dissabte, 24 d’octubre de 2020

ALS PEUS DEL PENYAGOLOSA: LOS RINCONES, EL MONTUDILLO I EL MAS DE ARAGÓN.

Fa un any Alon65 i Crinet van fer i publicar una ruta més que interessant entre el mas de Ximús i Bibioj, tot navegant la banda sud de Penyagolosa, la més espectacular però també la menys xafada i inaccessible. A partir d’ahí em va picar la curiositat i vam anar a fer una ullada per vore les diferents possibilitats que ofereix la zona, i fruit d’això van eixir unes quantes rutes que, com sovint passa, no esgoten les possibilitats sinó que obren noves opcions: la primera la vam fer a finals d’estiu entre Villahermosa i el Montudillo, la segona a principis de la tardor des del Castillo fins al Pas Real d’Aragó pujant pel barranco de la Juaneta, esta serà la tercera des del mas de Ximús fins a los Rincones tornant pel Montudillo i esperem fer-ne alguna altra més tant des de Villahermosa com des del Castillo o fins i tot Llucena.

Per començar la ruta hem fet com ells i ens hem acostat al mas de Ximús, reconvertit en un refugi forestal per la conselleria anomenat «masia Agustina» per la masada situada al tossal que queda al sud. El refugi es troba en bon estat però no té ús atès que la conselleria va deixar de gestionar-lo passant la gestió als ajuntaments que s’hi van voler fer càrrec i no és el cas del del Castillo, pot ser pel llarg i no sempre fàcil accés.

Per arribar al punt d’inici cal seguir la llarga pista forestal que puja des del port del Revolcador a Penyagolosa seguint el traçat (no sempre coincident) del Pas Real d’Aragó. A l’altura del mas d’Agustina cal desviar-se a l’esquerra fins al mas. Les indicacions del «refugi» ens ajudaran a arribar. El camí sol estar en bon estat encara que no és apte per a turismes baixets perquè sovint després de les pluges presenta regalls o pedres.


Aparquem a l’era del mas i comencem a caminar per la pista que continua per davant del mas baixant al barranco de la Juaneta. Uns metres més avall a l’esquerra queda una bassa d’incendis per on ve el camí que remunta el barranco de Juaneta fins a los Collados evitant així la volta que fa el Pas Real i també les voltes de la pista (molt més llarga). Per ací ja he passat altres vegades pujant des de Fanzara a Penyagolosa. Ara però no seguirem la pista que per dalt del mas puja pel Vedat cap als Collados sinó que baixarem a buscar el barranc i, travessant-lo, pujar al masico Quemau. Esta és la part menys interessant del camí i tot i això ens permet disfrutar d’unes magnífiques vistes de la cara sud de Penyagolosa.

La pista, molt poc transitada, baixa per l’ombria a buscar el barranco de la Juaneta entre un bosc esclarit de carrasques i pins. Continuem per la vora del barranc on trobem algun rodal amb rosada de la nit abans de pujar per la solana. Ací entre la pujada i el sol que ja ens toca ens llevem de damunt el fred de l’ombria. El bosc ací es veu que no s’ha recuperat del treu incendi del 1993 que va començar a Cedramán i va arribar a Figueroles amenaçant Penyagolosa. Malgrat els anys passats en estes terres seques i fredes les carrasques no han recuperat encara el port que tenien quan es van cremar i els pins no han repoblat de manera clara els antics bancals. Per sort ací es va aturar l’incendi i bona part de la ruta discorre per la part que no es va cremar.

La pista puja recta i amb forta pendent cap al masico Quemau que s’alçava als peus de la Peña Larga. Ara només resten les parets de les dos cases del mas. Ací trobem una bifurcació de pistes. A l’esquerra continua el track d’Alon65 i Crinet però nosaltres, seguint el mapa del Puerto (d’el Tossal cartografies) seguim a la dreta per a buscar l’antic camí que pujava a los Rincones per las Barracas.

Quan un centenar de metres més avant mor la pista cal estar molt atents per trobar la senda que la continua. En un primer moment no la veiem però finalment la trobem pujant per dalt de la pista. No està massa clara però es pot passar prou bé. Conforme avancem i deixem enrere la part cremada el camí es fa més clar encara que està igual de poc xafat. Es nota que per ací ve molt poca gent i és llàstima perquè el paisatge s’ho mereix. Davant anem veient constantment els cingles de Penyagolosa que trauen el cap per damunt del cingle de los Rincones.


Mas de Ximús reconvertit en refugi.

Penyagolosa des del mas de Ximús.

El mas de Aragón per on tornarem.

Pista al masico Quemau vora el barranco de la Juaneta.

Casa Ximús des del barranco de la Juaneta.

La Moleta la Clocha, on també pujarem.

El masico Quemau.

Antic camí de las Barracas.

Los Rincones i Penyagolosa des del camino de las Barracas.

Pugem un poc i salvant un llomet entrem al carrascar, ben espès, que ens acompanyarà fins a los Rincones. Ací el camí és més clar i fàcil de seguir. Passem per sota de las Barracas que queda dalt nostre però tapat per les carrasques. Ací hi ha alguns rodals de truferes tancats amb tela metàl·lica per evitar que se les mengen els senglars, però sembla que no es fa manteniment de fa temps. Tot i això segurament esta és la raó que el camí encara estiga en bon estat.

El camí baixa a travessar el barranco de los Rincones i puja per l’altra banda com si anàrem al Morrón de los Rincones però abans d’arribar als seus peus enllacem amb el camí que baixa des dels Collados a los Rincones, marcat amb puntets rojos, que seguirem a l’esquerra. Per ací vam passar fa anys en la ruta (per al meu entendre) més espectacular que es pot fer a Penyagolosa. Ara seguirem el mateix camí però en direcció contrària cap al mas de los Rincones.

El primer que fem és travessar novament el barranco de los Rincones que dóna pas als bancals del mas que encara no han estat engolits pel bosc. Cal travessar-los sense senda clara fins al mas assolat on retrobem els punts rojos que ens portaran al camino de los Rincones, el principal camí que entrava al mas.

El mas de los Rincones es troba a un dels paratges més inaccessibles de Penyagolosa. Situat als peus del pic, entre l’allargat cingle que va des de la Golosilla al Morrón i tancat avall per la Moleta de la Clocha i la Peña Larga es troba un ample vessant amb poca pendent que va ser suficient per a mantindre una família. L’accés és complicat, tots els camins que hi arriben han de salvar algun que altre cingle, sense contar les costeres. De fet només arriben tres camins: l’un el que hem seguit per entrar des del masico Quemao per las Barracas, l’altre el que n’ix cap a la Cova del Sastre passant sota el Morrón, i el tercer que fou el camí més important (i el més fàcil) el que remunta la costera que ens portarà al bancal de la Clocha. És este el que hem de seguir i ho fem mirant de no perdre les marques roges que ens ajudaran a seguir el vell camí poc evident per la falta d’ús.

Camino de las Barracas.

Barranco de los Rincones.

El Morrón de los Rincones.


El mas de los Rincones.

Los Rincones i la Golosilla.

Pugem la llarga costera que ens separa de la Clocha on la pedra calar aflora quasi en superfície i només deixa créixer algunes savines i ginebres dispersos fins que arribem a l’ampla collada que separa la Golosilla de la Moleta la Clocha. Als seus peus hi ha el bancal de la Clocha, ara ermat, on hi havia la clotxa que li dóna el nom on sempre hi havia aigua. Ara no la trobem tot i què tampoc baixem al bancal per a buscar-la. Des d’ací el camí se’n divideix en dos. Per la dreta continua el camino de los Rincones a enllaçar amb el camí vell de Xodos a Villahermosa mentre que per l’esquerra baixa el camino de la Clocha pel Montudillo a Bibioj. Nosaltres seguirem este darrer.

El camí comença pujant cap a la Moleta de la Clocha però no arribarem al cim sinó que la passem per ponent buscant la baixada cap al Montudillo. Estem ací al punt més alt de la ruta fregant els 1400 metres d’altura. Mirant enrere les vistes de la Golosilla i Penyagolosa són impressionants.

Quan traspon i comença a baixar el camí es fa més difícil de seguir i hem d’anar més atents a no perdre’l per trobar el pas que salva els cingles de la moleta. Ací el camí baixa per les faixes que hi ha entre els cingles, sempre amb bon peany, no debades era el camí per on baixaven els matxos fins a Bibioj per a ferrar-los.

Als peus de la Moleta queda el pinar del Montudillo que ens acompanyarà fins al mas del mateix nom. Ací el paisatge canvia radicalment, les penyes calars deixen pas a un terreny de gresos grisos on creix un pinar de pi rodeno madur i espès. El camí travessa el pinar entapissat de pinotxa i sense quasi sotabosc baixant al recte cap al mas del Montudillo. En algun punt el camí sembla menys evident però anem trobant de tant en tant marques grogues i blanques que ens ajuden a no confondre’l amb els senderols que fan els animals.

Arribem al mas del Montudillo per la banda de dalt i a l’era ens aturem a descansar, beure i fer un mos mentre disfrutem del paisatge que s’hi veu: davant del mas està el Tozal del Montudillo, completament cobert de pinar; a l’esquerra queda el barranco del Pellejero que davalla cap al de la Juaneta; a l’esquerra hi ha un ample llom cobert de pinar que baixa cap a la Palmerina. El mas del Montudillo va arribar a tindre fins a 4 cases però ara no en queda cap en bon estat tot i què algunes encara conserven part de la teulada. El temps i l’abandó han fet que el que els hòmens van fer amb molt d’esforç desaparega poc a poc quedant finalment només el record del nom. Fins ací arribaven cinc camins: l’un és el que hem baixat des de los Rincones; l’altre és la continuació del camí cap a Bibioj, un tercer, el més ben conservat, és el que ve des de Villahermosa pel Rebollo; encara en trobem un altre que baixa cap a la Meja i el darrer, i que seguirem, que va a la Palmerina.


Penyagolosa per dalt de la Peña del Hurgo.

Pujant a la Clocha des de los Rincones.


Arribant al capdamunt de la Clocha.

El bancal de la Clocha.

El Montudillo amb el Tis al fons.

Javalambre.

La Moleta de la Clocha.

Peñagolosilla i Penyagolosa des de la Clocha.

El Montudillo des de la Moleta la Clocha.

La Plana i la mar.

Camí de baixada al Montudillo.

Cingles de la Moleta de la Clocha.


Pinar del Montudillo.


El Montudillo.

Descansant al Montudillo.

Entre les cases del mas baixem als bancals de baix, els únics que no han estat encara colonitzats pel bosc, i entre els bancals travessem el barranco del Pellejero pujant per l’altre costat fins que trobem la traça del camino de la Palmerina. Segurament fa anys que no passa ningú però una vegada trobada la traça del camí no és difícil de seguir i es passa bé. Seguint-lo resseguim el llom que baixa des de la Moleta sense perdre altura per dins del pinar fins que n’eixim continuant pel límit del bosc quan arribem ja a vista de la Palmerina.

Arribem així en poc temps a la Palmerina, mas que va ser gran però que es troba completament assolat i convertit en un muntó de pedres. Sorprèn trobar encara unes gerres que han sobreviscut miraculosament a l’ensorrament del sostre del mas i continuen al racó de la cambra on es van deixar fa dècades. Ara però en conte d’estar a cobert estant a la part més alta del que en queda de l’edifici.

Ací a la Palmerina hi ha un geocache però no tenim temps de buscar-lo, això sí, confiem que seguint les indicacions per arribar tornarem sense massa problemes fins al mas de Ximús pel mas de Aragón. L’altra opció fora anar al masico Quemau seguint el track d’Alon65.

Deixem la Palmerina baixant per la solana cap al mas d’Aragón. Conforme baixem a la nostra esquerra queda el barranco de la Juaneta i de l’altra banda el mas de Ximús quasi al fons. Sembla prop però al no saber com estarà el camí no podem calcular quan de temps tardarem en arribar. El camí és clar i fàcil de seguir doncs va acompanyat de paret a banda i banda per un llarg rellomet que enfila cap al mas.

Després de passar un tram amb pocs arbres i matolls quan el camí enfila avall deixant enrere el llomet comencem a trobar argelagues al mateix caixer del camí. Malauradament per ací no passa molta gent i tampoc sembla que els animals s’obriguen pas aprofitant l’antic camí de manera que hem d’anar xafant per damunt les argelagues seques per tal de salvar un tram d’una desena llarga de metres, l’únic punt difícil del recorregut. Hem de carregar a braços la gosseta per tal de passar-la de l’altre costat de la bardissa d’argelagues, però una vegada passat este curt tram la resta del camí millora relativament. El camí està molt perdut i les argelagues no desapareixen però s’hi veu una traça d’animals que permet el pas sense massa complicacions tant per nosaltres com per a la gosseta.

Quan un poc més avall el camí entra al pinar el pas és més fàcil. Abandonem ací el que sembla la traça principal del camí i baixem pel pinar de la vora per on, sense cap dificultat, arribem a la part baixa per on passa el camino del mas de Aragón.

Arribem a un colladet on, per la dreta, arriba el camino del mas de Aragón que puja des de Bibioj i continua per l’esquerra baixant al barranco de la Juaneta. Nosaltres el seguirem a l’esquerra i avall però abans seguim recte uns centenars de metres més per arribar al mas de Aragón que ens queda just davant.

El mas de Aragón és un dels grans masos d’esta part del terme de Villahermosa, el més gran de Bibioj enllà. Es troba al capoll d’un tossal que mira cap a migjorn. A dalt s’hi troben mitja dotzena curta de cases de grans proporcions, de fet una encara conserva un balcó a la façana, tot un luxe i símbol de riquesa a les terres del Penyagolosa.


Camí de la Palmerina.

Arribant a las Palmerinas.

Dos gerres que encara aguanten entre les runes del mas.


Penyagolosa des de las Palmerinas.

El mas de Ximús a l'altra banda del barranc.

Camí del mas de Aragón que es veu al fons.


Tram tapat del camí.

Barranco de la Juaneta.

Deixem enrere el mas de Aragón i continuem el camí que ens baixa cap al barranco de Juaneta. El vell camí travessa una gran clapissa on només creixen els ginebres i és fàcil de seguir-ne la traça, però arribat a un punt enfila cap al lloc on acaba la clapissa i comença un espès argilagar de manera que l’abandonem i optem per baixar per la llarga clapissa que ens portarà sense punxades fins al fons del barranco de la Juaneta.

Al fons del barranc tenim dos opcions, la primera és remuntar el barranc amunt a buscar la pista que va al masico Quemau per on hem començat a caminar, la segona que serà la que triarem és pujar recte a buscar la pista per un canto seguint els camins dels animals. Retallem uns quants centenars de metres sense patir cap punxada adicional fins que arribem finalment a la pista per on hem començat a caminar ja ben aprop del mas de Ximús on acabem finalment una ruta tan aventurera com espectacular per la cara més oblidada de Penyagolosa.


Penyagolosa des del mas de Aragón.

Camino del mas de Aragón.

Baixant al recte.

Barranco de la Juaneta.

Retallant la ruta pujant camp través.

Pista del masico Quemau.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Villahermosa al Montudillo tornant per Bibioj, a l'ombra de la Golosilla

de Fanzara a Penyagolosa

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa

La Golosilla i los Rincones: sota els cingles de Penyagolosa. 

Més informació:

  • Fuster Puig, Pau i Castillo gil, José (2018) Puertomingalvo. La Peñagolosa aragonesa. Mapa y guía excursionista. Ed. el Tossal cartografies
  • Monferrer Catalán, Luis (2010) Villahermosa. Una mirada al fin de una época. Ed. Ayuntamiento de Villahermosa
  • Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
  • Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina
  • Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tandem de la Terra
  • Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.





2 comentaris:

  1. Hola Xavi.

    Ja havia vist els altres dos reportatges de les rutes que vau fer a aquesta vessant sud-oest del massís de Penyagolosa, la més espectacular i no obstant això la menys coneguda, i que continue així. Paga la pena caminar per camins i corriols poc evidents, i fins i tot punxar-se, amb la condició de gaudir d'aquests magnífics paisatges en soledat. Me l'apunte (encara que no sé si portaré a la gossa, que díhuit quilos són massa per a portar-la en braços a les argilagues) doncs a nivell paisatgístic la ruta es de primer ordre i la zona de los Rincones no la conec i m'agradaria vore-la de prop.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Dani:
      La gossa crec que passaria bé per tota la ruta, l'únic tros d'argelagues nosaltres vam haver d'agafar la gosseta perquè era molt menuda, ara crec que passaria ... o se buscaria la vida per a passar que ja va deprenent.
      Encara em queda per penjar un parell de rutes per esta zona, la que vam fer este cap de setmana passat i l'anterior (amb neu), també amb paisatges molt espectaculars però segurament no tant com esta.
      A los Rincones s'hi pot entrar per tres llocs a quin més espectacular i te'ls recomane els tres, però el camí que baixa per la moleta de la Clocha al Montudillo també és molt recomanable, i també la continuació fins a Bibioj que vam fer a l'estiu.

      Suprimeix