BARRANCO HONDO

Estrecho del Molino Viejo.

Avui hem anat a fer una volta que teníem pendent de fa uns anys.
Fa un parell d'anys el Centre Excursionista de Vila-real va organitzar una excursió al Barranco Hondo que no va poder realitzar-se degut a què les tronades dels dies anteriors havien deixat una gran quantitat d'aigua al riu havent de fer una ruta alternativa.
Enguany semblava que, per fi, podriem dur a terme l'excursió. Així que a les 7 del matí, d'acord amb l'horari previst, moviem des de Vila-real només quatre socis a fer la baixada del Barranco Hondo.
El Barranco Hondo és la part final d'una estret congost creat pel riu Guadalaviar a l'obrir-se pas entre les calisses del juràssic. Encara que es sol englobar amb este nom tot el tram engorjat entre Villar del Cobo i Tramacastilla, només la part final és el Barranco Hondo pròpiament dit, a partir del punt on s'uneix el Barranco Hondo amb el riu Guadalaviar.
El primer estret  i el més estret de tots és l'anomenat Salto de Pero Gil, personatge llegendari que va saltar per dalt mentre era perseguit. He sentit diferents versions de qui el perseguia, els moros, els guàrdies civils, etc. les que volen ser més tradicionals afirmen que el tal Pero Gil era escuder del Cid i va saltar amb el seu cavall fugint dels moros. Segurament esta versió no és anterior al segle XX.
El segon estret és l'anomenat Estrecho del Molino Viejo i al seu començament es troba un ullal que li aporta aigua al riu.
El tercer estret és el Barranco Hondo i es troba just després que el barranco Hondo s'unisca al riu Guadalaviar, on este s'obri un poc i on es troba l'antic molí del Barranco Hondo. Pot ser és el menys estret de tots i el més obert.
Des d'ací el riu s'obre a la Vega de Tramacastilla excavada sobre els materials més blans del triàsic.
La nostra ruta comença al Cerrado de Argalla on hi ha unes taules i uns paelleros sota els xops de vora riu.

Merendero de la vega de Argalla (huerto escolar).

Des d'ací iniciem la ruta del Barranco Hondo, abalisada amb pintura verda i que ens condueix per la vora de la sèquia de l'esquerra del riu. Seguim la vora de la sèquia per un camí ample, que es fa senda a l'arribar a un desbravador d'aigua. Remuntem per ell i arribem al nou traçat de la sèquia, més amunter, que ha pres altura per augmentar el salt d'aigua a l'antiga central elèctrica de Tramacastilla, que veiem més avall. Continuem per la vora de la sèquia, que no deixarem fins arribar a l'assud on pren l'aigua del riu.
Retallem una revolta que fa resseguint una comalada i passem per una esllavissada que cau al riu abans d'entrar a un bosquet de roures que ens acompanya fins que tornem a trobar la sèquia.

Roures.

La vessant de solana, per on anem, contrasta vivament amb l'ombria d'enfront coberta d'un espès pinar. Ací el terreny argilós i la deforestació han reduït la vegetació a carrasques i roures dispersos i algunes argelagues.
Passem per la vora dels xopars que voregen el riu i hem de fer un pas especialment tècnic, per la barana de la sèquia mirant de no caure al riu.

Pas delicat.

Al cap de poc arribem finalment al començament de l'estret del Barranco Hondo, on es troba l'assut de la sèquia.
Des d'ací comencem a pujar a la nostra dreta per una vessant pedregosa i davall nostre apareix el tall excavat pel riu entre les muntanyes.

Estrecho del Barranco Hondo.

Des de dalt el paisatge és espectacular i anem veient el trajecte que, de tornada, farem per dins del riu. Arribem així al assolat Molino de Barranco Hondo on hem de travessar el riu per seguir una pista que puja remuntant el barranco de la Sancha a buscar el PR-TE-1 (i retorna al punt d'inici).

Travessant el riu.

Ens endinsem a un pinar pujant per una ampla pista que, abandonem cap al final, retallant pel pinar un tros de pista. Eixim així directament al PR-TE-1 que seguim a la dreta i amunt cap a Villar del Cobo. Ens trobem també amb unes marques taronja que assenyalen l'Itinerari Equestre nº 12 que uneix Tramacastilla amb Calomarde.

Drecera pel pinar.

Seguim pujant per una pista ampla que travessa els pinars, més espessos a la banda del riu i més clars a mesura que coronem les amples llomes del Calarizo.
Ací deixem l'IE-12 que baixa cap a Calomarde i continuem pel PR-1 al Salto de Pero Gil i a Villar del Cobo.

Arribant al Calarizo.

Retornem a la vora del riu i els pinars de l'ombria es tornen a fer espessos fins que arribem on finalitza la pista. Trobem uns pals per nugar els cavalls i continuem per una senda de mal peany que baixa cap al riu per dalt del Salto de Pero Gil.

Panoràmica dels estrets.

El salt és relativament fàcil, no sembla massa ample el tall que fa el riu però cal tindre valor per fer-lo.
Les vistes de l'estret són espectaculars però cal anar amb compte de no fer un mal pas.

El Salto de Pero Gil des de dalt.

Arribem així al fons del riu que baixa sec i a l'entrada de l'estret del Salto de Pero Gil. Ens endinsem en l'estret canó que forma i ... sobren les paraules.

El Salto de Pero Gil des de baix.

Al cap de poc eixim de la part més estreta però continuem caminant pel fons d'un canó profund, envoltats de cingles i espadats que s'alcen per tot arreu. Passem per la vora d'un bosquet de teixos que s'arreceren a l'ombra d'unes penyes i continuem pel fons del riu sense aigua.

Tram més obert del canó.

De tant en tant sembla que hi ha traces de senda obertes pels animals i anem seguint-les per retallar algunes revoltes del riu.
Arribem a un nou estret, més curt i menys espectacular on trobem arbres arrossegats pel riu (i moltes soles de sabata). Eixim d'ell i comencem a trobar sargues que assenyalen la proximitat de l'aigua.

Nou congost.

Per fi comencem a trobar basses d'aigua fins que arribem a un punt on d'una espècie de cova surt un ullal d'aigua molt freda. Fins i tot del sòl surten bombolles d'aire.

Ullals.

A partir d'ací continuem la ruta per dins del riu i només eixim per recuperar la sensibilitat als peus, que ens fan mal de tan freda com està l'aigua.
Al riu trobem grans extensions de crèixens que en alguns casos hem de travessar pel mig, i també alguns escurçons d'aigua.
Després de fer un tros pel riu arribem al Estrecho del Molino Viejo, pot ser no tan estret com el de Pero Gil però més alt i més llarg (o almenys se'ns fa més llarg).

Estrecho del Molino Viejo.

Només eixir trobem l'assut del Molino del Barranco Hondo i fem camí per la vora del riu per tal de recuperar els peus del fred.
Arribem així a les restes del molí per on havíem passat abans. Continuem ara avall, però per dins l'estret del Barranco Hondo, el mateix que havíem vist des de dalt a l'anada.
L'estret no és tan espectacular com l'anterior però ho compensa amb un aigua menys freda i una vegetació de ribera abundant.

Estrecho del Barranco Hondo.

Alguns trams l'aigua ens ve per la cintura però sempre fem peu i, finalment, eixim de l'estret just a l'assut de la central elèctrica.

Assut de la central elèctrica.

Des d'ací continuem per una pista que mou per la dreta i voreja les hortes de vora el riu, fins que s'endinsa a la Vega de Tramacastilla.

Vega de Tramacastilla.

Només ens queda travessar l'ampla extensió regada de la Vega per tornar al punt d'eixida.


Ací està el track:



I ací un altre track més curt i fàcil:

tramacastilla - barranco hondo



Més informació:

• De Jaime Lorén, Ch. Pérez Grijalbo, R. Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín Ed. Prames, 2006
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
• VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
• VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames, 2003
• VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
• Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín

TORRECHIVA AL TORMO

Hui tocava fer una ruta curta i, a ser possible, refrescant. Així que hem anat a Torrechiva per fer camí al Tormo i retornar (en cas que fos possible) pel riu de Millars.

Hem eixit de Torrechiva amb un airet fresquet que ajudava a caminar i sense sol, que encara no havia passat per sobre la Loma.
Hem començat a pujar pel vell camí de Ludiente, net i de traçat còmode recuperat per l'ajuntament de Torrechiva. 
El camí comença  als afores del poble  i de seguida comença a pujar, tot buscant el barranco del Mangranar, que travessa per pujar a Las Cabezadas on troba el vell camí veïnal que unia Toga amb el Tormo abans de construir-se la carretera actual.

Camino de Ludiente deixant Torrechiva al fons.

Sembla que tenim gent per davant ja que hem sentit veus, però l'espès pinar que cobreix els vessants de les muntanyes no ens deixa vore res.
Seguim per l'antiga carretera de terra, ara pista, fins que travessa el barranco del Pinar, ací l'abandonem a la dreta per una senda ben enfitada i que puja per la vora de la Peña del Gil. Esta senda ha estat modificada per a usar-la com a ruta de descens amb btt incloent bots, pedres i peraltant revoltes i alterant greument el sòl original.
Quan ja som prop de la Peña de Gil ens trobem amb els reressegats d'un gran grup senderista que puja davant nostre. Es tracta de la VI Marcha senderista de Torrechiva, organitzada per l'associació Abejorrock i que enguany puja a los Mores i retorna al poble. (ací està el track de la ruta penjat per Juanjo, que supose que anava davant davant doncs no ens vam vore).

Fent camí acompanyats.

Anem adelantant els reressegats i xerrant amb alguns d'ells. Allí trobem a Vicente Meseguer, de qui havia sentit a parlar però no coneixia personalment, a Amadeo (si no vaig errat) que pertany al CAMET del Tormo i ens explica on són (molt a la vora) les vies d'escalada de las Peñas Altas que ell va contribuir a obrir i equipar, i també a l'amic Carles Janés, que no se'n perd una.

Carlos Janés, tot un exemple a seguir.

Entre tot, hem arribat al "Camino real de Aragón" i passat pel peu de las Peñas Altas fins arribar al Pozuelo, on deixem el vell camí de Ludiente recuperat per Jesús Minguillón, i continuem cap a la Muela.
Ens despedim però dels companys de camí doncs ells segueixen recte al Jupillo per pujar a los Mores per la Venta mentre nosaltres baixem directes al Tormo per una senda enfitada també per Jesús i ara abalisada amb blanc i verd.
Comencem a baixar per la senda entre els pins mentre el sol, per fi, s'obri pas a esta banda de les muntanyes. Però l'ombra dels pins i el anar de baixada fa molt agradable el passeig, de fet, encara no hem suat.
Ens creuem amb un xic que puja corrents. Dona gust trobar-te gent per estes sendes, fins fa poc perdudes, sembla que vagen recuperant poc a poc la vida que sempre han tingut encara que amb una altra finalitat.

Baixada al Tormo.

Arribem a un encreuament però continuem les marques cap avall (les sendes que trobem estan incloses en esta ruta). Baixem a una pista i seguim recte, ignorant les marques, que tornarem a trobar un poc més avall a una senda més bona, ens estalviem així un poc de volta encara que la senda està un poc tapada.
Seguim la senda que enfila ja dret al Tormo eixint dalt la fuente de la Tejeria, on es troba la piscina i el frontó, i per la vora de la carretera arribem al Tormo.
Fins ací la ruta era fàcil, curta i clara, ja coneixíem les sendes per haver-les xafat abans i no hi ha massa quilòmetres. Ara ve la part d'aventura doncs hem de baixar al riu i buscar un pas per la vora o per dins del riu. Ja ens han advertit abans la gent de Torrechiva que hem trobat que "baja mucho río" doncs estan netejant alguna bassa o canal de la central elèctrica i ve tota l'aigua pel llit del riu, vore'm.
Eixim del Tormo pel camino real de Torrechiva que baixa a buscar la carretera per la vora del barranco de  Catino, deixant la coma de la Tejeria, amb els seus bancals d'horta a l'esquerra.

Baixant pel Camino real.

Baixem per un camí ample i ben acondicionat que al seu temps deguere ser important. Ara està encara en bones condicions. Arribem al cap de poc a la carretera de Montanejos que talla el camí passant en trinxera. Ens arrimem a preguntar a un home que està treballant uns bancals de més amunt per saber quin és el millor camí per baixar al riu i ens n'indica dos: el camí vell que baixa pràcticament recte i un altre, que ens recomana, que fa cap a un toll. També ens diu el nom de la partida: Los "diermos" (tot i que pel que explica vol dir los diezmos).
Continuem cap al riu per una pista que passa vora un pou i esdevé senda per la vora d'uns bancals treballats. De seguida arribem a un trosset d'horta just a la vora d'un gran toll.

Horteta vora riu.

Des d'ací hem de seguir per dins del riu que, com ja ens han dit, porta molta més aigua del normal. El camí que arriba ací està inundat i ens toca banyar-nos els peus un bon tros i, quan arribem al camí que passa a l'horta de Rambla Oliván el riu baixa tan fort que quasi se'ns enduu.

Travessant el riu.

Travessem el riu i passem per l'horta, quasi tota perduda, buscant un pas per la vora o per dins del riu, però baixa tan fort que fem mitja volta i tornem enrere cap a la carretera.
Pugem per les hortes del barranco Catino i arribem a la carretera vora la fuente del Piojo. Allí uns hòmens que prenen la fresca a la vora del bancal ens expliquen que ho tenim difícil per passar pel riu. Ens han vist de lluny i ens diuen que l'única opció és pujar cap a los Rosales i passar per dalt la muntanya, però que ara estan tots els camins perduts.
Continuem per la carretera una bona trossada fins que  només entrar al terme de Torrechiva ens tornem a desviar per una pista, avall cap al riu.

Tram de carretera.

Baixem per l'ombra del pinar mirant al fons com corre el riu en algunes zones i s'entolla en altres entre els canyissos i els joncars.
Arribem a les primeres hortes de Torrechiva a la partida de las Arenas i passem per la vora d'una bassa de reg, on acaba la pista. Des d'ací continuem per la vora de la Acequia Madre que rega totes les hortes de la banda esquerra del riu dins el terme de Torrechiva.
Com que la sèquia es neteja sovint hi ha un camí a la vora per a fer el manteniment i, encara que té algun tram un poc complicat, no presenta massa dificultat.

Acequia Madre.

Deixem enrere les hortes i passem per una zona, encara propera al riu, on la vegetació de ribera ho cobreix tot. Arribem un poc més avant a un lloc on es torna a obrir el riu i apareixen més hortes. A una d'elles trobem un hortolà i li preguntem pel millor camí per arribar a Torrechiva, resultant ser el què duem, seguir la sèquia i així ho fem.

Anem passant per la vora de les hortes treballades, i algunes ermes. Tomaques, bajoques, quereguilles, cebes i altres hortalisses alternen amb tarongers i altres arbres fruiters, i a la nostra esquerra, dalt la sèquia, es troben grans garroferes en bancals totalment abandonats.

Així abandonem l'horta i arribem a un punt on la sèquia s'obri pas per un espadat que baixa directe des de la carretera, ben prop i damunt nostre, fins al riu, als nostres peus i a prou distància per fer-nos mal en caure, tot i l'aigua que ens espera al fons. 

Vora riu.

Passem este últim tros més complicat i perillós i després de passar un aqueducte que salva el barranco del Pinar entrem a l'horta del Caño, que s'estén fins al barranco del Mangranar.
Des d'ací busquem una pista que corre per dalt nostre, paral·lela a la sèquia, i per on podem avançar a més bon pas fins al poble, que ja és a la vora. Deixem a la dreta les extenses hortes de Quinchas, ben cuidades i amb molta gent treballant-hi donada la proximitat al poble.
Entrem finalment al poble per la Ronda Mijares i, després de refrescar-nos per fora a la font i canviar-nos de roba ens refresquem per dins al bar més propet dels tres que hi ha a Torrechiva.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

torrechiva - la noguereta - los gavites més informació ací
torrechiva - la masadeta - barranco la higuera
toga - pilon - torrechiva - toga
toga - torrechiva - cuatro caminos - toga
ludiente - peñas altas - pozo negro - collao
el tormo - gavites - benachera - el pozuelo més informació ací
torrechiva - poza negra - fuentes de ayodar més informació ací

Més informació:

• Sancho Comins, J. (dir.) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural de Almazora, Almazora, 1990
• Terrasit
• Catastro

LUDIENTE A BENACHERA I LA GIRABA

Aprofitant que han netejat sendes per a fer la I carrera de montaña Villa de Ludiente hem anat a fer el recorregut de la carrera (llevat d'un xicotet tram) sense por de punxar-nos.
Hem eixit des del Puente Viejo, a la vora del riu, amb la idea d'acabar amb un refrescant bany a algun dels tolls propers.
Travessem el riu pel pont i continuem pel camí real de Cirat, ací pista, passant per sota del Corral del Río, per on retornarem.
Fem uns pocs metres i, per la vora d'uns bancals d'oliveres, agafem un ample camí empedrat que puja cap a Benachera. El camí ha estat recentment netejat i conserva el seu magnífic empedrat que s'ha salvat de motos i bicicletes gràcies a les "tollagas", esperem que la neteja no servisca per a erosionar el vell empedrat.

Camí de Benachera.

El camí puja fent voltes buscant un rellomet que seguirà amunt cap al Cabezo de Mingoyerbas. Des d'ací baixava l'antic camí de Benachera fins el corral del Río però es troba prou perdut.
Continuem pujant per l'ampla traça del camí fins que eixim a una pista, que només toquem uns moments per tornar a pujar per l'ampla senda. És una llàstima que en alguns llocs on el camí puja fent voltes s'haja optat per netejar-lo recte, sense respectar el seu traçat original tot i que no suposa massa treball afegit a la magnífica tasca de neteja que s'ha dut a terme.
Passem per la vora d'un bancal d'oliveres (fins on puja la pista anterior) i continuem per un tros més pendent (al no haver-se respectat les revoltes originals) i des d'on comencem a tindre una molt bona vista de Ludiente per entre els pins que tot ho cobreixen.
Quan ens trobem ja sota el Cabezo el camí gira a la dreta buscant el barranco del Milano, que passa al nord del Cabezo, i passa sota uns cingles.

El camí als peus del Cabezo de Mingoyerbas.

La vegetació canvia i els pins es troben ara acompanyats de savines i ginebres que creixen al terreny més rocós i amb menys molla.
Deixem un senderol a la dreta que va cap al Cabezo Royo i assolim l'ampla esquena del Cabezo de Mingoyerbas.

Savines i ginebres al Cabezo.

Ací dalt el pinar deixa pas a un bosquet aclarit de savines i ginebres joves.

Trobem un senderol que mou a contrapèl i baixa al mas del Cabezo. Nosaltres seguim rectes passant per la vora d'un bancal encara treballat amb vinyes i oliveres. Poc després arribem a un camí formigonat, ja a les envistes de Benachera.

Ens trobem a l'extrem d'un gran altiplà i ara el recorregut és planer (es tracta del bloc Benachera-Herrerías-Jara). Davant nostre s'estenen camps cultivats a un xicotet pla anomenat de la Ventosa.

Passem per la vora de l'ermita de Santa Rosa, des d'on una pista baixa cap a la Peña Perdiz, per on passa el camí Real de Cirat.

Continuem per pista, passant per la vora d'un corral nou amb una vella bassa anomenada, amb propietat, el Navajo. Per sota baixa una senda a buscar la Casa Tadeo per las Hoyas. Nosaltres ens desviem un poc més avant pel vell camí que va directe a Benachera.

La Benachera i Penyagolosa al fons.

Benachera és un gran conjunt de cases, el que s'anomena una masada, agrupades en un llomet que mira cap al nord i voltada per fèrtils terres de conreu. L'existència d'aquest grupet de cases s'explica per l'extensa plana que l'envolta i el tipus de sòl doncs ací el calcari que tot ho domina deixa pas a les argiles i arenisques grogues, terres més frescals i que retenen més l'humitat. La masada es situa també dalt del principal punt d'aigua de la zona, la fuén del Azarollo.

Trobem encara un parell de persones a Benachera, cases arreglades i frontó nou, només els falta la llum que, per problemes diversos no ha pogut arribar tot i estar la línia de llum instal·lada amb torres i fils inclosos.

Continuem per la part baixa del poble per un carril que abandonem tot seguit per continuar per una senda que enfila cap a la Jara, desviant-nos a l'arribar a un nou carril per seguir al recte fins una ampla pista que recorre la Loma seguint un antic assegador.

Aquest tram és difús i perdedor. Per a la carrera han ficat cintes a les zones més difícils però sense elles (i fins i tot amb elles) és recomanable l'ús del gps.

Sender perdedor.

Continuem per l'ampla pista de la Loma, deixant a l'esquerra el mas de la Loma de Benachera, ja en terme del Castillo, i passant per la vora del vèrtex geodèsic de la Loma, continuem recte cap a la Jara.

Vèrtex geodèsic de la Loma Benachera.

Descartem una pista que segueix a la dreta i seguim recte fins que comencem a baixar. Ací deixem la pista que al cap de poc s'acaba i ens desviem a la dreta sense senda, resseguint (pressumptament) un antic assagador que gira cap al sud, passant just a sota dels altiplans de la Jara per un terreny sense sendes i cobert d'un espès pinar.

Baixada sense senda.

Anem baixant travessant antics bancals ara coberts de pins i saltant de bancal en bancal amb zones de forta pendent. De tant en tant hem de fer un tros de pujada per canviar de bancals fins que arribem a un tros on seguim una traça marcada per un mur que, més que senda, sembla una antiga trinxera.

Trinxera?

La resseguim una bona estona fins que tornem a abandonar-la per pujar novament a buscar uns bancals per salvar unes penyes que cauen a plom. Des d'ací hi ha una bona panoràmica de la vall del Villahermosa amb el Castillo i la Giraba.

El Castillo i Penyagolosa.

Després de passar els bancals continuem pel senderol que hi pujava fins que eixim a una antiga senda, ben traçada i marcada que puja seguint un antic assegador des de la Giraba a la Loma Benachera i amb un ramal cap a la fuén del Azarollo (segons els mapes catastrals).
Deixem la senda que puja fent voltes, que sembla neta, i continuem cap avall pel pinar que, de tant en tant, deixa pas a clapes de carrasques.

Senda de baixada a la Giraba.

La traça del vell camí és clara, còmoda i fàcil de seguir. Ha estat netejada de fa molt poc. Des d'ací agrair la feina feta a qui corresponga i només lamentar que en alguns trossos per molt poc no s'han netejat les voltes i s'ha optat per fer-ho al recte (tot i que les cintes marquen molt bé el vell traçat). Fins i tot hi ha un lloc on se n'ix totalment de la traça i puja per vells bancals fent una volta més llarga, hem suposat que qui ha anat a netejar-ho ha perdut el camí original i, en compte de tornar enrere ha continuat amunt.
La senda baixa directa a la Giraba de Abajo, travessa una pista i continuem avall fins trobar la pista que puja de la Giraba de Arriba a Benachera. Ací el track de la carrera continua per pista una bona trossada tot i que el camí més curt (el vell) baixa directe a la Giraba de Abajo, ben a prop.
Arribem a una zona de bancals treballats i girem a la dreta a contrapèl per una pista que, deixem poc després per seguir una vella senda que baixa directa al mas de los Ances, ja a les envistes de la Giraba i a la vora dels bancals treballats que l'envolten.

Giraba de Arriba.

Fem un darrer tros per la pista de Benachera i arribem a la Giraba de Arriba, on hi ha font i bar. Nosaltres no ens aturem sinó que seguim recte a l'altra Giraba abandonant el track de la carrera que baixa al riu per tornar a pujar més avant. Ja comença a calfar el sol i mirem d'arribar de pressa.
Fem camí per la pista cimentada que enllaça les dos aldees i passem per dalt de la Giraba de Abajo (on també hi ha bar i font) per continuar per la carretera d'accés a ambdues.
No fem ni cent metres per la carretera i agafem una pista a la dreta que puja (també) a Benachera pel mas del Cabezo Royo. Al poc d'iniciar la pujada tornem a entrar al pinar, que és una constant en tota la ruta.

Pista al Cabezo Royo.

Poc més avant enllaça per la dreta una pista per on puja el track de la carrera des del Armajal.. Encara ens queda un bon tros de pujada, cimentada on és més costeruda fins que abandonem la pista per seguir recte, vora un tallafocs. Després de transpondre un collet on hi ha un corral (del Rodrigo?)enrunat deixem el camí vell, ara perdut, que baixava fent volta, i baixem al recte pel tallafocs.
Retrobem la vella senda que baixa per la fuén la Cuba, on regalima un rajolí d'aigua. Com a final de ruta és excel·lent i, tot i que ja el coneixem, no podem deixar d'admirar el paisatge amb el riu, les hortes i, dominant-ho tot, Ludiente, controlant el forcall del riu Villahermosa i el barranco Santana.

Senda de la Cuba amb Ludiente al fons.

Passem per dalt de la Presa des d'on agafa l'aigua la Acequia Mayor per a regar la Huerta de Arriba i les hortes de l'altra banda del poble. Des d'on som podem vore l'assut i el traçat de la sèquia que s'arrapa a les penyes fins que arriba a l'horta.
Arribem finalment dalt del Corral del Río, per on havíem eixit i refem el camí travessant el Puente Viejo.
Just a sota del Molino de Abajo, ara en runes, hem aparcat a l'ombra i és ací on canviem el calcer de muntanya pel d'aigua per a prendre el bany al toll de la Mula.

Prenent el bany a la Poza de la Mula.

Després del refredant (més que refrescant) bany ens estem una estona a l'ombra dels xops. Poc a poc el tranquil toll es va omplint de gent que acudeix a prendre el bany o el sol a vora el riu, però nosaltres malauradament hem de tornar cap a casa.


Gràcies a Julio, sense els seus escrits i coneixements no haguera sigut possible este post.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que coincideixen en part del recorregut:

el remolcaor - el castillo - la giraba - la granella
ludiente - la granella - la giraba
ludiente - pozo negro - peñas altas - collao
ludiente - benachera
poza negra - benachera - gavites
el tormo - benachera - el pozuelo més informació ací

Més informació:

• rochaludiente.wordpress.com
• Terrasit
• Alba, Isabel El habla de Ludiente Ed. Diputació de Castelló, Castelló, 1986
• Sancho Comins, Jose et al. Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Universidad de Alcalá i Caja Rural de Almazora, Almassora, 1990 podeu descarregar la part de Ludiente ací

PUJADA AL PINAR (LA SANTA) DES DE VILLAMALUR

Una vegada més tornem a acompanyar Pablo en el seu pelegrinar pels vèrtex geodèsics. Però esta vegada juguem en casa i ens permetem eixir més tard, acabar més prompte i fer algunes variacions sobre el recorregut original que podeu vore al blog de Pablo.
Com que hem eixit quasi tres quarts d'hora per darrere de Pablo, Mari i Jose hem fet la pujada a la Sierpe ben de pressa, i el tram per l'ombria del Pinar i Tajar no ens hem encantat gens, així els hem agafat just dalt de Torralba. Però anem a pams.

Hem eixit de l'àrea recreativa de la fuente el Prao, a la Rambla de Villamalur, lloc on es junten el GR-36 i el PR-CV-276 i continuen pujant pel corral del Mesillo o casa del Francés, coincidint en bona part amb el traçat de la nova carretera a Torralba. Ens separem poc després per seguir el camí vell que puja per la carena que separa el barranco del Mesillo del barranco Berniches per on retornarem.

Villamalur des del Camí de Torralba.

Continuem pel vell camí empedrat fins que fem les últimes revoltes per assolir el Alto de la Sierpe. La Sierpe però ja no hi és, la va desfer la carretera que ací travessem, només en resten algunes pedres que abans s'alineaven formant una serp de pedra que li dona nom al coll.

Barranco Berniches per on retornarem.

 Just a la nostra dreta es troba el Castillejo on es troben importants restes de trinxeres de la guerra, a hores d'ara quasi inaccessibles.. Ací també deixem el PR que continua per la fuente la Peña i Reca a Ayodar mentre que ens dirigim pel vell camí de Torralba que recorre les faldes del Pinar, per sota de la nova carretera.
El camí discorre per l'ombria resseguint les corbes de nivell i travessa els reguers que davallen al barranco de la Fuente Ramón, ací la vegetació és més fresca i trobem roures i falagueres a més de sureres i pins vers, que deixen pas a pins blancs a l'acostar-nos al Castillo de Vialeva on domina el calcari.

Falagueres a l'ombria.

El bosc torna a recuperar el lloc que li va furtar el gran foc del 94 i els pins jòvens creixen per tot arreu i són la promesa d'un bosc futur que entre tots hem de cuidar per a que torne a ser el que fou.
La senda puja al collet de sota el Castillo i baixa cap al barranco de las Montalbanas que baixa del Collado de la Rocha.
Comencem a pujar cap al collado de San Cristóbal, que separa l'Alto de San Cristóbal dels contraforts finals del Pinar. A meitat pujada se'ns uneix el camí vell de Matet que baixa del collado la Rocha i passa per la fuente las Montalbanas, abalisat en este tram com SL-CV-103.
Arribem al coll, per on passa la carretera de Villamalur a Torralba, i abandonem el GR-36 i el SL-CV 103 (que retrobarem més avant) que baixen a Torralba per la fuen Cerezos. Com que anem amb retard decidim no passar per Torralba i recurtar camí per la pista que des d'ací mateix recorre les faldes del Pinar fins a la carretera de Pavías.
Després d'un tros arribem a la senda que puja al Pinar des de Torralba. Just ací ens trobem amb Jose, Mari i Pablo que han passat pel poble.

Trobada amb Pablo, Jose i Mari.

Després de les salutacions de rigor continuem el camí pel SL-CV 103 que seguirem per pujar al Pinar.
Continuem per la pista deixant a l'esquerra la senda que puja directa al Pinar i passant per la balsa de las Majadillas i un poc més avant deixem la pista per enfilar una senda que puja continuament però suau per la part més espectacular del Pinar.

Ombria del Pinar.

Pugem per l'ombria de la serra on els pins alternen amb altres espècies més frescals com falagueres, orons i cirerers bords. Descartem un parell de sendes i continuem pujant passant per un ample pedregal que baixa fins la carretera i arribem a la pista del Pinar just a l'altura de las Suertes (o el Rellano, que amb els dos topònims sembla retolat).

Tram final de pujada al Pinar.

Continuem una trossada per la pista fins que trobem a la dreta una senda ben clara que puja a la Balsa del Pinar i, girant a llevant, segueix l'eix de la serra cap a la Santa.

Balsa del Pinar.

Fem una forta pujada i ja apareix davant nostre el vèrtex geodèsic on sembla que ja hi ha gent. Continuem planejant fins que ens desviem per assolir el vèrtex geodèsic del Pinar o la Santa. Just ací ens trobem quatre xics que baixen amb una samarreta de senderoextrem, els saludem de passada i seguim amunt fins a la Santa.
A Torralba s'anomena el Pinar tota la partida i específicament la Santa el cim on hi va haver una capelleta dedicada a Santa Bàrbara, desapareguda a la guerra.

Vèrtex geodèsic del Pinar.

Pablo i els companys s'amaneixen per esmorzar, nosaltres no tenim costum i tenim pressa però piquem un poc amb ells i ens despedim per retornar prompte a casa.
Baixem per la senda del Pinar, que baixa directament a Torralba però ens desviem per agafar un senderol que faldejant ens condueix al collado de la Rocha.

Collado la Rocha i el Tajar. Al fons la Ràpita.

 Anem seguint tota l'estona el SL-CV-103 que ara baixa pel barranco de las Montalbanas a buscar el GR-36. Nosaltres seguim recte per una senda que, en curta pendent, remunta cap a la pista del Tajar.
Fem camí ràpid per la pista que travessa tota la serra entre el Tajar i el Pinar, el primer el deixem a mà dreta poc després de coronar, l'altre a l'altra punta ja en terme de Villamalur.
El Tajar està ara protegit sota la figura d'una microrreserva de flora donada la singularitat de la zona on hi havia grans teixos abans de l'incendi.
Continuem per la pista que ens ofereix bones vistes sobre la Serra d'Espadà així com sobre la vall del Palància i els barrancs i valls del Millars.
Arribem finalment a un enforcall de camins: a l'esquerra hi ha una pista que entra cap al Tajar, recte la pista que puja a la caseta forestal del Pinar però nosaltres agafem una senda que baixa per la vora d'un aljub. El començament es troba poc clar però hi ha alguna fita i en fiquem una altra, una vegada agafada la senda el camí és clar i ben enfitat, baixant ràpidament cap a la carretera de Pavías a Villamalur.

Senda de baixada del Tajar.

Arribem en poc de temps a la carretera però no fem ni dos metres per ella abandonant-la a l'esquerra per una senda marcada amb una gran fita i netejada de fa poc que ens baixa cap al barranco Berniches. Fins ací va arribar el foc de l'incendi del 94. A la dreta els pins i alcornocs grans van escapar a les flames, a l'esquerra creixen els pins jòvens que han crescut a la terra cremada.
Arribem poc després a una pista que seguim avall i que, més avant, esdevé senda. Es tracta de l'antic camí real de Villamalur a Matet i a Pavías (el darrer per on hem baixat). Es tracta d'un camí ample i antigament empedrat. Conten al poble que per aquest camí pujaven carros i camions al mas del Catalán a la guerra per dur municions al front.

Camí vell de Pavías i Matet al barranco Berniches.

Anem baixant pel camí vell fins que ens trobem a l'alçada del Molino Berniches, just ací es veu el fons del barranc i una senda neta que passa per allí. Sembla que es pot baixar per un senderol no massa net ni clar i, encara que els companys no m'acompanyen, prove i arribe al barranc, just aigües avall de la fuente Berniches que naix al mig del barranc un poc més amunt.
La senda sembla netejada per poder accedir al molí i a la font des d'on ix un tub que duu l'aigua avall. Una senda ix per ací del barranc però no tinc temps de seguir-la.
Continue barranc avall passant per la bassa del molí i per davant del carcabà, i seguint per la sèquia que conduïa les aigües de la font per a regar les hortes de més avall. Fa anys ja vam passar a l'hivern i estava cobert de molses i molt humit, enguany està tot molt sec, més del què hauria d'estar, però tot i això el recorregut és bonic, travessant el barranc pels pontets de la sèquia fins que acabem a una pista que continua vorejant els pinars.

Camí pel barranco Berniches.

Ens tornem a trobar a la pista, que es junta amb el camí real, i un poc més avant arriba a la fuente el Prao tancant així el cercle.
Com que encara és prompte (només ens ha costat hora i mitja des de la Santa) ens aturem a Villamalur a fer la cervesa de torn i a tastar les cireres que li regalen a Ramiro.

Cireres de Villamalur.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que també fan part del recorregut:

villamalur - matet pel perrudo i catalan
pujada a l'alto del pinar
volta a l'alto del pinar
rambla - alto pinar - bco berniches
torralba - pinar - tajar - torralba
torralba - pavías - ceja pinar
torralba - pinar més informació ací
torralba - pinar - tajar - gr


Més informació:

• Puchades i Vila, Sento Serra d'Espadà GR-36 Ed. SASE, 2009
• Senderos de Torralba del Ayuntamiento Torralba del Pinar
• Altres rutes i senders del Parc Natural de la Serra d'Espadà
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002