EL MONTCÀTIL I EL BOVALAR DE BENASSAL

Fa anys que anem pujant vèrtex geodèsics, des que vaig acompanyar Pablo en algunes de les rutes per a acomplir el repte de pujar als vèrtex de + de 1000 metres de la Comunitat Valenciana. Hui en pujarem un altre, llevant-lo de la (encara) llarga llista de vèrtex pendents.

El vèrtex que toca pujar hui és el Bovalar de Benassal, i ja posats aprofitarem també per a pujar al Montcàtil on hi ha l’ermita de Sant Cristòfol de Benassal, el cim més emblemàtic i prominent dels voltants tot i què no és un vèrtex. Per a fer-ho aprofitarem el PR-CV-395 i també xafarem, encara que només curts trams, el GR-7 i el SL-CV-102.

 

Comencem a caminar des de la Plaça Joaquín Ballester, situada a la mateixa carretera de la Font d’en Segures, i ho fem eixint del poble per la carretera cap a la carretera de Castelló. Ací hi ha un peiró que marca el lloc on acabava (o començava) el poble a l’eixida cap a Culla, ara és nou doncs el vell, com la resta dels peirons del poble, es van tirar a terra i destrossar al juliol del 1936.

A l’arribar a la gasolinera comencem a trobar les marques del sender local i del PR que seguirem pel camí dels Algars. Eixim del poble pels Plans que han estat majoritàriament urbanitzats car són la zona natural d’expansió urbanística de Benassal atès que és la zona més planera i propera a la carretera. No fem massa tros que trobem la capelleta de la Sagrada Família, ací el SL se’n va a l’esquerra baixant cap a la rambla Carbonera pel camí de les Voltes, antic camí de carro per on pujaven carros i cotxes abans de construir-se l’actual carretera i que enllaça amb la carretera del coll d’Ares a l’Hostalet de Benassal. Nosaltres però seguirem el camí de l’Algar que continua entre parets de pedra que el separen dels bancals d’avellaners que hi ha a banda i banda del camí.

El camí es troba asfaltat fins a l’escorxador de conills. Abans d’arribar per l’esquerra continua el PR seguint un camí que fa drecera per les Marrades per a pujar a l’Algar després de travessar el barranc de la Cadolla. La primera part del camí s’obre pas entre bancals d’avellanars ermats mentre que travessat el barranc el sauló deixa pas al terreny calar i els avellanars donen pas a un terreny ocupat per carrasques disperses que creixen als antics bancals de cereal. El camí que coincideix amb un assagador puja recte cap a l’Algar on arriba per l’esquena de les cases passant per la part de dalt fins que gira i baixa a l’Algar.

Els Plans als peus del poble.

Capelleta de la Sagrada Família al camí de l'Algar.

Camí de l'Algar i assegador dels Serrans.

Benassal des de l'Algar.

Assegador del descansador de l'Algar.

Casa al mas de l'Algar.

L’Algar és una gran masada amb quatre o cinc cases d’origen medieval, de fet el nom actual és àrab amb el significat de «la cova» encara que a l’edat mitjana es coneixia com el coll de na Saura i posteriorment mas dels Vives, els descendents dels quals encara són propietaris d’una part del mas.

Als bancals del davant del mas pastura una rabera de dos dotzenes de cabres ... salvatges, que fugen tan punt ens veuen.

Deixem enrere l’Algar i seguint les marques del PR continuem pel camí de l’Algar que travessat el planet que s’estén davant del mas enllaça amb l’assegador dels Serrans, que baixa de Mosquerola cap a Albocàsser, molt freqüentat en altres temps per les raberes que anaven a extremar però ara tan poc xafat com la resta dels del terme. Cal seguir-lo a la dreta en un traçat que coincideix amb el camí de l’Algar i que travessa els bancals dels omnipresents avellaners que apareixen allà on el terreny calar deixa pas als saulonars doncs ja se sap que els avellaners no es porten bé amb la calç.

Els bancals acaben quan apareixen les penyes calcàries que davallen cap al barranc de la Cadolla. De l’altra banda del barranc hi ha els bassis de l’Algar i l’assegador hi va recte pujant i baixant per travessar el barranc però el modern camí de cotxe fa més volta mantenint la cota de manera que ens toca fer més volta per arribar al mateix lloc però ens estalviem la costera.

Arribem als bassis de l’Algar. L’aigua es recull en un bassi de pedra i en un llavador cobert encara en bon estat. Ací mateix s’uneix el camí de Foies que hem d’agafar a contrapèl a l’esquerra i per on continua la ruta.

El camí de Foies remunta el barranc de la Cadolla i és també el camí de la Torre (ja que també hi anava). Remuntant barranc i camí deixem a l’esquerra la bassa del mas de la Foia que recull les aigües que s’escorren del tossal del mas de la Foia per a beure les raberes. Continuem avant i entrem a l’ampla clotada de la Foia que dóna nom al mas de la Foia que queda a l’esquerra dalt d’un tossalet i dominant-ho tot.

Mas de l'Algar.

Camí de l'Algar.

Bassis de l'Algar.

Llavador cobert als bassis de l'Algar.

Camí de Foies o de la Torre.

La font d'en Segures i el Montcàtil.

Carrasca a la Foia.

Camí caminant deixem a la dreta l’assagador de les Tanyades que per les Tanyades enllaça amb la font d’en Segures que es veu al fons, als peus del Montcàtil, on anem però fent més volta doncs no tenim cap pressa.

Travessem el pla de la Foia on els bancals d’avellaners i ametlers s’alternen amb altres deixats ermar i serrades on creixen les carrasques. Travessada la Foia el camí enfila avall cap al barranc de la Vila on creix un espès carrascar que ens acompanyarà mentre enfilem avall la costera que ens porta a la vora del barranc. El camí travessa el barranc i el segueix mentre s’obre pas entre els tossals per a arribar als plans de les Foies.

Les Foies és, possiblement, la partida més plana de tot el terme de Benassal i ací hi ha algunes de les masades més grans: les Foies de baix, les Comes, els Cups, les Foies de dalt, ... gràcies a la fertilitat de la terra argilosa i la facilitat del cultiu. Encara ara quasi tota la partida es troba cultivada amb bancals de cereal (els menys) d’ametlers, d’oliveres (l’únic lloc del terme on es crien bé) i també alguns plantats de carrasques truferes, encara joves.

Davant de la Solaneta deixem el camí formigonat que ens ha portat fins a les Foes (com s’anomena habitualment a les «Foies» per elisió de la «i») i trenquem a la dreta per davant d’un maset nou cap al mas de les Foes de Dalt. Per ací continuava també el vell camí de la Torre que seguirem travessant el pla que ens separa del mas de Foes de Dalt que ja es troba a la falda de les muntanyes. Deixem ací enrere els camps treballats i enfilem amunt per la vora del barranc de la Mançanera que baixa de la font de l’Ombria. El mas de les Foes de Dalt és hui en dia una gran masada amb almenys set cases fruit de la partició del mas original entre els hereus els darrers cent-cinquanta anys. De la vintena d’habitants que va tindre fa un segle ara no en queda cap que hi visca, només ens trobem un parell de caçadors de tord pels voltant del mas que saludem tot continuant camí cap a la font de l’Ombria.

Carrascar al barranc de la Vila.

Plantació de carrasques a les Foies

Casa al desviament de les Foes de Dalt.

Les Foies de Dalt.

Arribem a un punt on la pista gira a llevant mentre que nosaltres hem de seguir a ponent per un antic camí de ferradura que puja a la font de l’Ombria. Ací mateix hi ha una aixeta que baixa l’aigua de la font, canalitzada fins ací per a què qui vol omplir d’ella no haja de pujar a peu la costera que ens separa del naixement original. Aprofitem per beure i descansar abans d’encarar la pujada cap a la serra d’en Segures que queda dalt nostre.

Abandonem el vell camí de la Torre per on s’ha traçat la pista i pugem amunt seguint l’assagador que des de les Foes puja a Sant Cristòfol. Als cent metres ens trobem la font de l’Ombria, l’original que aboca les aigües a una pica de pedra. Des d’ací el camí es troba poc xafat però fàcil de seguir i puja per les llomes on només creixen les argelagues fins que arribem al llom de la serra on hi ha la ratlla de Culla. Cal seguir amunt remuntant una costera llarga i constant però no massa pesada que ens porta quasi a l’altura de l’ermita de Sant Cristòfol.

Després de pujar entre els romers i argelagues arribem a un punt on a l’esquerra ens queden uns bancals d’ametlers. Al cap de dalt hi ha una ampla collada que cal traspondre. Ací l’assagador continua cap a l’esquerra pujant a l’ermita de Sant Cristòfol que corona el Montcàtil que tenim ja a tocar. Nosaltres però seguirem el PR i buscarem un sender que baixa cap al coll de la Rualda que tenim just a sota.

Baixem fins al barranc d’en Seguer i el travessem pujant al coll de la Rualda, gran masada ben arreglada on encara hi viuen una vintena de persones sent el mas més poblat de tot el terme. No entrem al mas sinó que passem per fora i continuem pel camí formigonat que li dóna accés des del poble. El camí torna a estar envoltat per bancals d’avellaners que ens acompanyen el curt i planer tram de passeig que ens separa de la font d’en Segures on arribem pel camí de la Font. Un poc més avall hi ha la Nevera de la Font d’en Segures però no ens acostem a vore-la sinó que girem amunt i per la vora de l’embotelladora pugem a buscar la font pròpiament dita.

Aixeta de la font de l'Ombria.

Font de l'Ombria.

Pujant a la Serra de les Foies o d'en Segures.

Assagador de la Serra de les Foies i de Sant Cristòfol.

La Torre amb la serra d'Esparreguera al fons.

Sant Cristòfol al capoll del Montcàtil.

El coll de la Rualda.

Camí del coll de la Rualda.

La font d’en Segures raja des de les faldes del Montcàtil. Fou abeurador de la setena de Culla i ja d’antic va prendre fama per les propietats de les seues aigües de manera que a mitjan segle XIX ja hi havia gent que s’acostava a prendre’n les aigües i des dels inicis del segle XX es van comercialitzar. Al seu voltant es van construir algunes edificacions per a allotjar-s’hi els estiuejants o visitants que s’acostaven al balneari que va créixer sobretot a partir de finals del segle XIX i les primeres dècades del XX quan es van construir la Primitiva, l’Hostal Roig, l’hotel la Font d’en Segures, la Catalana o la Castellana.

Com a curiositat cal dir que el topònim original fou la font d’en s’Aguda, transformat al segle XVIII en font d’en s’Agudes i posteriorment en Segures.

La font raja als «xorros» sota una construcció dels anys 30 del segle XX que va substituir l’antiga volta del segle XVIII. Ens acostem, com no, a tastar les aigües abans de continuar camí. El camí continua per la vora de la font seguint el camí dels Pendons, dit així perquè és per on pugen els pendons el dia de la rogativa de Benassal a l’ermita de Sant Cristòfol el dilluns de Pasqua granada. Nosaltres també pugem però sense els pendons ni l’acompanyament de tabal i dolçaina, només amb la companyia dels bastons i el so que fan contra les pedres del terra.

El camí va prenent altura seguint una cingla entre els cingles que envolten el Montcàtil. Conforme guanyem altura la vista abraça més i més llocs de manera que podem vore quasi tot el recorregut que hem fet.

El camí enllaça amb l’assagador que puja per la serra d’en Segures i que hem abandonat dalt del coll de la Rualda. Fins ací es pot arribar fàcilment seguint un carril i retallant la ruta però perdent l’encant de passar per la font d’en Segures. Seguim ara pel carril amunt fins que enllacem amb la pista formigonada que puja al cim del Montcàtil. Només ens queda un darrer tros de pujada per assolir el cim on hi ha l’ermita de Sant Cristòfol. A l’ombria del cim prova a créixer un futur bosquet de roures i carrasques que pren el lloc que li va ser arrabassat en temps no molt llunyans per les mans dels hòmens.

Embotelladora de la font d'en Segures.

Benassal des de la Font d'en Segures.

La font d'en Segures.

La font d'en Segures i Benassal.

Futur bosc de roures al cim del Montcàtil.

Ermita de Sant Cristòfol.

Arribem al cim i aprofitem per dinar als porxes de l’ermita de Sant Cristòfol que miren cap al migdia de manera que a l’estiu donen ombra i a l’hivern sol i a tots temps protecció del vent morellà que bufa fort i fred.

L’ermita de Sant Cristòfol sembla un castell, es tracta d’una ermita fortificada del segle XVIII construïda sobre una ermita anterior del segle XIV. Al davant té una placeta que la separa de la casa de l’ermità. Adossat a l’ermita cap al sud hi ha un porxe per arrecerar-se del sol i de la pluja. El més impressionant però no és l’ermita sinó les vistes doncs el Montcàtil, on es troba l’ermita, amb els seus 1117 metres és un dels millors miradors de la comarca amb vistes de 360º. Des d’ací es veu la mar i les serres litorals des d’Irta al Desert i totes les que s’hi troben pel mig (Serra en Canes, Serra d’en Galceran, Serra d’Esparraguera, ...). Pel sud la vista acaba a la Serra d’Espadà i a Penyagolosa mentre que pel nord abasta fins al Port. Mirant cap a l’interior al fons queden les terres altes d’Aragó. Més d’una dotzena de pobles arribem a identificar des del cim i això que el dia no és especialment clar.

Havent dinat i disfrutat de les vistes reprenem la marxa ja de baixada. El PR ens baixa per la cara nord del cim, seguint un assagador que corre per la ratlla de Culla. Mentre baixem encara podem disfrutar del paisatge que s’obre al nord on destaca dominant el Montlleó el Picaio de Vilafranca on vam pujar fa ben poc.

Arribem finalment al camí de les Serraes per on s’ha traçat el GR7 entre Benassal i Culla i el seguim avall cap a Benassal. El camí passa entre antics bancals on ara torna a créixer el bosc de roures i carrasques. Més avall queda la rourera del Rivet, l’única que s’ha conservat en bon estat de tota la comarca i que ens recorda com eren en altres temps els boscos d’estes terres.

Culla des del Montcàtil.

Baixant del Montcàtil cap al nord.

Camí de les Serrades GR-7

Roures i carrasques al voltant del camí.

Casetes dels Pobres.

Arribem finalment a la carretera de Culla pel costat de les casetes dels Pobres eixint just entre la Colònia i l’antic xalet de Novella reconvertit en restaurant Novella.

Ací el GR continua avall pel camí de les Serraes però nosaltres seguirem un camí menys xafat que s’adreça al cim del Bovalar i que mou just pel costat. El camí puja cap a un capoll coronat per carrasques i passa per la vora en direcció al pla del Bovalar, antiga devesa comunal ara en mans privades arran de la desamortització. A una punta hi ha el Castell d’Àsens i per dalt d’ell unes antenes de comunicacions just on hi ha el vèrtex geodèsic del Bovalar. Ens acostem al vèrtex seguint el camí d’accés a les antenes i aprofitem per fer la foto del cim gaudint de les vistes sobre la font d’en Segures. Ens resulta estrany trobar ací un vèrtex i no al cim del Montcàtil que presenta molt millors vistes.

Després d’un breu descans reprenem el camí buscant el camí del Bovalar per a baixar cap a Benassal. L’inici de camí es troba enfitat i sort perquè no és molt clar, però de seguida es fa fàcil de seguir baixant entre parets de pedra, això sí amb una forta pendent que salva fent voltes. Travessem un espès carrascar que queda a banda i banda del camí fins que arribem a l’Ullal, brollador d’aigua canalitzat per a omplir el dipòsit d’aigua del poble. Ací el camí el trobem formigonat per a donar accés als bancals d’avellaners que a partir d’ací substitueixen el bosc. Cal seguir avall uns metres i de seguida arribem al camí de les Serrades, que havíem deixat al travessar la carretera de Culla i que ara reprendrem seguint-lo avall cap a Benassal que ja queda quasi a tocar.

Acabem així una volta més que interessant que ens ha portat a conèixer la part més meridional del terme de Benassal i a pujar al seu cim més alt i emblemàtic a la vegada que hem marcat un vèrtex més en la ja llarga llista de vèrtex geodèsics que hem pujat.

Camí del Bovalar.

Vèrtex del Bovalar.

La font d'en Segures i el Montcàtil des del Bovalar.

Camí del Bovalar.

Camí de les Serraes ...

... arribant finalment a Benassal.

 

Ací està el track:

 

 

Powered by Wikiloc

 

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

GR7: Ares - Benassal - Culla

 

Més informació:

•  Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
•  Ajuntament de Benassal
  
• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  Epub
• Agua de Benassal
  
• Ferrando Puig, E. Vidal Monferrer, P. Vidal Monferrer, R. Els masos de Benassal, Ed. Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, 2011
  

ALS PEUS DEL PENYAGOLOSA: LOS RINCONES, EL MONTUDILLO I EL MAS DE ARAGÓN.

Fa un any Alon65 i Crinet van fer i publicar una ruta més que interessant entre el mas de Ximús i Bibioj, tot navegant la banda sud de Penyagolosa, la més espectacular però també la menys xafada i inaccessible. A partir d’ahí em va picar la curiositat i vam anar a fer una ullada per vore les diferents possibilitats que ofereix la zona, i fruit d’això van eixir unes quantes rutes que, com sovint passa, no esgoten les possibilitats sinó que obren noves opcions: la primera la vam fer a finals d’estiu entre Villahermosa i el Montudillo, la segona a principis de la tardor des del Castillo fins al Pas Real d’Aragó pujant pel barranco de la Juaneta, esta serà la tercera des del mas de Ximús fins a los Rincones tornant pel Montudillo i esperem fer-ne alguna altra més tant des de Villahermosa com des del Castillo o fins i tot Llucena.

Per començar la ruta hem fet com ells i ens hem acostat al mas de Ximús, reconvertit en un refugi forestal per la conselleria anomenat «masia Agustina» per la masada situada al tossal que queda al sud. El refugi es troba en bon estat però no té ús atès que la conselleria va deixar de gestionar-lo passant la gestió als ajuntaments que s’hi van voler fer càrrec i no és el cas del del Castillo, pot ser pel llarg i no sempre fàcil accés.

Per arribar al punt d’inici cal seguir la llarga pista forestal que puja des del port del Revolcador a Penyagolosa seguint el traçat (no sempre coincident) del Pas Real d’Aragó. A l’altura del mas d’Agustina cal desviar-se a l’esquerra fins al mas. Les indicacions del «refugi» ens ajudaran a arribar. El camí sol estar en bon estat encara que no és apte per a turismes baixets perquè sovint després de les pluges presenta regalls o pedres.

Aparquem a l’era del mas i comencem a caminar per la pista que continua per davant del mas baixant al barranco de la Juaneta. Uns metres més avall a l’esquerra queda una bassa d’incendis per on ve el camí que remunta el barranco de Juaneta fins a los Collados evitant així la volta que fa el Pas Real i també les voltes de la pista (molt més llarga). Per ací ja he passat altres vegades pujant des de Fanzara a Penyagolosa. Ara però no seguirem la pista que per dalt del mas puja pel Vedat cap als Collados sinó que baixarem a buscar el barranc i, travessant-lo, pujar al masico Quemau. Esta és la part menys interessant del camí i tot i això ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes de la cara sud de Penyagolosa.

La pista, molt poc transitada, baixa per l’ombria a buscar el barranco de la Juaneta entre un bosc esclarit de carrasques i pins. Continuem per la vora del barranc on trobem algun rodal amb rosada de la nit abans de pujar per la solana. Ací entre la pujada i el sol que ja ens toca ens llevem de damunt el fred de l’ombria. El bosc ací es veu que no s’ha recuperat del treu incendi del 1993 que va començar a Cedramán i va arribar a Figueroles amenaçant Penyagolosa. Malgrat els anys passats en estes terres seques i fredes les carrasques no han recuperat encara el port que tenien quan es van cremar i els pins no han repoblat de manera clara els antics bancals. Per sort ací es va aturar l’incendi i bona part de la ruta discorre per la part que no es va cremar.

La pista puja recta i amb forta pendent cap al masico Quemau que s’alçava als peus de la Peña Larga. Ara només resten les parets de les dos cases del mas. Ací trobem una bifurcació de pistes. A l’esquerra continua el track d’Alon65 i Crinet però nosaltres, seguint el mapa del Puerto (d’el Tossal cartografies) seguim a la dreta per a buscar l’antic camí que pujava a los Rincones per las Barracas.

Quan un centenar de metres més avant mor la pista cal estar molt atents per trobar la senda que la continua. En un primer moment no la veiem però finalment la trobem pujant per dalt de la pista. No està massa clara però es pot passar prou bé. Conforme avancem i deixem enrere la part cremada el camí es fa més clar encara que està igual de poc xafat. Es nota que per ací ve molt poca gent i és llàstima perquè el paisatge s’ho mereix. Davant anem veient constantment els cingles de Penyagolosa que trauen el cap per damunt del cingle de los Rincones.

Mas de Ximús reconvertit en refugi.

Penyagolosa des del mas de Ximús.

El mas de Aragón per on tornarem.

Pista al masico Quemau vora el barranco de la Juaneta.

Casa Ximús des del barranco de la Juaneta.

La Moleta la Clocha, on també pujarem.

El masico Quemau.

Antic camí de las Barracas.

Los Rincones i Penyagolosa des del camino de las Barracas.

Pugem un poc i salvant un llomet entrem al carrascar, ben espès, que ens acompanyarà fins a los Rincones. Ací el camí és més clar i fàcil de seguir. Passem per sota de las Barracas que queda dalt nostre però tapat per les carrasques. Ací hi ha alguns rodals de truferes tancats amb tela metàl·lica per evitar que se les mengen els senglars, però sembla que no es fa manteniment de fa temps. Tot i això segurament esta és la raó que el camí encara estiga en bon estat.

El camí baixa a travessar el barranco de los Rincones i puja per l’altra banda com si anàrem al Morrón de los Rincones però abans d’arribar als seus peus enllacem amb el camí que baixa des dels Collados a los Rincones, marcat amb puntets rojos, que seguirem a l’esquerra. Per ací vam passar fa anys en la ruta (per al meu entendre) més espectacular que es pot fer a Penyagolosa. Ara seguirem el mateix camí però en direcció contrària cap al mas de los Rincones.

El primer que fem és travessar novament el barranco de los Rincones que dóna pas als bancals del mas que encara no han estat engolits pel bosc. Cal travessar-los sense senda clara fins al mas assolat on retrobem els punts rojos que ens portaran al camino de los Rincones, el principal camí que entrava al mas.

El mas de los Rincones es troba a un dels paratges més inaccessibles de Penyagolosa. Situat als peus del pic, entre l’allargat cingle que va des de la Golosilla al Morrón i tancat avall per la Moleta de la Clocha i la Peña Larga es troba un ample vessant amb poca pendent que va ser suficient per a mantindre una família. L’accés és complicat, tots els camins que hi arriben han de salvar algun que altre cingle, sense contar les costeres. De fet només arriben tres camins: l’un el que hem seguit per entrar des del masico Quemao per las Barracas, l’altre el que n’ix cap a la Cova del Sastre passant sota el Morrón, i el tercer que fou el camí més important (i el més fàcil) el que remunta la costera que ens portarà al bancal de la Clocha. És este el que hem de seguir i ho fem mirant de no perdre les marques roges que ens ajudaran a seguir el vell camí poc evident per la falta d’ús.

Camino de las Barracas.

Barranco de los Rincones.

El Morrón de los Rincones.

El mas de los Rincones.

Los Rincones i la Golosilla.

Pugem la llarga costera que ens separa de la Clocha on la pedra calar aflora quasi en superfície i només deixa créixer algunes savines i ginebres dispersos fins que arribem a l’ampla collada que separa la Golosilla de la Moleta la Clocha. Als seus peus hi ha el bancal de la Clocha, ara ermat, on hi havia la clotxa que li dóna el nom on sempre hi havia aigua. Ara no la trobem tot i què tampoc baixem al bancal per a buscar-la. Des d’ací el camí se’n divideix en dos. Per la dreta continua el camino de los Rincones a enllaçar amb el camí vell de Xodos a Villahermosa mentre que per l’esquerra baixa el camino de la Clocha pel Montudillo a Bibioj. Nosaltres seguirem este darrer.

El camí comença pujant cap a la Moleta de la Clocha però no arribarem al cim sinó que la passem per ponent buscant la baixada cap al Montudillo. Estem ací al punt més alt de la ruta fregant els 1400 metres d’altura. Mirant enrere les vistes de la Golosilla i Penyagolosa són impressionants.

Quan traspon i comença a baixar el camí es fa més difícil de seguir i hem d’anar més atents a no perdre’l per trobar el pas que salva els cingles de la moleta. Ací el camí baixa per les faixes que hi ha entre els cingles, sempre amb bon peany, no debades era el camí per on baixaven els matxos fins a Bibioj per a ferrar-los.

Als peus de la Moleta queda el pinar del Montudillo que ens acompanyarà fins al mas del mateix nom. Ací el paisatge canvia radicalment, les penyes calars deixen pas a un terreny de gresos grisos on creix un pinar de pi rodeno madur i espès. El camí travessa el pinar entapissat de pinotxa i sense quasi sotabosc baixant al recte cap al mas del Montudillo. En algun punt el camí sembla menys evident però anem trobant de tant en tant marques grogues i blanques que ens ajuden a no confondre’l amb els senderols que fan els animals.

Arribem al mas del Montudillo per la banda de dalt i a l’era ens aturem a descansar, beure i fer un mos mentre disfrutem del paisatge que s’hi veu: davant del mas està el Tozal del Montudillo, completament cobert de pinar; a l’esquerra queda el barranco del Pellejero que davalla cap al de la Juaneta; a l’esquerra hi ha un ample llom cobert de pinar que baixa cap a la Palmerina. El mas del Montudillo va arribar a tindre fins a 4 cases però ara no en queda cap en bon estat tot i què algunes encara conserven part de la teulada. El temps i l’abandó han fet que el que els hòmens van fer amb molt d’esforç desaparega poc a poc quedant finalment només el record del nom. Fins ací arribaven cinc camins: l’un és el que hem baixat des de los Rincones; l’altre és la continuació del camí cap a Bibioj, un tercer, el més ben conservat, és el que ve des de Villahermosa pel Rebollo; encara en trobem un altre que baixa cap a la Meja i el darrer, i que seguirem, que va a la Palmerina.

Penyagolosa per dalt de la Peña del Hurgo.

Pujant a la Clocha des de los Rincones.

Arribant al capdamunt de la Clocha.

El bancal de la Clocha.

El Montudillo amb el Tis al fons.

Javalambre.

La Moleta de la Clocha.

Peñagolosilla i Penyagolosa des de la Clocha.

El Montudillo des de la Moleta la Clocha.

La Plana i la mar.

Camí de baixada al Montudillo.

Cingles de la Moleta de la Clocha.

Pinar del Montudillo.

El Montudillo.

Descansant al Montudillo.

Entre les cases del mas baixem als bancals de baix, els únics que no han estat encara colonitzats pel bosc, i entre els bancals travessem el barranco del Pellejero pujant per l’altre costat fins que trobem la traça del camino de la Palmerina. Segurament fa anys que no passa ningú però una vegada trobada la traça del camí no és difícil de seguir i es passa bé. Seguint-lo resseguim el llom que baixa des de la Moleta sense perdre altura per dins del pinar fins que n’eixim continuant pel límit del bosc quan arribem ja a vista de la Palmerina.

Arribem així en poc temps a la Palmerina, mas que va ser gran però que es troba completament assolat i convertit en un muntó de pedres. Sorprèn trobar encara unes gerres que han sobreviscut miraculosament a l’ensorrament del sostre del mas i continuen al racó de la cambra on es van deixar fa dècades. Ara però en conte d’estar a cobert estant a la part més alta del que en queda de l’edifici.

Ací a la Palmerina hi ha un geocache però no tenim temps de buscar-lo, això sí, confiem que seguint les indicacions per arribar tornarem sense massa problemes fins al mas de Ximús pel mas de Aragón. L’altra opció fora anar al masico Quemau seguint el track d’Alon65.

Deixem la Palmerina baixant per la solana cap al mas d’Aragón. Conforme baixem a la nostra esquerra queda el barranco de la Juaneta i de l’altra banda el mas de Ximús quasi al fons. Sembla prop però al no saber com estarà el camí no podem calcular quan de temps tardarem en arribar. El camí és clar i fàcil de seguir doncs va acompanyat de paret a banda i banda per un llarg rellomet que enfila cap al mas.

Després de passar un tram amb pocs arbres i matolls quan el camí enfila avall deixant enrere el llomet comencem a trobar argelagues al mateix caixer del camí. Malauradament per ací no passa molta gent i tampoc sembla que els animals s’obriguen pas aprofitant l’antic camí de manera que hem d’anar xafant per damunt les argelagues seques per tal de salvar un tram d’una desena llarga de metres, l’únic punt difícil del recorregut. Hem de carregar a braços la gosseta per tal de passar-la de l’altre costat de la bardissa d’argelagues, però una vegada passat este curt tram la resta del camí millora relativament. El camí està molt perdut i les argelagues no desapareixen però s’hi veu una traça d’animals que permet el pas sense massa complicacions tant per nosaltres com per a la gosseta.

Quan un poc més avall el camí entra al pinar el pas és més fàcil. Abandonem ací el que sembla la traça principal del camí i baixem pel pinar de la vora per on, sense cap dificultat, arribem a la part baixa per on passa el camino del mas de Aragón.

Arribem a un colladet on, per la dreta, arriba el camino del mas de Aragón que puja des de Bibioj i continua per l’esquerra baixant al barranco de la Juaneta. Nosaltres el seguirem a l’esquerra i avall però abans seguim recte uns centenars de metres més per arribar al mas de Aragón que ens queda just davant.

El mas de Aragón és un dels grans masos d’esta part del terme de Villahermosa, el més gran de Bibioj enllà. Es troba al capoll d’un tossal que mira cap a migjorn. A dalt s’hi troben mitja dotzena curta de cases de grans proporcions, de fet una encara conserva un balcó a la façana, tot un luxe i símbol de riquesa a les terres del Penyagolosa.

Camí de la Palmerina.

Arribant a las Palmerinas.

Dos gerres que encara aguanten entre les runes del mas.

Penyagolosa des de las Palmerinas.

El mas de Ximús a l'altra banda del barranc.

Camí del mas de Aragón que es veu al fons.

Tram tapat del camí.

Barranco de la Juaneta.

Deixem enrere el mas de Aragón i continuem el camí que ens baixa cap al barranco de Juaneta. El vell camí travessa una gran clapissa on només creixen els ginebres i és fàcil de seguir-ne la traça, però arribat a un punt enfila cap al lloc on acaba la clapissa i comença un espès argilagar de manera que l’abandonem i optem per baixar per la llarga clapissa que ens portarà sense punxades fins al fons del barranco de la Juaneta.

Al fons del barranc tenim dos opcions, la primera és remuntar el barranc amunt a buscar la pista que va al masico Quemau per on hem començat a caminar, la segona que serà la que triarem és pujar recte a buscar la pista per un canto seguint els camins dels animals. Retallem uns quants centenars de metres sense patir cap punxada adicional fins que arribem finalment a la pista per on hem començat a caminar ja ben aprop del mas de Ximús on acabem finalment una ruta tan aventurera com espectacular per la cara més oblidada de Penyagolosa.

Penyagolosa des del mas de Aragón.

Camino del mas de Aragón.

Baixant al recte.

Barranco de la Juaneta.

Retallant la ruta pujant camp través.

Pista del masico Quemau.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj, a l'ombra de la Golosilla

de Fanzara a Penyagolosa

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa

La Golosilla i los Rincones: sota els cingles de Penyagolosa. 

Més informació:

• Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
  
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.