DE SANT JOAN AL CORRAL SEC PEL REBOLLAR I LA BERTRANA

Amb l'excusa de vore els pelegrins de les Useres tornem a Penyagolosa, i és que s'acosta la primavera a les terres altes, el millor moment de l'any per a passejar-les. Si dimarts passat vam fer una ruta sota els cingles, pel país de la cabra, hui ens toca anar a l'altra banda, pel Rodesnar i el Rebollar, pel país del cabirol encara que dissortadament no en trobem cap.

Si dimarts vam trobar Sant Joan solitari i tranquil hui amb els pelegrins de les Useres es fa difícil fins i tot trobar un lloc per aparcar i fins i tot hi ha quatre autobusos de gent que ha pujat a vore o acompanyar els pelegrins.

Així que el primer que fem és acostar-nos a Sant Joan a vore l'ambient perquè els pelegrins en estos moments estan dinant o tancats a la Cova. Visitem Sant Joan, visita obligada en un dia de festa com hui, i fem temps fins que siga l'hora d'eixir visitant també el Centre d'Interpretació instal·lat a l'antiga casa forestal. Ací darrere, vora les quadres dels forestals on han passat la nit, estan amanides ja les dèneu càrregues que acompanyen els pelegrins per a portar-los el fato.

Les càrregues abeurant a la font Voltà.

Quan les càrregues emprenen la marxa anem a la placeta de Sant Joan per on passen els pelegrins. Els pelegrins ixen per la porta principal de l'església, la que dona a la font Coberta i que s'obri en les celebracions especials, i és que Sant Joan, com església d'origen medieval què és manté l'orientació primitiva de les esglésies amb l'altar a llevant i la porta principal a ponent. Per esta ix la processó que despedeix els pelegrins; amb la creu al davant i la processó del poble; darrere el guia i la processó dels pelegrins que van descalços, en silenci i separats una trossada. Als porxes es despedeixen de Sant Joan besant a terra i la relíquia del sant que porta mossén David revestit per a l'ocasió.

La placeta està de gom a gom però no se sent ningú, només els cantors amb els cants a la manera gregoriana.

Pelegrins de les Useres.

Darrere de l'últim pelegrí va un goleró de gent que els segueix, mentre la gentada es va dissolent poc a poc. Com que ja és hora aprofitem per dinar sota el pinar abans de començar la marxa.

Finalment eixim de Sant Joan seguint el camí del Puerto per davant de la casa forestal. Ací comença el PR-CV-66 que puja cap a la Serra de la Batalla passant pel Rebollar, la Portera del Llop i el Xaparrar. La idea era fer una de les rutes descrites per Enric Roncero a Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País (el millor llibre sobre Penyagolosa, per cert), que fa la volta per l'Atzevar i l'Espino, però al final hem fet una ruta un poc diferent, més curta però també molt interessant per les terres que queden a ponent de Sant Joan.

Camí de les Carretes.

Deixem enrere el punt on s'inicia el sender, on hi ha un panell indicador, i seguim recte per la pista que puja. A l'esquerra munta el camí del Puerto que passa pel mas Roig i la Torre Mosquit, per allí retorna el PR.

El camí de les carretes fa honor al seu nom i és un ample camí de carro (o carreta) que permet el pas d'aquests per a baixar carbó o fusta des de la Portera del Llop i amb esta finalitat degué ser traçat. Tot i què hui ens pot semblar intransitable per a un vehicle de rodes cal recordar que els carros poden passar per llocs on els moderns cotxes no ho fan, ni tan sols alguns 4x4, degut a les grans rodes, i l'única dificultat és la pendent, per això el transport es solia fer de baixada i mai al contrari.

La pista que va per damunt del vell camí acaba quan este travessa el barranc del Rebollar, deprés el que vorem és una senzilla senda que puja amb forta pendent per la Lloma del Pi de la Fulla. En alguns trams l'amplària del camí, picat en part a la roca ens recorda que no es tracta d'un simple camí de ferradura.

El camí fa alguna revolta, però poques, mentre enfila per la lloma clapejada de pins, carrasques, ginebres i algun roure fins que troba una pista. A partir d'ací la vegetació canvia i el terreny calcari deixa pas als gresos que ocupen la vessant occidental de la vall on s'està Sant Joan. El pi negral deixa pas al rodesno i el burguillo l'acompanya formant una catifa. També comencen a aparèixer alguns rebolls.

Penyagolosa des del camí de les Carretes.

La pista continua cap a la Bertrana mentre que nosaltres, seguint el camí, trenquem a l'esquerra per a pujar a la Portera del Llop.

Quan ens arrimem a la portera comencem a trobar pins tallats, hem eixit de la muntanya pública i estem en terres del mas Roig, i han tallat pins per a fusta però encara estan les branques i la remulla escampades per terra esperant ser triturades o recollides.

Ramulla deixada després de traure pins.

Amb eixe acompanyament arribem a la Portera del Llop, collet amb un important encreuament de camins. Per ací passa la pista que, des del Planàs, va al Puerto per la Torre Mosquit i el mas del Collado. Ací arriba el camí de les Carretes i des d'ací baixa un camí al Mançanar, i també el PR continua cap al Xaparrar per la font d'Argilaga. Nosaltres abandonem el PR i continuem per la pista a l'esquerra per a passar pel Rebollar.

Pins tallats a la Portera del Llop.

Als pocs metres de la Portera trobem una balma murada, és la coveta dels carboners, curiosa construcció que aprofita un bloc de roca. A partir d'ací entrem en el Rebollar. Els rebolls comencen a fer-se més abundants conforme avancem, però encara estan nus de fulla esperant la primavera que encara no ha arribat. Es tracta de rebolls joves degut a l'intens carboneig de la postguerra que va arrasar quasi tots els boscos madurs de carrasques i roures de les nostres terres. Com que el carboneig fa anys que va acabar el bosc torna a créixer i prendre força i al estar prohibit tallar-los amb les tales de pins cada vegada es va fent més pur i a la llarga tornarà a formar un bosc madur i ben format que s'estén al llarg de les vessants de solana on apareix el rodesno. De fet rebolls en podem trobar en la major part de raconades de Penyagolosa que es troben al cara-sol amb un sòl silici.

Deixem enrere el Rebollar continuant cap a la Torre Mosquit i passant per la vora de les Fontasses. Abans ací hi havia un gamelló de fusta que arreplegava l'aigua que regalima de la muntanya, en un de tants condicionaments de la pista van desaparèixer però no el lloc on eren, moll i on sol eixir l'aigua els anys normals, enguany amb la seca que portem està completament eixut.

El Rebollar.

Un poc més avant abandonem la pista principal, ja prop de la Torre Mosquit, i continuem per la dreta seguint una vella pista que ara s'ha convertit en un ample caminal que munta cap al collet del Corral Sec. Ací retrobem el PR que puja per la font de l'Argilaga i continua cap a la font de Dalt.

Al arribar al collet se'ns obre al davant l'altra vessant, la que mira al Pla d'amunt, a la serra de la Batalla, a les terres altes d'Aragó. Aprofitem per pujar cap al Xaparrar des d'on també podem vore Penyagolosa per la seua esquena més herbosa, la vall del riu Carbo, als nostres peus, i la vall del Villahermosa, i serres i muntanyes que s'estenen fins que es perd la vista.

Camí del Collet del Borguillo

Al collet trobem també el contacte entre la calcària i els gresos, que dona lloc a una vegetació diferenciada. Així d'una banda hi ha els pins rodesnos i rojals, amb sotabosc de burguillo, mentre que per l'altra hi ha alguns pins rojals, ginebres i alguna xaparra que no arriben a formar un bosc.

Collet del Borguillo.

Després d'un breu descans i fer un glop d'aigua i un mosset continuem la ruta de retorn a la Portera del Llop passant per l'Artiga de Garrido, capoll que queda dalt del Rebollar. La part més alta, calcària, es troba pelada i des d'allí hi ha una ampla panoràmica cap al nord. La resta de la ruta passa per terreny silici i transcorre sota un espés pinar.

Camí de la font d'Argilaga.

La senda travessa una portera i baixa per l'ombria amb una certa pendent, mentre a l'esquerra va formant-se un reguer que baixa cap al Mançanar. Al llarg de la baixada anem trobant grèvols i, per la nostra esquerra i vora el reguer, salzes.

L'artiga de Garrido.

Arribem així a la font de l'Argilaga, ara només un forat al terra que vessa l'aigua cap a una bassa recentment excavada. El racó però és ben agradable, clapejat de falagueres encara seques i amb un parell de salzes que ja trauen fulles sota uns grans exemplars de pi rojal.

Des d'ací la senda continua pel que fou una antiga pista, ara envaïda per la vegetació, que baixa amb una forta pendent cap a la Portera del Llop.

Camí dalt la font de l'Argilaga.

Quan arribem a la Portera del Llop hem de passar una portera de veritat a l'arribar al coll i retrobar-nos amb la pista del Puerto. Però abans de tornar a Sant Joan pujarem a fer una visita a la torre forestal de la Bertrana i per això cal seguir a l'esquerra per la pista que planeja per l'ampla collada on està la Portera.  

Portera del Llop.

Quan la pista comença a baixar l'abandonem i continuem per una pista més estreta que puja dreta cap al capoll que domina el coll. Després d'una curta pujada ja podem començar a distingir la torre entre els pins, però només quan estem quasi als seus peus la podrem vore. Des de dalt hi ha un magnífic panorama del Pla i de Penyagolosa però per a previndre accidents el recinte està tancat amb cadenat i des de baix els pins no ens deixen vore molta cosa, de tota manera paga la pena de pujar per admirar el magnífic bosc de pi rodesno que ens acompanya.

Torre forestal de la Bertrana.

Després d'un breu descans continuem la baixada per la banda de tramuntana, per on continua la pista, però quan esta fa una tancada revolta l'abandonem i travessem el pinar al recte buscant la cova de la Bertrana.

Travessem el pinar sense senda, i travessem un tallafocs abans de començar a trobar traces de velles pistes fusteres. En seguim una que més o menys va en la nostra direcció fins que trobem unes fites que marquen el sender que puja des de Sant Joan a la cova de la Bertrana. A la cova en esta ocasió no ens acostem però si hom no la coneix paga la pena fer-ho.

A través per la Bertrana.

Baixem pel sender, costerut però prou clar i més ben enfitat que fa un any quan vam passar per darrera vegada.

La senda fa una llarga diagonal per la vessant, sota els pins i travessant grans rodals de falagueres, abans d'arribar a la pista del Puerto. Travessem la pista i de l'altra part el sender està més ben marcat i xafat.  

Senda del Rodesnar.

Seguim baixant i just quan el sòl canvia i els gresos deixen pas al calcari, el pinar s'acaba i deixa pas a un terreny obert amb carrasques i ginebres. Enfront nostre tenim l'esquena de Penyagolosa i el barranc de la Pegunta que hi baixa, i davant, ja a tocar, la casa forestal cap on ens dirigim acabant així la ruta.

Casa forestal i Penyagolosa al fons.

I acaba així la marxa però no l'excursió perquè per acabar d'arrodonir el dia ara toca anar a les Useres a vore l'entrada dels Pelegrins al poble, ja de nit fosc.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
sant joan - mas roig - teix mil·lenari més informació ací
sant joan de penyagolosa - cova de la bertrana més informació ací
mosqueruela - sant joan


Més informació:

• Ajuntament de les Useres
• Monferrer, Àlvar (1995) Els pelegrins de les Useres Ed. Generalitat Valenciana
• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 

ENTRE TORRALBA I PAVÍAS: DEL PRADO AL PINAR PER LA RAMBLA DEL CATALAN I LA SERRATILLA

Aprofitem les vacances tornem a fer una ruta entre setmana, però esta vegada cap a la serra d'Espadà. Així Jose i un servidor tornem cap al mas del Prado per a mirar seguir unes quantes sendes per on feia anys que no passava.
Així la ruta ix del mas del Prado i baixa seguint el barranc del Prado per el què és una ruta alternativa al GR-36 fins que arribem al barranc de las Clochas (o del Brezal, que amb els dos noms apareix a la cartografia). Des d'ací puja cap al Pinar però sense arribar dalt de tot, i continua per pista fins a la Balsa del Lobo on, sempre per dalt les muntanyes, arriba al collado Royo retorna al Prado.
Deixem el cotxe a la banda de dalt del mas, just a la vora del camí asfaltat a Montan i a uns metres de la pista per on tornarem així que no haurem de xafar gens d'asfalt.
Des d'ací ixen dos pistes i una senda. La senda va per la Pedriza i el Collado Hondo a Higueras (o a Pavías) mentre que la pista de la dreta acaba en una bassa per on passa la vella senda d'Higueras a Fuentes, un dels Cuatro Caminos que s'encreuen al proper alt de Cuatro Caminos i netejada fa uns anys però ara no massa xafada. Nosaltres seguim la pista que baixa per l'esquerra, ampla i repassada de fa poc, que passa per davant de les runes del mas del Prado.

Mas del Prado.

Al fons del fondal per on anem encara hi ha alguns bancals on creix l'herba i no han sigut envaïts del tot pel pinar, que creix amb força per les vores i conforma una valleta ben verda. Per la pista avancem ràpidament i travessem el que fou camí d'Higueras (i Pavías) a Fuentes (i a Cirat), antigament seria un camí ample i ben marcat, ara ni tan sols trobem les traces. Portem a la dreta un barrancusset que comença a prendre forma i que, més avall, es convertirà en la rambla del Catalan.

Pista vora el barranco del Prado.

La pista però s'acaba o, millor dit, s'acaba el tram que han netejat en pala perquè el que fou una pista encara continua avall per l'esquerra del barranc però ara només en resta una estreta senda per on passem sense massa problemes.
Este tros era un dels que volia vore com estava perquè fa molts anys que no passàvem per ací i la veritat és que no ha canviat massa; els pins són més grans però les argelagues no tapen el pas i encara està prou transitable. És una llàstima que no estiga un poc més net perquè suposa una interessant alternativa al GR que des de Cuatro Caminos a Torralba xafa molt d'asfalt.
Finalment baixem al barranc i la pista esdevé senda que travessa el barranc i puja cap al corral del Hinojar.

Senda vora la rambla del Catalan.

Arribant al corral trobem l'únic tram que sembla tapat però passem bé sense massa complicacions.
Des del corral hi havia una senda que pujava a enllaçar amb el GR a l'altura del corral del Sordo, però no ens acostem a vore com està en estos moments sinó que tornem a baixar a la rambla seguint la vella pista que pujava al corral.
Arribem a la rambla i la seguim per dins fins que eixim a una pista que ve des de los Planos (i de Torralba) seguint la rambla. Nosaltres però seguim per la dreta per un antic pujador a un bancal que ara ja és senda i, per la vora del bancal, travessem fins que enllacem a un altre bancal ermat de més amunt amb el camí de Torralba a Higueras.

Camí de Torralba a Higueras.

El camí passa per una ombria i baixa al barranco de las Clochas (o del Brezal) fent un bell tros per dins. El paisatge canvia quan apareix el rodeno, típic d'Espadà, i comencem a trobar alguna surera que acompanyen a les carrasques i pins que van escapar del foc.
El camí ix per la dreta del barranc en pujada per a estalviar una revolta del mateix i torna a baixar. Just en punt més alt ix a la dreta la senda de las Cañadillas que enllaça a la Pedriza amb la ruta que seguim i que sembla que està passable.

Barranco de las Clochas.

Per sort per dins del barranc el camí està prou bé i avancem sense massa complicacions. Resulta curiós anar trobant pedres amb senyals blaves i verdes que sembla que estan pintades però tan sols és atzurita i malaquita de les quals hi havia unes mines aigües amunt que ja citava Cavanilles al seu pas per estes terres i on es poden trobar més minerals.

Camí del Carrascal.

La senda ix del barranc i va circulant ara per la dreta, ara per l'esquerra, sota rodals de pins i sureres grans que van escapar del foc, acompanyats de carrasques i pins més jòvens que són el bosc del futur.
Arribem així quasi al punt on enllaça amb la pista que baixa des de la Balsa del Lobo, però en conte de pujar directament, com que tenim temps i un track de mike1970, seguim una senda que puja directa cap al pinar pel Carrascal.

Pujant al Carrascal.

El Carrascal fa honor al seu nom i abunden les carrasques, tot i què encara menudes, però amb el temps de ben segur que tornarà a ser un carrascar esponerós. A més entreverades amb els carrasques hi ha sureres i fins i tot algun roure, tot un exemple de diversitat botànica a la què s'afegeixen els pins.
Seguint la senda que puja recta i amb gran pendent, arribem a uns lloms arredonits que voregem fins que arribem a la carretera de Pavías a Torralba, just on esta fa una gran volta.
Ací seguim a l'esquerra uns metres fins que al punt per on puja a l'esquerra el vell camí de Torralba a Pavías, ara un poc brut, cal seguir una senda més neta a la dreta que munta amb forta pendent primer, i més suaument després, cap al Pinar.

Pista del Pinar.

El camí ens duu a la pista del Pinar i ací mateix aprofitem per esmorzar sota uns pins. Tot i què no estem al cim del Pinar les vistes no desmereixen cap al nord, cap a ponent i cap al sud, a llevant el cim ens tapa les vistes.
Reprenem la ruta baixant per la pista fins que arribem a la carretera de Pavías a Torralba novament. Arribem a la carretera vora un gran rètol que marca el límit del terme de Torralba i la seguim uns metres cap a Pavías fins que ens desviem a la dreta per una pista que puja.
La pista puja per Robira i travessa un pinar de pi blanca que creix sobre les margues i calisses. El pinar madur que queda a la nostra esquerra contrasta amb els joves pins que hem deixat enrere i ací ja no va arribar el foc de l'incendi del 94. Els bancals d'ametlers que ens queden a la dreta i s'estenen per dalt de Robira van fer de tallafocs.
Després d'un curt descens arribem al coll on es troba la Balsa del Lobo. Fins ací pugen un parell de rutes des de Pavías i per ací baixa cap al poble el vell camí que unia Pavías i Torralba.

Aljub vora la Balsa del Lobo.

Nosaltres deixem enrere la bassa i l'aljub que hi ha a la vora i seguim uns metres per la pista que baixa al barranco de las Clochas per a, de seguida, trencar a l'esquerra per una senda recentment netejada que segueix l'assagador de las Balsillas.
La senda puja per un contrafort fins a la Serretilla, ampla lloma que s'allarga cap a la ratlla d'Higueras.

Vereda de las Balsillas.

Conforme pugem i guanyem altura  la Serratilla ens ofereix un magnífic panorama de la vall del Palància i de bona part de la Serra d'Espadà. Veiem els cinc mils que ens queden darrere i els tres mils que ens queden davant, i destacant al fons el Alto de Santa Bárbara de Pina.

El Pinar des de la Serratilla.

Passada la Serratilla fem la volta al Abejero deixant als nostres peus un fondal on conflueixen el barranc de la Mina amb el del Carrascal formant el barranco de las Clochas. De l'altra banda hi ha l'extrem occidental del Pinar, on hem estat fa una estona. És un bonic rodal on creixen els pins, les sureres i les carrasques.
Davant nostre, veiem una escombrera que marca el lloc on es trobava la mina de Pavías, i no molt lluny passarem.
La senda arriba a una altra més xafada, marcada amb unes marques blanques i blaves ja velles. Es tracta del camí de Pavías a Montan i el seguim a la dreta cap al Prado.

Camino de Higueras a Fuentes arribant al Collado Hondo.

La calcària deixa pas al rodeno i el terra es fa roig viu. Les carrasques ens acompanyen arribant al Collado Hondo des d'on pugem cap a las Balsillas on deixem a l'esquerra una pista que baixa a Higueras per l'Estonar. Nosaltres però seguim recte resseguint la capçalera del barranco Cabero que baixa cap al Aguanaj, tots dos dins el terme de Higueras.

Barranco Cabero i al fons la Loma de la Cierva.

Als nostres peus s'estén una de les sureres més occidentals d'Espadà mentre que la senda, davant nostre, passa per la Pedriza lloc on la pedra calar aflora i no deixa crèixer més que alguns pins blancs.
Just ací enllaça per la nostra dreta la senda de las Cañadillas que ve des del barranco de las Clochas.

La Pedriza.

Nosaltres seguim recte baixant, ara més ràpidament, cap al següent coll on trobem una bifurcació de camins. Per la nostra esquerra baixa el camí de Fuentes o Cirat a Higueras, ara perdut, que baixa per la dreta no massa net. Recte i trasponent el coll continua el camino de Pavías a Montan que baixa al Prado on tenim el cotxe.
Nosaltres però seguim un altre camí, que passa per la solana de Veralanta que tenim davant nostre i per on va la Vereda de los Contrabandistas.

Camí de Fuentes al collado de Veralante.

El camí ha estat netejat de no fa massa i es passa bé. En bona part és un camí antic però hi ha trams que segueix l'assagador que continua per la carena de la muntanya. Al nostre voltant creix un espés pinar de pi blanc que en ocasions no ens deixa vore més que uns metres de senda per davant.

Vereda de los Contrabandistas.

Arribem així a un ample coll. Es tracta del collado Royo per on passa una pista que puja des de Higueras per l'Aguanaj i que baixa per l'altra banda cap al Prado. Eixe és el camí que seguirem. Davant nostre continua la senda per la Loma de la Cierva, però eixe hui no toca.

Baixant del collado Royo.

Amb pas alegre fem els últims metres de baixada per l'ombria de Veralante fins que enllacem amb el camí asfaltat de Montan, just a uns metres d'on hem començat la caminada.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

pavías - balsa del lobo - las balsillas més informació ací
higueras - loma la cierva - aguanaj més informació ací
torralba - pinar més informació ací
matet - torralba per peña huesa més informació ací
el prado - camí higueras - gr36
torralba - cuatro caminos - el prado
mas del prado - higueras
torralba - pavías - ceja pinar

Més informació:

• Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
• Web de l'ajuntament de Pavías
• Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Espadà. GR-36 Ed. Societat d'Amics de la Serra d'Espadà
• Ruzo Gómez, José Manuel (2003) Estratigrafía y mineralogía de la sierra de Espadán. Ed. Fundació Serra Espadà
• Web de l'ajuntament de Torralba
• Cartoweb
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>

LA GOLOSILLA I LOS RINCONES. SOTA ELS CINGLES DEL PENYAGOLOSA

Ja feia temps que tenia ganes de passar per los Rincones. Havia llegit i m'havien dit que era un racó espectacular, un lloc deixat de la mà de Déu i dels hòmens, feréstec com pocs i impactant. Així que aprofitant les vacances i un track de jvicent allí que ens hem encaminat.

Per a la ruta de hui haviem de ser quatre, un l'autor del track no ha pogut vindre finalment, però Jose i Modesto no s'ho han volgut perdre tot i què ja havien estat a los Rincones.

Sant Joan de Penyagolosa.

Hem començat la ruta a Sant Joan, com no, i ho hem fet d'una ben clàssica pel barranc de la Pegunta amunt fins a la font Nova. Tot i què és un vell conegut sempre és un plaer tornar a recòrrer un dels racons més bells de Penyagolosa, i un dels pinars més bonics que conec i coincidisc amb Roncero quan el qualifica com el bosc sagrat de Penyagolosa.

Com que és any de seca el barranc només duu un fil d'aigua. Normalment tampoc en duu molta perquè la majoria es canalitza cap a Sant Joan i els campaments, però a la primavera, i en dies com hui que no hi ha quasi gent a Penyagolosa el seu cabal sol ser més generós.

Barranc de la Pegunta.

Arribem a la font Nova, que ha substituït a la font de la Pegunta (d'on pren l'aigua) i fem un bon glop per a prendre forces.

Ací abandonem el camí que continua barranc amunt i sense senda fem una llarga diagonal sota el pinar buscant l'Estret. Els teixos acompanyen als pins i també, prop dels cingles, cirerers de pastor, aurons i d'altres arbustos que denoten la frescor del lloc.

Arribem als Estrets que ho són de veritat doncs ací la llarga lloma del Conill que puja des de Sant Joan, i per on puja el PR-CV-79 només deixa un pas d'uns pocs metres entre el barranc de la Teixera i el de la Pegunta.

Pujant als Estrets.

Passats els Estrets la lloma s'eixampla novament i el camí puja mirant a la Teixera. Un poc més avant abandonem el PR i busquem el camí de la Cambreta. Una ampla senda que travessa un pinaret abans d'abocar a la font de la Cambreta, en un racó de la Lloma. La font, ben arreglada i cuidada només té un fil d'aigua.

Camí de la font de la Cambreta.

Continuem cap al mas de la Cambreta per darrere la font, remuntant un barrancusset que davalla des dels bancals d'enfront del mas. És per ací per on devia vindre el vell camí que unia el mas i la font, però ara es troba poc clar i pugem al mas sense estar segurs d'haver seguit el traçat correcte i és que el temps i el desús ha esborrat el que abans deguere ser una senda clara i fressada per on cada dia baixaven les ovelles a beure a la font, i també els matxos amb els cànters als arganells per a carrejar l'aigua de boca.

Arribant a la Cambreta. Al fons la Lloma Belart.

Passem per davant del mas de la Cambreta que vigila el cim de Penyagolosa. Encara no hi ha ovelles ni vaques pasturant que no arribaran fins al maig seguint la tradició d'anar a extrem i és que el fred d'estes terres altes impedeix la pastura des de novembre a maig.

Eixim a la pista que baixa per Marcén al Carbo i la seguim de baixada uns metres fins que fa una revolta on l'abandonem i seguim recte cap a la Nevera.

Mas de la Cambreta.

La Nevera de Penyagolosa o del Comte fou propietat del Comte d'Aranda i senyor de l'Alcalatén, tot i estar emplaçada en terres del ducat de Villahermosa, i fou la principal proveïdora de neu de la vila de Castelló, neu que baixava cada dia al llarg de la major part de l'any per l'anomenat camí dels Nevaters, que segueix aproximadament l'itinerari del PR-CV-79. Esta és la principal nevera de Penyagolosa doncs la resta de llocs on es guardava neu per a l'estiu foren ventisquers, la majoria molt menuts i dels quals en resta poca cosa. Així hi havia un vora la font de la Cambreta, un altre al barranc del Forn, un parell més als venisquers de Fraga, etc.

Nevera de Penyagolosa.

Visitem la nevera per fora doncs els propietaris (cal recordar que estem dins de finques particulars) l'han tancada per evitar-se problemes. Malauradament ho han fet amb planxes de ferro si ho hagueren fet amb reixes com a les neveres d'Espadà podríem admirar-ne l'interior amb uns arcs de mig punt de pedra ben treballada que suporten una volta de mig canó.

Després de visitar la nevera reprenem la ruta baixant per una senda que va fent voltes cap al Renovell.  

Senda al Renovell.

Hem deixat enrere el terreny calar i ens trobem en un dels racons on afloren els gresos. La vegetació canvia i els pins rojals es troben entreverats amb els negrals i rodenos. El terra es troba cobert de burguillo i falagueres seques, de l'any passat doncs la primavera encara no ha arribat per fer crèixer les noves.

La senda s'acosta a un regall que baixa des de la Nevera i que segueix la línia de falla que separa el calcari i els gresos, tota una lliçó de geologia, i es bifurca. Recte avall arriba a la pista que des pel Renovell va cap a la fuente las Mozas, nosaltres però seguim per l'esquerra un senderol menys clar que travessa uns bancals i també aboca a la pista.

Rabera de cabres salvatges.

Un soroll ens fa mirar amunt i veiem una rabera de cabres salvatges que ens mira des de la falda de Penyagolosa. No serà l'única que veiem doncs a partir d'ací aniran apareixent davant els nostres ulls una gran quantitat de cabres.

La Camala i les Roques de Marcén.

Continuant per la pista del Renovell arribem a una bifurcació. Per l'esquerra mou el camí que fa la volta al cim, ruta G del parc natural i que segueix el vell camí de Xodos a Villahermosa. Nosaltres el seguim però per la dreta.

Després d'uns metres abandonem la pista i seguim la plataforma del vell camí de ferradura, amb trams empedrats, que comença a baixar entre les penyes i els cingles que voregen la capçalera del barranc de la Cepera.

Camí de Xodos a Villahermosa.

Hem deixat enrere els extensos pinars i entrem de ple en el terreny dels cingles, les parets verticals, els penyals pelats on només arrelen els ginebres, les savines i alguns pins dispersos. La bellesa però no disminueix ans al contrari, augmenta.

Penyagolosa des de la fuente las Mozas.

Arribem així a la fuente las Mozas, situada sota unes penyes i dominant la Casica Nueva als seus peus i la Casica del Bosque un poc més lluny. A la Casica Nueva tornem a vore cabres que s'enfilen des de l'assolat interior pujant per les parets. Sembla que són les noves habitadores dels masos i és que ja ho va sentenciar Otilio del mas de Gil fa molts anys “quan la gent se'n va tornen (els animals)”.

Continuem camí de baixada cap a Villahermosa i no ens fa massa gràcia perquè tot el que baixem ho haurem de pujar més tard.

Capelleta a las Casicas.

Dalt de la Casica del Bosque passem per la vora d'una capelleta on ja no hi ha sant. Fou bastida en memòria d'un veí de las Casicas que va morir enmig d'una gran nevada sense poder arribar a casa, ja a tocar. I és que la neu sempre ha estat temuda i delerada pels masovers; temuda perquè comporta aïllament i dificultats per a la vida quotidiana, i delerada perquè sense ella la seca amenaça cultius i animals.

Després de la capelleta el camí gira resseguint un braç del barranc de la Cepera camí de la Puerta de Peñagolosa, curiós pas entre tossals que deixa la primera imatge de Peñagolosa venint pel camí de Villahermosa. Nosaltres no arribarem sinó que agafem a l'esquerra una vella senda, poc clara però enfitada, que munta a buscar un collet als peus de la Golosilla.

Conforme anem pujant la senda es fa més clara i evident i quan ja ens acostem al coll de l'altra banda del reguer que hi baixa apareixen un altre grapat de cabres, i ja és el tercer grup que veiem en poc de tros. No fugen molt doncs no semblen acostumades a trobar massa gent.

Collet als peus de la Golosilla.

Trasponem el coll i de l'altra banda se'ns mostra el verd fosc dels pinars que baixen per Bibioj al riu Villahermosa, amb el Tis davant nostre. El camí que seguim ara planeja sota els cingles de la Golosilla i ens aturem a disfrutar del paisatge que se'ns obri: serres i tossals que s'estenen fins on abasta la mirada, n'identifiquem uns quants: el Tis, el Alto de Santa Bárbara, la serra del Toro, la Serra d'Espadà, Javalambre, ...

El camí fa volta pels peus de la Golosilla fins que enfila avall cap a la Moleta de la Clocha. Per la vora de la Moleta es veu una traça clara però el track que seguim trenca a l'esquerra per la Clocha, xicoteta clotada antigament treballada però on ara només creix l'herba i on tornem a fer fugir una altra rabera de cabres, i ja en van quatre. Ací però ens costa trobar la senda fins que arribem al corral de la Clocha. Només quatre parets resten del corral però les vistes que hi ha compensen. Tenim davant nostre la llarga cinglera de la Peña del Hurgo, i damunt d'ella Penyagolosa per la seua cara més salvatge.

Penyagolosa des del corral de la Clocha.

Ara hem de seguir la senda per poder entrar a los Rincones doncs si l'equivoquem podem fer cap dalt d'alguna de les cingleres que l'envolten. Per sort el vell camí que duia del mas al poble està prou ben marcat amb punts rojos i fites que faciliten el seguiment.

El camí davalla seguint un llarg aiguavés que queda entre la cinglera de la Peña del Hurgo i la Peña Larga, i al fons del tot es troba el mas de los Rincones, en un racó perdut fent honor al seu nom.

Los Rincones sota la Peña el Hurgo.

Conforme baixem per la cara més assolellada de Penyagolosa els ginebres guanyen terreny als pins, i les carrasques s'arreceren sota els cingles conformant un paisatge diferent, però no per això menys bell.

Penyagolosa des de los Rincones.

Entre els ginebres veiem córrer un nou grup de cabres, en este cas mascles amb llargues banyes que enfilen avall davant nostre seguint el camí. Nosaltres els seguim a bon pas però sense córrer.

El camí volta un poc abans de travessar un reguer que baixa del carrascal que s'estén per darrere del mas. El travessem i pugem per la vora del que en altres temps van ser els bancals que alimentaven els veïns del mas.  

Mas de los Rincones. Al fons el Morrón.

Arribem així al vell mas, assolat i inhabitable. Aguaitant el cap dins d'ell encara es poden vore restes de cadires, perols i armaris dins la cuina, mig soterrats entre les runes del sostre, i un curiós rètol a la porta de la cuina que avisa que “estamos en la Cimorra”.

Des del mas busquem la senda que ens ha de traure de los Rincones per l'altra banda i ens costa de trobar. Finalment per davall dels bancals de davant del mas trobem els punts rojos que ens han acompanyat fins ací i els seguim baixant fins al barranco de los Rincones, que sembla una xicoteta rambla. La seguim amunt buscant la continuació de la senda fins que la trobem.

Senda al Morrón.

La senda puja travessant l'espès carrascal que s'estén als peus dels cingles. Ací també trobem punts rojos i fites i, a més, branques de carrasca esporgades de fa poc que faciliten el pas. Es d'agrair la faena de tots aquells que ajuden a que no es perden les velles sendes, bé siga netejant-les, enfitant-les o simplement xafant-les; i és que els camins que no es xafen acaben esborrant-se de la memòria i perdent-se així un patrimoni etnològic valuós i necessari per a la pràctica del senderisme.

Balmes als peus del Morrón.

La senda ix de la part més espessa del carrascar passant sota els cingles del Morrón on s'obrin unes balmes usades antigament com a mallades per a les ovelles i ara com a sester per les cabres salvatges.

Passat el cingle el camí enfila amunt fent revoltes per una costera que ens portarà al capdamunt del Morrón de los Rincones. Ací cal anar atents a no perdre la traça ni les marques. A nosaltres ens passa en un de tants revolts.

Així arribem al llom del Morrón des d'on veiem Penyagolosa, davant i dalt nostre. Ens acostem pel llom i trobem un camí més clar i fressat, es tracta del camí real de Xodos a Villahermosa que passa pels peus de Penyagolosa i que ja hem xafat per la fuente las Mozas.

Penyagolosa des del camí de Xodos a Villahermosa.

El seguim cap a Villahermosa mentre passem sota la Roca del Migdia i el tossal de Fraga que des d'ací s'alça dret i vertical dalt nostre, separat de Penyagolosa pel gran tall del Portellàs.

El camí va pujant poc a poc mentre passem sota les parets de la cara sud de Penyagolosa i ens ofereix les millors vistes sobre el pic.

Sota les parets.

Després d'una costera que salva fent revolts arribem al collet que separa Penyagolosa de la Golosilla, la seua germana menuda. Estem sota el Cantal de Miquelet, conjunt de penyals que s'alça dalt nostre.

Collet al Cantal de Miquelet.

Ací aprofitem per dinar, que ja és l'hora, amb vistes a la Penyagolosa.

Una vegada dinats ens dirigim a la Golosilla doncs estan tan prop és un llàstima no acostar-nos. Des del coll un senderol mig esborrat munta pel llom de la Golosilla però de seguida es perd i només de tant en tant trobem alguna fita que marca el pas. De tota manera la carena ampla, sense massa pendent i neta de sotabosc no presenta cap dificultat per passar.

Los Rincones des de la Golosilla.

Quan ens acostem al capoll de la lloma un altre grup de cabres fuig corrents avall. Pot ser són les mateixes que hem vist abans, quan hem passat als peus de la Golosilla, si és així de ben segur que deuen estar pensant que fa tanta gent hui per estos paratges habitualment solitaris.

Des del cim de la Golosilla les vistes no són tan espectaculars com des de la seua germana gran, però quasi i, a més, tenim l'afegit de girar el cap i vore Penyagolosa amb tot el seu esplendor. Veiem també bona part del recorregut que hem fet per a passar per los Rincones que queden als nostres peus.

La Golosilla.

Des d'ací també veiem perfectament l'itinerari de pujada al cim per la canal, que és el que ara ens toca, així que retornem al coll sota el Cantal de Miquelet i fem una llarga diagonal per buscar una canaleta que salva el Cantal.

Penyagolosa des de la Golosilla.

Quan pujàvem pel camí de Xodos hem vist fites que es dirigien a la canal i quan ens acostem ens trobem amb elles. Les fites pugen seguint el millor pas així que en conte de buscar-lo nosaltres ens limitem a anar de fita en fita.

Canaleta d'accés a les parets.

Pugem la primera canal, fàcil i gens exposada i un poc més amunt una segona canal més fàcil però amb molta pedra solta. Entre l'una i l'altra una forta costera amb pedra solta on cal anar amb conte. 

Sota els cingles.

Després de travessar una pedrera arribem al peu de la primera canal, de les dos que hi ha per a pujar al cim i fem una breu parada per agafar forces abans d'emprendre l'atac al cim.

Travessant un sargallar als peus de les parets.

Per ací passa un senderol no massa clar tot i què molt trafegat que fa la volta al pic sota les parets, baixant pel Portellàs i acabant a la Nevera.

Inici de la canal.

Comencem la pujada per la Canal, relativament fàcil. La principal dificultat rau en la pedra solta i en evitar llançar les pedres al cap dels qui venen darrere nostre.

Trams fàcils però amb pedra solta.

L'únic tram on cal posar les mans, ja prop del cim, es troba equipat amb una cadena que facilita molt la pujada. Una vegada passat ja estem al cim.

Cadena en la canal.

Personalment tinc mal record d'este tram doncs una vegada pujant per ací vaig caure, sortosament el metre llarg de neu tova que hi havia va evitar una caiguda fatal. Hui però la canal es presenta molt més senzilla i fàcil i després d'una breu grimpada assolim la senda que enllaça els dos cims principals de Penyagolosa.

Vista des de dalt.

Ens acostem al Piló on, com sempre, hi ha gent. No hem trobat ningú en tot el dia però mentre estem ací dalt pugen almenys mitja dotzena de persones.

Cim de Penyagolosa.

Ens fem la inevitable foto al cim i comencem la baixada mig corrents mig caminant cap al Corralico, i és que encara ens queda una hora llarga fins a Sant Joan i la vesprada avança.

Baixada al Corralico.

Des del Corralico el camí més curt per a baixar a Sant Joan és pel barranquet del Forn i el de la Pegunta, però ens cal buscar-li un final més adequat per a completar la ruta així que ens dirigim per pista cap a la Banyadera i travessem el coll per on passa l'assegador real d'Aragó, pujant per l'assegador d'Entre Termes que segueix la ratlla de Vistabella i Xodos.
Deixem a l'esquerra els Masets i seguim pel llom herbós per on corre la pista cap al mas de Sanaüja.

A l'altura del mas trenquem a l'esquerra per la pista del mas de Benages que baixa per la capçalera del barranc de l'Avellanar.

Assegador Entre Termes.

Ací el paisatge torna a canviar i el rocam calar torna a donar pas als gresos que aporten més humitat al terreny i fan que a l'ombria i vores del barranc cresquen espècies més frescals com els avellaners, salzes i cirerers.

Travessem el barranquet on es troba la font del Pleit i continuem planejant per la pista, molt poc usada i envaïda per l'herba, que passa sota la Lloma Belart. Deixem a la dreta el mas de Benages Nou que no arribem a vore tot i què ho intentem perquè ens el tapa el pinar i finalment arribem al collet on s'alça el mas de Benages.

Pista al mas de Benages.

Mas de Benages.

El mas de Benages és un dels més bonics de Penyagolosa, restaurat amb gust s'alça al carasol del Tossal del mateix nom i a la vora d'un collet que separa el barranc de l'Avellanar de la capçalera del barranc de l'Antona. Voltat de prats que el pinar s'encarrega de fer recular i amb una font de pouet que, malauradament es troba seca.

Des d'ací mou un camí cap al mas de les Xiquetes i la pista que baixa al barranc de l'Avellanar. Nosaltres però baixem pels prats cap al barranc de l'Antona buscant una senda que només intuïm per les fites que anem trobant fins que deixem enrere les terres del mas i entrem al pinar de l'Estat on apareix ben clara.

Senda al barranc de l'Antona.

L'Antona és un dels sis barrancs que davallen del Pic i el pinar que el cobreix no desmereix gens del de la Pegunta. Baixem senda avall deixant a l'esquerra la font de l'Antona que no veiem encara que intuïm la seua presència entre els esbarzers en l'únic lloc on l'aigua baixa pel barranquet.

Senda per les Saleres.

 Un poc més avant una fita grossa marca l'inici d'una senda que abans deguere ser més clara i que ara es perd per manca d'ús. La senda ressegueix les parts baixes de la Lloma Belart passant per les Saleres abans d'arribar als campaments. Cal estar molt atents a seguir-la perquè l'herba que creix n'esborra la traça i costa de trobar, de fet si no fora perquè ix retolada als mapes excursionistes hom no podria endevinar que hi ha tal senda.

Finalment la senda coincideix amb un tallafocs que n'ha esborrat les traces finals abans d'arribar al campament de Lloma Vela I, mala transcripció de la Lloma Belart.

Camí pel barranc de la Pegunta.

Des del campament per darrere dels banys baixa una senda al barranc de la Pegunta on trobem el vell camí ara substituït per la pista, menys agradable de xafar i que evitem de xafar, i per ell arribem a l'antic viver d'ICONA abans d'entrar a Sant Joan com cal, pel vell camí que passa pel Peiró.

Sant Joan des del Peiró.

Acabem així una ruta que pot ser siga una de les millors que es poden fer al voltant de Penyagolosa, i això ja és dir molt.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la banyadera - el corralico - penyagolosa més informació ací
XVII pujada fanzara - penyagolosa més informació ací
sant joan - pegunta - penyagolosa - lloma conill  més informació ací
banyadera - penyagolosa - corralico 2012 més informació ací
sant joan - lloma del conill - canaló penyagolosa - sant joan (amb raquetes)
sant joan - avellanar - portellàs - pinar obscur
penyagolosa via aresta
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
vistabella - penyagolosa - sant joan

Més informació:

• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
• Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les neveres de la província de Castelló. 
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Roncero i Ventura, Enric (2003) "Habitar la muntanya" dins Mètode nº 36 versió accessible ací
• Parc natural de Penyagolosa