DE FANZARA A LA MOLA PER LA FONT DEL TURIO

Ja fa anys que estant a la Mola de Fanzara un caçador ens va explicar que hi havia un parell de sendes que eixien, una cap als Collaos  i l'altra cap al Turio. La primera senda la vam passar al cap de poc però la segona vam deixar passar el temps i les vegades que hem tornat després no la vam trobar. Fa no massa es va recuperar la senda que entrava a la font del Turio i vam provar d'anar però al final vam pegar massa voltes per passar el riu i ho vam deixar estar. Així que quan Vicent va penjar fa poc un track des de Fanzara a la font del Turio i al Turio vam començar a mirar de tornar, i quan esta setmana va penjar un track que baixava de la Mola ja no ens van quedar excuses per a tornar.

A les nou del matí a Fanzara només estem nosaltres i uns caçadors que es preparen per a una batuda. Ens acostem i preguntem cap on van, per no coincidir amb ells ni clavar-nos enmig. Ens diuen que hui els toca caçar cap a la banda de Ribesalbes i que no ens preocupem que a la muntanya tots cabem, i tenen raó.
Encara amb el fred del matí que hem eixit des de Fanzara travessant l'horta a buscar la vora del riu de Millars. Hem fet camí per un camí formigonat que acaba on comencen els canyars de vora riu i a partir d'ací hem seguit per un camí de terra a la voreta del riu.

Hortes de Fanzara.

Hem seguit per la vora del riu fins el punt on vam provar de travessar-lo fa un parell d'anys i no vam poder, però esta vegada seguint el track de Vicent hem trobat un pas que, tot i no ser una meravella, ens ha permès passar sense banyar-nos els peus.

Passant el Millars a gual.

Passat el riu cal seguir per un pas obert al mig del canyar que puja a la carretera de Montanejos just a l'altura de la Yesera (o Yepisa, pel nom comercial) antiga fàbrica d'algeps reconvertida en hotel-restaurant i ara abandonada.
Just davant on hi ha una revolta abandonada de la carretera, mou la senda marcada per una alta fita de pedres.
La senda s'endinsa en el pinar que cobreix les vessants del barranc del Turio. Passa per la vora d'un corral  deixant un ramal a la dreta i sempre resseguint el barranc mentre va guanyant altura sobre el caixer.

Camí empedrat.

El camí és clar i té trams perfectament empedrats. A més discorre sota una volta de pins que ens acompanya al llarg del camí.
Anem pujant de manera suau però constant i ja ens trobem molt a prop de la paret sud del Turio que s'alça tres-cents metres per dalt nostre.
Passem una caseta sense sostre i, de tant en tant, entre els pins podem vore el magnífic pinar que ocupa la vessant contrària.

Pinar del Turio.

Arribem finalment a les runes d'un corral assolat del qual només en resten un parell d'arcs. Unes penyes ens ofereixen un mirador sobre el barranc on, mirant amunt  veiem el que hem pujat i el que ens resta, per un terreny desarbrat on només els ginebres i algunes carrasques destaquen entre el romer; mirant avall el pinar arriba fins al riu i, de l'altra banda, es veuen les hortes de Fanzara i el poble al fons. Des d'ací mouen dos camins paral·lels. Nosaltres seguim el de dalt que sembla ser el camí vell pensant que és el que ens baixarà a la font.
El camí es va fent més estret però trobem fites i branques tallades així que pensem que anem pel bon camí fins que arribem a un punt on baixa quasi recte al barranc. Ací ens adonem que ens hem deixat la font arrere.
De tota manera continuem travessant el barranc i pujant per l'altra vessant, per un mal camí que s'arrapa a les penyes però on continuem trobant fites i branques tallades.

Senderol enfitat.

El camí aboca al barranc i no veiem clar per on continua. Ens escampem per trobar la continuació i jo travesse el barranc on han tallat matolls i branques pujant fins arribar a una cova que s'obre sobre el barranc i on acaba.

Com que no trobem una continuació clara enfilem al recte la lloma cap la Muela pujant per un clapissar on els romers i els carrasquissos no dificulten l'ascens.
Arribem al llomet, per on passa el track de Bilbobolsoi i continuem pujant. Un poc més amunt ens trobem amb un caçador apostat per a una batuda. És justament el mateix que hem trobat a Fanzara quan hem eixit i li hem preguntat cap on anaven de batuda, sembla que han canviat d'idea i estan caçant l'ombria entre el barranc del Turio i la Mola.
El mateix caçador ens diu que hi ha una senda, enfitada i amb alguns trossos netejats de fa poc que puja a la Mola, des d'on ell ha baixat, i avisa els companys que pugen persones (i no senglars).

Senda de pujada al Cantaspín.

Anem trobant algunes fites que marquen un senderol poc evident que a vegades perdem però que anem retrobant i seguint cap amunt a buscar un pinaret que marca el punt d'accés a la Mola.
Just quan arribem al pinar la senda es fa més evident així com també la faena feta per netejar-la.
A un clar enmig del pinar trobem un altre caçador que ens diu que la senda que sembla més neta baixa cap a Fanzara però es perd i que per arribar a la Mola hem de seguir just per darrere on és ell apostat.
A l'esquena d'ell mou una senda que ix del pinar i travessa el matollar arribant a unes carrilades obertes al coscollar, les seguim a l'esquerra i travessem algun bancal treballat fins que arribem a la pista "madre" com ens ha dit el caçador. Ací és on tenen els cotxes els membres de la batuda.

Carril a la Mola.

Continuem per la pista principal que puja des del coll de la Cueva Santa cap a la dreta fins que arribem a un encreuament on hi ha un cartell que ens adreça cap a la Cova de la Mola.
Seguim la pista que ben pronte es fa senda i travessa una zona càrstica on abunden els avencs (a la vora mateixa de la senda en podem trobar un).
Deixem recte el camí que baixa a Fanzara i seguim uns metres més a trobar la cova de la Mola, des d'on hi ha unes vistes excel·lents de la Plana.

Vistes des de la cova de la Mola.

A l'entrada de la cova ens trobem una parella que ha pujat des de Fanzara i estan esmorzant, nosaltres no duem esmorzar però Serra ha dut mistela i dolços per celebrar l'any nou.

Celebrant l'any nou.

Recuperades forces ja només ens resta baixar pel recuperat camí de la Mola, ben traçat i còmode, que baixa fent revoltes sota el pinar de l'ombria de la Mola

Camí de la Mola.

Passem un vell aljub i un, no tan vell, refugi on la senda travessa la pista forestal i, més avall, passem sota una línia de mitja tensió abans de trobar la carretera de Montanejos.

Tram empedrat.

Es nota que fou un camí de ferradura important, ample i amb molts trossos empedrats i fins i tot amb obra feta per a salvar desnivells grans.
La carretera ha tallat el vell camí que ha de desviar-se per a baixar evitant el talús de la vora i remuntant-la uns metres per desviar-nos a l'esquerra per una senda que aboca al colladet de la Venta.
Ací dubtem de quin camí seguir, el camí vell hauria d'anar recte però no ho tenim clar i al final anem a la dreta buscant el barranco del Arbolaje que seguim primer per una vora, després per l'altra, fins que enllacem en una nova pista.
Anem passant per bancals d'oliveres que alternen amb altres ermats i coberts de matolls i pins.

Arribant a Fanzara.

Fem cap al canal de la cota 220 que baixa l'aigua des del pantanet de Vallat per a regar la part alta de la Plana.
Seguim el canal per la via de servei fins que acaba al sifó per on travessa el Millars, des d'on baixem a la carretera, just a l'altra banda del pont que ens duu al poble.

Pont de Fanzara.

Ací està el track:



Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

fanzara a la yesera
fanzara - cova la mola - la lleuja
baladrar- cova la mola
mas frailes - collados - cova la mola
mas frailes - gamellones
circular cova la mola més informació ací
ribesalbes - fanzara més informació ací

Més informació:

•  www.cuevascastellon.uji.es
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural San José de Almassora.
• Terrasit

VOLTA A LA DENA DELS PRATS PELS CAMINS ANTICS DEL TERME D'ARES

Hui hem anat a Ares a conèixer la Dena del barranc dels Prats, una de les quatre denes o partides del terme d'Ares i la menys coneguda per nosaltres.
La idea era recórrer-la seguint els vells camins i assegadors que apareixen a la cartografia de l'IGN feta a principis del segle XX, i cal dir que hem trobat quasi tots els camins, els mateixos que els topògrafs van recórrer i cartografiar fa més de cent anys.

Hem començat la ruta al coll de Munté, just on es separen els camins de Morella i del mas de la Roca. Nosaltres hem seguit pel camí del mas de la Roca que passa pel mas de Miró i baixa al barranc dels prats.
Hem començat pujant per entrar en calor que falta ens fa. Tot i que no fa massa fred corre un airet que talla i les basses estan gelades.

Coll de Munté des de l'assegador del mas de Miró.

El camí passa per dalt de la Masada i baixa cap al nord per l'ampla lloma que separa el Racó de la Mata de la Foia dels Vidals.

Ares i les Moles des de l'assegador.

Just davant es troba els plans del mas d'en Gerra i, al fons, el castell de Morella.
El camí, ample i vorejat per murs de pedra seca no presenta cap complicació i ens permet disfrutar de les vistes de bona part de les terres que recorrerem. Així podem vore com contrasten les llomes pelades amb els barrancs coberts de carrascars i rouredes que seran una constant al llarg de tot el dia.
El camí fa un gir de 90º a l'altura del mas de Miró, assolat, que deixem a la dreta per baixar fent un parell de voltes cap al Pou de Miró.
Just ací hi ha un carreró que baixa a l'esquerra a buscar el camí de Morella (a tan sols 100 mts), per on passa el GR-7  i per on tornarem.

Bassi del Pou de Miró.

El pouet de Miró no el trobem doncs es troba tapat pels esbarzers, però sí un bassi de ferro on aboca una goma i que encara està gelat.
Des d'ací el camí enfila una llarga diagonal per a baixar cap al barranc dels Prats. Continuem per l'assegador vorejat per parets però ara voltats d'un espès carrascar.

Assagador travessant el carrascar del mas de Miró.

Enmig de l'assegador es distingeix la traça del vell camí, enclotat, de tant com s'ha transitat, que va buscant el millor pas i fa voltes per baixar els trossos més pendents.
Així arribem al barranc dels Prats trobem un encreuament d'assagadors. L'assagador que dúiem continua recte a buscar el mas d'en Ferri, i pel barranc dels Prats passa un altre assagador que ressegueix el barranc, aprofitat per una pista nova.

Barranc dels Prats.

Just pel barranc passa també el PR-CV-387 (camí del roure de les berrugues) que va a buscar el GR-7 per l'esquerra. El seguim uns metres a la dreta i de seguida busquem un portell a la paret de pedra per on puja el camí cap al mas de la Roca de Baix.
El camí travessa un jove carrascar i va travessant, de tant en tant, una vella pista que en ocasions es superposa.

Senda al mas de la Roca de Baix.

Passem per la vora d'un pouet i el camí es fa més ample mentre que el carrascar deixa pas als bancals voltats de carrasques.
Al recer d'unes carrasques i en un cara-sol aprofitem per esmorzar i agafar forces. El sol i l'absència de vent fan que la temperatura puge prou i, si bé no fa calor, si s'està d'allò més bé.
Continuem planejant per dalt del barranc que davalla de la Roca de Baix quan se'ns junta un ample camí que puja del fons del barranc.
Ja estem a tocar del mas i passem per sota de les primeres pallisses.
El mas sembla habitat tot i que no veiem ningú, i això que passem per la vora i ens lladren els gossos.

Arribant al mas de la Roca de Baix.

Continuem pel camí encimentat que entra al mas però l'abandonem de seguida per continuar pel camí del mas de la Roca de Dalt.

Camí del mas de la Roca de Baix a la de Dalt.

El camí voreja la capçalera del barranc del mas i, enllaça amb el camí asfaltat de la Belluga al mas de la Tosca, traçat damunt un antic assagador.
Passem la bassa de la Roca i seguim per les Llomes desarbrades que separen el barranc dels Prats del barranc del Toll de la Sarga per on passa la ratlla de Morella.

Camí asfaltat a la Belluga.

No anem massa tros per l'asfalt. Només passar el mas de la Roca de Dalt, que deixem a la dreta, trobem una portera que deixa pas a un carril que enfila al sud. Encara es poden vore les traces del vell camí a la dreta del carril i el seguim travessant la lloma cap al mas d'Estaca.
Passem una segona portera i enfilem cap a un ample pas que baixa cap al mas d'Estaca.

Assagador al mas d'Estaca.

Només entrar al pas un grapat de vaques que s'havien acostat a soriejar fugen cames ajudeu-me doncs sembla que no estan massa acostumades a vore gent.
El camí passa pel bustal del mas i queda a la part alta del cingle on s'arreceren les velles cases, ara assolades, del mas d'Estaca.
Passem un baixador i travessem els casalicis mig enrunats i enfilem l'antic camí del mas, entre parets i vorejat de roures mitjans. Just a la vora podem vore la soca d'un gros roure, tallat fa anys però que ha sobreviscut a la corca i als fongs.

Camí del mas d'Estaca.

El camí ens baixa al barranc d'Estaca per on passa el camí de Catí o camí dels catinencs. Este és el camí que encara fan tots els anys els catinencs en la tornada de la romeria a Sant Pere de Castellfort. Seguint-lo també trobem les marques d'elcamí que passa d'Ares a Catí seguint quasi sempre el camí vell.

Camí dels catinencs.

Baixem cap al barranc dels Prats, ben aprop travessant unes roureres que deuen ser ben boniques a la primavera i tardor però que ara llueixen pelades de fulla.
Arribats al barranc retrobem el PR-CV-387 i el seguim a l'esquerra cap al roure de les Berrugues que ja es veu ben aprop.

Roure de les Verrugues.

El roure de les Verrugues és un exemplar de Quercus faginea gros i molt vell i que presenta la particularitat d'estar cobert per uns tumors vegetals o berrugues d'on li ve el nom.
El camí continua per l'assegador del mas dels Pobres que passem a la vora (encara que fora millor passar-lo pel mig) i remunta el barranc dels Prats per la vora.
Una trossada més avant el camí aboca novament al barranc just on es troba el Pou de la Castellona, sota el mas homònim i des d'ací hi ha dos possibilitats de remuntar el tram final, per l'esquerra per un assagador que assoleix el coll passant pel mas i per la dreta, camí que seguirem, i que passa a frec dels antics bancals ara ermats.

La mar des del coll sota el tossal de la Marina.

Arribem finalment al coll que separa la Lloma de la Piqueta i el Morral de la Marina i el paisatge canvia totalment. Als nostres peus s'enfonsa el barranc de la Belluga que baixa cap a la vall de Cirers, i més lluny es distingeixen les serres d'Irta, d'en Galzeran, d'en Canes i, al fons de tot, la mar i les Illes Columbretes.
Just a la vessant d'ombria hi ha un clot que tan pot ser una dolina natural com un ventisquer artificial (o les dos coses).
Continuem cap a la Belluga resseguint el camí de la Belluga que enllaçava el mas amb el poble.

Camí de la Belluga.

El paisatge canvia totalement i apareixen els coscolls i les arguelagues en les zones més pelades, mentre que resten alguns rodals de roures que es van salvar del carboneig.
Arribem així al camí asfaltat de la Belluga, que havíem abandonat al mas de la Roca de Dalt, i el seguim de baixada cap al mas de la Belluga.

Mas de la Belluga.

Ja ben aprop del mas trenquem a la dreta per una pista en forta baixada que ha substituït el vell camí que baixa als molins de la Belluga.
Els molins de la Belluga es troben al fons del barranc de l'Empriu que s'enfonsa des de l'ample coll de l'Empriu a buscar el Pla a la Vall de Cirers.
Els molins recollien l'aigua de la font de l'Empriu i la font de la Belluga que s'aprofitava per moure les moles del Molí de Dalt i del de Baix.
El paratge és feréstec i solitari. Els vessants del barranc estan deforestats i la roca aflora arreu, però just ací, davant les Cremades de la Belluga i sota un cingle s'estan tres vells teixos, arrapats a la penya i aguantant el pas del temps.

Barranc de l'Empriu.

Nosaltres no visitem els molins o el que en resta. Del de Baix tan sols la bassa, el cup i poca cosa més, del de dalt el casalici i uns hortets encara cuidats que es reguen de l'aigua que antigament va moure la mola.
El camí enfila pel barranc amunt, just per la ratlla que separa els termes d'Ares i Morella, i seguint-la, farem camí unes hores.
Pugem a l'ample coll de l'Empriu, per on passa el camí dels Catinencs i aprofitem una paret per arrecerar-nos del vent i dinar al sol.

L'Empriu.

Després de dinar continuem pujant la costera seguint el camí vell, substituït en part per una pista que fa més volta, i tornem a trobar el camí asfaltat de la Belluga.
Sense tocar-lo ens desviem a la dreta buscant la Mitgera de Roia, paret que marca el límit dels masos i dels termes.
Anem seguint doncs la mitgera que ens separa de la caseta de Roia i que, més avant, deixa pas a la Mitgera de la Roca on arriben les terres del mas.

Paret mitgera entre termes.

Passem de pressa a la vista d'un bou que ens mira amb cara de pocs amics i enfilem una foia on hi ha un parell de camps llaurats voltats de parets de pedra seca.
Segons els mapes antics per ací passava el camí del Prat Verd que enllaçava l'Empriu amb el Prat Verd sota el mas de Bartolo, ja a Morella.
El paisatge és ... diguem-ne que molt diferent al què estem acostumats. Caminem per un altiplà ondulat i pelat on no es veu cap arbre enlloc.
Arribem a la capçalera del barranc del Toll de la Sarga i tirant mà dels mapes i del GPS mirem de trobar l'antic camí a la Font de la Pinella.
Del camí no en trobem rastre, com no siguen les porteres que travessen les parets de pedra que baixen per les llomes, però la direcció que seguim sembla la bona i, al final, eixim novament al camí del mas de Tosca a la Belluga, traçat en part sobre el vell camí de la font de la Pinella.

Caminant sense camí.

Eixim novament al camí asfaltat i en fem un tros per abandonar-lo per seguir a l'esquerra un senderol que fa la volta al tossalet del mas d'en Ferri pel sud.

Senda al mas d'en Ferri.

El camí és planer i s'endinsa novament al carrascar, mentre voreja un barranquís tapissat de roures i carrasques resseguint una faixa natural fins que aboca al mas d'en Ferri.
Just ací trobem el masover que s'està a l'era i li preguntem pel camí de la Font de la Pinella. Molt amablement ens assenyala la portera per on comença el camí i ens indica que és difícil de seguir per poc evident. Li ho agraïm i continuem cap a la font.
De seguida comprenem les recomanacions del masover. Del camí no en resta cap referència si és que alguna vegada en va haver doncs tampoc calia cap tipus de condicionament del terreny. Això sí, trobem les restes d'antigues trinxeres de la guerra, que miren cap a la Mola d'Ares (on hi ha les restes del front contrari).

Trinxeres de la guerra civil.

Passem per dalt i enfilem una paret on una portera ens marca el punt per on passava el camí del mas a la font. Passem la paret per dalt doncs els esbarzers han tapat completament la portera, i ens trobem per darrera vegada el camí asfaltat de la Belluga, que hem anat vorejant al llarg de tot el dia.
Després de fer una breu ullada a la font de la Pinella amb els bassis i llavadors coberts, agafem el camí vell de Morella (ara GR-7) de retorn cap a Ares.

Font de la Pinella.

El camí ens aboca al barranc dels Prats, que resseguim uns metres i travessem per enfilar la pujada, ben empedrada i sota un carrascar jove i espès, que enfila cap a la lloma on s'alça el mas de Miró.

Tram de camí empedrat.

Passem a poques desenes de metres del nostre camí d'anada, just a la vora de l'assolat mas però ens mantenim sempre per la vessant de la lloma en conte de seguir la part alta com fa l'assegador.
El camí passa per dalt del mas de Vidalet i deixa enrere el carrascar per travessar antics bancals que alternen amb rodals de carrasques i terres ermes que davallen del coll.

Camí entra bancals.

Anem pujant suau però constantment fins que enfilem la darrera costera que ens duu de retorn al coll de Munté.
El sol ja s'està ponent i la caloreta que ens ha acompanyat durant el dia ja deixa pas al fred de la nit així que agraïm arribar al final de la ruta, i més encara el prendre alguna cosa calenta al bar d'Ares.
Acabem així una magnífica ruta per la dena del Barranc dels Prats que, contra tot pronòstic, ha eixit tal i com havíem planejat.

Posta de sol des del coll de Munté.

Ací està el track:



I el mateix track superposat a la planimetria del 1909 que hem emprat per fer la ruta:

Més informació:

• Muñoz Badia, Ricardo (2009) Ares rutas y prehistoria Ed. Antinea
• Cartoweb
• Queralt, Isabel "El barranc dels Horts" revista Mètode nº 44 Ed. U. València
• Ajuntament d'Ares
• Barreda i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
• Martin Clarós, Josep Antoni (1987) GR-7 Província de Castelló sector I: Fredes - Sant Joan de Penyagolosa, Ed. Diputació de Castelló

VOLTA A ARTANA PELS CIMS

Hem tornat a Artana i és que fa quasi un any que no hi veníem. La darrera vegada vam tindre una excursió accidentada i hui hem decidit tornar a passar pel mateix lloc mirant de trobar la senda que vam perdre baixant del Clot de Blai quan es va accidentar Ramiro.
Hui, aprofitant que no ve (no crec que guarde un bon record), tornem a provar-ho i, per fi, trobem la senda que baixa pel Llomet Pelat a la urbanització d'Artana.

L'inici de la ruta, però, no és tan aventurer. Eixim del poble seguint les indicacions de la ruta de la Cova del Tronc i cap allà que ens dirigim passant pel Corral de la Teuleria.

Eixint del poble seguint els indicadors.

Just després abandonem les indicacions per pujar a la cova trencant a l'esquerra per un camí que puja entren bancals, la major part erms, cap al tossalet de la Sabata.

 Just al collet entre la Sabata i els Corralets, on unes oliveres proven de créixer entremig de les penyes, enllacem amb un assegador reial que puja des del Corral (segons la classificació de la Conselleria es tracta de la "canyada reial d'Extremadura").

Pista que segueix l'assegador reial.

Continuem per la banda de dalt d'uns bancals d'oliveres enllaçant amb un entrador que ens porta al camí per on puja la ruta "oficial" a la cova.
La pista, planera, entra a una ombria coberta de pinar que ens acompanyarà en tota la pujada.
Deixem a la dreta un sender per on puja l'assegador, que més amunt tornarem a trobar, i seguim recte fins que acaba. Just ací mouen dos sendes, una amunt i l'altra avall. La senda que baixa aboca a la bassa de les Fontanelles que recull l'aigua de la font del mateix nom (que li dona nom a la partida). Nosaltres seguim amunt fent cas d'un cartell que ens marca la direcció de la Cova del Tronc.
Pugem per una bonica senda sota el pinar on, entre els pins, de vegades es veu Artana, al fons i als peus del seu castell.

Senda a la Cova del Tronc.

Arribem finalment al capoll i de l'altra banda s'estén la Plana del Millars, ben verda de tarongers. El camí gira ací al sud encaminant-se a la Penya del Migdia que està a la vora.

La Plana des de la Serra Creu.

Resseguim la capçalera del barranc de la Penya del Migdia i entre vells bancals abandonats arribem a uns bancals d'oliveres on, darrere del tronc d'una olivera s'obri la boca de la Cova del Tronc.

Tronc que li dona nom a la cova.

Després de visitar la primera sala de la cova eixim a fora on un panell ens indica tot allò que veiem: quasi tota la Plana fins al Desert i fins i tot les Columbretes dins la mar.

La Plana des de la Cova del Tronc.

Desfem uns passos el camí d'anada i agafem un senderol que puja, marcat amb una fita, i que de seguida es troba amb una paret que delimita el pas. Es tracta d'un vell sender que enllaça amb l'assegador que puja des del Tossal de la Sabata cap al Puntal per la Serra Creu.

Camí de pujada a la Serra.

El pinar espés l'hem deixat a l'ombria mentre que per tota l'esquena de la Serra, per on anem ara, només hi ha rodals de pins i pins esparsos que van colonitzant la lloma.
Passem per la vora d'una clotxa artificial (pot ser el clotxó de la Bandera?) i enllacem amb l'assegador que havíem deixat abans i que seguirem fins al Puntal.

Clotxó artificial.

El camí segueix l'assegador i passa pel llom de la Serra.

Assegador reial.

Hi ha trossos on anem entre parets de pedra mentre que en altres desapareixen però sempre queda clar el camí doncs només cal seguir per l'ampla esquena de la serra.

Pas entre parets de pedra seca.

En tot moment anem trobant fites i fins i tot algunes cintes blaves que marquen el camí a seguir, sempre triant el lloc més fàcil per a passar.

Només hi ha un lloc on perdem les fites que retrobem més endavant, just on uns quants senderols s'entrecreuen i fan difícil seguir la traça bona.

La Plana des del llom de la Serra.

Arribats a la part més alta el pinar es fa més espès i cal seguir el millor camí per estalviar-nos punxades, cosa fàcil doncs està marcat amb cintes blaves.

Penjant cintes caigudes.

Al final eixim a un cingle que queda dalt del collet per on passa el camí de la Cova de la Rata, i cal baixar-lo per la dreta, sense un camí massa clar però no difícil que ens duu just al coll.

El Puntal.

Des d'ací es veu ja davant el Puntal d'Artana i tota la seua vessant nord per on hem de pujar.

Ombria del Puntal.

Al mateix coll ens trobem un caçador que està de batuda caçant bona part de la vessant nord el Puntal i ens avisa que encara trobarem un altre caçador de camí al Puntal. La resta estan apostats a la vessant que baixa mirant cap al barranc del Rodaor, just a la ratlla del terme de Nules.
Ací mateix el terreny canvia completament, si fins ara hem passat per terreny calar acompanyats del pi blanc, romer i ginebre, ara entrem al paisatge més característic d'Espadà; rodeno amb pi negre, alcornoc i bruc.

Senda de pujada al Puntal.

El camí s'enfila amunt amb forta pendent, i just és el moment que aprofita Manolo per estirar les cames i pujar corrents de manera que quan passem per on s'està apostat el següent caçador ens avisa que ja ens porta prou avantatge. Nosaltres pugem pas a pas fins al cim on hi ha algunes construccions de la guerra acompanyant les trinxeres del front nacional.

Arribant al cim de la Pitera o el Puntal.

Just pel cim passa un senderol que seguim a l'esquerra cap al Puntal que mira cap a la Plana. A Alfondeguilla el cim que els queda dins el seu terme l'anomenen la Pitera, però nosaltres com hem pujat des d'Artana l'anomenem com els artanencs.
Arribats al cim on hi ha un vèrtex geodèsic i una antena de ràdio fem un glop i un descans per admirar el paisatge. El dia és prou clar i es pot vore tot el golf de València fins al Montgó que sembla una illa enmig la mar.

Golf de València amb el Montgó al fons.

També trobem una targeta deixada al cim per Miguel Arroyo del club Atzabal Mendi Taldea de Zuia, que va pujar el passat dimecres.
El món és més menut que no sembla doncs esta setmana vaig trobar a Miguel pel carrer i això que només ve en vacances i aprofita tots els dies que pot per pujar muntanyes i és que té pujats més de 4.000 cims, entre ells els 212 tres mils dels Pirineus i quasi tots els cims de les províncies espanyoles i departaments portuguesos.
Deixem la targeta  per a que la reculla algun altre muntanyer i ja li direm a Migue la setmana que ve que l'hem trobada, quan l'acompanyem a pujar a les Agulles de Santa Àgueda on no mai ha estat.

Vèrtex geodèsic del Puntal.

Després de la foto de rigor al vèrtex (seguint la costum de Pablo), cal desfer el camí i baixar a l'Ereta a buscar el GR-36, que segueix ací el camí vell d'Artana a la Vall.
Just ací ens trobem un grup de senderistes que està esmorzant,un poc més avant trobem també uns hòmens cremant llenya dels bancals de dalt i en el curt tram de GR trobarem encara dos grups més, mentre que a la resta de la ruta només hem trobat un parell de caçadors, és el que té eixir-se'n dels camins més fressats.
El camí s'ha netejat, així com un pinar de la vora i es mostra ample, planer i ben empedrat.

Camí vell d'Artana a la Vall.

Quan arriba el punt on traspon i passa a la banda d'Artana el deixem per seguir rectes pel GR que ací segueix la carena de la serra. Baixem seguint la crestera fins al coll d'Alfondeguilla (o d'Artana, depèn d'on es puge) per on passa el camí vell d'Artana a Alfondeguilla, i seguim pujant a buscar el camí del Plantiu que puja des de l'antiga mina de Barita que hi ha dalt de la font del Ferro. Antigament el GR baixava pel camí de la Vall passant per la Quadra a trobar la Mina de Barita des d'on remuntava pel camí del Plantiu, es va retraçar per la carena per tal d'evitar baixar tant i tornar a pujar i això ha fet que s'haja perdut el vell camí de pujada.

Trobada al cim.

Just ací dalt trobem un grupet de xics i xiques que també fan camí cap a la Lloma de Justí i entre ells a Pascual, un xicot de Nules amb qui vam fer coneixença Àlvar i jo ja fa anys per motius semblants. Continuem la pujada amb ells fent una bona colla pel vell camí obert a la guerra per a proveir els soldats de les trinxeres fins que arribem a dalt del Clot de Blai.

Camí del Plantiu.

Ací ens despedim doncs ells tornen a Alfondeguilla pel coll Roig i a nosaltres ens queda la part més aventurera de baixada a Artana.
A la dreta mou una senda marcada amb una fita que travessa un pla un poc enfonsat (suposem que açò és el que el mapa retola per esta part com el Clot de Blai, doncs es tracta d'un clot).

Senda pel Clot de Blai.

La senda no és massa clara en alguns punts però no és perdedora i té algunes fites en llocs estratègics.
Travessat el planet puja per l'altra banda del clot i s'aboca de cara a Artana per l'Ombria. De seguida trobem unes penyes que formen un excel·lent mirador sobre la foia d'Artana, amb el poble enmig.

Mirador sobre Artana.

Just ací es troba el punt més complicat de la baixada, una curta canal plena de pinotxa i amb un pi tombat al mig què és on va caure Ramiro.

Recordant un mal pas.

Anem en molta cura doncs tots recordem l'accident de primers d'any i de seguida ho passem sense cap problema. Just després el camí és més fàcil i comença a baixar fent una llaçada per continuar per un rellomet.
Just ací fou on vam perdre la senda l'altra vegada, però hui sense presses i després d'anar avant i arrere i buscar a dreta i esquerra Àlvar finalment troba el baixador bo que continua per l'esquerra, sota un pinar sense sotabosc, seguint les traces d'un vell sender.

Hi ha uns quants senders que es desvien del camí que seguim quan el pinar deixa pas a les sureres i en algun lloc el camí està prou tapat de bruc, però quan arribem a la part alta del Llomet Pelat, on no fa tan que han tret el suro el camí es fa més evident.

Àlvar seguint el camí entre el bruc.

A l'arribar a un barranquís el camí es fa més bo i evident i baixant baixant arribem a la pista del Llomet Pelat.

Camí més clar.

Travessem la pista i continuem per una senda clara amb una fita a l'entrada. Anem baixant per un fondal amb sureres grans i cobertes en part per l'heura.

Olivar al Fondo.

El camí aboca a uns bancals d'oliveres que passa per la vora, i continua, més ample, cap a la urbanització Zorear d'Artana.
Passem per la vora del dipòsit d'aigua i arribem a la part alta de la urbanització, però no seguim els carrers sinó que travessem pel mig, trobant un sender que passa per la zona verda que divideix en dos la urbanització. Sender temàtic on trobem panells explicatius de les plante i els seus aprofitaments tradicionals.

Urbanització Zorear.

Arribem així a la piscina on, si fora estiu, podem prendre un refrescant bany, però amb el fred continuem recte per la vora de la carretera, acondicionada per a vianants, fins a entrar al poble d'Artana i finalitzant així la ruta.

Arribant a Artana.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

volta al puntal d'artana  més informació ací
artana - cova del tronc - puntal d'artana  més informació ací
santa cristina - nevera de castro
artana - coll roig - font de marc - mines
mines - castro - coll roig
rodaor - les mines - pitera
puntal d'artana i puntal de nules
puntal nules - puntal artana - creu de ferro
puntal artana - puntal nules
la selleta - puntal artana
artana - puntal - clot de blai més informació ací


Més informació:

• Ruzo Gómez, J. M. Estratigrafía y Mineralogía de la Sierra de Espadán Ed. Fundació Serra Espadà, 2003
• Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
• Vilalta i Fonfria, Elsa Toponímia dels pobles valencians: Alfondeguilla Ed. AVL, 2006
• MTI