I per a fer una ruta més original començarem a la banda de ponent de la Muela, al Rincón del Manadero, on el barranco de la Sielva engrava amb la rambla de los Ojos. Ací s’arriba per un camí forestal sense asfaltar que enllaça Guadalaviar amb Orea, ja en terres castellanes. De fet començarem a caminar des de Castella, encara que la major part de la ruta discorre per Aragó. Així a meitat ruta passarem per Griegos, just a l’hora de dinar al bar del poble.
Cal dir que l’actual Rincón del Manadero, o los Manaderos, es coneixia també en temps antics com la Rinconada i ja apareix citada en el «amojonamiento» de les comunitats de Molina i Albarracín, fet el 1407, on se l’anomena la Cañada Lobosa.
Aparquem al costat de la carretera forestal i començarem caminant per la mateixa en direcció a Orea. La carretera és ampla i ben conservada però amb un trànsit pràcticament nul doncs ens trobem en un lloc on l’activitat humana sempre ha estat temporal. No trobarem corrals, masos ni altres construccions. Només uns quilòmetres més avant hi havia l’antiga aldea de Villanueva de las Tres Fuentes, abandonada de fa anys.
Anem caminant per Sierra Molina, la part més alta de la comunidad de Molina. Cal dir que així com la Comuidad de Albarracín no va desaparèixer durant la creació de l’estat liberal al segle XIX espanyol, mantenint bona part de les terres comunals i la institució que les gestionava (encara que incloses dins del terme general de Albarracín), la Comunidad del Real Señorio de Molina era una institució semblant, autònoma del regne de Castella i que administrava les seues pròpies terres comunals però que va desaparèixer a principis del segle XIX, si més no formalment perquè encara es conserva en l’imaginari de les gents i ha donat peu a una Comunidad (mancomunitat en este cas) de Molina, o comarca de Molina. Dins d’ella hi ha la sexma de la Sierra on ens trobem, que fa frontera amb la sesma de Villar del Cobo, de la Comunidad de Albarracín.
Cal seguir la carretera forestal que discorre per esta part de Sierra Molina, entre espessos pinars que baixen de la Muela de las Veredas, que queda a la nostra dreta, i la rambla de los Ojos, que queda a l’esquerra, on trobarem alguns bancals treballats que ocupen els fondos, restes d’antigues dolines o poljés capturats per la xarxa de drenatge.
La carretera està traçada seguint una antiga vereda, pot ser d’ací el nom de la Muela que tenim per dalt, que ve des del Puente de las Tres Províncias i continua fins a Orea, seguint si fa no fa la carretera forestal. Per ací hi ha traçada una llarga ruta del Parque Natural del Alto Tajo, pensada per a fer amb bicicleta o amb cotxe més que a peu. Trobarem alguns pals indicadors de la mateixa al llarg del recorregut.
Seguirem la carretera al llarg de 2 km de pujada, que no se’ns faran gens llargs gràcies a l’ombra agradable del pinar. Arribats a un punt on fa un parell de voltes per a baixar cap a la Chaparrilla (o Villanueva de las Tres Fuentes), ens desviarem de la mateixa per seguir un entrador a la dreta que va cap a la fuente del Tesoro.
Entrant trobarem un cartell que ens prohibeix el pas per ser finca particular. Li farem cas i no passarem sinó que girarem a la dreta, per un camí no sempre clar, que puja cap a la Ceja de la Muela. Anem seguint la ratlla entre Checa i Orea, de fet la finca particular que ens prohibeix el pas es troba ja dins d’Orea, però no hi entrarem seguint sempre per la Mojonera. Així nosaltres caminarem sempre per terres de titularitat pública i amb dret de pas, cosa sempre important en unes terres on les grans finques privades s’usen principalment per a caçar, i on ens podem trobar als amos defenent els seus drets amb una escopeta o rifle a la mà.
Anem pujant la Cuesta de la Muela, per on puja també un carril per a traure pins que no sempre seguirem, només quan puja més recte, què és quan l’aprofitarem per a avançar més ràpidament. Seguint-lo arribarem a dalt de la Muela de las Veredas on conflueixen els termes de Checa i Orea amb el terme general de Albarracín. A partir d’ací seguirem la ratlla d’Aragó i Castella, ratlla només apreciable en els mapes perquè en la realitat no s’hi troba cap diferència.
 |
| Carretera forestal d'Orea al Puente de las Tres Provincias. |
 |
| Bancals treballats a la vora de la rambla de los Ojos. |
 |
| Pinar a la falda de la Muela de las Veredas. |
 |
| Punt on abandonem la carretera forestal ... |
 |
| ... per a seguir per la ratlla de terme i finques. |
 |
| Pista per la ratlla de termes cap a la Muela de las Veredas. |
 |
| Cuesta de la Muela. |
 |
| Muela de las Veredas on s'uneixen els termes de Checa, Orea i el general d'Albarracín. |
Tota la pujada l’hem feta envoltats d’un espès pinar de pi roig, acompanyat de xaparra (juniperus savina), ginebre (juniperus communis s. Alpina) i arlera (berberis hispanica), acompanyat per diverses herbàcies. Este serà el paisatge vegetal que ens acompanyarà quasi tota la ruta, encara que l’acompanyament florístic del pinar anirà variant amb zones amb més ginebres, xaparres o arleres, i d’altres on el pi és el majoritari, depenent de l’orientació, la densitat del pinar i de l’explotació que s’hi ha fet o s’hi fa.
Des de la Muela baixem al collado de las Veredas, on el pinar s’esclareix i deixa pas alguns prats amb arleres com a vegetació dominant. A partir d’ací deixem la ratlla de Castella i entrem dins ja d’Aragó, per on transcorrerà la major part de la ruta.
Seguirem ara el carril que continua pujant per l’altra banda del coll cap al Cerro del Chaparroso on, com no podia ser d’altra manera, dominen les xaparres. Des d’ací i entre els pins s’albirà allà lluny la Peña Blanca i tot el massís del Tremedal, amb el Caimodorro com a punt culminant.
El Chaparroso presenta un cim allargat i pedregós, cobert per pins dispersos i grans xaparres que cobreixen el sòl. A l’esquerra ens queda el barranco de los Avellanos, i a la dreta el de la Sielva. Més enllà del primer hi ha una prolongació de la Muela on es troba la Celadilla, i més enllà del segon trobem Peñas Altas, i és que la Muela de San Juan es troba ben delimitada al sud, oest i est, però al nord està travessada pels dos barrancs que hem citat, deixant tres lloms que l’allarguen cap al nord entre els barrancs, i per el del mig dels tres arribarem a ella.
A sota nostre, per la dreta queda la fuente la Sielva, per on retornarem més tard al punt d’inici, però ara toca seguir recte pel llarg llom que acaba a un collado que la uneix amb la resta de la Muela. Ací mateix passa una ampla pista. Esta pista fa la volta per la Muela, aprofitant-la l’itinerari més llarg de les pistes d’esquí de fons de la Muela de San Juan, pistes que mai van arribar a funcionar de continuu a causa de la manca de neu provocada pel canvi climàtic. Actualment només en resten els edificis del restaurant, també tancat en estos moments.
Per ací passa també el camino de la Sielva, que des de Griegos arriba a la fuente la Sielva. Fa molts anys hi vam passar venint des de Griegos i ara ho farem en sentit invers, cap al poble. En aquell moment la senda era poc evident però tenia algunes fites que ajudaven a seguir-la. Ara es troba un poc més xafada i les fites són més i més clares, de manera que no tindrem cap problema per arribar a Griegos.
El vell camí de ferradura mou per l’esquerra de la pista i baixa cap a la capçalera del barranco de las Avellanas. La traça és clara entre el pinar fins que arribem al barranc. Ací el travessa i puja per l’altra banda on es perd un poc. Per sort les fites ajuden a pujar sense massa complicacions fins a la pista, que hem retallat considerablement en la drecera. Ara caldrà seguir un tros a l’esquerra a buscar un entrador, també enfitat, que enllaça amb el vell camí. Estem ja a la part alta de la part de la Muela que s’allarga cap a la Celadilla.
Travessem el pinar fins al punt més alt, on trobem un pal indicador. Es tracta d’una vella ruta, mal abalisada i mantinguda, que des de Griegos pujava a la Muela pel camino de la Sielva, per a continuar cap al Cerrico de las Perenalas pujant per dalt la Muela. Nosaltres descartem la direcció que apunta (que retallaria molt la ruta que hem vingut a fer) i baixarem cap al poble per pujar més tard a enllaçar amb ella.
Trasponem la part més alta i de seguida arribem al canto de la Muela. Des d’ací ja es veuen els camps treballats del Cuarto de Griegos i, un poc més avant, vorem també el poble.
El vell camí de ferradura es fa més evident al deixar enrere el pinar pla de la Muela. Ací s’ha hagut d’excavar el camí a la vessant de la muntanya, en alguns trams amb un evident esforç constructiu a l’estar picat a la roca. Baixem per la Umbría de la Muela, fent una llarga diagonal que ens portarà, quasi en línia recta, cap a Griegos.
A la falda de la Muela eixim del pinar i trobem un pontet que travessa un reguer. Uns metres més avant travessem la pista asfaltada que puja a la Muela de San Juan i continuem per un camí de terra que corre entre els bancals, treballats o erms, que s’estenen fins al poble.
Avancem de pressa pel camí, que ara és ample i permet el pas de cotxes, i arribem finalment al poble després de travessar la carretera, entrant per les antigues eres.
 |
| Collado de las Veredas. |
 |
| El massís del Tremedal des de la Muela. |
 |
| El camí pel Chaparroso. |
 |
| El Cerro del Chaparroso. |
 |
| Pista de la Muela. |
 |
| Camino de la Sielva. |
 |
| La Umbría de la Muela. |
 |
| Griegos des de las Cuestas de la Muela. |
 |
| Travessant la carretera que puja a la Muela. |
 |
| Arribant a Griegos pel Castillejo. |
 |
| Entrant per las Eras... |
Griegos és un poble nou, o relativament nou malgrat que el topònim ja apareix al segle XIII. No serà fins el segle XVI que l’ermita de la masada de Griegos siga convertida a parroquia, i serà el 1620 quan rep una certa autonomia del Villar, d’on depenia fins a eixe moment. No serà fins a «La Concordia» de 1694 quan Carles II concedeix a Griegos (i Guadalaviar) la independència del Villar, passant a ser aldees de la Comunidad. Tot i eixa antiguitat durant la Guerra Civil del 1936-39 el poble es va trobar al mateix front, patint l’ocupació d’uns i altres i, sobretot, l’ofensiva republicana de l’estiu del 38 que va ocupar temporalment el poble després d’una dura batalla que va deixar en ruïnes bona part de les cases. És per això que les cases actuals són majoritàriament noves, construïdes o reconstruïdes després de la guerra, algunes poques per la institució de Regiones Devastadas, i la gran majoria pels seus antics propietaris, algunes dècades després de la guerra.
L’urbanisme de Griegos és semblant a altres pobles de la serra, però en este cas un poc peculiar doncs, segurament a causa de les desfetes de la guerra, la trama urbana no és massa densa i les cases voltades d’horts s’escampen cap a totes direccions a partir del centre del poble. A la part alta hi ha l’església amb el cementeri vell a la vora com era normal en temps antics. A la part baixa hi ha la Fuente i l’escola, i davant la Fuente trobem l’hostal Muela de San Juan.
Arribem al poble i ens rentem un poc en la font abans d’anar a dinar a l’hostal. Hem estat diverses vegades, fins i tot fent nit, i sempre ens han tractat molt bé així que repetim. Hui però només farem un bon dinar, massa abundant i tot pensant en que hem de tornar a pujar a la Muela. Així que amb la panxa plena cal reprendre la ruta i ara toca pujar.
Eixim del poble per la Calle de la Nevera, que puja a un parc i unes antigues pistes de tennis, reconvertides en àrea d’autocaravanes. Ací aprofitem per fer una becadeta a l’ombra i fer un poc la digestió abans de continuar ruta. A la banda de dalt hi ha un tancat on solen haver cérvols, normalment exemplars ferits o en recuperació, i és fàcil vore’ls. Hui però no n’hi ha cap.
Des d’ací seguim una pista que continua amunt entrant al pinar que baixa per la falda de la Muela. La pista es va perdent convertint-se en una ampla senda que puja en diagonal la Cuesta de la Muela. Només quan travessa la nova carretera de la Muela se’n perd la traça, interrompuda per la construcció de la carretera, però novament la tornem a trobar, tot i què amb dificultat, per dalt la mateixa.
Per sort el desnivell a salvar no és molt gran i, quan travessem novament la carretera només ens queda un curt tram fins que arribem als cingles que tanquen la Muela per llevant. No són en cap cas unes grans cingleres i deixen molts passos entre elles de manera que ens és fàcil de pujar a dalt de tot del pla de la Muela. Des d’ací resseguim el cingle cap al nord fins al restaurant de l’estació d’esquí de fons, ara tancat, on hi ha també un pàrquing just on acaba la carretera asfaltada.
Des del canto de la Muela podem disfrutar de boniques vistes cap a l’est, dominant bona part de la Serra amb Griegos als nostres peus i, més enllà, bona part del seu terme amb el Cuarto, Codes, Aguas Amargas, i ja fora la Loma Alta, la Pinada amb la Peñablanca, i el massís del Tremedal on destaquen Sierra Alta i el Caimodorro.
 |
| ... i eixint per la Nevera. |
 |
| Camino de la Muela... |
 |
| ... que es fa perdedor al travessar la nova carretera. |
 |
| Cingles que tanquen la Muela per l'est. |
 |
| Portell d'accés a dalt de tot. |
 |
| Griegos des de la Muela. |
 |
| Pàrquing de l'estació d'esquí de fons. |
Després de descansar de la pujada disfrutant les vistes cal seguir la ruta cap a las Perenalas, i ho fem travessant la Muela per un vell sender que mou des del mateix pàrquing. Al principi ens costa un poc de trobar però de seguida veiem que es troba enfitat facilitant el seguiment. El sender travessa l’espès pinar que creix dalt la Muela. La senda ens portarà a una pista, traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos, que ací és un xicotet reguer.
Seguirem per la pista un tros però cal estar atents al punt on se’n desvia el vell sender per l’esquerra. Per sort les fites posades ens ajuden a reprendre el camí, que ix del fondal i continua travessant el pinar, ací espès i madur, amb un ric sotabosc.
Després de passar un suau llomet el camí baixa a buscar la capçalera del barranco de la Sielva, més marcada i clara que l’anterior. Ací l’abandonarem. El vell camí continua recte per l’altra banda cap al Pozo la Muela, ja prop del canto de ponent de la Muela, que ja mira cap a la Cañada de los Ojos (on naix la rambla de los Ojos). Nosaltres seguirem ara pel barranc avall, sense sender clar però fàcil de passar.
En esta part de la Muela trobem algunes ovelles pasturant soltes, sense pastor ni gossos que les guarden, almenys a estes hores que solen estar sestejant. Sorprèn no trobar-les totes juntes a l’ombra dels pins sinó escampades d’ací i d’allà.
Barranc avall, i quan ja portem uns centenars de metres, trobem a l’esquerra un tancat de fusta. Està fet per a evitar que qualsevol desconegut caiga dins de la Sima de la Muela, un avenc estret però que pinta ser prou fondo. Després de guaitar al fons continuem camí i tres-cents metres més avall arribem a la pista de la Muela, que ja havíem travessat a l’anada.
Ara però no seguirem la pista sinó que trencarem a l’esquerra pujant camp a través per un reguer cap al Cerrico de las Perenalas on hi ha un vèrtex geodèsic. Pugem seguint el camí que sembla més clar, rectes cap al cim del Cerrico, fugint d’un rodal de pinar jove, on els pins creixen tan junts que fan més difícil el pas, i buscant el pinar madur que fa de més bon caminar. Arribant al cim ens trobem algunes cabres (domèstiques) que estan pasturant pels voltants, i que s’aparten del nostre camí.
Un poc més amunt arribem al Cerrico de las Perenalas, on s’alça un vèrtex geodèsic que, quan es va bastir, tenia unes grans vistes sobre els voltants. Ara el pinar ha crescut i pràcticament no podem vore res més que pins.
 |
| Ovelles sestejant al pinar. |
 |
| Senda que travessa la Muela. |
 |
| Pista traçada sobre la capçalera del barranco de los Avellanos. |
 |
| Senda cap al Pozo la Muela. |
 |
| Capçalera del barranco de la Sielva. |
 |
| Sima la Muela. |
 |
| Ovelles pasturant a la Sima la Muela. |
 |
| Pujant camp a través cap a las Perenalas. |
 |
| Cabres pasturant al Cerrico las Perenalas. |
 |
| Cerrico de las Perenalas. |
Descansem al cim per a recuperar forces abans de continuar la ruta, tot i què el què araens queda és tot baixada. Comencem a caminar per la cara nord del cerro, baixant entre el pinar i buscant el camí més fàcil de passar, arribant així a la pista de la Muela, ampla i planera per tal de poder passar la màquina per a fer la traça a les pistes d’esquí de fons. Arribem just al punt on el serrat on hi ha las Peñas Altas se’n separa de la part principal de la Muela. Un vell cartell de fusta mig esborrat n’indica la direcció. Des d’elles tindríem una vista fantàstica de la Cañada de los Ojos i, més enllà, de la Rambla de los Ojos que n’és la continuació. Nosaltres però no la seguirem sinó que des del colladet que enllaça Peñas Altas amb la Muela buscarem la baixada a la fuente la Sielva.
Trobem unes fites que assenyalen el millor pas, encara que ens costa prou trobar-ne algunes i fem unes quantes passes de més abans d’adonar-nos que busquen el reguer que baixa des del collado cap al barranco de la Sielva. Baixem seguint el reguer i anem trobant les fites que ens mostren que anem pel bon camí, salvant els cent metres de desnivell que ens separen de la fuente de la Sielva, que trobem quasi al capdavall del reguer, abans que engrave amb el barranco la Sielva.
De la font brolla un bon doll d’aigua que recull un bassi de pedra, per a passar a una serie de gamellons de fusta, facilitant així l’abeuratge de molts animals alhora.
Després de refrescar-nos a la font seguim avall enllaçant als pocs metres amb el barranco de la Sielva, per on s’ha traçat una pista. Davant nostre enllaça el camino de la Sielva, que ve de Griegos. Dalt de tot queda el colladet per on hem passat adès d’anada a Griegos.
Ara toca seguir pista avall sense deixar-la per a arribar a l’inici de la ruta. La pista corre entre un pinar espès amb poc de sotabosc. A la dreta tenim la Solana de la Sielva, més costeruda i on, en la part alta, el pinar s’aclareix. Dalt de tot queda el Cerro del Chaparroso. A l’esquerra hi ha la Umbría de la Sielva, més verda i espessa i dalt queden les Peñas Altas.
El barranc tancat i el pinar espès ens acompanya mentre anem per terres d’Aragó. Quan s’obren les vessants en una gran Rinconada i el pinar s’aclareix alternant amb prats entrem en terres de Castella. Només ens queda poc menys d’un quilòmetre per arribar a la carretera forestal d’Orea i el disfrutarem baixant el ritme per a relaxar les cames, un poc cansades després de 20 km i 9 hores de ruta (incloent el dinar, clar).
 |
| Pista de la Muela a la banda de ponent. |
 |
| Fites de baixada a la Sielva. |
 |
| Baixant a la fuente la Sielva. |
 |
| Fuente de la Sielva. |
 |
| Pista del barranco de la Sielva. |
 |
| El Rincón o Rinconada de los Manaderos. |
Ací està el track:
I ací un altra ruta que comparteix part del recorregut:
Griegos – fuente la Sielva – Muela San Juan - Griegos
Més informació:
Berges Sanchez, Jose Manuel «Griegos tocando el cielo» Rehalda nº 17 accessible a la web
De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
Herranz Martinez, Jose Juan Griegos 1948 document en línia <https://docplayer.es/199798716-Griegos-jose-juan-herranz-martinez-corregido-y-aumentado-a-lo-editado-en-papel.html>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada