DE FANZARA A PENYAGOLOSA

Hui torne a fer la clàssica pujada de Fanzara a Penyagolosa. Fa un parell d'anys convidat pel meu amic Javi, vam participar en la XVII pujada i enguany també volia fer-ho però va coincidir amb la X edició dels 5 mils d'Espadà i tot no pot ser.
Però enguany tenim un altre repte pendent. L'amic Pascual ens ha proposat pujar d'una tirada des de Vila-real a Penyagolosa i com a preparació i prova Javi ens va proposar fer la Fanzara Penyagolosa, i ací estem.

Fanzara.

Al final Javi no s'ha decidit a caminar però ens farà d'assistència, cosa que agraïrem molt al llarg de la ruta. Ell ens puja a Fanzara, ens fa la foto d'inici, ens acompanya fins al final del poble i ens desitja bon camí. Ens trobarem d'ací unes hores al Cabeço Blanc per esmorzar.

El Turio i Peña Saganta des de Fanzara.

Per la part alta del poble eixim passant pels peus del tossal de Marco.  Només passar un collet deixem a la dreta l'Assegador Real d'Aragó, que puja a buscar la Serra. Nosaltres seguirem el camino de Aragón (ara pista) que fa drecera pujant recte a buscar l'assegador.

Barranco de la Bailesa.

El camí planeja vorejant el barranco de la Bailesa i travessant l'Olivaret i la Hoya de Ribesalbes per a pujar a las Estañás.
Comencem la marxa sense presses i disfrutant del paisatge. L'altra vegada vam eixir molt pronte i vam fer tot este tram de nit així que cal aprofitar que no hem estat matiners per conèixer els llocs per on passem.
El pinar es va recuperant dels incendis dels anys 90, però si no s'aclareix li costarà molt arribar a fer-se un pinar madur degut a la gran densitat de pins jòvens que hi ha.

Camino de Aragón.

El camí travessa el barranc i comença a pujar deixant a la dreta el Corral del Camino, o el que en queda d'ell. Just per darrere ens veiem un conillet que corre a amagar-se a la vora del camí. No serà l'únic que vorem al llarg del dia doncs sembla que ara que s'han tancat la veda els animals són menys temerosos i es deixen vore més.
El camí ens puja fins a l'Assegador Real d'Aragó que corre per la ratlla dels termes de Fanzara i Llucena, i que a partir d'ara seguirem durant molts quilòmetres.
L'assegador, pas o camí Real d'Aragó que puja des de Fanzara (o Ribesalbes) a Penyagolosa forma part d'un assegador més llarg que baixava i baixa des de la serra de Gúdar fins a la Plana i rodalies. Per ací passaven fins fa ben poc les raberes d'ovelles de Mosquerola per a anar a extrem a Artana o Onda, tal i conforme han vingut fet els pastors trashumants des del segle XIII. Nosaltres seguirem ara este camí abans tan important que segueix la divisòria d'aigües i també la ratlla de termes entre els pobles de parla casellana i valenciana.

El Cabeço Blanc.

El camí passa als peus del Cabeço Blanc i anem mirant perquè al gener quan vaig pujar al vèrtex que hi ha al cim, hi havia unes cabres per esta banda. Esta vegada no les veiem i pensem que estaran buscant l'ombra de l'altra banda, fins que sentim uns crits. Una parella que han pujat al Cabeço amb dos gossos estan cridant-los perquè han descobert les cabres i han començat a còrrer darrere d'elles. Nosaltres des de la distància veiem com les cabres deixen un gos enrere mentre l'amo va al darrere cridant-lo. L'altre s'està dalt amb l'ama. Mentrestant per la banda de baix d'uns pins tres cabres joves s'escapen silenciosament del gos que passa per dalt d'elles sense vore-les.

Arribant al Pla de la Llacuna.

Continuem camí encara amb la visió de les cabres fugint discretament als ulls i pugem la Loma de la Laguna des d'on comencem a vore ja davant nostre Penyagolosa, encara molt lluny.

Preparant l'esmorzar.

Quan l'assegador conflueix amb la carretera d'Argelita a Llucena ens trobem amb Javi, que ens està esperant amb el menjar i beguda per tal de fer un esmorzar com cal.
Ens assentem a l'ombra d'una olivereta vora la carretera esperant que el trànsit no ens moleste massa i, efectivament, durant la mitja hora que estem allí no passa ningú ... per la carretera, només un cotxe puja pel camí Real.
Després de menjar, beure, descansar i fer uns xicotets estiraments, continuem la marxa xano-xano, sense pausa però sense pressa, admirant com arriba la primavera a les muntanyes amb el romer i el timó en flor, i l'herba que creix als bancals treballats.

Trànsit a la carretera d'Argelita a Llucena.

Passem per davant del mas del Moro, l'únic punt del terme de Llucena on vivien moriscos, no per casualitat tocant els termes d'Argelita i Fanzara, llocs moriscos fins a la seua expulsió.

Mas del Perxano.

Continuem per la carretera fins al mas del Perxano. Com quasi tots els masos que hi ha per esta banda es tracta d'una masada gran, un conjunt de cases agrupades formant fins i tot carrers. De fet en la seua època de major població just després de la guerra civil al mas del Perxano van arribar ha viure 42 persones i 35 al Joncar, i fins i tot 70 al mas del Moro, que juntament amb la vintena de les Pedroses, la desena del Tossal i la cinquantena del Llosar omplien de xiquets l'escola de les Pedroses.
Ara només en dies de festa com hui es pot vore vida i fins i tot sentir els crits dels xiquets per les eres i carrers.

El Buey Negro i la Loma Sincabo.

Des d'ací l'assegador segueix recte passant per dalt les Pedroses mentre que nosaltres seguim la carretera i aprofitem per guaitar en un magnífic mirador cap al riu Villahermosa, i que corre entre el Buey Negro i la Loma Sincabo.

Mas del Juncar.

Després d'amirar les vistes cap a ponent, continuem per la carretera una bona trossada més fins al Joncar. Ací ens espera Javi amb aigua, així que no ens acostem a la font que queda uns metres més avant del mas per a beure, encara que segurament tindrà aigua després de les pluges recents.

Font del Juncar.

La font encara conserva l'emblanquinat de la paret, el pouet d'on ix l'aigua, i les piques, però ja no té manteniment per tant pot ser ja no siga massa recomanable beure'n.
Just ací ens creuem amb un grup de jòvens que van amb la motxila al coll, en direcció contrària, seran els únics caminants que trobem al llarg del dia.

Camí Real passat el Joncar.

Passat el Joncar l'assegador se separa de la carretera i passa per davant la Venta del Joncar enfilant recte cap a Penyagolosa per dalt les altes llomes que separen la conca del riu Villahermosa de la del riu de Llucena.
Ací el paisatge és de llomes suaus cobertes de coscoll i matollar, amb alguns rodals de pins, carrasques i fins i tot algunes roureres als barrancs més humits.
Ens desviem un poc del camí per anar a vore una gran calera que hi ha, dins mateix del pas. La més gran que he vist mai, i molt ben conservada, retornant seguidament al pas.

Calera.

 Mentre fem camí ens passen un parell de cotxes carregats de matalassos que van cap a la Reduela, ja en terme de Ludiente.
La Reduela és una altra gran masada fins fa pocs anys abandonada i on ara s'estan arreglant les cases i tornant-la poc a poc a la vida, malgrat que siga en cap de setmana i èpoques de vacances. Són els nous usos dels masos; d'oci i estiueig, i gràcies a estos encara es pot conservar part dels elements del paisatge com són els masos, hortes i bancals, perquè econòmicament fa anys que van deixar de ser rentables.

Mas del Mato

Després de passar l'entrador a la Reduela enfilem al mas del Mato, on només hi ha una casa arreglada, construïda de cap nou però respectant l'estil tradicional, mentre que els vells masos van enrunant-se poc a poc.

La Reduela.

Passat el mas de Mato podem vore la Hoya on està la Reduela, i també l'animació que hi ha entre cotxes, cases a mig arreglar i gent movent-se. En estes terres tan dessolades és una explosió de vida humana sense precendents.

Senda baixant a la Foia de la Nou.

Arribem així al cap de la lloma i ací la pista continua per la dreta passant pel mas del Soldat per baixar a la Foia de la Nou. Nosaltres seguim per l'assegador, més dret, que mou pel que fou una antiga pista que baixava cap a la foia i que de seguida cal deixar per seguir a la dreta, entre parets de pedra, seguint les estretes sendes que fan les poques persones i raberes que passen.

Foia de la Nou.

Arribem a la Foia de la Nou. Per ací també vaig passar fa poc per a pujar al vèrtex geodèsic de la Cantera, a la vora del mas del Soldat, seguint el PR-CV-327. És un pla que cada vegada que passe m'agrada més, i ara que comença la primavera està més verd i bonic.
Per ací passa també el camí vell de Ludiente a Llucena (en la llista de pendents) en bona part netejat i enfitat per Julio i Jesús. De fet a la dreta es veuen les fites que marquen el lloc per on continua el camí cap a Llucena.

Font de la Penella.

Travessem el pla i continuem per l'altra banda cap a la font de la Penella, que queda a la nostra esquerra i l'aigua de la qual ara s'aprofita per a omplir una bassa d'incendis.
Després de la font baixem al barranquet de la Penella, per on corre també l'aigua, i el seguim uns metres abans d'enfilar la pujada cap a la mina de la Torreta, oberta al mig del pas.

Mina de la Torreta.

Passada la pedrera enfilem per dalt les llomes cap al Remolcaor, amb unes vistes magnífiques de Penyagolosa, ara més prop.
Ací ens espera novament Javi i fem un glop d'aigua i quedem amb ell que busque un lloc per dinar al pinar que hi ha passat el mas Quemao, que ja serà hora quan arribem.

Penyagolosa des del Remolcaor.

Des del coll ell continua per carretera i pista mentre nosaltres seguim l'assegador que faldeja per dalt la carretera, cap al mas Cremat (nom que donen a Llucena al mas Quemao del Castillo).

Pas Real per dalt del Remolcador.

Baixem un poc cap al mas Quemao i l'assegador conflueix amb la pista que seguirà a partir d'ara en línies generals fins a Penyagolosa, tot estalviant les revoltes que fa la pista.
Arribem seguint la pista al mas Quemao, que fou gran i amb moltes cases. Era lloc de parada de les raberes que pujaven o baixaven a extremar, i nosaltres també tenim ganes de parar, però com ara ja no hi ha taverna ni hostal continuem un tros més cap al Pla de les Besses on creix un bosc mixte amb carrasques i pins.

Mas Quemado.

Sota un pi ens espera Javi amb el menjar, i assentats a la paret que separa l'assegador dels antics bancals fem conter d'ell.

Dinant vora l'assegador real d'Aragó.

Els bancals que ens queden darrere han estat treballats i plantats de carrasques truferes i, com no, voltats d'una tanca per evitar que els senglars facen malbé les carrasques (perquè les trufes encara tardaran anys en eixir). També el carrascal de davant ha estat voltat per una tanca, suposem que per evitar que entren els senglars a menjar-se les trufes.
Són curioses les coincidències. La major part del que en sé de la trufa ha estat gràcies a Pascual. Fa molts anys va organitzar a la Villanueva una xarrada sobre la truficultura, quan encara ningú apostava per ella a la comarca. Ara ja és un negoci consolidat i que mou molts diners.

Camí Real cap al Pla de les Besses amb Penyagolosa al fons.

Després de dinar reprenem la marxa deixant a l'esquerra els pinars que creixen cap a la Mançanera en un ample pla.
El camí baixa suaument cap a la Foia del Campo, dominada pel mas del mateix nom. Passa per la vora del bassot del Campo, d'aigua naixenta doncs mai s'asseca, i segueix recte deixant la pista que baixa pel pinar del Corrillo a buscar el coll de Portapous fent una gran volta.

Mas del Campo.

Pugem cap al mas del Campo, que es troba a una punta de la Loma Luenga, i passem per dalt les eres del mas on el pas s'estreta convertint-se en un camí de ferradura per a encarar la Costera del Campo que baixa cap al coll de Portapous.

Costera del Campo.

Després de passar entre dos penyes el vell camí de ferradura baixa en diagonal pels peus dels cingles que tanquen pel nord la Loma Luenga. El paisatge és ferèstec i muntanyenc, i contrasta vivament amb les llomes que acabem de passar.

Cingles de la Loma Luenga.

Estem comentant que este és un bon terreny per a les cabres quan sentim un xiulit i tres cabres comencen a còrrer pel sargallar cap a la paret.
Ens quedem mirant-les mentre n'apareixen un altre grupet de cinc que corren pel pedregal. Finalment unes i altres desapareixen de la nostra vista i continuem baixant cap al coll.

Baixant al coll de Portapous.

Als peus del cingle, el calcari deixa pas a una zona d'algeps, molt erosionada. Es tracta d'una intrussió d'algeps que ha aprofitat la gran falla que corre des de Figueroles a Villahermosa i que aprofiten al seu curs el riu Villahermosa i el de Llucena (ací el seu afluent el barranc del Gorgàs). Esta falla és la que tanca pel sud el massís de Penyagolosa, per tant en travessar el coll entrem a Penyagolosa, almenys geològicament parlant.

La Lloma Fria.

Pel coll passa el camí de Llucena a Villahermosa que baixa per l'esquerra passant per l'antiga mina d'algeps de l'Algezar, que queda baix al barranc de Juaneta.
Nosaltres seguim per la pista que retrobem ací i que munta per l'ombria de la Lloma Fria, travessant un pinar que no va tocar el foc del 93.
Arribem al capdamunt de la Lloma i l'assegador planeja cap al mas del Samaruc, passant als peus del gran mas de Agustina. Nosaltres però l'abandonem per trencar a l'esquerra per una pista traçada damunt del vell camí del Castillo a Sant Joan.
Ací ens espera Javi i tornem a fer un glop, un mos i un poc de descans, doncs ara ens toca pujar cap al mas de Llac on el retrobarem.

Barranco de Juaneta.

El camí davalla suaument per la vessant del barranco de Juaneta, que corre molt per sota nostre, travessant el carrascal que creixen als peus del mas de Agustina.
El carrascal deixa pas al pinar de pi ver, que creix als voltants del barranc del mas d'Agustina, que travessem per encarar la pujada final al mas de Marcos, ara reconvertit en un refugi de conselleria amb el nom de Refugio del mas de Agustina.

Bassa d'incendis.

Sota el refugi hi ha una bassa d'incendis que ara està plena a vessar. L'aigua brolla des de sota i vessa per les vores.
No ens aturem ací sinó que pugem un poc fins al mas i passem per davant de la casa, restaurada i arreglada però actualment sense ús doncs ja no hi ha manera de contactar amb conselleria per reservar-lo.

Refugi del Mas de Agustina.

Per darrere del mas retallem en una drecera que ens estalvia una revolta de la pista, i enllacem amb una pista ampla que ve des de l'Assegador Real fent la volta al Vedado (o Vedat), muntanya pública adquirida als anys 70 i reforestada per l'antic ICONA que van ser també qui va fer la pista per la que anem. Només cal vore els xiprers de la vora, típics de les repoblacions i pistes forestals obertes en aquella època.

Penyagolosa des de l'Ombria del Vedat.

Travessem per la part baixa els pinars més espessos i quan la pista gira i comença a pujar seguim recte per un entrador que baixa al barranc. Una grossa fita marca el desviament.
L'entrador de cotxes deixa pas al vell camí de ferradura que pujava des del Castillo i que baixa cap al barranc.

Aranyoners en flor a la Fuen Roya.

Passem per dalt d'una font amb gamelló de ferro i per la vora d'una altra amb gamellons de fusta. No sé quina de les dos serà la Fuen Roya que marca el mapa, pot ser les dos tenen el mateix nom.
Pels voltants creixen els aranyoners que ara estan en flor i sembla com si la neu de l'hivern encara no haguera marxat. Fixant-nos bé veiem que en tot este rodal aflora l'arenisca i això explica la vegetació d'ambient més fresc i l'abundància d'aigua.

Barranco del Regallet.

Travessem el barranc i seguim remuntant el barranco del Regallet, passant sota el mas de les Ginebrises cap al mas de Llac, que no vorem fins que no estiguem quasi damunt. Entre els cingles de roca que hi ha un poc per tot arreu sovintegen els ginebres i pot ser d'ahí li vinga el nom al mas, encara que també hi ha carrasques i pins distribuïts aleatòriament, o això sembla.
La pujada no és dura però l'hem agafada amb calma així que se'ns fa llarga pel temps més que per l'esforç, de manera que quan arribem al mas no estem més cansats que a l'inici del barranc.

Mas de Llac o dels Collados.

Arribem al mas de Llac i continuem amunt fins el Pla de la Creu on retrobem l'Assegador Real d'Aragó i on també ens espera Javi. Ací ens tornem a aturar per fer un glop i un mosset, uns estiraments i agafar forces per a la pujada final cap al Corralico.
La veritat és que l'aturada ens va bé perquè encara ens queda la costera més dura de totes, la Costera del Baró, que pugem al recte seguint l'assegador i el PR del camí dels Nevaters.

El Pla de la Creu des de la Costera del Baró.

Abans de l'hivern vam estar ací amb els xiquets fent la volta al Pic i no se'ns va fer tan pesada la costera. Ara encara que la pugem tranquils i sense presses els quilòmetres comencen a notar-se a les cames.
Passem per la vora dels ventisquers de Fraga, dissimulats per la vegetació i el pas del temps, i ací ja podem considerar que s'ha acabat la part dura de la pujada. Només ens queda planejar per l'ombria del Pic.

Ventisquer de Fraga.

Quan les marques del PR tornen a separar-se de la pista abandonem definitivament l'assegador i seguim el camí dels Nevaters que fa la volta al Pic buscant la Nevera de Penyagolosa.
El camí va una bona estona paral·lel a la pista, fins que finalment se'n separa i comença a pujar cap al pinar, passant per la font Trobada d'on només cau un filet d'aigua.

Camí de la font Trobada.

Passada la font travessem un xicotet sargallar i entrem al pinar més espès. Ací i quan menys ho esperem ens ix un gran mascle de cabra, d'eixos amb les banyes llargues i la panxa negra, que s'amaga al pinar. Tota l'estona continuarem mirant per si també ens ix algun cabirol, però no hi ha sort.
Arribem així al Corralico on ens espera Javi per a fer-nos la foto sota el Pic, i ens despedim fins a la propera i definitiva parada que ja serà a Sant Joan.

Penyagolosa des del Corralico.

Sembla mentida però no trobem ningú baixant pel barranc del Forn ni per la Pegunta. Pot ser l'hora no ajuda perquè ja quasi són les huit de la vesprada i no queda tan per a fer-se fosc, però és dia de festa i de ben segur que les zones d'acampada estaran plenes de gent, però ací dalt tot està solitari i tranquil. I tranquils baixem Pegunta avall, deixant el PR que continue per la Lloma del Conill, perquè després de les pluges el barranc de la Pegunta deu anar ple d'aigua i cal disfrutar de l'espectacle.

Barranc de la Pegunta.

Travessem el bosc de la Pegunta en silenci. Esta part de la ruta és la  que se'ns fa més pesada doncs en tot el dia no hem fet més que pujar i sembla que les cames no s'enrecorden de baixar i comencen a queixar-se. De tota manera ens ho agarrem amb calma i disfrutem del paisatge, del pinar, del soroll de l'aigua i dels cants dels ocells que assenyalen que la primavera ja està al tocar també ací a les terres altes.

Senda de la Pegunta.

Seguint la senda travessem la pista que baixa de la Banyadera i continuem pel vell camí fins que arribem als antics vivers de l'Icona on girem a l'esquerra per entrar a Sant Joan per la Creu com els Pelegrins.

Peiró de Sant Joan.

Allí ens espera Javi que ens fa la foto de final d'etapa al Peiró, i en van ... ja no en recorde quantes. Després anem a Sant Joan a fer-li visita al sant per a què no s'enfade i ens deixe tornar un altre dia, i acabem a la placeta de Sant Joan per a canviar-nos de roba i fer un berenar-sopar perquè quan arribem a casa ja serà tard.

Final d'etapa.

Al final han estat dotze hores que no s'han fet massa llargues ni pesades i on hem pogut disfrutar amb molta tranquilitat de la muntanya, sobretot per la confiança que dona tindre una assistència sempre a punt per a qualsevol necessitat.
Ara caldrà posar-se a to per a la pujada definitiva, però això serà un altre dia.



Ací està el track:


I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
De Ribesalbes a Fanzara
Entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí Real d'Aragó
Des d'Araia al Cabeço Blanc pel barranc del Llosar
De Llucena a la Foia de la Nou pel "camí de Foios"
Circular al Castillo passant pel Remolcaor, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador
Penyagolosa al voltant del Pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic

Més informació:

• Roncero i Ventura, Enric (2005) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem de la terra
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
• Diversos autors (1994) Penyagolosa excursions a peu Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal Ed. El tossal cartografies
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
• Cartoweb
• (1920) Minutas del MTN del término municipal de Lucena del Cid. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
• Beltran Zaragozà, Andreu Arcaismes lèxics en la toponímia de Llucena (l'Alcalatén)  accessible a la web <http://www.onomastica.cat/sites/onomastica.cat/files/11_beltran.PDF>
• Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 
• Llucena. La perla de la muntanya. 
• Hotel Llucena
•  Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
• Masia Reduela