L'ESTRET DEL RIU LLUCENA

Quan este hivern passat vaig llegir l'entrada que li va dedicar Vicente Olucha a l'Estret del riu Llucena la vaig apuntar a l'apartat de pendents. De l'Estret n'havia sentit a parlar ja fa anys als masovers de Xodos, i és l'existència del mateix el que explica que el camí vell de Xodos a Llucena vaja per dalt la Lloma Bernat i no pel riu. L'any passat Ramiro ja va estar provant de fer la ruta però no van passar l'Estret doncs portaven un gosset menut que no va poder pujar per les cordes. Ara ja no hi ha cordes sinó cadenes i grapes noves que tampoc és que ajuden els gossos a pujar però si, i molt, a les persones (tot i que Lluís de la Lloma em va dir una volta que hi havia un pas per a les ovelles que havien obert barrinant després de la guerra). Este estiu ja volíem vindre però per unes coses o per altres vam haver-ho de deixar per a més avant, i millor perquè tot i ser octubre dins el riu encara fa calor i això que vam tindre un bon dia i estava núvol, així que ja no tenint més excuses ens disposem a fer la ruta de l'Estret.

Fem un allarga aproximació en cotxe des de Llucena, primer per la carretera que baixa al riu (i que havia d'anar a Xodos abans que s'acabara el pressupost) i després per la pista que segueix fins al naixement del riu i continua cap a la pedrera del Castell Follet. No arribem però a la pedrera i quan el camí es posa un poc mal deixem els cotxes.
La pista sol estar bé fins al naixement del riu. Després el seu estat depèn de si ha eixit el riu i s'ha arreglat per a passar. En cas contrari només es pot arribar a la pedrera en tot terreny, però com la pedrera sembla que encara està en ús (però poc) encara s'arregla el camí després de les plogudes.

Deixem el cotxe sota el Pla de Perol i comencem caminant pista amunt. Tot i els incendis patits el riu Llucena encara és un paratge espectacular. Forma un gran tall obert entre les altures de la Lloma Bernat, per l'est, i el Cabeço Pelat i la Lloma Saltadora, per l'est, amb un desnivell de més de quatre-cents metres. Els cingles i barrancs que s'escampen per tot arreu han preservat del foc alguns rodals que encara conserven una vegetació rica i variada.
Este primer tros n'és un d'ells, amb un pinar de pi blanc i algunes carrasques acompanyat d'un sotabosc de boix, tan escàs a les nostres terres.

Pista a la pedrera.

La pista travessa el barranc un parell de vegades abans d'arribar al barranc dels Bassis. Just ací un pal indicador ens assenyala per on segueix el camí d'Arminyà, per on puja el PR-CV-328 del mateix nom i que seguirem de baixada.
Un poc més avant i seguint el riu la pista mor a la pedrera on encara hi ha una màquina tot i que sembla que ja no té molt de moviment.
La pedrera s'ha menjat tota una revolta del riu  on es trobava un tossal aïllat anomenat el Castellet o el Castell Follet. A partir d'ací s'acaba la pista i hem de continuar per dins del riu que, normalment no duu aigua.

Pedrera del castell follet.

No hi ha camí i cal anar buscant el millor pas entre les penyes que ocupen sovint el caixer. De tant en tant trobem alguna fita que ens marca el millor pas però no sovintetgen perquè tampoc calen.

Caos de roques.

El paisatge és impressionant però no podem admirar-lo com cal si no ens aturem perquè cal estar constantment mirant on posar els peus.

Tram més obert.

Després de passar algunes parts on s'amunteguen els grans blocs caiguts dels cingles arribem al primer pas complicat de la ruta, equipat amb una cadena i un parell de grapes.

Pas amb cadena.

Pugem sense més inconvenient i  continuem un tros més planer i més obert fins que arribem a un caos de roques que dona pas al primer pas estret equipat amb grapes per a pujar.

Primer estret.

Primer tram de grapes.

Passat l'estret es torna a obrir el riu i passem un lloc on hi ha uns tollets d'aigua naixenta, l'únic punt d'aigua que hem trobat al riu.

Tram obert prop del Toll de Rosa.

Després d'una volta del riu apareix finalment l'Estret. Sibé no és tan difícil de pujar com l'anterior pas és prou més estret i sobretot, més llarg. Ací hi ha una sèrie de graons i cadenes que ens ajuden a pujar els diferents salts que van apareixent.

Entrant a l'Estret.

L'Estret.

Travessem finalment l'Estret i eixim a la part alta del riu deixant enrere les parts més tancades.
Ací la vegetació canvia un poc i  sembla que els incendis no l'han afectat tant o de fa més temps i sovintegen les savines i ginebres acompanyant als pins que van colonitzant poc a poc les vessants. A més comencem a vore els primers signes de la Tardor en forma d'arbres que canvien de color les fulles.

Part alta del riu.

Al poc d'eixir de l'Estret ja veiem davant nostre el mas de la Moleta, dalt un tossalet i dominant el riu, però arribar a sota costa perquè no anem en línia recta sinó seguint les voltes del riu.
Un xiulet ens alerta i un grupet de cabres fugen tranquil·lament per la nostra dreta. No són les primeres que veiem ni tampoc les últimes. Un poc més avant i passada la Roca de la Suterranya que destaca a l'esquerra i dalt, tornem a vore unes cabres qeu ens miren des de dalt ara a l'esquerra. És un grup prou nombrós i tampoc fugen  corrents sinó que se'n van caminant per dalt nostre fins que s'aturen i ens miren mentre passem per sota.

Cabres d'espectadores.

Arribem així al punt on hem d'abandonar el riu i agafem la senda que puja al mas de Llamba. La senda baixa des del mas a travessar el riu per pujar de l'altra banda cap al Pou de l'Assor, únic punt d'aigua permanent de les rodalies.
La senda està poc usada però encara és prou visible i unes traces de pintura roja ens ajuden a seguir-la.

Senda al mas de Llamba.

La senda acaba al mas i des d'ací una pista, continua amunt cap a la Noguereta.
La pista està en molt bon estat perquè acaba de passar la màquina. Després de tanta pedra al riu agraïm xafar pla i regular, i no haver de mirar tota l'estona al terra podent disfrutar del paisatge que ens envolta.
Darrere nostre deixem el mas de la Lloma, a una punta de la Lloma Bernat. Més enllà la Roca Noguera on acaba la Lloma, i el riu que s'enfonsa fent revoltes cap a Llucena.
D'esta banda veiem les Picosses, al fons i el collet on es troba les Roques Llises cap on anem.

Pista del mas de Llamba.

La pista travessa alguns carrascals que s'alternen amb bancals erms i, alguns altres, que s'han tornat a artigar per a plantar carrasques truferes.
Arribem així a sota del mas de la Noguereta on trobem la pista que va de Miravet a les Roques Llises que seguim a l'esquerra. Des d'ací mirem cap a Xodos que no es veu, però sí que veiem la punta del Marinet, on vam estar al febrer.
Seguim la pista cap a les Roques Llises i travessem els espesos carrascars que baixen des de la Carrascosa.

Pista de les Roques Llises.

Pubem cap al collet on es troba el mas, als peus dels cingles de les Roques Llises, i passem davant del Pou del mas, ben cuidat i arreglat. El camí vell puja al mas pel Pou, passant per antics bancals ara erms, però nosaltres decidim anar per pista perquè tenim el temps un poc just.
Arribats al mas trobem els masovers que s'estan prenent el sol a la porta. Masovers de temporada perquè al mas no viu ningú de continu.
Els preguntem pel temps que ens costarà de baixar al riu per Arminyà i la veritat és que aferrassen molt bé perquè només se'n van deu minuts del que realment ens costa (menys d'una hora).

El Cabeço Pelat des de les Roques Llises.

Seguim camí per la senda que baixa directament al barranc de la Fontassa per les pallisses i solls del mas, i que està marcada a trams amb fites i pintura. Es tracta d'una drecera per estalviar la volta que fa el camí de ferradura original que passa per la Fontassa, situada barranc amunt on hi ha un gran rodal de xops.

Camí per l'Ombria d'Otrelles.

Travessem el barranc que baixa des dels peus del Cabeço Pelat i aboca al riu de Llucena just a l'Estret, i una fita marca el lloc on enllacem amb el camí que passa per la Fontassa.
Passem ara per l'Ombria d'Otrelles, coberta de Pinar i des d'on hi ha les millors vistes del mas de les Roques Llises.
El camí recorre l'ombria cap al riu i gira quan arriba dalt del riu. Des d'ací veiem el riu al fons per on hem passat abans, i tots els voltants.

Camí per per la Solana dalt del riu.

Quan arribem dalt del riu el paisatge canvia i els pins deixen pas a carrasques i roures. Passem per la vora d'un roure gros i continuem per un terreny rocallós dominat per les carrasques i el romer i on el camí s'obre pas trencant les roques i empedrant els trams costeruts.
Baixem un poc per arribar al mas d'Arminyà. Situat en un terreny més pla i format per un grapat de cases que quasi formen un carrer on arribem passant pel pou del mas.
El últim tram per arribar al mas és l'únic punt complicat de la ruta a l'estar tapat el camí per argelagues que tenen unes punxes molt més dures que les de voramar.

Mas d'Arminyà.

Pel mas passa el PR-CV-328 que puja des del riu i des d'ací continua cap al mas de la Costa passant pels masos del Vincle, Bernús, la Canaleta i Olària.
Nosaltres el seguim cap al riu travessant un tossalot pla que s'acaba en unes vessants que cauen quasi a plom al riu.

Camí d'Arminyà.

El camí de baixada al riu és espectacular, vorejat de cingles que salva per l'únic pas possible i fent revoltes per fer més còmode el descens.
Llevat d'un tros cremat per algun xicotet incendi la resta conserva la vegetació original: pins i carrasques, acompanyades de boix a les parts fresques i de savines on només hi ha roques.

Camí d'Arminyà arribant al riu.

Arribem al riu just al punt on el camí es junta amb el barranc dels Bassís que baixa fent salts i salvant cingles des de la Lloma Saltadora.
Tanquem així el cercle i només ens resta baixar per pista fins on hem deixat els cotxes.

Pista travessant el riu de Llucena.

Ací està el track:

Powered by Wikiloc

I ací un altre track que comparteix una part del traçat:

mas de la costa - roques llises


Més informació:

• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed XO2
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo. L'Alcalatén. Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea.
• Hotel Llucena