DEL RINCÓN DEL MANADERO A GRIEGOS PER LA MUELA SAN JUAN

Enguany tornem a fer una excursió per la Sierra de Albarracín amb el Centre Excursionista de Vila-real, i com cada any des de fa més de vint anys, visitarem nous llocs d’una serra que sembla inesgotable. Per tal de buscar noves sendes i nous llocs per xafar ens hem acostat a la part més alta de la serra, per a fer un recorregut per la Muela de San Juan diferent a l’habitual.

I per a fer una ruta més original començarem a la banda de ponent de la Muela, al Rincón del Manadero, on el barranco de la Sielva engrava amb la rambla de los Ojos. Ací s’arriba per un camí forestal sense asfaltar que enllaça Guadalaviar amb Orea, ja en terres castellanes. De fet començarem a caminar des de Castella, encara que la major part de la ruta discorre per Aragó. Així a meitat ruta passarem per Griegos, just a l’hora de dinar al bar del poble.

Cal dir que l’actual Rincón del Manadero, o los Manaderos, es coneixia també en temps antics com la Rinconada i ja apareix citada en el «amojonamiento» de les comunitats de Molina i Albarracín, fet el 1407, on se l’anomena la Cañada Lobosa.

 

Aparquem al costat de la carretera forestal i començarem caminant per la mateixa en direcció a Orea. La carretera és ampla i ben conservada però amb un trànsit pràcticament nul doncs ens trobem en un lloc on l’activitat humana sempre ha estat temporal. No trobarem corrals, masos ni altres construccions. Només uns quilòmetres més avant hi havia l’antiga aldea de Villanueva de las Tres Fuentes, abandonada de fa anys.

Anem caminant per Sierra Molina, la part més alta de la comunidad de Molina. Cal dir que així com la Comuidad de Albarracín no va desaparèixer durant la creació de l’estat liberal al segle XIX espanyol, mantenint bona part de les terres comunals i la institució que les gestionava (encara que incloses dins del terme general de Albarracín), la Comunidad del Real Señorio de Molina era una institució semblant, autònoma del regne de Castella i que administrava les seues pròpies terres comunals però que va desaparèixer a principis del segle XIX, si més no formalment perquè encara es conserva en l’imaginari de les gents i ha donat peu a una Comunidad (mancomunitat en este cas) de Molina, o comarca de Molina. Dins d’ella hi ha la sexma de la Sierra on ens trobem, que fa frontera amb la sesma de Villar del Cobo, de la Comunidad de Albarracín.

Cal seguir la carretera forestal que discorre per esta part de Sierra Molina, entre espessos pinars que baixen de la Muela de las Veredas, que queda a la nostra dreta, i la rambla de los Ojos, que queda a l’esquerra, on trobarem alguns bancals treballats que ocupen els fondos, restes d’antigues dolines o poljés capturats per la xarxa de drenatge.

La carretera està traçada seguint una antiga vereda, pot ser d’ací el nom de la Muela que tenim per dalt, que ve des del Puente de las Tres Províncias i continua fins a Orea, seguint si fa no fa la carretera forestal. Per ací hi ha traçada una llarga ruta del Parque Natural del Alto Tajo, pensada per a fer amb bicicleta o amb cotxe més que a peu. Trobarem alguns pals indicadors de la mateixa al llarg del recorregut.

Seguirem la carretera al llarg de 2 km de pujada, que no se’ns faran gens llargs gràcies a l’ombra agradable del pinar. Arribats a un punt on fa un parell de voltes per a baixar cap a la Chaparrilla (o Villanueva de las Tres Fuentes), ens desviarem de la mateixa per seguir un entrador a la dreta que va cap a la fuente del Tesoro.

Entrant trobarem un cartell que ens prohibeix el pas per ser finca particular. Li farem cas i no passarem sinó que girarem a la dreta, per un camí no sempre clar, que puja cap a la Ceja de la Muela. Anem seguint la ratlla entre Checa i Orea, de fet la finca particular que ens prohibeix el pas es troba ja dins d’Orea, però no hi entrarem seguint sempre per la Mojonera. Així nosaltres caminarem sempre per terres de titularitat pública i amb dret de pas, cosa sempre important en unes terres on les grans finques privades s’usen principalment per a caçar, i on ens podem trobar als amos defenent els seus drets amb una escopeta o rifle a la mà.

Anem pujant la Cuesta de la Muela, per on puja també un carril per a traure pins que no sempre seguirem, només quan puja més recte, què és quan l’aprofitarem per a avançar més ràpidament. Seguint-lo arribarem a dalt de la Muela de las Veredas on conflueixen els termes de Checa i Orea amb el terme general de Albarracín. A partir d’ací seguirem la ratlla d’Aragó i Castella, ratlla només apreciable en els mapes perquè en la realitat no s’hi troba cap diferència.

Carretera forestal d'Orea al Puente de las Tres Provincias.

Bancals treballats a la vora de la rambla de los Ojos.

Pinar a la falda de la Muela de las Veredas.

Punt on abandonem la carretera forestal ...

... per a seguir per la ratlla de terme i finques.

Pista per la ratlla de termes cap a la Muela de las Veredas.

Cuesta de la Muela.

Muela de las Veredas on s'uneixen els termes de Checa, Orea i el general d'Albarracín.

Tota la pujada l’hem feta envoltats d’un espès pinar de pi roig, acompanyat de xaparra (juniperus savina), ginebre (juniperus communis s. Alpina) i arlera (berberis hispanica), acompanyat per diverses herbàcies. Este serà el paisatge vegetal que ens acompanyarà quasi tota la ruta, encara que l’acompanyament florístic del pinar anirà variant amb zones amb més ginebres, xaparres o arleres, i d’altres on el pi és el majoritari, depenent de l’orientació, la densitat del pinar i de l’explotació que s’hi ha fet o s’hi fa.

Des de la Muela baixem al collado de las Veredas, on el pinar s’esclareix i deixa pas alguns prats amb arleres com a vegetació dominant. A partir d’ací deixem la ratlla de Castella i entrem dins ja d’Aragó, per on transcorrerà la major part de la ruta.

Seguirem ara el carril que continua pujant per l’altra banda del coll cap al Cerro del Chaparroso on, com no podia ser d’altra manera, dominen les xaparres. Des d’ací i entre els pins s’albirà allà lluny la Peña Blanca i tot el massís del Tremedal, amb el Caimodorro com a punt culminant.

El Chaparroso presenta un cim allargat i pedregós, cobert per pins dispersos i grans xaparres que cobreixen el sòl. A l’esquerra ens queda el barranco de los Avellanos, i a la dreta el de la Sielva. Més enllà del primer hi ha una prolongació de la Muela on es troba la Celadilla, i més enllà del segon trobem Peñas Altas, i és que la Muela de San Juan es troba ben delimitada al sud, oest i est, però al nord està travessada pels dos barrancs que hem citat, deixant tres lloms que l’allarguen cap al nord entre els barrancs, i per el del mig dels tres arribarem a ella.

A sota nostre, per la dreta queda la fuente la Sielva, per on retornarem més tard al punt d’inici, però ara toca seguir recte pel llarg llom que acaba a un collado que la uneix amb la resta de la Muela. Ací mateix passa una ampla pista. Esta pista fa la volta per la Muela, aprofitant-la l’itinerari més llarg de les pistes d’esquí de fons de la Muela de San Juan, pistes que mai van arribar a funcionar de continuu a causa de la manca de neu provocada pel canvi climàtic. Actualment només en resten els edificis del restaurant, també tancat en estos moments.

Per ací passa també el camino de la Sielva, que des de Griegos arriba a la fuente la Sielva. Fa molts anys hi vam passar venint des de Griegos i ara ho farem en sentit invers, cap al poble. En aquell moment la senda era poc evident però tenia algunes fites que ajudaven a seguir-la. Ara es troba un poc més xafada i les fites són més i més clares, de manera que no tindrem cap problema per arribar a Griegos.

El vell camí de ferradura mou per l’esquerra de la pista i baixa cap a la capçalera del barranco de las Avellanas. La traça és clara entre el pinar fins que arribem al barranc. Ací el travessa i puja per l’altra banda on es perd un poc. Per sort les fites ajuden a pujar sense massa complicacions fins a la pista, que hem retallat considerablement en la drecera. Ara caldrà seguir un tros a l’esquerra a buscar un entrador, també enfitat, que enllaça amb el vell camí. Estem ja a la part alta de la part de la Muela que s’allarga cap a la Celadilla.

Travessem el pinar fins al punt més alt, on trobem un pal indicador. Es tracta d’una vella ruta, mal abalisada i mantinguda, que des de Griegos pujava a la Muela pel camino de la Sielva, per a continuar cap al Cerrico de las Perenalas pujant per dalt la Muela. Nosaltres descartem la direcció que apunta (que retallaria molt la ruta que hem vingut a fer) i baixarem cap al poble per pujar més tard a enllaçar amb ella.

Trasponem la part més alta i de seguida arribem al canto de la Muela. Des d’ací ja es veuen els camps treballats del Cuarto de Griegos i, un poc més avant, vorem també el poble.

El vell camí de ferradura es fa més evident al deixar enrere el pinar pla de la Muela. Ací s’ha hagut d’excavar el camí a la vessant de la muntanya, en alguns trams amb un evident esforç constructiu a l’estar picat a la roca. Baixem per la Umbría de la Muela, fent una llarga diagonal que ens portarà, quasi en línia recta, cap a Griegos.

A la falda de la Muela eixim del pinar i trobem un pontet que travessa un reguer. Uns metres més avant travessem la pista asfaltada que puja a la Muela de San Juan i continuem per un camí de terra que corre entre els bancals, treballats o erms, que s’estenen fins al poble.

Avancem de pressa pel camí, que ara és ample i permet el pas de cotxes, i arribem finalment al poble després de travessar la carretera, entrant per les antigues eres.

Collado de las Veredas.

El massís del Tremedal des de la Muela.

El camí pel Chaparroso.

El Cerro del Chaparroso.

Pista de la Muela.

Camino de la Sielva.

La Umbría de la Muela.

Griegos des de las Cuestas de la Muela.

Travessant la carretera que puja a la Muela.

Arribant a Griegos pel Castillejo.

Entrant per las Eras...

Griegos és un poble nou, o relativament nou malgrat que el topònim ja apareix al segle XIII. No serà fins el segle XVI que l’ermita de la masada de Griegos siga convertida a parroquia, i serà el 1620 quan rep una certa autonomia del Villar, d’on depenia fins a eixe moment. No serà fins a «La Concordia» de 1694 quan Carles II concedeix a Griegos (i Guadalaviar) la independència del Villar, passant a ser aldees de la Comunidad. Tot i eixa antiguitat durant la Guerra Civil del 1936-39 el poble es va trobar al mateix front, patint l’ocupació d’uns i altres i, sobretot, l’ofensiva republicana de l’estiu del 38 que va ocupar temporalment el poble després d’una dura batalla que va deixar en ruïnes bona part de les cases. És per això que les cases actuals són majoritàriament noves, construïdes o reconstruïdes després de la guerra, algunes poques per la institució de Regiones Devastadas, i la gran majoria pels seus antics propietaris, algunes dècades després de la guerra.

L’urbanisme de Griegos és semblant a altres pobles de la serra, però en este cas un poc peculiar doncs, segurament a causa de les desfetes de la guerra, la trama urbana no és massa densa i les cases voltades d’horts s’escampen cap a totes direccions a partir del centre del poble. A la part alta hi ha l’església amb el cementeri vell a la vora com era normal en temps antics. A la part baixa hi ha la Fuente i l’escola, i davant la Fuente trobem l’hostal Muela de San Juan.

Arribem al poble i ens rentem un poc en la font abans d’anar a dinar a l’hostal. Hem estat diverses vegades, fins i tot fent nit, i sempre ens han tractat molt bé així que repetim. Hui però només farem un bon dinar, massa abundant i tot pensant en que hem de tornar a pujar a la Muela. Així que amb la panxa plena cal reprendre la ruta i ara toca pujar.

Eixim del poble per la Calle de la Nevera, que puja a un parc i unes antigues pistes de tennis, reconvertides en àrea d’autocaravanes. Ací aprofitem per fer una becadeta a l’ombra i fer un poc la digestió abans de continuar ruta. A la banda de dalt hi ha un tancat on solen haver cérvols, normalment exemplars ferits o en recuperació, i és fàcil vore’ls. Hui però no n’hi ha cap.

Des d’ací seguim una pista que continua amunt entrant al pinar que baixa per la falda de la Muela. La pista es va perdent convertint-se en una ampla senda que puja en diagonal la Cuesta de la Muela. Només quan travessa la nova carretera de la Muela se’n perd la traça, interrompuda per la construcció de la carretera, però novament la tornem a trobar, tot i què amb dificultat, per dalt la mateixa.

Per sort el desnivell a salvar no és molt gran i, quan travessem novament la carretera només ens queda un curt tram fins que arribem als cingles que tanquen la Muela per llevant. No són en cap cas unes grans cingleres i deixen molts passos entre elles de manera que ens és fàcil de pujar a dalt de tot del pla de la Muela. Des d’ací resseguim el cingle cap al nord fins al restaurant de l’estació d’esquí de fons, ara tancat, on hi ha també un pàrquing just on acaba la carretera asfaltada.

Des del canto de la Muela podem disfrutar de boniques vistes cap a l’est, dominant bona part de la Serra amb Griegos als nostres peus i, més enllà, bona part del seu terme amb el Cuarto, Codes, Aguas Amargas, i ja fora la Loma Alta, la Pinada amb la Peñablanca, i el massís del Tremedal on destaquen Sierra Alta i el Caimodorro.

... i eixint per la Nevera.

Camino de la Muela...

... que es fa perdedor al travessar la nova carretera.

Cingles que tanquen la Muela per l'est.

Portell d'accés a dalt de tot.

Griegos des de la Muela.

Pàrquing de l'estació d'esquí de fons.

Després de descansar de la pujada disfrutant les vistes cal seguir la ruta cap a las Perenalas, i ho fem travessant la Muela per un vell sender que mou des del mateix pàrquing. Al principi ens costa un poc de trobar però de seguida veiem que es troba enfitat facilitant el seguiment. El sender travessa l’espès pinar que creix dalt la Muela. La senda ens portarà a una pista, traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos, que ací és un xicotet reguer.

Seguirem per la pista un tros però cal estar atents al punt on se’n desvia el vell sender per l’esquerra. Per sort les fites posades ens ajuden a reprendre el camí, que ix del fondal i continua travessant el pinar, ací espès i madur, amb un ric sotabosc.

Després de passar un suau llomet el camí baixa a buscar la capçalera del barranco de la Sielva, més marcada i clara que l’anterior. Ací l’abandonarem. El vell camí continua recte per l’altra banda cap al Pozo la Muela, ja prop del canto de ponent de la Muela, que ja mira cap a la Cañada de los Ojos (on naix la rambla de los Ojos). Nosaltres seguirem ara pel barranc avall, sense sender clar però fàcil de passar.

En esta part de la Muela trobem algunes ovelles pasturant soltes, sense pastor ni gossos que les guarden, almenys a estes hores que solen estar sestejant. Sorprèn no trobar-les totes juntes a l’ombra dels pins sinó escampades d’ací i d’allà.

Barranc avall, i quan ja portem uns centenars de metres, trobem a l’esquerra un tancat de fusta. Està fet per a evitar que qualsevol desconegut caiga dins de la Sima de la Muela, un avenc estret però que pinta ser prou fondo. Després de guaitar al fons continuem camí i tres-cents metres més avall arribem a la pista de la Muela, que ja havíem travessat a l’anada.

Ara però no seguirem la pista sinó que trencarem a l’esquerra pujant camp a través per un reguer cap al Cerrico de las Perenalas on hi ha un vèrtex geodèsic. Pugem seguint el camí que sembla més clar, rectes cap al cim del Cerrico, fugint d’un rodal de pinar jove, on els pins creixen tan junts que fan més difícil el pas, i buscant el pinar madur que fa de més bon caminar. Arribant al cim ens trobem algunes cabres (domèstiques) que estan pasturant pels voltants, i que s’aparten del nostre camí.

Un poc més amunt arribem al Cerrico de las Perenalas, on s’alça un vèrtex geodèsic que, quan es va bastir, tenia unes grans vistes sobre els voltants. Ara el pinar ha crescut i pràcticament no podem vore res més que pins.

Ovelles sestejant al pinar.

Senda que travessa la Muela.

Pista traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos.

Senda cap al Pozo la Muela.

Capçalera del barranco de la Sielva.

Sima la Muela.

Ovelles pasturant a la Sima la Muela.

Pujant camp a través cap a las Perenalas.

Cabres pasturant al Cerrico las Perenalas.

Cerrico de las Perenalas.

Descansem al cim per a recuperar forces abans de continuar la ruta, tot i què el què araens queda és tot baixada. Comencem a caminar per la cara nord del cerro, baixant entre el pinar i buscant el camí més fàcil de passar, arribant així a la pista de la Muela, ampla i planera per tal de poder passar la màquina per a fer la traça a les pistes d’esquí de fons. Arribem just al punt on el serrat on hi ha las Peñas Altas se’n separa de la part principal de la Muela. Un vell cartell de fusta mig esborrat n’indica la direcció. Des d’elles tindríem una vista fantàstica de la Cañada de los Ojos i, més enllà, de la Rambla de los Ojos que n’és la continuació. Nosaltres però no la seguirem sinó que des del colladet que enllaça Peñas Altas amb la Muela buscarem la baixada a la fuente la Sielva.

Trobem unes fites que assenyalen el millor pas, encara que ens costa prou trobar-ne algunes i fem unes quantes passes de més abans d’adonar-nos que busquen el reguer que baixa des del collado cap al barranco de la Sielva. Baixem seguint el reguer i anem trobant les fites que ens mostren que anem pel bon camí, salvant els cent metres de desnivell que ens separen de la fuente de la Sielva, que trobem quasi al capdavall del reguer, abans que engrave amb el barranco la Sielva.

De la font brolla un bon doll d’aigua que recull un bassi de pedra, per a passar a una serie de gamellons de fusta, facilitant així l’abeuratge de molts animals alhora.

Després de refrescar-nos a la font seguim avall enllaçant als pocs metres amb el barranco de la Sielva, per on s’ha traçat una pista. Davant nostre enllaça el camino de la Sielva, que ve de Griegos. Dalt de tot queda el colladet per on hem passat adès d’anada a Griegos.

Ara toca seguir pista avall sense deixar-la per a arribar a l’inici de la ruta. La pista corre entre un pinar espès amb poc de sotabosc. A la dreta tenim la Solana de la Sielva, més costeruda i on, en la part alta, el pinar s’aclareix. Dalt de tot queda el Cerro del Chaparroso. A l’esquerra hi ha la Umbría de la Sielva, més verda i espessa i dalt queden les Peñas Altas.

El barranc tancat i el pinar espès ens acompanya mentre anem per terres d’Aragó. Quan s’obren les vessants en una gran Rinconada i el pinar s’aclareix alternant amb prats entrem en terres de Castella. Només ens queda poc menys d’un quilòmetre per arribar a la carretera forestal d’Orea i el disfrutarem baixant el ritme per a relaxar les cames, un poc cansades després de 20 km i 9 hores de ruta (incloent el dinar, clar).

Pista de la Muela a la banda de ponent.

Fites de baixada a la Sielva.

Baixant a la fuente la Sielva.

Fuente de la Sielva.

Pista del barranco de la Sielva.

El Rincón o Rinconada de los Manaderos.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altra ruta que comparteix part del recorregut:

Griegos – fuente la Sielva – Muela San Juan - Griegos

 

Més informació:

• Berges Sanchez, Jose Manuel «Griegos tocando el cielo» Rehalda nº 17 accessible a la web

• El Blog de Drakis

• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES

• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996

• Herranz Martinez, Jose Juan Griegos 1948 document en línia <https://docplayer.es/199798716-Griegos-jose-juan-herranz-martinez-corregido-y-aumentado-a-lo-editado-en-papel.html>

DE DORNAQUE A SALDÓN TORNANT PER LAS CLAFIZAS

Fa uns pocs anys es va recuperar l’antic camí de Saldón a Bezas, i des de que vam vore les paletes indicadores passant per Dornaque que el teníem pendent, així que tornem a la Serra d’Albarracín, i ho fem per a recórrer uns camins que encara ens faltaven per xafar i, de passada, acostar-nos a Saldón què és un dels pocs pobles de la Serra per a on no hem caminat.  

Així que la ruta de hui està clara, caminar pel recuperat camino de Bezas. Però calia tornar i buscant la manera de fer-ho vam trobar un track de Bezano que, de propina, pujava al Cerro Majadales on hi ha el vèrtex de las Clafizas. Però com el seu track és massa llarg perquè només volem caminar de matí, per fugir de la calor del migdia (i de l’amenaça de tronades de la vesprada), el retallarem i començarem la ruta a Dornaque. 

 

Comencem a caminar des del centre d’interpretació de Dornaque. Ací es troba el centre d’interpretació del “Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno”, aprofitant les instal·lacions de l’antiga casa forestal del Puerto de Dornaque. Sempre és recomanable una visita que ens ajudarà a conèixer i interpretar millor el “paisaje” del rodeno. Com nosaltres ja l’hem visitada en diverses ocasions ens estalviem la visita i comencem a caminar. 

Eixim pel sender adaptat que s’encamina a la Fombuena. Es tracta d’un sender que discorre per la part nord del barranco de las Colmenas, a pocs metres de la carretera que passa per l’altra banda del barranc. Seguint la carretera anava també l’antic camí de Bezas a Saldón. 

El camí ha estat adaptat per a poder passar amb cadira de rodes aprofitant que el recorregut és completament pla, i acaba a l’àrea recreativa de la Fombuena, al costat de la carretera. Cal dir que la Fombuena sol estar, generalment, eixuta i per tant més val carregar aigua a Dornaque. 

Deixem enrere la Fombuena i cal seguir un centenar de metres per la vora de la carretera. Quan es va recuperar el camí es va habilitar un sender per la vora, però la manca d’ús ha fet que estiga envait per la vegetació i no s’hi pot passar. Un poc més avant trobem un revolt de la carretera vella, i cal desviar-se'n per ell. La carretera vella travessa el barranco de las Colmenas i retorna a la nova i, ací, trobarem un pal indicador que ens convida a pujar per uns graons de fusta retallant així una volta que fa la carretera.  

Baixem novament a la carretera i la travessem just davant de la pista del mas de Dornaque, barrada amb una cadena. Nosaltres ara seguirem per la dreta seguint el vell camí de Bezas, aprofitat per a fer d’entrador a uns grans bancals de cereal. 

Passats els bancals retrobem l’antic camí de ferradura que puja per la vora de la Cañada Lavijo. Els pals de la línia telefònica ens serviran de guia doncs s’ha traçat seguint el vell camí. 

Cal seguir les marques blanques i grogues d’un PR que forma part del TE-5) que ens pujaran per sota d’un pinar de pi negre amb exemplars de grans dimensions que conforme pugem va entreverant-se de savines. El camí puja novament a la carretera i la travessa. Ací el pinar queda enrere i la savina es converteix en l’arbre dominant. 

Entrem així al Sabinar de Saldón, que ens acompanyarà fins al poble de Saldón. El Sabinar de Saldón és un dels més grans d’Espanya i d’Europa, açò segon no té massa mèrit doncs la savina turífera o albar només es troba a l’oest de la mediterrània, sobretot a Espanya i el Marroc. La savina és una espècie que va aparèixer a l’era terciària i que s’ha conservat en llocs puntuals, sobretot a les terres altes, fredes i seques de les muntanyes ibèriques. 

La savina o Trabina, és un arbre relativament baix, que no sol depassar els vint metres d’altura. D’aspecte cònic quan és jove, posteriorment va prenent forma d’arbre. És una espècie diòica, és a dir podem trobar arbres mascles i femelles. És l'arbre més auster de la península, així és capaç de créixer sobre sòls molt pobres, en lloc molt freds i també molt calorosos, amb sequeres extremes. En el cas de la Sierra de Albarracín suporta contrastos tèrmics de més de 60ºC anuals, amb temperatures extremes de -20ºC i 40ºC, amb precipitacions mínimes i que de seguida es filtren al subsol, amb sòls argilosos rics o d’algeps rics en sals on altres plantes no són capaces de créixer. És ací on trobem els savinars purs, no perquè la savina no puga créixer en terrenys millors, sinó perquè ací només la savina suporta estes condicions massa fredes per a les carrasques, massa seques per als pins. On les condicions són millors les savines les trobarem barrejades amb carrasques, roures i pins. 

Els savinars solen formar boscos esclarits. Hom ho atribueix a les condicions extremes on viu que no permeten formar boscos espessos, però també podria que estos boscos oberts fora el resultat de segles de pastoreig que han conformat un bosc adevesat, que s’adiu molt bé a les necessitats de pastura. De fet als savinars solen trobar-se nombrosos corrals. Cal dir que ovelles i cabres mengen gustosament les fulles tendres de savina de manera que han contribuït a afaiçonar el paisatge actual. 

Els savinars ocupen una gran extensió a la Sierra de Albarracín, sobretot la llarga franja que va des dels alts erms (parameras) de Pozondón fins a Toril i Masegoso (de nord a sud) i de Tramacastilla a Bezas (d’oest a est). Sempre sota substrat calcari i en les zones mitjanes. Els millors savinars els trobem en dos nuclis principals, l’un al nord entre Albarracín, Gea, Royuela i Monterde; i l’altre al sud d’aquest en Saldón i Valdecuenca.  

Centre d'interpretació de Dornaque.

Sender adaptat a la Fombuena.

Àrea recreativa de la Fombuena.

Carretera de Toril.

Mas de Dornaque.

El camí travessant la carretera.

Rodal de pinar de pi negre a la Cañada Lavijo.

El camí entrant al savinar.

El camí entra al savinar passant per la Hoya Rendonda, situada als peus del Alto de Pedriquejos i comença una pujada, més bé suau, per a pujar al Paso de las Hoyas. Seguim el vell camí de ferradura que travessa un savinar típic, amb grans exemplars de savines que formen un bosc poc espès. A l’esquerra deixem el barranco del Cirujano, ja prop de la capçalera, i de l’altra banda hi ha la Loma las Blancas. 

El camí ens puja a l'ample collao on la Loma las Blancas enllaça amb las Hoyas i els cerros que pugen cap a las Majadillas i la Cruz de Montoyo. Estem a l’anomenat Paso de las Hoyas i un poc més avant enllacem amb una pista per a cotxes que ací s’ha traçat per damunt del vell camí de ferradura. Ací creuem l’antic camí d’Albarracín a Valdecuenca, que baixa de la Cruz de Montoyo i continua cap al puerto de Valdecuenca, ara substituït per una pista forestal, no sempre fidel al traçat del camí original. 

Nosaltres seguirem recte per las Hoyas, que fan honor al seu nom al ser zones més baixes, normalment fruit de la dissolució de les llomes càrstiques, i que per això, han deixat zones de terra roja molt fèrtils, ocupades pels cultius de cereals. 

Seguirem el Canalón del Charco, que des de la Balsa del Charco s’estén fins ací formant una llarga i estreta tira de zona cultivada entre el savinar. A la meitat trobarem la Sabina Peseto, una espectacular savina centenària i monumental. Actualment no s’hi pot accedir doncs es troba en una propietat privada i està tancada per a plantar carrasques truferes. 

La Sabina Peseto és un magnífic exemplar de savina turífera o albar de fins a 13 metres d’altura, formada per dos troncs units que es parteixen a metre i mig de terra a causa de l’acció d’un llamp.  

Deixem enrere la savina i continuem un tros més per la vora del Canalón fins que la pista que seguim se’n desvia, començant una baixada que ens portarà a la carretera de Saldón en poc menys d’un quilòmetre. 

Arribem a Saldón per les pallisses dels afores del poble, i cal seguir la carretera uns centenars de metres més fins que arribem al poble pròpiament dit. 

Saldón és una de les antigues aldees d’Albarracín, formava part de la Sesma de Jabaloyas, una de les quatre “sesmas” en què es dividien els pobles de la Comunidad de Albarracín, i sempre va ser estimada per l’aptitud de les seues terres agrícoles i l’abundància de pastures gràcies al savinar. 

El poble se situa als peus del Cabezo, on en temps antics es trobava el poblament principal, acastellat per a millor defensa. La ubicació del poble actualment és medieval i els primers documents que en donen testimoni són del segle XIII.  

Saldón només té tres carrers, la Calle de Arriba, la de Abajo i la del Medio, que s’allargassen a la banda de llevant del Cabezo, mirant a la Vega on hi ha l’ermita de San Bartolomé, i la Cañada, que es troba a la vora i on hi ha les millors terres de cultiu. A l’esquena del poble, de l’altra banda del Cabezo s’estén una altra Vega, en este cas estenent-se cap a la balsa del Royo, per terres més argiloses i menys permeables que han obligat a drenar-les per a poder cultivar-les. 

Eixa situació estratègica és la que va motivar l’establiment del poble, unit a l’abundància de pastures en els savinars que s’estenen per les llomes que l’envolten. De totes formes a Saldón mai va viure massa gent, això sí, molts més que les 26 persones que actualment hi viuen. De fet pels seus voltants s’estenen tot un seguit d’antics masos que aprofitaven les terres de cultiu que s’obrien als voltants, però que van quedar incorporades al terme general de la Comunidad (Roclos, Dornaque, la Nava o Villalba) i que van restar població i extensió a l’aldea de Saldón. 

Tot i això a Saldón van acabar instal·lant-se algunes grans famílies de terratinents i ramaders i fruit d’això són algunes de les principals construccions de Saldón, començant per l’església de la Asunción, d’entre els segles XV i XVI però ampliat i remodelat el XVII que dona fe de la riquesa que hi va haver en aquells segles, gràcies sobretot al comerç de la llana. També l’ajuntament del segle XVII i XVIII, on conserva a la planta baixa l’antiga llotja que feia la funció de mercat. A banda trobem també la Casa Grande, del segle XVIII, la principal casa senyorial del poble. 

A més hi ha l’església vella, original del segle XV però reconstruïda el XIX, i també l’ermita de San Bartolomé i la de San Roque, del segle XVII encara que amb un origen molt anterior. 

A l’entrada de Saldón hi ha la Balsa, voltada de xops i sempre amb aigua, que sorprén enmig d’un paratge dominat pels camps de cereals. Ací trobem uns cartells que ens informen tant del que podem vore al poble com de les diferents rutes que s’hi poden fer. 

Sierra de Jabalón.

El vell camí travessant el savinar de Saldón.

Canalón del Charco.

Sabina Peseto.

La pista que ha substituït en part el vell camí.

Saldón als peus del Cabezo.

La Vega.

La Balsa de Saldón.

Deixem enrere Saldón retornant uns metres sobre les nostres passes fins que arribem novament a los Pajares. Ací abandonarem la carretera i caldrà seguir recte pel PR-TE-5, que continua pel camino de Albarracín. Nosaltres però, no seguirem el PR, sinó que quan aquest se’n desvia a l’esquerra, seguirem recte pel camino de Gea, que remunta la capçalera del barranco Melero, que ací pren el nom de barranco de Gea. 

Al deixar enrere les pallisses comencem a trobar les primeres savines, que ens acompanyaran tot el tram de pujada fins al cerro de los Majadales. Després d’uns primers metres deixem a l’esquerra la balsa del Charco, mentre que  a la dreta queda la llarga llenca de terres treballades que formen el Canalón del Charco, on es troba la Sabina Peseto. Des d’ací comença la pujada cap al Cerro de los Majadales, pujada no massa llarga doncs només haurem de salvar un desnivell de 150 metres. 

La pista puja per la dreta (orogràfica, esquerra pujant) mentre que per l’esquerra (orogràffica, dreta pujant) ho fa el vell camí que apareix en alguns trams on encara es pot passar i no ha estat ocupat per les savines. De tota manera al final camí i pista acaben junts per a fer el tram final, i més costerut, de la pujada. 

Conforme pugem el savinar pur i amb poc de sotabosc deixa pas a un bosc on, tot i ser les savines dominants, creixen també carrasques i algun roure reboll, així com un acompanyament de ginebres i xaparres. Quan arribem a la part de dalt de les altes llomes desapareix bona part de la vegetació i només creixen algunes savines disperses entre l’herba curta i seca. Ací deixarem el camí per a seguir recte camp a través per dalt les llomes a buscar el vèrtex. Ací ens fugen uns cabirols que corren a amagar-se entre els arbres. 

Arribem al vèrtex situat al cerro de los Majadales, que pren el nom d’uns corrals que hi ha a la vora, però rebatejat com las Crafizas, nom del paratge on s’alça. Just abans d’arribar trobarem las Crafizas, mot aragonès cosí germà de “clapissa”, i que designa un Paratge de roques i pedreny, produït generalment per l'acció corrosiva de les pluges i geleres (DCVB),  topònim molt habitual a les terres valencianes. El paratge que hem de travessar per a arribar al cim és exàctament el que hom sol anomenar una clapissa: un rascler fruit de la dissolució càrstica, i per ell arribem al cim. 

El vèrtex s’alça a quasi 1600 metres d’altura i domina una extensa panoràmica de la part sud de la Sierra, abastant també altres serres ibèriques. Així des d’ací podem vore la Sierra de Jabalón, Peña la Cruz, Sierra Carbonera, ... però també San Ginés o el Portillo,  o els pobles de Saldón, Terriente o Moscardón. I fins i tot s’albira entre les boirines la fossa de Cella i els polígons industrials de Teruel, així com Javalambre i la Sierra de Gúdar. 

Pajares de Saldón en el camino de Gea.

Detall de les Pallisses.

Camino de Gea pel barranco Melero.

Pista del camino de Gea.

Camp a través al cerro de los Majadales.

Clafizas al cerro de las Majadillas.

Vèrtex geodèsic del cerro de los Majadales.

La foto del cim, com no.

Javalambre i Teruel des de las Crafizas.

Cal continuar camí i no ens entretenim molt perquè el matí avança i els núvols creixen, i a partir de migdia les previsions donen aigua (i així serà), de manera que continuem perquè encara ens queda un bon tros i no volem que ens pille la tronada. 

Seguim camp a traves a buscar els corrals de los Majadales, que deixem a la dreta. Un poc més avant trobem una pista que corre per dalt dels cims, i que seguirem per la dreta cap al Alto de la Cruz de Montoyo, que amb els seus 1602 metres és el més alt d’esta part de la serra. 

El camí segueix quasi per dalt d’unes altes llomes que s’estenen des de Caramochuela, ja quasi mirant a Albarracín, fins a la Cruz de Montoyo, que mira a Dornaque. La part que deixem a la dreta ha estat transformada i el savinar s’ha substituït per un pinar de pi roig de repoblació, encara jove, i que ha alterat completament la vegetació natural. 

Quan la pista gira a l’esquerra seguim també la ratlla de termes de Saldón i el termino General de la Comunidad, administrativament dins del terme de la ciutat d’Albarracín. El paisatge vegetal per dalt de les llomes no és tan interessant com el que hem deixat al faldar de les muntanyes, però les vistes que tenim de tota la serra i part de la fossa del Jiloca ho compensen a bastament, per tant els quasi dos quilòmetre que hi fem se’ns fan més bé curts. El camí torna a girar a la dreta, esta vegada travessant els pinars de repoblació, sent ara el límit del Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno de Albarracín, que queden a la nostra esquerra.  

El Paisaje de los Pinares de Rodeno està caracteritzat per una litologia peculiar, dominada pel rodeno que són arenes sedimentàries dipositades en un medi àrid a l’era secundària. El seu color roig ve donat per l’abundància d’òxids de ferro, i es caracteritzen per estar molt cimentades de manera que esdevingut en unes roques dures que, amb la fractura i erosió posterior, han donat lloc a formacions peculiars. En ella creixen els pins de Rodeno (Pinus Pinaster), que s’adapten al poc de sòl i als substrats silicis (de fet, no creix en zones calcàries). Gràcies a un sistema radical molt potent pot colonitzar les penyes de rodeno i també les zones on s’acumula l’arena, fruit de l’erosió de les penyes. A més també ha colonitzat la part sud del Paisaje Protegido, on el rodeno deixa pas a la quarsita i pissarra.  

El conjunt format pel pinar i els grans blocs de rodeno dona com a resultat un paisatge d’extraordinària bellesa, i unit a la conservació de pintures rupestres paleolítiques, van dur a la seua protecció en la figura de Paisaje Protegido el 1995 per tal de conservar un paisatge tan singular, limitant-ne les activitats a realitzar. 

Seguint el camí passem per l’Alto de la Cruz de Montoyo, pràcticament indistinguible de la resta de les llomes, doncs només és uns metres més alt que les llomes precedents. Això sí presenta unes millors vistes, sobretot a l’extrem est, on la terra baixa amb una pronunciada pendent. Des d’ací hom pot vore perfectament les penyes de Rodeno, Carbonera i també la fossa del Jiloca, de l’altra banda del riu Guadalaviar. 

Trobarem l’inici d’un ample tallafocs que davalla cap a Pieza Llana, i el seguirem avall. Conforme baixem els pins rojos de repoblació i les savines van quedant enrere i anirem trobant un bosc més variat, on els pins negres s’alternen amb les carrasques i els rebolls, i més avall amb els pins de rodeno. No és un bosc més espès però és notablement divers. 

Després d’una costeruda baixada arribem a Pieza Llana, que fa honor al seu nom, doncs ací el relleu és pla i està dominat pel pinar de rodeno que ens acompanyarà ja fins a Dornaque. En altres temps es va resinar profusament i d’això encara en guarden memòria els pins més vells on podrem trobar les llargues incisions al tronc per a treure la resina, així com pots de test escampats pel pinar. 

Arribem a un encreuament on trobem una pista que puja des de la carretera de Valdecuenca passant per la masada de la Nava cap a Piezallana i la travessem i continuem recte fins que trobem una altra pista, menys principal.  Per ací passa el SL-TE-21, o S4 del Paisaje Protegido que fa la volta de Dornaque a Piezallana. Nosaltres el seguirem a la dreta de tornada a Dornaque. 

El sender abandona la pista i continua per un carril que continua per dins del pinar, seguint un vell tallafocs, deixant a la dreta els bancals treballats de la Navan fins que arriba al collado de la Nava. Cal traspondre’l i continuar per l’altra banda, per un ample caminal que baixa cap a Dornaque. 

Seguint-lo passem per la vora de la boca de la Mina del Collado de la Nava, situada a la part nord del cerro de las Vaquerizas. La bocamina està tancada per tal d’evitar accidents però pels voltants podrem trobar restes del mineral extret, bàsicament goetita i baritina, i també molt de cagaferro o escòria de ferro, doncs l’explotació del mineral es va fer des d’antic.  

A l’esquerra portem el barranco de Dornaquejos o de las Fraguas, el segon nom fa referència a l’explotació del mineral que s’hi va fer històricament, fonent-lo el més proper possible de la mina. Dornaquejos és el nom que tenen les cases situades a meitat altura i que, baixant per la pista, deixem a l’esquerra (on entra un ramal). Eren cases que es van fer per a habitatge dels resinadors que van treballar en estos pinars des dels anys 1930 fins a la dècada del 1970. Fa anys, passant per ací també, vam trobar una parella que anaven a visitar-les doncs l’home hi havia nascut i, cada any, hi tornava de visita. No són les úniques cases de resiners; també hi ha a la Mina i hi havia a Valdepessebres fins que les van tirar a terra. Estes però són les més ben conservades i fins i tot ha hagut algun intent de restaurar-les però no ha prosperat. 

Deixem el barranco de Dornaquejos on se’n separa la pista que hi entra a les cases i trasponem un collet que ens porta a baixar per un barrancusset, als peus de los Castillejos. Ací el carril es desdibuixa entre l’herba i baixem pel mig fins que trobem, ja als peus, el sender adaptat de la Fuente Buena. Només ens queda seguir-lo a l’esquerra per a completar els darrers metres de la ruta abans d’arribar novament a Dornaque. 

Tanquem així una circular no massa llarga però sí molt diversa i que ens permet vore bona part dels principals ecosistemes de la serra, des de savinars madurs, pinars de rodeno, pinars de pi negre, llomes estepàries, ... i amb bones vistes. 

Alto de la Cruz de Montoyo des de los Majadales.

Pista que delimita les repoblacions dels Pinares de Rodeno.

Sierra de Jabalón des de la Cruz de Montoyo.

Sierra Carbonera.

La plana de Teruel al fons.

Tallafocs de baixada a Piezallana.

Piezallana que fa honor al seu nom.

Anells de Liesengang.

El collado de la Nava.

Pinars de Rodeno.

Arribant a la Fuente Buena.

Sender adaptat de Dornaque.

Casa forestal de Dornaque.

Ací està el track: 

Powered by Wikiloc

 

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut: 

 

D’Albarracín a Dornaque pel Navazo i la Peña Escopeta 

El mirador del Alto del Puerto i la Peña Escopeta des de Dornaque 

De Dornaque a la laguna de Bezas per la Peña de la Cruz i retorn per Bezas 

 

Més informació: 

• Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames 
• Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames 
• Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames 
• de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames 
• de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames 
• Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web.