línia] <http://www.avl.gva.es/data/colleccions/Col-lecci---Actes-/Actes-de-la-VI-Jornada-d-Onom-stica--Alzira--2012/contentDocument/Actes_11.pdf> [Data de consulta: juliol 2013]
- Diversos Autors "El mapa Topográfico Nacional" [Document en línia] Instituto Geográfico Nacional <http://www.fomento.gob.es/MFOM/LANG_CASTELLANO/DIRECCIONES_GENERALES/INSTITUTO_GEOGRAFICO/CARTOGRAFIA/ANTECEDENTES/MAPA/> [Data de consulta: juliol 2013]
