Des de que vaig conèixer a Pablo mentre feia el seu repte de +1000 coronar vèrtex geodèsics ve sent una costum, de manera que sempre que se pot, faig una ruta pujant-ne un. La llista dels vèrtex pujats és llarga, però la dels que falten encara ho és més i hui tocava esborrar-ne un d’ella.
En este cas l’objectiu era doble, o triple: pujar al vèrtex del Cabezo Blanco de Villahermosa, fer una ruta llarga i conèixer un altre paratge de Villahermosa com és la Cueva Tosca. Per a fer-ho res millor que el magnífic mapa excursionista del Puerto, del TossalCartografies.
Així que a primera hora del matí Linda i jo comencem a caminar des de la Plaça de Villahermosa, i ho fem baixant cap al riu Carbo, eixint pel Rabal seguint el GR-7 que coincideix amb el camín real de Vistabella. Baixem entre les hortes fins al Molino Morte, on el camí continua per dins del riu. Ací trobarem la primera dificultat del dia.
El riu Carbo o Menor (per diferenciar-lo del Mayor o Villahermosa) baixa ben ple gràcies a les pluges primaverals i cal descalçar-se o banyar-se els peus per a seguir-lo. En un primer moment provem a seguir la sèquia que corre paral·lela al riu, per on es va traçar en un primer moment el GR, però a l’arribar a l’assut tenim el mateix: cal banyar-se els peus i segurament un llarg tram, així que descartem la ruta original que anava pel riu fins a Roncales, i toca tornar enrere fins al poble.
Com que no podem eixir pel camí de Vistabella triem el camín real del Puerto, que ara és una pista formigonada que puja, deixant el riu Carbo ben avall. El seguim fins al Peirón del Masico, situat a la vora del camín real, a un punt que ofereix un mirador excel·lent tant de la vall del Carbo com del poble de Villahermosa, que des d’ací fa honor al seu nom.
Després de disfrutar de les vistes cal seguir amunt, pujant cap al Masico las Higas, penjat sobre la vall del riu, que travessem pel mig. Passat este els bancals més o menys treballats que ens han acompanyat deixen pas al pinar.
El camí, formigonat, continua pujant fent la volta al tossal de Salvatierra per la cara nord, on creix un espès pinar que ara estan tallant i aclarint. La fusta dels pins, prou jòvens, pot ser no és la millor per a la fabricació però és prou bona per a alimentar la fàbrica de pellets que n’hi ha al polígon industrial del Plano, de l’altra banda del río Carbo.
Cal seguir per l’ampliat i formigonat camín real, deixant a la dreta el camino del Mas de Saura, ara també una ampla pista, però de terra, que baixa a Roncales. Si no haguera trobat la dificultat de l’inici per ací haguera pujat al camín real.
Deixat enrere el mas de Saura, que s’alça de l’altra banda d’un barranquet, enfilem el tram final de pujada que ens portarà a la Cruceta, on el camí arriba a la carretera del Puerto. A la mateixa Cruceta trobem els troncs dels pins que han anat tallant, preparats per a ser carregats.
Fins ací pujava el camí que també va al Puerto però per l’ermita de San Antonio, un poc més llarg que l’anterior, i des d’ací conjuntament continuen cap al Puerto seguint, si fa no fa, el traçat actual de la carretera un bon tros. Ací també pujava un camí des de Roncales, passant pel mas de Saura, i des d’ací baixa un altre vell camí de ferradura, que baixa al Regajo, per on ara seguirem.
 |
| Plaza de la Iglesia. |
 |
| Camí de Sant Joan, inundat pel riu. |
 |
| Villahermosa des del camín real del Puerto. |
 |
| El Puente Romano. |
 |
| Pairón del Masico. |
 |
| Villahermosa des del Pairón del Masico. |
 |
| El riu Carbo corre al fons de la vall. |
 |
| Masico las Higas. |
 |
| Piteres a la vora del camín real. |
 |
| Pins tallats al mas de Saura. |
 |
| La Cruceta. |
Travessem la carretera pel collao de la Cruceta i de l’altra banda trobem el vell camí, per on també podríem anar al Puerto fent drecera pel Regajo (i estalviant la carretera).
El camí travessa un espès pinar de pi rodeno en ombria, entreverat de carrasques i algun roure, que conforme anem baixant deixa pas a un pinar de pi blanc. L’ambient és humit i fresc, amb un sotabosc entapissat de pinotxa.
Baixem fent voltes entre el pinar fins que arribem a un «regajo» que baixa de la Cruceta i, seguint-lo, arribem al camino del Regajo, ací una pista, que puja cap al mas del mateix nom. Ara tocaria seguir cap a l’esquerra, però abans continua per la dreta uns metres fins a on acaba la pista i continua el camí vell. Des d’ací se veu el mas del Regajo, de l’altra banda del barranco l’Agua, i el camí que hi va voltat d’hortetes. Continue un poc més pel camí que passa per dalt d’una sequieta que pren l’aigua del barranc, i m’acoste al barranc per on baixa un bon cabal d’aigua.
El barranco l’Agua treu el cap obrint-se pas entre penyals calcaris, i només ací s’obre. És per això que trobem les hortes i, el mas que les vigila des de dalt.
Vist el barranc i les hortes cal desfer camí i seguir camí avall, deixant enrere les hortes treballades i, les que ja no s’hi treballen, les que es trobaven més lluny i ara estan menjades pel bosc. I així entre el bosc continua el camí/pista fins a un punt on el vell camí se’n separa de la pista que fa una volta més gran per a travessar un reguero.
Seguim el vell camí, ací difícil de seguir a causa del poc ús i d’algunes solsides de la pista. Una portera ens deixa passar i continuar fins que arribem al barranquet. El camí continua amunt retrobant la pista, però Linda i jo seguim el caixer de la zaica la Peña, que corre a nivell per baix de la pista i és més interessant.
La sèquia (zaica en aragonés) ara duu l’aigua entubada i això facilita el pas i lleva el perill de posar el peu dins l’aigua. Tot i què no està molt neta és bona de passar i ens porta fins al punt on s’ha habilitat una baixada des de la pista al barranco de l’Agua. Es tracta de la ruta de la Cascada de la Tosca, que ve des de Villahermosa. L’ajuntament ha habilitat un accés al paratge, d’altra manera molt poc accessible.
Cal baixar per una escala de fusta i continuar per un sender amb forta pendent que ens portarà al caixer del barranco del Agua. Des d’ací tenim dos accessos a la cova, un per cada banda del barranc, i un pontet per a travessar-lo. Només un ens porta a l’entrada de la cova on està la cascada, tancada amb una porta.
La Cueva de la Tosca fa honor al seu nom i està formada per una llarga cavitat fruit de l’erosió i de la reconstrucció calcaria que ha fet l’aigua al llarg dels anys, i que dona lloc a la formació de la pedra tosca, que ha format la cova. El paratge és de gran bellesa i bé mereix l’esforç de baixar, i de tornar a pujar en acabant.
 |
| Camí de baixada al Regajo. |
 |
| Pinar del Regajo. |
 |
| Mas del Regajo. |
 |
| Hortetes al camino del Regajo. |
 |
| Barranco l'Agua. |
 |
| Camino del Regajo. |
 |
| Zaica la Peña. |
 |
| Escales de baixada a la Cueva la Tosca. |
 |
| Paratge de la Cueva la Tosca al barranco l'Agua. |
 |
| Cueva la Tosca. |
Visitada la cova cal tornar a pujar a la zaica i continuar per ella aigües avall. La zaica conserva en alguns llocs el caixer original, excavat a la terra, i en altres n’hi ha restes d’una antiga cadufada de test, o d’una més nova de plàstic. Ara l’aigua es conduïda per un tub negre de goma, més resistent, fàcil de posar i sense tant de manteniment.
Seguim la Zaica i travessem el pinar i també el vell camí que baixava al Remontaña o Río Montaña, nom d’una masada i un molí que es troba a la confluència del barranco del Agua amb el río Mayor. Nosaltres seguim sempre la Zaica fins que trobem la nova pista que ha substituït el vell camí, i per on ve la «ruta de la Tosca». La travessem i continuem per la séquia, ara arreglada per a fer passar per allí la «ruta», de manera que s’ha tapat el vell caixer, per on ara caminem, i en els llocs més perillosos s’ha muntat una barana i un passamà, per tal de llevar riscos.
Seguint la séquia passem per la Peña la Zaica, on la séquia passa penjada i des d’on n’hi ha un mirador que bé mereix el nom del «balcón de la Zaica», doncs ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes del río Mayor. Aigües amunt es veu la vall que obre el riu baixant entre Tavas i el Puerto. Més prop la vall s’obre en la partida coneguda com «Río Montaña». Esta part més oberta acaba bruscament als peus de la Peña, on el cingle de la penya baixa fins al riu, formant el Estrecho del Río Montaña.
Deixem enrere la Peña i seguint la séquia entrem a la partida de San Antonio. L’ermita que li dona nom la veiem ja al davant, als peus del tozal de Salvatierra, on també va haver-hi un castell. El camí se’n desvia de la séquia i passa per la vora d’uns olivars fent cap a una pista. La pista continua fins a la carretera i, recte, al poble, però nosaltres baixem per la dreta passant per la vora d’una bassa que recull l’aigua de la séquia per a regar. Des d’ací una costereta ens porta a travessar uns bancals erms fins que eixim a un camí més ample on trobem més senyals de la «ruta», en este cas de la variant que baixa al riu pel camino de las Nogueras.
 |
| Zaica la Peña. |
 |
| Pista de Remontaña. |
 |
| Seguint la "zaica" |
 |
| El Romeral des de la Peña. |
 |
| El Río Montaña. |
 |
| La Peña que li dona nom a la "zaica". |
 |
| El "balcón" de la zaica la Peña. |
 |
| El río Mayor des del "balcón". |
 |
| Ermita de San Antonio. |
 |
| Camino de las Nogueras. |
Darrere nostre, cap al poble, queden els bancals d’oliveres de San Antonio, per on passa la carretera i on, la primavera del 1989 va haver una gran solsida que se va emportar per davant bancals, carretera i fins i tot una granja; bloquejant el riu. Tot i els anys passats encara si hom es fixa encara es veuen les senyals de la solsida, sobretot al llit del riu. No és la primera ni la darrera de les solsides que hi ha hagut en este tram, però sí la més gran i espectacular, al ser tota la vessant molt inestable i afectada per l’erosió del riu.
Cal baixar pel vell camí, on trobem trams empedrats, que es conserven als llocs més estables, fins al riu. Arribem al llit del riu al Pozo de la Palanca, a una punta del Estrecho el Río Montaña. Una palanca permet passar-hi a l’altra banda sense banyar-nos els peus. Allí mateix un cartell explica el recorregut de la «ruta de la Tosca».
A l’esquerra queda la fuente de la Salud, però nosaltres seguirem aigües amunt del riu, travessant l’estret pel camí que va entre el riu i la paret de l’estret. Passat este la vall s’obre i a dreta i esquerra queden bancals erms. A l’esquerra podem vore diferents solsides que mostren clarament la inestabilitat del terreny.
Continuem un bon tros per la vora del riu, vorejat de xops i salzes que encara no han tret fulla, passant per davant del mas de Remontaña, arreglat i en ús, que es troba un poc més amunt d’on el barranco l’Agua engrava amb el Río Mayor. Un poc més avant enllacem amb la pista de Remontaña, que ja havíem travessat abans. De fet per ella amunt continua la ruta de la Tosca i baixant-la haguerem acurtat un bell tros el nostre camí, però ens haguerem perdut una de les parts més interessants del recorregut.
A partir d’ara continuarem remuntant el riu per la pista, que deixa a la dreta l’ampla foia on s’estenen els bancals de Remontaña, fins al molino el Río Montaña. Anem fent camí per la vora del riu, que ací passa per la falda de la muntanya. La pista és planera i agradable, amb el riu d’un costat i el pinar de l’altre. Només quan ens acostem a la Torre del Romeral comença a pujar poc a poc.
Travessem el barranco de la Canaleta, i retallem una revolta de la pista per arribar a les cases de la Torre del Romeral que ens sorprenen per ben cuidades i perquè hi viu gent.. Deixem una primera casa nova i voltada per una tanca i arribem a les cases velles on trobem un parell de cotxes i uns burros. Als anys 1940 vivien en quatre cases, i ara encara sembla que n’hi ha dos o tres que viuen.
Per sort trobem també l’ama dels burros que els està donant de menjar i preguntant, explica per on continua el camino de las Nogueras fins al Romeral. Més amunt ja no ho sap.
 |
| Camino de las Nogueras, baixant al río Mayor. |
 |
| Pozo de la Palanca. |
 |
| Travessant el Estrecho del Río Montaña. |
 |
| Solsida al Remontaña. |
 |
| Mas del Río Montaña. |
 |
| Pista a la Torre del Romeral. |
 |
| Molino Montaña. |
 |
| La Torre del Romeral. |
Cal eixir per l’era del mas i de seguida trobem la traça del vell camí, clara i evident però poc xafada. El camí enfila amunt per dins d’un pinar que creix als antics bancals, amb algunes carrasques, coscolls i ginebres, més grans i abundants als llocs on no n’hi havien bancals.
El camí puja, poc costerut, entre el pinar, més clar en alguns llocs i un poc menjat pels coscolls en altres, però sempre prou evident i fàcil de seguir per a un ull avesat. En alguns trams encara queden restes de l’empedrat original. Només quan estem ja prou amunt es fa més perdedor, i és que ací antigament se’n feien dos camins que, més avant, tornaven a confluir. Per sort algunes fites ens ajuden a no perdre’n la traça més clara que puja recte per una clapissa abans d’arribar a una pista que baixa al Romeral.
Des d’ací arribem al mas però no per la pista, que mor als bancals de baix, sinó pel vell camí, molt tapat per l’herba.
Fins a 8 cases va arribar a haver al Romeral, amb una trentena de persones. Ara no en queda cap en ús ni en condicions de ser usada, i la majoria van assolant-se poc a poc. L’herba en tapa l’entrada i el bosc va engolint els bancals dels voltants.
Després de fer un mos a l’era del mas cal continuar la ruta. Per a tota la ruta hem vingut seguint antics camins que apareixen al magnífic mapa senderista que el Tossal Cartografies ha fet del Puerto. Fins ara estaven marcats amb traça discontinua, però el que segueix ve marcat amb puntets, la qual cosa vol dir que és un antic camí perdut o molt difícil de passar. I de fet en este cas són les dos coses, el camí està prou perdut i difícil de passar, i només amb paciència i tirant mà del GPS aconseguisc seguir-lo, més o menys.
Per sort és un curt tram que ens porta de les darreres cases del Romeral, pujant per un barrancusset, a buscar el Pinar del Romeral per on s’ha traçat una pista, en part aprofitant l’antic camí. Així que salvats els 300 metres que separen el Romeral de la pista, la part difícil està salvada.
La pista entra al Cabezo del Romeral, que ens queda a la dreta, però nosaltres la seguirem a l’esquerra travessant un magnífic pinar de rodeno que creix per tota la vessant nord d’un tossalet. Es tracta d’un lloc que mai s’ha artigat i ha conservat el pinar original, en part perquè el terreny no és apte per a l’agricultura i en part pels beneficis que donava la fusta. Ara fa temps que no se’n trau però la pista es va fer per a poder-ho fer.
Seguint la pista amunt travessem el pinar per l’ombria fins que trobem una nova pista. Esta és la que hem trobat al Romeral, que puja fent una llarga volta passant per la Canaleta (una bona opció si no volem complicar-nos amb les sendes perdedores), i que cal seguir uns metres a la dreta fins que enllaça amb una pista principal, que entra al Parral i el mas del Royo.
Fins ací hem seguit el camino de las Nogueras, pràcticament des de que ix de Villahermosa. El vell camí continua per la dreta i la pista n’ha aprofitat el traçat, de manera que camí i pista segueixen cap al nord per l’ombria del Ras i Tavas, enllaçant al Plano amb el camino del Vispal. La pista encara entra fins a la Casa el Royo, on acaba, continuant el vell camí per las Nogueras al Vispal.
 |
| Camino de las Nogueras. |
 |
| Arribant al Romeral. |
 |
| Les cases del Romeral i l'antiga era. |
 |
| Antics bancals vora el mas. |
 |
| Del Romeral al Cabezo del Romeral. |
 |
| Pinar del Romeral. |
 |
| Pista de las Nogueras. |
Nosaltres seguirem la pista en sentit contrari, cap al sud. Es tracta d’una pista ampla i ben cuidada que dona accés a tota una sèrie de masos, encara habitats alguns, que s’alcen a prop del riu de Villahermosa, o de Linares com se l’anomena quan entra en terres d’Aragó. Per ací passa també la Gegant de Pedra, tal i com podem vore a les senyals de btt amb el logotip «GP».
La pista va pujant per la llarga vessant que hem seguit des del riu, fins que coronem i ens trobem amb unes llomes suaus que contrasten amb les costeres anteriors. Hem salvat un desnivell de quasi 400 metres des del riu i ja estem a més de mil metres d’altura, i la vegetació natural així ens ho mostra. Els pins blancs han deixat pas a pins negres i els ginebres han pres el relleu als coscolls i romer, com a sotabosc dominant. A més ja no trobarem l’alta argelaga roja, sinó la més baixa però igualment punxosa argelaga negra.
Enllacem en este punt amb el camino Viejo del Vispal, que puja des del sud per la Loma Bea, i continua cap a la Loma el Pairón. Seguim la pista principal uns metres més fins que se’n desvia per a continuar cap a Casa Camales per a enllaçar en el mas de Peña amb la carretera de San Bartolomé, que encara queda a molts quilòmetres. Ací enfilem recte amunt a la Loma el Pairón, on el pinar deixa pas a un bosc esclarit de ginebres, savines i alguns pins i carrasques.
El vell camí puja fins al Pairón, que marca el punt on baixa de la Loma a buscar el peu dels cingles. Nosaltres però no hi arribem i prou abans cal estar atents a trobar una altra senda «perdedora». En este cas la dificultat no és passar perquè la vegetació no en dificulta el pas en cap cas, sinó trobar-ne la traça del vell camí, que fent una diagonal baixa a buscar el barranco del Tarragón a l’altura de la fuente de la Penilla.
Aconseguim arribar a la font sense perdre (massa) la traça del vell camí, i allí enllacem amb el camí que des de Casa Camales pujava a la Penilla, més evident i transitat, almenys per les vaques. Estos dos camins més avant se’n tornen a separar, l’un pujant pel barranc i l’altre pel Calarizo, per anar els dos al Prau la Egua, una de les principals partides (i masades) de Villahermosa.
Després de beure a la font, almenys Linda, seguim amunt per la vora del barranc fins a un punt on se’n tornen a fer dos senders. El que puja per la dreta és més clar i evident, però triem el de l’esquerra que puja al Calarizo, situat al davant del Cabezo Blanco. Este sender discorre per l’ombria del Calarizo on creix un interessant bosc mixte amb carrasques, pins, ginebres i savines.
El camí va directe al mas, ara cuidat i en ús, però un pastor elèctric i dos mastins (que no el travessen) ens conviden a abandonar-lo i fer la volta al mas a una distància prudencial. Per sort el terreny ajuda a passar camp a través.
Anem a eixir a la pista del Calarizo, que puja des de Benarruz. Des d’ací ja tenim al davant el Cabezo Blanco, cap a on ens dirigim. Un pas hi puja al recte des d’ací, i el seguirem.
 |
| Camino del Vispal. |
 |
| Encara que no ho semble anem pel camí ... |
 |
| ... i ací ja se'n veu la traça. |
 |
| Fuente la Penilla. |
 |
| Barranco del Tarragón. |
 |
| Camino del Prau la Egua. |
 |
| El Calarizo. |
El pas no es troba delimitat per parets, com sol ser habitual en terres del Maestrat, ni falta que en fa. Només de tant en tant trobem algunes fites que en marquen l’amplada. De fet el pas no es diferència en res de la resta de «monte» cobert de savines i ginebres, amb algun pi o carrasca dispersos.
Després de seguir uns metres la pista del Calarizo, i pel davant del mas, cal separar-se’n per un rellomet que ens portarà a baixar a la capçalera del barranco de Benarruz, que rep les aigües del Prau la Egua Chicuto.
Baixem al barranc un poc més avall d’on s’hi troben uns bancalets d’horta, que aprofiten la humitat que deu córrer per baix del barranc naixent. De fet al barranc s’hi troben alguns xops que denoten que la capa freàtica no ha d’estar molt fonda.
Travessem el barranc i toca pujar. Una paret de pedra marca el límit del pas, i serveix de guia per tal de no perdre’l en la pujada al Cabezo Blanco. El pas puja primer recte cap al SE per a girar després cap al sud quan arribem a un llom que baixa del Cabezo cap al nord. Ací la paret deixa pas a un filat per a evitar que se n’isquen les vaques, ara inexistents.
La pujada es fa llarga però no és especialment complicada. A més ens permet disfrutar d’unes vistes cada vegada més interessants i àmplies. Pel nord trau el cap cobert de neu Penyagolosa, i per ponent las Sampolas del Puerto també es veuen ben blanques.
Restes de trinxeres envolten el capoll del Cabezo, coronat pel vèrtex geodèsic on oneja una bandera d’Espanya. Seguint el filat hi arribem fàcilment.
Ara toca descansar, menjar un poc i disfrutar de les vistes que s’estenen per bona part de la comarca de l’Alt Millars i les veïnes terres d’Aragó.
Als nostres peus per ponent queda el Prau la Egua, extensa foia de bona terra que queda entre el Cabezo Blanco pel sud i Tavas pel nord. El nom li ve d’antic doncs ja apareix amb eixe nom a la Carta Puebla de Villahermosa del segle XIII. Es tracta, possiblement, del millor mas del terme, i per això mateix mai es va partir i sempre va estar en mans de grans terratinents que el llogaven als masovers, de fet com bona part dels masos més bons del terme, propietat de terratinents rendistes que només s’acostaven als masos al moment de la collita per a cobrar. El Prau estava a més partit en dos per un llomet on s’alcen las Casicas, i de llevant queda el Prau la Egua Chicuto. Ací encara s’alça Casa Güina, arreglat i en ús, igual que també hi viuen quasi tot l’any al Prau la Egua (Grande).
Des del Prau la Egua baixa el barranco del Carro, que més avall fa de límit entre els termes de Cortes i Villahermosa, encara que no sempre estos límits han estat clars i al segle XV hi va haver un pleit per la propietat dels masos fronterers entre els dos pobles, pleit que s’emmarca dins el context d’expansió de la ramaderia i necessitat de delimitar les terres de pastura entre pobles.
 |
| El Cabezo Blanco des del Calarizo. |
 |
| El Prau la Egua. |
 |
| Barranco de Benarruz. |
 |
| Paso de la Pinilla de pujada al Cabezo. |
 |
| Cabezo de la Cruz. |
 |
| Vèrtex del Cabezo Blanco. |
 |
| Penyagolosa des del Cabezo la Cruz. |
 |
| El Carro i Piedrafita des del Cabezo. |
Després de descansar cal continuar ruta seguint el Paso de la Pinilla, per on hem pujat des del Calarizo. El pas continua cap al sud, baixant per la partició d’aigües fins que gira a la dreta per a baixar al recte a la fuente del Romero. La pendent però és prou forta així que millor continuar recte per l’esquena de l’ampla lloma que ens portarà sense massa complicacions al mas del Cabezo Blanco. A més el recorregut és més curt encara que perdem un punt d’abeurada, important en temps de molta calor i poca aigua, que no és hui el cas.
La baixada camp a través és fàcil. Els carrasquissos que creixen a la solana del Cabezo no cobreixen totalment el sòl i sempre es pot trobar un pas entre ells. Només a l’acostar-se a la casa la pendent és un poc més forta però sense problemes.
A la nostra dreta queda el barranco del Carro i de l’altra banda hi ha el mas del Barranco, també amb cases arreglades i en ús. A partir d’ací s’estenen un llarg pla solcat pels barrancs, que va baixant poc a poc fins a la carretera de Zucaina a Cortes, i més enllà. Estes partides, més amables i accessibles, han permès que encara queden molts bancals treballats i també que s’instal·len tot un seguit de granjes als llocs propers a les carreteres.
Arribats al mas del Cabezo cal seguir una pista que hi puja fins que enllacem amb el camino de la Fuente del Romero, ara una ampla pista que entra també al mas del Barranco.
 |
| Continuació de la ruta per la partició d'aigües. |
 |
| Final del camp a través. |
 |
| Camino de la Fuente del Romero. |
 |
| Mas del Cabezo Blanco. |
Cal seguir la pista a l’esquerra, baixant cap a la pista que entra a Casa Tonda, traçada sobre l’antic camí. A l’esquerra queden els bancals de Casa Guillamón, encara treballats. Així que aprofitant-ho retallem la pista baixant per la vora dreta dels bancals, passant per sota de Casa Guillamón, fins que arribem a la pista de la Casa Tonda.
Casa Guillamón es troba als peus del Cabezuelo, tossalet que forma part del més gran Cabezo Blanco, i ja es troba dins la gran partida de la Cañada que s’estén fins a les faldes del Tis. Ací els carrascars alternen amb els camps treballats o erms.
La pista traçada sobre l’antic camí de Casa Tonda és ampla i planera i permet avançar fàcil i còmodament. Anem ara als peus del Cabezo Blanco, quasi paral·lelament a la ruta feta per a pujar. L’avanç és ràpid i de seguida arribem al barranco de Benarruz, que ací s’obre a l’arribar al peu de les muntanyes en una sèrie de bancals ben fèrtils i frescos, on ara creixen els xops.
Passat el barranc i en un alteró està la Benarruz, masada que va arribar als cinc veïns. L’aigua del barranc era aprofitada per a regar els bancals de manera que quasi una tercera part eren de regadiu. Este fet i el topònim fan pensar en un origen àrab, encara que no tots els topònims començats per bena (o beni) ho són. Molts simplement són una corrupció de pinna o penna (penya). En este cas però la tradició oral diu que va pertànyer a un moro molt ric anomenat Ben Arruz, i sembla que fins a meitat segle XX quedaven restes d’un casal, desfet per a fer bancals, que hom atribuïa als temps dels moros. Ara no queda ningú ni cap casa en ús, tot i què els edificis no es troben en mal estat de conservació.
Deixant enrere Benarruz trobem la pista del Calarizo, que puja per l’esquerra, i més avant el camino del mas de Tarragón, que baixa per la dreta. Passat este comencem a trobar els bancals de Casa Tonda, molts d’ells plantats de carrasques truferes ja grans. L’antic camí passava per la casa però no la nova pista que passa a certa distància. És un mas que no s’ha partit i, en conseqüència és una finca molt gran. Des d’ací el vell camí anava directament a Casa Camales, però com encara ens queda un bon tros de tornada deixem estar les sendes novelles continuant per la pista vella que no ens presentarà sorpreses.
La pista baixa entre bancals treballats a buscar el barranco de Tarragón. Ací n’hi ha algun bancalet d’horta encara plantat a l’estiu. Ara només té cols. Pel barranc puja també el camí del Prau la Egua que passa per la fuente la Pinilla, per on hem estat abans.
Després de travessar el barranc pugem per l’altra banda fins a Casa Camales. Ací deixem la pista que continua cap al camino del Vispal (per on també hem passat abans), per a baixar per davant de Casa Camales.
 |
| Bancals de Casa Guillamón. |
 |
| Pista de la Casa Tonda. |
 |
| La Benarruz. |
 |
| Carrasques truferes a Casa Tonda. |
 |
| Barranco de Tarragón. |
 |
| Penyagolosa des de Casa Camales. |
 |
| Peirón de Casa Camales. |
 |
| Casa Camales. |
A Casa Camales s’hi troba un alt peiró amb les imatges arrencades. Sorprèn per l’altura, desacostumada als modestos peirons que hi ha a la resta del terme (el Pairón del camín del Puerto, el del Pino Cacho, el de la Loma del Pairón, el de la Torrica, ...), situats a la vora dels camins. Als peirons se reunien en celebració els veïns dels masos dels voltants. En este de Casa Camales se celebrava romeria i festa el primer diumenge de setembre, on també n’hi havia la benedicció i repartiment del rotllo per part dels clavaris, voluntaris que s’encarregaven de recaptar entre els veïns la farina per a fer-los el dia abans al forn de casa.
És curiós el fet que se celebrara festa ací, sent el mas menut i només d’una casa (d’on el nom), i no en altres masades com Benarruz. Però això sí, Casa Camales es troba situada a un enclavament estratègicament situat, prop o per on passen els camins que des de Villahermosa van cap al Prau la Egua, la part alta de la Cañada o la partida del Parral, situada a la vall alta del río Mayor.
De Casa Camales baixen un seguit de bancals que conformen la capçalera del barranco del Mas de Peña, que s’encaixa ací entre la Loma Bea i la Loma on s’hi troba el mas. El camí més curt fora baixar pels bancals, però el vell camí no ho feia sinó que baixava per dins del bosc.
Cal seguir la pista que s’endinsa en un bosc mixte de carrasques i pins i buscar el vell camí que baixa recte evitant una gran volta que fa la pista. Però al passar no trobe la traça del vell camí, i per evitar pèrdues innecessàries, seguim per la pista que baixa per un terreny de sauló on els pins passen a ser de rodeno.
La pista baixa pel bosc fent volta fins que arriba al barranco del Mas de Peña, ací un simple barranquet que, des d’ací s’enfonsa entre les llomes formant una fos menuda que porta el significatiu nom del Oncino (d’hocino, derivat d’hoz).
Passat el barranc caminem per sota els bancals del mas de la Loma Bea, tancats també per a plantar carrasques truferes. A la vora del camí queda la pica de la font del mas, ara seca, just al costat de la porta d’entrada. Des d’ací el camí puja separant-se del barranc cobert pel bosc. El nostre camí passa per un terreny més obert, d’antics bancals encara treballats envoltats de matollars, i ens porta al llom de la lloma.
Per dalt la lloma corre el vell camí del Vispal a Villahermosa, ací convertit en pista. El seguirem a la dreta en la mateixa direcció que portàvem. Ja l’hem xafat abans per la Loma del Pairón que no és més que la continuació de la Loma Bea. Ací el terreny canvia i el sauló deixa pas a la pedra calar i els sòls rojos a què dona lloc. També ho fa el pinar, acompanyat ara d’un sotabosc de romer. Este serà el paisatge que ens acompanyarà mentre baixem cap a Villahermosa.
El camí/pista es va estretint mentre passem pel Plano Royo fins que acaba. Continua el vell camí de ferradura que recorre la lloma que es va estretint fins que ja no mereix tal nom. Caminem per un pinar madur i espès que no fa que no puguem vore amb claredat tot el paisatge que ens envolta, tot i això a través dels pins podem distingir el río Mayor als nostres peus i, si ens desviem un poc cap a la dreta, l’engorjat barranco del Mas de Peña.
Arribem a un punt on per la dreta ve un sender, molt perdut, que puja des del mas de la Peña que queda al fons del barranc a qui dona nom. A partir d’ací el camí comença a baixar cada vegada amb més pendent.
Camí caminant arribem a un punt des d’on el pinar ens deixa disfrutar de les vistes. Podem vore bona part de la vall del río Mayor que corre cap a Cedraman. Davant nostre queda la Cantera del Tis i de l’altra banda del riu, entre la Muela i Salvatierra, s’estenen les cases de Villahermosa. Cal aturar-se a descansar un poc per a disfrutar de les vistes, encara que no molt perquè el poble ja el tenim quasi a tocar.
A partir d’ací el camí baixa fent voltes per a salvar el pendent fins que arribem al collado de las Horcas.
 |
| Pista de la Loma Bea. |
 |
| Mas de la Loma Bea. |
 |
| Barranco del Mas de Peña. Darrere la Loma la Masada i al fons el Tis. |
 |
| Camino del Vispal pel Plano Royo. |
 |
| Continuació del vell camí per las Artigas. |
 |
| Descansant al mateix camí. |
 |
| Villahermosa des de la Peña el Gato. |
 |
| Voltes baixant a las Horcas. |
 |
| Villahermosa des de las Horcas. |
Pel collado s’obre en un aflorament d’algeps que afavoreixen l’erosió, i no només per a obrir el pas sinó també per a desfer la traça del vell camí, esborrada per l’aigua i la poca consistència del terreny. Per ací passa el camino del mas de la Peña, ara substituït per una pista formigonada.
El nom de las Horcas fa referència a les antigues forques, lloc on penjaven els condemnats a mort i què normalment se situaven a l’entrada dels pobles pels camins més importants. En este cas el fet de trobar-nos-les abans d’arribar al poble denota la importància del camí del Vispal, principal via de comunicacions amb l’Aragó i per on fins a l’edat moderna hi va haver un important pas de persones, ramats i mercaderies.
Baixem seguint la pista formigonada que ha substituït el vell camí, la traça del qual s’ha perdut entre l’algepsar. Això sí la pendent continua sent considerable i de seguida ens porta als peus de la muntanya on enllacem amb el camino de San Bartolomé, per on es va traçar el GR-7. I juntament amb el GR-7 entrem a la Huerta de la Rinconada, la més gran del poble.
Tenint a la dreta el barranco del Regajo travessem l’horta passant entre unes granges i deixant a la dreta el molino Sales, refet com a serradora i que va estar en ús fins fa poques dècades. El seu casalici de quatre plantes destaca enmig de l’horta.
Arribem al riu seguint la acequia Mayor, que baixa a regar les hortes de l’altra banda del barranco del Regajo. Arribem així al río Mayor i el travessarem pel Puente Mayor, pont nou que s’alça on ja va existir un altre des d’antic, segurament assolat per les riuades.
Travessat el riu seguim les marques del GR que ens porten a pujar directament al poble, travessant la carretera del Puerto i enfilant amunt l’antic carrer de l’Hospital on, fins els anys 1970 va estar l’antic hospital medieval. Seguint-lo arribem finalment a la Plaza de la Iglesia, des d’on hem començat a caminar.
Completem així una volta molt completa per bona part del terme de Villahermosa, una part poc coneguda però que ha estat tot un descobriment per la quantitat i varietat de paisatges diferents que podem trobar en només una ruta. I amb un vèrtex geodèsic de propina.
 |
| Arribant a la Huerta de la Rinconada. |
 |
| La serradora del Molino Sales. |
 |
| Villahermosa des de la Rinconada. |
 |
| Acequia Mayor. |
 |
| El Río Mayor des del Puente Mayor. |
 |
| Entrant a Villahermosa per l'Hospital. |
Ací està el track:
I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:
Villahermosa – el Tis – la Cimorra
Més informació:
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d’aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
Monferrer Catalán, Luis (2006) Villahermosa. Historia de un Pueblo de frontera entre Valencia y Aragón. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
Villanueva Morte, Concepción (2007) «Litigios en el proceso de deslinde y amojonamiento entre los términos de Villahermosa del Río y Cortes de Arenoso en el último cuarto del siglo XV» pp. 5-42 dins Estudis Castellonencs nº10 2003-2005 Ed. Diputació de Castelló <https://www.academia.edu/2964079/Litigios_en_el_proceso_de_deslinde_y_amojonamiento_entre_los_t%C3%A9rminos_de_Villahermosa_del_R%C3%Ado_y_Cortes_de_Arenoso_en_el_%C3%Baltimo_cuarto_del_siglo_XV>
