D'ALCALÀ A LA VALL D'ÀNGEL DE VÈRTEX EN VÈRTEX

Hui ens hem arrimat a Alcalà de Xisvert per a continuar pujant vèrtex. Però esta vegada no hem anat cap a la Serra d'Irta sinó en direcció contrària, terra endins cap a les muntanyes que separen (o uneixen) Alcalà de les Coves i la Salzadella. Muntanyes a primera vista poc atractives i només cobertes de matollar, però que en dies de vent fresc, com hui, on no cal fugir del sol ens mostren unes magnífiques vistes que per si soles ja fan que valga la pena la visita.

Aparquem el cotxe a l'eixida del poble cap a les Coves, just a la vora del magatzem municipal i seguim l'asfaltat camí de la Bassa Llona.

Camí de la Bassa Llona.

Este primer tram de recorregut és forçosament monòton doncs cal eixir del pla per acostar-se a les muntanyes, travessant els camps ben cuidats d'ametlers, oliveres i tarongers.
El vent bufa frescot i moderat, sense dificultar la marxa i estalviant-nos la calor de dies passats.

La Bassa Llona.

L'asfalt s'acaba a l'arribar a la Bassa Llona que ens sorprén per la seua grandària doncs hom espera trobar una bassa menuda, com les que habitualment hi ha a la vora de les carrerasses per abeurar les raberes. Esta però és molt més gran i quasi sembla un estanyet.

Camí vell de les Coves.

A partir d'ací el camí enfila en diagonal cap a la serra de Murs. Pugem pel camí formigonat entre horts de tarongers i carxofars, però quan acaba el pla també acaben els horts i el formigó i continua el camí de terra i costerut.

Costera del Pi Ver.

Quan passem per un vell corral tenim dos opcions. el camí vell puja per dalt del corral però no està molt net, mentre que la pista va per la vora, paral·lela i decidim seguir-la per estalviar-nos rascades que la ruta és llarga i ja tindrem temps de punxar-nos si cal.
La pista puja fins a un maset nou. Abans d'arribar ens desviem per l'esquerra seguint el vell camí que traspon les muntanyes cap a les Coves.

Travessant vells bancals.

Com que ja hem pujat prou tenim darrere nostre una bonica estampa de tota la vall d'Alcalà que baixa cap a la mar, que queda al fons, i és que al llarg de quasi tota la ruta anirem veient la mar de fons.
Després de fer un parell de voltes pel vell camí l'abandonem seguint la senda enfitada que travessa uns antics bancals i enfila cap al llom de la serra on enllaça amb la carrerassa de Murs, que és com anomenen ací als assegadors.

Tossal de la Pedrera.

Quan arribem al llom de la serra de Murs el primer que ens trobem és l'aire. Si pujant bufava fort ací dalt ens fa perdre l'equilibri, i ens gela de manera que la mànega llarga s'agraeix. Ramiro que no en duu la troba a faltar.

Vèrtex de la Pedrera.

Continuem pel llom de la serra per on corre un caminoi entre el matollar baix que ens permet disfrutar de magnífiques vistes cap al sud, gràcies també al vent que ha netejat el cel. Arribem al vèrtex i ens estem el temps just de fer-nos les fotos i fer un glop d'aigua perquè el vent és molt fort, fins i tot em tomba la botella d'aigua quan la deixe dalt de la base del vèrtex i això que està plena.

Serra de Murs.

Com que el dia no convida a aturar-se de seguida continuem ràpidament cap al nord, serra de Murs enllà sempre per dalt i seguint la Carrerassa de Murs que travessa la serra de punta a punta, des del terme de les Coves fins més enllà de Penya Ventosa on no pujarem tot i què el dia acompanya el nom.

Camí del Mas Nou.

Passades les Barraques i seguint per dalt de la lloma trobem unes fites de pedra que senyalen el lloc per on travessa el camí del Mas Nou, que puja des d'Alcalà i baixa cap a la Vall d'Àngel. És este un dels cinc camins que travessa la serra i que gastaven els xivertencs per anar a treballar els bancals de la Vall d'Àngel. Nosaltres no baixem per ell sinó que continuem avant.

Espitlleres a la Torre.

A la Roca Roja trobem un bancal sembrat per a la cacera i a la vora hi ha la Torre, que semblen les restes d'una torre de vigilància pel lloc on està. Presenta només un pany de paret amb espitlleres i pot ser siga de l'època de la segona guerra carlista on va ser un destacat  Cucala, veí d'Alcalà.

Arribant als Rebolcadors.

A partir d'ací la senda es converteix en una estreta pista que corre per dalt la muntanya on encara sembla que bufe més fort l'aire i hi ha moments que quasi ens tomba.

Camí de Rebolcadors. Al fons la vall d'Àngel.

Seguim a bon pas fins que arribem al collet dels Rebolcadors. Des d'ací la pista baixa per l'est cap a Alcalà seguint el camí dels Rebolcadors, mentre que nosaltres el seguim per l'altra banda baixant cap a la Vall d'Àngel.

Camí per les Voltes de Cucala.

El camí ens baixa suaument cap a la vall fent algunes voltes. Al tornar al poble un veí ens dirà que es diuen les Voltes de Cucala, cognom abundant al poble.

La Vall d'Àngel.

La baixada no se fa molt llarga i finalment arribem al fons de la vall on la malea deixa pas als pins que crèixen als vells bancals d'oliveres i garroferes, ara erms i abandonats.

Rambla de la Vall d'Àngel.

Arribem així a la rambla de la Vall d'Àngel que drena la vall i per on corre una pista que dona accés als bancals que encara es treballen.

Camí del Pou d'Herrera. Al fons la serra de Murs.

Continuem per l'altra banda de la serra passant per la vora d'olivars erms i cuidats. Passem per dalt del corral d'Espallergues i travessem pels bancals fins que arribem al barranc del Pou d'Herrera i pugem amunt per ell.

Pou d'Herrera.

Vora el barranc, entre canyes, es troba el pou d'Herrera, tapat amb una xapa de ferro per a què no caiga cap animal, i amb un poal amanit per a traure aigua.

Camí de la Basseta de les Animetes.

Des d'ací comencem la llarga pujada a la serra del Cavall. Conforme pugem l'aire que bufava menys fort a la vall comença a bufar fort de manera que la caloreta que hem notat a la vall se'n va de seguida.

Bassa d'incendis.

El camí passa per la vora d'una bassa d'incendis i es troba formigonat per tal d'arreplegar l'aigua del plogut dins al bassa. A partir d'ací comencem a trobar pins replantats, una constant a bona part del terme d'Alcalà on als anys 70 l'antic ICONA va fer importants treballs de reforestació amb pi blanc sobretot.

Arribant a les Casetes de Març.

El camí ens puja recte per un llomet cap a la serra del Cavall. Arribats a un punt el camí gira a l'esquerra per travessar la serra per la part més baixa mentre que a la dreta mou una senda que puja buscant l'esquena de la serra. Eixe és el camí que seguirem.

Pujant la serra del Cavall.

La senda és molt clara i està molt xafada de manera que no hi ha cap problema en seguir-la.
Deixem enrere el pinar i entrem en el domini total i absolut del matollar que cobreix totes les vessants de lo Tossal de Catapí, punt més alt de la serra i on ens dirigim recte.

Mas del Tirijà.

Anem ací seguint la ratlla del terme de les Coves que, a la part final està marcada sobre el terreny per una paret de pedra que delimita les terres del mas del Tirijà, ja dins les Coves.

Arribant a lo Tossal de Catapí.

Pugem el tram final que ens queda per assolir el cim de lo Tossal de Catapí, arredonit i solitari i des d'on hi ha unes magnífiques vistes.

Vèrtex al cim de la serra del Cavall.

Ens fem les fotos de rigor al vèrtex però no ens estem gens al cim perquè ací l'aire bufa molt fort i no convida a estar més temps de l'imprescindible.

Bassa d'en Cavall.

Des del cim un carril baixa cap al collet on es troba la Bassa d'en Cavall, que no trobem i tampoc busquem molt perquè no és el millor dia.
Per este collet passa el camí de Tirig a Alcalà, convertit ara en una ampla pista, i la seguim cap a Alcalà baixant novament a la Vall d'Àngel.

Camí de Tirig mirant a la vall d'Àngel.

El camí travessa les grans extensions de matollars que s'escampen per tot arreu i que han substituït el carrascar. Només trobem algunes carrasques disperses a llocs poc accessibles.
La pèrdua de bosc ací no ha estat causada pels incendis recents sinó per tala i crema a partir del segle XIX buscant així unes millors pastures per als milers d'ovelles i cabres que hi havia en estes terres.

Pinars de repoblació a la caseta del Mole.

Encara ens queda un bon tros de camí fins al poble. Davant nostre està la Vall d'Àngel i després hem de tornar a travessar la serra de Murs, així que apretem el pas cara avall per tal de no arribar massa tard.
A partir de l'assolada caseta del Mole entrem novament en un pinar de repoblació que ens acompanya en la part final de baixada a la vall.

Oliveres centenàries al Clot de Cama.

Quan ens acostem a la part baixa de la vall, els pins deixen pas als bancals treballats ja d'antic, com ho demostren els exemplars d'oliveres centenàries que anem trobant i que li donen un toc diferent al paisatge.
Entre olivars arribem novament a la rambla de la Vall d'Àngel que remuntem un tram per dins fins que tornem a eixir-ne per l'altra banda, travessant les vinyes i oliveres que envolten el Pou del Conill.
Quan s'acaben els bancals treballats s'acaba. Just ací enllacem amb el vell camí de Sant Mateu.

Camí carreter de Sant Mateu.

Fem un primer tros per una estreta senda que estalvia la gran revolta del vell camí i de seguida empalmem amb ell.
El camí de Sant Mateu és un vell camí carreter, ample i ben traçat que puja amb una pendent mínima a travessar la serra de Murs.

Voltes del camí carreter.

El camí va fent grans voltes per guanyar altura sense haver de salvar grans desnivells, i és que els carros no podien pujar costeres tan fortes com els animals de bast.
Es tracta sense cap dubte del camí de carro més ben conservat de tota la província de Castelló, i només per això ja mereix una visita. En molts llocs si ens fixem trobarem encara les carrilades en la pedra del pas dels carros que diàriament passaven per ací per vindre des del poble a la Vall d'Àngel.

Alcalà des de lo Bovalar.

Quan finalment arribem al cim de la serra de Murs, se'ns obre davant nostre la vall d'Alcalà i, al fons, la mar.
Ara el vent ja no bufa tan fort però ens ha deixat un cel clar i net que permet vore tots els detalls de la serra d'Irta i la blavor de la mar sense boires com sol ser habitual.

Arribant a Alcalà per lo Corral Blanc.

El paisatge de baixada és semblant al de pujada amb la diferència que hem canviat de perspectiva; el què hi ha al fons no són serres verdes sinó la mar blava, i més prop el poble al que ens anem acostant poc a poc.

Camí entre olivars.

Finalment arribem al pla i trobem els bancals treballats d'oliveres, garroferes i ametlers a banda i banda del camí.

Arribant a lo Pou del Salze.

Arribant al pou del Salze trobem un home a la vora d'una casa i ens aturem a preguntar-li. Ell ens conta com els carros passaven abans amunt i avall pel camí cap a la Vall, i també ens dona el nom d'algunes partides i raconades de les que hem passat.
Després de despedir-nos continuem pel camí, ara asfaltat que ens acosta a Alcalà per on entrem, com no, pel carrer de Sant Mateu.

Alcalà de Xivert.

Travessem el poble seguint la vella carretera de les Coves per arribar al cap de dalt on hem deixat el cotxe i des d'on hem començat una ruta ventosa i freda que ens ha portat a conèixer uns racons i paratges desconeguts per a nosaltres i que ens ha sorprés gratamant.


Ací està el track:

Powered by Wikiloc

 

Més informació:

• Cartoweb
• (1908) Minutas del término municipal de Alcalá de Chivert  IGN
• Vázquez, Francisco (1956) Proyecto de clasificación de las vías Pecuarias de Alcalá de Chivert  Ministerio de Agricultura
• Alcalà de Xivert