diumenge, 4 d’octubre de 2020

AL PICAIO DES DE VILAFRANCA

No hi ha moltes rutes publicades al blog per Vilafranca i això què és una vella coneguda nostra, des del punt vista senderista, de fet la primera travessa que vaig fer va ser amb el Centre Excursionista de Castelló des de Vilafranca a Vistabella passant per l’Estrella fa ja quasi trenta anys (i no va acabar molt bé però això és una altra història).

Repassant el llistat de vèrtex pendents resulta que no hem pujat (bé, caldria dir millor publicat) cap dels tres vèrtex geodèsics de Vilafranca i això se li ha de posar remei de manera que ens disposem a pujar al cim del Picaio, un dels tres vèrtex i el què té millors vistes dels tres.

Per a dissenyar la ruta res millor que tirar mà del magnífic mapa que Pau Fuster del Tossal cartografies va fer del seu terme municipal, així que amb el mapa a la motxila i el GPS per a gravar la ruta comencem a caminar des de la Casa de la Cultura de Vilafranca baixant entre els carrers per a buscar el Riu.

Comencem a caminar baixant des del pla on està el poble per la costera on s’estenen les cases mirant a la Vega. Baixem per la punta del Raval fins als llavadors que estan al bell mig de la Vega per on passa el Riu que no fa massa honor al nom doncs no corre l’aigua per ell. Per ací continua el camí de Vistabella passant per l’Estrella i també el SL-18.3 però nosaltres no el seguirem sinó que enfilarem riu avall per una caletxa que travessa i dóna accés a les hortetes de la Vega. Passem així sota les cases del poble que ens miren de dalt estant mentre prenen el sol del matí.

Seguim el barranc de la Teuleria (o el Riu) fins al punt on engrava amb el barranc de les Coves del Forcall. Ací mateix hi ha una zona de tauletes i paelleros sota uns xops a la vora de la font del Xop o els Abeuradors. Una paleta ens indica també que per ací passa el SL-18.4 i el PR-CV-1 de Vilafranca a Culla. Nosaltres seguirem el SL que entra cap a les Coves del Forcall.

Tantes vegades que hem estat a Vilafranca i n’hem sentit a parlar i mai ens havíem acostat a les coves del Forcall així que hui toca. El sender continua barranc amunt i de seguida veiem al fons les primeres coves. El barranc es troba voltat de cingles on l’erosió ha format coves, arcs i altres formes capritxoses que conviden a deixar volar la imaginació. Al fons del tot queden les coves del Forcall tancant el què sembla un circ natural format per l’erosió. Cal superar un ressalt de roca per arribar-hi i perdre’s per les grans boques de les coves més accessibles.

A la vora del barranc i un poc abans d’arribar a les Coves des d’on ja no es pot seguir hi ha el mas de les Coves del Forcall, totalment restaurat seguint la tècnica de la pedra seca i amb molt de gust. Allí trobem al seu propietari que està encara acabant de rematar les parets que l’envolten, una faena de molta paciència i també, cal dir-ho, molt de gust doncs l’ha refet seguint la tècnica tradicional però adequant-lo a les necessitats actuals. Després de saludar-lo i xarrar un poc amb ell retornem sobre els nostres passos fins al punt on se’n desvia el camí que puja a la font de la Canaleta.

Inici de la ruta a l'avinguda del Llosar.

La Vega del barranc de la Teuleria.

Vilafranca des de la Vega.

Caletxa que travessa la Vega.

El barranc de la Teuleria des dels Abeuradors.

Xopera als Abeuradors amb àrea recreativa.

El barranc de les Coves del Forcall.

El mas de les Coves del Forcall.

Coves del Forcall.

El camí es troba empedrat i ben traçat com correspon amb un camí que abans va ser molt més transitat que ara, no debades anava al molí Colau al riu de Montlleó. Al poc de començar a pujar per la vora d’un barranquet que baixa del mas del Serro trobem la font de la Canaleta que es troba sota un cobert de formigó amb un bassi de pedra adossat construït en 1956 tal i com consta a una inscripció.

Deixem enrere la font i continuem pujant espantant unes cabres joves que fugen cap al Serro per a amagar-se dins del carrascar que hi creix. Camí amunt quan arribem a l’altura del mas del Serro, que es troba a l’altra banda del barranquet, per la dreta se’n separa el camí del Molí Colau (que xafarem més tard al baixar del Picaio). Nosaltres però seguirem recte per un ample assagador que coincideix amb el camí del mas de Forés.

Seguim l’ample assagador i cal estar atents al punt on se’n fan dos camins. Cal seguir per la dreta tal i com està retolat a una pedra doncs per l’esquerra aniríem per la bassa del Serro a buscar el camí de Vilafranca a Culla (PR-1). Deixem a dreta i esquerra serraes on les carrasques malden per tornar a fer-se les ames però que encara no formen un bosc com cal. Les parets de pedra que delimiten el pas s’estreten quan arribem a un encreuament on trobem una pista que creua transversalment seguint un altre assagador. Nosaltres hem de seguir recte per una caletxa que puja cap al Picaio.

Davant nostre hi ha la Serra Negra de la qual el Picaio és el punt més elevat. La serra no fa honor al seu nom perquè sembla més blanca que negra, pot ser perquè el bosc original ha estat substituït per un paisatge més obert on dominen les carrasques i algun pi i savina. Les carrasques i roures queden a les faldes on la terra té més molla.

Seguint el vell camí del mas de Forés travessem la moderna pista que puja al cim del Picaio continuant per l’altra banda fins que la tornem a trobar. A partir d’ací hem d’abandonar el camí, molt perdut, que traspon la serra baixant al mas de Forés de dalt i continuar per la pista que enfila el llom de la Serra Negra fins al Picaio. Només ens queda salvar els darrers cinquanta metres de desnivell que ens separen del cim.

Font de la Canaleta.

Vilafranca des de la Canaleta.

Cabres salvatges al mas del Serro.

Mas del Serro.

Vilafranca des del Serro.

Camí del Picaio.


Camí del mas de Forés cap al Picaio.

El pla de Mosorro amb el Puntal del Tamborero al fons.

Enllaçant amb la pista del Picaio.

Cim del Picaio.

Dalt del Picaio hi ha una caseta de vigilància forestal que aprofita un antic refugi. Allí trobem el vigilant, veí de Vilafranca, i ens estem una bona estona conversant i aprenent moltes coses dels voltants i de la vida del camp. Aprofitem també per a dinar i, com no, per a fer la foto del vèrtex geodèsic, tot i què no podem fer la foto del veritable vèrtex doncs s’ha traslladat al teulat de la caseta de manera que ens hem de conformar amb l’antic emplaçament al canto de la roca.

Des d’ací dalt hi ha unes vistes de 360º i podem vore fins a huit pobles i molts més vèrtex geodèsics. Cap al nord hi ha el pla de Mosorro que porta a Vilafranca i cap a ponent per darrere del Bovalar i la Serra Brusca trauen el cap el tossal dels Montllats i el Puntal del Tamborero, ja a l’Aragó. Cap a llevant el canto del Picaio cau cap al riu de Montlleó que corre al fons de la vall que obri entre les terres de Vistabella i Culla. Mirant més lluny queda la mar. Cap al sud de l’altra banda del Montlleó apareix el pla de Vistabella amb la silueta de Penyagolosa al fons.

Els foresos i el riu de Montlleó.

Antic vèrtex geodèsic del Picaio.

Actual vèrtex, a dalt de la caseta forestal.

Després del descans, la xerrada i la berena cal continuar camí i ho fem baixant per l’altra vessant de la Serra Negra per on continua la pista que passa pel Picaio. Baixem deixant a la dreta el pla de Mosorro per on tornarem a Vilafranca i a l’esquerra els barrancs que baixen al Montelló. A sota mateix del Picaio hi ha els foresos, com es coneix habitualment els dos masos de Forés (de dalt i de baix), ja dins del terme de Benassal.

Quan arribem al pla trobem l’assolat corral del Malladar a l’esquerra. Per ací passa el vell camí del Molí Colau que hem xafat passades les coves del Forcall. El camí travessa el pla de Mosorro i per la vora del corral baixa pel Gorgotxo cap al mas de Forés de baix seguint al molí Colau, situat al fons del tot vora el riu de Montlleó. Per ací ja vam passar fa uns anys i hui també el seguirem però sense baixar al riu sinó en direcció contrària de tornada a Vilafranca.

El primer tram de camí és difícil de seguir doncs la traça és molt poc evident però més avant comencem a trobar alguna fita i parets que delimiten el camí i el fan més fàcil de seguir. Anem travessant la part baixa de la Serra Negra (MUP CS042 de l'Ajuntament de Vilafranca) què són terres comunals de l’Ajuntament de Vilafranca tot i què també hi ha enclavaments particulars fruit de les alienacions passades. A banda i banda anem trobant construccions de pedra en sec en forma de parets, serraes, alguna caletxa i també casetes de pedra. De fet en un moment donat ens separem del camí uns metres per a visitar una caseta de pedra gran, ben feta i conservada on encara hi ha un pou a l’interior. Pot ser és la millor que hem vist però no és ni serà l’única de la ruta doncs tot el pla de Mosorro és una autèntic museu de la Pedra en Sec.

 

La Serra Negra i el Picaio.

El camí del mas de Colau.

Caletxa o camí entre parets al pla de Mosorro.

Caseta de pedra seca.

Interior de la caseta amb pou inclós.

El camí ens porta a la pista que puja des del camp de tir al Picaio i la seguim a l’esquerra uns centenars de metres. Quan arribem a l’altura del mas del Pinar l’abandonem i amb ella el camí del Molí Colau (que continua recte cap a Vilafranca) seguint camp a través pel pla de Mosorro fins a un corral nou folrat de pedra per a no desentonar en el paisatge. A pocs metres del corral retrobem la pista que arriba ací fent una gran volta i a la vora hi ha la cisterna del Pla que recull l’aigua de pluja per a beure les ovelles. La cisterna no és tan recent com el corral però tampoc sembla molt vella i com ell s’ha fet amb pedra seca per fora, respectant el tipus constructiu tradicional i no desentona dins del paisatge dominant de pedra en sec.

Pista del Picaio a l'altura del mas del Pinar.

La cisterna del Pla.

La cisterna es troba al mig del barranc de les Coves del Forcall que ací no és més que un fondet al pla. Deixem el barranc que corre cap al nord a buscar el cingle de les coves i continuem per un sender que travessa el barranc de les Teixeres i es converteix en un ample assagador entre parets que travessa la part més humanitzada del pla i també la més propera a Vilafranca. Anem caminant entre serrades on creix el pinar que, conforme ens acostem al poble, van deixant pas a artigues que antigament es van sembrar i ara resten ermes. Ací la propietat està molt fragmentada i a cada tancat o quasi trobem una caseta de pedra per a guardar la ferramenta o retirar-se en cas de tronada.

Arribem finalment a un encreuament de camins i assegadors. Per l’esquerra ens ve el camí de Vistabella. Continuem recte per la Gargalla, partida molt més humanitzada on els bancals encara estan treballats i les casetes en ús. Com és habitual en els darrers anys molts antics bancals de cereal es troben ara plantats de carrasques.

Assagador cap a la Gargalla.

Caletxa travessant els bancals.

Carrasques truferes als antics bancals de cereal.

Camí caminant arribem a una caletxa que mou per l’esquerra, per ací ve (o va) el SL-CV-18.3 que hem trobat a l’inici de la ruta i que fa la (curta) volta a la Trinitat. Per l’esquerra el sender porta al peiró de la Trinitat i baixa cap als Llavadors. Nosaltres però seguirem recte per l’antic camí de Vilafranca a Vistabella (i també a Mosquerola) que en passar el canto del pla per a baixar a la Vega deixa vore una magnífica estampa del poble de Vilafranca a la solana de la Vega.

Només ens queda baixar per una magnífica ombria coberta de roures que ens fa passar per la font Nova, ara seca, situada al lloc per on baixa l’assegador de la Trinitat. El camí de baixada és un ample i empedrat camí de carro que ens retorna als Llavadors per on hem començat la ruta. Només ens queda travessar el barranc de la Teuleria i pujar pel Raval a buscar la Plaça de don Blasco, centre neuràlgic de Vilafranca.

Vilafranca arribant pel camí de Vistabella.

Panoràmica de Vilafranca amb la Vega als peus.

Camí de carro de baixada a la Vega.

La font Nova.

Retornant a la plaça de Don Blasco.


 Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

de Vilafranca a l'escola del Canto pel molí Colau

 

Més informació:

  • Arasa i Gil, Ferran Toponímia dels pobles valencians: Vilafranca Ed. AVL, València, 2008 accessible a la web 
  • Fabregat, Ildefonso et al. (1995) Sender de Petit Recorregu PRV-1 Culla- Vilafranca – Iglesuela Ed. Centre Excursionista de Vilafranca
  • Fuster Puig, Pau (2013) Vilafranca, Mapa del terme Municipal El Tossal Cartografies
  • Miralles, Francisco; Monfort, Julio i Marin, Margarita (2002) Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat. Ed. Diputació de Castelló
  • Ramos Barceló, Juan Elías (2011) «Cavidades naturales del término de Vilafranca del Cid» dins Berig nº 11, abril 2011. Accessible a la web <http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/berig11_vilafranca.pdf>
  • Ripollés Vicente, Diego i Monfort Prats, Sergio (2001) Camins i paisatges de Vilafranca Ed. Grup Ecologista Vilafranca
  • Tortosa, Paco (2013) Vilafranca, un mar de pedra a mil metres d'altitud Ed. Ajuntament de Vilafranca


 

 

 

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada