LES PEDRISSES I LA TALAIA DES DEL SITJAR

Després d'un breu parèntesi continuem fent rutes pujant a vèrtex geodèsics, i com per a compensar les rutes anteriors hui en pugem dos en un.
Ja fa temps que tenia mirats els dos vèrtex que ens faltaven del terme d'Onda: la Talaia i la Pedrissa. Al primer ja vaig pujar fa anys des d'Onda i també ho va fer Pascual l'any passat des de Ribesalbes, però cap de les dos rutes em semblava massa interessant. A més estava la Pedrissa, on no havia estat mai (al vèrtex) i que no donava tampoc massa de si per a fer una ruta.
Al final vaig mirar d'enllaçar una ruta entre els dos vèrtex, que presentava un greu inconvenient: el riu de Millars que passa entre els dos i és difícil de travessar. Per tal de mirar de polir la ruta vaig anar una vesprada a rodar i investigar un poc i finalment vaig trobar un lloc per on poder travessar el riu i amb alguns camins i sendes que permetien fer les dos rutes. Sendes, per cert, més xafades pels cavalls que per les persones.

Així que amb la ruta mig embastada però a falta d'acabar de perfilar, per a donar-li el toc aventurer sempre necessari, eixim des de la paret de la presa del pantà del Sitjar.
Travessem el pantà que després de les darreres pluges està ple de gom a gom, i seguim la carretera del pantà cap a les Pedrisses.

Riu de Millars aigües avall de la presa del Sitjar.

El pantà del Sitjar porta el nom d'una gran partida del terme d'Onda que s'estén per tota la part nord del riu, encara que la part que li dona el nom es troba més prop del terme d'Almassora on hi havia moltes sitges antigues relacionades amb assentaments medievals o fins i tot anteriors.
Seguim la carretera per la vora del Pantà i de l'altra banda veiem el mas de la Llidona, i és que tota la zona ara coberta pel pantà estava plena de masos. És interessant vore el gran canvi que hi ha hagut en esta zona a partir dels anys 50 amb la construcció del pantà que va obligar a la gent que encara quedava als masos a anar-se'n definitivament cap a Onda i Vila-real.

Carretera a les Pedrisses.

La carretera ens porta per les faldes del Tossal del Frare, nom que li ve dels frares que hi ha a la banda que mira cap al riu; un parell de monòlits de roca, un d'ells foradat per la base.
Després de caminar uns centenars de metres per la carretera ens desviem a la dreta per una ampla pista que puja cap a un collet que separa el Tossal del Frare de la serra de la Pedrissa o les Pedrisses. Per ací passa l'antic camí de la Llidona que en part va quedar sota les aigües del pantà però que a partir del coll encara es troba clar i ben conservat.

Pujant la Pedrissa amb el pantà al fons.

Nosaltres però no el seguim sinó que enfilem amunt cap al colmo de la serra seguint traces de sendes que fan els caçadors i els animals.
De seguida guanyem altura deixant al fons el pantà, pujant per les pedres que li donen nom.

Blocs de roca a la Pedrissa.

La serra fa honor al seu nom i ací la pedra calcària aflora per tot arreu i és prou compacta tot i què es troba molt fracturada i per tant no era bona per fer pedreres. Ara bé com que els temps canvien eixa mateixa pedra que no s'aprofita és bona per a fer grava i derivats, i amb eixa finalitat es va instal·lar a la dècada dels 80 del segle XX una pedrera que s'ha menjat una bona part de la serra de manera que el vèrtex original ha estat desplaçat del seu emplaçament al cim de la serra que, a hores d'ara, ja queda dins la pedrera.

Darrer tram de pujada.

En alguns llocs ens cal ficar les mans per a pujar algun ressalt però sense massa complicacions, fins que arribem a la part final de la pujada on trobem alguns bancals i fins i tot un molló de pedra.

Serra de la Pedrissa.

A partir d'ací continuem per dalt de la serra buscant sempre el millor pas, cosa que no és massa complicada perquè l'abundància de pedra no deixa crèixer la malea facilitant-nos el pas.

Pista al cim de la pedrissa. Al fons el vèrtex antic.

Arribem a un punt on trobem una pista precària, feta per a poder arribar als pals d'una línia d'alta tensió. L'altra vegada que vaig estar vaig baixar seguint la línia sense arribar al vèrtex, esta vegada però anem fins al mateix que queda just al costat de la pista.

Vèrtex geodèsic de la Pedrissa.

El vèrtex està instal·lat dalt d'un pilar de formigó per contrarrestar la falta de visió del lloc on està, i és que si no pugem dalt no podem vore l'altre vèrtex del dia; la Talaia.
Des d'ací la idea era continuar per la pista i baixar seguir-la avall pel que fou antic camí de la Pedrissa. Però just ací Juanma es dona conter que ha perdut el telèfon així que ens toca tornar sobre els nostres passos per trobar-lo.

Telèfon perdut.

Finalment el trobem entre unes penyes en un dels llocs on ens ha tocat posar les mans per pujar.
Com que estem ja molt avall acabem de baixar fins al coll per on passa el camí de la Llidona i aprofitem per baixar per ell cap a Sant Gil.

Camí de la Llidona.

El camí voreja les faldes de la serra de la Pedrissa, deixant a la dreta la clotada de Sant Gil que baixa cap al riu de Millars. Davant nostre queda la Plana que baixa suaument cap a la mar.

Baixant cap a Sant Gil.

El camí de la Llidona és l'antic camí de carro que pujava des d'Onda cap als masos del Sitjar, la Graellera i la Llidona, la major part d'ells ara sota les aigües del pantà. Es nota encara ara que fou un camí important i encara manté la traça recta i suau, amb poca pendent, amb un mur d'una banda i l'altra excavada a la falda.

Marques a la pedra del camí de carro.

Fins i tot en la part baixa encara trobem carrilades a les roques per a facilitar el pas de carros i quan travessa el barranc de Sant Gil hi ha un terraplé de pedra seca amb conduccions per sota a manera de pont.
Segurament és el camí de carro més ben conservat que he vist i caldria conservar-lo com a tal perquè forma part del patrimoni etnogràfic d'Onda.

Pontet del vell camí de carro.

Passat el barranc el camí enfila amunt amb més pendent i ací la caixa del camí està molt més malmesa per l'aigua i el temps, però només és un xicotet tram fins que arribem a un encreuament a partir del qual continua el camí, asfaltat ja, fins a la carretera de l'Alcora a Onda.

Camí asfaltat a la presa de la central d'Onda.

Nosaltres però no el seguim sinó que seguim l'ample camí asfaltat avall, passant per damunt d'una cadena que barra el pas.
El camí baixa cap al riu deixant el barranc de Sant Gil a l'esquerra, i està fet per arribar fins a la presa del canal cota 100 que rega bona part de la Plana. Dos-cents metres riu avall hi ha un altre assut des d'on s'agafa l'aigua  per a la central hidroelèctrica d'Onda, una de les tres que hi ha dins el terme d'Onda.

Contraembals d'Onda.

Passem el riu aprofitant la passera des d'on s'accedeix a les comportes per tal de regular el cabal del riu. Sort que hi ha esta passera perquè sinó fora impossible passar a l'altra banda del riu sobretot ara que baixa ple encara de les darreres pluges.

Passera per dalt del contraembals.

De l'altra banda no hi ha cap camí però sí un parell de sendes d'animals que mouen a dreta i esquerra. Nosaltres triem la de l'esquerra que està més neta i és més fàcil de seguir i que ens duu a buscar una costera amb un matollar obert per on seguim amunt sense senda.

Primer tram de senda riu avall.

Pugem fins que accedim a la part alta, ja en la partida del Colmenar, des d'on es veu el riu al fons i continuem per un terreny pla on creix el pinar als antics bancals de garroferes.

Camps abandonats al Colmenar.

Travessem per la vora uns camps sembrats per a la caça i arribem a un parany abandonat on ens aturem a fer un mos aprofitant els llongos i mones de la passada Pasqua.
Estem ja a mitat camí, però encara ens queda per pujar la Talaia i no tenim massa clar com fer-ho i, vist experiències passades, cal agafar forces pel que puguem trobar-nos.

Parany al Colmenar.

Amb la panxa un poc més plena continuem el camí que ara travessa unes grans finques de tarongers que han transformat completament el paisatge fent grans bancals en una zona on abans hi havia unes suaus llomes.

Travessant finques de tarongers.

Després de travessar una gran finca de tarongers de punta a punta, baixem cap al Regall de l'Abellar, per on passa el camí que va a la llum del Colmenar.
Nosaltres seguim el camí avall doncs un poc més amunt es troba la planta de reciclatge de Reciplasa i no és massa agradable passar per la vora.

Regall de l'Abellar.

Seguint camí avall arribem novament al riu just on està la central hidroelèctrica del Colmenar.
La central es troba a la vora del riu i a la part de dalt estaven fins fa poc més de deu anys les casetes dels treballadors de la central, fins que Iberdrola les va enderrocar.

Central del Colmenar.

El camí que hem de seguir passa per la vora de les casetes i per a pujar hem de seguir la senda que unia les cases amb la central, per darrere d'esta. Com que ara una tanca barra el pas hem de pujar per dalt seguint el reguer que desvia l'aigua de la pluja.

Baixant d'aigua.

No és massa difícil però tampoc és fàcil. De fet és la part més difícil de la ruta.
Pugem pel desguàs i seguim el reguer per la banda de dalt de la central fins que trobem el camí que puja on eren antigament les casetes. Ací encara podem vore les runes que no es van endur.
Just ací agafem el camí que puja des de la planta de reciclatge i el seguim amunt per la carretera del Colmenar, oberta als anys cinquanta quan es va fer la presa i la central i encara hui en dia de terra i pedra com quan es va fer.

Colmenar o abellar.

Conforme pugem veiem damunt d'un llomet un colmenar que pot ser siga el que li va donar nom a la partida. Just davant hi ha un parany dins una finca de garroferes encara treballades i només passar-la deixem la vella carretera de terra i seguim per l'esquerra la senda que ve des d'Onda.
Just ací ens trobem un home i ens aturem a xerrar amb ell. És l'amo del parany i ve caminant des d'Onda on ha anat a comprar. Li preguntem per la manera de pujar a la Talaia i ens indica que seguint ixe camí només hem de buscar la manera de pujar al punt més alt.

Senda del Colmenar.

Per la senda d'on ell ve és per on nosaltres continuem com si ens n'anarem cap a Onda per dalt del Regall de l'Abellar, que queda a la nostra esquerra.
La senda està prou xafada per cavalls que deuen passar sovint i eixa serà la constant en totes les sendes que ens queden per la Talaia.

Planet en primer terme i la Serra de les Pedrisses al fons.

La senda, amb trams empedrats, baixa per travessar un barranquet  que davalla de la Talaia i torna a pujar per l'altra banda on, a l'altura d'un planet, es converteix en pista.
Continuem ara per la pista que va planejant per les faldes de les muntanyes mentre deixem a l'esquerra el Regall de l'Abellar, ara ocupat per la planta de tractament de residus de Reciplasa que queda just a sota nostre.

Planta de reciclatge al Regall de l'Abellar.

La planta ha substituït les finques de tarongers que, al seu moment, ho van fer amb els bancals de garroferes que hi havia fins als anys 80.
Un poc més avant hi ha l'antic abocador de residus sòlids, fet al lloc on hi havia un gran terrer, i on ara només s'hi veu una muntanya de terra on creix l'herba en alguns rodals. Pot ser d'ací uns anys quan les argelagues i el romer hagen ocupat el lloc de l'herba es notarà molt menys la seua presència però ara destaca enmig del paisatge com una cosa estranya.

Pista vora l'antic abocador de Reciplasa.

Passat l'abocador segellat i convertit en una muntanya de terra veiem davant nostre tota la plana que s'estén entre la Talaia i Onda, que queda al fons.
Contrasta vivament amb el paisatge que hem vist fins ara doncs està coberta de tarongers sent una prolongació de la Plana que s'endinsa a les muntanyes.
Nosaltres però no arribem als tarongers. Quan comencem a travessar antics horts abandonats trenquem a la dreta cap a les muntanyes seguint el vell camí de la Talaia que s'enfila muntanya amunt.

Camí de la Talaia.

La primera idea era pujar al recte al cim, però veient que el camí ens puja a dalt, es tracta d'un camí antic, i està molt xafat pel pas de cavall decidim seguir-lo amunt.
El camí ens puja cap a la carena que davalla des del cim de la Talaia i per ací baixa una altra senda que segueix un vell assegador.
Portem un track de cavalls que baixa per ací de la Talaia i tot i què ens agrada fer sempre les voltes circulars decidim pujar fins al cim i tornar a baixar per continuar el track que portem.

La Talaia.

Seguint sempre la carena (i la senda) arribem al cim de la Talaia on arriben fins a tres sendes diferents (des de Farons, el mas de Pere i per on hem pujat).
A la vora del vèrtex es troba la torre de la Talaia, punt d'observació d'època musulmana depenent del castell d'Onda.

Onda des de la Talaia.

Des del cim de la Talaia hi ha unes magnífiques vistes, com no, i encara que el dia siga boirós es pot vore quasi tota la Plana i bona part de les serres al nord del Millars. Nosaltres però no ens estem massa a dalt i de seguida reprenem la baixada retornant sobre els nostres passos.

Assegador de la Talaia. Al fons les Pedrisses.

Baixem per la carena fins que trobem el camí de la Talaia i el seguim per l'esquerra (per la dreta hem pujat).
El camí es troba molt xafat i és fàcil de seguir. Va baixant resseguint els plecs que fa la muntanya fins que enfila recte avall cap al pantà.

Camí de la Talaia que és també assegador.

Aprofitem alguns trams de senda cara avall, molt corredors, per anar més de pressa i deixar així més temps a la cervesa, i així en poc temps arribem a la vella carretera del Colmenar, que havíem abandonat abans per tal de pujar al cim de la Talaia.

Senda corredora.

Una pista continua recte per l'altra banda seguint el traçat de l'assegador del Corral Roig, que seguirem si fa no fa fins al final. En teoria per ací també continua el camí de la Talaia que abans baixava fins al riu on estaven els masos del Sitjar però en este tram no en trobem cap traça.

Pista damunt l'assegador del Corral Roig.

La pista passa per un vell parany abandonat i enrunat i un poc més avant es fa definitivament senda.
La senda enfila recte un capoll, pujant entre antics bancals on ara creix amb força el pinar, i baixa per l'altra banda fent algunes voltes per suavitzar la pendent.
Com totes les que hem trobat hui també es veuen les senyals del pas dels cavalls que semblen ser els usuaris més habituals.

Baixant a les casetes del Sitjar.

Baixem ràpidament del cim i després de passar un xicotet cingle entrem al pinar que voreja el pantà del Sitjar.
Es tracta d'un pinar ja madur, plantat després de la construcció de la presa als anys 50 i on l'ombra fa que conserve molta humitat i un sotabosc diferent del dels pinars més aclarits que hem trobat fins ara.

Església a les Casetes del Sitjar.

Travessant el pinar arribem a les Casetes del Sitjar, construïdes per a allotjar als treballadors del Pantà i ara encara dretes i en ús, encara que no amb la mateixa finalitat amb la qual es van fer.
A la vora s'alça una esglesieta, tal i com era habitual a totes les construccions de l'època de la dictadura.

Pinar del pantà.

Deixem enrere les casetes i travessant el pinar ens dirigim cap al pantà i la presa, ja ben prop, on de seguida arribem passant pel magnífic pinar que l'envolta.

Carretera del Pantà.

Només ens queda travessar la carretera del pantà per arribar al pàrquing des d'on hem començat una ruta que ha donat molt de sí, pujant dos vèrtex i rodant per una part del terme d'Onda no per desconeguda menys bonica.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

 I ací un parell de tracks que comparteixen part del traçat:

sant gil - colmenar - pantano - pedrisses
onda - talaia - onda


Més informació:

• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
• Cartoweb
• (1909) Minuta del Mapa Topográfico Nacional termino municipal de Onda Ed. IGN
• Vazquez Gabaldón, Fco  (1954) Proyecto de clasificación de vías pecuarias: Onda, Castellón